19/2/17

BWV 181

El Diumenge de Sexagèsima és una festivitat actualment extingida del calendari litúrgic que ens recorda que queden uns 60 dies per la Pasqua de Resurrecció. Són tres les cantates que el catàleg hi destina: Les BWV 18, 181 i 126, per ordre cronològic. Mirarem tot seguit de conèixer una mica millor la segona de les tres, la cantata BWV 181 LEICHTGESINNTE FLATTERGEIST.
Aquesta obra fou estrenada el 13 de febrer de 1724, segon any de Bach a Leipzig, probablement acompanyada de la BWV 18 escrita a l'època de Weimar. Això ho sabem del cert per que el text, d'autor anònim, fou imprès i repartit entre els feligresos. En ser dues obres relativament breus, es podrien haver interpretat una abans i l'altra després del sermó, com passava amb les cantates estructurades en dues parts. En tot cas, les dues obres serien revisades anys més tard, i són aquestes versions posteriors les que han sobreviscut.
El text és una reflexió sobre la paràbola del sembrador segons s'explica a l'Evangeli de St. Lluc 8, 4-15, la qual il·lustra la dificultat amb que la Paraula del Senyor arrela a l'esperit del creient, a causa de les distraccions terrenals o la influència del maligne.
D'aquí la primera ària de la cantata, que la intitula:
Leichtgesinnte Flattergeist (Els esperits frívols i estordits). Destinada a la veu del baix, el tema principal pretén suggerir una idea de lleugeresa i dispersió que s'estendrà al llarg de tot el moviment, car poques vegades com aquí s'aferrarà Bach a un sol motiu musical per a bastir tota una peça. Resulten destacables les vocalitzacions sobre el terme Kraft (poder) i la difusa estructura en tres seccions, essent la intermèdia detectable per certa inflexió tonal en referir-se al diable (Belial).
Cotinua un recitatiu de contralt que destaca pel seu fort caràcter expressiu i els passatges en arioso titulat O unglückselger Stand verkehrter Seelen (O condició funesta de les ànimes esgarriades). Remarcable és el dibuix musical de les roques esquerdant-se sobre el vers Dass Felsen selbst zerspringen.
El tercer moviment serà  l'ària de tenor Der schädlichen Dornen unendliche Zahl (L'incomptable nombre d'espines malèfiques), una peça que, com demostrà Alfred Dürr, ens ha arribat incompleta car hi falta un instrument, segurament un violí (tot i que potser podria ser un oboè). En tot cas, algunes versions restitueixen la partitura i d'altres, com la que us proposem aquí, la compensen amb una major recreació del baix continu (amb orgue o clavecí).  
Un nou recitatiu, ara de soprano, titulat Von diesen wird die Kraft erstickt (Així és com s'ofega la virtut) conduirà al magnífic cor que tanca la cantata: Laß, Höchster, uns zu allen Zeiten (Déu Suprem, deu-nos en tot moment). Aquest cor presenta certes particularitats destacables: Realment contrasta amb la resta de la cantata pel seu to solemne i l'ambiciós dispositiu requerit, ja que aquí a més del cor  apareix la trompeta, silenciada als moviments anteriors. La investigació dóna per fet que estem davant una paròdia provinent d'alguna cantata profana anterior, si no tota la peça almenys alguns dels seus fragments. Si això fos cert, és possible que altres fragments de la cantata també fossin paròdies d'obres anteriors. 
En l'aspecte musical, arrenca amb un celestial ritornello orquestral al que aviat es sumarà el cor amb una construcció fugada que acabarà incloent l'orquestra i on són destacables les vocalitzacions sobre allen (tot) i Zeiten (moment). El deliciós ritornello tancarà la primera secció, que deixarà pas a una mena de relaxat interludi a càrrec de soprano i contralt amb continu en el qual retrobem les al·lusions a la paràbola del sembrador. La repetició de la secció inicial, amb la seva angelical tonada, tancarà de manera fastuosa la peça i la cantata
J.M.S.



Cantata BWV 181
LEICHTGESINNTE FLATTERGEIST
Dominica Sexagesimae

Estrenada: 13 de febrer de 1724
Text: Anònim, inspirat en la paràbola del sembrador de l'Ev. de Sant Lluc (8, 4-15)
1. ÀRIA (Baix)
Els esperits frívols i estordits
Es perden el poder de la paraula.
El maligne amb la seva trepa
Miren de fer-los la llesca
Perquè no els faci cap profit.
***
2. RECITATIU (Alt)
O condició funesta de les ànimes esgarriades
Que van fent camí d'aquesta manera
I de més a més,
Amb l'astut Satanàs al darrere,
Que captura la Paraula dels cors,
D'aquells que cecs han perdut l'esma,
I no entenen ni veuen el què els fa mal.
Els seus cors es tornen de pedra
I, en defugir-ne amb mala fe,
Llur pròpia salvació perden
I en un ai, ho paguen amb la pell.
Sí, l'última paraula de Crist té fortalesa,
Fins i tot, pot esmicolar un roquisser;
La mà d'un àngel, de la fossa, en mogué la pedra
Sí, i també, la vara de Moisès,
Va fer que en brollés l'aigua d'una penya.
I tu, O cor, encara segueixes amb la teva duresa?
***
3. ÀRIA (Tenor)
L'Incomptable número d'espines malèfiques,
El desfici de la luxúria, l'afany de riqueses,
Aflamen el foc dels turments infernals.
Per tota l'eternitat.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Així és com s'ofega la virtut
I es perd sense profit la bona llavor,
D'aquell que no prepara a temps el seu cor
En rectitud d'esperit,
Per a sembrar-lo en terra uberosa;
Perquè el nostre cor pugui assaborir les dolceses,
Que la seva Paraula ens mostra,
La virtut d'aquesta vida i de la que ha de venir.
***
5. COR
Déu Suprem, deu-nos en tot moment,
La vostra Paraula, el consol del cor.
Solament amb la vostra mà omnipotent,
Vos podeu assaonar un conreu uberós
En el fons dels nostres cors.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



5/2/17

BWV 143

La festa de la Circumcisió de Crist, el Cap d'Any luterà, ha estat especialment afortunada en quant a la conservació de les obres que hi són destinades, car en trobem al BWV fins a sis: Les cantates BWV 16, 41, 143, 171, 190 i la quarta cantata de l'Oratori de Nadal. De totes elles serà la discutida BWV 143 LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE la que tot seguit mirarem de conèixer una mica millor.
Estem davant d'una de les obres més controvertides del catàleg de Schmieder: Ens ha arribat per fonts secundàries, en manuscrits posteriors a l'època de Bach, i no sabem ni tan sols la seva destinació, que s'ha atribuït a la festa de Cap d'Any en base a algun passatge del text (sobretot el final dels moviments 4 i 6).
De la cronologia millor ni en parlem: Spitta i A. Schering la dataven l'any 1735 en base a les referències que fa el text a les calamitats que assolen altres regnes (que, pensen, podrien referir-se a la Guerra de Successió polonesa de 1733-38). És aquest un aspecte no gaire concloent, atès que en vida de Bach Europa va estar en guerra gairebé de manera permanent. Alfred Dürr, per contra, situa l'obra a l'època primigènia (1708-14) i Konrad Küster la situa al Cicle de Weimar (1714-17). Finalment, segons Alberto Basso, pertanyeria a l'hipotètic cinquè cicle de cantates de Leipzig, que d'haver existit s'hauria conservat residualment.
En el que semblen estar d'acord tots els analistes és en l'autoria bachiana de l'obra.
Però un servidor té encara molts dubtes i, posats a especular, tiraria per la via familiar: No estarem davant d'una d'aquelles partitures d'algun parent que Bach copiava i interpretava a Leipzig quan no tenia temps d'escriure ell mateix les cantates? Sabem del cert que en algunes ocasions (com va passar l'any 1726) Bach va executar a Leipzig nombroses cantates del seu cosí Johann Ludwig Bach, músic de la cort de Meiningen. No em semblaria gens sorprenent aquesta hipòtesi. En tot cas, si l'obra fos autèntica, només la puc ubicar a l'època de Weimar. Per una banda, el seu estil és evidentment lluny de la plenitud creativa del Bach de Leipzig, però ha deixat enrere ja l'estil arcaïtzant de les primeres cantates del jove compositor.
El llibret és anònim, basat en una triple font: El Salm 146, una coral de Jakob Ebert de 1601 que apareix en altres cantates (per exemple la BWV 116) i alguns fragments de lliure inspiració (moviments 4 i 6). Podria fins i tot haver estat recopilat pel propi Bach.
El cor inicial, com tots els moviments de la cantata, és de curta durada i la intitula: Lobe den Herrn, meine Seele (Lloa el Senyor, ànima meva). Aquesta cantata presenta la condició excepcional de ser la única partitura de Bach on es precisen tres trompes i timbales. Tals instruments revesteixen la música de la brillantor de les grans ocasions, resultant remarcable el registre excepcionalment agut de les trompes. Arrenca el cor amb una fanfàrria introductòria d'aspecte un xic caòtic, a la qual es sumarà el cor en una línia homòfona que al meu parer té poc de bachiana, com encara menys en té el gir final de les trompes i el timbal.
Més bachiana em sembla l'ària de soprano que segueix, Du Friedefürst, Herr Jesu Christ (Tu, Príncep de la Pau, Senyor Jesucrist), potser per cantar, acompanyada de les cordes altes, una melodia que també trobem en altres cantates, obra de Bartholomäus Gesius. En tot cas, la peça posseeix una innegable bellesa.
El tenor protagonitza els dos següents moviments: Primer el brevíssim recitatiu Wohl dem, des Hülfe der Gott Jakob ist, des Hoffnung (Benaurat aquell qui és auxiliat pel Déu de Jacob), al qual segueix l'ària Tausendfaches Unglück, Schrecken (Milers de desgràcies, horrors). Sobre un ritme marcat de l'orquestra, el violí solista executa una florida partitura, potser en un intent d'allunyar les malvestats que s'esmenten al text. El terme Jahr (any) serà especialment destacat, per tal de suggerir que les benediccions promeses perduraran en el temps.
El clima festiu retornarà a l'ària de baix Der Herr ist König ewiglich (El Senyor és Rei etern), on el cantant és acompanyat de trompes i timbales, a més del continu, amb les seves ràpides torrentades descendents. El terme König (Rei) és vocalitzat amb cadenes de semicorxeres, mentre que ewiglich (eternament) ho és amb l'habitual llarga nota sostinguda. La conclusió, de nou, realment sona molt poc a Bach.
De manera sorprenent, segueix una nova ària de tenor titulada Jesu, Retter deiner Herde (Jesús, Salvador del teu ramat). Es tracta d'una peça realment singular, conformada per tres plans: Sobre un llit rítmic a càrrec del continu amb fagot obligato, el tenor entona el seu cant, mentre violins i viola rememoren la melodia de la coral en llargues notes. Els termes  Halte (vetlla, vigila) i Schar (Legió, Poble) seran degudament vocalitzats.
I la cantata conclourà amb el cor Halleluja (Al·leluia!), que també es construeix en tres nivells: Fanfàrria orquestral capitanejada per trompes i timbales, bloc vocal de contralt, tenor i baix sobre el terme Halleluja i  sopranos entonant la melodia coral que ha protagonitzat la cantata. Tot això amb un cert aire dansaire que clourà la partitura enmig de l'ambient festiu que la diada de Cap d'Any requereix.

 J.M.S.


Cantata BWV 143
LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE (II)
Festo Circumcisionis Christi (Cap d'Any)
Cantata d’autenticitat molt discutida. Data d'estrena desconeguda.
Text: Anònim, amb fragments del Salm 146, 

un himne de Jakob Ebert i altres de lliure composició.

1. COR
Lloa el Senyor, ànima meva.
***
2. CORAL (Soprano)
Tu, Príncep de la Pau, Senyor Jesucrist,
Veritable Home i veritable Déu,
Ets un poderós aliat en la necessitat,
Tant en la Vida com en la Mort.
Per això només nosaltres,
En el teu nom,
Preguem al teu Pare.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Benaurat aquell qui és auxiliat pel Déu de Jacob
I diposita la seva esperança en el Senyor, el seu Déu.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Milers de desgràcies, horrors,
Penes, angoixes i morts sobtades,
Pobles que cobriu la Terra,
Preocupacions i encara majors penúries
Certament es veuen en altres contrades,
Però aquí viurem un any benèfic.
***
5. ÀRIA (Baix)
El Senyor és Rei etern,
El teu Déu, Sió, per sempre.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Jesús, Salvador del teu ramat,
Continua sent el nostre refugi
Per tal que aquest any ens sigui propici.
Vigila a tot arreu!
Mena, oh Jesús, el teu Poble
Vers el proper Any Nou.
***
7. CORAL
Al·leluia! Recorda, Senyor, la teva tasca
Car Tu ets un Príncep de la Pau,
I ajuda'ns a tots graciosament
Ara i en el futur.
Deixa sentir des d'ara
La teva divina Paraula
En una pau duradora.

Traduïda per Josep-Miquel Serra