30/9/18

BWV 169

Només dues cantates es conserven per al Divuitè Diumenge després de la Trinitat: La BWV 96 i la BWV 169 GOTT SOLL ALLEIN MEIN HERZE HABEN, que serà la que tot seguit analitzarem.
El llibret d'aquesta cantata és anònim i s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 22, 34-46), en el qual els fariseus qüestionen Jesús sobre quin és el principal dels manaments. La resposta de Jesús (l'amor a Déu i al proïsme) inspira en el llibretista un exhortació al rebuig del món material en favor de l'espiritual.
La cronologia d'aquesta obra va estar en discussió durant molts anys, fins que Alfred Dürr demostrà la seva estrena a Leipzig el 20 d'octubre de 1726. Va ser aquell l'any en què Bach començà a presentar una sèrie de cantates (BWV 35, 49, 146, 169, 170) en les quals atorgà una gran importància a l'orgue solista. Es desconeix la raó d'aquest fet, però podria ser que en aquells dies Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, haguès arribat ja a una edat suficient per a interpretar aquestes partitures a l'orgue, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
També daten d'aquell any tot un seguit d'obres destinades a un sol cantant: Per a contralt les BWV 35, 169 i 170, per a soprano les BWV 52 i 84, per a baix les BWV 56 i 82  i per a tenor (cas únic) la BWV 55. Si ens fixem en les cantates BWV 35 i 169, estrenades amb 6 setmanes de diferència, veurem que són pràcticament bessones: Les dues són per a contralt i les dues tenen a l'orgue com a protagonista.
Com la BWV 35, la cantata BWV 169 s'inicia amb una d'aquelles simfonies per a orgue obligato que no són més que transcripcions dels concerts per a clavecí els quals, al seu torn, deriven de concerts encara més antics per a diversos instruments. Alguns autors sostenen que les versions per a clavecí són en realitat posteriors a les d'església, tot i que al meu modest parer això és molt difícil d'acceptar. En tot cas, trobareu més informació sobre el tema aquí.
La simfonia en qüestió és el primer moviment del Concert per a Clavecí en Mi Major BWV 1053, una peça realment fantàstica, que aquí apareix reescrita i revestida d'instruments de vent a més de les cordes, que eren l'únic acompanyament de la versió per a clavecí. Com veurem més endavant, no serà aquest l'únic moviment d'aquest concert que Bach reciclarà en aquesta cantata. I el tercer moviment del mateix concert apareixerà, dues setmanes més tard, convertit en la simfonia inicial de la cantata BWV 49.
A aquesta esplèndida simfonia seguirà el primer moviment vocal, que dóna nom a la cantata: Gott soll allein mein Herze haben (Només Déu tindrà el meu Cor), en el qual s'alternen els passatges en arioso i en recitatiu.
El tercer moviment es titula igual que l'anterior, però ara es tracta d'una ària amb la contralt acompanyada de l'organo obligato e continuo, és a dir, que la mà esquerra de l'organista segueix el ritme del baix continu, mentre la dreta té la seva pròpia i elaborada partitura: Una incansable variació del tema inicial que només s'interromp breument a la secció central i que podria voler simbolitzar els batecs del cor de què parla el text. Sigui com sigui, el resultat és d'una bellesa realment singular.
El següent moviment serà el recitatiu Was ist die Liebe Gottes? (Què és l'Amor de Déu?), rere el qual arribarà una nova ària realment excepcional, que és en realitat una corprenedora reutilització del moviment central del concert per a clavecí del qual provenia també la simfonia inicial abans comentada.
Stirb in mir (Mor en mi, Món), diu el text, i per això li escau tan bé el ritme de siciliano del temps lent d'aquell concert, del qual Ludwig Finscher digué: Cap altre concert posseeix un moviment central comparable en potència i èmfasi al siciliano en Do sostingut menor de la present obra, que estilitza l'idioma tradicional del siciliano, elevant-lo a un nivell majestàtic. Per la seva banda, Alfred Dürr veia en aquesta ària la demostració de que el material musical reciclat podia assolir cotes molt més altes que l'original. De fet, la considerava una de les més genials peces vocals mai escrites. Sigui com sigui, es tracta potser de la més elevada renúncia al món terrenal escrita per Bach, que en va escriure unes quantes. Sobre el balanceig de les cordes i el ritme matemàtic del baix continu, contralt i orgue conviuran en el mateix pla sonor. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com deine Liebe (el teu Amor), Welt (Món) o Fleichestriebe (impulsos carnals). Per acabar amb aquesta ària, constatarem la seva similitud amb una altra ària colossal de Bach, la Ebarme Dich de la Passió Segons Sant Mateu.
Un brevíssim recitatiu donarà pas a la coral final, la qual entona a capella la tercera estrofa de l'himne de Martí Luter Nun bitten wir den Heiligen Geist, amb una melodia del segle XIII incorporada al cançoner de Wittenberg l'any 1524.
J.M.S.


Cantata BWV 169
GOTT SOLL ALLEIN MEIN HERZE HABEN
Dominica 18 Post Trinitatis
Estrenada: 20 d'octubre de 1726
Text: Anònim, amb coral final de Martí Luter (1524)

1. SIMFONIA
***
2. AIROSO & RECITATIU (Alt)
Només Déu tindrà el meu Cor.
De fet, constato que el Món,
Ignorant de la seva pròpia immundícia,
És tan amable amb mi
Que sembla voler ser la única cosa
Que la meva ànima hagi d'estimar.
Però no! Només Déu tindrà el meu Cor:
En ell trobo el Bé més preuat.
Veiem, malgrat tot, a la Terra,
Per aquí i per allà
Un  rierol de bonhomia
Que neix de la bondat de l'Altíssim.
Car Déu és la font de corrents abundoses,
El pou on en tot moment
Podré veritablement saciar-me i refer-me:
Només Déu tindrà el meu Cor.
***
3. ÀRIA (Alt)
Només Déu tindrà el meu Cor:
En ell trobaré el Bé més preuat.
M'estimarà en els pitjors moments
I en la Benaurança tastaré
 Les Bondats de la seva Llar.
***
4. RECITATIU (Alt)
Què és l'Amor de Déu?
La pau espiritual,
El plaer intel·lectual,
El Paradís de l'Ànima.
Ell tanca l'Infern
I obre el Cel,
Ell és el carruatge d’Elies
Que ens conduirà a les altures,
Al si d'Abraham.
***
5. ÀRIA (Alt)
Mor en mi, Món
Amb tot el teu Amor.
Així el meu pit
A la Terra i per sempre
Es consagri a l'Amor a Déu.
Moriu en mi,
Orgull, Riqueses i Temptacions,
Corruptes impulsos carnals!
***
6. RECITATIU (Alt)
Però tingueu també present
La fidelitat vers els altres
Tal com clamen les Escriptures:
Estimaràs Déu i el teu Proïsme.
***
7. CORAL
Dolç Amor, concedeix-nos el teu favor,
Fes-nos sentir el fervor amorós
Per tal que ens estimem de tot cor els uns als altres
I restem en la Pau d'un sentiment comú.
Kyrie Eleison.

Traduïda per Josep-Miquel Serra


28/9/18

BWV 130

El Micahaelistag luterà, la diada de Sant Miquel, era festa grossa a la ciutat de Leipzig on, a més, es celebrava en aquelles dates una important fira. Aquesta, i la diada de Sant Joan Baptista, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals s'interpretaven cantates a les seves esglésies, restant-ne per tant algunes al catàleg de Bach: Les BWV 19, 130, 149 i 50, aquesta darrera una obra discutida.
La teologia de l'època de Bach concebia els Sants Arcàngels no com els éssers amables i bondadosos de l'actualitat sinó com els campions en l'extermini dels enemics de Déu, començant pels dimonis, a l'estil del nostre Sant Jordi. D'aquí que la música de les cantates d'aquesta festivitat tingui cert aire de fanfàrria guerrera, cosa que les revesteix d'una especial espectacularitat.
Avui tractarem la segona d'elles, la cantata BWV 130 HERR GOTT, DICH LOBEN ALLE WIR, estrenada a Leipzig el 29 de setembre de 1724 formant part del cicle de cantates corals que composà Bach durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. Es basa en una coral de Paul Eber de 1561, versió germànica del Dicimus grates tibi llatí, obra de Philipp Melanchton. Com és habitual a les cantates d'aquell cicle, les estrofes extremes de la coral són musicades literalment als moviments inicial i final de la cantata, mentre que les estrofes intermèdies són lliurement reelaborades per l'anònim llibretista.
Arrenca la cantata amb un dels cors més espectaculars de Bach, que ens transporta a un escenari de glòria celestial amb el àngels voleiant entorn de la trona divina al so de trompetes, timbales i tota la resta del dispositiu orquestral de les grans ocasions: Herr Gott, dich loben alle wir (Senyor Déu tots et lloem). Enmig de la massa sonora es situarà la melodia de la coral, coneguda des del segle XV, entonada pels sopranos sustentats en esporàdiques intervencions contrapuntístiques per la resta de les veus. De tot això resultarà una construcció musical realment imponent, a la qual seguirà el recitatiu de contralt Ihr heller Glanz und hohe Weisheit zeigt (La seva esplendor i alta saviesa), una breu pausa abans de tornar a la rauxa guerrera...
Per que el tercer moviment de la cantata potser és encara més espectacular que el primer!
Es tracta de l'ària Der alte Drache brennt vor Neid (El vell Drac crema d'enveja), una sensacional andanada de potència sonora, de les més brutals de Bach, a càrrec de les tres trompetes i les timbales desfermades. Destaquen les atrevidíssimes harmonies de les trompetes en alguns passatges i l'audàcia amb que Bach tracta el terme trennet (desfer), que és cantat a batzegades per tal de transmetre certa idea de desmembració. De les versions d'aquesta ària que he pogut sentir, jo em quedo de totes totes amb la de Harnoncourt. Sense dubte, aquell dia Bach devia deixar la perruca feta un nyap...
Però sobtadament, el següent moviment transformarà radicalment el clima, que entrarà en una espècie d'èxtasi contemplatiu amb el recitatiu Wohl aber uns, dass Tag und Nacht (Afortunadament per a nosaltres). Soprano i tenor, acompanyats de les cordes, canten la tranquil·litat de saber-se protegits pels àngels, tot fent al·lusions a certs passatges del Llibre de Daniel.
Aquest clima de seguretat i confiança angelical es mantindrà a l'ària de tenor Lass, o Fürst der Cherubinen (Permet, oh príncep dels Querubins), una d'aquelles àries destacades per a flauta travessera de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9) i que presenta un cert aire dansaire, concretament de gavota. Destaquen les vocalitzacions sobre els termes Helden hohe Schar (gran Legió d'Herois) i tragen (elevar).
La cantata conclourà amb les estrofes 11 i 12 de la coral que l'ha inspirat, cantades a ritme àgil i amb la participació de tot el dispositiu orquestral encapçalat per la fanfàrria festiva de trompetes i timbales, coronant així la partitura amb l'ambient de brillantor i grandiositat que requereix la festivitat a la qual va destinada.
J.M.S.

Cantata BWV 130
HERR GOTT, DICH LOBEN ALLE WIR
Festo Michaelis (Diada de Sant Miquel)
Estrenada: 29 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Paul Eber (1561)

1. COR
Senyor Déu, tots et lloem:
Amb justícia hem d’agrair-te
Haver creat els bells Àngels
Que envolten la teva Trona.
***
2. RECITATIU (Alt)
El seu esplendor i alta saviesa
Mostren l'estima de Déu envers els Homes:
Quins Protectors, quines Armes
Ha creat per a nosaltres!
Per Honor no descansen
I es dediquen a la tasca
De restar sempre al teu voltant, Senyor Crist,
I al costat del teu pobre ramat.
Com n'és, de necessària, aquesta guàrdia
Enfront la Ràbia i el Poder de Satanàs!
***
3. ÀRIA (Baix)
El vell Drac crema d'enveja,
Maquinant sense treva noves perfídies
Amb què desfer el petit ramat.
Ansiós de minar allò que és de Déu,
Disposat a activar els seus paranys,
Sense conèixer descans ni repòs.
***
4. RECITATIU (Soprano, Tenor)
Afortunadament per a nosaltres,
La Legió dels Àngels vetlla nit i dia
Per aturar l'ofensiva de Satanàs!
Un Daniel, assegut entre els lleons,
Nota que la mà dels àngels el protegeix.
Quan les flames
Dels forns de Babilònia no cremen,
Escolta el creient càntics de Gràcies:
Heus ací com, en qualsevol perill,
És segur l'auxili dels àngels.
***
5. ARIA (Tenor)
Permet, oh príncep dels Querubins,
Que la gran Legió d'Herois
Serveixi sempre als Creients.
Fes que, en el carruatge d'Elies,
Els elevin cap a Tu, al Cel.
***
6. CORAL
És per això que justament et lloem
I eternament et donem gràcies, Déu,
Així com l'estimada Legió d'Àngels
Et glorifica ara i sempre.
I et preguem en tot moment
Que els mantinguis sempre alerta
Per a protegir el teu petit ramat
Perpetuant així la teva divina paraula.

Traduïda per Josep-Miquel Serra


22/9/18

BWV 114

Són tres les cantates destinades al Dissetè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 47, 114 i 148, de les quals avui ens centrarem en la cantata BWV 114 ACH, LIEBEN CHRISTEN, SEID GETROST, obra estrenada a Leipzig l'1 d'octubre de 1724, en ple cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.
La coral en que es basà l'anònim llibretista és una obra de 1561 de Johannes Gigas de la qual es conserven literalment les estrofes 1, 3 i 6 per als moviments 1, 4 i 7. El resultat és una estructura simètrica, centrada en la coral de soprano del quart moviment, circumdada per dues parelles de recitatiu i ària, tot emmarcat pels moviments corals extrems.
S'inicia la cantata amb l'enèrgic cor que li dóna nom,  Ach, lieben Christen, seid getrost (Ah, tingueu confiança, estimats cristians), per al qual el manuscrit prescriu la indicació de tempo de vivace. Oboès i violí I a l'uníson presenten el tema inicial, que  tot seguit serà respost per la resta de la corda, cavalcant tots ells sobre el ritme de figura curta (corxera-dues semicorxeres) del continu, que recorda al galop d'un cavall i que Bach utilitza en altres ocasions, com a la cantata BWV 10. La melodia de la coral, encomanada als sopranos reforçats per la trompa, apareix publicada a Wittenberg l'any 1529.
El segon moviment serà una d'aquelles àries per a flauta virtuosa de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9): Wo wird in diesem Jammertale (On trobaré en aquesta vall de llàgrimes). En aquesta extensa ària, estructurada en forma da capo, les seccions extremes estan indicades com a pianíssimo a la partitura, expressió de la vall de llàgrimes de què parla el text. La secció central, però, passarà a vivace per a cantar la confiança en l'auxili de Jesús.
Seguirà el recitatiu del baix O Sünder, trage mit Geduld (Oh, pecador! Endura amb paciència), en el qual destaca l'entonació en arioso descendent de la frase Dass du erniedrigt werden musst (Més et caldria un posat humil).
El quart moviment, com ha quedat dit, constitueix l'eix central de la cantata. Es tracta de la coral de soprano Kein Frucht das Weizenkörnlein bringt (Cap fruit no pot donar el gra de blat), on solament el continu acompanyarà el cantant en la seva entonació de les frases del coral, lleugerament ornamentades.
La cantata continuarà amb l'ària de contralt Du machst, o Tod, mir nun nicht ferner bange (Oh mort, I ca! Ja no em fas por). Escrita en Si Bemoll Major, amb les cordes en ple i els dos oboès, representa el punt de major brillantor de la cantata, tot i que les harmonies s'enfosquiran tres vegades quan arribi la frase Es muss ja so einmal gestorben sein (Sé que haig de morir). La repetició de la secció inicial li conferirà l'habitual forma da capo.
Un breu recitatiu del tenor, on la paraula Tod (Mort) és marcada per expressius silencis, donarà pas a la coral final, Wir wachen oder schlafen ein (Tant si estem dormint com desperts), on trompa, oboès i violí primer dupliquen als sopranos, mentre que la resta d'instruments es distribueixen per les altres veus segons la tessitura en l'habitual forma a capella.
J.M.S.



Cantata BWV 114
ACH, LIEBEN CHRISTEN, SEID GETROST
Dominica 17 Post Trinitatis
Estrenada: 1 d'octubre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johannes Gigas de 1561.

1. COR
Ah, tingueu confiança, estimats cristians,
Perquè esteu desanimats?
Ja que el Senyor ens posa a retxa,
Diguem des del fons del cor:
Ens hem merescut l’esmena.
Cal, doncs, que tothom es faci capaç
Que ningú pot rentar-se’n les mans.
***
2. ÀRIA (Tenor)
On trobaré en aquesta vall de llàgrimes
Per al meu esperit aixopluc?
Sols en les mans paternals de Jesús
Podré posar la meva flaquesa;
Ningú més em rebrà amb la mà estesa.
***
3. RECITATIU (Baix)
Oh, pecador! endura amb paciència
Tot el que has d’arrossegar
Per culpa dels teus pecats!
Tu t’abeures, sí, d’injustícia
Com de l’aigua assedegat
I aquesta set de pecar
Serà la teva desfeta
Que et durà fins al fossar.
L’orgull ja tastà la fruita prohibida
Quan, un cop, fer-se com Déu, volia.
Quantes vegades no faroneges altiu
Quan més et caldria un posat humil?
Prepara, doncs, el teu cor
Per no témer ni el fossat ni l’agonia
Així heuràs un beatífic final
Sortiràs innocent del pecat i la  ruïna
Vers la benaurança eternal.
***
4. CORAL (Soprano)
Cap fruit no pot donar el gra de blat
Baldament no es colgui sota terra;
També el nostre cos terrenal
Cal que esdevingui pols i cendra
Per guanyar l’eterna felicitat,
Per anar cap el Pare fent drecera,
Tal com tu, Senyor, has disposat
***
5. ÀRIA (Alt)
Oh mort, I ca! ja no em fas por
Perquè per a ser per sempre alliberat
Sé que haig de morir, tard o aviat.
Amb Simeó me n’aniré amb serenor
Vora la meva tomba vetllarà el meu Salvador
I em cridarà per anar amb ell, pur i transfigurat.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Pensa, doncs, en l’ànima teva
I posa-la en les mans del Salvador;
Retorna el teu cos i els teus membres
A Déu, qui te’ls va fer teus
Ell en té cura i els vigila,
I la força del seu amor
Es mostra tan en la vida com en la mort.
***
7. CORAL
Tan si estem dormint com desperts
Som fills de Déu tostemps;
Els qui hem estat amb Crist batejats,
Podem plantar cara a Satanàs.
Per Adam ens ha vingut la mort,
Crist ens lliura de tot mal pas
Donem, doncs, lloança al Senyor.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera



8/9/18

BWV 51

Conserva el catàleg tres cantates per al Quinzè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 138, 99 i la que ara tractarem, la cantata BWV 51 JAUCHZET GOTT IN ALLEN LANDEN!, que ha esdevingut una de les cantates més famoses de Bach.
Es tracta d'una cantata tardana, ja que fou estrenada a Leipzig el 17 de setembre de 1730 sobre un text d'autor desconegut que havia d'haver estat utilitzat l'any 1726 però que, en coincidir aquell any el diumenge quinzè després de la Trinitat amb la diada de St. Miquel que tenia preeminència, havia quedat reservat per a una millor ocasió.
El missatge de la cantata no té gaire relació amb les lectures del dia i ve a ser una lloança genèrica al Senyor. Potser per això Bach deixà al manuscrit la indicació per ogni tempo, és a dir, per a qualsevol altra festivitat del calendari, condició que comparteix amb les cantates BWV 21 i 54. Apunta Konrad Küster la possibilitat que aquesta cantata no hagués estat escrita per a Leipzig sinó per a alguna altra ciutat o, fins i tot, per al Collegium Musicum del mateix Leipzig, entitat on també s'interpretaven obres religioses. Sigui com sigui, estem davant d'una de les poques obres que Bach designa explícitament com a cantata, essent habitual que als manuscrits apareguin designades com a concerto, dialogus o altres denominacions.
És una de les poques cantates destinades a un sol solista, en aquest cas la veu de soprano, i és també una de les 11 úniques cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.
Resulta també singular el tractament que Bach dóna a la veu solista en aquesta cantata, molt més brillant i virtuós del que és habitual. La partitura exigeix assolir el Do sobreagut, cosa que fa pensar que estava destinada a una veu femenina i no pas a una veu infantil o a un falsetista, les úniques veus autoritzades a cantar a les esglésies luteranes d'aquella època (recordem que les autoritats d'Arnstradt van retreure l'any 1706 al propi Bach que aquest hagués fet cantar una dona a l'església de la qual era organista, la seva cosina i futura esposa Maria Bàrbara).
També resulta inusual la importància de la trompeta, a la qual se li atorga un paper carregat de personalitat i virtuosisme. Potser el trompetista al qual anava destinada la partitura era Gottfried Reiche, del qual es conserva un conegut retrat amb el seu instrument que ha permès fer-ne algunes reconstruccions per als enregistraments amb instruments originals. Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, va afegir a aquesta cantata una segona trompeta i timbales, a fi de potenciar-ne la brillantor.
L'ària inicial dóna títol a la cantata: Jauchzet Gott in allen Landen! (Que tots els pobles aclamin Déu!). Es tracta d'un magnífic concertant de veu i trompeta acompanyats per les cordes que exhala joia per totes bandes i destina extenses vocalitzacions a recalcar el terme jauchzet (aclamar, lloar). Estructurat en tres seccions, a la central, com és habitual, la intensitat es rebaixa i la trompeta gairebé no intervé. Altres vocalitzacions destacables són les ascendents sobre erhöhen (proclamar), la llarga nota sobre Not (patiment) i les 37 notes amb què es canta allzeit (tothora).
El segon moviment, Wir beten zu dem Tempel an (Preguem en el temple), serà l'únic recitatiu de la cantata i destacarà per l'ambient de súplica que proporcionen els oscil·lants i continus acords de les cordes, que cessaran a la darrera secció en la qual el ritme canvia a arioso cantabile.
Aquest ritme pausat seguirà a l'ària central de la cantata, Höchster, mache deine Güte (Déu altíssim, vessa’ns la teva bonesa), on solament el baix continu acompanyarà la veu solista amb un suau fluid de passatges en escales.
El dos darrers moviments es fusionaran en un de sol: Arrenca la coral Sei Lob und Preis mit Ehren (Sigui lloat, alabat i glorificat), doxologia afegida a mitjan segle XVI a l'himne Nun lob, mein seel, den herren de Johann Gramann. La melodia, utilitzada per Bach en vàries cantates, apareix al segle XV en forma profana i és adaptada a l'església per Hans Kugelmann. Els dos violins acompanyaran la veu solista amb un enèrgic tema en forma de cànon sustentat  pel baix continu, que es convertirà en una sensacional fuga a càrrec de tot el dispositiu a l'Al·leluia final. Davalla del cel una autèntica explosió de vocalitzacions exuberants (aquí s'assoleix el Do sobreagut) en competició amb la trompeta tronant, tot sobre la rauxa desbocada de les cordes en ple. 
En aquest final enlluernador, pràcticament únic entre les seves cantates, Bach va semblar voler seguir el model de les cantates per a solista d'Alessandro Scarlatti, pare de Domenico, el tercer integrant juntament amb Bach i Händel del triunvirat de genis barrocs nascut aquell miraculós any de 1685.
J.M.S.


Cantata BWV 51
JAUCHZET GOTT IN ALLEN LANDEN!
Dominica 15 Post Trinitatis et In Ogni Tempo
Estrenada: Probablement el 17 de setembre de 1730
Text: Anònim. El Nº 4 és extret d'un Himne de Johann Gramann de 1540.


1. ÀRIA (Soprano)
Que tots els pobles aclamin Déu!
Que tota criatura
que es mou al cel i la terra
proclami la seva Glòria.
I posem a les mans del nostre Déu
l’ofrena d’agraïment
per haver-nos lliurat a tothora
de destrets i patiment.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Preguem en el temple
on la Glòria de Déu hi fa estada,
ell que, amb fidelitat cada dia renovada,
ens acaramulla de mercès.
Celebrem el què ha fet per nosaltres.
Si la nostra migrada paraula ni tan sols
gosa balbejar els seus miracles, podrà,
si més no, adreçar-li una discreta pregària.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Déu altíssim, vessa’ns la teva bonesa,
de més a més, renovada cada matí.
A fi que a la teva paternal estima
respongui també un cor agraït
tot portant la vida pietosa
que pertoca als que ens diem fills teus.
***
4. CORAL (Soprano)
Sigui lloat, alabat i glorificat
Déu Pare, Fill i Esperit Sant!
Que ha volgut redoblar tot allò
que per la seva gràcia ens ha promès,
de manera que hi confiem fermament
que ens donem totalment a Ell
que comptem enterament amb Ell
i el nostre cor, coratge i voluntat,
s’aferrin a Ell, reconfortats;
Per això ara mateix li cantem:
Amen, nosaltres ho aconseguirem
Si creiem en Ell a tothora.
***
5. AL·LELUIA (Soprano)
Al·leluia!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



6/9/18

Diada 2018

CataBach.com us anima a participar 
en tots els actes commemoratius 
programats per la Diada d'enguany.  

Imatge relacionada


Bona Diada a tothom 
i Visca Catalunya!