28/9/20

BWV 50

El Micahaelistag luterà, la diada dels Sants Arcàngels del 29 de setembre, era una festivitat tradicional de la ciutat de Leipzig, que aquella setmana celebrava una important fira. Aquesta, i la diada de Sant Joan Baptista, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals s'interpretaven cantates a les esglésies, restant-ne quatre al catàleg de Bach: Les BWV 19, 130, 149 i 50 NUN IST DAS HEIL UND DIE KRAFT, aquesta darrera una de les obres més misterioses de Bach, sobre la qual tot seguit mirarem d'abocar-hi una mica de llum.

Per començar, no sabem si es tracta d'un motet o del cor inicial d'una cantata perduda. Ens ha arribat en tres còpies manuscrites, totes elles del segle XVIII i sense cap altre indici. La més antiga de les tres, que va pertànyer a C.P.E. Bach, la denomina concerto, terme que Johann Sebastian utilitza en nombrosos cors inicials de les seves cantates. Però també podria tractar-se del concepte concerto per choros, denominació genèrica amb la qual al segle XVII s'intitulava sovint qualsevol obra coral. William H. Scheide hi veu el cor final d'una cantata miqueliana extraviada escrita l'any 1723, i la veritat és que té més l'aparença d'un cor final que no pas d'un d'inicial. A tot això cal sumar els dubtes que alguns autors com el mateix Scheide han presentat sobre l'autoria bachiana de l'obra o, en tot cas, que la partitura que conservem hagi estat modificada bé per Bach en base a una obra d'un altre músic o bé per algú altre en base a una obra original de Bach. Aquestes especulacions es basen en certes incorreccions contrapuntístiques que hom considera impròpies de la tècnica bachiana i que es veuen magnificades per la concepció a doble cor de l'obra, cosa realment inusual en una cantata de Bach. D'aquí que alguns experts sospitin que la partitura original era concebuda a 5 veus. De fet, Reinhold Kubik presentà l'any 1985 una versió a 5 veus que intentava recuperar la hipotètica obra original. Sigui com sigui, el resultat és una obra coral realment impressionant que alguns han considerat la més gran creació vocal de Bach.

La seva destinació a la festivitat de Sant Miquel es basa únicament en el text, un versicle modificat de l'Apocalipsi, que formava part de les lectures del dia. En l'aspecte musical, es tracta d'un breu però enorme doble cor a 8 veus acompanyades del dispositiu orquestral de les grans ocasions, amb trompetes i timbales. Presenta un desenvolupament molt similar al del cor inicial de la cantata BWV 19, també destinada a la diada dels Sants Arcàngels: Arrenquen directament, sense introducció orquestral, els baixos del primer cor amb un tema ascendent que aniran assumint les altres veus en una enorme fuga permutativa a la qual al compàs 29 es sumarà el segon cor, a més de l'orquestra. Aquesta fuga s'interromp bruscament al compàs 68 per a tot seguit continuar, amb un toc de la fanfàrria de trompetes, ara amb el tema principal escindit entre les dues masses corals. El text es repeteix íntegrament en aquesta segona secció on la fuga es presentarà invertida, iniciant-se als sopranos i descendint per la resta de veus fins que l'orquestra es torni a involucrar i tots junts arribin a l'esclat final, de nou sobre l'exclamació Tag un Nacht vor Gott (Ara i sempre davant Déu). 

Però no acaben aquí els misteris d'aquesta partitura, ja que alguns estudiosos hi veuen certs criptogrames numèrics a estil d'altres obres de Bach, tals com el cor inicial de la cantata BWV 194. Si pensem en les circumstàncies en que Bach havia d'escriure música, sovint a corre-cuita per tal de complir amb les seves obligacions o satisfer algun imprevist o encàrrec, és difícil pensar que tingués temps d'estar pendent d'aquestes coses. Però ni que sigui a mode de curiositat, en farem un breu esment:

L'obra consta de 136 compassos dividits en dues seccions simètriques de 68 compassos cadascuna. A la primera d'elles, el tema principal, que ocupa 7 compassos, realitza 8 aparicions i una coda no fugada de 12 compassos més completa els 68. A la segona secció, hi ha 7 aparicions del tema principal (49 compassos en total) mes una coda conclusiva de 19 compassos fins arribar als 68. En base a això, Alberto Basso resumeix aquestes interpretacions esotèriques de la manera següent:

El 7, a la tradició cabalística, es considera un número perfecte, suma de 3 (símbol de la Trinitat) i 4 (representació del Món). El 8 seria una representació de l'infinit, car la grafia es replega sobre sí mateixa com una Cinta de Moebius (no és casualitat que el símbol matemàtic de l'infinit sigui un 8 tombat). El 12, també perfecte, faria al·lusió a la corona de 12 estels esmentada a l'Apocalipsi, mentre que el 19, que és també el nombre de veus que intervenen a la partitura, resulta de la suma de 7+12. I no acaba aquí la cosa, que n'hi ha més: Examinat la segona secció, s'observa que el 49 és el resultat de multiplicar les 7 aparicions del tema principal de 7 compassos de durada. A més, es faria al·lusió als 7 caps de la Bèstia apocalíptica, coronats amb 7 corones cadascú. Els simbolismes segueixen amb els números 68, que representaria el Crismó (XP) i el 136, que si sumem les seves xifres dóna 10, que és el número de banyes de la Bèstia. I posats a anar més enllà, Gunno Klingfors s'ha entretingut a comptar el nombre total de notes de l'obra: Resulta que n'hi ha 6138, xifra que descomposta al mode 6x1x3x8 és igual a 144, al·lusió als 144.000 escollits (12.000 de cada tribu d'Israel) de què parla l'Apocalipsi.

Mirant-ho així, realment són moltes casualitats. Potser sí que el geni de Bach anava encara molt més enllà del que ja sembla inabastable.

J.M.S.

Cantata BWV 50

NUN IST DAS HEIL UND DIE KRAFT

Cantata controvertida, segurament un fragment 

d' una cantata desapareguda.

Probablement Festo Michaelis (Diada de St. Miquel)

Estrenada: Suposadament el 29 de setembre de 1723

Text: Extret de l'Apocalipsis, amb modificacions.


COR

Ara s'ha esdevingut la Salvació,

La Força, l´Imperi i el Poder

Del nostre Déu i el seu Crist,

Doncs ha estat vençut 

Aquell qui Dia i Nit

Els acusava* davant del Senyor.

(*als nostres germans).


Traduïda per Josep-Miquel Serra



BWV 149

El 29 de setembre, diada dels Sants Arcàngels, era una important festivitat a la ciutat de Leipzig on aquells dies es celebrava una important fira comercial. Juntament amb Sant Joan, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals la missa solemne imposava l'execució d'una cantata. Per al Michaelistag luterà conserva el catàleg les BWV 19, 130, 149 i 50, aquesta darrera una obra discutida. I de totes elles tot seguit analitzarem la cantata BWV 149 MAN SINGET MIT FREUDEN VOM SIEG, una obra que la investigació ha datat l'any 1728, no sense algunes reserves.

Una d'elles la constitueix text, de Christian Friedrich Henrici, el col·laborador habitual de Bach en aquella època a qui coneixem millor amb el pseudònim de Picander, que el publicà en un recull de textos litúrgics l'any 1729. És possible que Bach hagués disposat del llibret ja un any abans? Probablement no ho sabrem mai. 

Sigui com sigui, Picander s'inspira en les lectures del dia, centrades en l'Apocalipsi i la batalla entre les hosts infernals i les celestials, capitanejades pels Sants Arcàngels a qui el públic d'aquell temps visualitzava com a guerrers exterminadors. D'aquí que la música de les cantates miquelianes tingui un marcat aire triomfal si no directament militar.

En el cas de la present cantata, aquest clima es concentra en l'enèrgic cor inicial, que li dóna títol: Man singet mit Freuden vom Sieg (Es canta, amb joia triomfant, a les cabanes dels Justos). En realitat, estem davant d'una música escrita molts anys abans, ja que en orígen era el cor que tancava la primera cantata profana conservada de Bach, coneguda popularment com a Cantata de la Cacera i estrenada a Weissenfels l'any 1713, actualment catalogada al BWV 208. Com és habitual en les col·laboracions entre Bach i Picander, el nou text s'adapta tan perfectament a la música preexistent que la paròdia resultaria indetectable si no disposéssim de l'original. La nova versió substitueix les trompes per trompetes i introdueix les timbales, havent de transportar la tonalitat de Fa a Re major, més apropiada per a les trompetes. El característic tema de l'arrencada romandrà constant al llarg de tot el moviment i enllaçarà les tres seccions de què consta, essent la intermèdia especialment expressiva en l'aspecte vocal.

