22/4/19

BWV 145

Conserva el catàleg les cantates BWV 134, 145 i 158 per al tercer dia de Pasqua, és a dir, el dimarts després del Diumenge de Pasqua de Resurrecció, festivitat que com el Nadal i la Pentecosta l'església luterana de temps de Bach celebrava en tres dies successius. Avui ens dedicarem a conèixer una mica millor la segona d'elles, la cantata BWV 145 ICH LIEBE, MEIN HERZE, ZU DEINEM ERGÖTZEN, brevíssima obra estrenada a Leipzig molt probablement el 19 d'abril de 1729.
Aquesta indefinició cronològica es deu a la desaparició de les partitures originals, conservant-se únicament una còpia del segle XIX, més d'un segle posterior a la seva composició. En la nostra ajuda arriba Christian Friedrich Henrici, més conegut com Picander, qui publica el text de la cantata l'any 1728 i d'aquí que aquesta segurament fos musicada per Bach l'any següent. Picander concep l'obra com un diàleg entre Jesús i l'Ànima, encarnats respectivament pel tenor (no pel baix com és habitual) i el soprano.
Estem davant una obra molt breu que potser anava precedida d'alguna simfonia instrumental que desaparegué en el transcurs dels anys. També sembla probable que en origen fos una cantata profana de l'època de Köthen parodiada per Picander per a ús religiós. Sigui com sigui, les dues àries que capitalitzen musicalment la cantata són d'una bellesa i alegria desbordants.
La cantata arrenca amb el duet de soprano i tenor que li dóna nom: Ich lebe mein Herze zu deinem Ergötzen (Cor meu, jo visc per tu, amb deliri), un deliciós moviment protagonitzat pel violí solista on es recrea l'aparició de Jesús als Apòstols narrada al final de l'Evangeli de Lluc. Tant el seu caràcter dansaire com l'adaptació del text a les veus apunten a l'origen profà de la cantata abans esmentat.
El segon moviment, Nun fordre, Moses, wie du willt (Ara, si tu ho vols, Moisès), és un recitatiu de tenor que acaba en arioso per a recalcar el vers Tingues, sols això, en compte, cor meu!
Seguirà una nova ària, ara per a baix, que manté l'aire dansaire del duet inicial: Merke, mein Herze, beständig nur dies (Tingues, sols això, en compte, cor meu). Desplega aquí Bach tota l'orquestra, encapçalada per la trompeta aguda i la flauta travessera, a més d'oboès d'amore i cordes, això sí, sense les violes. La paraula besteht (perpetuar, romandre) és cantada amb l'habitual nota llarga. Com hem esmentat anteriorment, es tracta d'una peça d'extrema bellesa i joia plena.
Un breu recitatiu de soprano (El meu Jesús viu) condueix a la també breu coral final, Drum wir auch billig fröhlich sein (És per això que també estem contents), catorzena estrofa d'un himne de Nikolaus Herman de 1560 cantada senzillament a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.
J.M.S.


Cantata BWV 145
ICH LIEBE, MEIN HERZE, ZU DEINEM ERGÖTZEN
Feria III Paschatos (Dimarts de Pasqua de Resurrecció)
Estrenada: probablement el 19 d'abril de 1729
Text: Chriatian Friedrich Henrici, Picander. Coral final extreta d'un himne de N. Herman.

1. ÀRIA - DUET (Tenor - Soprano)
Tenor (Jesús)
Cor meu, jo visc per tu, amb deliri.
Soprano (Ànima)
Jesús meu, tu vius per mi, amb deliri.
Tenor
La meva vida exalça la teva vida.
Soprano
La teva vida exalça la meva vida.
Ambdós
El nostre plet ha estat esquinçat del tot,
La pau dóna serenor a l’ànima
I obre les portes del cel als pecadors.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ara, si tu ho vols, Moisès,
Ja pots seguir exercint la llei implacable,
Ací tens el meu rebut.
Signat amb la sang i les nafres de Jesús,
Ja en deus tenir prou;
Estic salvat, sóc lliure,
Ara visc amb Déu en pau i concòrdia;
El qui m’acusa, al meu davant, serà humiliat
Perquè Déu ha ressuscitat.
Cor meu, tingues-ho ben present!
***
3. ÀRIA (Baix)
Tingues, sols això, en compte, cor meu,
Encara que t’oblidis de tot el demés,
Que el teu Salvador viu!
Fes que això sigui el fonament
I la força de la teva fe,
Ultra que la perpetuï.
Tingues, sols això, en compte, cor meu!
***
4. RECITATIU (Soprano)
El meu Jesús viu,
Això ningú m’ho podrà prendre
Per això moriré sense queixar-me.
Estic ben segur
I tinc la confiança
Que la foscor de la fossa
Em remuntarà fins la glòria celestial;
El meu Jesús viu!
Ja en tinc prou.
El meu cor i el meu esperit
Volen avui mateix anar cap al cel
Per a contemplar el Redemptor.
***
5. CORAL
És per això que també estem contents,
Cantant l’Al·leluia, a bon dret,
I et lloem, Jesucrist Senyor;
Que has ressuscitat pel nostre conhort.
Al·leluia!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



