30/7/17

BWV 186

La BWV 186 ÄRGRE DICH, O SEELE, NICHT és una de les tres cantates de Bach que han arribat fins als nostres dies destinades al Setè Diumenge després de la Trinitat. Les altres dues són la BWV 107 i la BWV 187
En el primer any de Bach a Leipzig, el nou Kantor rescatà algunes obres escrites a Weimar que no tenien destinació al calendari de la seva nova ciutat. Un bon exemple són els diumenges segon, tercer i quart d'Advent, que a Leipzig eren festivitats sense música, com passava també durant la Quaresma. A Weimar però, aquests diumenges havien tingut la seva cantata corresponent. Per exemple, les cantates BWV 70a, 186a i 147a havien estat escrites per al segon, tercer i quart diumenges d'Advent de l'any 1716. Així que l'any 1723, a Leipzig, aquestes cantates van ser reescrites i destinades a noves festivitats: La BWV 147 a la Visitació de María (2 de juliol), la BWV 70 al Vint-i-sisè diumenge després de la Trinitat i la BWV 186 al Setè Diumenge després de la Trinitat, que aquell any es va esdevenir l'11 de juliol. Per a aquest diumenge es conserven també les cantates BWV 107, 187 i 54, aquesta darrera utilitzada en diverses ocasions del calendari. La tercera cantata esmentada, la BWV 70a, fou reutilitzada l'any 1726 en el Vint-i-sisè Diumenge després de la Trinitat.
La BWV 186 és una cantata de moderades dimensions, estructurada en dues parts i amb un text de diversos autors que es basa en l'Evangeli del dia, la cèlebre multiplicació dels pans i els peixos. Un passatge totalment diferent al de la cantata original d'Advent, que narrava el testimoni de Jesús en favor de Joan Baptista empresonat. Algun llibretista desconegut va haver de reescriure els recitatius de la cantata, que tot i així conserva fragments del l'original de Salomo Franck (números 1, 3, 5, 8, 10) i una coral de Paul Speratus de 1524 que tanca les dues parts de l'obra. 
El cor inicial, Ärgre dich, o Seele, nicht (No t’enutgis, ànima meva), és el típic motet preludiat per uns quants compassos instrumentals, replet de subtileses musicals i amb una estructura complexa que a Alfred Dürr li va fer pensar en un rondó en forma ABABA. El terme Ärgre (escandalitzar, enutjar) serà el gran protagonista dels primers i últims compassos, en els quals tot el plantejament tonal és concebut per a il·lustrar-lo amb la màxima cruesa.
El segon i tercer números són per al baix, que comença amb el recitatiu-arioso Die Knechtsgestalt, die Not, der Mangel (L’aparença de servent, les mancances, el dolor) al qual segueix l'ària Bist du, der mir helfen soll (Si tu que ets aquell que m’hauria d’ajudar), instrumentada només per a continu en ostinato persistent i compàs 3/4. Detaquen les vocalitzacions sobre els termes zweifelsvoll (ple de dubtes) i bestricken (ensarronar).
Segueixen dues intervencions del tenor, que juntament amb una coral conformaran la primera part de la cantata. Primer el recitatiu Ach, dass ein Christ so sehr (Ai Senyor, perquè un cristià), que repeteix l'estructura de secco i arioso de l'anterior recitat, mentre que l'ària Mein Heiland lässt sich merken (Mon Salvador es fa palès), amb oboè, violins a l'uníson  i continu, està dividida en dues seccions de 2 i 4 versos respectivament. 
El bonic coral que tanca la primera part de la cantata estarà amenitzat també per oboès i violins, i cantarà la dotzena estrofa de l'himne Es ist das Heil uns kommen her, obra del ja esmentat Paul Speratus.
La segona part de la cantata era destinada a sonar després del sermó (Nach der Predigt diu el manuscrit), i s'inicia amb un recitatiu de baix acompanyat per tota la corda que, com els altres, acaba en ariosoEs ist die Welt die große Wüstenei (El món és com la terra erma).
A l'ària següent, Die Armen will der Herr umarmen (Als pobres abraçarà el Senyor), el soprano és acompanyat per les cordes altes a l'uníson, amb una melodia que vol simbolitzar el penós caminar d'aquell qui suporta una càrrega feixuga. 
Després d'un nou recitatiu, ara a càrrec del contralt i que, per suposat, acaba en arioso, arribarà un duet per a soprano i contralt a ritme de giga, amb participació de tot el conjunt instrumental, de títol Laß, Seele, kein Leiden (Ànima, no vulguis que els sofriments). Resulta remarcable la manera en que Bach fa evolucionar les veus de manera conjunta per tal d'il·lustrar la idea de la permanència a la vora de Jesús esmentada al text, fins que en cert moment el contrapunt les separarà per tal de simbolitzar l'alliberament de l'ànima. La repetició dels 32 compassos de ritornello instrumental tancaran aquesta magnífica peça. 
La cantata conclourà amb la repetició de la bella coral que tancava la primera part, però cantant ara l'onzena estrofa de l'himne de Paul Speratus, una obra publicada l'any 1524 que apareix en altres cantates de Bach, com ara la BWV 9.
J.M.S.


Cantata BWV 186 ÄRGRE DICH, O SEELE, NICHT
Dominica 7 Post Trinitatis
Estrenada: Leipzig, 11 de juny de 1723, versió definitiva.
1ª versió, BWV 186a, destinada al Diumenge III d'Advent 
i estrenada a Weimar el 13 de desembre de 1716.
Text: Salomo Franck, amb dues corals de Paul Speratus, 

a més de fragments anònims.
 
Primera Part

1. COR
No t’enutgis, ànima meva,
Perquè l’Esplendor Suprem,
La imatge i el fulgor Diví
S’assemblin a un humil servent
No t’enutgis, ànima meva!
***
2. RECITATIU (Baix)
L’aparença de servent, les mancances, el dolor,
No només les pateixen els membres de Crist,
Fins i tot el seu Cap volgué ser pobre i miserable.
I no són, potser, la riquesa i l’abundor,
Els hams de Satanàs,
Dels que cal, per damunt de tot, fugir?
Al contrari, si el teu fardell
Et sembla massa pesat de portar,
Quan et trastorna la pobresa,
Quan t’abalteix la fam,
I estàs a quatre passes de la desesperació,
És que no penses en Jesús, en la seva Salut,
Si com tota aquesta gernació, quasi no has menjat,
Aleshores pots dir: Ai las, Senyor quan de temps
Encare, em vols tenir abandonat?
***
3. ÀRIA (Baix)
Si tu que ets aquell que m’hauria d’ajudar
Perquè no corres al meu costat?
El meu esperit és ple de dubtes,
És que els meus precs, tal volta, rebutges?
Però, ànima meva, no et malfiïs,
No deixis que la raó t’ensarroni,
El teu Salvador, la llum de Jacob,
Les Escriptures te’l faran veure de prop.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Ai Senyor, perquè un cristià
Es capfica tant pel seu cos!
A fi de comptes, que és?
Un fòtil de la terra
Que a la terra ha de tornar,
Un embolcall manllevat.
Si s’arrisqués a fer la millor tria
Aleshores, veuria el cel obert:
La salut de l’ànima
Que rau en Jesús.
O sortós! Qui descobreix l’Escriptura,
Àdhuc, el seu mestratge.
A tots els qui hi posen cura
El seu Mannà espiritual, procura!
Per tant, quan us rosegui i mengi el cor l’aflicció,
Tasteu i veureu com n’és Jesús d’amistós!
***
5. ÀRIA (Tenor)
Mon Salvador es fa palès
En els seus pietosos quefers.
Doncs se’ns mostra poderós,
Quan l’ànima feble instrueix
Quan el cos malaltís nodreix
I solaça ambdós, ànima i cos.
***
6. CORAL
Mal que et sembli que no et vol,
No t’has de descoratjar
Ja que quan més aprop el tinguis,
Més de percebre’l et costarà.
Que el seu Verb et guanyi la confiança
I encare que el cor et digui que no,
No has de perdre mai l’esperança.

Segona Part

Nach der Predigt (Després del Sermó)
7. RECITATIU (Baix)
El món és com la terra erma;
El cel és com l’aram, la terra com l’acer,
Quan els cristians, saben que gràcies a la fe,
La paraula de Crist és la més gran riquesa;
De la benedicció dels aliments
Sembla que no en fan pas cas
No paren de plorar, perquè troben a faltar
Allò, que és més dolent, i el món els pren;
Quan al final la paraula del salvador
La més gran riquesa,
Troba un espai en els seus cors:
Sí, com allí el torbà el plany de la gent
Ací, el seu cor no pot fer més que trencar-se
Tot impartint-los mots de compadiment.
***
8. ÀRIA (Soprano)
Els pobres abraçarà el Senyor,
Benvolent, ara i en tot moment;
I compassiu els fa el present
De la Paraula de vida, el més gran tresor.
***
9. RECITATIU (Alt)
Deixem que passi el món i la seva opulència
Mal que això ens comporti mancança,
Així i tot, l’ànima cal que estigui contenta.
Si el camí per aquesta llagrimosa vall
És massa amargós, massa llarg,
En els mots de Jesús hi trobarà salut i esperança.
Ell és el llantió pels seus peus i la llum pel seu camí,
Aquell que travessa aquest desert amb fe,
Amb aquesta paraula se saciarà i calmarà la sed;
El mateix Salvador, gràcies a la seva Paraula,
Un dia li obrirà les portes del Paradís,
Per a posar-li al creient, la corona ben guanyada,
Una vegada hagi arribat al terme del camí.
***
10. ÀRIA - DUET (Soprano -Alt)
Ànima, no vulguis que els sofriments
T’allunyin de Jesús
Ànima, sigues fidel!
Tens una corona per tu
El jornal per la teva fe,
Quan dels lligams del cos en siguis llibert.
***
11. CORAL
L’esperança confia en què arribi l’hora
Que la paraula de Déu ha promès.
Perquè això esdevingui amb joia,
Déu no n’ha fixat pas el jorn.
El sap el millor moment,
I no ens fa passar amb raons;
Per tant, cal que ens fiem d’Ell.

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera


23/7/17

BWV 9

Dues cantates conserva el BWV per al Sisè Diumenge després de la Trinitat, que són la BWV 170 i la que tot seguit  analitzarem, la cantata BWV 9 ES IST DAS HEIL UNS KOMMEN HER.
La datació d'aquesta cantata és especialment complicada. Obra d'autor desconegut, aparentment és clavada a les cantates corals de 1724, però molts autors la situen uns anys més tard en base a dos motius: Que els manuscrits conservats són de principis del anys 1730 i que sabem que aquell diumenge de 1724 Bach era de visita a Köthen. Així, Alfred Dürr, W. Neumann, Küster i Von Dadelsen daten la composició de la cantata entre 1732-35 i Spitta i Smend entre 1730-31.
Tot i així, és totalment factible que aquell diumenge de 1724 la cantata hagués estat dirigida per algun substitut, com sembla que va succeir el juny d'aquell mateix any: Sabem del cert que el dia 25 Bach era a Gera (a uns 60 kms. de Leipzig) inaugurant un orgue mentre a Leipzig havien de sonar  la cantata BWV 7 el dia 24, diada de St. Joan, i la BWV 135 el diumenge dia 26. Tenint en compte els mitjans de transport de l'època, fer 120 kms. en dos dies sembla impossible. 
En quant als manuscrits, no seria la primera obra que ens ha arribat en còpies posteriors a la seva composició original.
Però hi ha un factor molt curiós que ens inclinaria la balança en favor de l'any 1724: La flauta.
Tot apunta que aquell any de 1724, sobretot a l'estiu i a la tardor, Bach va disposar d'un intèrpret especialment virtuós pel que fa a la flauta travessera. Aquesta seria l'explicació al fet que Bach inclogués àries per a flauta d'una singular dificultat en les cantates d'aquella època, especialment les BWV 8, 113, 78, 99, 130, 96, 180 i 115. És tanta la dificultat d'aquestes àries, que en interpretacions posteriors algunes van haver de ser reorquestrades en quedar fora de les possibilitats dels flautistes de Leipzig, generalment substituint la flauta per un violí.
Però qui podria haver estat aquest misteriós flautista? Doncs resulta que hi ha un candidat a tal honor: Friedrich Gottlieb Wild, estudiant universitari de dret que fou durant uns quants anys alumne de Bach, el qual li redactà l'any 1727 una carta de recomanació per a la Cantoria de Chemnitz lloant entre altres coses el seu domini de la flauta travessera. Aquesta recomanació però, no va tenir l'efecte desitjat i Wild va continuar a Leipzig fins que finalment aconseguí un càrrec d'organista... ni més ni menys que a Sant Petersburg!
En qualsevol cas, aquestes són les dates probables d'estrena de la cantata BWV 9 segons els investigadors: 16 de juliol de 1724 / 20 de juliol de 1732 / 16 de juliol de 1733 / 3 d'agost de 1734 / 17 de juliol de 1735.
Comença la cantata amb el cor que li dóna nom: Es ist das Heil uns kommen her (La salvació ens ha arribat), un preciós moviment amb l'habitual estructura dual de concerto instrumental sobre el qual s'insereix la fantasia vocal basada en la coral que inspira l'obra, en aquest cas un himne de Paul Speratus la melodia del qual és encomanada als sopranos. La part instrumental és realment destacable, tant per la seva bellesa melòdica com per la riquesa orquestral, amb oboès i flautes travesseres en un paper destacat.
És sorprenent que els tres recitatius de la cantata vagin destinats al baix, el primer d'ells el titulat Gott gab uns ein Gesetz, doch waren wir zu schwach (Déu ens donà una llei). Donat el caràcter doctrinari d'aquests tres recitatius i les continues apel·lacions a la llei, potser Bach va creure que era un bon recurs encomanar-los a la veu més intimidant i poderosa, encarnació habitual de la Vox Christi.
El tercer moviment serà l'ària de tenor Wir waren schon zu tief gesunken (Vam caure prou baix), on el violí acapara el protagonisme gràcies a continus girs descendents que pretenen il·lustrar el sentit del seu títol. Un nou recitatiu del baix (Doch musste das Gesetz erfüllet werden) acabarà en arioso per a entonar el darrer vers (I s'aboca per enter als braços de Jesús). 
A aquest recitatiu seguirà el duet Herr, du siehst statt guter Werke (Senyor, no són pas les bones accions), en el qual soprano i contralt seran acompanyats de flauta travessera i oboè. L'estructura canònica, amb una veu seguint estrictament l'altra, vol representar l'obediència a la Fe. Segons F. Smend, es presenten 24 entrades en cànon contant instruments i cantants, a més de veure en el tema principal una paràfrasi melòdica de la coral Komm, Heiliger Geist (Vine, Esperit Sant).
Un darrer recitatiu del baix donarà pas a la coral final, Ob sichs anließ, als wollt er nicht (Si semblés que no et vol ajudar), en el qual la coral que ha inspirat la cantata és cantada senzillament a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura. La melodia prové d'un antic himne pasqual anterior a la Reforma, adaptat a ella l'any 1523 a Nuremberg. 
J.M.S.



Cantata BWV 9 ES IST DAS HEIL UNS KOMMEN HER
Dominica 6 Post Trinitatis
Estrenada: Probablement el 1724, sense descartar 1732-35
Text: Anònim, basat en un Himne de Paul Speratus


1. COR
La salvació ens ha arribat
Per obra de la gràcia i la bondat.
Els actes ja no poden
Ajudar-nos ni protegir-nos.
La Fe només contempla Jesucrist
Que tant ha fet per nosaltres
Esdevenint el nostre Mediador.
***
2. RECITATIU (Baix)
Déu ens donà una llei
A nosaltres, que érem febles
Però no la vam complir
I corríem rere el pecat.
Ningú mereixia dir-se just,
L'ànima era lligada a la carn
I no gosava enfrontar-s'hi.
Vam haver de regir-nos per lleis
Que ens mostressin, com un mirall,
La nostra naturalesa infame
De la qual no es en podíem desfer.
Ningú, per sí mateix, era capaç
De defugir la maldat del pecat
Ni fent ús de totes les seves forces.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Vam caure prou baix,
L'abisme se'ns empassava
I ja sentíem la mort esperant-nos al fons!
Tot i estant en tal perill
Cap mà salvadora se'ns atansava.
***
4. RECITATIU (Baix)
Però calia que la llei s'acomplís
I així arribà la Salvació al Món:
El Fill de l'Altíssim ho ha fet
I ha aplacat la ira del seu Pare.
Per la seva mort innocent
Ens ha atorgat el perdó.
Aquell qui en Ell confii
Aquell qui cregui en el seu turment
Que no temi de perdre's.
El Cel ja és a punt
Per aquell qui té veritable Fe
I s'aboca per enter
Als braços de Jesús.
***
5. DUETTO (Soprano, Alt)
Senyor, no són pas les bones accions
Sinó la força de la Fe en els cors
Allò que realment valores.
Només acceptes la Fe,
Només la Fe justifica.
Tota la resta sembla menyspreable
Per a poder-nos ajudar.
***
6. RECITATIU (Baix)
Quan la llei ens mostra la gravetat de les faltes
La nostra consciència és colpida,
Però el nostre gran consol
És retrobar en l'Evangeli
La serenor i l'alegria
Que reafirmen la nostra Fe.
És per això que esperem el moment
Anunciat pel Senyor, en sa bondat,
Però que alhora ens oculta
Donada la seva saviesa.
Tot i això restem confiats
Car ell sabrà quan s'ha d'escaure l'hora
I amb nosaltres no li caldran ardits.
Només hem de recolzar-nos en Ell
I en Ell dipositar la nostra confiança.
***
7. CORAL
Si semblés que no et vol ajudar
No passis cap ànsia
Ja que quan més ens protegeix
Més oculta la seva presència.
Deixa que sa Paraula
Et guanyi la confiança
I si el cor et diu el contrari
No et deixis atemorir.

                                                    Traduïda per Josep-Miquel Serra





16/7/17

BWV 88

Per al Cinquè Diumenge després de la Trinitat s'han conservat dues cantates, la BWV 93 i la que tot seguit repassarem, la BWV 88 SIEHE, ICH WILL VIEL FISCHER AUSSENDEN (Veieu que enviaré molts pescadors), estrenada a Leipzig el 21 de juliol de 1726.
Forma part d'un grup de cantates amb un text provinent del mateix cicle que les cantates compostes per Johann Ludwig Bach, el cosí de Meiningen, que Johann Sebastian interpretà a Leipzig l'any 1726. Aquests llibrets presenten la particularitat de situar un versicle de l'evangeli del dia al bell mig de la cantata. Tot i la seva envergadura modesta, Bach divideix la cantata en dues parts de tres moviments cadascuna si deixem a part la coral final, un himne de 1640 obra de Georg Neumark.
Heus ací que enviaré molts pescadors que els pescaran; després enviaré molts caçadors que els caçaran per totes les muntanyes, per tots els turons i totes les cingleres. Aquesta és la cita de Jeremies que l'anònim llibretista utilitza per a iniciar la primera part de la cantata, a la qual es sumarà una altra referència pescadora per engegar la segona. Bach la converteix en una extraordinària Aria (con 3 oboi e 2 corni). Oboe d'amore I col violino. Corno I tace a 100 pause. Aquest és l'encapçalament del manuscrit original, on la veu del baix encarnarà la veu divina, com és habitual. Estructurada en dues seccions, aquesta ària és una obra mestra de plasticitat musical: A la primera secció Bach recrearà, de manera gairebé sobrenatural, les barques dels pescadors sortint de matinada. Sobtadament però, serem traslladats a una animada escena de cacera amenitzada pel so de les dues trompes, instruments típics de les escenes cinegètiques del barroc. Els conceptes que Bach il·lustra musicalment són nombrosos, però en destacarem dos com a mostra de la seva genialitat: La paciència del pescador s'expressa amb una cadència de notes lànguides sobre el darrer terme del vers die sollen sie fischen (que els pescaràn), mentre que la persecució de caçador rere la presa s'il·lustra amb un insistent salt sobre die sollen si fahen (que els caçaràn). Veient aquesta excepcional ària, deixa astorat pensar en el nivell artístic que desfilava setmanalment per les esglésies de Leipzig durant els 27 anys que Bach hi actuà.
El recitatiu i ària següents van a càrrec del tenor. Conclou el primer amb una interrogació, que condiciona l'inici de l'ària, que n'és la resposta directa. Es tracta d'un reposat moviment a càrrec de violí i oboè que tanca la primera part de la cantata.
La segona, com hem dit anteriorment, també arrenca amb una cita bíblica, en aquest cas de l'Evangeli de Sant Lluc: Jesús digué a Simó: No tinguis por, d'ara endavant seràs pescador d'homes. Aquí serà primer el tenor qui, encarnant l'evangelista en un recitatiu revestit per les cordes, introduirà l'airoso del baix, que encarnarà la Vox Christi acompanyat solament pel baix continu. És aquest un esquema que Bach elevarà a la màxima expressió a la Passió Segons Sant Mateu, creada poc temps després que aquesta cantata.
Seguirà un alegre duet de soprano i contralt: Beruft Gott selbst, so muss der Segen (Si Déu ho vol, cal que la Gràcia afavoreixi abundantment els nostres actes). El oboès i les cordes actuen a l'uníson i, en un determinat moment (compassos 28-32), sonarà amagada entre la polifonia una frase del coral, que diu: "Ah, Déu i Senyor, què grans i greus són els pecats que he comès", una referència al passatge de l'Evangeli de Sant Lluc directament anterior al de la cita bíblica que obria la segona part de la cantata. Una bona mostra de les subtileses conceptuals que Bach introduïa a les seves obres i que les fan encara més fascinants.
Un recitatiu del soprano conduirà a la senzilla coral final, cantada a capella amb els instruments doblant les veus del cor i que tancarà una d'aquelles cantates de Bach que mereixerien ser molt més estimades pel gran públic.
J.M.S.



Cantata BWV 88
SIEHE, ICH WILL VIEL FISCHER AUSSENDEN
Dominica 5 Post Trinitatis
Estrenada: 21 de juliol de 1726
Text: Anònim, amb fragments de Jeremíes, 

l'Ev. de St. Lluc i un himne de Georg Neumark

Prima Parte


1. ÀRIA (Baix)
Eus ací, que us enviaré molts pescadors,
diu el Senyor, que els pescaran.
I després us enviaré mols caçadors,
que els atraparan per totes les muntanyes,
per tots els turons i per tots els cingles.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Amb quina facilitat pot l’Altíssim
Deixar-nos de mà
I sostreure’ns la seva gràcia,
quan el nostre pervers senderi
s’allunya d’ell amb tossudesa
i s’estimba vers la ruïna.
Més que farà
El seu esperit fidel de pare?
Ens negarà del tot, la seva bonesa,
Com nosaltres li fem,
I ens deixarà a mercè dels enemics
i l’avolesa?
***
3. ÀRIA (Tenor) & Ritornello
No, no!
Déu sempre té la intenció
De portar-nos pel camí bo
Amb la gràcia de la seva llum.
Sí; quan vegi que ens hem perdut
I hem errat el just sender
Vindrà a cercar-nos corrents.

Seconda Parte


4. RECITATIU i ARIOSO (Tenor, baix)
Tenor
Jesús digué a Simó:
Baix
No tinguis por; perquè des d’ara seràs
pescador d’homes.
***
5. ÀRIA DUET (Soprano, Alt)
Si Déu ho vol, cal que la Gràcia
Afavoreixi abundosament
Tots els nostres actes
A desgrat del atacs dels sotsobres i les pors.
El talent que en va donar
El posarem a guanys,
No ens el guardarem soterrat,
I ell ens ajudarà, de bon grat, a què fructifiqui.
***
6. RECITATIU (Soprano)
Què és el que et pot atemorir en la teva travessia,
Oh cor meu! Si el mateix Déu t’allarga la mà?
Amb aquest gest tan senzill tota misèria es desfà
Perquè ell, per tu, serà un potent escut i guia,
Quan t’arribi, el rancor, l’enveja, el turment, i la fatiga
I pretenguin anar a la saga i destorbar tot el què fas,
No deixis que un breu mal pas et vingui a fer la guitza.
Els deures que ell ens ha posat no són pas impossibles
 Camina content, sempre endavant, que al final veuràs
Que tot allò que t’ha turmentat tant esdevé alegria!
***
7. CORAL
Canta, resa i vés pels camins de Déu,
Fes la teva comesa amb justícia
I confia amb l’esplet de béns del Cel
Que et seran envigorits dia a dia;
Doncs, Déu mai no abandona
Tot aquell qui en Ell confia.

                                                   Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera


9/7/17

BWV 24

Per al Quart Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 185, 177 i 24, de la qual en farem tot seguit cinc cèntims.
La cantata BWV 24 EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE va ser estrenada la quarta setmana de Bach a la Cantoria de St. Tomàs de Leipzig, concretament el 20 de juny de 1723. Aquell dia va sonar també la  cantata BWV 185, que datava de l'època de Weimar. Segurament Bach seguia amb la intenció de fer-se valer davant el seu nou públic a base d'obres de grans dimensions, si no podia ser amb una única gran cantata, amb dues de més petites.
El text, d'Erdmann Neumeister,  presenta una notable simetria, centrada en un cor (nº 3) flanquejat per dos recitatius i dues àries, deixant a part la coral final de Johann Heermann.
Els dos primers moviments anticipen el missatge de la cantata, que serà exposat al cor central, extret de l'Evangeli de St. Mateu 7,12: Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin.
L'ària inicial és un trio de contralt, cordes a l'uníson i baix continu de gran bellesa plàstica amb un text que avui en dia resulta germànicament pintoresc: Ein ungefärbt Gemüte. Tot  i que inicialment el cantant sembla tenir una línia pròpia, aviat es veurà plenament integrat al teixit orquestral.
L'extens recitatiu del tenor que segueix es titula Die Redlichkeit (La Integritat és un dels dons) i esdevé una reflexió sobre la naturalesa humana que a la darrera frase ens avançarà el missatge del cor central, que ja hem dit esdevindrà l'eix de la cantata. Tant és així que al facsímil original del text aquest cor és destacat amb lletra gruixuda: Alles nun, das ihr wollet, dass euch die Leute tun sollen (Tot allò que voldríeu / Que els altres us fessin / Feu-ho vosaltres a ells). Es tracta d'un gran cor amb tot el dispositiu vocal i instrumental que canta el text sencer dues vegades: La primera arrenca i conclou amb breus alternatives de cantants i orquestra que desemboquen en una àmplia polifonia a la secció central. La segona lectura té forma de doble fuga i hi intervé un instrument de metall que Bach anomena clarino, segurament fent referència a qualsevol tipus de trompeta. Aquest cor va ser utilitzat per Ton Koopman a la seva reconstrucció de la Passió Segons St. Marc.
El recitatiu per a baix que segueix, Die Heuchelei (La Hipocresia és), apareix subratllat amb acords puntuals de les cordes i dóna pas a l'ària de tenor Treu und Wahrheit sei der Grund, un reposat moviment a càrrec dels dos oboès d'amore on el tema del ritornello inicial apareixerà en tots els registres. Resultarà destacable el gir vocal sobre el terme Engel (àngel), que recorda el batre d'unes ales.
La coral final no presenta l'habitual entonació a capella sinó que està més elaborada, cantant els versos abans esmentats de Johann Heermann amb una melodia d'Ahasverus Fritsch trencada per interludis instrumentals. Personalment, em recorda a una mescla  entre la coral Jesus bleibet meine Freude i el cor O Mensch, bewein dein Sünde Gross, que tanca la primera part de la Passió Segons St. Mateu. 
J.M.S.



Cantata BWV 24
EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE
Dominica 4 Post Trinitatis
Estrenada: 20 juny de de 1723
Text: Erdmann Neumeister


1. ÀRIA (Alt)
Un Cor sincer
De fidelitat i bondat germàniques
Ens fa grats davant Déu i els Homes.
Els actes i obres dels cristians,
Tota la seva trajectòria vital,
Han de seguir aquestes passes.
***
2. RECITATIU (Tenor)
La Integritat és
Un dels dons del Senyor
Que als nostres dies
Si pocs homes la posseeixen
És per que ningú
Prega a Déu per demanar-la.
Car l'interior del nostre Cor
Per naturalesa tendeix al mal.
Si vol encaminar-se cap al bé
Cal que el Senyor meni llur esperit
Pel camí de la virtut.
Si desitges ser amic de Déu
No t'enemistis amb els teus companys
Per falsedats, mentides i astúcies!
Un cristià ha de voler abastar
La puresa del colom
I viure sense engany ni perfídia.
Fes de tu mateix una persona
Com voldries que fossin les altres!
***
3. COR
Tot allò que voldríeu
Que els altres us fessin,
Feu-ho vosaltres a ells.
***
4. RECITATIU (Baix)
La Hipocresia és
Un cadell de Belial.
Aquell qui se n'emmascara
Porta la marca del Diable.
Com? Als cristians els sedueix
Anhelar aquestes coses?
Valga'm Déu, quina pena!
La honradesa no abunda.
Un monstre Infernal
Pot semblar un Àngel!
Hom pot convertir-se en un llop
Disfressat amb la pell d'un anyell!
Com es pot empitjorar?
Calumnia, injúria i ultratge,
Maledicció i extermini
Són escampats a tot arreu,
Per aquí i per allà...
Que el bondadós Déu me'n guardi!
***
5. ÀRIA (Tenor)
La Fidelitat i la Veritat
Han de ser la base
De tots els teus sentiments.
Que l'interior del teu Cor
Sigui com el que dius quan parles.
La bondat i l'abundància de virtuts
Ens fan semblants a Déu i els Àngels.
***
6. CORAL
Oh, Déu! Déu amarat de pietat,
Font de tots els dons!
Tu, sense el qual no existeix res
De tot allò que posseïm!
Proporciona'm un cos sa
I fes que en ell habiti
Una Ànima íntegra
I una consciència pura.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

2/7/17

BWV 21

El Tercer Diumenge després de la Trinitat és una festivitat per a la qual s'han conservat les cantates BWV 21, 135 i 177, destinada tant a aquest diumenge com al següent. De la primera de les tres avui en farem cinc cèntims.
Es tracta d'una cantata del Cicle de Weimar força important, ja que és la primera cantata de Bach de grans dimensions i la primera estructurada en dues parts. A més, com veurem tot seguit, és potser l'obra de Bach amb més connexions, ni que sigui força tangencials, amb Georg Friedrich Händel, l'altre colós de la música barroca. La primera d'elles és la seva estructura, la qual sembla seguir el model d'Almira,  la primera òpera del saxó. El llibret, desconegut, segurament sigui obra de Salomo Franck, com gairebé totes les cantates de l'època de Weimar.
Aquesta cantata presenta una vida ben atzarosa, amb nombroses revisions i reciclatges. Per començar, es pensa que podria haver estat escrita l'any 1713, quan Bach aspirà al càrrec d'organista de la Liebfrauenkirche de Halle, la ciutat natal del propi Händel. Les autoritats locals li haurien demanat una mostra del seu talent en matèria de música d'església, cosa habitual a l'època. De fet deu anys més tard, a Leipzig, Bach interpretà les dues cantates següents al catàleg, les BWV 22 i 23, com a prova del seu talent abans de ser escollit Kantor de St. Tomàs. En tot cas, les negociacions entre Bach i Halle es van trencar al darrer moment, quan Bach es negà a signar el contracte en considerar que les condicions (sobretot econòmiques) que hi constaven no eren les que havien acordat de paraula.
En tot cas, el 17 de juny de 1714 Bach interpreta a Weimar aquesta cantata pel Tercer Diumenge després de la Trinitat, i ho sabem del cert per que així consta al manuscrit.
Podria haver-se produït una nova interpretació durant un viatge a Hamburg l'any 1720, estant ja Bach a Köthen. La sospita prové del fet que el hamburgués Johann Mattheson, musicòleg i compositor contemporani de Bach i primer amic i després enemic de Händel (amb qui va tenir fins i tot un duel a espasa), conegué l'obra i en va fer una agra crítica. 
Més tard, acabat d'aterrar a Leipzig, interpreta Bach la cantata el 13 de juny de 1723, Tercer Diumenge després de Trinitat, seguint les cantates BWV 75 i 76 que havien sonat els diumenges anteriors.
Una hipòtesi torna a fer sonar la cantata com a comiat del príncep Johann Ernst de Weimar, alumne destacat de Bach el qual, molt malalt, marxà a Frankfurt on morí al cap de poc temps.
Al llarg de totes aquestes reposicions la cantata va anar patint modificacions i afegits que la devien acabar convertint en una obra tan variada que quedà deslligada del Tercer Diumenge després de la Trinitat, ja que al manuscrit de les particel·les hi acaba constant la indicació per ogni tempore, és a dir, per a qualsevol època o festivitat.
S'inicia la cantata amb una simfonia de gran intensitat emocional on l'oboè solista s'imposa al fons de les cordes i que podria derivar d'una obra instrumental avui en dia perduda a la qual segueix el cor que intitula la cantata i que va despertar les crítiques de Mattheson, qui trobà ridícules algunes repeticions del text, començant pel triple Ich (Jo) inicial. L'estructura musical segueix la dels dos versos del llibret, generant dues fugues unides per la conjunció adversativa aber (però), que s'erigeix en el nucli del moviment.
El segon moviment, l'ària Seufzer, Tränen, Kummer, Not (Sospirs, llàgrimes, tristesa, misèria) també destacarà pel paper de l'oboè, en diàleg amb el soprano i que pretén suggerir els sospirs de què parla el text.
Els dos següents moviments canten l'abandó de l'ànima per part de Déu i s'encomanen al tenor, que debuta amb el recitatiu Wie hast du dich, mein Gott (Com has pogut, Déu meu), acompanyat de tota la corda, i continua amb l'ària Bäche von gesalznen Zähren (Dolls de llàgrimes salades), on el ritornello presentarà un tema de semicorxeres que cerca dibuixar el davallar de les llàgrimes present al vers inicial. El terme stets (sempre) s'entonarà en una llarga nota sostinguda en el temps, mentre que la tempesta interior esclatarà breument a la secció central.
La primera part de la cantata conclourà amb el cor Was betrübst du dich, meine Seele (Què t'afligeix, ànima meva), un gran motet desgranat en diverses seccions segons el text ho requereixi, cadascuna amb matisos propis però que conclouen en una magnífica fuga permutativa sobre el vers dass er meines Angesichts Hülfe que demostra la genialitat de Bach ja des dels seus primers temps.
La segona part arrenca amb un recitatiu de soprano i baix titulat Ach Jesu, meine Ruh (Oh Jesús, la meva pau) i que estableix un autèntic diàleg entre ambdues veus, encarnant l'ànima i Jesús respectivament. Aquest diàleg assoleix la màxima expressió lírica al duet Komm, mein Jesu, und erquicke (Vine, Jesús meu, reconforta), on el ritme marcat del continu representa les passes fermes d'aquell qui s'acosta cap a nosaltres, per acabar en un clima de joiosa benaurança.
El següent moviment representarà una nova demostració de tècnica contrapuntística del jove Bach. Es tracta del cor Sei nun wieder zufrieden, meine Seele (Alegra't, ànima meva), en el qual els solistes comencen treballant un versicle del Salm 116, al qual es sumarà la coral Wer nur den lieben Gott lässt walten de Georg Neumark entonada pel cor, tot això sustentat pel baix continu mentre la resta d'instruments reforçarà les diverses veus.
El penúltim moviment de la cantata serà l'ària Erfreue dich, Seele, erfreue dich, Herze (Alegra't ànima, alegra't cor), un alegre moviment on solament el continu acompanyarà el tenor i que esvaeix el clima d'aflicció present a la cantata per tal de preparar l'esclatant cor final, Das Lamm, das erwürget ist, ist würdig zu nehmen (L'anyell degollat és digne de rebre el poder). Els potents acords inicials són seguits d'una nova i majestuosa fuga permutativa que tancarà la cantata en un clima d'eufòria. És molt destacable la similitud entre  aquest cor i el Worthy is the Lamb del Messies de Händel, escrit unes tres dècades més tard sobre la versió anglesa del mateix text. I fins aquí les connexions, que sapiguem, d'aquesta obra amb els dos genis nascuts a Alemanya l'any 1685.
J.M.S.



Cantata BWV 21
ICH HATTE VIEL BEKÜMMERNIS
Dominica 3 Post Trinitatis et In Ogni Tempo
Estrenada: 17 de juny de 1714
Text: Probablement de Salomo Franck, basat en textos bíblics.

Prima Parte

1. SIMFONIA
***
2. COR
El meu cor estava ple d'aflicció
Però el teu consol reconforta la meva ànima.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Sospirs, llàgrimes, tristesa, misèria,
Espera angoixant, temença i mort
Corroeixen el meu cor oprimit,
Estic desolat, afligit.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Com has pogut, Déu meu,
Abandonar-me
En la meva misèria,
En el meu temor i la meva por
Ah! Ja no coneixes el teu fill?
Ah! Ja no sents el plany
D'aquells que
Et són fortament fidels?
Tu eres la meva alegria
I has esdevingut cruel;
Et busco arreu,
Et clamo i et demano a crits.
Així abandonat a la pena i al dolor!
Sembla que no vols saber res de mi.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Dolls de llàgrimes salades,
Devessalls que sempre s'arruen.
Tempestes i ones em fereixen,
I aquesta mar plena de tribulacions
Vol afeblir el meu esperit i la meva vida.
Arbre i ancora volen rompre's,
Aquí m'enfonso en la terra,
Allà veig les profunditats de l'infern.
***
6. COR
Què t'afligeix, ànima meva,
I et desassossega dins meu?
Confia en Déu; que jo li'n daré gràcies
Car és Ell qui m'ajuda i és el meu déu.
Seconda Parte

7. RECITATIU (Soprano i baix)
Soprano (Ànima)
Oh Jesús, la meva pau,
La meva llum, on ets?
Baix (Jesús)
Oh ànima, mira! Sóc aquí, al teu costat.
Soprano (Ànima)
Al meu costat?
Aquí només hi ha negra nit.
Baix (Jesús)
Sóc el teu amic fidel,
Que també vigila les tenebres,
Que habita la traïdoria.
Soprano (Ànima)
Apareix doncs amb el resplendor i la llum del teu consol.
Baix ( Jesús)
Arriba l'hora
En què la corona de la teva lluita
Serà per a tu un dolç conhort.
***
8. DUETTO (Soprano, Baix)
Soprano (Ànima)
Vine, Jesús meu, reconforta
I alegra amb la teva llum
Aquesta ànima,
Que ha de morir
I no pas viure.
I en la seva desgràcia
Acabar-se completament.
He d'errar sempre en l'aflicció.
Sí, oh sí, estic perdut!
No, oh no, Tu m'odies!
Oh, Jesús, endolceix la meva ànima i el meu cor!
Vine, Jesús meu, i consola'm
Amb la teva llum protectora!
***
Baix (Jesús)
Sí, ja vinc i et consolo
Amb la meva llum protectora!
La teva ànima
Que ha de viure, i no morir
Aquí, fora d'aquest món de dolor.
Has d'assolir la salvació
Mitjançant el fruit de la vinya!
No, oh no, ets un dels escollits!
Sí, oh, sí, jo t'estimo!
Fugiu angunies, desapareixeu dolors!
Sí, ja vinc i et consolo
Amb la meva llum protectora
***
9. COR
Alegra't, ànima meva,
Que el Senyor et vol bé.
Tenor
Per què serveixen les ànsies,
Per què l'aflicció i els planys?
Per què serveix que tots els matins
Ens angoixem per la nostra pena?
Sols augmentem la nostra creu i el nostre sofriment
Tot lliurant-nos a la tristesa.
Soprano
No pensis en el profund turment que sentiries
Si fossis abandonat per Déu.
Que aquell a qui Déu seu amb Ell
Viurà en la felicitat eterna.
El temps passa i canvia els coses
I disposa per a cadascú la seva fi.
***
10. ÀRIA(Tenor)
Alegra't ànima, alegra't cor,
Fuig ara, aflicció, desapareix, dolor!
Planys, transformeu-vos en vi pur!
El meu lament esdevé ara un crit d'alegria
La flama més pura de l'amor i el consol
Crema dins el meu pit, dins la meva ànima
Car Jesús em reconforta amb joia celestial.
***
11. COR
L'anyell degollat és digne de rebre el poder,
La riquesa, la saviesa, la força,
L'honor, la glòria i la lloança.
Lloança, honor, glòria i sobirania
Siguin per Nostre Senyor pels segles dels segles.
Amen, Al·leluia!

Traduïda per Rosa Fàbregas