Si som bons oïdors, en algun passatge del cor inicial haurem detectat certs passatges on el  fagot sobresortia del seu habitual rol al baix continu. Efectivament, aquest instrument de sonoritat misteriosa segurament es pot considerar el protagonista de la cantata, en una nova demostració del geni de Bach. La seva utilització com a instrument solista a l'ària de baix Kraft und Stärke sei gesungen (Siguin cantats la Força i el Poder de Déu) dota aquest moviment d'una inusual sensació de poder mesurat però infinit, exactament el que expressa el text. Les vocalitzacions de fins a 30 notes sobre el terme Stärk (Poder) també hi ajuden.

Seguirà el recitatiu de contralt Ich fürchte mich (Ni mil enemics no m'espanten), que condueix a l'ària de soprano Gottes Engel weichen nie (Els Àngels de Déu mai s'allunyen), un elegant moviment a càrrec de tota la corda d'un innegable aire dansaire que denotaria un orígen profà, tot i que que encara no ha pogut ser demostrat per la investigació. El fet que termes tan susceptibles de rebre les adients pinzellades musicals com allunyarrestar, o conduir no les tinguin seria un argument més en favor de l'origen profà d'aquesta ària.

Sigui com sigui, la cantata continuarà amb el recitatiu de tenor Ich danke dir (Et dono les gràcies) del qual destaca la progressió melòdica, que s'enfonsa sobre el mot sterben (mort). Arribarà a continuació una nova peça protagonitzada pel fagot, el duet de contralt i tenor Seid wachsam, ihr heiligen Wächter (Resteu atents, Sants Vigilants). Amb aquest dispositiu que només repetirà a la cantata BWV 155, Bach ens transporta a una escena de meravellosa nocturnitat, movent-nos entre ombres però sabent que els Àngels vetllen des de les altures. Les veus marxen a voltes paral·leles i a voltes separades en cànon  per a suggerir les consignes que es llençaven els guàrdies des de les almenes i torres de guaita. Aquest efecte es fa meravellosament palès a la secció central, car el moviment es presenta en forma ternària.

I enmig de la nit arribarem a la coral final, Ach Herr, lass dein lieb Engelein (Ah, Senyor! Deixa que els teus estimats Àngels), tercera estrofa d'un himne de Martin Schalling de 1571 cantada amb una melodia originada a Estrasburg que Bach utilitzà per a tancar la Passió Segons Sant Joan i que també apareix a les cantates BWV 19 i 174. Duplicades les veus per l'orquestra segons la tessitura, trompetes i timbales es reserven per al final, quan remarquen en fanfàrria el terme ewiglich (eternament) per tal de tancar la cantata amb una solemnitat adient a la festivitat que es celebra.

J.M.S.


Cantata BWV 149

MAN SINGET MIT FREUDEN VOM SIEG

Festo Michaelis (Diada de Sant Miquel)

Estrenada: 29 de setembre de 1728 o 1729

Text: Christian Friedrich Henrici, Picander.


1. COR

Es canta, amb joia triomfant, a les cabanes dels Justos:

La destra del Senyor és victoriosa,

La destra del Senyor sigui enaltida,

La destra del Senyor és victoriosa!

***

2. ÀRIA (Baix)

Siguin cantats la Força i el Poder de Déu, 

L'Anyell, vencedor i repressor de Satanàs,

 Qui Nit i Dia ens fustigava.

La Sang de l'Anyell ha vessat

Glòria i Triomf sobre els Pietosos.

***

3. RECITATIU (Alt)

Ni mil enemics no m'espanten

Car els Àngels de Déu

Acampen al meu costat.

Quan tot s'esquerdi, quan tot s'enfonsi,

Restaré en calma.

Com és possible decaure?

Déu m'enviarà cavall, carruatge

I la tropa d'Àngels sencera.

***

4. ÀRIA (Soprano)

Els Àngels de Déu mai s'allunyen,

Són amb mi en tot moment:

Vetllen mentre jo dormo, 

Allà on vagi, allà on resti,

Les seves mans em condueixen.

***

5. RECITATIU (Tenor)

Et dono les gràcies

Déu meu estimat, per tot.

Permet-me, a més,

Penedir-me dels meus mals actes 

Alegrant així el meu Àngel

Que em menarà, el dia de la meva mort,

Al teu si, dalt del Cel.

***

6. DUETTO (Alt, Tenor)

Resteu atents, Sants Vigilants,

La Nit gairebé és ja passada.

Impacientment, no descansaré

Fins a ser davant el rostre 

Del meu Pare estimat.

***

7. CORAL

Ah, Senyor! Deixa que els teus estimats Àngels

En la darrera hora dipositin la meva ànima

Al si d'Abraham

I el meu cos al seu dormitori

On reposarà sense dolor ni pena

Fins al dia del Judici Final!

Despertaré llavors de la Mort

Per a que els meus ulls et contemplin

Amb joia infinita, oh Fill de Déu,

Salvador meu i Trona de Gràcia!

Senyor Jesucrist, escolta'm, escolta'm:

Vull glorificar-te eternament!


Traduïda per Josep-Miquel Serra




27/9/20

BWV 8

Quatre cantates, una més del que és habitual, es conserven destinades al Setzè Diumenge després de la Trinitat: Cronològicament són les BWV 161, 95, 8 i 27. I serà de la tercera d'elles que en parlarem tot seguit, la cantata LIEBSTER GOTT, WENN WED ICH STERBEN BWV 8, obra estrenada a Leipzig el 24 de setembre de 1724 en ple cicle de les anomenades cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. La cantata, originalment escrita en Mi major, fou transportada a Re major en una revisió de la década de 1740.

Com en totes aquelles cantates corals, l'anònim llibretista s'inspira en una coral luterana de la qual conserva literalment la primera i darrera estrofes, mentre que les centrals són lliurement reelaborades. En aquest cas es tracta d'una coral de Caspar Neumann anterior a 1697. El fet que l'Evangeli del dia narrés la resurrecció del fill de la vídua de Naïm aboca les cantates d'aquest diumenge a la temàtica, tan habitual en Bach, de la mort i el trànsit al més enllà concebuts no com a quelcom funest sinó com el necessari tràngol previ a la beatitud eterna. Com veurem, el missatge de la cantata transitarà per aquesta ruta que mena del fatalisme a la joia al llarg dels seus sis moviments.

Amb la primera estrofa de l'himne de Neumann confecciona Bach el cor inicial de la cantata, que la intitula i en deixa ben clara la temàtica: Liebster Gott, wenn werd ich sterben? (Déu meu, quan em moriré?). Es tracta de l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral, obra de l'organista de l'església de Sant Nicolau Daniel Vetter, que es féu molt popular en aquell temps a  Leipzig. El cantus firmus s'encomana als sopranos, que sempre seran els primers en entonar els versos, arrossegant la resta de veus en la construcció polifònica. Sota ella, el tema orquestral resulta sobrenatural en base a dos aspectes: El primer, un pizzicato de la corda, recurs habitual en Bach per a suggerir l'arribada inexorable de l'hora final. I el segon, una flauta, instrument que Bach associa habitualment al més enllà, la qual entona una estranya i aguda partitura que arrenca amb un obsessiu tema d'una sola nota repetida 24 vegades, que s'estendrà al llarg de tot el moviment. Com veurem, estem davant d'una d'aquelles cantates de l'estiu i tardor de 1724 on destaca el paper que Bach reservà a la flauta, segurament per disposar en aquelles setmanes d'un flautista especialment dotat (veure BWV 9).

El segon moviment serà l'ària de tenor Was willst du dich, mein Geist, entsetzen (Per què t'espantes esperit meu), en la qual el protagonisme serà de l'oboè i la seva florida partitura, acompanyat de nou pel pizzicato del baix continu, nova referència a l'atansament inevitable de la mort. Destaquen les extenses vocalitzacions sobre el terme tausend (milers, tants) i la nota sostinguda amb què s'evoca  el darrer repòs (Ruhsttat). Al recitatiu següent, Zwar fühlt mein schwaches Herz (Certament, el meu feble cor sent), el contralt revestit de la corda prepararà el canvi en l'obscur panorama de la cantata.

De manera esclatant, apareix l'ària del baix Doch weichet, ihr tollen, vergeblichen Sorgen! (Escampeu, doncs, preocupacions vanes i forassenyades!) per a il·luminar el creient i dissipar les tribulacions funestes. Capitanejada de nou per la flauta travessera, la música ara esdevé dansaire i alegre, com en un ball de festa major. Sense dubte, és una de les peces més joioses de Bach, a la vegada que resulta remarcable pel domini exigit al flautista.

El cinquè moviment, Behalte nur, o Welt, das Meine! (Queda't, el meu bé, oh Món!) serà un recitatiu de soprano que condueix a la coral final, Herrscher über Tod und Leben (Senyor de la vida i la mort), entonació ornamentada i amb les veus doblades per l'orquestra de la darrera estrofa de la coral que ha inspirat aquesta magnífica cantata, tot i que l'harmonització no és de Bach sinó que aquest va utilitzar la que  l'anteriorment esmentat Daniel Vetter havia publicat l'any 1713 en el seu Musikalische Kirch - und Haus -Ergötzlichkeit.

J.M.S.

Cantata BWV 8

LIEBSTER GOTT, WENN WED ICH STERBEN?

Dominica 16 Post Trinitatis

Estrenada: 24 de setembre de 1724

Text: Anònim, basat en un Himne de Caspar Neumann


1. COR

Déu meu, quan em moriré?

Els dies em van passant,

I els descendents del vell Adam, 

Dels quals en sóc fill,

Han rebut en herència del seu pare

Que després d'un breu temps

De misèria i pobresa en aquesta terra,

Es converteixin en pols.

***

2. ÀRIA (Tenor)

Per què t'espantes, esperit meu, 

Quan sona la darrera hora?

El meu cos s'inclina cada dia cap a la terra.

I la terra, on ja hi descansen tants,

Ha de ser on trobaré el darrer repòs.

***

3. RECITATIU (Alt)

Certament, el meu feble cor sent

La por, els turments, el dolor:

On trobarà repòs el meu cos?

Qui deslliurarà i lliurarà la meva ànima

Del jou dels pecats que suporta?

El meu bé serà dispersat.

I què en serà dels meus,

Afligits per la tristesa?

***

4. ÀRIA (Baix)

Escampeu, doncs, preocupacions vanes i forassenyades!

El meu Jesús em crida: qui pot refusar la seva crida?

El món no posseeix

Res que em complagui.

Arriba, matí desitjat i beneït, 

I fes-me comparèixer

En l'esplendor de la transfiguració

Davant Jesús.

***

5. RECITATIU (Soprano)

Queda't el meu bé, oh Món!

Que ja em prens la meva carn i els meus ossos,

Pren també la meva pobresa,

A mi només em cal,

De la immensitat de la seva bondat,

El bé suprem que m'atorga.

Jo ja en tinc prou amb la riquesa i benaurança del seu reialme.

Hi ha altra herència millor

Que la paternal fidelitat del meu Déu?

Ella es renova cada matí

I no pot morir.

***

6. CORAL

Senyor de la vida i de la mort,

Dóna'm una bona fi,

Ensenya'm a lliurar la meva ànima

Amb ferm coratge.

Fes que reposi dignament

Al costat de piadosos cristians

I que no m'arribi mai el mal.


Traduïda per Rosa Fàbregas




20/9/20

BWV 99

Tres cantates han arribat als nostres dies destinades al Quinzè Diumenge Després de la Trinitat, que són les BWV 138, 99 i 51, per ordre de composició. Tot seguit analitzarem la segona d'elles, la cantata WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN BWV 99, obra estrenada a Leipzig el 17 de setembre de 1724 dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs.
La coral que inspirà l'anònim llibretista és un himne de Samuel Rodigast de 1647 que devia ser d'especial estima per a Bach, ja que l'utilitza en nombroses cantates. Sempre ho farà amb una bella melodia de Severus Gastorius que sembla prestar-se especialment bé al tractament musical polifònic, fonament del geni de Johann  Sebastian. Aquesta coral, sense anar més lluny, origina les cantates BWV 98, 99 i 100, les quals comparteixen el mateix títol i missatge doctrinari: Allò que Déu disposa, ben fet està. És pràcticament una síntesi del que es narrava a l'Evangeli del dia d'aquest diumenge (Mateu 6, 24-34), en el qual Jesús, al Sermó de la Muntanya, exhortava els seus seguidors a abandonar-se a la voluntat divina: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més.
S'inicia la cantata amb el cor que la intitula, Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet), deliciós moviment que serà reescrit uns anys més tard a la cantata BWV 100, on s'hi afegiran una segona trompa i timbales. Com és habitual, sobre el concerto instrumental el cor desenvolupa una fantasia vocal sobre la melodia coral, que en aquest cas va encomanada als sopranos reforçats per la trompa. La riquesa instrumental, amb oboès i flautes, dota aquest cor d'un aire de joia que s'incrementa notablement si s'interpreta a un ritme viu millor que a un de massa lent.
Seguirà el recitatiu del baix Sein Wort der Wahrheit stehet fest (La seva paraula s'aferma en la veritat), que es convertirà en arioso al darrer vers, per tal de destacar el terme wenden (foragitar).
Al tercer moviment tindrem una nova ària d'aquelles que apareixen a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals destaca el virtuosisme de la flauta travessera, potser per que Bach disposà en aquelles setmanes d'un flautista especialment dotat (vegeu BWV 9): Erschüttre dich nur nicht, verzagte Seele (No tremolis, doncs, ànima descoratjada). Són remarcables aquí les exigents figures de la flauta, expressió del tremolor de l'ànima present al text. Estructurada en la forma da capo, la secció central conclou amb una extensa vocalització sobre el mot verborgen (amagar).
El següent recitatiu, de contralt, Nun, der von Ewigkeit geschloss'ne Bund (Ara, l'aliança segellada per l'Eternitat), conclou també en arioso sobre el terme erscheinet (mostrar), potser per a crear una antítesi amb el recitatiu anterior, on es remarcava el terme wenden (foragitar, ocultar).
El penúltim moviment de la cantata serà un remarcable duet de soprano i baix titulat Wenn des Kreuzes Bitterkeiten (Quan l'amarga tristor de la creu). Bach ens presenta una escena on l'implacable ritme marcat pel baix continu ens ofega talment el feixuc pes de la creu esmentada al text. Paral·lelament al duet vocal, se'n desenvolupa un altre d'instrumental  a càrrec de flauta i oboè. Les imitacions entre aquests quatre actors vocal-instrumentals teixiran una intricada polifonia que confluirà en certs moments sobre els termes streiten (debatre, lluitar) primer, i ergötzet (adelitament, goig), després.
I la cantata es tancarà de nou amb la coral de Rodigast i la melodia de Gastorius, encomanada als sopranos reforçats per flauta, oboè, trompa i violí primer, mentre que la resta de veus ho seran per les cordes i el continu, originat l'habitual i senzilla interpretació a capella colla parte.
J.M.S.



Cantata BWV 99
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (II)
Dominica 15 Post Trinitatis
Estrenada: 17 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Tot el què Déu fa, està ben fet,
El seu voler perdura a bon dret;
Sigui quin sigui el meu destí
Jo sempre amb ell vull seguir
Ell és mon Déu,
Que en el fatic meu
M’ajuda, em vetlla i don descans
Així doncs, ho deixo a les seves mans.
***
2. RECITATIU (Baix)
La seva paraula s’aferma en la veritat
I no m’enganyarà pas mai,
Puix els que hi creuen, ni cauen ni es perden,
Sí; perquè em fa seguir el camí de la Vida,
M’asserena i m’acontenta el cor
Amb confiança i tendresa de pare
I té paciència,
Quan m’assetja l’adversitat.
Déu, amb la seva mà poderosa
Pot foragitar les meves desgràcies.
***
3. ÀRIA (Tenor)
No tremolis, doncs, ànima descoratjada,
Si el calze de la creu és tan amargant!
Déu per tu és un metge savi i miraculós!
Que mai et donaria una metzina mortal,
Encare que colpegi amb amagada dolçor.
***
4. RECITATIU (Alt)
Ara, l’aliança segellada per l’Eternitat
Es troba afermada en la meva fe.
I s’expressa amb l’esperança
A la vida i la mort:
Déu és la meva llum,
Jo vull seguir els seus passos.
Malgrat que cada dia
Em porti semblants I nous sofriments.
Però l’aflicció serà vençuda
Quan, després d’haver plorat prou,
Vingui, per fi, el dia de la redempció
En què es mostri la lleialtat de Déu.
***
5. ÀRIA-DUET (Soprano, Alt)
Quan l’amarga tristor de la creu
Es debat amb la flaquesa de la carn,
Això està bé de debò.
Mes qui, amb banal encegament
Veu la creu com un suplici insofrible,
En l’avenir no haurà adelitament.
***
6. CORAL
Tot el què Déu fa, està ben fet
És per això que en ell romanc
Tal volta faci un camí rost
Amb penes, infortuni i mort
Però, sé que Déu
M’acollirà prop seu
Amb clemència i amor paternal
Així doncs, ho deixo a les seves mans.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera





11/9/20

Bona Diada!

 CataBach.com us desitja una bona Diada!

Visca Bach i Visca Catalunya!