BWV 66

L'església luterana de temps de Bach dedicava tres dies successius a celebrar les tres principals festes del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. Per al Segon dia de Pasqua, és a dir, el nostre Dilluns de Pasqua, conserva el catàleg les cantates BWV 6 i 66 ERFREUT EUCH, IHR HERZEN, essent aquesta darrera la que tot seguit analitzarem.
Friedrich Smend demostrà que aquesta cantata és una paròdia d'una obra profana, avui perduda, estrenada a Köthen el 10 de desembre de 1718 per a celebrar l'aniversari del Príncep Leopold, titulada Der Himmel dacht auf Anhalts Ruhm und Gluck BWV 66a. El llibretista Christian Friedrich Hunold l'havia concebut com un diàleg entre la Felicitat (contralt) i la Fama (tenor). D'aquesta cantata primigènia reutilitzarà Bach els cinc primers moviments en la versió d'església, afegint la tercera estrofa de l'antic himne Christ ist erstanden a mode de coral final. El llibretista de la nova versió és desconegut (Picander?), i manté l'estructura dialogada de l'original però amb noves al·legories: Ara el contralt encarnarà el Temor i el tenor l'Esperança.
La versió d'església s'estrenà a Leipzig el 10 d'abril de 1724, constant reinterpretacions en els anys 1731 i 1735.
El cor inicial Erfreut euch, ihr Herzen (Alegreu-vos, cors ) destaca per la seva envergadura i riquesa musical. A la versió profana clausurava la cantata, amb els solistes cantant les excel·lències de Leopold, contestades amb aclamacions per la resta del cor. Es tracta d'un dels cors més extensos de Bach i presenta la clàssica estructura en tres seccions. Les dues seccions extremes ens presenten un ambient festiu i exuberant, amb tot el dispositiu desfermat, capitanejat per la trompeta aguda, doblada pels oboès o els violins. A la secció central però, el ritme baixa i callen els instruments festius per a deixar que el cor desenvolupi un extens passatge on termes com Trauren (Tristors), Fürchten (Temors) o Ángstliche Zagen (pors angoixoses) són vocalitzats amb inflexions descendents i doloroses. Algunes rauxes del tema inicial anticipen el retorn de l'alegria, que es confirmarà a la tercera secció, repetició Da Capo de la primera.
El baix protagonitza els següents moviments: Primer, el recitatiu Es bricht das Grab und damit unsre Not (S'ha trencat el sepulcre i amb ell la nostra aflicció), en el qual és acompanyat de tota la corda que es capgira al darrer compàs il·lustrant el terme geraten (tornar). A continuació, encararà l'ària Lasset dem Höchsten ein Danklied erschallen (Deixem que ressoni un himne al Déu suprem), en la qual es respira l'aire dansaire de la música profana. Estructurada en forma Da Capo, destaquen l'elegant ritornello instrumental, amb oboès i violins a l'uníson i la llarga nota amb què es canta el terme Ewige Treu (Fidelitat eterna). A la secció central tot s'agitarà per tal d'il·lustrar l'aparició sobtada de Jesús present al text.
Contralt i tenor prendran ara el relleu del baix i protagonitzaràn els següents dos moviments. El recitatiu Bei Jesu Leben freudig sein (La joia de poder viure prop de Jesús) és molt dens i presenta tres seccions ben diferenciades: Una arrencada en recitatiu secco serà seguida per un duet en arioso en el qual s'estableixen àmplies figures en forma de cànon per a acabar de nou amb el simple recitat sense més acompanyament que el continu. A continuació els dos solistes (personificant, recordem, el Temor i l'Esperança) entonaran, acompanyats de la formosa partitura del violí solista, el meravellós duet Ich fürchte nicht des Grabes Finsternissen (A mi m'espanta la foscor de la fossa). És certament remarcable la manera en què Bach fa cantar a cadascú el seu text: El contralt entona el seu A mi m’espanta amb un tema tremolós d'una sola nota que denota vacil·lació, mentre que el tenor canta el seu A mi no m'espanta amb un gir derivat del tema d'arrencada que expressa seguretat i confiança.
La cantata conclourà, com ha estat dit, amb l'antic Christ ist erstanden, himne medieval que apareix a Pessau a finals del segle XI.
J.M.S.


Cantata BWV 66
ERFREUT EUCH, IHR HERZEN (Dialogus)
Feria II Paschatos
Estrenada: 10 d'abril de 1724, basada en una versió profana de 1718.
Text: Anònim. El coral final és datat a les darreries del s. XI

1. COR
Alegreu-vos, cors,
Fugiu, patiments,
Que el salvador viu i regna entre nosaltres.
Ja podeu fer fora
Les tristors, els temors, les pors angoixoses.
El Salvador vivifica el seu Regne espiritual.
***
2. RECITATIU (Baix)
S’ha trencat el sepulcre i amb ell la nostra aflicció,
La nostra boca proclama les obres de Déu;
El nostre Salvador viu; així, el maldol i la mort
S’han tornat alegria per tots els Creients.
***
3. ÀRIA (Baix)
Deixem que ressoni un himne al Déu suprem
Per a regraciar la seva pietat i fidelitat.
Jesús es fa present per lliurar-nos la pau.
Jesús ens convida a viure amb ell.
I cada dia la seva misericòrdia es renovella.
***
4. RECITATIU a 2
(Tenor = Esperança / Alt = Temor)
Esperança
La joia de poder viure prop de Jesús
És un raig de sol lluminós en els nostres cors.
Mirar el nostre Salvador ben esperançats
I edificar dins nostre el seu Regne
És la condició dels veritables cristians.
Mes ai! com que ací hi ha meloses fruïcions,
I la meva ànima hi troba plaer i benestar,
El meu Salvador m’increpa amb rigor:
“El meu sepulcre i mort t’han donat la Vida
La meva Resurrecció és la teva esperança”.
De la meva boca en vol sortir un prec,
Salvador meu!
Però, què esquifit,
Què migrat, quina futilesa,
Serà per tu, Oh ésser Gloriós
Si et dreço un càntic de victòria i agraïment?
Ambdós
E. La meva mirada veu com ressuscita el Salvador.
T. Cap mirada veu com ressuscita el Salvador.
E. Ja s’ha lliurat dels lligams de la mort.
T. Encara no s’ha lliurat dels lligams de la mort. 
E. Com pot ser que encara hi hagin cors atemorits?
T. Com pot ser que els morts surtin del fossar?
E. Si és Déu el qui reposa al fossar,
ni el sepulcre ni la mort poden subjectar.
Temor
Ah Déu meu! que has vençut la mort,
Has aixecat la llosa i esmicolat el segell,
Jo crec en tu, però m’ajudaràs, pobre de mi?
Tu pots donar-me coratge.
Treu-me de dubtes, persuadeix-me,
El Déu que fa miracles
M’ha afermat l’esperit amb la força del perdó,
Per fer-me veure Jesús ressuscitat.
***
5. ÀRIA DUET
(Tenor = Esperança / Alt = Temor)
T. A mi m’espanta la foscor de la fossa
E. A mi no m’espanta la foscor de la fossa
T. Em fa por que el meu Salvador no torni.
E. Espero que el meu Salvador torni.
Ambdós
Ara, el meu cor veu el cel obert
I encara que l’enemic s’exasperi
Amb l’ajut de Déu el sabré prevaler.
***
6. CORAL
Al·leluia! Al·leluia! Al·leluia!
Alegrem-nos tots,
Crist vol ser el nostre consol,
Kyrie Eleison!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



21/4/19

BWV 4

La Pasqua de Resurrecció celebra el retorn a la vida de Jesús tres dies després de la seva crucifixió. Des del punt de vista teològic és la festa més important del cristianisme, que l'església luterana de temps de Bach celebrava en tres dies successius, com el Nadal i la Pentecosta. El Primer dia de Pasqua presenta un aspecte curiós en el catàleg de Bach, ja que per a tan important festivitat es conserven únicament dues cantates, i les dues són obres de joventut. Tot i afegint l'Oratori de Pasqua BWV 249, una obra molt posterior, sorprèn el fet que no existeixin més cantates pasquals tenint en compte que conservem 6 cantates de Ratsweschel, 5 de Cap d'Any o 4 per a La Candelera.
Les dues cantates conservades són les BWV 31 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 4 CHRIST LAG IN TODESBANDEN, una obra remarcable per nombrosos aspectes.
D'entrada, es desconeix la data de la seva composició, tot i que ha de ser de les primeres cantates de Bach, si no la primera. Una possible data d'estrena podria ser l'examen amb el qual aconseguí la plaça d'organista a Mühlhausen, el diumenge de Pasqua de 1707. De ser així seria la cantata més antiga de Bach que conservem. Sigui com sigui, la cantata fou degudament refeta a Leipzig entre 1724 i 1725.
El jove compositor posa en música de manera íntegra una coral de set estrofes de Martí Luter basada en l'himne llatí Victimae Paschali laude, que origina una estructura totalment simètrica dividida en versets i centrada en un cor, envoltat a banda i banda d'un solo, un duet i un altre cor. L'estil musical és el típicament arcaïtzant de les cantates primigènies de Bach.
S'inicia la partitura amb una breu simfonia de les cordes a mode de preparació de la melodia coral que protagonitzarà els següents moviments. Aquesta apareix tot seguit al cor que intitula la cantata: Versus I Christ lag in Todesbanden (Crist jeia amortallat), una densa fuga on la melodia va a càrrec dels sopranos doblats pel cornetto, mentre que la resta de veus teixeixen la polifonia doblades pels trombons. Sota elles, les cordes desenvolupen la seva pròpia temàtica.
El Verset II és un minimalista però intens duet del soprano reforçat pel cornetto i el contralt acompanyat de trombó: Den Tod niemand zwingen kunnt  (Ningú no pot aturar la mort). La melodia coral, amb variacions,  anirà de nou a càrrec del soprano.
Seguirà l'extraordinària coral per a tenor Jesus Christus, Gottes Sohn (Jesucrist el fill de Déu), en la qual la melodia coral serà acompanyada d'un enèrgic tema dels violins a l'uníson, volent simbolitzar la lluita de Crist amb la Mort. El terme Gewalt (Poder) s'il·lustrarà amb uns poderosos acords i, quan a continuació aparegui el terme Nichts (Res), tot s'aturarà per a declamar en adagio els versos denn Tods Gestalt (No en queda res, de la mort). El tema inicial tornarà a engegar fins l'Al·leluia final.
Gairebé sense pausa apareixerà el Verset IV, Es war ein wunderlicher Krieg (Aquella fou una estranya guerra), que constitueix l'eix de la cantata. Es tracta d'un cor carregat de potència vocal però amb un mínim acompanyament orquestral, que es limita al baix continu. La melodia coral s'encomana ara als contralts.
El Verset V, Hier ist das rechte Osterlamm (Heus aquí l'autèntic anyell pasqual), serà un solo del baix amb quatre veus de violí i viola. La paraula Kreutz dibuixarà el símbol de la creu sobre la partitura, un dels primers exemples d'aquest simbolisme tan habitual al llarg de l'obra de Bach. I de nou, els termes Tode (Mort) i Nichts (No) seran vocalitzats de manera remarcable, el primer portant la tessitura fins al fons i el segon amb entonacions entretallades.
El penúltim moviment, So feiern wir das hohe Fest (Celebrem així la gran festa), serà un triomfal duet de soprano i tenor a cavall del ritme que marca el baix continu, que donarà pas al verset final, Wir essen und leben wohl (Mengem i gaudim bé), on la coral que ha protagonitzat la cantata és entonada senzillament a capella, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.
 J.M.S.



Cantata BWV 4
CHRIST LAG IN TODESBANDEN
Feria I Paschatos (Diumenge de Pasqua)
Estrenada: Cap al 1707. Revisada cap al 1724-25
Text: Martí Luter

1. SINFONIA
***
2. VERSET I (Cor)
Crist jeia amortallat
Sacrificat pels nostres pecats,
Va ressuscitar
Per donar-nos la vida;
Ens n'hem d'alegrar,
Lloar Déu i agrair-li-ho
I cantar Al·leluia!
***
3. VERSET II (Soprano, Alt)
Ningú no pot aturar la mort
Entre el gènere humà,
I aquesta falta ens vingué dels nostres pecats,
Ningú era innocent.
Per aquesta raó la mort vingué tan ràpidament
A ensenyorir-se de nosaltres
I fer-nos esclaus al seu regne. Al·leluia!
***
4. VERSET III (Tenor)
Jesucrist, fill de Déu,
Vingué en lloc nostre
I aniquilà el nostre pecat,
Vencent així la mort
Dels seus drets i del seu poder
No en queda res, de la mort,
Que ha perdut la seva arma.
Al·leluia!
***
5. VERSET IV (Cor)
Aquella fou una estranya guerra
on lluitaren la mort i la vida,
La vida es féu amb la victòria,
i anorreà la mort.
L'Escriptura ha anunciat
com una mort acabà amb l'altra,
La mort esdevingué irrisòria.
Al·leluia!
***
6. VERSET V (Baix)
Heus aquí l'autèntic anyell pasqual
Ofert pel Senyor.
Dalt de la creu
Crema d'amor ardent.
La seva sang senyala la nostra porta,
La fe venç la mort,
El botxí no té res a fer contra nosaltres,
Al·leluia!
***
7. VERSET VI (Soprano, Tenor)
Celebrem així la gran festa
Amb l'alegria del cor i les delícies
Que el Senyor ens dispensa
Només Ell és el sol
Que amb la llum de la seva gràcia
Il.lumina els nostres cors,
La nit del pecat s'ha esvaït.
Al·leluia!
***
8. VERSET VII (Cor)
Mengem i gaudim bé
El just pa de Pasqua,
L'antic llevat no ha d'estar pas
Al costat de la paraula gràcia,
Crist serà el nostre aliment,
I ell sol sadollarà la nostra ànima.
La fe no vol altra vida que aquesta.
Al·leluia! 

Traduïda per Rosa Fàbregas



6/4/19

BWV 120

A la Leipzig del segle XVIII, el relleu de les autoritats municipals generalment es solemnitzava amb un ofici a l'església de Sant Nicolau el dilluns o divendres següents al dia de sant Bartomeu (24 d'agost). Era l'anomenat Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, en la qual era indispensable l'execució d'una gran cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que, tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat, podria haver sonat també en ocasió d'algun d'aquests Ratsweschel. Comptant el Ratsweschel de 1750 en el qual sonà una cantata de Bach, que havia mort feia un mes, el compositor solemnitzà amb la seva música 28 d'aquestes celebracions a Leipzig.
Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i 193, a més d'un mínim de quatre cantates més avui en dia perdudes. Tot seguit analitzarem la cantata BWV 120 GOTT, MAN LOBET DICH IN DER STILLE, de la qual la investigació només ha pogut determinar que fou estrenada abans de 1730, ja que en aquella data apareix una versió reescrita destinada a la Festa de la Reforma (BWV 120b), a la qual havia precedit una altra reelaboració destinada a un casament (BWV 120a) celebrat l'any anterior i que ens ha arribat de manera molt fragmentària. El fet que el text d'aquesta darrera fos obra de Christian Friedrich Henrici (Picander) fa pensar que les altres versions també ho siguin, tot i que no se sap del cert. En tot cas, el llibretista utilitza un versicle del Salm 65 al moviment inicial i la versió alemanya del Te Deum de Martí Luter a la coral final.
És poc conegut el fet que a la BWV 120a aparegui el que sembla ser una versió primigènia de l'espectacular simfonia de la cantata BWV 29, la qual a la vegada deriva de la partita per a violí BWV 1006. Aquesta primera versió ve a ser la simfonia de BWV 29, però sense trompetes ni timbales.
El moviment inicial de la cantata, sorpresivament, no és pas un cor sinó una ària per a contralt que la intitula: Gott, man lobet dich in der Stille zu Zion (Déu, et lloem en el silenci de Sió). El contralt apareix envoltat per cordes i oboès en un ambient de joia continguda, que s'expressa sobretot per les exuberants vocalitzacions, de les més ornamentades de Bach. Potser la referència al silenci present al tex desaconsellà a Bach musicar aquest moviment en la forma de l'habitual cor esclatant de les cantates de Ratsweschel. Sigui com sigui, alguns autors creuen estar davant la reutilització d'un concert per a violí de l'època de Köthen, que hauria estat convertit aquí en una peça vocal.
Immediatament però, apareixerà el cor que hauria d'haver iniciat la cantata: Jauchzet, ihr erfreuten Stimmen” (Exultem, que els nostres crits de joia, un enlluernant cor amb tota la fanfàrria festiva de les grans ocasions que Bach convertirà anys més tard en el Et Expecto de la Missa en Si Menor. Presenta dos temes principals: Al de la fanfàrria inicial el segueix un de basat en les vocalitzacions ascendents sobre Steiget bis zum Himmel nauf! (enlairar-se fins al Cel). A ells cal sumar un de més lineal, que constituirà la secció intermèdia. El resultat de tots ells serà un dels cors més esclatants de la producció bachiana.
El baix prendrà el relleu, amb el recitatiu Auf, du geliebte Lindenstadt (Tu ciutat dels til·lers), referència al nom original de Leipzig, que deriva del mot eslau lipe (Til·ler) i que també apareix a la  cantata BWV 119, que podria compartir autoria amb aquesta.
La següent ària, Heil und Segen (Cal que les nostres autoritats), prové d'una obra de l'època de Köthen: La primera versió de la Sonata en Sol major per a violí i clavecí BWV 1019a, que al seu torn podria derivar d'una obra encara anterior i en la qual constitueix el tercer moviment, Cantabile, ma un poco Adagio. Va encomanada a soprano i corda amb violí solista, del qual destaquen les belles ornamentacions que ens recorden a les de l'ària inicial i, personalment, també al Laudamus te de la Missa en Si Menor. D'aquesta deliciosa peça destaquen els cinc compassos dedicats a il·lustrar el terme freundlich küssen (sempre agermanades) al final de la secció central.
Un recitatiu amb el tenor sustentat per les cordes condueix a la coral final, Nun hilf uns, Herr, den Dienern dein (Ara i sempre, Senyor, ajuda els teus servents), quarta estrofa de la versió alemanya del Te Deum escrita per Martí Luter l'any 1529. Com en el cas de la cantata BWV 119, sobta que la coral es canti a capella, sense la intervenció de trompetes ni timbales, com és el cas d'altres cantates de festa grossa, d'aquí que en algunes interpretacions s'inclogui una fanfàrria final a discreció dels intèrprets recordant els piferi, trompetistes municipals que a l'Alemanya de temps de Bach amenitzaven des dels campanars les diades festives. El propi Johann Sebastian era fill d'un d'aquests músics, Johann Ambrosius, trompetista municipal de la ciutat d'Eisenach.
J.M.S.



Cantata BWV 120
GOTT, MAN LOBET DICH IN DER STILLE
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: abans de 1730
Text: Possiblement de Christian Friderich Henrici (Picander)

1. ÀRIA (Alto)
Déu, et lloem en el silenci de Sió,
i et fem vot de prometença.
***
2. COR
Exultem, que els nostres crits de joia
aixequin el vol fins el cel!
Lloem Déu en el seu Santuari
i exalcem la seva Glòria;
Que la seva generositat
i la seva misericòrdia
es perpetuïn per sempre més.
***
3. RECITATIU (Baix)
Tu ciutat dels til·lers,
Vine a prostrar-te a l'Altíssim,
tot confessant
la seva paternal protecció
i magnificència.
Ell et conserva, t'empara i et guarda,
constantment, fins i tot,
amb la seva mà amorosa.
Ara bé,
Una vegada satisfetes les promeses que has fet a l'Altíssim,
Canta-li himnes d'agraïment i humilitat!
Perquè, si li és possible, vingui a afavorir
aquesta ciutat i terra
així com el seu renovat Consell
amb un sens fi de benediccions!
***
4. ÀRIA (Soprano)
Cal que les nostres autoritats
es facin seves, en tot temps,
la salut i la prosperitat
a fi de que la justícia i la lleialtat
caminin l’una i l’altra
sempre agermanades.
***
5. RECITATIU (Tenor)
Ara, Senyor, vulgues impartir
la teva benedicció a aquest Consell,
a fi que ens protegeixi
de qualsevol adversitat
i que la justícia fructifiqui
en les nostres llars
perquè la descendència del teu Pare
i el teu nom beneït
siguin glorificats per nosaltres!
***
6. CORAL
Ara i sempre, Senyor, ajuda els teus servents,
que has salvat amb la teva sang!
Guarda'ns un recer dalt del cel
Amb els Sants eternament deslliurats!
Protegeix el teu poble, Senyor Jesucrist,
beneeix-lo, car és el teu heretatge;
preserva'l i tingues-li cura a tota hora
i enlaira'l cap a l'Eternitat!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera