30/12/18

BWV 122

Al calendari litúrgic luterà, quan el diumenge entre Nadal i Cap d'Any s'esdevé entre el 28 i el 31 de desembre, apareix l'anomenat  Dominica Post Nativitatis Christi, una festivitat per a la qual es conserven les cantates BWV 152, 122 i 28. A l'Oratori de Nadal no n'hi ha cap per aquest dia ja que l'any de la seva composició (1734) el diumenge després de Nadal va ser el dia 26 de desembre, Feria II Nativitatis Christi. Acabarem doncs l'any amb la revisió de la cantata BWV 122 DAS NEUGEBORNE KINDELEIN, estrenada a Leipzig el 31 de desembre de 1724 i emmarcada dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat. Va ser un Nadal intens en què Bach estrenà 7 cantates, a més del Sanctus en Re Major, agregat posteriorment a la Missa en Si Menor.
L'anònim llibretista deixà de banda les lectures del dia i escollí una coral de Cyriakus Schneegass de 1597 que reflexionava sobre aspectes del Nadal i el dia de Cap d'Any, que era l'endemà.
S'inicia la cantata amb el cor que li dóna nom: Das neugeborne Kindelein (L'Infantó nounat). Es tracta de l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral, obra de Melchior Vulpius, que apareix encomanada als sopranos sense reforç instrumental, mentre les altres veus estableixen la polifonia. Tot sobre un sobri concertant de violins i violes doblades pels oboès de temàtica ondulant que podria representar el gest de bressolar un nadó.
El segon moviment va encarregat al baix, presumptament encarnant la Vox Christi, amb l'únic acompanyament del continu. Es tracta de l'ària O Menschen, die ihr täglich sündigt (Oh homes, que cada dia pequeu), on destaca la vocalització sobre la paraula Freude (joia). La seva estructura és l'habitual  da capo en tres seccions, és a dir, repetint íntegrament la primera secció després de la central.
En contraposició a l'ària anterior, el recitatiu Die Engel, welche sich zuvor (Els àngels, que abans es malfiaven) va encarregat a la veu de soprano, un registre que en època de Bach anava a càrrec de nens cantaires en estar prohibida la participació de les dones en la litúrgia. Sobre aquesta qüestió, convé recordar els problemes del propi Bach amb les autoritats d'Arnstadt a causa de la participació de la seva cosina (i futura esposa) Maria Bàrbara en algun tipus d'interpretació a l'Església Nova d'aquella ciutat. Acompanyant el recitat, tres flautes dolces entonaran la coral que inspira la cantata.
Aquesta assignació de les veus als diversos plans d'existència continua en el duet-coral Ist Gott versöhnt und unser Freund (Déu està congraciat i és el nostre amic), en el qual el contralt personifica el cristià creient, que entona la melodia del coral mentre soprano i tenor estableixen un duet a ritme de siciliana que el complementa. Les tres veus confluiran en el darrer vers: Déu és amb nosaltres i ens protegirà.
El penúltim moviment de la cantata serà Dies ist ein Tag, den selbst der Herr gemacht (Aquest és el dia que ha fet el Senyor), un recitatiu del baix acompanyat de tota la corda que condueix a la coral final, Es bringt das rechte Jubeljahr (Un ver any de jubileu ha arribat), en la qual s'entona la quarta estrofa de la coral que inspira la cantata, cantada senzillament a capella, és a dir duplicades les veus per l'orquestra segons la tessitura.
J.M.S.



Cantata BWV 122
DAS NEUGEBORNE KINDELEIN
Dominica post Nativitatem Domini (Diumenge després de Nadal)
Estrenada: 31 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Cyriakus Schneegaß de l'any 1597 

1. CORAL
L'infantó tot just nat,
l'estimat Bon Jesuset,
torna a dur un nou any
a l'electa multitud dels cristians.
* * *
2. ÀRIA (Baix)
Oh homes, que cada dia pequeu,
sereu la joia dels àngels.
Llurs crits gojosos
[que diuen] que Déu s'ha reconciliat amb vosaltres,
us han anunciat el dolç conhort.
* * *
3. RECITATIU (Soprano)
Els àngels, que abans
es malfiaven de vosaltres com de condemnats,
omplen ara l'aire en un alt cor
per tal d'alegrar-se de la vostra salvació.
Déu, alhora que del Paradís,
us va arrabassar de la companyia dels àngels,
i ara novament sobre la terra us permet
amb la seva presència esdevenir benaurats perfectes.
Així, doncs, agraïu a boca plena
aquest temps tan anhelat de la nova aliança.
* * *
4. ÀRIA (Soprano, Contralt, Tenor)
Déu està congraciat i és el nostre amic.
Feliços nosaltres qui creiem en ell.
Què ens pot fer l'Enemic malvat?
La seva fúria no pot robar-nos el conhort.
Malgrat [que s'hi escarrassin] el Dimoni i les Portes de l'Infern,
llur ràbia els farà poc servei.
El Bon Jesuset és el nostre aixopluc.
Déu és amb nosaltres i ens protegirà.
* * *
5. RECITATIU (Baix)
Aquest és el dia que ha fet el Senyor,
que ha enviat el seu Fill a aquest món.
Oh temps beneït, que ara s'ha complert!
Oh espera fidel, que ara has estat satisfeta!
Oh Fe, que veu el que volia assolir!
Oh amor, que atreu Déu!
Oh joia, que ultrapassa l'aflicció
i porta a Déu l'ofrena dels llavis!
* * *
6. CORAL
[Jesús] porta un veritable jubileu.
Per què hem de continuar amb el plor?
Endavant! Ara és temps de cantar:
el Bon Jesuset esvaeix tota sofrença.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol


27/12/18

La música no té pare... sinó mare!

Segons una informació de l'agència Reuters, la major part de la música religiosa de Johann Sebastian Bach, el geni barroc per excel·lència, podria no haver estat escrita per ell. Almenys així ho afirma el musicòleg alemany Wolfgang Gangwolf en un article publicat a l'anuari 2018 de la Katalanische Bach Gesellschaft.
I qui hauria estat el geni creador d'obres com la Passió segons Sant Mateu, La Missa en Si Menor o la major part de cantates d'església fins avui atribuïdes a Bach? Doncs ni més ni menys que la seva segona esposa, Anna Magdalena.
Després d'anys d'investigació, Wolfgang Gangwolf afirma estar en condicions de demostrar que la figura de Bach és un veritable frau. En aquell temps era impensable que les dones amb talent es poguessin dedicar a les arts lliberals, per la qual cosa havien de buscar-se la vida afirma Gangwolf. 
Manuscrit original de la Suite de Violoncel Nº 3,
autògraf d'Anna Magdalena que fins avui es creia
una còpia de l'obra original de Bach.

I, sempre segons ell, el camí que trobà Anna Magdalena Wilcken per a expressar el seu geni fou unir-se a un músic de cert talent per així, a través d'ell, donar sortida a la seva capacitat creadora: Quan va contraure matrimoni amb Bach, aquest romania a la petita ciutat de Köthen amb una carrera estancada i sense haver presentat cap obra vocal transcendent excepte alguna cantata de joventut. Fou Magdalena qui l'animà a optar a la Cantoria de Sant Tomàs de Leipzig, armat amb dues cantates escrites per ella: Les BWV 22 i 23, que foren interpretades el 7 de febrer de 1723. Gràcies a aquestes obres, Bach aconseguí el nomenament.
Tot i això, la tasca compositiva d'Anna Magdalena hauria començat molt abans: La seva primera obra destacada serien les suites per a violoncel sol, probablement escrites a Weissenfels estant encara soltera i que Bach després va copiar per a fer-les passar per seves. La meva datació del paper utilitzat demostra que els manuscrits d'Anna Magdalena són anteriors als de Johann Sebastian, conclou Gangwolf.


Els primers anys de Bach a Leipzig es caracteritzen per una frenètica composició de música religiosa la qual, evidentment, és impossible que fos obra d'una sola persona, continua Gangwolf: Anna Magdalena era qui composava les àries i els cors de les cantates mentre Johann Sebastian, com a molt, es limitava als recitatius.
Tot i això, sembla que la farsa era difícil d'aguantar per a Bach, de manera que algunes vegades, per a complaure el seu marit, Magdalena introduïa alguna de les seves obres instrumentals a mode de simfonia en alguna cantata, i així l'home es quedava tranquil, sentencia Gangwolf.
En quant a les colossals Passions i Misses, segons el musicòleg alemany són íntegrament obres d'Anna Magdalena i només la molt inferior Passió Segons Sant Lluc BWV 246 podria ser obra de Johann Sebastian, que devia sentir certa enveja  de la seva esposa i va voler demostrar que ell també sabia escriure passions. 
Wolfgang Gangwolf  (foto: Reuters)
De fet - diu Gangwolf - al meu estudi demostro que la Passió Segons Sant Marc BWV 247 no és que s'hagi perdut sinó que Bach la va començar a escriure, però al cap de poc va veure que no se'n sortia i la va deixar estar, probablement destruint les partitures per tal d'eliminar qualsevol  prova del seu fracàs.
El mateix modus operandi el trobem en moltes cantates profanes, algunes de les quals són clarament una autèntica confessió encriptada del que realment estava passant. Només hem de recordar l'argument de la Cantata del Cafè, diu Gangwolf. Quin és aquest argument? Un pare que no deixa beure cafè a la filla i aquesta decideix prendre'l d'amagat, la qual cosa és en realitat una metàfora del que la societat no deixava fer a Anna Magdalena i aquesta ho va voler posar en música.
L'Oratori de Nadal tampoc ha resistit l'anàlisi de Gangwolf: Les sis cantates són d'Anna Magdalena i el text de Picander, com els oratoris de l'Ascensió i Pasqua. La seva col·laboració va ser intensa, segurament entre ells dos hi va haver algun affaire.
Gangwolf afirma no només tenir proves de tot això, sinó també de que el conegut Quadern d'Anna Magdalena en realitat el va escriure ella com una mostra de bona voluntat cap al seu marit, afectat per l'engany que portaven orquestrant durant tant de temps o, potser, per l'afer amb Picander. El mateix passa amb les Variacions Goldberg, que segons Gangwolf va escriure Magdalena per a fer dormir els seus nombrosos fills. Veient que funcionaven força bé, el seu marit se les envià a Johann Gottlieb  per a fer dormir també al compte Kaiserling. I el Clavecí ben Temperat també el va escriure Anna Magdalena: És evident que Bach no s'aclaria amb el seu nou sistema d'afinament i la seva muller el va voler ajudar escrivint una sèrie de preludis i fugues en totes les tonalitats majors i menors, a veure si així se'n sortia.
Anna Magdalena va seguir sent el veritable geni darrera de Bach fins als seus darrers anys. Sosté Gangwolf que l'Ofrena Musical, de 1747, n'és una prova concloent: Tothom coneix la història: Durant una visita de Bach a Postdam, el rei Frederic el Gran li demanà una improvisació sobre un intricat tema musical. Bach li envià al cap d'uns mesos l'Ofrena Musical. És evident que aquell dia a Postdam Johann Sebastian es devia inventar alguna excusa i, ja a Leipzig, demanà a Anna Magdalena que li composés una partitura per tal de no quedar retratat davant la cort de Prússia.
Així doncs, el món de la música ja no tornarà a ser com l'hem conegut fins avui. I no acaba tot aquí, ja que Gangwolf promet més terrabastalls en les seves publicacions futures així com un nou catàleg que substitueixi el, segons ell, obsolet BWV de Wolfgang Schmieder.



BWV 133

Tres dies successius dedicava l'església luterana de temps de Bach a celebrar les tres festivitats principals del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. El Tercer Dia de Nadal, doncs, s'esdevenia el 27 de desembre, dia de St. Joan Evangelista, i per a ell conserva el catàleg les cantates  BWV 64, 133, 151 i la tercera de l'Oratori de Nadal. La que tot seguit tractarem, la cantata BWV 133 ICH FREUE MICH IN DIR, fou estrenada a Leipzig en 27 de desembre de 1724 integrada en el conjunt d'obres que veieren la llum aquell Nadal: Fins a 7 cantates, a més del Sanctus en Re Major que acabà formant part de la Missa en Si Menor. Resulta impressionant veure el nivell musical que anava passant per les esglésies de Leipzig aquella temporada, car el dia abans s'havia estrenat la cantata BWV 121 i dos dies abans, la BWV 91 i el Sanctus.
La cantata BWV 133 forma part, per tant, del cicle de cantates corals del segon any de Bach a Leipzig, cantates totes elles inspirades en les corals tradicionals de l'església luterana. La coral escollida en aquesta ocasió és obra de Kaspar Ziegler (1697) i destaca per la utilització de recursos que avui semblen ridículs, com els diminutius infantiloides, i un cert misticisme impostat que eren habituals a la teologia de saló de l'època. En l'aspecte musical, la melodia utilitzada presenta certes particularitats: No es coneixen edicions anteriors a 1738, així que devia arribar a Bach d'alguna font desconeguda, potser en forma de manuscrit. És rellevant el fet que la melodia del coral aparegui, copiada pel propi Bach, als pentagrames sobrants del darrer full del Sanctus abans esmentat. Sense dubte, ho devia fer per que no l'havia vist mai abans.
En tot cas, amb ella construeix Bach una de les seves pàgines més delicioses: Estem parlant del cor que intitula la cantata, Ich freue mich in dir (Soc joiós en Tu), un autèntic esclat d'ambient nadalenc gràcies al concertant de cordes i oboès d'amore sobre el qual aniran apareixent a capella les frases de la coral amb els sopranos reforçats pel cornetto. Només a la darrera intervenció es desplegarà la polifonia, per a cantar el vers Der große Gottessohn! (El gran Fill de Déu!). Aquesta simplicitat vocal podria ser un intent de reduir el desgast d'uns cantants que en aquelles dates anaven certament carregats de feina. Sigui com sigui, la pàgina és celestial i recorda molt a una altra meravella nadalenca: El cor Ehre sei dir, Gott, gesungen de l'Oratori de Nadal.
L'ambient nadalenc no s'aturarà i seguirà plenament vigent al segon moviment, l'ària de contralt Getrost! es fasst ein heilger Leib (Confieu! Un cos sagrat), de nou una delícia per a l'oïda gràcies al so dels oboès d'amore. Estructurada en tres seccions, essent la tercera una variant de la primera, destaquen les vocalitzacions sobre Getrost! i unbegreiflichs (inabastable). Només per ser capaç de musicar termes com aquest darrer, Bach ja hauria d'estar als altars. En la meva modesta opinió, es tracta d'una d'aquelles àries que esclata en tot el seu esplendor si s'interpreta a un ritme viu millor que a un de lent i us en recomano la versió de Gardiner cantada per Derek Lee Ragin o la sensacional  de Nathalie Stutzmann de l'àlbum Une Cantate Imagionaire.
El breu recitatiu de tenor Ein Adam mag sich voller Schrecken (Un Adam pogué tremolar temorós) esdevé cantabile al darrer vers i dóna pas a una nova ària titulada Wie lieblich klingt es in den Ohren (Com en són de dolces a les orelles), en la qual el soprano és acompanyat pel violí solista, deixant violí II i viola en segon terme. El violí suggerirà una espècie de repicar de campanetes quan es canti Wie lieblich klingt (Com en són de dolces). Concebuda en forma da capo, la secció central tindrà un caràcter més intimista que les extremes.
El penúltim moviment de la cantata serà el recitatiu de baix Wohlan, des Todes Furcht und Schmerz (Vinga, reconfortat cor meu) que es converteix en arioso per a cantar els tres versos de la coral amb què conclou i donar pas a la coral final Wohlan, so will ich mich (Així doncs, desitjo), en la qual apareix de nou la melodia que inspirava el cor inicial,  però ara cantada  a capella, és a dir, a 4 veus i amb els instruments repartint-se-les segons la tessitura, probablement en un nou intent d'alleugerir la càrrega vocal dels intèrprets.
J.M.S.



Cantata BWV 133
ICH FREUE MICH IN DIR
Feria III Nativitatis Christi
Estrenada: 27 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Kaspar Ziegler de 1697

1. COR 
Sóc joiós en Tu
I et dono la benvinguda
Mon estimat Jesuset!
T'has compromès
A ser el meu germanet:
Ah, dolça proclama!
Amb quina amabilitat es presenta
El gran Fill de Déu!
***
2. ÀRIA (Alt)
Confieu! Un cos sagrat
Conté l'inabastable essència de l'Altíssim.
He vist Déu -per a gran joia meva!-
Cara a cara.
Ah! La meva ànima ha de guarir.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Un Adam pogué tremolar temorós
Davant la vista de Déu, al Paradís!
El Déu omnipotent ha descendit entre nosaltres
I el meu cor no se n'espanta
Car coneix la seva misericòrdia:
En la seva immensa bondat
Déu s'ha convertit en infant
Amb el nom de Jesús.
***
4. ÀRIA (Soprano)
Com en són de dolces a les orelles
Aquestes paraules: Mon Jesús és nat!
Com arriben fins al cor!
Aquell qui no conegui el nom de Jesús,
Aquell qui no senti afecció al cor,
No és res més que dura pedra.
***
5. RECITATIU (Baix)
Vinga, reconfortat cor meu:
Oblida la pena i el dolor de la mort!
Ell, que ha baixat del Cel  a la Terra,
Se'n recordarà de mi, quan sigui a la tomba.
Aquell qui  accepta Jesús
No mor quan mor
Si pronuncia el nom de Jesús.
***
6. CORAL
Així doncs, desitjo
Restar al teu costat, Oh Jesús.
El Món pot esclatar en mil bocins!
Oh, Jesús! És per Tu,
Solament per Tu, que visc.
En Tu, i solament en Tu,
Mon Jesús, dormiré.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



26/12/18

BWV 121

Les tres principals festes del calendari litúrgic luterà, Nadal, Pasqua i Pentecosta, es celebraven en època de Bach en tres dies successius. El Segon Dia de Nadal equivaldria al nostre Sant Esteve, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 40, 121 i 57, a més de la segona cantata de l'Oratori de Nadal. Avui analitzarem la Cantata BWV 121 CHRISTUM WIR SOLLEN LOBEN SCHON, una de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Leipzig, ciutat on fou estrenada el 26 de desembre de 1724 enmig del conjunt d'obres d'aquell Nadal: Fins a 7 cantates i el Sanctus que posteriorment s'integrà a la Missa en Si Menor.
Partint de la coral que dóna nom a la cantata, obra de Martí Luter, l'anònim llibretista confecciona l'habitual cantata coral, en la qual les estrofes extremes es conserven literalment mentre que la resta són reelaborades. Es tracta de la versió alemanya de l'antic A solis ortus cardine, obra de Coeli Seduli, poeta del segle V també conegut com a Antistes. El missatge de la coral deixa de banda la figura del Primer Màrtir i es centra en la Nativitat pròpiament dita. 
Bach inicia la partitura amb una d'aquelles denses fugues arcaïtzants sustentada per cornettos i trombons, a l'estil de les cantates BWV 2, 38 o 64, aquesta darrera estrenada el nadal de l'any anterior: Christum wir sollen loben schon (Cal que lloem Jesucrist). Seguint el model motetístic, cada frase de la coral genera un bloc independent, tots ells amb la mateixa estructura: Les veus inferiors introdueixen la melodia en forma canònico-fugada i els sopranos l'entonen en forma de cantus firmus. La darrera estrofa (Que, fins abasta els confins de la terra) és cantada amb una extensíssima nota sostinguda, símbol de la totalitat, que condueix a un final que dóna la impressió de quedar inconclús degut a la utilització del mode frigi.
Aquest ambient arcaïtzant s'esvaeix al següent moviment, l'ària O du von Gott erhöhte Kreatur (Oh tu, criatura enaltida de Déu), un reposat moviment en forma da capo on el tenor dialogarà amb l'oboè d'amore.
El recitatiu de contralt Der Gnade unermesslich's Wesen (L'Ésser de la infinita Gràcia), prepara la següent ària de baix: Johannis freudenvolles Springen (Quan Joan saltà joiós), un meravellós moviment a càrrec de tota la corda que consta entre les meves àries preferides. Es tracta d'un extens concertant en forma da capo amb quatre parts de corda, inspirat en el passatge de l'Evangeli de Lluc que narra la trobada entre Maria embarassada de Jesús i la seva cosina Elisabet, embarassada de Joan Baptista el qual, reconeixent el Messies al ventre de Maria saltà de joia al ventre de sa mare. El salt de Joan és il·lustrat amb una enorme vocalització de cinc compassos i mig. A la secció central destaca també l'extensa vocalització amb què s'il·lustra el terme Welt (Món) i els els girs agitats que volen subratllar el terme dringen (amb zel, fervorosament).
El recitatiu de soprano Doch wie erblickt es dich in deiner Krippe? (Doncs, què hi trobo en el teu Pessebre?) conduirà a la coral final, Lob, Ehr und Dank sei dir gesagt (Lloança, gratitud i honor et sien donats), que entona la vuitena estrofa de la coral que inspira la cantata a capella, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura amb una concepció que ens traslladarà de nou al clima arcaïtzant del cor inicial i conclourà amb una llarga nota sobre el terme Ewigkeit (Eternitat, per sempre més).
J.M.S.



Cantata BWV 121
CHRISTUM WIR SOLLEN LOBEN SCHON
Feria II Nativitatis Christi
Estrenada: 26 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter (1524)

1.COR
Cal que lloem Jesucrist,
Fill de Maria, la pura donzella,
Tant, com s’estén la preada llum del sol
Que, fins abasta els confins de la terra.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Oh tu, criatura enaltida de Déu,
No vulguis escatir, no, no, tan sols considera:
Déu per mitjà de la carn volgué salvar la carn.
Que gran és, doncs, el Creador de totes les coses,
I tu, una insignificant poca cosa,
Que gràcies a ell t’alliberes de la destrucció.
***
3. RECITATIU (Alt)
L’Ésser de l’infinita Gràcia
No s’ha escollit pas el cel
Per habitatge,
Puix cap murada l’encercla.
Un prodigi! que ni la raó ni l’enginy poden entendre.
I és com un misteri per escrutar
que un mateix s’ajunti en un cor pur.
Déu escollí un ventre immaculat per a ser temple
De la seva Glòria,
I que fos pels homes una meravellosa manera de venir.
***
4. ÀRIA (Baix)
Quan Joan saltà joiós
Ja et reconegué, Jesús meu.
Des d’ara et sosté un braç de fe,
És per això que el meu cor deixa el món
Per entrar al teu pessebre amb zel.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Doncs, què hi trobo en el teu Pessebre?
Sospira el meu cor,
Amb els llavis ressecs i tremolencs,
Per fer ofrena de gratitud.
Déu, que tan infinit era,
En el nostre benefici
Acceptà servitud i indigència
Així, deixeu-nos que, amb el cor d’àngels,
fem sentir un càntic joiós de lloança i gratitud!
***
6. CORAL
Lloança, gratitud i honor et sien donats,
Crist, nascut de pura donzella,
També al Pare i a l’Esperit Sant
Des d’ara i per sempre més.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



25/12/18

BWV 91

La Festa de la Nativitat de Crist, juntament amb la Pasqua i la Pentecosta, es celebrava a l'església luterana de temps de Bach en tres dies successius: 25, 26 i 27 de desembre. Per al primer d'ells es conserven, per data de composició, les cantates BWV 63, 91, 110, 197a, 191 i la primera de l'Oratori de Nadal BWV 248. Analitzarem ara la segona d'elles, la cantata BWV 91 GELOBET SEIST DU JESUCHRIST, estrenada a Leipzig el 25 de desembre de 1724 com a primera de l'allau d'obres que arribaren aquell Nadal: Fins a 7 cantates, a més del Sanctus a 6 veus que acabaria integrat a la gran Missa en Si Menor.
Forma part del cicle de cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat, obres totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana. La que inspira la present cantata té el seu origen al segle XV i fou revisada pel propi Martí Luter l'any 1524, o bé pel seu assessor musical Johann Walter, que sembla ser qui li adaptà la melodia. En tot cas, comparteix l'esquema típic de les cantates corals, és a dir, es conservaren literalment les estrofes inicial i final, mentre que les intermèdies foren lliurement reelaborades per l'anònim llibretista.
S'inicia la cantata, com no podia ser d'una altra manera, amb un magnífic cor d'ambientació plenament nadalenca, que li dóna nom: Gelobet seist du, Jesu Christ (Siguis lloat, Jesucrist). El seu inici fulgurant presenta tres blocs instrumentals, als quals finalment s'afegirà el cor. Arrenquen les trompes i les timbales, seguiran els oboès i, tot seguit, les cordes, per a construir l'exuberant concertant dins el qual el cor entonarà l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral, la qual és cantada en forma pura (cantus firmus) pels sopranos, mentre la resta de veus els acompanya amb intervencions lleugerament més perllongades, un interessant recurs que acaba produint una espècie d'eco fins arribar al Kyrie Eleison on la situació s'inverteix, sense dubte per a recalcar que l'exclamació la fa la multitud de creients. La fanfàrria nadalenca desfermada tancarà el moviment.
Seguirà el recitatiu de soprano Der Glanz der höchsten Herrlichkeit (L’esplendor del Déu suprem), on trobem el recurs del trop, és a dir, les estrofes de la coral que es van entonant són seguides d'un comentari recitat. Subliminalment, el continu entonarà fins a 9 vegades la primera frase de la coral i cal destacar el dibuix de la creu a la partitura (Fa, La, Fa, Re, Mi) en recitar el darrer vers, zum Segen auserkoren (per la nostra felicitat).
A continuació arribarà l'ària Gott, dem der Erden Kreis zu klein (Déu, a qui li és massa petit tot el món), on el tenor és acompanyat dels tres oboès a més del continu. Tot i estar disposada en tres parts, la tercera no és un simple da capo sinó que està escrita expressament. Destaca la llarga nota amb què es canta el terme ewege Licht (eterna fulgor) i la vocalització que il·lustra el verb fassen (abastar).
El quart moviment serà el recitatiu O Christenheit! (Oh cristians!), on el baix és acompanyat de tota la corda i entona en un torturat cantabile la darrera estrofa, Durch dieses Jammertal zu führen (Ell ve en aquesta vall de llàgrimes), sustentat per sorprenents recursos harmònics.
El penúltim moviment de la cantata serà el duet de soprano i contralt Die Armut, so Gott auf sich nimmt (La pobresa que Déu s’ha carregat), on tot es basa en un obsessiu tema descendent dels violins a l'uníson sobre el qual els cantants estableixen un dens diàleg que, com apuntà Alfred Dürr, varia depenent del text: La pobresa divina ve expressada per passatges imitatius, mentre que quan es fa referència els tresors celestials les veus caminen en paral·lel. Enèsima mostra de la genialitat de Bach, que sovint va molt més enllà del que aparenta a simple vista.
La coral final, Das hat er alles uns getan (Amb tot el que fa a favor nostre), destaca per la seva brevetat, potser per a reservar les forces dels cantants en uns dies d'extrema exigència a les esglésies de Leipzig. En tot cas, s'entona la coral a capella però amb l'acompanyament de trompetes i timbales, cosa que la revesteix de l'esplendor que la festivitat requereix.
J.M.S.


Cantata BWV 91
GELOBET SEIST DU JESUCHRIST
Feria I Nativitatis Christi
Estrenada: 25 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne del s. XIV 
reelaborat per Martí Luter el 1524

1. COR
Siguis lloat, Jesucrist,
Per voler néixer fet home
D’una verge, això és ben cert;
L’estol d’àngels se n’alegra.
Kyrie Eleison!
***
2. RECITATIU & CORAL (Soprano)
L’esplendor del Déu suprem,
La imatge de essència divina
En un determinat moment
Trià un lloc per fer-se’n estatge.
El Fill unigènit del Pare Etern
Llum evitern nascut de la Llum
Ara es troba dins un pessebre.
O criatures, mireu,
El què ha fet la força de l’amor!
Amb la nostra pobra carn i sang,
(No som, potser, nosaltres
maleïts, condemnats, perduts?)
S’ha revestit l’eternal bondat,
Sí, és cert, per la nostra felicitat.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Déu, a qui li és massa petit tot el món,
Ell, que ni cel ni terra no poden abastar
Trià venir en un petit pessebre.
Si ens il·lumina aquesta eterna fulgor,
D’ara ençà, Déu no ens podrà odiar,
Perquè hem esdevingut fills de la Claror.
***
4. RECITATIU (Baix)
Oh cristians!
Apa doncs, estigueu preparats,
Per a rebre el Creador.
L’excels Fill de Déu
Ha vingut per fer-se el teu convidat.
O sí! Deixa que el seu amor t’arribi al cor;
Ell ve en aquesta vall de llàgrimes
per guiar-te cap el seu tron.
***
5. ÀRIA DUET (Soprano, Alt)
La pobresa que Déu s’ha carregat,
Ha decidit la nostra eterna salvació,
I una pila de celestials tresors.
El seu ens mortal ens fa compartir
la magnificència dels àngels
i ens aplega amb els angelicals cors
***
6. CORAL
Amb tot el què fa a favor nostre,
Ens mostra el gran amor que ens té.
Que se n’alegri tot el Cristianisme
I li’n doni gràcies eternament.
Kyrie, Eleison!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera