El Diumenge de Quincuagèsima, que s'esdevé aproximadament 50 dies abans de la Pasqua de Resurrecció, era anomenat Dominica Estomihi a causa de les primeres paraules de la missa llatina:Esto mihi in Deum protectorem. Avui en dia aquest diumenge és més conegut per ser el dia de carnaval. És també el darrer diumenge abans d'entrar a la Quaresma, període de 7 setmanes que preludia la Pasqua de Resurrecció.
De les quatre cantates que conté el BWV (22, 23, 127 i 159) n'analitzarem tot seguit la darrera, la cantata SEHET, WIR GEHN HINAUF GEN JESUSALEN BWV 159, que fou estrenada a Leipzig el 27 de febrer de 1729 amb llibret de Christian Friedrich Henrici, el col·laborador habitual de Bach en aquella época, més conegut pel pseudònim de Picander. Durant molts anys, quan l'estrena de la Passió segons Sant Mateu es datava el 15 d'abril de 1729, els investigadors entenien aquesta cantata com una mena de preludi, en ser la darrera cantata estrenada abans d'aquella i comptar amb el mateix llibretista. Aquesta idea pot seguir sent vàlida avui en dia, tot i saber que l'estrena de la Passió en realitat havia estat dos anys abans, l'11 d'abril de 1727: Aquell febrer de 1729 Bach devia estar ja immers en la reestrena de la Passió segons Sant Mateu, revisant-ne la partitura, copiant les particel·les i realitzant els assajos preliminars amb els intèrprets de cara a la reestrena de dos mesos més tard.
Les quatre cantates d'aquest diumenge tenen a la vista l'Evangeli del dia (Lluc 18, 31-43) en el qual Jesús anuncia als deixebles la seva crucifixió a Jerusalem abans de guarir un cec a Jericó. Picander, a la present cantata, es centrarà en la primera idea i iniciarà el llibret amb la Vox Christi, personificada pel baix, i el creient, encarnat pel contralt. Ambdós personatges intervenen a l'Arioso amb recitatiu que intitula l'obra: Sehet, wir gehn hinauf gen Jerusalem (Mireu! Vine, doncs, ànima meva), un audaç moviment en el qual les paraules de Jesús cantades en arioso són comentades pel creient en forma de trops recitats, revestits per les cordes.
El segon moviment, Ich folge dir nach (Jo seguiré el teu camí), és una deliciosa fusió entre un ària entonada pel contralt i una coral a càrrec del soprano reforçat per l'oboè, la qual utilitza la melodia d'aquella coral que apareix cinc vegades a la Passió segons Sant Mateu, obra de Hans Leo Hassler. Solament el baix continu acompanya els cantants, marcant aquell característic ritme àgil amb el qual Bach habitualment cerca suggerir les passes d'aquell qui segueix decididament Jesús.
El breu recitatiu de tenor Nun will ich mich (Ara, per tu) condueix a l'ària Es ist vollbracht (Tot s’ha acabat), veritable nucli conceptual i expressiu de la cantata, en la línia de l'ària d'igual títol de la Passió segons Sant Joan. Sobre un fons harmònic de les cordes, l'oboè dibuixa una meravellosa melodia (com la qualificà Andreas Bomba), que ens transporta a un clima d'èxtasi redemptor, comparable a la descàrrega d'adrenalina d'aquell qui s'acaba de salvar d'un greu perill. Aquesta és la sensació que ens vol transmetre Bach: La pau espiritual suprema que Jesús, amb el seu calvari, ha regalat al creient. Com en el cas de la seva ària homònima, a la secció central la música s'anima d'acord amb el text (Ara me'n vaig corrents a donar mercès al Jesús meu). Per acabar, destacarem la inflexió a Do menor, la tonalitat dels somnis, amb què es canta el vers Welt, gute Nacht (Món, bona nit!), una imatge, la de la mort com un somni, que Bach ens presenta en altres cantates, com ara la BWV 26.
La cantata conclou amb la coral Jesu, deine Passion (Jesús, la teva passió), antepenúltima estrofa d'un extens himne de Paul Stockmann publicat el 1633, on es versa la Passió de Crist en 35 estrofes. Interpretada senzillamenta capella, tradicionalment es cantava amb una melodia anterior, composta per Melchior Vulpius l'any 1609.
J.M.S.
Cantata BWV 159
SEHET, WIR GEHN HINAUF GEN JESUSALEN
Dominica Estomihi (Quincuagèsima)
Estrenada: Molt probablement el 27 de febrer de 1729
Text: Christian Friedrich Henrici, Picander.
Coral final extreta d'un himne de Paul Stockmann (1633).
1. ARIOSO i RECITATIU (Baix, Alt)
Mireu!
Vine, doncs, ànima meva, veus,
Cap on va el Jesús teu?
Nosaltres pugem
O, aspre camí! hi pugem?
O, paorós tossal, que em mostres els meus pecats!
Quant amarg que deu ser de pujar!
A Jerusalem.
Ai las, no hi vagis!
Que ja hi tenen a punt la teva creu,
On et dessagnaràs fins a morir;
Allí, aparien els sogalls per a assotar-te, els fuets ací;
Per al Quart Diumenge després d'Epifania conserva el catàleg
dues úniques cantates: La BWV 14 i la que tot seguit analitzarem, la cantata
BWV 81 JESUS SCHLÄFT, WAS SOLL ICH HOFFEN?, obra estrenada a Leipzig el 30
de gener de 1724 durant el primer hivern de Bach a la cantoria de Sant Tomàs.
El text, d'autor anònim, té a la vista l'Evangeli del dia, en
el qual es narrava l'episodi de la tempesta desfermada durant la travessa del
llac de Genesaret mentre Jesús dormia, i la seva intervenció per a calmar-la.
Aquestes imatges es traslladen a la música tant en el sentit descriptiu com en
l'espiritual: Només la Fe en Jesús apaivagarà les turbulències del món
terrenal. En aquest sentit, el llibret, conservat en un document de l'any 1724
en el qual apareix al costat del de vàries cantates més, pren la forma d'un
diàleg entre els creients (contralt i tenor) i Jesús, encarnat, com sempre, pel
baix. La preocupació inicial davant la desampara es transformarà en seguretat
després de la intervenció d'aquest últim.
Engega la cantata amb l'ària de contralt que la
intitula: Jesus schläft, was soll ich hoffen? ((Jesús dorm, jo
què faré?), una autèntica descripció del son de Jesús mentre les onades gronxen
l'embarcació. Sobre un fons de violins i violes, les dues flautes dolces
doblades a octava alta aparenten ser una sola veu. El somni és vocalitzat amb
una llarguíssima nota sobre el terme schläft (dorm). El mateix
recurs sobre offen (obert) ens il·lustrarà la profunditat
pregona de l'abisme de la Mort (Todes Abgrund offen), mentre que la
pregunta was soll ich hoffen? (jo què faré?) quedarà
sovint suspesa en el buit, sense resposta.
El segon moviment és el recitatiu de tenor Herr!
Warum trittest du so ferne? (Senyor! Com és que pares tant lluny?),
que s'inicia amb un salt ascendent de novena, il·lustratiu de la distància
sobre el vers Warum trittest du so ferne? (Com és que pares
tant lluny?), i conclou amb una escala descendent sobre leite mich (guia’m
doncs).
Arribarà ara una d'aquelles àries que només el geni de Bach
podia concebre: Die schäumenden Wellen von Belials Bächen (Les ones
escumoses de les torrenteres de Belial). Les cordes desfermen una autèntica
riuada de notes a les quals el tenor, en una exigència extrema, s'enfronta amb
vocalitzacions prodigioses sobre termes tals com Verdoppeln die
Wut (s'encrespen furioses) o stürmende (barrumada). A
la secció central es calmarà l'avinguda, però no pas la intensitat
emocional. Diverses consideracions més cal tenir en compte en aquesta
extraordinària peça: La primera, els terrorífics acords amb què
s'il·lustra Belial, dimoni bíblic translació del terribles (per als
jueus) déus cananeus Baal i Moloc. La segona, la sòlida nota amb què es canten
els termes stehn (plantar cara) i gehn (fuetejar).
I la tercera, l'aparent lapsus calami (que Alfred Dürr atribueix al propi Bach)
al vers Ein Christ soll zwar wie Wellen stehn (literalment: Un
cristià ha de ser ferm com les onades), en el que Wellen (onades)
no té gaire sentit i seria molt més adient un altre terme com ara Felsen (roques)
o similar.
L'eix simètric i conceptual de la cantata el marca l'arioso del
baix Ihr Kleingläubigen, warum seid ihr so furchtsam? (Perquè
temeu, homes de poca fe?), en el qual apareix la Vox Christi, acompanyada
només pel baix continu, per a posar fi a les tribulacions amb un dictum evangèlic.
A partir d'aquí el clima serà molt més positiu, com es
demostra a l'ària Schweig, aufgetürmtes Meer! (Asserenat mar
turbulent!) on la Vox Christi s'enfronta als elements, representats per les
cordes i els oboès. A la secció intermèdia, en contra del que és usual, es
mantindrà la força de vents i onades, que es perllongarà durant el da capo.
Les flautes callen, potser per que en època de Bach sovint els mateixos músics
eren flautistes i oboístes alhora.
El brevíssim recitatiu de contralt Wohl mir, mein
Jesus spricht ein Wort (Que bé! el meu Jesús ha parlat) confirma
la fi de l'angoixa i prepara la coral final, Unter deinen Schirmen (A
redossa de ta valença), l'habitual entonació a capella colla parte de
la segona estrofa d'un himne de Johann Franck de 1650 cantat amb una melodia
Johann Crüger composta tres anys més tard.
