BWV 163

Tres cantates es conserven destinades al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 163, 139 i 52 per ordre de composició, de les quals tot seguit farem una breu ullada a la primera d'elles, la cantata BWV 163 NUR JEDEM DAS SEINE, cantata del Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 24 de novembre de 1715.

L'Evangeli del dia (Mateu 22, 15-22) narrava la disputa amb els fariseus sobre els tributs a Roma, que Jesús conclou amb la cèlebre sentència al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Partint d'ella, el llibretista Salomo Franck (que ostentà càrrecs monetaris a la cort de Weimar) redacta un llibret on estableix que el cor és la moneda amb la que el creient ha de tributar a Déu.

La partitura s'ha conservat en una versió posterior realitzada a Leipzig, i això ho sabem per que inclou un oboè d'amore solista, instrument inventat l'any 1720 segons queda establert en un tractat de Johann Gottfried Walther, parent de Bach i organista també a Weimar. Sigui com sigui, el dispositiu és l'habitual de la majoria de les cantates de l'època de Weimar, més aviat modest i de tipus cambrístic. I el mateix podem dir de la part vocal, de la qual es creu que fins i tot els quatre solistes eren les úniques veus disponibles, les quals haurien interpretat sense cap ajuda la coral final.

La cantata s'inicia amb l'ària de tenor que la intitula: Nur jedem das Seine! (A cadascú el seu!),  moviment en una forma da capo que és molt rara a les cantates d'aquella època. Protagonitzada per les cordes, a la versió de Leipzig s'hi afegiria l'oboè solista, sense descartar un instrument solista original que, en tot cas, s'hauria perdut. El tema de la capçalera, que el tenor cobrirà amb el vers inicial, es convertirà en una proclama omnipresent a tota la peça, inclosa la secció central.

El baix prendrà el relleu del tenor amb una parella de recitatiu i ària. El primer, titulat Du bist, mein Gott, der Geber aller Gaben (Tu ets, Déu meu, el qui tot ho dóna), estableix la simbologia del cor com a moneda amb què pagar a Déu. Aquesta idea és refermada a l'ària Laß mein Herz die Münze sein (Deixa que el meu cor sigui la moneda), que resulta única entre tota la producció de Bach en estar orquestrada per a dos violoncels solistes sustentats pel baix continu. Què cercava Bach amb aquesta configuració tan greu? Per a Alfred Dürr la idea és suggerir un ambient de pressa per acabar la feina, fet que s'expressaria en el vers Komm, arbeite, schmelz und präge (Vine, treballa, fon i encunya-la). Per a Andreas Bomba en canvi, es tractaria de traslladar-nos a la foscor i brutícia d'un taller de foneria, encunyació de moneda o quelcom semblant. En qualsevol cas, l'enèsima demostració de la genialitat bachiana.

A aquesta ària tan estranya segueix un recitatiu també singular, car és concebut com a duet de soprano i contralt que evolucionen de forma canònica cap a l'arioso vivace del darrer tram, seguint el sentit del que va expressant  el text.

Les mateixes veus s'encarreguen de següent moviment, el duet  Nimm mich mir und gib mich dir! (Agafa’m i lliura’m a tu!). Es tracta d'un sobri duet en el qual violins i violes a l'uníson apareixeran a voltes entonant la melodia de la coral de Christian Keymann Meinem Jesum lass ich nicht (No abandonaré el meu Jesús), melodia que apareix en vàries cantates car era molt popular en aquell temps, sobretot a Leipzig. 

I la cantata conclourà amb la coral Führ auch mein Herz und Sinn (Dreça, amb l'ajut del teu Esperit), setena estrofa de Wo soll ich fliehen hin de Johann Heermann interpretada, segons el manuscrit, In simplice stylo, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura, tot i que només està escrita la part del baix. Destaca la melodia, que no és la que Bach usarà posteriorment a la cantata BWV 5 sinó una altra menys coneguda, que s'utilitzava a Weimar i que també apareix a la cantata BWV 199, de la mateixa època.

J.M.S.

Cantata BWV 163
NUR JEDEM DAS SEINE
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1715
Text: Salomo Franck, amb coral final de Johann Heermann (1630)

1. ÀRIA (Tenor)
A cadascú el seu!
Els governs cal que cobrin
Arbitris, censos i tributs,
Cal que ningú deixi
De satisfer el seu deure!
Però el cor només pertany del Déu Suprem.
***
2. RECITATIU (Baix)
Tu ets, Déu meu, el qui tot ho dóna;
Tot el què tenim, ho hem rebut,
De les teves mans, només!
Tu ens has donat
Ànima, seny, cos i vida
I salut i béns i honor i posició!
Aleshores, doncs, nosaltres
Què t’hauríem de donar
Com a prova d’agraïment,
Si tot el què tenim
És teu i no ens pertany res?
Però, Déu, em queda una cosa que et plaurà!
El meu cor, només,
Aquest serà el meu tribut!
Més ai las! Serà moneda falsa, o no?
El maligne hi ha despintat la teva imatge,
La moneda falsa ja és en circulació.  
***
3. ÀRIA (Baix)
Deixa que el meu cor sigui la moneda
Amb la que jo et pagui, Jesús meu!
Si et sembla que encara no és prou neta;
Ah doncs, vine Senyor, i poleix-la,
Perquè tingui una preciosa brillantor!
Vine! Treballa, fon i encunya-la
Fins que la teva imatge
Pugui resplendir dins del meu cor.
***
4. RECITATIU (Soprano, Alt)
Amb quin gust,
O Déu, et donaria el meu cor!
Jo ja ho intento;
Però la carn i la sang sempre romancegen,
Mentre el món
M’aferri el cor
El tindrà segrestat i no el voldrà alliberar;
Altrament, em caldrà odiar-lo
Perquè jo et pugui estimar!
Omple, doncs, amb la teva Gràcia tot el meu cor,
Buida’l, del tot, del món i els seus plaers
I fes-me un cristià de debò.
***
5. ÀRIA - DUET (Soprano, Alt)
Agafa’m i lliura’m a tu!
Agafa’m i dóna’m voluntat,
Perquè t’obeeixi del tot com tu vols!
I dóna’t a mi amb la teva bondat,
A fi de que el meu cor i la meva ànima
Restin amb tu ara i sempre,
Agafa’m i lliura’m a tu!
***
6. CORAL
Dreça, amb l’ajut del teu Esperit,
El meu cor i el meu seny, també,
Perquè jo pugui prendre fugida,
De tot allò que de tu em separés
I que sigui capaç tota la meva vida,
De ser, del teu cos, un membre més.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 52

Es conserven tres cantates per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: les BWV 163, 139 i 52. D'aquesta darrera en farem tot seguit un breu comentari.
Estrenada a Leipzig el 24 de novembre de 1726, la Cantata BWV 52 FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT s'inspira en l'Evangeli del dia, la pregunta dels fariseus a Jesús sobre el pagament dels tributs al Cèsar que Crist resol amb la seva cèlebre sentència. La falsedat dels fariseus, que pretenen fer caure Jesús en un parany, és utilitzada per l'anònim llibretista per a glosar el rebuig al món material, sembrat de falsedats, en favor del món espiritual. La hipocresia d'allò terrenal s'expressarà als moviments inicials de la cantata, mentre que als darrers es refermarà la confiança en el Senyor.

Es tracta d'una d'aquelles cantates de 1726 destinades a un sol cantant, excepte a la coral final. Aquestes cantates són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
La cantata arrencarà amb una simfonia instrumental que no sembla presentar un ambient gaire il·lustratiu de l'amargor present a l'inici del text. Es tracta d'una música escrita uns anys abans, a Köthen, i és ben coneguda pels amants de l'obra de Bach: el moviment inicial del Primer Concert de Brandenburg BWV 1046 en la seva versió original BWV 1046a, del qual es pensa que al seu dia va servir com a simfonia inicial de la primera cantata profana de Bach, la BWV 208, coneguda com a Cantata de la Cacera i escrita a Weimar l'any 1713. Es tracta d'una alegre peça d'ambientació cinegètica que, com dèiem, no cassa gaire amb les paraules que vindran a continuació. Potser Bach va voler presentar-nos un contrast entre l'aparença feliç del món que ens envolta i la seva crua realitat, que roman oculta mitjançant falsedats i hipocresia. 

Si és així, se'n va sortir com el geni que era, ja que tan bon punt acaba la simfonia, el panorama s'enfosqueix a l'instant al recitatiu que intitula la cantata: Falsche Welt, dir trau ich nicht! (Món fals, no confio en tu!), un recitatiu en Re menor on destaquen els salts melòdics abruptes que ens traslladen d'un extrem a l'altre de la tessitura, recurs amb el qual Bach vol suggerir la inconstància i volubilitat del món terrenal.

A aquest recitatiu seguirà l'ària Immerhin, immerhin (No hi fa res, no hi fa res), escrita en La menor i orquestrada per a dos violins i continu amb fagot. Destacarà la figura musical de l'encapçalament, que esdevindrà omnipresent al llarg de tota la peça, arribant a aparèixer fins a 133 vegades, sense comptar el da capo.

A partir d'ara, el missatge de la cantata s'orientarà cap a la confiança en Déu, com es comprova al recitatiu Gott ist getreu! (Déu és fidel!), escrit en mode major i que més aviat seria un arioso, amb el qual es donarà pas a l'ària Ich halt es mit dem lieben Gott (Jo romanc a la vora del Déu estimat), alegre moviment amb els tres oboès acompanyant el cantant. A la secció central, però, es retornarà breument al clima inicial de falsedat i desconfiança en el món material, ressaltant el terme Spott (escarni) amb una doble vocalització.

La coral final  canta la primera estrofa de In dich hab ich gehoffet, Herr, escrita l'any 1533 per Adam Reusner amb una melodia de l'antecessor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Sethus Calvisius, el qual ocupà el càrrec des del 1594 fins a la seva mort, l'any 1615. L'orquestra reforça les veus segons la tessitura, a excepció de la segona trompa, que interpretarà la seva pròpia partitura.

J.M.S.

Cantata BWV 52
FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1726
Text: Christoph Birkmann; coral final d’Adam Reusner (1533)

1. SIMFONIA
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Món fals, no confio en tu!
Car aquí haig de viure
Entre escorpins i pèrfides serpents.
La teva aparença,
Oh, tan encisadora,
Incita d’amagat a la perversió:
Quan Joab et besa,
Cal que mori un pietós Abner.
La rectitud ha estat desterrada del món
Empesa per la falsedat;
Ara és la hipocresia
La que li ha pres el lloc.
El teu millor amic pot ser un traïdor
Quina infausta situació!
***
3. ÀRIA (Soprano)
No hi fa res, no hi fa res,
Que m’hagin donat l’esquena!
Si aquest món fals és el meu enemic,
Oh sí! Déu seguirà essent el meu amic,
Ell sempre obra en mi de bona fe.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Déu és fidel!
Ell no em deixarà, no em pot deixar;
Encare que el món i el seu deliri 
Vulguin enxampar-me amb els seus paranys,
En el seu ajut poso confiança.
Déu és fidel.
Confio amb la seva amistat;
La meva ànima, esperit i ment
I tot el què jo sóc,
Ho deixo a les seves mans.
Déu és fidel.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Jo romanc a la vora del Déu estimat,
El món ja es pot quedar ben sol.
Déu amb mi, i jo amb Déu;
Així és que, tant me fan els escarnis
Dels que enreden amb falses llengües.
***
6. CORAL
En tu he posat la meva esperança, Senyor,
Ajuda’m, que no quedi decebut,
Ni eternament escarnit!
T’ho demano,
Guarda’m
En el teu amor fidel, Déu i Senyor!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 139

Com gairebé sempre, són tres les cantates conservades per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. De la segona d'elles en farem ara cinc cèntims.

Estrenada a Leipzig el 12 de novembre de 1724, la cantata BWV 139 WOHL DEM, DER SICH AUF SEINEN GOTT pertany al cicle de cantates corals que Bach va escriure durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. El llibretista tracta de manera molt indirecta l'evangeli del dia (Mt. 22, 15-22), aquell en el qual els fariseus pregunten a Jesús si cal pagar els impostos a Roma, a la qual cosa els respon amb la cèlebre sentència "doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu". La veritable inspiració del text, com és habitual en les cantates corals, és un himne, en aquest cas de Johann Christoph Rube (1692).

La primera estrofa de la coral és musicada literalment en l'habitual motet-fantasia que dóna nom a la cantata: Feliç aquell qui al seu Déu, que serà cantada amb una melodia de Bartholomäus Gesius. El delicat tema instrumental sobre el que es sustenta és en realitat una paràfrasi melòdica de la primera frase de la coral, recurs que Bach utilitza sovint, sense anar més lluny a la famosa coral que tanca cada una de les dues parts de la cantata BWV 147. Seran els sopranos els qui entonin la coral pura, mentre les altres veus exerceixen el contrapunt, totes elles sustentades per les cordes i els oboès d'amore.

Aquesta cantata ens ha arribat incompleta, com ho demostra l'ària per a  tenor que segueix, Gott ist mein Freund; was hilft das Toben (Déu és el meu amic, de què servirà l'odi). La investigació està segura de que hi falta almenys un instrument, segurament un segon violí, la partitura del qual s'ha perdut. Existeixen diverses reconstruccions, entre elles la de Rilling introduint aquest segon violí o la de Koopman, afegint un oboè i una flauta. Però jo, sens dubte, em quedo amb la decisió de Harnoncourt de respectar la partitura tal com ens ha arribat, amb un sol violí que es sobra per a convertir-la en una ària sensacional, carregada de potència. No arribaré a dir que Bach es va equivocar en introduir un segon instrument, però gairebé...

Un recitatiu de contralt donarà pas a la segona ària de la cantata, per a baix, que també ha tingut una transmissió accidentada. Das Unglück schlägt auf allen Seiten (La desgràcia m'envolta per totes bandes com una pesada cadena) s'ha conservat en una còpia manuscrita per Johann Christoph Altikol, gendre i darrer alumne de Bach, que sembla la va reescriure en haver-se perdut l'original. Estem davant d'un intricat moviment amb cordes i oboès, on Bach aconsegueix suggerir termes com la idea d'estar envoltat, les baules d'una cadena, l'aparició de la mà salvadora i la llum del consol. El text acaba amb dos versos de la coral de Rube.

El cinquè moviment és un breu  recitatiu per a soprano acompanyat de tota la corda i la cantata conclourà amb la cinquena estrofa de la coral que inspira la cantata, repetint a capella la melodia del cor inicial,  utilitzada encara actualment a l'església luterana.

J.M.S.

Cantata BWV 139
WOHL DEM, DER SICH AUF SEINEN GOTT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 12 de novembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johann Christoph Rube de 1692

1. CORAL
Feliç aquell qui al seu Déu
Pot realment abandonar-se com un infant!
Encara que el Pecat, el Món, la Mort
I tots els dimonis l'odiin
Seguirà sentint-se content
Només per tenir l'amistat de Déu.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Déu és el meu amic. De qué servirà l'odi
Que sobre mi aboqui l'enemic?
Resto segur emmig de ràbies i envejes.
 Que rarament digueu la veritat,
Que sigueu sempre falsos,
Pot importar-me?
Aquests que us en burleu, sou inofensius.
***
3. RECITATIU (Alt)
El Salvador envia els seus
De dret emmig del furor dels llops.
Entorn seu es reuneix amb ardits
Una multitud exaltada
Per a ferir-los i humiliar-los.
Però dels seus llavis surten tan sàvies sentències
Que així em protegeix, si cal, del Món sencer.
***
4. ÀRIA (Baix)
La desgràcia m'envolta per totes bandes
Com una pesada cadena,
Però de sobte apareix la seva mà salvadora:
La llum del consol apareix a la llunyania.
Així, vaig aprendre per primera vegada que només Déu
Ha de ser el millor amic dels homes.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Si! Tot i dur amb mi el pitjor enemic,
La pesada càrrega del pecat,
El meu Salvador em farà trobar la Pau.
Entrego a Déu allò que és de Déu:
El més profund de l'ànima.
Si Ell ara ho accepta,
S'esvaïrà la culpa del pecat
I desapareixerà el parany de Satanàs.
***
6. CORAL
Així doncs, desafio la Host Infernal!
Desafio també la venjança de la Mort!
Desafio el Món sencer!
Els vostres cops no aconseguiràn afligir-me!
Déu és el meu protector, el meu auxili i el meu seny,
Feliç aquell qui té a Déu per amic.

Traduïda per Josep-Miquel Serra