BWV 79

El 31 d'octubre de 1530 es proclamà a la ciutat d'Augsburg, a Baviera, l'anomenada Confessio Augustana, una espècie de Carta Magna de la Reforma protestant, moviment que havia engegat 13 anys abans capitanejat pel teòleg Martí Luter. Aquesta data va acabar esdevenint en el calendari luterà la Festa de la Reforma, una important festivitat que calia celebrar amb les corresponents cantates, de les quals s’han conservat les BWV 79 i 80, a les quals probablement caldria afegir les BWV 76 que, tot i ser destinada al Segon Diumenge de Trinitat, podria haver sonat també el dia de la Reforma, i la BWV 192, una breu cantata (segurament de caire nupcial) que la investigació suposa interpretada en ocasió de la Festa de la Reforma, segurament acompanyant alguna altra cantata.
Tot seguit ens centrarem en la primera d'elles, la cantata GOTT, DER HERR, IST SONN UND SCHILD BWV 79.

El text, anònim, prové de les més diverses fonts i no guarda relació amb l'Evangeli del dia sinó que més aviat esdevé una enèrgica lloança al Senyor. D'aquí la colorada orquestració, capitanejada per les trompes i les timbales. En quant a seva composició, la cronologia és molt incerta: Les investigacions tradicionals la situaven a Leipzig en una època tardana (cap al 1735), però gràcies a la tasca d'Afred Dürr actualment s'accepta la data del 31 d'octubre de 1725.

El cor inicial és, de llarg, el moment més destacable de la cantata, a la qual dóna nom: Gott der Herr ist Sonn und Schild (Déu, el Senyor, és Sol i Escut). La construcció es basarà en tres grups, que semblen marxar per diferents vies: Per una banda la fanfàrria de trompes i timbals, per l'altra la resta de l'orquestra i per acabar, el cor. Engega amb una espècie de breu però imponent obertura en dos temps, solemne el primer, arrauxat el segon, als quals es superposarà el cor que, tot i semblar autònom, en realitat comprovarem que encaixa a la perfecció amb els motius orquestrals. Aquesta realitat es fa palesa al darrer tram, on conflueixen les tres vies en un clima de solemne majestuositat. Aquest cor serà convertit més tard en el Gloria de la Missa en Sol Major BWV 236.

A continuació el clima es relaxarà amb l'ària Gott ist unsre Sonn und Schild! (Déu és el nostre Sol i Escut!), deliciosa peça per a contralt i oboè, instrument que en una reposició de 1730 Bach substituí per la flauta travessera. Destaca la llarga nota amb què s'il·lustra el vers für sein Häuflein hegt (Que guarda com a seus) i la manera en què es suggereix el bordar del gos a Und ein Lästerhund gleich billt (I ens bordi el gos del pecat). També aquesta ària seria reutilitzada en una de les misses menors, concretament la Missa en La Major BWV 234, on esdevindrà el Quoniam.

El tercer moviment serà la coral Nun danket alle Gott (Donem ara gràcies a Déu), la qual esdevé l'enèsima demostració del geni de Bach: Recuperarà ara la la fanfàrria del cor inicial i l'encaixarà a la perfecció amb una melodia de Johann Crügerde 1647 amb la qual es cantarà la primera estrofa d'un himne de Martin Rinckart de 1636.

A aquesta coral la seguirà el recitatiu del baix Gottlob, wir wissen (Lloat sigui Déu, coneixem) i el

duet de baix i soprano titulat Gott, ach Gott, verlass die Deinen! (Déu, oh Déu, mai abandonis els teus!). Aquí la partitura serà capitalitzada per un dinàmic i insistent tema dels violins a l'uníson. Novament, som davant una peça que acabaria convertida en missa, concretament el Domine Deus de la BWV 236 abans esmentada.

I la cantata conclou amb la coral  Erhalt uns in der Wahrheit (Guarda'ns en la Veritat), estrofa final d'un himne de Ludwig Helmbold cantada amb una melodia Nickolaus Selnecker que, tot i ser senzillament interpretada amb els instruments doblant les veus, revesteix solemnitat gràcies a la participació de les trompes i les timbales.

J.M.S.

Cantata BWV 79
GOTT, DER HERR, IST SONN UND SCHILD
Festa de la Reforma (31 d'octubre)
Estrenada: Probablement l'any 1725, sense descartar el 1735
Text: Anònim, amb fragments extrets del Salm 84 i d'himnes de teòlegs alemanys

1. COR 
Déu, el Senyor, és Sol i Escut.
El Senyor atorga Gràcia i Glòria,
No deixarà sense béns als Justos.
***
2. ÀRIA (Alt)
Déu és el nostre Sol i Escut!
Lloïn per tant la seva Bondat
Els nostres Cors agraïts,
Que guarda com a seus,
 Perquè Ell ens seguirà protegint
Malgrat l'Enemic esmoli les Sagetes
I ens bordi el gos del pecat.
***
3. CORAL
Donem ara gràcies a Déu
Amb el Cor, la Boca i les Mans,
Perquè ha fet grans Obres
Per a nosaltres i a tot arreu:
Des del ventre de la Mare
I la nostra Infantesa
Féu innombrables bondats
I encara les segueix fent.
***
4. RECITATIU (Baix)
Lloat sigui Déu, coneixem
El recte camí vers la benaurança,
Car Tu, Jesús, ens l'has revelat amb ta Paraula,
Per això el teu Nom és glorificat en tot moment.
Nogensmenys, alguns encara hi ha
Que han cegament han de suportar
Un Jou estranger:
Ah! Apiada-te'n i concedeix-los
També el seu perdó
Per tal que trobin el bon camí
I et reconeguin com el seu Intercessor.
***
5. DUETTO (Soprano, Baix)
Déu, oh Déu, mai abandonis els teus!
Deixa que la teva Paraula brilli sobre nostre.
Per molt que els Enemics s'enfurismin contra nosaltres,
Seguirà lloant-te la nostra Boca.
***
6. CORAL
Guarda'ns en la Veritat,
Concedeix-nos llibertat eterna,
Per a glorificar el teu Nom,
Per Jesucrist. Amén.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 48

Les habituals tres cantates resten al catàleg, destinades al Dinovè Diumenge després de la Trinitat, que per ordre de composició són les BWV 48, 5 i 56. Tot seguit ens fixarem en la primera d'elles, ICH ELENDER MENSCH, WER WIRD MICH ERLÖSEN BWV 48, una obra del primer any de Bach a Leipzig, on fou estrenada el 3 d'octubre de 1723, però que fins fa no gaires anys es creia escrita en una època molt posterior: Sense anar més lluny, la primera edició del Bach Werke Verzeichnis la datava al 1732.

El llibret, d'autor anònim, utilitza un fragment de la Carta als Romans de Sant Pau per al cor inicial i dues corals luteranes per als moviments 3 i 7. L'Evangeli del dia (Mateu 9, 1-8), en el qual es narrava la curació d'un paralític, inspirà un text que reflexiona sobre la misèria de la condició humana.

Aquesta idea de misèria impregna el cor inicial que intitula la cantata: Ich elender Mensch, wer wird mich erlösen (Ai de mi, Home desgraciat). Es tracta d'un desolador moviment de refinada tècnica, en el qual la part vocal es construeix sobre un pesarós tema de les cordes al qual es sumaran els vents i la trompeta entonant una melodia coral que en època de Bach es cantava amb dos possibles textos: Herr Jesu Christ, du höchstes Gut o Herr Jesu Christ, ich schrei zu dir.

El segon moviment serà el recitatiu de contralt O Schmerz, o Elend, so mich trifft (Oh patiment, oh misèria que m'atrapen), on cal destacar l'acompanyament de les cordes i l'entonació enfàtica del terme stärksten Gift (letal verí).

A aquest recitatiu el seguirà una coral inusualment col·locada al primer tram de la cantata: Solls ja so sein (Puix que ha estat escrit), entonació a capella de la tercera estrofa d'un himne de Martin Rutilius cantat amb la melodia de Ach Gott und Herr, apareguda a Leipzig l'any 1625. Resulta remarcable l'harmonització de la darrera paraula, büssen (expiar, fer penitència).

El següent moviment serà la primera ària de la cantata, Ach, lege das Sodom der sündlichen Glieder (Extermina doncs la Sodoma d'habitants pecadors), un reposat duet de contralt i oboè sustentats pel continu a ritme de minuet.

Com és habitual a les cantates de Bach, el pessimisme inicial s'esvairà als darrers moviments per obra i gràcia de Jesús. Serà el tenor l'encarregat de dissipar l'angoixa amb el recitatiu Hier aber tut des Heilands Hand (Però aquí baix, la mà del nostre Salvador) i, sobretot, amb l'ària Vergibt mir Jesus meine Sünden (Si Jesús perdona els meus pecats), una optimista peça amb violí i oboès a l'uníson, en mode major i compàs 3/4.

Aquest ambient d'esperança culminarà a la coral final, Herr Jesu Christ, einiger Trost (Senyor Jesucrist, el meu únic consol), en la qual l'orquestra doblarà les veus segons la tessitura, rescatant la melodia que els instruments de vent entonaven al cor inicial a la qual ara se li adjudica la dotzena estrofa de Herr Jesu Christ, ich schrei zu dir, un dels dos textos anteriorment esmentats amb els quals es cantava aquesta melodia d'autor anònim, apareguda a Görlitz l'any 1587.

J.M.S.

Cantata BWV 48
ICH ELENDER MENSCH,
WER WIRD MICH ERLÖSEN
Dominica 19 Post Trinitatis
Estrenada: 3 d'octubre de 1723 (?)
Text: Anònim, amb fragments de la Carta als Romans
 i dues corals luteranes

1. COR
Ai de mi, Home desgraciat!
Qui em deslliurarà d'aquest Cos de Mort?
***
2. RECITATIU (Alt)
Oh patiment, oh misèria que m'atrapen,
Mentre la metzina dels pecats
Em corroeix el pit i les venes:
El Món és per a mi un hospital i casa mortuòria,
El Cos ha de carregar les seves culpes
Fins a la tomba.
Mentrestant l'ànima és punyida
Pel més letal verí
Del qual ha estat infectada.
Per això, quan el patiment
Colpeja el Cos Mortal
I l'Ànima tasta l'amargor
Del calze de la Creu
Exhala un sospir devot.
***
3. CORAL
Puix que ha estat escrit
Que el patiment i els turments
Segueixen ineludiblement els pecats,
Deixa doncs aquest Món,
Sigues indulgent al més enllà
I permet-me fer penitència aquí.
***
4. ÀRIA (Alt)
Extermina doncs la Sodoma d'habitants pecadors
Si tal és la teva voluntat!
Però salva l'ànima i fes-la pura
Per tal que, al teu davant
Adquireixi la santedat de Sió.
***
5. RECITATIU (Tenor)
Però aquí baix, la mà del nostre Salvador
Realitza miracles fins i tot entre els morts.
També quan la teva ànima sembla extinta,
Quan el teu cos reduït es degrada,
La grandesa de Jesús es manifesta:
A aquells d'esperit feble
Guareix el Cos i Reconforta l'Ànima.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Si Jesús perdona els meus pecats,
El meu Cos i Ànima es guariran.
Ell pot ressuscitar els difunts
I exercir son poder entre els febles,
Ell manté l'aliança després de tant temps
Per a que ens sentim segurs dins la Fe.
***
7. CORAL
Senyor Jesucrist, el meu únic consol,
Vers Tu ara m'adreço.
Tu coneixes bé el meu dolor.
Tu pots acabar amb ell:
Sí, Tu el finiràs!
És a la teva mà, obra com et plagui.
Teu sóc i Teu vull romandre.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 148

Per al Dissetè Diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les habituals tres cantates, que són les BWV 148, 114 i 47. Tot seguit mirarem de conèixer una mica millor la primera d'elles, la cantata BWV 148 BRINGET DEM HERRN EHRE SEINES NAMENS, una obra que, com veurem, presenta una cronologia molt discutida.
Del cert sabem que va ser estrenada a Leipzig, però el que costa determinar és la data: La partitura ens ha arribat en una còpia realitzada per Cristoph Altnickol, el gendre de Bach, possiblement posterior a la mort del compositor. El text, parcialment de Picander, fou publicat (amb algunes modificacions) l'any 1725 i conté també fragments dels Salms i d'una coral luterana. Tot i la data de publicació del text, Alberto Basso i Alfred Dürr situen la cantata l'any 1723, suposant que Bach hauria utilitzat un primer esborrany dels versos de Picander. De ser així, la cantata s'hauria estrenat el 19 de setembre de 1723. Altres investigadors com Konrad Küster, en canvi, la situen l'any 1727, any en el qual s'hagués estrenat el 23 de setembre.
Sigui com sigui, el text parteix de l'Evangeli del dia (Lluc 14, 1-11), en el qual es parla de la importància del dissabte com a dia dedicat al Senyor, cosa que Picander deriva cap a una glorificació del nom diví.
Tot i estar concebuda només per a dos solistes (tenor i contralt), arrenca la cantata amb un cor de gran envergadura que la partitura anomena concerto i que li dóna nom: Bringet dem Herren Ehre seines Namens (Doneu al Senyor lloança al seu nom). Destaca aquest moviment, el més ambiciós de la cantata, per la seva brillantor instrumental, capitanejada per la trompeta tronant que el protagonitza ja des de la llarga introducció orquestral de 34 compassos. Darrera seu, el cor apareixerà amb una secció homofònica a la qual en seguiran dues de fugades. La conjunció final del cor i el ritornello instrumental de l'inici conclouran el moviment.
És aquesta una cantata poc usual, ja que les àries precedeixen als recitatius: Ich eile, die Lehren (M’afanyo per aprendre) és el títol de la remarcable ària de tenor que segueix al cor inicial, en la qual brillarà amb llum pròpia l'elaborada part del violí solista. Estructurada en forma da capo, destaquen les vocalitzacions sobre termes com Ich eile (M'afanyo), hören (escoltar, sentir) o Freude (alegria).
Els dos següents moviments s'encomanen al contralt: Primer, el recitatiu So wie der Hirsch nach frischem Wasser schreit (Com el cérvol que bramula amb l’aigua fresca), on el cantant serà sustentat per les cordes. I seguidament, la singular ària Mund und Herze steht dir offen (La meva boca i el meu cor et tinc oberts), on el contralt és acompanyat de fins a tres oboès, dos d'amore i un da caccia. Per a alguns especialistes com Alfred Dürr aquesta ària vol representar la unió de l'ànima amb Déu, sobretot en certs passatges en què el continu calla de sobte, deixant el cantant sol amb els oboès.
El penúltim moviment de la cantata serà un recitatiu per a tenor titulat Bleib auch, mein Gott, in mir (Per tant, queda’t Déu meu, amb mi) que prepara l'arribada de la coral final, de la qual no es conserva el text tot i que la melodia és ben coneguda: Es tracta de Auf meinen lieben Gott, una coral profana de Jacob Regnart que fou adaptada a l'església l'any 1605 per Bartholomäus Gesius i la qual apareix senzillament harmonitzada amb els instruments doblant les veus segons la tessitura. En quant al text, les primeres edicions es decantaven per la darrera estrofa de Wo soll ich fliehen hin (veure BWV 5) tot i que modernament s'opta per la coral original de Regnart, que és la que traduïm aquí.

J.M.S.

Cantata BWV 148
BRINGET DEM HERRN EHRE SEINES NAMENS
Dominica 17 Post Trinitatis
Estrenada: probablement l'any 1723
Text: Christian Friedrich Henrici, Picander.

1. COR
Doneu al Senyor lloança al seu nom,
prostreu-vos al Senyor amb ornaments sagrats!
***
2. ÀRIA (Tenor)
M’afanyo per aprendre
Les lliçons de la vida
I cerco amb alegria la santa llar.
Quines cançons tan boniques
I agradoses faran sentir
Els benaventurats a l’Altíssim!
***
3. RECITATIU (Alt)
Com el cérvol que bramula amb l’aigua fresca,
Així jo cridaré, per tu, Déu meu.
Car el meu descans,
Sense tu, res no val.
Que santa i estimada
És, Senyor, el Sabbat, la teva festa!
Allí jo exalço el teu poder
Amb els justos aplegat.
O, si els fills de la tenebra
Podessin sentir esta joia immensa!
Déu, ell mateix, és en mi, i em fa costat.
***
4. ÀRIA (Alt)
La meva boca i el meu cor et tinc oberts,
Baixa-hi, O baixa-hi dins, Tot poderós!
Jo en tu, i tu en mi;
L’amor, l’esperança, la fortesa, la fe
Cal que siguin el meu llit de repòs.
***
5. RECITATIU (Tenor)
Per tant, queda’t Déu meu, amb mi,
I dóna’m el teu Sant Esperit,
Que em guiarà segons la teva paraula,
A fi que el meu comportament
Sigui tal com tu voldries,
Perquè quan m’arribi el moment
Tu i jo, Déu meu estimat,
Allí dalt a la teva Glòria,
Un gran Sabbat celebrem plegats!
***
6. CORAL
Que així sigui a tota hora
Ho dic des del fons del cor;
Que vulguis regir els nostres actes
Senyor Jesucrist, en tot moment,
Per tal d’alabar, ara i sempre,
El teu sant nom. Amen.

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 27

El Setzè Diumenge després de la Trinitat presenta la particularitat de ser, juntament amb el vint-i-unè, els dos únics diumenges del Cicle de la Trinitat per als quals es conserven quatre cantates. En el cas del diumenge present, cronològicament són les BWV 161, 95, 8 i la que tot seguit estudiarem, la cantata BWV 27 WER WEISS, WIE NAHE MIR MEIN ENDE, una excepcional cantata estrenada a Leipzig el 6 d'octubre de 1726.

Com totes les cantates d'aquest diumenge, el llibret (d'autor anònim, sense descartar al propi compositor) esdevé una reflexió sobre la mort entesa a la manera de Bach, és a dir, no com a quelcom terrible i definitiu sinó com un alliberament, un trànsit feliç i necessari cap al reialme de Déu.

S'inicia la partitura amb el cor que la intitula, Werr weiss, wie nahe mir mein Ende? (Qui sap si el meu final és proper?), el qual posa en música la primera estrofa d'una coral de la poetessa Ámilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt. Amb ella escriu Bach un corprenedor moviment on els fragments corals s'alternen amb intervencions dels solistes, soprano, contralt i tenor. L'orquestra presenta un tema d'oboès i cordes que pràcticament és una marxa fúnebre, mentre que la trompa reforçarà els sopranos, al quals s'encomana el cantus firmus.

El segon moviment és el recitatiu de tenor Mein Leben hat kein ander Ziel (La meva vida no té altre fi), que donarà pas a l'extraordinària ària Willkommen! will ich sagen (Benvinguda! Diré a la Mort). Estarem davant d'un dels moments més singulars de la producció de Bach, no per la instrumentació (que també) sinó pel contrast entre el text i la música, un contrast que exemplifica a la perfecció aquesta concepció bachiana de la mort que a tants deixa astorats.

Per començar, el dispositiu instrumental és únic: Contralt, oboè da caccia, orgue obligato i baix continu. L'orgue tindrà un paper solista a l'estil d'altres cantates de 1726 com les BWV 169 o 170, tot i que a la versió original de 1726 era substituït pel clavecí, cosa que Bach només acceptava a la música d'església quan no hi havia més remei. En quant a la música, resulta meravellosament bella i alegre, amb la florida partitura de l'oboè sustentada per l'incessant repicar de l'orgue a mode de pluja de diamants. Una beatitud musical però, que conviurà amb el terrible missatge del text i que, potser, ens servirà de consol quan arribi la nostra darrera hora. En tot cas, són destacables les vocalitzacions sobre termes com fröhlich (alegria) o alle (tots), cantat amb 32 semicorxeres.

Seguirà el recitatiu Ach, wer doch schon im Himmel wär! (Ah, qui pogués ser ja al Cel!), on el soprano és acompanyat de les cordes, que il·lustren el terme Flügel (ales) amb girs ascendents. El cinquè moviment és de nou una excepcional ària, en aquest cas per a baix i cordes: Gute Nacht, du Weltgetümmel! (Bona Nit, món convuls!). Aquí Bach establirà un brutal contrast entre els termes Gute Nacht, cantat sobre reposades harmonies, i Weltgetümmel, on es desfermarà la rauxa, il·lustració de l'agitació mundana. A la secció intermèdia, musicalment protagonitzada pel tema del repòs, destacarà la cadència descendent que condueix al terme Fuss (peu).

La cantata conclourà amb una altra peça singular, la coral Welt, ade! ich bin dein müde (Món, adéu! N'estic tip, de tu!), que canta la primera estrofa d'un himne de Johann Georg Albinus de 1649 amb una melodia de Gottfried Vopelius, concretament un arranjament a 5 veus obra de Johann Rosenmüller.

J.M.S.

Cantata BWV 27
WER WEISS, WIE NAHE MIR MEIN ENDE
Dominica 16 Post Trinitatis
Estrenada: 6 d'Octubre de 1726
Text: Anònim (Bach?), amb fragments de

Ámilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt i J.G. Albinus

1. COR & RECITATIU
(Soprano, Alt, Tenor)
C: Qui sap si el meu final és proper?
S: Només l'estimat Déu sap
Si el meu pelegrinatge a la terra
Serà breu o extens.
C: Per allà transita el Temps,
Per aquí la Mort s'apropa.
A: I finalment s'escau que,
Per molt allunyats que estiguin,
Acabaran trobant-se.
C: Ah, com de veloç i fugaç
Arribarà el meu òbit!
T: Qui sap si avui mateix
La meva boca dirà
Les seves darreres paraules!
Per això suplico sempre:
C: Déu meu, et prego, per la sang de Crist,
Que em concedeixis un bon final!
***
2. RECITATIU (Tenor)
La meva vida no té altre fi
Que morir plàcidament
I conservar la meva part de Fe.
Per això visc en tot moment
A punt per a la sepultura.
I faig treballar les meves mans
Talment com si sabés del cert
Que avui hauré de morir:
Car un final feliç ho farà tot bo.
***
3. ÀRIA (Alt)
Benvinguda! Diré a la Mort
Quan aquesta s'apropi al meu llit.
Amb alegria la seguiré
Quan em cridi a la tomba
Portant juntament amb mi
Tots els meus mals.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ah, qui pogués ser ja al Cel!
Tinc ànsia de traspassar
I pasturar ja la beatitud
Amb l'Anyell,
Espòs de tots els Creients.
Veniu, Ales!
Ah, qui fos ja al Cel!
***
5. ÀRIA (Baix)
Bona Nit, món convuls!
Per a mi, has acabat!
Jo ja tinc un peu al Cel,
A la vora del Déu estimat.
***
6. CORAL
Món, adéu! N'estic tip, de tu!
Vull ascendir al Cel
On hi serà la pau veritable
I el repòs etern i gloriós.
Món que només ofereixes
Guerres i disputes,
Res més que Vanitat!
Al Cel, regnen per sempre
Pau, Joia i Felicitat.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 19

El 29 de setembre, diada dels Sants Arcàngels, era festa grossa a la ciutat de Leipzig on, a més, es celebrava una important fira. Juntament amb Sant Joan, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals s'interpretaven cantates a les seves esglésies. Per al Michaelistag luterà conserva el catàleg les BWV 19, 130, 149 i 50, aquesta darrera una obra discutida. Tot seguit ens centrarem en la primera d'elles, la cantata ES ERHUB SICH EIN STREIT BWV 19, la qual fou estrenada a Leipzig el dia de Sant Miquel de 1726 sobre un text de Picander modificat (potser pel propi Bach) i amb l'afegit dels moviments inicial i final. A l'encapçalament de les seves partitures Bach solia indicar els instruments i les veus requerides, però al manuscrit d'aquesta cantata només hi apareix un sintètic Festo Michaelis. Concerto a 14, la qual cosa podria ser la signatura encriptada que utilitza en algunes ocasions, la qual sorgeix d'assignar valors numèrics a les lletres del seu cognom, originant la xifra 14.

Les cantates d'aquesta festivitat destaquen pel seu aire de fanfàrria guerrera, cosa que les revesteix d'una gran espectacularitat. Això es deu al fet que la teologia del segle XVIII concebia els Sants Arcàngels no com els éssers afables de l'actualitat sinó com els generals de les hosts divines, que derrotaren els àngels rebels després d'una lluita ferotge.

Aquesta escena de batalla celestial inspira el cor inicial de la cantata, que la intitula: Es erhub sich ein Streit (Es va lliurar una gran batalla). El text, basat en uns versicles de l'Apocalipsi (12, 7-9), inspira en Bach tal escena bèl·lica que podríem parlar sense exagerar d'una autèntica posada en música del famós quadre Els Àngels Caiguts de Brüegel. El cor arrenca directament, sense introducció orquestral, aixecant des de les veus baixes una fuga monumental a la que progressivament s'hi va afegint tot l'aparell orquestral de les grans ocasions, coronat per les trompetes i les timbales. Aquesta primera secció de 42 compassos és seguida, després d'un ritornello orquestral, d'una altra amb dos capítols: El primer ens narra la rebel·lió infernal i, després d'una nova rauxa orquestral, el segon ens confirma la victòria dels arcàngels. Una tercera secció, recapitulació de la primera, conferirà a aquest espectacular cor l'habitual forma da capo.

El clima s'asserenarà als següents moviments. El primer, el recitatiu del baix Gottlob! der Drache lieg (Lloat sigui el Senyor! El Drac jau tombat!), al qual segueix l'ària de soprano Gott schickt uns Mahanaim zu (Déu ens envia Manahaim), un deliciós moviment amb els dos oboès d'amore acompanyant el cant que al meu parer guanya molt si s'interpreta a ritme àgil. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com stehen (restar quiet, ser sedentari), cantat amb una llarga nota o gehen (moure's, ser nòmada), representat per un àgil gir de corxeres.

El quart moviment és un recitatiu amb el tenor acompanyat de la corda: Was ist der schnöde Mensch, das Erdenkind? (Què és l'home, fill miserable de la terra?). I els mateixos actors, a més de la trompeta aguda, seguiran protagonitzant la cantata a l'ària Bleibt, ihr Engel, bleibt bei mir! (Quedeu-vos, Àngels, quedeu-vos amb mi!), moviment a ritme de siciliana que és una de les àries més extenses de Bach. La trompeta entonarà de manera subliminal la coral que tanca la Passió segons Sant Joan i que apareix també a les cantates BWV 149 i 174.

El recitatiu de soprano Laßt uns das Angesicht (Adorem l'aspecte) condueix a la coral final, que canta la novena estrofa de l'himne Freu dich Schar, o meine Seele amb una melodia profana del segle XV adaptada a l'església en els Salms Francesos, apareguts a Ginebra l'any 1551. La participació de trompetes i timbales juntament amb la resta de l'orquestra la revesteix d'una especial brillantor, molt adient al clima de la diada dels Sants Arcàngels.

J.M.S.

Cantata BWV 19
ES ERHUB SICH EIN STREIT
Festo Michaelis (Diada de St. Miquel)
Estrenada: 29 de setembre de 1726
Text: Ch. Heinrici "Picander", 

Apocalipsis i un Himne luterà (Freiberg, 1620)

1. COR
Es va lliurar una gran batalla:
La furiosa Serp, el Drac infernal,
S'abraona a l'assalt del Cel,
Inflamada de ràbia.
Però el solvent Miquel
Ajudat pel Àngels que l'envolten
Subjuguen la barbàrie de Satanàs.
***
2. RECITATIU (Baix)
Lloat sigui el Senyor! El Drac jau tombat!
És Miquel, l'Àngel de Déu
Qui l'ha vençut
Amb la seva Host angelical.
Reclòs a les tenebres,
Encadenat a l'abisme,
Mai més retrobarà el seu lloc
Al Reialme Celestial.
Ara som ferms i segurs
I encara que els seus brams ens espantin
El nostre Cos i la nostra Ànima
Resten protegits pels Àngels.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Déu ens envia Manahaim*.
Siguem nòmades o sedentaris,
No ens sentim inquiets
Davant els nostres enemics.
Siguem lluny o a la vora,
L'Àngel del Senyor vetlla per nosaltres
Amb Foc, Cavalls i Carruatge**.

 *En hebreu, àngel protector.   

**Al·lusió al viatge del profeta Elies.

***
4. RECITATIU (Tenor)
Què és l'home, fill miserable de la terra?
Un cuc, un miserable pecador.
Però mireu com el Senyor l'estima:
S'escau doncs que no se'n desentén pas.
I mireu com els infants celestials,
La Host dels Serafins,
Vetlla sobre ell i el defensa
I li atorga la seva protecció.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Quedeu-vos, Àngels, quedeu-vos amb mi!
Resteu-me a cada costat
Per guiar les meves passes
I evitar que m'extravii.
Però ensenyeu-me també aquí mateix
A elevar-vos un solemne càntic
Que canti els meus agraïments a l'Altíssim.
***
6. RECITATIU (Soprano)
Adorem l'aspecte
Dels àngels pietosos,
No els apartem ni entristim
Amb els nostres pecats.
Quan el Senyor ordeni
Manllevar aquest Món
Ells seran també
El carruatge celestial
Que ens transportarà
A la Salvació Eterna.
***
7. CORAL
Que el teu Àngel m'acompanyi
Sobre el carruatge ardent d'Elies
I que vetlli sobre la meva ànima
Com sobre la del difunt Llàtzer.
Que ella reposi al teu si,
Omple-la de joia i ànim,
Fins que el meu cos abandoni la terra
Per a reunir-se amb ella.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 25

Tres cantates conserva el catàleg destinades al Catorzè diumenge després de la Trinitat, que per ordre de composició són les BWV 25, 78 i 17. La primera d'elles, titulada ES IST NICHTS GESUNDES AN MEINEM LEIBE BWV 25, serà la que analitzarem tot seguit.

Estrenada a Leipzig el 29 d'agost de 1723, pertany al primer estiu de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs, una època de fervor compositiu en el qual Bach engendrà, setmana rere setmana, una autèntica nissaga d'obres magistrals.

L'anònim llibretista deriva l'Evangeli del dia, que narrava la curació de deu leprosos, cap a una comparació entre la malaltia física i la de l'esperit, que només Jesús pot guarir. Com veurem, aquesta deriva origina certes comparacions que avui en dia ens resulten un punt desagradables, o en tot cas gens poètiques. Com és habitual a les cantates de Bach, el pessimisme inicial transitarà cap a un clima d'esperança als darrers moviments, sempre per obra i gràcia de Jesús.

La cantata s'inicia amb el magistral cor que li dóna nom, provinent d'un versicle del Salm 38: Es ist nichts Gesundes an meinem Leibe (No hi ha res indemne al meu cos). Musicalment, aquest cor es basa en la melodia d'aquella coral de Hans Leo Hassler que apareix repetides vegades a la Passió segons Sant Mateu, esdevenint-ne gairebé el seu leimotive. La melodia d'aquesta coral anirà apareixent a diferents veus, tant vocals com instrumentals, que teixiran una densa polifonia sobre un tema de les cordes i els oboès que vol imitar els sospirs d'aquell qui pateix. A la segona secció apareixerà al continu un tema de semicorxeres que podria simbolitzar les passes d'aquell qui arrossega la feixuga càrrega del pecat. Flautes, cornetto i tres trombons acompanyen en tot moment el cor i doten el moviment d'aquell aire arcaïtzant que Bach solia assimilar al desconsol i la humiliació.

Al segon moviment, el recitatiu de tenor Die ganze Welt ist nur ein Hospital (El Món sencer és un hospital), trobem les primeres comparacions un punt desagradables de les quals n'hem fet esment anteriorment. Certament, aquest tipus de comparacions formaven part dels contrastos i clarobscurs que tant agradaven al barroc.

Seguirà l'ària Ach, wo hol ich Armer Rat? (Ai las! Pobre de mi, on cercar ajut?), on el baix només serà acompanyat del continu en torturats girs que il·lustren el patiment expressat al text, el qual sublima la comparació entre la malaltia física i l'espiritual, destacant  termes com Aussatz (lepra), Boulen (tumors), Artz (metge) o seelenkur (remei de l'ànima).

Els següents dos moviments s'encomanen al soprano: Primer el recitatiu O Jesu, lieber Meister (Oh Jesús, el meu estimat Mestre), que marca un canvi de tendència en el missatge de la cantata, que ara s'encaminarà vers la curació de la mà de Jesús mitjançant expressions com Zu dir flieh ich (em refugio el teu costat) o Mein Heiland, mache mich von Sündenaussatz (Mon Salvador, neteja'm la lepra del pecat). Aquesta curació esdevé ja plena a l'ària següent, Öffne meinen schlechten Liedern (Jesús, atansa als meus pobres cants), un deliciós moviment amb flautes dolces, oboè i cordes del qual només en podem lamentar la brevetat. Aquest ambient de dolçor extrema és una autèntica translació en música dels cants angelicals presents al text, els quals també inspiren en Bach uns refinats efectes d'eco.

I la cantata conclourà amb la coral Ich will alle meine Tage (Vull consagrar tots els dies de la meva existència), que entonarà a capella l'estrofa final de Treuer Gott, ich muss dir klagen de Johann Heermann. És cantada amb la melodia de Freu dich sehr, o meine Seele, una cançó profana del segle XV adaptada a l'ús religiós als Salms Francesos, apareguts a Ginebra l'any 1551 i que apareix de manera recorrent a nombroses cantates de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 25
ES IST NICHTS GESUNDES
AN MEINEM LEIBE
Dominica 14 Post Trinitatis
Estrenada: 29 d'agost de 1723
Text: Anònim, basat en el Salm 38

i en un Himne de Johann Heermann (1630)
1. COR
No hi ha res indemne al meu cos
A causa de la teva ira.
No hi ha pau als meus ossos
A causa dels meus pecats.
***
2. RECITATIU (Tenor)
El Món sencer és un hospital
On una multitud de gent
Fins i tot nadons de bressol
Jauen al llit damnats per la malaltia.
L'un és colpejat al pit
Per l'ardor maligne d'un desig impur,
L'altre jau malalt
Per la pestilència de son propi honor,
El tercer és devorat per l'avarícia
Que el condueix a la tomba abans d'hora.
El Pecat Original embrutí i infectà
La Humanitat amb la lepra del pecat.
Ai las! El verí banya els meus membres.
Pobre de mi, on trobaré el remei?
Qui m'ajudarà en la meva desgràcia?
Qui és el meu metge, que encara em vol salvar?
***
3. ÀRIA (Baix)
Ai las! Pobre de mi, on cercar ajut?
La meva lepra, les meves nafres
No la guarirà cap planta ni empast:
Només bàlsam de Galaad!
Tu, Senyor Jesús, el meu metge,
Només Tu coneixes el millor remei
Per a la meva Ànima!
***
4. RECITATIU (Soprano)
Oh Jesús, el meu estimat Mestre,
Em refugio al teu costat.
Ah! Reconforta la meva afeblida vitalitat!
Tingues pietat, Tu que ets el metge
I el guaridor de tots els mals.
No m'arrosseguis lluny del teu davant!
Mon Salvador, neteja'm la lepra del pecat,
Jo vull, a canvi, oferir-te
Tot el meu cor
En sacrifici constant
I agrair la teva ajuda
Per la resta dels meus dies.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Jesús, atansa als meus pobres cants
L'oïda de la teva gràcia.
Així, quan canti amb els Àngels
Enmig del cor celestial
El meu cant d'agraïment
Sonarà de la manera més bella.
***
6. CORAL
Vull consagrar tots els dies de la meva existència
A celebrar el poder de la teva mà,
Amb la qual Tu, amorosament
Has apartat de mi turments i plors.
No és només entre els mortals
Que ha de resplendir la teva Glòria:
Jo vull també, quan acabi al més enllà,
Seguir Glorificant-te Eternament.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 164

Per al Tretzè Diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg tres cantates, que són les BWV 33, 77 i la que tot seguit analitzarem, la cantata IHR, DIE IHR EUCH VON CHRISTO NENNET BWV 164. La primera interpretació que ens consta d'aquesta obra fou a Leipzig el 26 d'agost de 1725, tot i que no és descartable que fos una revisió d'una cantata del Cicle de Weimar de la dècada anterior, cosa que també es sospita de la cantata BWV 168 estrenada quatre diumenges abans. En favor d'aquesta possibilitat juga el llibretista, Salomo Franck, autor de la majoria dels textos musicats per Bach durant aquell cicle primigeni. En tot cas, els canvis haurien estat tan profunds que podríem parlar sense problemes d'una obra de nova factura. Franck s'inspira en l'Evangeli del dia (Lluc 10, 23-37) en el qual es referia la paràbola del bon samarità, per a realitzar un elogi de l'amor vers el proïsme.

També seria un indici de la seva composició a Weimar la minsa instrumentació requerida i el caràcter intimista de l'obra. Arrenca aquesta amb l'ària de tenor que li dóna nom: Ihr, die ihr euch von Christo nennet (Vosaltres, qui us dieu deixebles de Crist), un feixuc i dens moviment a ritme de siciliana amb el cantant acompanyat de tres parts de corda i continu que ens introdueix en un clima d'agror i retret vers els cors insolidaris.

Seguirà el recitatiu de baix Wir hören zwar, was selbst die Liebe sprich (Tanmateix, hem sentit, que l’amor ell mateix, ens diu), que entona en arioso un passatge del Sermó de la Muntanya (Mateu 5,7) i on destaca la vocalització que il·lustra l'expressió sein Händerigen (mans suplicant).

El tercer moviment serà l'ària Nur durch Lieb und durch Erbarmen (Només amb amor i caritat), un pausat concertant de dues flautes i contralt  en el qual Bach suggereix, mitjançant les agrupacions de dues semicorxeres, el fet de transportar una pesada càrrega.

Seguirà el recitatiu Ach, schmelze doch durch deinen Liebesstrahl (Ah, amb el teu doll d’amor), amb el tenor sustentat per les cordes, que donarà pas a un duet de soprano i baix titulat Händen, die sich nicht verschließen (Aquelles mans que mai es tanquin). Es tracta d'una peça canònica de gran riquesa tècnica amb flautes, oboès i violins a l'uníson. Les misericòrdies divina i humana són contraposades mitjançant la inversió del tema principal: Els girs ascendents seran imitats en descens i viceversa. L'insistent ritornello instrumental obrirà, enllaçarà i conclourà les tres seccions del moviment.

I arribarà la coral final, cinquena estrofa de l'himne Herr Christ, der eining Gotts Sohn d'Elisabeth Kreuziger, una obra de 1524 cantada senzillament a capella amb una melodia d'origen profà que aquell mateix any apareix adaptada a l'ús religiós al Cançoner d'Erfurt.

J.M.S.

Cantata BWV 164
IHR, DIE IHR EUCH VON CHRISTO NENNET
Dominica 13 Post Trinitatis
Estrenada: 26 d'agost de 1725, 

probablement reelaboració d'una obra anterior.
Text: Salomo Franck, amb coral final d'Elisabeth Kreuziger (1524)

1. ÀRIA (Tenor)
Vosaltres, qui us dieu deixebles de Crist,
On és aquella caritat,
Amb la que es reconeix tot cristià?
Es troba molt lluny de vosaltres, ai las!
Caldria que els vostres cors vessessin d’amor,
Per contra, són més durs que el pedregam.
***
2. RECITATIU (Baix)
Tanmateix, hem sentit, que l’amor ell mateix, ens diu:
Els qui acullin ací llur pròxim amb misericòrdia
En el seu judici
Heuran misericòrdia!
Però, nosaltres no en fem cas!
No volem sentir, del pròxim, els planys!
Ell truca al nostre cor, però no l’obrim!
Mal que vegem les seves mans suplicant,
I els seus ulls de llàgrimes negats,
No se’n compadeix el nostre cor.
El clergue i el Levita,
Que passen sense dir res,
Són la vera imatge del cristià sense compassió;
Passen sense voler saber res del mal fat dels forasters.
No posen ni oli, ni vi,
A les nafres del veí.
***
3. ÀRIA (Alt)
Només amb amor i caritat
Podrem assemblar-nos a Déu!
Els cors com el del samarità
Sofreixen amb el sofriment dels altres
I són rics en generositat.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Ah, amb el teu doll d’amor
Fes que es fongui el fred cor d’acer!
Perquè jo, com a bon cristià,
M’avesi, cada dia, Salvador meu,
A posar cura al dolor del meu germà
Sigui qui sigui, no hi fa res,
Amic o enemic, pagà o cristià,
Que el seu dolor em colpegi com si fos meu!
Que el meu cor sigui ric en amor, afable i pacient,
Perquè hom pugui veure en mi els teus trets.
***
5. ÀRIA - DUET (Soprano, Baix)
Aquelles mans que mai es tanquin,
El cel se’ls obrirà de bat a bat!
Els ulls que vessen compassió,
Del Salvador, en veuran la pietat.
Els cors que es desfan per l’amor
Déu mateix, el seu cor, els donarà.
***
6. CORAL
Per la teva bondat fes-nos morir
Desperta’ns per la teva Gràcia!
Fes que l’home vell defalleixi,
A fi que el nou tingui vida
I que, ací en aquesta terra,
Adrecem vers tu, tots els sentits
Anhels i pensaments.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

DIADA 2019

 CataBach.com us anima a participar 
en tots els actes de la Diada d'enguany.

Bona Diada i Visca Catalunya!

BWV 179

De les tres cantates presents al BWV destinades a l'Onzè diumenge després de la Trinitat, farem un repàs a la BWV 179 SIEHE ZU, DASS DEINE GOTTESFURCHT. Les altres dues són la BWV 199 de 1714 i  la BWV 113, de 1724.

Entre elles hem de situar la cantata BWV 179, que fou estrenada a Leipzig el 8 d'agost de 1723, a les poques setmanes de l'arribada de Bach a la ciutat. Sembla ser que aquell dia, després del sermó, també s'interpretà la cantata BWV 199 conformant ambdues obres una mena de gran cantata de dues parts.

L'Evangeli del dia (Lluc 18, 9-14) presentava la paràbola del fariseu i el publicà, on Jesús lloa la sinceritat per sobre de la hipocresia, d'aquí les contínues referències de l'anònim llibretista a aquests dos termes. Com veurem, un altre fet destacable d'aquesta cantata serà la seva reutilització en dues obres posteriors.

El primer exemple de tot això el tenim al cor inicial, que intitula la cantata:  Siehe zu, daβ deine Gottesfurcht nicht Heuchelei sei (Mira que el teu temor de Déu no sigui hipòcrita), el qual va ser posteriorment  convertit en el Kyrie de la Missa en Sol Major BWV 236. Es tracta d'una dinàmica fuga doble que arrenca sense preludi instrumental i amb cert regust arcaïtzant. És destacable la utilització del recurs cromàtic descendent que els antics tractats d'harmonia denominaven passus duriusculus (passes dures) sobre el terme falschem Herz (cor fals). És aquest un recurs al qual Bach recorria quan volia crear un ambient de desconsol o patiment, i apareix en altres cantates com les BWV 12 o 78.

El segon moviment serà un recitatiu del tenor titulat Das heutge Christentum (Els cristianisme d'avui dia) que destaca per la seva crítica al luteranisme de l'època, acusat de tebior mitjançant una al·lusió  al tercer capítol de l'Apocalipsi, en el qual s'acusa del mateix a l'església de Laodicea.

Seguirà el tenor amb l'ària Falscher Heuchler Ebenbild (La imatge d'aquell qui és fal·laç), un enèrgic moviment a càrrec d'un uníson dels oboès i el violí primer, mentre viola i continu els acompanyen. Entre ells, el segon violí dibuixarà una subtil paràfrasi de la coral Jesu, meine freude. Les Pomes de Sodoma esmentades a text (presents també a la cantata BWV 54) són els Calotropis Procera, fruits que tot i el seu aspecte saborós només contenen llavors. Aquesta ària serà transformada en el Quoniam de la Missa en Sol Major abans esmentada.

El quart moviment serà un recitatiu del baix, Wer so von innen wie von außen ist (Aquell qui és igual per dins que per fora), que acabarà en arioso per a cantar el darrer vers i donar pas a l'ària de soprano Liebster Gott, erbarme dich (Compadeix-te de mi, Déu estimat), un reposat moviment a ritme de passacaglia  on dos oboès d'amore acompanyen el cantant, disposició única entre totes les cantates de Bach. Aquesta ària esdevindrà més tard el Qui tollis de la Missa en La Major BWV 234.

I la cantata conclourà amb la coral Ich armer Mensch, ich armer Sünder (Jo sóc un pobre home, un pobre pecador), primera estrofa d'un himne de Christoph Tietze de 1663 cantada senzillament a capella colla parte, és a dir, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 179
SIEHE ZU, DASS DEINE GOTTESFURCHT
Dominica 11 Post Trinitatis
Estrenada: 8 d'agost de 1723
Text: Anònim, amb cor inicial extret del Cohèlet

i coral final de Christoph Tietze (1663)

1. COR
Mira que el teu temor de Déu no sigui hipòcrita,
i que no el serveixis amb un cor fals!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Els cristianisme d'avui dia
Passa un mal moment, per dissort:
La majoria dels cristians del món,
No són més que indiferents Laodiceus*
I orgullosos fariseus,
Per fora es fan passar per creients,
Com un jonc, acoten el cap fins a terra,
Però llur cor vessa estuf botifler.
Amb tot, entren a la casa de Déu,
I fan veure que compleixen la llei;
Tot això és el què fa un bon cristià?
No, això els hipòcrites també ho fan.

                    *Ap. 3, 14-22: Acusa l’església de Laodicea de ser tèbia.

***
3. ÀRIA (Tenor)
La imatge d'aquell qui és fal·laç
És com una poma de Sodoma
Per dins plena d'obscenitat
Enllustrada i esplèndida per fora
L'hipòcrita, ell que tan sublim es veu,
No pot resistir la presència de Déu.
***
4. RECITATIU (Baix)
Aquell qui és igual per dins que per fora,
Es pot dir que és un cristià vertader.
Com ho fou el publicà del temple
Que es colpejava el pit humilment.
Ell no se'n gloriava pas de ser sant
Ah, home, tingues això present,
Com un testimoni lloable
Pel teu penediment!
Encara que no siguis ni adúlter ni lladre,
O un xafarder viperí,
Ai las, per això, no et pensis pas,
Que ets virtuós com un Serafí!
Confessa a Déu els teus pecats sens temor
Perquè trobis en Ell valença i compassió!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Compadeix-te de mi, Déu estimat:
Il·lumina'm amb Gràcia i conhort!
Els meus pecats em posen malalt
Tinc un pus virulent en el moll de l'os.
Jesús, Anyell de Déu, vine'm a ajudar,
Puix, m'ofego en un pregon toll de fang!
***
6. CORAL
Jo sóc un pobre home, un pobre pecador,
Ací estic davant per davant de Déu.
Ai, Déu, Ai, Déu, sigues-me benigne
I no em jutgis amb rigor!
Compadeix-te, compadeix-te de mi,
Tingues pietat, Déu misericordiós!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 46

Tres cantates resten al catàleg per al Desè diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 46, 101 i 102, de les quals tot seguit n'analitzarem la primera, la cantata BWV 46 SCHAUET DOCH UND SEHET, que fou estrenada a Leipzig el dia 1 d'agost de 1723, dos mesos després de l'arribada de Bach a la ciutat. No podem deixar de meravellar-nos, certament, davant el conjunt d'obres mestres que desfilaren aquelles setmanes per les esglésies de Leipzig...
El llibretista, anònim, podria haver estat el mateix de la cantata BWV 105, estrenada la setmana anterior, ja que els dos textos, molt similars, semblen ser obra d'un predicador important. El text de la cantata BWV 46 parteix de l'Evangeli del dia (Lluc 19, 41-48) per a plantejar escenaris torbadors i dramàtics: Els quatre primers moviments presentaran escenes apocalíptiques, mentre que els dos darrers es centraran en l'Applicatio, la lliçó pràctica als oients, als quals es refermarà la promesa del perdó i la salvació.

La cantata destaca per l'envergadura del cor inicial, que representa gairebé un 40% del total de l'obra i té una partitura més extensa que la resta de moviments junts. El text, un versicle del Llibre de les Lamentacions de Jeremies, dóna nom a l'obra: Schauet doch und sehet, ob irgend ein Schmerz sei (Mireu i vegeu si hi ha dolor comparable al meu dolor). Amb ell construeix Bach un colossal motet en dues seccions: La primera, amb una introducció de cordes i flautes, presenta un clima de desolació absoluta tractat en forma de cànon amb les veus contralt-tenor i soprano-baix emparellades. Aquest tema serà més tard rescatat al Qui tollis de la Missa en Si Menor BWV 232. Una segona secció en forma de fuga arrenca amb els versos Denn der Herr hat mich, amb el cor doblat per l'orquestra colla parte (segons la tessitura) i les flautes constituïdes en una cinquena veu. Sembla que la trompa i els oboès no constaven a la versió original i foren introduïts en una reposició posterior de la cantata.

A continuació d'aquest immens cor, el tenor entonarà el recitatiu So klage du, zerstörte Gottesstadt (Lamenta't, destruïda Ciutat de Déu), en el qual recrea i amplia les lamentacions de l'inici. Va acompanyat de les cordes i les flautes, que segons Alfred Dürr voldrien representar les llàgrimes vessades.

Una altre bachià il·lustre, Friedrich Smend, se sentia especialment afectat per l'ària de baix següent, Dein Wetter zog sich auf von weiten (De ben lluny s'entreveu la teva tempesta), en la qual veia una de les més espantoses recreacions del destí que espera els pecadors mai escrites. Realment, Bach es desferma al nivell dels moments més apocalíptics de la cantata BWV 70, presentant-nos un escenari de tronades i llamps caient del cel. Tot això reblat pel so tronador de la trompeta: És una autèntica passada. Cal destacar les impressionats vocalitzacions sobre termes com Strahl (llamp), amb fins a 104 semicorxeres, o la intensitat amb què es destaca al paraula unerträglich (insuportable). Alfred Dürr fins i tot veu una intenció en la durada de les notes del cantant, a voltes més llargues i a voltes més curtes, que suposa volen il·lustrar el pas de la tempesta.

El contralt assumirà els dos següents moviments: Primer el recitatiu Doch bildet euch, o Sünder, ja nicht ein (Però certament no us penseu, pecadors) i després l'ària Doch Jesus will auch bei der Strafe (Però Jesús vol també en el càstig), de nou extraordinària però ara per tot el contrari que l'anterior: Prescindeix Bach del continu, talment havia fet la setmana anterior a l'ària Wie Zittern und Wanken de la cantata BWV 105, i l'orquestra només amb flautes i oboès da caccia a l'uníson, en una disposició que recorda moltíssim a l'ària Aus Liebe, epicentre de la Passió segons Sant Mateu. Suposa Alfred Dürr que, amb això, Bach pretèn simbolitzar la innocència de les ànimes pures. A la secció central el clima s'agitarà lleument quan es faci referència al càstig dels pecadors, mentre que la salvació dels justos s'il·lustrarà amb una llarga nota mantinguda.

Aquesta extraordinària cantata conclourà amb la coral O grosser Gott von Treu (Oh, gran Déu de fidelitat), novena estrofa d'un himne de J. M. Mayfart de 1633 que de nou resultarà singular a causa de les flautes, que intercalen entre les frases del cor uns tortuosos girs que ens faran venir a la memòria el tema de capçalera del cor inicial.

J.M.S.

Cantata BWV 46
SCHAUET DOCH UND SEHET
Dominica 10 Post Trinitatis
Estrenada: 1 d'agost de 1723
Text: Anònim, basat en fragments de Jeremies 

i un Himne de J.M. Mayfart (1633)

1. COR
Mireu i veieu si hi ha dolor
Comparable al meu dolor,
Al dolor que em turmenta.
Car em va punyir Jahvè
El dia de la seva ardent còlera.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Lamenta't, destruïda Ciutat de Déu,
Miserable munt de rocs i cendra!
Deixa que s'escolin torrents sencers de llàgrimes,
Tu que has estat sorpresa
Per la pèrdua irreparable
De la gràcia divina,
De la qual has estat privada
Per les teves culpes!
A tu et passarà com a Gomorra,
Tot i que no seràs del tot arrasada.
Millor seria que ho fossis
Per tal que ara no s'escoltin
Pels teus carrers les blasfèmies
Dels enemics de Crist.
Vas ignorar les llàgrimes de Jesús,
Fes cas ara dels plors del zel
Que tu mateixa has alçat sobre teu
Ara que Déu, acabada la paciència
Trenca la vara per emetre veredicte.
***
3. ÀRIA (Baix)
De ben lluny s'entreveu la teva tempesta
I el llamp que finalment esclata
T'ha de resultar insuportable,
Car els pecats acumulats
Fan encendre un temporal de venjança
I preparen la teva ruïna.
***
4. RECITATIU (Alt)
Però certament no us penseu, pecadors,
Que només Jerusalem
És hoste de tantes culpes!
Heus ací que és escrita
Aquesta sentència sobre vosaltres:
Si no mostreu penediment,
Si dia rere dia
Augmenten les vostres culpes,
Tots caureu de la mateixa manera.
***
5. ÀRIA (Alt)
Però Jesús vol també en el càstig
Ser auxili i ajuda dels piadosos.
Ell els aixopluga com un pastor els seus anyells,
Amb amor, com una gallina els seus pollets.
Quan tempestes de venjança
Donen als pecadors el que es mereixen
Ell s'esmerça a preservar
La salvació dels justos.
***
6. CORAL
Oh, gran Déu de fidelitat!
Per que cap altre t'és tan grat
Com ton Fill Jesucrist
Que ha amansit la teva ira,
Considera doncs els seus estigmes,
El seu martiri, angoixa i dur turment!
Pel seu amor sigues clement
I no ens recompensis pas
Com mereixerien els nostres pecats.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 168

Per al Novè diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les cantates BWV 105, 94 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 168 TUE RECHNUNG! DONNERWORT, una obra estrenada a Leipzig el 29 de juliol de 1725 tot i que no seria descartable una primera versió de l'època de Weimar, un cas molt similar al  de la cantata BWV 164.

Punts a favor d'aquesta possibilitat són l'absència d'àries da capo, habituals en les cantates de Leipzig però poc usades en les obres primigènies, i també la figura del llibretista, Salomo Franck, autor de la majoria dels textos musicats per Bach entre els anys 1714 i 1716. Sigui com sigui, el text té present l'Evangeli del dia (Lluc 16, 1-9) on es narrava la paràbola de l'administrador que perdonà els deutors del seu amo per a que aquests li tornessin el favor si perdia la feina, paràbola que Jesús resumeix amb les paraules Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Partint d'aquesta idea, Franck desenvolupa un text que exhorta a menysprear les riqueses materials (el Mammó evangèlic) en favor de les espirituals.

Aquesta idea s'expressa de manera contundent a l'ària de baix que intitula la cantata: Tue Rechnung! Donnerwort (Passa comptes, paraula retronant!), un moviment tremendament expressiu a càrrec de tota la corda, desfermada sobre la pluja imparable de notes del continu, tot a ritme marcial. Sobre aquest tema del continu, veritable nucli temàtic de l'ària, les àmplies oscil·lacions de les cordes altes crearan un clima de desassossec espiritual poques vegades aconseguit en l'obra de Bach. El terme Donnerwort (paraula retronant) serà repetidament vocalitzat amb aquest tema del continu, mentre que erkaltet (congelar) es cantarà amb una simbòlica llarga nota immòbil. Les diverses seccions de l'ària són termenades per uns imperatius unísons de tota l'orquestra.

El segon moviment serà un singular recitatiu del tenor acompanyat d'oboès d'amore i continu, que despertaran als darrers versos per tal d'il·lustrar les muntanyes, els turons i els llamps esmentats al text. Seguirà el tenor, entonant l'ària Kapital und Interessen (El capital, fins i tot l'interès), dinàmica peça protagonitzada per l'elaborada melodia dels dos oboès d'amore a l'uníson. Estructurada en dues seccions de tres versos cadascuna, la segona arrenca amb una gran vocalització de vint-i-set notes sobre el terme alles (tot). És ben curiós veure descoberta la deformació professional del llibretista Salomo Franck, comptable de la cort de Weimar, el qual acostumava a usar metàfores monetàries als seus textos.

El tercer moviment, un recitatiu del baix titulat Jedoch, erschrocknes Herz, leb und verzage nicht! (Emperò, cor commòs, viu i no et desanimis!) donarà pas al duet de soprano i contralt Herz, zerreiß des Mammons Kette (Les cadenes del diner desfés-me, O cor!). Es tracta d'una peça canònica on les veus canten nues, solament acompanyades pel baix continu, els girs del qual volen simbolitzar les cadenes (ketten) del primer vers. Una altra vocalització a destacar és la inflexió descendent sobre Sterbebette (jaç de la mort).

I aquest duet conduirà a la coral final, Stärk mich mit deinem Freudengeist (Que em reforci el teu esperit joiós), que canta a capella la vuitena estrofa d'un himne de Bartholomäus Ringwaldt de 1588 amb la melodia de Herr Jesu Christ, du höchstes Gut, apareguda a Görlitz l'any 1587.

J.M.S.

Cantata BWV 168
TUE RECHNUNG! DONNERWORT
Dominica 9 Post Trinitatis
Estrenada: 29 de juliol de 1725, sense descartar-ne una versió anterior.
Text: Salomo Franck, amb coral final de B. Ringwaldt (1588)

1. ÀRIA (Baix)
Passa comptes, paraula retronant!
Que fins de les roques en fa miques,
Paraula que em congeles la sang!
Passa comptes! Ànima ja, de seguida!
Ai las! a Déu li hauràs de tornar
Els seus dons, l’amor i la vida!
Passa comptes, paraula retronant!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Només són que béns impropis
Els que jo tinc a aquest món;
Vida, esperit, sang i coratge
Fins ofici i condició, és el què Déu em don,
És meu, mes cal que en faci bon us
M’ho ha confiat la mà del senyor
Per administrar-ho amb dretura.
Però, ai las! Quin horror!
Si quan remoc la meva consciència
Veig que el compte és tot ple d’errors!
Tant de dia com de nit,
He malbaratat, sense to ni so,
Els béns que Déu m’ha deixat!
Com m’enfugiré de tu, recte Senyor?
I Ara, suplico a crits:
Muntanyes enfonseu-vos! Amagueu-me turons
D’un Déu irat, a dreta llei,
I del llamp, del seu rostre, encegador!
***
3. ÀRIA (Tenor)
El capital, fins i tot l’interès,
Els meus comptes minsos o plens
Caldrà que un dia siguin saldats.
Tot el que ara és meu
Està escrit en el llibre de Déu,
Amb punxó d’acer i diamant!
***
4. RECITATIU (Baix)
Emperò, cor commòs, viu i no et desanimis!
Ves-te’n somrient al tribunal!
I si la teva consciència et condemna,
Tu no cal que diguis mot
Només mira el fiançador
Aquell qui satisfà tots els deutes!
Home, tot el què et quedava del compte a deure,
Tot s’ha pagat i liquidat;
La sang de l’Anyell, O amor immens!
Ha passat ratlla al teu deute
I t’has posat en pau amb Déu.
Tot és pagat, estàs ben net!
D’això, no obstant, com ja saps,
Tu n’ets l’administrador només,
Estigues atent i para compte
Fes servir els cabals amb talent
Tot fent caritat a qui és pobre,
Aleshores, quan s’acabi la vida, a l’hora final,
Descansaràs a aixopluc de l’estança celestial!
***
5. ÀRIA - DUET (Soprano, Alt)
Les cadenes del diner desfés-me, O cor!
Mans, escampeu els béns enfora!
Ablaniu-me el jaç de la mort,
Bastiu-me una estança ben forta
Per quan me’n vagi al cel per sempre,
Per quan els meus béns de la terra
Esdevinguin només pols.
***
6. CORAL
Que em reforci el teu esperit joiós
Que, per les teves ferides, em posi bo
Renta’m amb la suor de la teva agonia
Quan arribi la meva hora darrera;
Quan vulguis, treu-me d’aquest món, un dia,
Sadoll de la fe vertadera,
Amb els teus elegits, a fer-los companyia. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 69a

Tres cantates han arribat fins als nostres dies destinades al Dotzè diumenge després de la Trinitat: Les BWV 69a, 137 i 35, per ordre de composició. Tot seguit coneixerem una mica millor la primera d'elles, la cantata  LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE BWV 69a, una cantata que, com veurem, en realitat són dues.
La primera versió d'aquesta cantata fou estrenada a Leipzig el 15 d'agost de 1723, Dotzè Diumenge després de la Trinitat, quan feia poques setmanes que Bach havia assumit la Cantoria de Sant Tomàs. Aquesta versió de 1723 apareix al catàleg com a BWV 69a. Fou una cantata reposada en anys successius fins que l'any 1748, en la que possiblement sigui la darrera creació cantatística de Bach, aquest la va reescriure per a destinar-la a celebrar la renovació del consistori (Ratsweschel) d'aquell any, que es celebrà el 23 d'agost. Aquesta versió és la que Schmieder catalogà com a BWV 69. Com veurem, existeixen diferències entre ambdues versions, sobretot als recitatius i les corals finals.

El text de les dues obres és anònim, i comença amb el segon versicle del Salm 103 (Beneeix ànima meva el Senyor), amb el qual Bach confecciona un dels seus cors més grandiosos, cosa que sorprèn en una cantata destinada a un diumenge ordinari però no en una de Ratsweschel. Potser per això Bach la va utilitzar per a solemnitzar el seu penúltim canvi de consistori sense haver d'escriure una obra nova, camí que podria haver seguit també la BWV 137, destinada a aquest mateix diumenge. Sigui com sigui, comptant amb el dispositiu de les grans ocasions, arrenca i conclou amb una fastuosa fanfàrria de trompetes, oboès, cordes i timbales, entre les quals s'estructuren tres seccions vocals que li confereixen la següent estructura simètrica: Fanfàrria - motet - doble fuga - motet - fanfàrria. Remarquem que el resultat de tot això serà una creació musical realment colossal.

El segon moviment serà un recitatiu de soprano amb un text diferent en cada una de les versions de la cantata, en les quals els girs melòdics s'adeqüen als corresponents conceptes declamats. Aquest recitatiu donarà pas a l'ària Meine Seele (Ànima meva), que és diferent en les dues versions: A la de 1723 va destinada al tenor acompanyat de flautes dolces i oboè da caccia, mentre que en una reposició de 1727 s'encomanà a contralt i violí solista, disposició que es va mantenir a la versió de 1748. En tots els casos esdevé una peça de delicada bellesa i joia continguda.

Segueix un nou recitatiu que a la versió original era destinat al contralt, mentre que a la versió darrera s'encomana al tenor, en ambdós casos amb textos propis. A la versió de contralt es canta el darrer vers  (Per a omplir-me la Boca d'Agraïments!) en arioso.

El penúltim moviment serà l'ària Mein Erlöser und Erhalter (Salvador i protector meu), que es manté idèntica a les dues versions: Baix, oboè d'amore, cordes i continu amb fagot. Es tracta d'un sobri moviment on certs termes són destacats amb notes llargues (Watch, cura) mentre que d'altres com Freuden (alegria) ho són amb vocalitzacions ascendents que contrasten amb les descendents de Leiden (dolors). 

El darrer vers d'aquesta ària entronca a la perfecció amb la coral que tanca la versió original de la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu disposa, ben fet està), una coral molt usada per Bach obra de Samuel Rodigast cantada amb una melodia de Severus Gastorius que apareix en diverses cantates, com les BWV 75, 98, 99 o 100. En canvi, a la versió de 1748 es canta la tercera estrofa de Es woll uns Gott genädig sein, una versió del Salm 67 realitzada pel propi Martí Luter l'any 1524.

J.M.S.

Cantata BWV 69a
LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE (II)
Dominica 12 Post Trinitatis
Estrenada: 15 d'agost de 1723
Text: Nos. 2 -5 anònims, Nº 1 extret del Salm 103,

 coral final de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Beneeix ànima meva el Senyor,
i no t’oblidis dels favors que ha fet per tu!
***
2. RECITATIU (Soprano)
Ah, si posseís mil Llengües!
Ah, si la meva Boca es buidés
De paraules vanes!
Ah, si pogués no parlar de res
Llevat d’allò que amb justícia Lloa al Senyor!
Així podria mostrar la bondat de l'Altíssim,
El qual ha fet tant per mi durant la meva vida
Que ni en tota l'Eternitat li ho podré agrair.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ànima meva
Alçat! i explica,
Tot el que Déu t’ha deixat veure!
Proclama les seves meravelles,
Fes que arribi a l’Altíssim
un cant festiu d’agraïment!
***
4. RECITATIU (Alt)
Si pogués recordar
Tot allò que Tu, Déu meu,
Has fet en mi
Des de la meva infantesa
Fins al dia d'avui,
Podria llavors, Senyor,
Enumerar els teus miracles
Quedant tan curt com si comptés estels.
Per la teva Gràcia, que tothora
Has aplicat a la meva ànima,
En virtut del teu incessant Amor,
Mai podré reunir suficient gratitud.
La meva Boca és feble, la meva Llengua és muda
Per a Lloar-te i Glorificar-te.
Ah! Resta amb mi
I proclama el teu poderós Éfeta*
Per a omplir-me la Boca d'Agraïments! 

* En arameu, "obre't", amb el qual Jesús guarí un sord-mut.
***
5. ÀRIA (Baix)
Salvador i protector meu,
Dóna’m, a tothora, cura i suport!
Fes-me costat en les penes i dolors,
I així la meva boca cantarà d’alegria:
Déu ho fet tot molt bé.
***
6. CORAL
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I a això vull atenir-me.
Que misèria, mort i pobresa
Em siguin imposades en l'aspre camí:
Sé que Déu em guardarà
Als seus braços paternals:
Per això el deixaré fer.

Traducció:
 Antoni Sàbat i Aguilera (Nos. 1, 3, 5)
Josep-Miquel Serra (Nos. 2, 4, 6)

BWV 107

Tres cantates es conserven per al Setè diumenge després de la Trinitat, tot i que l'any 1770 l'editorial Bereitkof oferia una altra cantata de Bach destinada a aquest diumenge titulada Gesegnet ist die Zuversicht (que en realitat era una obra de Telemann) i encara hi ha rastres d'una altra cantata sobre text de Georg Christian Lehms titulada Liebster Gott, vergisst du mich que actualment es dóna per perduda.

En tot cas, les cantates que han arribat fins als nostres dies són les BWV 186, 187 i la que ara repassarem, la cantata BWV 107 WAS WILLST DU DICH BETRÜBEN, obra estrenada a Leipzig el 23 de juliol de 1724 aparentment dintre del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. I diem aparentment per que la seva estructura no és com les cantates d'aquell cicle en les quals les estrofes primera i darrera de la coral són conservades literalment mentre que les intermèdies són lliurement reelaborades, sinó que aquí totes les estrofes de la coral original són musicades íntegrament, seguint l'esquema de cantates corals d'anys posteriors com les BWV 129, 137 o 177 entre d'altres. Sembla ser que estem d'avant d'una mena d'experiment de Bach que no el devia convèncer gaire, car abandonà aquesta idea durant la resta d'aquell cicle de cantates corals. 

La coral utilitzada és un himne de Johann Hermann de 1630 centrat en la confiança en Déu, que entronca amb l'Evangeli del dia (Marc 8, 1-9) que tractava el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Amb la primera estrofa conforma Bach el cor que intitula la cantata: Was willst du dich betrüben (Perquè et vols entristir), un feixuc moviment de gran densitat instrumental i emoció continguda on el cantus firmus s'encomana als sopranos reforçats per la trompa. Les frases del coral s'engloben en tres grans blocs separats pel ritornello orquestral, que els interludia i postludia.

Un dels problemes de la posada en música de les estrofes d'una coral era la mala adequació d'aquestes al recitat, de manera que els recitatius o són suprimits o són reduïts al mínim, com en el cas de la present cantata, que només en presenta un, titulat Denn Gott verlässet keinen (Car Déu no abandona mai). Encomanat al baix acompanyat d'oboès d'amore, només a la cantata BWV 113 es repetirà tal configuració. El baix cantarà també la primera ària de la cantata, un dinàmic moviment a càrrec de les cordes titulat Auf ihn magst du es wagen (Amb Ell gosaràs fer-ho tot), en el qual el vigor de la música reflexa a la perfecció el sentit del text. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com Unerschrocknem Mut (Fermesa i Coratge), erjagen (percebre, abastar) o Rat (voluntat, raó).

Segueix una ària de tenor, Wenn auch gleich aus der Höllen (Si mai el mateix Satanàs), orquestrada solament per a baix continu en simbolisme de les tenebres del món infernal. Els termes aquí degudament vocalitzats seran entgegenstellen (venir contra) i toben (enfurir).

El soprano s'encarregarà de la següent ària, Es richt's zu seinen Ehren (Ell governa per la seva Glòria), protagonitzada per la parella d'oboès que li confereixen cert aire bucòlic o pastoral, que unit a l'àmplia melodia recrea un ambient de felicitat continguda. El cant del soprano és en realitat una derivació de la melodia de la coral, que reapareix ja  sense artificis al darrer vers.

El grup de quatre àries seguides es tanca amb una darrera de tenor titulada Darum ich mich ihm ergebe (Per això, en Ell poso confiança). Es tracta d'un deliciós concertant de violí i flautes a l'uníson amb el continu en pizzicato, al qual la tonalitat de Re Major li confereix el caràcter decidit que reclama el text. Una autèntica joia de la qual només en podem lamentar la brevetat.

I la cantata conclourà amb la coral Herr, gib, dass ich dein Ehre (Fes, Senyor, que des del fons del cor), una coral molt elaborada en la qual el dispositiu en ple és tractat a quatre veus a ritme de giga amb tocs de siciliana i amb el cantus firmus de nou encarregat als sopranos reforçats per la trompa. Com en el cor inicial, el ritornello orquestral englobarà els tres blocs en què es distribuiran els versos del coral per a concloure una excepcional cantata, que bé es mereixeria ser molt més coneguda pel gran públic.

J.M.S.

Cantata BWV 107
WAS WILLST DU DICH BETRÜBEN
Dominica 7 Post trinitatis
Estrenada: 23 de juliol de 1724
Text: Himne de Johann Heermann (1630)

1. CORAL 
Perquè et vols entristir,
Benvolguda ànima meva?
Lliura’t per estimar
Al que es diu Emmanuel!
Confia sols en Ell
Ho farà tot molt bé,
Et donarà cor, t’alentarà
Per tal que siguis feliç.
***
2. RECITATIU (Baix)
Car Déu no abandona mai
A qui posa confiança en Ell.
Sempre resta fidel als seus,
als que hi confien fermament.
Si les coses no et van bé
No cal que no t’hi capfiquis
Perquè t’adonaràs joiós
que Déu acudeix a salvar-te.
***
3. ÀRIA (Baix)
Amb Ell gosaràs fer-ho tot
Amb fermesa i coratge
Amb Ell sabràs percebre
El què es bo i profitós per tu.
El què Déu ha decidit
Ningú no ho pot alterar
Car, en tota la humanitat
Tot es mou al seu voler.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Si mai el mateix Satanàs
Volgués sortir de l’infern
Per ensenyar-te les dents
I enfurir-se contra tu,
Hauria de marxar escuat.
Ja no et posaria paranys
Amb els que et voldria temptar
Puix, Déu els teus actes conhorta.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Ell governa per la seva Glòria
I per la nostra salvació:
Cal que sigui així, ningú no pot oposar-s’hi
Malgrat que ens sembli feixuc.
Però, el que Déu no ha volgut fer
Ningú ho pot portar a bon terme
Es quedarà sense fer
Ja que sols passa el que Déu vol que passi.
   ***
6. ÀRIA (Tenor)
Per això, en Ell poso confiança
Perquè Ell serà el meu refugi;
Doncs, no anhelo pas res més.
Res més, del què a Ell plagui,
D’això, n’estic ben segur
el què Ell vol és el millor
I espero i crec amb fermesa
que Déu sempre fa el seu voler.
***
7. CORAL
Fes, Senyor,
que des del fons del cor,
tota la vida et glorifiqui,
que et reti lloança i gratitud!
Oh, Pare, Fill i Esperit,
Que amb vostra lleial pietat
Ens lliureu de tot mal i mancança,
Siau per sempre alabats!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 178

Es conserven tres cantates per al Vuitè diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 136, 178 i 45 per ordre de composició. Tot seguit repassarem la segona d'elles, la cantata BWV 178 WO GOTT DER HERR NICHT BEI UNS HÄLT, una obra estrenada a Leipzig el 30 de juliol de 1724 dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat. Seguint l'Evangeli del dia (Mateu 7, 15-23) en el qual Jesús adverteix contra els falsos profetes, escull l'anònim llibretista una coral de Justus Jonas de 1524 inspirada al seu torn en el Salm 124, el qual adverteix contra els enemics del cristianisme i inspira també la cantata BWV 14, obra amb la qual la BWV 178 presenta notables similituds ideològiques.

No conservem la partitura autògrafa d'aquesta cantata, però sí de les particel·les originals, amb les quals alguns dels primers estudiosos de Bach com Penzel o Forkel la van poder reconstruir de manera fidedigna. 

Les cantates d'aquell cicle coral són totes elles obres inspirades en corals tradicionals de l'església luterana, de les quals el llibretista conserva literalment les estrofes inicials i finals als moviments extrems de la cantata, mentre que les intermèdies són lliurement reescrites als moviments centrals. Generalment, aquestes cantates s'inicien amb una elaborada fantasia vocal-instrumental basada en la melodia de la coral en qüestió. Aquest és el cas de la cantata BWV 178, que arrenca amb el cor que li dóna nom: Wo Gott der Herr nicht bei uns hält (Quan Déu nostre Senyor no és amb nosaltres). La melodia, que apareixerà contínuament al llarg de tota la cantata, és encomanada als sopranos reforçats per la trompa i prové d'un recull de Joseph Klug publicat a Wittenberg l'any 1529. El ritme esquerp del concertant instrumental i les rauxes de cordes i oboès conformen un clima de cert dramatisme i desassossec davant l'escomesa dels enemics citats al text.

El segon moviment, Was Menschenkraft und -witz anfäht (Quan ens fustiga el poder i la vilesa dels homes), és una elaborada combinació de coral i recitatiu per a contralt en la qual els recitats esdevenen trops de les estrofes cantades, mentre que el continu desenvolupa un acompanyament que és derivació directa de la melodia del coral.

Arribarà tot seguit l'extraordinària ària del baix Gleichwie die wilden Meereswellen (Com les rabents onades del mar), magistral descripció de les onades escometent el vaixell amb només els violins a l'uníson acompanyats del continu. Aquesta ària duu la veu humana al seu límit en les tremendes vocalitzacions sobre termes com Meereswellen (onades del mar), zerschellen (rompre) o zerscheitern (anar al fons, naufragar). Resulta sensacional als enregistraments que l'interpreten amb rauxa, com el de Ton Koopman, amb el llaüt llençant arpegis talment esquitxos marins. Alguns autors sospiten que la part instrumental d'aquesta ària podria derivar d'una obra anterior a la qual s'hi hauria afegit posteriorment la part vocal.

La omnipresent coral tornarà al quart moviment, Sie stellen uns wie Ketzern nach (Ells ens tenen per heretges), amb el tenor acompanyat d'oboès d'amore i continu en una demostració de la màgia de Bach per a transmetre musicalment les idees del text a través de simples, gairebé subliminals, inflexions i matisos dels instruments.

També el cinquè moviment. Auf sperren sie den Rachen weit (Tenen ben obertes les seves gorges),  serà dominat per la melodia coral, a l'estil del segon moviment, és a dir, amb les estrofes interrompudes per fragments recitats ara a càrrec de baix, tenor i contralt. De nou ens meravella la genialitat de Bach per a il·lustrar els conceptes declamats a base d'inflexions adequades que expressaran violència, temor, decisió o prec.

El penúltim moviment serà l'ària Schweig, schweig nur, taumelnde Vernunft! (Calla, calla doncs, desassenyada raó!), un enèrgic moviment amb el tenor acompanyat de les cordes en ple i on Alfred Dür hi veu una confrontació intel·lectual amb el racionalisme que s'estava infiltrant a la teologia luterana ortodoxa de l'època de Bach. La crispació es rebaixarà lleugerament a la secció central, en la qual destaca la vocalització amb què es canta el terme Kreutz, la qual dibuixarà la creu sobre el pentagrama.

I la cantata conclourà amb la coral Die Feind sind all in deiner Hand (Tots els enemics són a les teves mans), senzilla harmonització a capella de la melodia de Joseph Klug que ha protagonitzat la cantata i amb la qual es canten les dues darreres estrofes de l'himne de Justus Jonas que ha inspirat aquesta obra magistral.

J.M.S.

Cantata BWV 178
WO GOTT DER HERR NICHT BEI UNS HÄLT
Dominica 8 Post Trinitatis
Estrenada: 30 de juliol de 1724.
Text: Anònim, basat en un Himne de Justus Jonas (1524)

1. COR
Quan Déu nostre Senyor no és amb nosaltres,
Quan els nostres enemics estan enfurismats,
I Ell no ens ve a donar un cop de mà
Des el més alt del Cel,
Quan Ell no és l’empar d’Israel
I ell mateix, de l’enemic no ens para el cop,
Aleshores, ja ho hem perdut tot.
***
2. RECITATIU I CORAL (Alt)
Quan ens fustiga el poder i la vilesa dels homes,
No ens hem d’atemorir pas;
Ja que el Déu Suprem és amb nosaltres
I ens guarda de llurs paranys.
Ell sabrà com donar-nos consell,
Puix s’asseu en l’encimbellat setial,
Els qui s’abracen a Déu amb sòlida fe
Mai no els oblidarà, ni els deixarà de mà;
Ell destrossa els qui van per mal camí
I posa a retxa llurs actes malsans,
Quan ells amb maquinacions sibil·lines
Amb conxorxes i amb serpentins enganys
Miren d’aconseguir la victòria del mal.
Però, aquests no són els camins de Déu:
Acomboia els seus amb poderosa mà,
Pel mar del sofriment, a la terra promesa,
Doncs, allí on s’acabarà tota sofrença
Ja que descansarem a les seves mans.
***
3. ÀRIA (Baix)
Com les rabents onades del mar
Que rompen furioses contra la nau
Així bramula la còlera de enemic
Que vol fer-se seu el millor de l’esperit.
Volen que el regne de Satan es mengi el món
I que la fràgil barca de Crist se’n vagi a fons.
***
4. CORAL (Tenor)
Ells ens tenen per heretges,
Només volen la nostra sang;
Fins i tot de ser Cristians s’envaneixen,
I que sols a Déu obeeixen.
Ah, Senyor, que el teu nom preuat
Els serveixi per tapar llur avolesa,
Tu, un dia, ja et despertaràs.
***
5. CORAL i RECITATIU (Baix, Tenor, Cor)
Cor
Tenen ben obertes les seves gorges,
Baix
Fan sentir talment lleons llurs bruels,
Fan xerricar les seves assassines dents
Cor
I fins se’ns volen cruspir.
Tenor
Però,
Cor
Lloeu i pregueu a Déu en tot moment;
Tenor
Car, encara ens defensa l’heroi de Judà,
Cor
Ells no se’n podran sortir.
Alto
S’esparpallaran com el boll
Mentre que llurs fidels pujaran com arbres verdejants.
Cor
Ell esqueixarà les seves xarxes del tot
I derrocarà el seu ensenyament fal·laç.
Baix
Déu extingirà els falsos profetes
Amb el foc de la seva irritació
I acabarà amb llurs heretgies
Cor
Puix davant Déu no tenen salvació.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Calla, calla doncs, desassenyada raó!
No diguis que els justos s’han perdut,
La creu ha fet que visquin de bell nou.
Per a tots aquells qui esperen en Jesús
Resten obertes les portes del perdó;
Els vivificarà amb el seu conhort
Quan els endogali la creu i l’aflicció.
***
7. CORAL
Tots els enemics són a les teves mans,
I també tots llurs pensaments;
Tu, Senyor prou saps de llurs escarns,
Ajuda’ns perquè no defallim
La raó, contra la fe, en rivalitat,
No vol confiar en l’avenir,
Quan tu mateix ens confortaràs.
El cel i també la terra
Tu, Senyor, els vas crear;
Que ens il·lumini la teva claror
I que el nostre cor s’ablami
De la teva fe, amb la justa roentor,
I que fins el final hi romangui
Deixant que rondini tot el món. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 185

Tres cantates conserva el BWV destinades al Quart diumenge després de la Trinitat: Les BWV 185, 24 i 177, aquesta darrera destinada també al diumenge anterior. Ara farem una ullada a la primera d'elles, la cantata BARMHERZIGES HERZE DER EWIGEN LIEBE BWV 185.

Pertany al primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 14 de juliol de 1715, segons consta al manuscrit de la mà del propi Bach. El 20 de juliol de 1723 fou reestrenada a Leipzig, per la qual cosa la seva tonalitat va haver de ser ajustada al Kammerton imperant en aquella ciutat, un to o to i mig més baixa que el Chorton usat a Weimar. El llibretista Salomo Franck s'inspirà en l'Evangeli del dia, el Sermó a la Muntanya de LLuc 6, 36-42.

El moviment inicial, Barmherziges Herze der ewigen Liebe (Cor misericordiós de l’amor etern), és un complex duet de soprano i tenor als quals es sumarà l'oboè entonant la melodia de la coral Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ, tot i que a la versió de Leipzig aquest paper correspondrà a la trompeta. Les inversions del tema inicial presentat pel soprano i recollit pel tenor semblen voler simbolitzar les misericòrdies divina i humana. Sota tot això, del continu flueix una incessant línia de corxeres en compàs 6/4.

El segon moviment serà el recitatiu Ihr Herzen, die ihr euch (Vosaltres, Oh cors), on el contralt serà acompanyat de tota la corda mentre vocalitza adequadament els termes més destacats. Acabarà en arioso per a declamar el vers evangèlic Ihr messt, wird man euch wieder messen (Tal com mesurareu, mesurats en sereu).

Seguirà el contralt protagonitzant la cantata amb l'ària Sei bemüht in dieser Zeit (Ànima, afanyat al present), en la qual serà acompanyat de cordes i oboè duplicat pel primer violí. Es tracta d'un elegant moviment on ja trobem alguns dels simbolismes que seran recurrents a tota l'obra posterior de Bach, com les notes disperses amb què es canta el terme auszustreuen (sembrar), el gir sobre efreuen (goig) o la llarga nota sostinguda sobre Ewigkeit (Eternitat).

Ara serà el baix qui prengui el relleu amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària: El primer, Die Eigenliebe schmeichelt sich! (L'amor propi, ell mateix, fa el tifa!), donarà pas a l'ària Das ist der Christen Kunst (Així és com cal ser un Cristià!) en la qual solament el continu amb fagot acompanyarà el cant. El primer vers esdevindrà una espècie de proclama que anirà apareixent al llarg de tot el moviment.

La cantata conclourà amb la coral Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ (Senyor Jesucrist, sies clement), la mateixa que ha aparegut al moviment inicial, cantada ara a capella, és a dir, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura, destacant aquí una cinquena veu de violí. Es tracta d'una coral de Johann Agricola datada cap als anys 20 de segle XVI.

J.M.S.

Cantata BWV 185
BARMHERZIGES HERZE DER EWIGEN LIEBE
Dominica 4 Post Trinitatis
Estrenada: 14 de juliol de 1715
Text: Salomo Franck, amb coral final de Johann Agricola (1522-30)

1. ÀRIA – DUET (Soprano, Tenor)
Cor misericordiós de l’amor etern,
Abranda, remou envers tu, el meu cor,
Perquè fructifiqui en bonesa i compadiment,
Fon-te dins meu, O, flama de l’amor!
***
2. RECITATIU (Alt)
Vosaltres, Oh cors,
Que us heu tornat com roques i penyes,
Ablaniu-vos, entendriu-vos!
Feu cas del què el Salvador us ensenya;
Practiqueu, exerciu la compassió
I tot el temps que esteu a la terra
Mireu de fer-vos semblants al Pare!
Compte! No aneu pas
Amb judicis temeraris
Al Totpoderós jurat,
Car la seva còlera us farà miques!
Perdoneu, si voleu ser perdonats!
Doneu, doneu en aquesta vida!
Aplegueu un capital,
Que un dia allà dalt,
Amb escreix, os el retornarà Déu
Car, tal com mesurareu, mesurats en sereu.
***
3. ÀRIA (Alt)
Ànima, afanyat al present,
A sembrar amb generositat,
Perquè et faci goig la collita
En la rica Eternitat,
On qui hagi sembrat el bé
Anirà cap a la sega content. 
***
4. RECITATIU (Baix)
L'amor propi, ell mateix, fa el tifa!
Fes per manera,
De treure't primer de sobre la biga;
Abans d'anar a treure la brossa
Que a l'ull del veí et fa nosa!
Mal que el teu pròxim no és pur del tot,
Sàpigues que tu no ets cap àngel, tampoc;
Esmena les teus defectes!
Com pot caminar segur i camí dret
Un que és cec, amb un altre cec?
No esdevindrà que per llur desgràcia,
Cauran a la rasa un darrera l'altre?
***
5. ÀRIA (Baix)
Així és com cal ser un Cristià!
Conèixer sols a Déu i ell mateix,
De veritable amor, abrandar,
No fer cap judici imprudent,
No tirar per terra el què el veí fa,
Amb el pròxim no fer el desentès,
Compartir amb prodigalitat!
Així és com guanyar els homes i Déu,
Així és com cal ser un Cristià!
***
6. CORAL
Senyor Jesucrist, sies clement,
A tu clamo, escolta el meu plany,
Atorga'm el perdó ara mateix,
No em vulguis desesperar;
El camí recte, Senyor, és el meu,
El que tu em volgueres donar,
Per viure per tu, només,
Per ser útil el meu germà,
Per guardar la teva paraula, fidel.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera