31/8/19

BWV 179

De les tres cantates presents al BWV destinades a l'Onzè diumenge després de la Trinitat, farem un repàs a la BWV 179 SIEHE ZU, DASS DEINE GOTTESFURCHT. Les altres dues són la BWV 199 de 1714 i  la BWV 113, de 1724.
Entre elles hem de situar la cantata BWV 179, que fou estrenada a Leipzig el 8 d'agost de 1723, a les poques setmanes de l'arribada de Bach a la ciutat. Sembla ser que aquell dia, després del sermó, també s'interpretà la cantata BWV 199 conformant ambdues obres una mena de gran cantata de dues parts.
L'Evangeli del dia (Lluc 18, 9-14) presentava la paràbola del fariseu i el publicà, on Jesús lloa la sinceritat per sobre de la hipocresia, d'aquí les contínues referències de l'anònim llibretista a aquests dos termes. Com veurem, un altre fet destacable d'aquesta cantata serà la seva reutilització en dues obres posteriors.
El primer exemple de tot això el tenim al cor inicial, que intitula la cantata:  Siehe zu, daβ deine Gottesfurcht nicht Heuchelei sei (Mira que el teu temor de Déu no sigui hipòcrita), el qual va ser posteriorment  convertit en el Kyrie de la Missa en Sol Major BWV 236. Es tracta d'una dinàmica fuga doble que arrenca sense preludi instrumental i amb cert regust arcaïtzant. És destacable la utilització del recurs cromàtic descendent que els antics tractats d'harmonia denominaven passus duriusculus (passes dures) sobre el terme falschem Herz (cor fals). És aquest un recurs al qual Bach recorria quan volia crear un ambient de desconsol o patiment, i apareix en altres cantates com les BWV 12 o 78.
El segon moviment serà un recitatiu del tenor titulat Das heutge Christentum (Els cristianisme d'avui dia) que destaca per la seva crítica al luteranisme de l'època, acusat de tebior mitjançant una al·lusió  al tercer capítol de l'Apocalipsi, en el qual s'acusa del mateix a l'església de Laodicea.
Seguirà el tenor amb l'ària Falscher Heuchler Ebenbild (La imatge d'aquell qui és fal·laç), un enèrgic moviment a càrrec d'un uníson dels oboès i el violí primer, mentre viola i continu els acompanyen. Entre ells, el segon violí dibuixarà una subtil paràfrasi de la coral Jesu, meine freude. Les Pomes de Sodoma esmentades a text (presents també a la cantata BWV 54) són els Calotropis Procera, fruits que tot i el seu aspecte saborós només contenen llavors. Aquesta ària serà transformada en el Quoniam de la Missa en Sol Major abans esmentada.
El quart moviment serà un recitatiu del baix, Wer so von innen wie von außen ist (Aquell qui és igual per dins que per fora), que acabarà en arioso per a cantar el darrer vers i donar pas a l'ària de soprano Liebster Gott, erbarme dich (Compadeix-te de mi, Déu estimat), un reposat moviment a ritme de passacaglia  on dos oboès d'amore acompanyen el cantant, disposició única entre totes les cantates de Bach. Aquesta ària esdevindrà més tard el Qui tollis de la Missa en La Major BWV 234.
I la cantata conclourà amb la coral Ich armer Mensch, ich armer Sünder (Jo sóc un pobre home, un pobre pecador), primera estrofa d'un himne de Christoph Tietze de 1663 cantada senzillament a capella colla parte, és a dir, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.
J.M.S.



Cantata BWV 179
SIEHE ZU, DASS DEINE GOTTESFURCHT
Dominica 11 Post Trinitatis
Estrenada: 8 d'agost de 1723
Text: Anònim, amb cor inicial extret del Cohèlet
i coral final de Christoph Tietze (1663)

1. COR
Mira que el teu temor de Déu no sigui hipòcrita,
i que no el serveixis amb un cor fals!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Els cristianisme d'avui dia
Passa un mal moment, per dissort:
La majoria dels cristians del món,
No són més que indiferents Laodiceus*
I orgullosos fariseus,
Per fora es fan passar per creients,
Com un jonc, acoten el cap fins a terra,
Però llur cor vessa estuf botifler.
Amb tot, entren a la casa de Déu,
I fan veure que compleixen la llei;
Tot això és el què fa un bon cristià?
No, això els hipòcrites també ho fan.

                    *Ap. 3, 14-22: Acusa l’església de Laodicea de ser tèbia.

***
3. ÀRIA (Tenor)
La imatge d'aquell qui és fal·laç
És com una poma de Sodoma
Per dins plena d'obscenitat
Enllustrada i esplèndida per fora
L'hipòcrita, ell que tan sublim es veu,
No pot resistir la presència de Déu.
***
4. RECITATIU (Baix)
Aquell qui és igual per dins que per fora,
Es pot dir que és un cristià vertader.
Com ho fou el publicà del temple
Que es colpejava el pit humilment.
Ell no se'n gloriava pas de ser sant
Ah, home, tingues això present,
Com un testimoni lloable
Pel teu penediment!
Encara que no siguis ni adúlter ni lladre,
O un xafarder viperí,
Ai las, per això, no et pensis pas,
Que ets virtuós com un Serafí!
Confessa a Déu els teus pecats sens temor
Perquè trobis en Ell valença i compassió!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Compadeix-te de mi, Déu estimat:
Il·lumina'm amb Gràcia i conhort!
Els meus pecats em posen malalt
Tinc un pus virulent en el moll de l'os.
Jesús, Anyell de Déu, vine'm a ajudar,
Puix, m'ofego en un pregon toll de fang!
***
6. CORAL
Jo sóc un pobre home, un pobre pecador,
Ací estic davant per davant de Déu.
Ai, Déu, Ai, Déu, sigues-me benigne
I no em jutgis amb rigor!
Compadeix-te, compadeix-te de mi,
Tingues pietat, Déu misericordiós!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera


24/8/19

BWV 46

Tres cantates resten al catàleg per al Desè diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 46, 101 i 102, de les quals tot seguit n'analitzarem la primera, la cantata BWV 46 SCHAUET DOCH UND SEHET, que fou estrenada a Leipzig el dia 1 d'agost de 1723, dos mesos després de l'arribada de Bach a la ciutat. No podem deixar de meravellar-nos, certament, davant el conjunt d'obres mestres que desfilaren aquelles setmanes per les esglésies de Leipzig...
El llibretista, anònim, podria haver estat el mateix de la cantata BWV 105, estrenada la setmana anterior, ja que els dos textos, molt similars, semblen ser obra d'un predicador important. El text de la cantata BWV 46 parteix de l'Evangeli del dia (Lluc 19, 41-48) per a plantejar escenaris torbadors i dramàtics: Els quatre primers moviments presentaran escenes apocalíptiques, mentre que els dos darrers es centraran en l'Applicatio, la lliçó pràctica als oients, als quals es refermarà la promesa del perdó i la salvació.
La cantata destaca per l'envergadura del cor inicial, que representa gairebé un 40% del total de l'obra i té una partitura més extensa que la resta de moviments junts. El text, un versicle del Llibre de les Lamentacions de Jeremies, dóna nom a l'obra: Schauet doch und sehet, ob irgend ein Schmerz sei (Mireu i vegeu si hi ha dolor comparable al meu dolor). Amb ell construeix Bach un colossal motet en dues seccions: La primera, amb una introducció de cordes i flautes, presenta un clima de desolació absoluta tractat en forma de cànon amb les veus contralt-tenor i soprano-baix emparellades. Aquest tema serà més tard rescatat al Qui tollis de la Missa en Si Menor BWV 232. Una segona secció en forma de fuga arrenca amb els versos Denn der Herr hat mich, amb el cor doblat per l'orquestra colla parte (segons la tessitura) i les flautes constituïdes en una cinquena veu. Sembla que la trompa i els oboès no constaven a la versió original i foren introduïts en una reposició posterior de la cantata.
A continuació d'aquest immens cor, el tenor entonarà el recitatiu So klage du, zerstörte Gottesstadt (Lamenta't, destruïda Ciutat de Déu), en el qual recrea i amplia les lamentacions de l'inici. Va acompanyat de les cordes i les flautes, que segons Alfred Dürr voldrien representar les llàgrimes vessades.
Una altre bachià il·lustre, Friedrich Smend, se sentia especialment afectat per l'ària de baix següent, Dein Wetter zog sich auf von weiten (De ben lluny s'entreveu la teva tempesta), en la qual veia una de les més espantoses recreacions del destí que espera els pecadors mai escrites. Realment, Bach es desferma al nivell dels moments més apocalíptics de la cantata BWV 70, presentant-nos un escenari de tronades i llamps caient del cel. Tot això reblat pel so tronador de la trompeta: És una autèntica passada. Cal destacar les impressionats vocalitzacions sobre termes com Strahl (llamp), amb fins a 104 semicorxeres, o la intensitat amb què es destaca al paraula unerträglich (insuportable). Alfred Dürr fins i tot veu una intenció en la durada de les notes del cantant, a voltes més llargues i a voltes més curtes, que suposa volen il·lustrar el pas de la tempesta.
El contralt assumirà els dos següents moviments: Primer el recitatiu Doch bildet euch, o Sünder, ja nicht ein (Però certament no us penseu, pecadors) i després l'ària Doch Jesus will auch bei der Strafe (Però Jesús vol també en el càstig), de nou extraordinària però ara per tot el contrari que l'anterior: Prescindeix Bach del continu, talment havia fet la setmana anterior a l'ària Wie Zittern und Wanken de la cantata BWV 105, i l'orquestra només amb flautes i oboès da caccia a l'uníson, en una disposició que recorda moltíssim a l'ària Aus Liebe, epicentre de la Passió segons Sant Mateu. Suposa Alfred Dürr que, amb això, Bach pretèn simbolitzar la innocència de les ànimes pures. A la secció central el clima s'agitarà lleument quan es faci referència al càstig dels pecadors, mentre que la salvació dels justos s'il·lustrarà amb una llarga nota mantinguda.
Aquesta extraordinària cantata conclourà amb la coral O grosser Gott von Treu (Oh, gran Déu de fidelitat), novena estrofa d'un himne de J. M. Mayfart de 1633 que de nou resultarà singular a causa de les flautes, que intercalen entre les frases del cor uns tortuosos girs que ens faran venir a la memòria el tema de capçalera del cor inicial.
J.M.S.



Cantata BWV 46
SCHAUET DOCH UND SEHET
Dominica 10 Post Trinitatis
Estrenada: 1 d'agost de 1723
Text: Anònim, basat en fragments de Jeremies 
i un Himne de J.M. Mayfart (1633)

1. COR
Mireu i veieu si hi ha dolor
Comparable al meu dolor,
Al dolor que em turmenta.
Car em va punyir Jahvè
El dia de la seva ardent còlera.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Lamenta't, destruïda Ciutat de Déu,
Miserable munt de rocs i cendra!
Deixa que s'escolin torrents sencers de llàgrimes,
Tu que has estat sorpresa
Per la pèrdua irreparable
De la gràcia divina,
De la qual has estat privada
Per les teves culpes!
A tu et passarà com a Gomorra,
Tot i que no seràs del tot arrasada.
Millor seria que ho fossis
Per tal que ara no s'escoltin
Pels teus carrers les blasfèmies
Dels enemics de Crist.
Vas ignorar les llàgrimes de Jesús,
Fes cas ara dels plors del zel
Que tu mateixa has alçat sobre teu
Ara que Déu, acabada la paciència
Trenca la vara per emetre veredicte.
***
3. ÀRIA (Baix)
De ben lluny s'entreveu la teva tempesta
I el llamp que finalment esclata
T'ha de resultar insuportable,
Car els pecats acumulats
Fan encendre un temporal de venjança
I preparen la teva ruïna.
***
4. RECITATIU (Alt)
Però certament no us penseu, pecadors,
Que només Jerusalem
És hoste de tantes culpes!
Heus ací que és escrita
Aquesta sentència sobre vosaltres:
Si no mostreu penediment,
Si dia rere dia
Augmenten les vostres culpes,
Tots caureu de la mateixa manera.
***
5. ÀRIA (Alt)
Però Jesús vol també en el càstig
Ser auxili i ajuda dels piadosos.
Ell els aixopluga com un pastor els seus anyells,
Amb amor, com una gallina els seus pollets.
Quan tempestes de venjança
Donen als pecadors el que es mereixen
Ell s'esmerça a preservar
La salvació dels justos.
***
6. CORAL
Oh, gran Déu de fidelitat!
Per que cap altre t'és tan grat
Com ton Fill Jesucrist
Que ha amansit la teva ira,
Considera doncs els seus estigmes,
El seu martiri, angoixa i dur turment!
Pel seu amor sigues clement
I no ens recompensis pas
Com mereixerien els nostres pecats.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



17/8/19

BWV 168

Per al Novè diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les cantates BWV 105, 94 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 168 TUE RECHNUNG! DONNERWORT, una obra estrenada a Leipzig el 29 de juliol de 1725 tot i que no seria descartable una primera versió de l'època de Weimar, un cas molt similar al  de la cantata BWV 164.
Punts a favor d'aquesta possibilitat són l'absència d'àries da capo, habituals en les cantates de Leipzig però poc usades en les obres primigènies, i també la figura del llibretista, Salomo Franck, autor de la majoria dels textos musicats per Bach entre els anys 1714 i 1716. Sigui com sigui, el text té present l'Evangeli del dia (Lluc 16, 1-9) on es narrava la paràbola de l'administrador que perdonà els deutors del seu amo per a que aquests li tornessin el favor si perdia la feina, paràbola que Jesús resumeix amb les paraules Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Partint d'aquesta idea, Franck desenvolupa un text que exhorta a menysprear les riqueses materials (el Mammó evangèlic) en favor de les espirituals.
Aquesta idea s'expressa de manera contundent a l'ària de baix que intitula la cantata: Tue Rechnung! Donnerwort (Passa comptes, paraula retronant!), un moviment tremendament expressiu a càrrec de tota la corda, desfermada sobre la pluja imparable de notes del continu, tot a ritme marcial. Sobre aquest tema del continu, veritable nucli temàtic de l'ària, les àmplies oscil·lacions de les cordes altes crearan un clima de desassossec espiritual poques vegades aconseguit en l'obra de Bach. El terme Donnerwort (paraula retronant) serà repetidament vocalitzat amb aquest tema del continu, mentre que erkaltet (congelar) es cantarà amb una simbòlica llarga nota immòbil. Les diverses seccions de l'ària són termenades per uns imperatius unísons de tota l'orquestra.
El segon moviment serà un singular recitatiu del tenor acompanyat d'oboès d'amore i continu, que despertaran als darrers versos per tal d'il·lustrar les muntanyes, els turons i els llamps esmentats al text. Seguirà el tenor, entonant l'ària Kapital und Interessen (El capital, fins i tot l'interès), dinàmica peça protagonitzada per l'elaborada melodia dels dos oboès d'amore a l'uníson. Estructurada en dues seccions de tres versos cadascuna, la segona arrenca amb una gran vocalització de vint-i-set notes sobre el terme alles (tot). És ben curiós veure descoberta la deformació professional del llibretista Salomo Franck, comptable de la cort de Weimar, el qual acostumava a usar metàfores monetàries als seus textos.
El tercer moviment, un recitatiu del baix titulat Jedoch, erschrocknes Herz, leb und verzage nicht! (Emperò, cor commòs, viu i no et desanimis!) donarà pas al duet de soprano i contralt Herz, zerreiß des Mammons Kette (Les cadenes del diner desfés-me, O cor!). Es tracta d'una peça canònica on les veus canten nues, solament acompanyades pel baix continu, els girs del qual volen simbolitzar les cadenes (ketten) del primer vers. Una altra vocalització a destacar és la inflexió descendent sobre Sterbebette (jaç de la mort).
I aquest duet conduirà a la coral final, Stärk mich mit deinem Freudengeist (Que em reforci el teu esperit joiós), que canta a capella la vuitena estrofa d'un himne de Bartholomäus Ringwaldt de 1588 amb la melodia de Herr Jesu Christ, du höchstes Gut, apareguda a Görlitz l'any 1587.
J.M.S.



Cantata BWV 168
TUE RECHNUNG! DONNERWORT
Dominica 9 Post Trinitatis
Estrenada: 29 de juliol de 1725, sense descartar-ne una versió anterior.
Text: Salomo Franck, amb coral final de B. Ringwaldt (1588)

1. ÀRIA (Baix)
Passa comptes, paraula retronant!
Que fins de les roques en fa miques,
Paraula que em congeles la sang!
Passa comptes! Ànima ja, de seguida!
Ai las! a Déu li hauràs de tornar
Els seus dons, l’amor i la vida!
Passa comptes, paraula retronant!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Només són que béns impropis
Els que jo tinc a aquest món;
Vida, esperit, sang i coratge
Fins ofici i condició, és el què Déu em don,
És meu, mes cal que en faci bon us
M’ho ha confiat la mà del senyor
Per administrar-ho amb dretura.
Però, ai las! Quin horror!
Si quan remoc la meva consciència
Veig que el compte és tot ple d’errors!
Tant de dia com de nit,
He malbaratat, sense to ni so,
Els béns que Déu m’ha deixat!
Com m’enfugiré de tu, recte Senyor?
I Ara, suplico a crits:
Muntanyes enfonseu-vos! Amagueu-me turons
D’un Déu irat, a dreta llei,
I del llamp, del seu rostre, encegador!
***
3. ÀRIA (Tenor)
El capital, fins i tot l’interès,
Els meus comptes minsos o plens
Caldrà que un dia siguin saldats.
Tot el que ara és meu
Està escrit en el llibre de Déu,
Amb punxó d’acer i diamant!
***
4. RECITATIU (Baix)
Emperò, cor commòs, viu i no et desanimis!
Ves-te’n somrient al tribunal!
I si la teva consciència et condemna,
Tu no cal que diguis mot
Només mira el fiançador
Aquell qui satisfà tots els deutes!
Home, tot el què et quedava del compte a deure,
Tot s’ha pagat i liquidat;
La sang de l’Anyell, O amor immens!
Ha passat ratlla al teu deute
I t’has posat en pau amb Déu.
Tot és pagat, estàs ben net!
D’això, no obstant, com ja saps,
Tu n’ets l’administrador només,
Estigues atent i para compte
Fes servir els cabals amb talent
Tot fent caritat a qui és pobre,
Aleshores, quan s’acabi la vida, a l’hora final,
Descansaràs a aixopluc de l’estança celestial!
***
5. ÀRIA - DUET (Soprano, Alt)
Les cadenes del diner desfés-me, O cor!
Mans, escampeu els béns enfora!
Ablaniu-me el jaç de la mort,
Bastiu-me una estança ben forta
Per quan me’n vagi al cel per sempre,
Per quan els meus béns de la terra
Esdevinguin només pols.
***
6. CORAL
Que em reforci el teu esperit joiós
Que, per les teves ferides, em posi bo
Renta’m amb la suor de la teva agonia
Quan arribi la meva hora darrera;
Quan vulguis, treu-me d’aquest món, un dia,
Sadoll de la fe vertadera,
Amb els teus elegits, a fer-los companyia. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



BWV 69a

Tres cantates han arribat fins als nostres dies destinades al Dotzè diumenge després de la Trinitat: Les BWV 69a, 137 i 35, per ordre de composició. Tot seguit coneixerem una mica millor la primera d'elles, la cantata  LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE BWV 69a, una cantata que, com veurem, en realitat són dues.
La primera versió d'aquesta cantata fou estrenada a Leipzig el 15 d'agost de 1723, Dotzè Diumenge després de la Trinitat, quan feia poques setmanes que Bach havia assumit la Cantoria de Sant Tomàs. Aquesta versió de 1723 apareix al catàleg com a BWV 69a. Fou una cantata reposada en anys successius fins que l'any 1748, en la que possiblement sigui la darrera creació cantatística de Bach, aquest la va reescriure per a destinar-la a celebrar la renovació del consistori (Ratsweschel) d'aquell any, que es celebrà el 23 d'agost. Aquesta versió és la que Schmieder catalogà com a BWV 69. Com veurem, existeixen diferències entre ambdues versions, sobretot als recitatius i les corals finals.
El text de les dues obres és anònim, i comença amb el segon versicle del Salm 103 (Beneeix ànima meva el Senyor), amb el qual Bach confecciona un dels seus cors més grandiosos, cosa que sorprèn en una cantata destinada a un diumenge ordinari però no en una de Ratsweschel. Potser per això Bach la va utilitzar per a solemnitzar el seu penúltim canvi de consistori sense haver d'escriure una obra nova, camí que podria haver seguit també la BWV 137, destinada a aquest mateix diumenge. Sigui com sigui, comptant amb el dispositiu de les grans ocasions, arrenca i conclou amb una fastuosa fanfàrria de trompetes, oboès, cordes i timbales, entre les quals s'estructuren tres seccions vocals que li confereixen la següent estructura simètrica: Fanfàrria - motet - doble fuga - motet - fanfàrria. Remarquem que el resultat de tot això serà una creació musical realment colossal.
El segon moviment serà un recitatiu de soprano amb un text diferent en cada una de les versions de la cantata, en les quals els girs melòdics s'adeqüen als corresponents conceptes declamats. Aquest recitatiu donarà pas a l'ària Meine Seele (Ànima meva), que és diferent en les dues versions: A la de 1723 va destinada al tenor acompanyat de flautes dolces i oboè da caccia, mentre que en una reposició de 1727 s'encomanà a contralt i violí solista, disposició que es va mantenir a la versió de 1748. En tots els casos esdevé una peça de delicada bellesa i joia continguda.
Segueix un nou recitatiu que a la versió original era destinat al contralt, mentre que a la versió darrera s'encomana al tenor, en ambdós casos amb textos propis. A la versió de contralt es canta el darrer vers  (Per a omplir-me la Boca d'Agraïments!) en arioso.
El penúltim moviment serà l'ària Mein Erlöser und Erhalter (Salvador i protector meu), que es manté idèntica a les dues versions: Baix, oboè d'amore, cordes i continu amb fagot. Es tracta d'un sobri moviment on certs termes són destacats amb notes llargues (Watch, cura) mentre que d'altres com Freuden (alegria) ho són amb vocalitzacions ascendents que contrasten amb les descendents de Leiden (dolors). 
El darrer vers d'aquesta ària entronca a la perfecció amb la coral que tanca la versió original de la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu disposa, ben fet està), una coral molt usada per Bach obra de Samuel Rodigast cantada amb una melodia de Severus Gastorius que apareix en diverses cantates, com les BWV 75, 98, 99 o 100. En canvi, a la versió de 1748 es canta la tercera estrofa de Es woll uns Gott genädig sein, una versió del Salm 67 realitzada pel propi Martí Luter l'any 1524.
J.M.S.


Cantata BWV 69a
LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE (II)
Dominica 12 Post Trinitatis
Estrenada: 15 d'agost de 1723
Text:
Nos. 2 -5 anònims, Nº 1 extret del Salm 103,
 coral final de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Beneeix ànima meva el Senyor,
i no t’oblidis dels favors que ha fet per tu!
***
2. RECITATIU (Soprano)
Ah, si posseís mil Llengües!
Ah, si la meva Boca es buidés
De paraules vanes!
Ah, si pogués no parlar de res
Llevat d’allò que amb justícia Lloa al Senyor!
Així podria mostrar la bondat de l'Altíssim,
El qual ha fet tant per mi durant la meva vida
Que ni en tota l'Eternitat li ho podré agrair.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ànima meva
Alçat! i explica,
Tot el que Déu t’ha deixat veure!
Proclama les seves meravelles,
Fes que arribi a l’Altíssim
un cant festiu d’agraïment!
***
4. RECITATIU (Alt)
Si pogués recordar
Tot allò que Tu, Déu meu,
Has fet en mi
Des de la meva infantesa
Fins al dia d'avui,
Podria llavors, Senyor,
Enumerar els teus miracles
Quedant tan curt com si comptés estels.
Per la teva Gràcia, que tothora
Has aplicat a la meva ànima,
En virtut del teu incessant Amor,
Mai podré reunir suficient gratitud.
La meva Boca és feble, la meva Llengua és muda
Per a Lloar-te i Glorificar-te.
Ah! Resta amb mi
I proclama el teu poderós Éfeta*
Per a omplir-me la Boca d'Agraïments! 

* En arameu, "obre't", amb el qual Jesús guarí un sord-mut.
***
5. ÀRIA (Baix)
Salvador i protector meu,
Dóna’m, a tothora, cura i suport!
Fes-me costat en les penes i dolors,
I així la meva boca cantarà d’alegria:
Déu ho fet tot molt bé.
***
6. CORAL
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I a això vull atenir-me.
Que misèria, mort i pobresa
Em siguin imposades en l'aspre camí:
Sé que Déu em guardarà
Als seus braços paternals:
Per això el deixaré fer.

Traducció:
 Antoni Sàbat i Aguilera (Nos. 1, 3, 5)
Josep-Miquel Serra (Nos. 2, 4, 6)




4/8/19

BWV 107

Tres cantates es conserven per al Setè diumenge després de la Trinitat, tot i que l'any 1770 l'editorial Bereitkof oferia una altra cantata de Bach destinada a aquest diumenge titulada Gesegnet ist die Zuversicht (que en realitat era una obra de Telemann) i encara hi ha rastres d'una altra cantata sobre text de Georg Christian Lehms titulada Liebster Gott, vergisst du mich que actualment es dóna per perduda.
En tot cas, les cantates que han arribat fins als nostres dies són les BWV 186, 187 i la que ara repassarem, la cantata BWV 107 WAS WILLST DU DICH BETRÜBEN, obra estrenada a Leipzig el 23 de juliol de 1724 aparentment dintre del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. I diem aparentment per que la seva estructura no és com les cantates d'aquell cicle en les quals les estrofes primera i darrera de la coral són conservades literalment mentre que les intermèdies són lliurement reelaborades, sinó que aquí totes les estrofes de la coral original són musicades íntegrament, seguint l'esquema de cantates corals d'anys posteriors com les BWV 129, 137 o 177 entre d'altres. Sembla ser que estem d'avant d'una mena d'experiment de Bach que no el devia convèncer gaire, car abandonà aquesta idea durant la resta d'aquell cicle de cantates corals. 
La coral utilitzada és un himne de Johann Hermann de 1630 centrat en la confiança en Déu, que entronca amb l'Evangeli del dia (Marc 8, 1-9) que tractava el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Amb la primera estrofa conforma Bach el cor que intitula la cantata: Was willst du dich betrüben (Perquè et vols entristir), un feixuc moviment de gran densitat instrumental i emoció continguda on el cantus firmus s'encomana als sopranos reforçats per la trompa. Les frases del coral s'engloben en tres grans blocs separats pel ritornello orquestral, que els interludia i postludia.
Un dels problemes de la posada en música de les estrofes d'una coral era la mala adequació d'aquestes al recitat, de manera que els recitatius o són suprimits o són reduïts al mínim, com en el cas de la present cantata, que només en presenta un, titulat Denn Gott verlässet keinen (Car Déu no abandona mai). Encomanat al baix acompanyat d'oboès d'amore, només a la cantata BWV 113 es repetirà tal configuració. El baix cantarà també la primera ària de la cantata, un dinàmic moviment a càrrec de les cordes titulat Auf ihn magst du es wagen (Amb Ell gosaràs fer-ho tot), en el qual el vigor de la música reflexa a la perfecció el sentit del text. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com Unerschrocknem Mut (Fermesa i Coratge), erjagen (percebre, abastar) o Rat (voluntat, raó).
Segueix una ària de tenor, Wenn auch gleich aus der Höllen (Si mai el mateix Satanàs), orquestrada solament per a baix continu en simbolisme de les tenebres del món infernal. Els termes aquí degudament vocalitzats seran entgegenstellen (venir contra) i toben (enfurir).
El soprano s'encarregarà de la següent ària, Es richt's zu seinen Ehren (Ell governa per la seva Glòria), protagonitzada per la parella d'oboès que li confereixen cert aire bucòlic o pastoral, que unit a l'àmplia melodia recrea un ambient de felicitat continguda. El cant del soprano és en realitat una derivació de la melodia de la coral, que reapareix ja  sense artificis al darrer vers.
El grup de quatre àries seguides es tanca amb una darrera de tenor titulada Darum ich mich ihm ergebe (Per això, en Ell poso confiança). Es tracta d'un deliciós concertant de violí i flautes a l'uníson amb el continu en pizzicato, al qual la tonalitat de Re Major li confereix el caràcter decidit que reclama el text. Una autèntica joia de la qual només en podem lamentar la brevetat.
I la cantata conclourà amb la coral Herr, gib, dass ich dein Ehre (Fes, Senyor, que des del fons del cor), una coral molt elaborada en la qual el dispositiu en ple és tractat a quatre veus a ritme de giga amb tocs de siciliana i amb el cantus firmus de nou encarregat als sopranos reforçats per la trompa. Com en el cor inicial, el ritornello orquestral englobarà els tres blocs en què es distribuiran els versos del coral per a concloure una excepcional cantata, que bé es mereixeria ser molt més coneguda pel gran públic.
J.M.S.


Cantata BWV 107
WAS WILLST DU DICH BETRÜBEN
Dominica 7 Post trinitatis
Estrenada: 23 de juliol de 1724
Text: Himne de Johann Heermann (1630)

1. CORAL 
Perquè et vols entristir,
Benvolguda ànima meva?
Lliura’t per estimar
Al que es diu Emmanuel!
Confia sols en Ell
Ho farà tot molt bé,
Et donarà cor, t’alentarà
Per tal que siguis feliç.
***
2. RECITATIU (Baix)
Car Déu no abandona mai
A qui posa confiança en Ell.
Sempre resta fidel als seus,
als que hi confien fermament.
Si les coses no et van bé
No cal que no t’hi capfiquis
Perquè t’adonaràs joiós
que Déu acudeix a salvar-te.
***
3. ÀRIA (Baix)
Amb Ell gosaràs fer-ho tot
Amb fermesa i coratge
Amb Ell sabràs percebre
El què es bo i profitós per tu.
El què Déu ha decidit
Ningú no ho pot alterar
Car, en tota la humanitat
Tot es mou al seu voler.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Si mai el mateix Satanàs
Volgués sortir de l’infern
Per ensenyar-te les dents
I enfurir-se contra tu,
Hauria de marxar escuat.
Ja no et posaria paranys
Amb els que et voldria temptar
Puix, Déu els teus actes conhorta.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Ell governa per la seva Glòria
I per la nostra salvació:
Cal que sigui així, ningú no pot oposar-s’hi
Malgrat que ens sembli feixuc.
Però, el que Déu no ha volgut fer
Ningú ho pot portar a bon terme
Es quedarà sense fer
Ja que sols passa el que Déu vol que passi.
   ***
6. ÀRIA (Tenor)
Per això, en Ell poso confiança
Perquè Ell serà el meu refugi;
Doncs, no anhelo pas res més.
Res més, del què a Ell plagui,
D’això, n’estic ben segur
el què Ell vol és el millor
I espero i crec amb fermesa
que Déu sempre fa el seu voler.
***
7. CORAL
Fes, Senyor,
que des del fons del cor,
tota la vida et glorifiqui,
que et reti lloança i gratitud!
Oh, Pare, Fill i Esperit,
Que amb vostra lleial pietat
Ens lliureu de tot mal i mancança,
Siau per sempre alabats!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera