28/12/20

DESCOBERTA UNA ÒPERA DE BACH!

El musicòleg Wolfgang Gangwolf torna a la càrrega en un article publicat a l'anuari 2020 de la Katalanische Bach Gesellschaft. Si fa dos anys va impactar el món musical amb la seva revolucionària tesi sobre Anna Magdalena, dos anys després afirma tenir proves d'un nou descobriment transcendental: Johann Sebastian Bach va compondre, almenys, una òpera.

Són poques les connexions conegudes de Bach amb el món operístic, que es resumeixen en l'amistat d'aquest amb el compositor Johann Adolph Hasse i alguna referència biogràfica, com la frase que solia dir al seu fill Wilhem Friedemann quan viatjaven junts: "Prepara't per a escoltar les alegres canzonettas d'Hamburg", fent referència al prestigiós teatre d'òpera d'aquella ciutat. 

Ara però, i després d'exhaustives recerques, Wolfgang Gangwolf afirma tenir en el seu poder un llibret descobert a la Städtische Bibliotheken de Dresden que correspondria a una òpera escrita en seu dia per Bach, de la qual se n'hauria perdut la música tot i que, segons ell, seria reconstruïble a partir d'algunes de les cantates profanes conservades:

August II

És un cas paral·lel als de l'Oratori de Nadal i la Missa en Si menor, una obra aquesta darrera amb la qual l'òpera  que he descobert guarda un fort parentiu. Aquestes dues obres són paròdiques, és a dir, són obres la música de les quals ja havia estat escrita anteriorment i que Bach va adaptar a un nou text. En el cas de l'Oratori va ser una manera de transformar en religioses una sèrie de cantates profanes i en el cas de la Missa estem parlant d'un recull de peces compostes en el transcurs de molts anys, que foren agrupades en una sola obra a principis de la dècada de 1730, afirma Gangwolf.

Com dèiem, l'òpera guardaria una estreta relació amb la gran Missa BWV 232, almenys en quant als motius que n'originaren la composició. Segons Gangwolf ambdues obres foren concebudes com a present per al rei August II de Polònia, amb l'objectiu de facilitar el nomenament de Bach com a Compositor de la Cort, un títol merament honorífic però que li serviria d'escut contra els seus enemics de Leipzig. El nomenament es va fer esperar uns quants anys, i ara sabem per què: La Missa que Bach va presentar al rei l'any 1733 no va tenir l'efecte esperat. D'aquí que, en algun any immediatament posterior, enviés també una obra per a la Reial Òpera de Dresden, amb la qual sembla que finalment aconseguí complaure el monarca, que el 19 de novembre de 1736 signà el tan esperat nomenament.

Només trobar el llibret, Gangwolf ho va tenir claríssim: Està signat per Picander tot i que, com demostro, no s'hi va matar gaire.

En quant a l'argument, desvetlla Gangwolf que l'òpera es localitza en un poble pagès de l'alemanya rural, en el qual hi ha una cafeteria regentada per un cantiner i la seva filla, a la que no deixa tastar el cafè tot i que ella en beu d'amagat. Clarament estem davant d'una reutilització de les cantates BWV 212 i 211. En cert moment, la noia s'enamorarà d'un italià que passa per allà, al qual voldrà atreure cantant en la seva llengua. D'aquí que una bona part del segon acte sigui cantat en italià, sens dubte per a reciclar les cantates BWV 203 i 209 que, dit sigui de pas, tenen tota la pinta de ser en realitat dos fragments separats d'una única cantata original, cantada en la llengua de Dante. Com en tantes òperes barroques, apareixen també personatges de la mitologia clàssica: A la cafeteria es disputarà un duel entre Febus i Pan que no és res més que una translació, nota per nota, de la cantata BWV 201, que ja Bach havia definit a l'original com un Dramma per Musica.

I encara no haurien acabat les evidències, diu Gangwolf, ja que l'òpera conclou, com no podia ser d'altra manera, amb la intervenció d'un Deus ex Machina: Aeolus, que calmarà els vents mentre les personificacions de quatre rius de l'Europa central intervenen lloant el rei August II. Aquí veiem com es va recórrer a les cantates BWV 205 i 206 per a conformar el tercer acte de l'òpera.

Wolfgang Gangwolf


En quant a l'obertura Gangwolf, a la vista de l'orquestració que es deriva dels textos utilitzats, aposta per un dispositiu ambiciós, però extreu encara més conclusions: 

Si sumem a l'obertura les simfonies, danses i interludis previstos al llibret, en resulten cinc moviments: Exactament els mateixos que les dues darreres suites orquestrals, les BWV 1068 i 1069. És molt probable que alguna de les dues, segurament la tercera, fossin també integrades a l'òpera. Em decanto per la tercera, ja que la seva ària s'adapta perfectament a l'entreacte previst per Picander entre el primer i segon actes, mentre que les tres dances restants tenen cabuda al ballet que obre el tercer. Seria una disposició molt similar a l'Ariodante de Händel, òpera estrenada a Londres en aquella mateixa època i que potser serví de model a Bach en la línia en que Almira havia inspirat la cantata BWV 21 molts anys abans.

I el títol de l'òpera, quin és?

Desvetlla Gangwolf que la portada del llibret, on constava el títol, desgraciadament no s'ha conservat. Però hi ha una nota manuscrita a la darrera pàgina que resa: Der streit zwischen Phoebus und Pan im Kaffeehouse des Bauerndorfes und die Romanze mit dem Italiener, die mit der zufridengestellte Aeolus endet während die Flüsse Sachsen miteinander reden. En tot cas, un argument en la línia dels extravagants llibrets de l'òpera del segle XVIII. 

És al final de l'article on l'investigador desvetlla el que tots ens preguntem: Va ser representada alguna vegada, aquesta òpera? 

No en tinc ni la més mínima idea, reconeix. Però si algun dia me n'entero, ja us ho diré, conclou.

Acaba Gangwolf anunciant contactes amb directors de la talla de Gardiner, Lutz o fins i tot Savall de cara a un futur enregistrament, tan bon punt la NBA tingui enllestida l'edició del manuscrit.



25/12/20

BWV 191

En època de Bach la Nativitat de Crist es celebrava, com la Pasqua i la Pentecosta, en tres dies successius: 25, 26 i 27 de desembre. Per al primer dels tres dies conservem, per data de composició, les cantates BWV 63, 91, 110, 197a, 191 i la primera de l'Oratori de Nadal BWV 248. Tot seguit mirarem d'il·luminar una de les cantates més obscures de Bach, la cantata BWV 191, que aparentment va sonar a Leipzig algun dia de Nadal de la dècada de 1740. I és que el misteri més absolut envolta aquesta obra, cantada en llatí, que consta de només tres moviments, tots ells extrets de la Missa en Si menor BWV 232. El text, tantes vegades musicat en misses i magnificats, prové de l'Evangeli de LLuc 2, 14.

Aquests tres moviments són el Gloria, el Domine Deus i el Cum Sancto Spiritu, conservant el primer el text de la missa mentre que als altres dos se'ls adapta un nou text. Podem dubtar seriosament de si estem davant d'una veritable cantata de les que s'interpretaven abans i després del sermó o d'algun altre tipus d'obra. La partitura original sembla apuntar a la primera opció, car divideix la cantata en dues parts quan indica que els moviments segon i tercer s'han d'interpretar post orationem. 

Sigui com sigui, la investigació dóna per segura la seva destinació al dia de Nadal, potser per a substituir el cant del tradicional Gott in der Höhe sei Ehr i sense descartar que fos acompanyada d'una altra cantata convencional. La cronologia es sustenta solament en el fet que la música prové de la Missa en Si menor, obra que assolí la seva forma definitiva a principis de la dècada de 1740. Christoph Wolff acota aquesta cronologia a algun Nadal entre els anys 1743 i 1746, la qual cosa convertiria aquesta obra en una de les darreres cantates de Bach.

Musicalment, resulta destacable la utilització d'un cor a 5 veus, cas únic entre les cantates de Bach que només es repeteix a la cantata BWV 31. El dispositiu és el de les grans diades, amb tota l'orquestració de cordes i vents capitanejada per trompetes i timbales.

Arrenca la cantata amb el Gloria in Excelsis Deo tal qual apareix a la Missa, amb la seva estructura en dues parts: La primera, celestial, presenta al meu parer un dels temes musicals més bells de la producció bachiana. A la segona, una enorme fuga de ritme pausat estendrà la pau arreu de l'Univers. La fanfàrria de trompetes i timbales apareixerà en moments precisos i tancarà el moviment enmig de la solemnitat més absoluta.

El segon moviment és un duet de soprano i tenor on, amb la música de l'excels Domine Deus de la Missa es canta ara la primera part de la doxologia menor Gloria Patri et Filio et Spiritui Sancto, que Bach ja havia posat en música al final del Magnificat, també obra nadalenca. Sobre el pizzicato de les cordes els cantants intrinquen les seves veus, que semblen recosides per la flauta. Com en la Missa, la bellesa d'aquesta peça és absoluta, tot i que el text sembla encaixar de manera més forçada. Aquí Bach prescindirà de la coda final de 21 compassos que a la Missa condueix de la tonalitat de sol major a la de si menor del número següent.

El tercer moviment és el que més diferències presenta respecte a la Missa en si menor: A l'espectacular Cum Sanctu Spiritu se li adapta un text lleugerament més llarg, la qual cosa implica una sèrie de modificacions que, en tot cas, no arriben a afectar l'estructura bàsica del moviment, que resta perfectament recognoscible tot i que de nou l'encaix és un xic aspre. Aquest text és el mateix que tanca el Magnificat: Sicut erat in Principio, et nunc, et semper et in saecula saeculorum, Amen

Resulten destacables les dues maneres en què Bach adapta el concepte in saecula saeculorum, que es canta a voltes en llargues notes formant uns acords impressionants, i a voltes en inacabables cadències de notes lligades. Podrien semblar dues tècniques antagòniques, però realment funcionen igual de bé a l'hora de suggerir el concepte d'eternitat.

Tot el moviment es basa en la frenètica alternança de passatges dialogats entre les veus dels cor amb sensacionals segments fugats on el geni de Bach desplega la seva habitual i sublim tècnica arquitectònica a l'hora de permutar les veus, que confluiran, després d'una estratosfèrica escalada, a l'Amen final.

J.M.S.

Cantata BWV 191

GLORIA IN EXCELSIS DEO

Possiblement destinada a la Feria I Nativitatis Christi (Dia de Nadal)

Estrenada: Probablement un 25 de desembre entre 1740 i 1746

Text: Ev. de Sant Lluc (Nº 1) i Doxologia menor (Nº 2 i 3)

La música d'aquesta obra és extreta de la 

Missa en Si menor BWV 232, amb alguna modificació.


1. COR

Glória a Déu a dalt del Cel

I a la Terra pau

Als homes de bona voluntat.

(Extret de BWV 232)

***

2. DUETTO (Soprano, Tenor)

Glòria al Pare, i al Fill

I a l'Esperit Sant.

(Música modificada del Domine Deus de BWV 232)

***

3. COR

Tal com era al principi, i ara i sempre

Pels Segles dels segles. Amen.

(Música modificada del Cum Sanctu Spiritu de BWV 232)


Traduïda per Josep-Miquel Serra



20/12/20

JOSHUA RIFKIN

Joshua Rifkin (Nova York, 22 d'abril de 1944) és un director d'orquestra i musicòleg nord-americà. Actualment és professor de música a la Universitat de Boston

A principis dels 80, Rifkin posà a prova les seves controvertides i revolucionàries idees sobre el minimalisme, sobretot vocal, amb què calia interpretar la música de Bach.

La seva tesi era que, a l'Escola de Sant Tomàs de Leipzig, Bach devia disposar de molt pocs músics i cantants capaços d'executar la seva música. Sobretot, afirmava, la qüestió dels cantants devia ser dramàtica. Fins al punt que, per a cada veu, potser disposava habitualment de només un o dos intèrprets.

Sota aquest criteri, Rifkin enregistrà unes poques obres, entre elles la Missa en Si menor i algunes cantates tals com la BWV 51 i 140, reduint el cor a la mínima expressió, cosa que li va valer no poques crítiques dels sectors més puristes.

El resultat fou un Bach diàfan, de puresa cristal·lina i a les antípodes de la densitat vocal i instrumental dels enregistraments dels anys 70.

Tots els grans directors historicistes posteriors han seguit, en major o menor mesura, la línia marcada per Rifkin.

Al nostre canal de Youtube trobareu l'extraordinària versió de la Missa en Si menor de Rifkin:

MISSA EN SI MENOR BWV 232 (Joshua Rifkin)




13/12/20

BWV 165

 La Festa de la Trinitat constitueix una important frontissa dins el calendari litúrgic luterà, ja que obre el seu cicle més extens, que englobarà tots els diumenges posteriors fins l'arribada de l'Advent, quatre setmanes abans de Nadal. Les cantates conservades per a aquesta festivitat són les BWV 129, 165, 176 i 194, de les quals n'analitzarem tot seguit la segona, O HEILGES GEIST UND WASSERBAD BWV 165.
Tot i la seva numeració, fou la primera de les quatre cantates de Trinitat en ser escrita, ja que forma part del Cicle de Weimar, ciutat on la investigació situa la seva estrena el 16 de juny de 1715, sense descartar un any immediatament anterior o posterior. També hi ha fortes evidències de que la cantata fou reestrenada a Leipzig el 4 de juny de 1724, just quan es complia el primer any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. La revisió no va ser gaire profunda, ja que el manuscrit conserva moltes de les característiques de les cantates de Weimar, començant per la modèstia de la partitura, cosa certament estranya en una cantata destinada a una festivitat tan important. Potser Bach va veure esgotats els seus cantants, simples alumnes de l'Escola de Sant Tomàs, després d'haver cantat sense parar durant les tres jornades de Pentecosta que s'havien celebrat tot just cinc dies abans. El text és de Salomo Franck, l'habitual llibretista de le cantates d'aquell cicle primigeni, que el conclou amb una coral de Ludwig Helmhold de 1575. Les referències al baptisme, presents a tota la cantata, provenen de l'Evangeli del dia (Joan 3, 1-15) en el qual es narrava la conversa entre Jesús i Nicodem i la trobada amb Joan Baptista, la festivitat del qual s'esdevenia pocs dies després del Diumenge de la Trinitat.
S'inicia la cantata amb l'ària de soprano que la intitula, O heilges Geist- und Wasserbad (O, sant baptisme d'aigua i Esperit), una deliciosa fuga on la veu humana s'entortolliga amb els dos violins i el baix continu amb fagot. L'omnipresent tema principal sembla voler suggerir el fluir de l'aigua o el fet de vessar-la sobre aquell qui rep el baptisme. Les vocalitzacions es centraran en els termes més destacats, tals com Wasser (aigua), Lebens (vida) o alle Missetat (tot delicte).
Seguirà un sobri recitatiu del baix, Die sündige Geburt verdammter Adamserben (L'origen maculat, el malefici dels hereus d'Adam), que donarà pas a l'ària de contralt Jesu, der aus großer Liebe (Jesús, que amb el teu amor immens), un minimalista moviment on només el baix continu acompanyarà el cant. Tot el moviment es basa en el salt de sexta, recurs musical altament expressiu que fou reivindicat per l'alumne de Bach Johann Philipp Kirnberger al tractat Die Kunst des reinen Satzes (L'Art de la composició pura).
El quart moviment es situa entre el recitatiu acompanyat i l'arioso. A càrrec del baix, porta per títol Ich habe ja, mein Seelenbräutigam (Sí, a tu, galindoi de la meva ànima) i s'hi destaquen expressions tals com Hochheligtes Gotteslamm (Sacrosant Anyell de Déu) o Schlangenstich (fiblada de la serp). Potser és a la serp qui es vol fer referència a la següent ària, Jesu, meines Todes Tod (Jesús, mort de la meva mort): Al tenor l'acompanya un peculiar tema dels violins a l'uníson que per a Alfred Dürr és símbol de l'ofidi esmentat al text.
I la cantata conclourà amb la breu coral Sein Wort, sein Tauf, sein Nachtmahl (La seva Paraula, el seu Baptisme, el seu Repàs), simple entonació a capella  de la cinquena estrofa d'un himne de Ludwig Helmhold de 1575, cantat amb una melodia que Nikolaus Selnecker li adaptà pocs anys després. 
Aquesta senzilla coral serà una conclusió ideal per a una cantata marcada per la modèstia en tots els aspectes.
J.M.S.


Cantata BWV 165

O HEILGES GEIST UND WASSERBAD

Festo Trinitatis

Estrenada: 16 de juny de 1715

Text: Salomo Franck, amb coral final de Ludwig Helmhold (1575)


1. ÀRIA (Soprano)

O, sant baptisme d’aigua i Esperit,

Que ens permet accedir al Regne de Déu

I que ens inscriu al llibre de la Vida!

O, font! Que ofega tot delicte

Amb la seva força miraculosa

I que una nova vida ens obsequia.

O, sant baptisme d’aigua i Esperit!

***

2. RECITATIU (Baix)

L’origen maculat, el malefici dels hereus d’Adam,

Provocà la ira divina,

La mort i la destrucció.  

Així doncs, tots els qui han nascut de la carn,

No són res més que carn, infectada pel pecat,

Enverinada i contaminada.

Que sortós és el cristià!

Pel baptisme d’aigua i Esperit

Esdevé un infant de Gràcia i Salvació.

Es revesteix de Crist

Amb la seda blanca de la innocència!

I ungit pel baptisme

Amb la sang de Crist, de la Glòria, el mantell magenta.

***

3. ÀRIA (Alt)

Jesús, que amb el teu amor immens

Gràcies al baptisme ens has promès

La vida, la gràcia i la salvació,

Ajuda’ns a sentir-nos contents

I renova aquesta beneïda unió

Per tot el temps que visquem.

***

4. RECITATIU (Baix)

Sí, a tu, galindoi de la meva ànima.

Que m’has fet néixer renovat

Et juro fidelitat per tota la vida!

Sacrosant anyell de Déu.

Mes, ai las! sovint el llaç del baptisme he trencat 

I no he servat el què havia promès!

Jesús, tingues pietat, 

Compadeix-te de mi!

Perdona’m els pecats que he comès,

Tu saps, Déu meu, quan de dolorosa m’és 

La fiblada de la vella serpent!

El verí del pecat l’ànima i el cos em fa malbé!

Ajuda’m perquè et triï a tu, amb fe, 

Símbol de la roja serp ensangonada 

Que a la creu encimbellada 

Estronca tots els sofriments

I quan em flaqueja el coratge, em fa sentir valent.

***

5. ÀRIA (Tenor)

Jesús, mort de la meva mort,

Fes que en tota la meva vida

I en la postrema agonia 

Els meus ulls vegin amatents

Que ets la serpent remeiera

En contra del virulent pecat!

Cura’m, Jesús, ànima i cos,

Car, vull posar ma Vida en clar!

***

6. CORAL

La seva Paraula, el seu Baptisme, el seu Repàs

Ens guarden de tot mal,

La fe en el seu Sant Esperit

Ens diu que hi hem de confiar.


Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera.



6/12/20

BWV 116

Només dues cantates es conserven per al Vint-i-cinquè Diumenge després de la Trinitat, una festivitat que desapareix del calendari quan la Pasqua s'esdevé molt aviat: Són la BWV 90 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 116 DU FRIEDEFÜRST, HERR JESU CHRIST.
Estrenada el 26 de novembre de 1724, pertany al cicle de les anomenades Cantates Corals del segon any de Bach a Leipzig. En aquest cas, és un himne de Jakob Ebert de 1601 el que inspirà l'anònim llibretista. Amb la primera estrofa confecciona Bach l'habitual fantasia coral que obre aquest tipus de cantates, en la qual utilitza una cèlebre melodia de Bartholomäus Gesius que, de fet, utilitzà en diverses ocasions: Du Friedefürst, Herr Jesu Christ (Príncep de la Pau, Senyor Jesucrist). El resultat és un cor fulgurant, on les frases de la coral, reforçades per la trompa, van apareixent impreses sobre un concertant de cordes i oboès de ritme trepidant. L'homofonia inicial es desgrana conforme avança el moviment, deixant als sopranos el cantus firmus mentre la resta de veus confecciona una modesta polifonia. La repetició del brillant ritornello inicial conclourà una de les partitures més enèrgiques de Bach.
El clima canviarà radicalment al segon moviment, l'ària de contralt Ach, unaussprechlich ist die Not (Ai las, quan inefable és l'angoixa), un moviment introspectiu i amarat d'una angoixa expressada pels gemecs de l'oboè, únic acompanyant del cantant a part del sempitern continu.
Al següent recitatiu de tenor, Gedenke doch (Recorda, doncs), retrobarem fugaçment les notes inicials de la melodia coral abans esmentada, interpretades pel violoncel. I seguirà un dels poquíssims tercets de Bach, titulat Ach, wir bekennen unsre Schuld (Ah, confessem el nostre pecat). És concebut per a soprano, tenor i baix, una disposició que només trobem en dos dels cinc tercets de Bach que han arribat als nostres dies. L'entramat temàtic és dens i no només es limita a les tres veus, tot i que aquestes siguin únicament sustentades pel continu. En efecte, aquest podria ser substituït per la veu d'un baix i implicar-se a l'entramat sense gaire problemes. Tot i això, el seu paper serà el de presentar, interludiar i concloure el moviment amb el seu delicat ritornello.
Un expressiu recitatiu del contralt acompanyat de tota la corda titulat Ach, lass uns durch die scharfen Ruten (Ai las, no ens facis vessar massa sang) condueix a la coral final, Erleucht auch unser Sinn und Herz (Il·lumina el nostre cor i voluntat), entonació a capella de la setena estrofa de la coral que ha inspirat la cantata, de nou cantada amb la melodia de Bartholomäus Gesius i amb l'orquestra doblant les veus segons la tessitura.

J.M.S.


Cantata BWV 116

DU FRIEDEFÜRST, HERR JESU CHRIST

Dominica 25 Post Trinitatis

Estrenada: 26 de novembre de 1724

Text: Anònim, basat en un himne de Jakob Ebert de 1601.


1. COR

Príncep de la Pau, Senyor Jesucrist,

Home veritable i veritable Déu,

Ets nostre ferm Defensor

En la vida I en la mort;

Sols, és per això, i  en nom teu

Que el nostre clam elevem

Al teu Pare, el  nostre Déu.

***

2. ÀRIA (Alt)

Ai las, quan inefable és l’angoixa

I també la repulsa d’un jutge irat! 

Si més no, en est nostre patiment

Tal com tu, Jesús, ens has manat

Clamem en el teu nom, davant Déu.

***

3. RECITATIU (Tenor)

Recorda, doncs,

Si encara, O Jesús, 

Vols dir-te Príncep de la Pau!

Tu que ens enviares la teva paraula amb amor.

És que ara vols apartar-nos del teu cor

Tu que, d’habitud, tendies a dar-nos sempre ajut?

***

4. ÀRIA - TERCET (Soprano, Tenor, Baix)

Ah, confessem el nostre pecat

I no demanem res més que el teu perdó

I el teu amor que és infinit.

No s’ha trencat pas el teu cor generós

Quan el dolor dels que han perit

Ha fet que vinguessis amb nosaltres al món.

***

5. RECITATIU (Alt)

Ai las, no ens facis vessar massa sang

A força de les punxants fuetades!

O Déu, tu que ets el Déu de l’harmonia,

Saps quan d’injustícia i de crueltat 

Arrossega la fúria enemiga,

Desplega, doncs, les teves mans

Sobre aquesta terra aterrida i fastiguejada;

Amb elles podràs dominar l’enemic

I ens donaràs una pau continuada!

***

6. CORAL

Il·lumina el nostre cor i voluntat

Amb l’esperit de la teva Gràcia,

Perquè no caiguen en una vel·leïtat

Que ens pugui menyscabar l’ànima.

O Crist Jesús

Solament ets tu 

El qui tot això podrà aconseguir.


Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera.