BWV 209

Les cantates BWV 209 i BWV 203 són les dues úniques obres de Bach cantades en italià. Tot i que la seva autenticitat ha estat llargament discutida (sobretot la de BWV 203) sembla clara la mà de Bach almenys en la cantata BWV 209, de la qual desconeixem tant el llibretista com el personatge a qui fou destinada, ja que resulta evident la seva condició d'obra d'homenatge o comiat a algú que o bé viatjava freqüentment o bé havia d'estar absent durant un llarg període. Analitzant el text, sobretot el segon recitatiu, podem intuir la persona d'un professor o erudit que sembla marxar a la ciutat d'Ansbach, a la Francònia central. Alguns investigadors han proposat candidats, el favorit dels quals seria Johann Matthias Gesner (1691-1761), antic company de Bach a Weimar i natural d'Ansbach, que l'any 1729 s'establí a la seva ciutat natal per a tornar al cap de dos anys Leipzig, on fou el superior de Bach a l'Escola de Sant Tomàs durant els quatre anys posteriors. Un altre candidat seria Lorenz Christoph Mizler (1711-1778), alumne de Bach i fundador de la Societat Musical per a la qual es pintà l'any 1746 l'únic retrat realment fiable Bach, aquell de Haussmann en el qual porta a la mà el Cànon triple a 6 veus BWV 1076. Tot i no haver-hi nascut, Mizler havia passat la seva infantesa a Ansbach cursant estudis sota la tutela de Gesner.

En tot cas, la modèstia de la partitura, destinada solament a la veu de soprano amb cordes i flauta travessera com a instrument solista, apunten a una celebració íntima, segurament circumscrita a un reduït cercle d'amistats de l'homenatjat i molt allunyada de qualsevol gran demostració a l'estil de les cantates BWV 205 o BWV 207.

L'obra ens ha arribat en dues còpies, una d'anònima i una altra realitzada l'any 1800 per Johann Nikolaus Forkel, biògraf primigeni de Bach el qual va tractar personalment algun dels seus fills i, per tant, devia tenir prou seguretat sobre l'autoria de la partitura. En desconeixem també la cronologia, que es situa generalment entorn a l'any 1729 a causa de la marxa de Gesner a Ansbach. El llibret sembla haver estat confeccionat per algú amb uns coneixements rudimentaris de la llengua de Dante, que es limità a prendre fragments poètics i unir-los de manera maldestra, a base d'adaptacions italianitzades de la sintaxi germànica. Els dos primers versos provenen d'un poema de Giovanni Batista Guarini publicat el 1598, als quals s'afegeixen dos versos extrets del primer acte de la Galatea de Metastasio (Nàpols, 1722). El dos primers versos de l'ària final també són d'aquest autor, concretament de l'òpera Semiramide riconosciuta, obra estrenada l'any 1729. Aquest fet ajuda a acotar la cronologia de la cantata la qual, òbviament, ha d'haver estat composta posteriorment a aquesta data. Un darrer apunt que podria il·luminar dèbilment la cronologia és l'estrena a Dresden l'any 1746 de dues òperes basades en aquest llibret, una de Johann Georg Schürer i una altra, uns mesos anterior, de Johann Adolph Hasse, cèlebre operista que sembla haver mantingut una gran amistat amb Bach. Podria haver estat doncs escrita aquesta cantata a finals de la dècada de 1740? De ser així, es tractaria gairebé amb tota seguretat de la darrera cantata ex novo sorgida de la ploma de Bach.

Inaugura la partitura una fantàstica simfonia amb flauta travessera obligada que recorda moltíssim a la cèlebre Suite en Si menor BWV 1067, amb la qual comparteix tonalitat i dispositiu orquestral. Molt probablement aquesta simfonia no sigui res més que un fragment reciclat d'una obra avui en dia perduda i que ha arribat fins a nosaltres gràcies a la seva inclusió en aquesta cantata. Estem davant del que podria ser l'únic testimoni d'una hipotètica germana bessona de la genial suite per a flauta que ha esdevingut una de les obres més conegudes de Bach. Realment, aquesta simfonia podria perfectament ser inclosa entre els moviments de la Segona Suite sense que la seva qualitat se'n ressentís. Alberto Basso considerava que s'assemblava molt a alguns passatges de l'obertura, mentre que Daniel S. Vega Cernuda la veu més similar al minuetto. A un servidor, en canvi, li recorda més a les bourées centrals. Tot i això, sempre hi he notat quelcom d'estrany, concretament en alguns passatges de la secció intermèdia, tal com si algú aliè a Bach hagués modificat o completat alguns compassos que, al meu parer, no acaben d'encaixar en la bachiana perfecció de la resta de la peça. La repetició de la secció inicial dotarà la simfonia de l'habitual estructura da capo.

El segon moviment serà l'intens recitatiu que intitula la cantata, Non sa che sia dolore (Ningú no sap quan gran és el dolor), en el qual el recitat és sustentat per les cordes i el continu, al qual seguirà la primera ària de la cantata, Parti pur e con dolore (Marxa, doncs, i amb sofriment). Es tracta d'un dens moviment de gran factura tècnica, la qual cosa ve a refermar l'autoria bachiana de l'obra. Estructurada en dues seccions capitanejades per la flauta solista, la central esdevé molt més animada sobretot gràcies a la il·lustració de les onades i a les vocalitzacions sobre el terme goderai (satisfarà).

El breu recitatiu Tuo saver al tempo e l'età constrasta (El teu saber amb el temps i l'edat contrasta), com ja hem remarcat, conté les úniques referències a les circumstàncies que haurien propiciat la composició de la cantata i posa de manifest el baix domini que posseïa el llibretista de la llengua italiana.

I arribarà ja el final de l'obra amb la desimbolta ària Ricetti gramezza e pavento (Refuses paüra i sofriment), la badinerie particular d'aquesta partitura. Certament, no es pot discutir el seu aire juganer talment un vaixell surfejant les onades, fet explicitat al text: Arriba per fi el moment de marxar i el viatger ha d'apartar els típics dubtes i neguits de darrera hora, encarant amb ànim el camí talment el governall un cop passat el temporal. Resulta rellevant la manera com Bach tracta aquí aquest concepte, tan habitual a les seves cantates d'església, on el viatge esdevé metàfora de la mort i, com a tal, exigeix una música que si bé sol ser beatífica manté un cert grau de contenció. Ara en canvi, la partença roman dins l'àmbit terrenal i en conseqüència és il·lustrada amb un esperit més operístic que altra cosa, mostrant certa intenció de modernitat i aproximació a l'estil galant que s'estava imposant en aquella època, fet que podria insinuar certa connexió d'aquesta obra amb la cort de Dresden. Així doncs conclourà aquesta peculiar i enigmàtica cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 209

NON SA CHE SIA DOLORE

Ocasió desconeguda

Estrenada: 1729 (?)

Text: Anònim, amb fragments de G.B. Guarini i dues òperes de Metastasio.

1. SIMFONIA

2. RECITATIU (Soprano)

Ningú no sap quan gran és el dolor

De qui s'allunya del seu amic i no mor.

L'infantó que plora i gemega

Al moment que més desespera

Ve la mare corrents a donar-li consol.

Ves-te'n doncs amb els senyals del cel,

I complau suara de Minerva el zel.

3. ÀRIA (Soprano)

Marxa, doncs, i amb sofriment

Deixa el nostre cor dolent!

La Pàtria satisfarà,

En fer-li un servei com cal

Vogaràs d'una costa a l'altra

Hauràs propicis els vents i les onades.

4. RECITATIU (Soprano)

El teu saber amb el temps i l'edat contrasta,

Virtut i valentia per vèncer ja et basten;

Mes, qui pot fer-te més gran del què ja ets

Ansbach, que és plena de tants prohoms eminents.

5. ÀRIA (Soprano)

Refuses paüra i sofriment

Com un timoner a contra vent,

Que no s'espanta ni tremola

Sinó que content a la proa

Va cantant de cara a cara al mar.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 208

La primera cantata profana coneguda de Bach, la Cantata de la Cacera BWV 208, és també una de les més cèlebres i,  alhora, constitueix una important frontissa en la seva evolució musical: Es pot considerar la primera cantata moderna del jove compositor, el qual d'ara endavant deixarà enrere l'estil arcaïtzant i madrigalesc de les seves primeres obres vocals per a adoptar l'stil novo provinent d'Itàlia, caracteritzat sobretot per una diàfana estructuració en recitatius, àries i cors. I no només això sinó que les àries i cors d'aquesta cantata semblen ser les primeres peces de Bach amb la característica forma tripartita da capo que ja mai més abandonarà. Superada aquesta prova, un Johann Sebastian de 28 anys, organista de la cort ducal de Weimar, va estar prou madur com per a assumir nous reptes: Ascendit al càrrec de Konzertmeister un any més tard, l'obligació de presentar una cantata d'església mensual (totes elles ja en el nou estil) originarà el seu primer cicle de cantates litúrgiques, el Cicle de Weimar.

Per a establir les circumstàncies de la composició de la Cantata de la Cacera cal fer primer un breu apunt sobre el duc Christian de Weissenfels (1686-1736). A Weissenfels, una bella ciutat saxona molt propera a Leipzig, residia una petita cort ducal que, això sí, en temps del duc Christian pretenia ser magnificent dintre de les seves possibilitats o, millor dit,  per sobre d'elles, car els darrers anys del seu mandat el ducat fou intervingut per ordre del Kaiser degut a l'alarmant estat de les seves finances. El jove duc havia pres les regnes de la cort l'any 1712, a l'edat de 26 anys, i de seguida havia començat la disbauxa econòmica: Els seu aniversaris eren celebrats amb un reguitzell d'actes que es perllongaven diversos dies farcits de teatre, concerts, òperes, tiberis i caceres. Concretament fou el vint-i-setè aniversari ducal, esdevingut el 23 de febrer de l'any 1713, el que sembla haver propiciat la composició d'aquesta cantata. Efectivament, un dels convidats a la festa fou el duc Wilhelm Ernst de Weimar, en aquells dies patró de Bach, al qual sembla que ordenà la composició de l'obra potser per a servir de Tafelmusik, la música que s'interpretava durant els banquets. Aquesta data de 1713 és la més acceptada actualment, tot i que durant molts anys es va pensar en l'any 1716 donat que d'aquest any data la publicació a Jena de l'antologia poètica Geist-und Weltlicher Poesien, zweyter Theil de Salomo Franck, poeta oficial de la cort de Weimar i llibretista de moltes de les cantates primigènies de Bach, entre elles la BWV 208 que apareix a l'esmentada publicació. Una interpretació documentada de la cantata a Weimar el 19 d'abril de 1716 avalaria aquesta tesi. Però un fet decisiu per tal d'avançar a 1713 la cronologia de la partitura és que el text utilitzat per Bach, conservat juntament amb la partitura autògrafa, és manuscrit. Sembla doncs plausible pensar que Franck hauria subministrat el text personalment a Bach l'any 1713, esperant completar el recull poètic que publicaria tres anys més tard. 

Un darrer apunt preliminar servirà per a recordar els lligams que Bach va mantenir durant tota la seva vida amb la ciutat de Weissenfels, de la qual n'era filla ni més ni menys que la seva segona muller, Anna Magdalena. La BWV 208 no va ser ni de bon tros la única cantata de felicitació que Bach va interpretar a Weissenfels. Sense anar més lluny, una altra obra profana estrenada allà l'any 1725 fou posteriorment convertida en l'Oratori de Pasqua BWV 249 i li va valdre a Bach el títol honorífic de Compositor de la Cort quatre anys més tard. La cantata BWV 208 va esdevenir una obra recurrent al llarg de la carrera de Bach, el qual la va reposar en nombroses ocasions (1716 a Weimar, 1729, 1740-42 a Leipzig), en alguna d'elles adaptada a un nou text (BWV 208a). Encara més simptomàtica de l'estima que li devia tenir és la reutilització de diversos dels seus fragments en posteriors cantates d'església tals com les BWV 68, BWV 149 o la cantata perduda Herrscher des Himmels, König der Ehren, BWV Anh. I 193.

El llibret de Franck configura un encés elogi del duc Christian mitjançant la lloança de la cacera, que devia ser una de les seves grans aficions. Quatre personatges mitològics en són els protagonistes, destacant la presència de dues sopranos en detriment de la veu de contralt. La relació entre Diana i Endimió afegeix cert caire romàntic al text i en referma el caràcter secular.

El primer que sobta de la cantata BWV 208 és l'inici, el simple recitatiu per a soprano que la intitula. Si tenim en compte que la presència de simfonies introductòries és una constant a les cantates primerenques de Bach, aquí n'hi hauria d'haver una. I encara més tractant-se d'una obra festiva i de caràcter cinegètic, cosa que es prestaria amb escreix a una obertura instrumental d'alta volada. Així ho asseguren estudiosos com Andreas Bomba, els quals veuen en el que sembla ser una versió primigènia del Primer Concert de Brandemburg catalogada al BWV 1046a (antigament BWV 1071) la possible simfonia instrumental que hauria preludiat la cantata. Realment, la seva ressonància cinegètica és innegable mercès a la presència de les dues trompes, que també són requerides a la primera ària de la cantata. Per què doncs aquesta simfonia no s'hauria conservat amb la resta del manuscrit, és un misteri. Potser Bach en va prendre les pàgines a l'hora de reconvertir-la en el Primer Concert de Brandemburg i no les va tornar a adjuntar. O potser la simfonia era una altra, i es va perdre. Fins i tot és possible que, senzillament, la cantata arrenqui amb un recitatiu com tantes altres obres de Bach, i ja està. Molt probablement mai sabrem la veritat. 

Sigui com sigui la cantata, com hem dit, s'inicia amb el recitatiu de soprano Was mir behagt (El que més m'agrada és la plasent cacera) en el qual la deessa Diana exposa el plaer de la batuda, destacant les  escales amb les quals es representen el llançament del dard i la mort de la presa. Entonarà tot seguit la feréstega deïtat l'ària Jagen ist die Lust der Götter (Caçar és el plaer dels déus) en la qual, com també ha estat dit, intervenen les dues trompes naturals amb un tema arrauxat que arrenca de manera idèntica al de l'ària Christenkinder, freuet euch! de la cantata BWV 40. La part de soprano és realment florida i exigent, la qual cosa fa pensar que podria haver estat destinada a alguna de les cantants de l'òpera que el príncep Christian mantenia a Weissenfels. Els termes principals són degudament il·lustrats, sobretot Jagen (caçar), cantat amb cadències fulgurants. L'estructura recorda a una primitiva forma da capo, intuïda més que explicitada pel silenci de les trompes als versos 3 i 4, que vindrien a constituir la secció central.

Entra tot seguit en escena el tenor Endimió, l'únic afortunat que gaudí de l'amor de Diana o Àrtemis, cosa que realment va tenir mèrit car era aquesta una deessa que fou capaç de transformar en cérvol el caçador Acteó i fer-lo devorar pels seus propis gossos pel sol fet d'haver-la vist nua de manera accidental. La realitat és que la mitologia en aquest cas resulta confusa, ja que segons la majoria de fonts clàssiques la deïtat enamorada d'Endimió fou Selene, personificació de la Lluna, i no pas Àrtemis. En tot cas, la translació romana de la mitologia grega generalment unificava ambdues deesses en Diana. Tornant a la cantata que ens ocupa, el recitatiu d'Endimió Wie? Schönste Göttin? Wie? (Com és? bella deessa! com és?) destaca per l'extensa vocalització sobre Jägeren (diminutiu despectiu del mot cacera) i dóna pas a l'ària Willst du dich nicht mehr ergötzen (És que ja no et vols regalar) on solament el continu, en base a un repetitiu tema en ostinato, acompanya la veu del tenor, qui cantarà amb retorçades vocalitzacions els termes Netzen (xarxes), Banden (enllaçar, prendre la mà) i gefangen (malles).

Torna a prendre la paraula Diana al recitatiu Ich liebe dich zwar noch! (És ben cert t'estimo, no cal dir!), al qual es sumarà Endimió per tal d'entonar un preciós duet en arioso marcat per les extenses vocalitzacions sobre Flammen (Flames), zusammen (plenitud) i Freuden (felicitat).

Serà ara el baix, encarnació del déu Pan, qui aparegui en escena mitjançant el recitatiu Ich, der ich sonst ein Gott (Jo que endemés sóc el rei) on s'explicita la primera lloança al duc Christian, el qual seguirà sent complimentat a l'ària Ein Fürst ist seines Landes Pan! (Un príncep és el Pan del seu país!). Trobem aquí el primer moviment d'aquesta partitura que Bach parodiarà molts anys després, concretament a la cantata BWV 68, de l'any 1725. Els tres oboès requerits, per cert, s'adiuen molt més amb l'ambient pastoral d'aquesta primera versió que no pas amb la versió d'església. Alguns versos que denoten quietud tals com  nicht leben (sense vida) seran il·lustrats amb l'habitual nota llarga sostinguda en el temps.

Encarnada per la segona soprano, Pales, una obscura deessa romana dels ramats, farà la seva primera aparició al recitatiu Soll denn der Pales Opfer hier das letzte sein? (Cal que sigui de Pales la darrera finesa?) que donarà pas al que segurament sigui el primer great hit de la carrera de Bach: L'ària Schafe können sicher weiden (Els ramats pasturen serenys), deliciosa peça amb flautes dolces que ha esdevingut una de les tonades més populars del compositor, contribuint en gran mesura a la fama d'aquesta cantata i que sembla increïble que no fos parodiada en alguna obra posterior. La seva suau melodia, sustentada pel ritme pausat del continu, sumada a la dolçor de les flautes a l'uníson li confereixen un extraordinari efecte relaxant i bucòlic.

Un fugaç recitat de Diana (el darrer de la cantata) convida tots els personatges a entonar un cor, Lebe, Sonne dieser Erden (Visca, el sol d'aquesta terra), que tot i arrencar de manera homòfona aviat esdevé una autèntica demostració de la, en aquell moment, incipient arquitectura bachiana. Estructurat en la nova forma da capo, a la secció central es silencien les trompes i es retorna a l'homofonia coral.

Ara vindran tres àries successives, la primera de les quals és un duet de soprano i tenor titulat Entzücket uns beide (Alegrem-nos tots dos) en el qual els cantants evolucionen a l'uníson sobre un acompanyament del violí solista, tot molt a l'estil francès. Un subtil detall ve a confirmar la cronologia que situa la composició de la cantata l'any 1713: Al manuscrit apareix esmenat el nom del duc Christian, substituït pel d'Ernst August de Weimar. Indubtablement ha de ser una correcció realitzada en la interpretació de 1716, la qual cosa demostra que no era pas la primera. 

Arribarà ara un altre moment remarcable, l'ària de Pales Weil die wollenreichen Herden (Perquè els ramats de rullat velló), versió primigènia d'una preciosa ària que, totalment refeta, apareixerà l'any 1725 a la cantata BWV 68 abans citada, sota el títol Mein Gläubiges Herze. Aquesta peça amaga una curiosa història: Al final del manuscrit original de la cantata BWV 208, hi apareix un trio per a violí, oboè i baix continu de 27 compassos que deriva del ritornello instrumental d'aquesta ària i que fou catalogat en el BWV 1040 com a obra autònoma. Sembla com si, donada la bellesa d'aquest ritornello, algú hagués demanat a Bach que n'improvisés una ampliació. Quan l'any 1725 Bach decidí reutilitzar aquesta ària, va incloure a mode de coda una versió revisada d'aquells 27 compassos que, realment, eleven la peça a una alçada divina. Respecte a la versió profana d'aquesta ària, la paròdia religiosa n'ampliarà tant la durada com el dispositiu instrumental.

El penúltim moviment de la cantata serà l'ària de baix Ihr Felder und Auen (Vosaltres herbatges i pradells), en la qual Pan, acompanyat solament del continu, referma la lloança al duc Christian mitjançant una pastoral peça dansaire, a ritme de siciliana, que desemboca al cor final, Ihr lieblichste Blicke, ihr freudige Stunden (Amorosa divertició, joiosos moments). De nou ens trobem davant una peça de llarg recorregut, car molts anys després, cap al 1728 (la cronologia no és ferma), reutilitzaria Bach aquest cor en una de les cantates per a la diada de Sant Miquel, concretament la BWV 149. I encara en consta un altre reciclatge a la cantata perduda de 1740 Herrscher des Himmels, König der Ehren que ja hem esmentat a l'inici. El característic tema de capçalera romandrà constant al llarg de tot el moviment i enllaçarà les tres seccions de què consta, essent la intermèdia notablement més modesta en l'aspecte vocal i orquestral, en contrast amb l'exuberància de les seccions extremes on hi manquen les flautes però no els oboès. De nou un subtil detall que ens il·lustra sobre com, en aquella època, sovint els mateixos intèrprets s'encarregaven dels dos instruments.

Així conclourà doncs la que probablement hagi esdevingut l'obra profana més popular de Bach la qual, sense dubte, devia tenir força pes en la seva promoció dins la cort ducal de Weimar.

J.M.S.

Cantata BWV 208

WAS MIR BEHAGT, IST NUR DIE MUNTRE JAGD!

(Cantata de la Cacera)

Aniversari del duc Christian de Saxònia-Weissenfels

Estrenada: 1713/1716

Text: Salomo Franck

*Diana: La deessa romana de la caça, adorada ensems com la deessa Lluna.

*Endimió: Jove pastor grec; a la nit, mentre dormia, la deessa Lluna venia a besar-lo.

*Pan: Déu grec de la caça i dels pastors, també era considerat “Déu Universal”.

*Pales: Deessa pastora dels romans, guardava els ramats dels depredadors.

1. RECITATIU (Soprano I)

Diana:

El què més m’agrada,

És la plasent cacera!

Abans que despunti l’alba,

I el cel mostri la seva llum primera,

Aquesta fletxa ja haurà atrapat una bona presa!

2. ÀRIA (Soprano I)

Diana:

Caçar és el plaer dels déus,

Caçar és dels herois la ufana!

Fugiu, els qui mes nimfes befeu,

Fugiu dels caminals de Diana!

3. RECITATIU (Tenor)

Endimió:

Com és? bella deessa! com és?

Que ja no en vols saber res

Del qui fou per tu mitja vida?

Oi que a l’Endimió donaves

Quan tranquil·lament dormia

Aquelles dolces besades?

És que et desfàs, encisera,

Dels forts lligams de l’amor?

I et fons per anar de cacera?

4. ÀRIA (Tenor)

Endimió:

És que ja no et vols regalar

En les delitoses xarxes

Que Amor ens vol llançar?

On captius en les seves malles

Amb inusitat anhel,

Joia i pler ens donaran la mà.

5. RECITATIU (Soprano I, Tenor)

Diana:

És ben cert t'estimo, no cal dir!

Malgrat això

Avui un gran esplendor ha de lluir

I és que, per damunt de tot,

Em cal fer acatament i acollir!

Amb els meus amorosos petons

El benvolgut Cristian

El nostre Pan de la foresta

Perquè pugui celebrar amb salut i prosperitat

El seu aniversari amb una gran festa!

Endimió:

Així doncs,

Deixa'm Diana

Que, sense tardar, tu i jo

Li encenem “en ofrena de joia” una flama.

Ambdós:

Sí! Sí! ablamem les nostres flames plegats

Tot i desitjant-li plena felicitat!

6. RECITATIU (Baix)

Pan:

Jo que endemés sóc el rei

De tots aquests lats conreus

Davant el ceptre de govern de Cristian

Poso la vara de pastor als seus peus!

Puix que l'august Pan, sa altesa,

Ha fet tan feliç aquesta terra,

Que hi riuen camps, boscos i tot ser vivent.

7. ÀRIA (Baix)

Pan

Un príncep és el Pan del seu país!

Així com sense ànima no viu un cos

Ni pot anar per bon camí,

Així una terra és com un catau luctuós,

Quan li manca el príncep i cabdill

I li manca allò que li és més valuós.

8. RECITATIU (Soprano II)

Pales:

Cal que sigui de Pales la darrera finesa?

No! no!

Jo també desitjo fer la meva ofrena,

I ja que en tot el país tronen crits festius

També vull que aquests camps jolius

Per a honorar el nostre heroi saxó

S'apleguin amb joia i satisfacció.

9. ÀRIA (Soprano II)

Pales:

Els ramats pasturen serenys

A l'empara d'un bon pastor!

On governen els bons regents,

Hom se sent en pau i assossec

I es troba en un país sortós!

10: RECITATIU (Soprano I)

Diana:

Així doncs, ajuntem-nos tots,

I fem rodó aquest dia de gran goig!

11. COR

Diana, Pales, Endimió, Pan:

Visca, el sol d'aquesta terra,

Perquè Diana de nit també

Vetlli per la ciutat del cel

Que els boscos espletin verds!

Visca, el sol d'aquesta terra.

12. DUET (Soprano I, Tenor)

Diana, Endimió:

Alegrem-nos tots dos,

Que salti de joia tothom,

I que el cel s'engalani

Amb diamantines lluentors!

Que el príncep Cristian reposi

Sobre un llit de roses, afranquit de temors.

13. ÀRIA (Soprano II)

Pales:

Perquè els ramats de rullat velló

Puguin pasturar satisfets

Pels espaiosos glevers,

Visca el nostre heroi saxó!

14. ÀRIA (Baix)

Pan:

Vosaltres herbatges i pradells

Que feu ufana verdejants

Aclameu-lo ara també!

Que visqui el Duc, en pau i felicitat!

15. COR

Diana, Pales, Endimió, Pan:

Amorosa divertició, joiosos moments,

Que sempre t'afavoreixi la bona sort!

Que el cel et coroni amb deliciosos plaers!

Visca el príncep Cristian! Aquell qui coneix

Com alegrar-nos el cor,

Com vèncer l'entristiment!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 206

La gènesi d'aquesta cantata fou força accidentada. Bach pretenia estrenar-la el 7 d'octubre de 1734 per tal de celebrar l'aniversari del príncep elector de Saxònia Frederic August II, qui el 5 d'octubre de l'any anterior havia esdevingut rei de Polònia amb el nom d'August III després d'una curta guerra de sucessió. Sembla ser que, quan la cantata era a mig compondre, el rei anuncià per sorpresa una visita a Leipzig per als dies 2 a 6 d'octubre,  acompanyat de la reina Maria Josepha. La ciutat doncs va variar els plans, ja que no podia perdre l'oportunitat de complimentar els monarques amb una gran celebració el dia 5 d'octubre, primer aniversari de la coronació d'August. S'encomanà al doctor de la universitat Johann Christoph Clauder un text adient, que a més hauria de ser degudament editat i publicat. Bach va haver d'abandonar la composició de la cantata d'aniversari per a posar en música (en només 3 dies!) aquell nou text, que finalment va esdevenir la cantata BWV 215.

Va ser dos anys després, el 7 d'octubre del 1736, quan Bach va rescatar aquella cantata d'aniversari inconclusa i la va interpretar, ara sí, el dia de l'aniversari reial. D'aquesta cantata BWV 206 consta encara una altra interpretació el 3 d'agost de 1740 amb motiu de l'onomàstica de rei. 

L'anònim llibretista, que bé podria ser Christian Friedrich Henrici (Picander), composa una al·legoria típicament barroca protagonitzada per la personificació de quatre rius al·lusius als territoris sota la dominació August: El Vístula (Polònia), l'Elba (Saxònia), el Danubi (l'Imperi Austríac, d'on era l'esposa d'August) i el Pleisse (la ciutat de Leipzig). Els tres primers reivindicaran per a sí mateixos la figura del rei, però finalment serà el darrer qui proposi una solució.

Arrenca la cantata, com no podia ser d'altra manera, amb el gran cor de fanfàrria típic de les grans celebracions que la intitula: Schleicht, spielden Wellen und murmelt gelinde (Llisqueu onades jogasseres, i dòcilment brogiu). Desplega Bach aquí tot el seu enginy per tal de suggerir el caràcter dels rius, que a voltes baixen calmats i a voltes crescuts. La primera secció doncs, alterna  passatges esclatants amb d'altres de més relaxats que, en la part vocal, gairebé voregen el sotto voce. La fanfàrria de trompetes i timbales però, apareixerà contínuament per tal d'enllaçar els passatges. A la secció central, més asserenada, construeix Bach una magnífica fuga amb la qual cerca suggerir la força imparable de les crescudes que esberlen els rescloses. La repetició de la secció inicial dotarà aquest moviment de la típica estructura da capo.

La part central de la cantata constarà de l'habitual sèrie de recitatius i àries agrupades per tessitures. Començarà el baix, encarnació del riu Vístula, amb el recitatiu O glückliche Veränderung! (O feliç metamorfosi!), on destaca l'al·lusió a la fi de la guerra polonesa mitjançant l'esment del Cocit, el riu de l'Hades per on Caront transportava les ànimes. Seguirà l'elegant ària Schleuß des Janustempels Türen (Tanca les portes del temple de Janus) que, com no podia ser d'altra manera, és escrita a ritme de polonesa i encarregada a les cordes en ple. De nou el text es referirà a la guerra de successió polonesa mitjançant l'al·lusió al temple romà de Janus, les portes del qual eren obertes en temps de guerra i closes en temps de pau.

Prendrà el tenor el relleu amb el recitatiu So recht! beglückter Weichselstrom! (Molt bé! Vístula sortós torrent!), en el qual el riu Elba reclama per a sí August, acabant la intervenció en un decidit arioso. Aquesta empenta es trasllada a l'ària següent, Jede Woge meiner Wellen (De les meves onades cada rull), on un enèrgic solo de violí (un estil que Bach devia saber era habitual a la cort de Dresden) acompanya el tenor, qui destaca per sobre de tot el terme das goldne Worth (daurat nom), és a dir August.

La contralt, encarnant el Danubi i per tant la casa imperial d'Habsburg a la qual pertanyia la reina, entra en escena amb el recitatiu Ich nehm zugleich an deiner Freude teil (Jo també m'encomano de la teva joia) al qual segueix l'ària Reis von Habsburgs hohem Stamme (Les teves brillants flames de virtut), on l'acompanyen dos oboès d'amore, instruments que Bach gairebé sempre associa amb la seva veu. Aquí la metàfora més destacable serà l'al·lusió al llorer, símbol de la corona imperial. La densa partitura podria voler representat l'espessor del brancatge d'aquest arbre.

No deixa de ser irònic que finalment sigui el Pleisse (soprano), el riu de Leipzig que comparat amb els altres és més aviat un rierol, qui estableixi l'estatus de cadascú. Al recitatiu Verzeiht (Perdoneu-me) s'exclou el Danubi, com a riu estranger, del dret a la presència d'August mentre que s'exhorta els altres tres a compartir-lo i resignar-se quan no hi sigui. Aquest acord serà refermat a la singular ària Hört doch! der sanften Flöten Chor (Però escolteu! El cor de flautes meloses), i diem singular per que potser serà la única vegada en què Bach utilitzi fins a tres flautes travesseres simultànies, símbol de la concòrdia aconseguida pels tres rius. Serà la única ària de la cantata que no presenti la forma da capo sinó una estructura en dues seccions amarades d'aquell estil galant tan propi de la complaença barroca.

El penúltim moviment serà l'habitual recitatiu on totes les veus refermen el missatge de la cantata i preparen l'entonació del cor final, en aquest cas titulat Die himmlische Vorsicht der ewigen Güte (Que l'eterna bondat de la divina providència), on de nou reapareixerà la fanfàrria festiva, ara ritme de giga, la dansa que tanca moltes de les obres instrumentals i per a teclat de Bach i que aquí presentarà una estructura de rondó. A la secció central callarà l'orquestra i el conjunt coral serà substituït per un breu duet de soprano i contralt. Així conclourà aquesta cantata d'homenatge a August III qui, no ho oblidem, un mes més tard concediria a Bach el títol honorífic de Compositor de la Cort gràcies al qual van cessar en gran mesura els conflictes amb les autoritats de Leipzig.

J.M.S. 

Cantata BWV 206

SCHLEICHT, SPIELENDE WELLEN, UND MURMELT GELINDE

(Dramma per Musica)

Cantata de Felicitació al Príncep Elector de Saxònia

Estrenada: 7 d'octubre de 1736

Text: Anònim (Picander?)

1. COR

Llisqueu onades jogasseres, i dòcilment brogiu!

No, no bramuleu rabents,

Rebotant en les ribes i els niells!

L'enardiment que va obrir els nostres rius

Les ones amb encrespat remoreig

Malmeten les rescloses,

Ens posa la por al cos i ens atemoreix.

2. RECITATIU (Baix)

El Vístula: 

O feliç metamorfosi!

El meu riu que suara era com el Cocytus infernal,

Que baixava, sorn i pausat enduent-se els morts,

I despulles d'escruixits soldats

Ja no podrà arribar a l'Alfeu

Que assaona l'Arcàdia santa.

Ara la mossegada de color mangra

Rovella canons gicats en els braços de Morfeu

Quan, el cel ens posava a retxa no fa gaire,

Escapçant els bescolls del poble meu.

Qui ens ha prodigat, doncs, aquesta gran sort?

És August,

Dels seus vassalls conhort,

De la seva terra el diví valedor,

Sota el ceptre del qual faig acatament,

I amb la seva potestat qui sols per mi vetlla,

Qui ens ha donat aquests faïments.

Així és com canta qui la meva aigua vol beure:

3. ÀRIA (Baix)

Vístula:

Tanca les portes del temple de Janus,

Puix t'oferim els nostres cors.

I com a prova de la nostra fidelitat

Senyor, és només per la teva bondat,

Que els nostres sentiments

Els posem als teus peus, obedients.

4. RECITATIU I ARIOSO (Tenor)

L'Elba:

Molt bé! Vístula sortós torrent!

És lloable el teu raonament,

Puix a mi, la teva fidelitat també em sembla bé,

Pensa també que el meu amor

No pot acceptar allunyar-se del meu rei.

Car el prestar no és el mateix que el donar:

Tu em demanares el gloriós August

La qual semblança

És la viva imatge del seu il·lustres pares,

jo te'l deixar en confiança

perquè l'admiressis i veneressis,

No per rapir -lo dels meus braços i la meva falda.

T'ho juro, O Senyor,

Per les cendres del teu pare,

Per les teves victòries i honors.

Abans mesclaria les meves deus

Amb les del Ganges poderós

Perquè s'oblidessin de les seves rels.

Abans podria un Malabar

Venir a pescar a la meva ribera.

Puix que jo, de cap manera,

Mai per a res, car August, et voldria deixar.

5. ÀRIA (Tenor)

Elba:

De les meves onades cada rull

Crida el teu daurat nom. August!

Mireu tritons, riallers plançons,

Amb quina alegria mai no vista

El meu poder infla els al·luvions,

I en en desfer-se llur embranzida

Se sent l'eco d'aquest dolç nom

Com va ressonant cent voltes cada dia.

6. RECITATIU (Contralt)

El Danubi:

Jo també m'encomano de la teva joia

Venerable pare de tots els rius!

Però fes memòria

Que també vull fer valdre

El meus afanys sobre el teu paladí.

Malgrat que no miro amb l'ull engelosit

Aquesta ufanor

En què t'ha afavorit el teu Salomó,

La mà de Carles que ateny

El cepte sobre nosaltres

Com a valuós do del cel.

Altrament, qui és el qui no sap encare,

D'on ve l'arrel d'aquest esplendor

Del teu Trajà benvolent

Revelat per la gràcia de Josefina

Que n'ha fet gala a dretcient,

Damunt de les meves ribes?

7. ÀRIA (Contralt)

Danubi:

Les teves brillants flames de virtut

Tany del poderós llinatge d'Habsburg

Hom palesa, admira i lloa en els teus vorals.

Provenen d'uns llorejats ramells

Puix que els teus vincles conjugals

Són talment uns fructífers llorers.

8. RECITATIU (Soprano)

El Pleisse:

Perdoneu-me,

Molsoses i esponeroses deus

Si una nimfa ve a pertorbar

El vostre bruit i les vostres veus.

La contesa és del tot justa;

És gran i valuosa la raó que les empeny.

Em sento ple de joia

Puix ja estic veient

Les meves nimfes fent xerinola,

En sentir l'arribada del nostre heroi eminent,

Qui s'ha guanyat bé prou,

Que tots els seus governats

Li facin ofrena de llurs cors

Pitjor fora caure en malvestats.

Escolteu, doncs, el què la meva boca

Dir-vos gosa:

Tu, que l'In i el Lec, el teu caudal fan acréixer,

Tu, Com nosaltres faràs acatament a la règia parella,

I ens assadollaràs abastament.

L'un i l'altre, us portareu com a germans

I amb la brillantor d'aquests dos reials estels

I ensems amb alternança

Us omplireu de paciència i esperança.

9. ÀRIA (Soprano)

Pleisse:

Però escolteu! El cor de flautes meloses

Que el pit enjoien i alegren l'oïda.

La força de la inseparable concòrdia

Que ha creat aquesta amable harmonia

I,fins i tot, altres fets excepcionals;

Fixeu-vos-hi, mireu-los bé com són ells.

10. RECITATIU (Baix, Tenor, Contralt, Soprano)

Vístula:

Cal que ho sigui, vull ser obedient.

Elba:

M'adoloreix la partença,

Mes el què vol el meu rei dicta la meva volença.

Danubi:

I jo estic ben dispost

Per a satisfer-vos, si em veig en cor.

Pleisse:

Així, que l'acord coroni la vostra aliança.

Doncs, no veieu, els altars a bastança

Que es basteixen en les vostres ribes?

I perquè s'hi posen a ballar les nimfes?

Ai! si no vaig errat

Veig avui la llum tan ansiejada

Que brilla de joia ablamada

De la que el nostre generós August

Dolça delícia del món

Ha manllevat el seu nom.

Apa! Vinga ja!

Ja que l'ocasió i el moment

Ens donen la mà,

Canteu amb mi un cop més de mantiment:

11. COR

Que l'eterna bondat de la divina providència

Protegeixi la teva vida, August sereníssim!

Que totes les gotes que avui, a balquena,

Hom pot trobar en els nostres molsosos reguers,

Per sempre agombolin el teu noble esperit

D'alegria i de plaer!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 205

August Friedrich Müller (1684-1761) fou un jurista i lògic alemany, professor de filosofia de la universitat de Leipzig en temps de Bach, que devia ser molt estimat pels seus alumnes els quals, el 3 d'agost de 1725, dia del seu sant, li organitzaren una serenata vespertina davant de casa (al número 2 de  la Katharinenstraße) en la qual interpretaren ni més ni menys que una cantata d'homentage escrita ex profeso pel -des de feia poc més de dos anys- Kantor de Sant Tomàs i Director Musices de la ciutat. Difícilment algú podrà igualar mai tal honor.

El text era obra de Picander, col·laborador habitual de Bach en aquella època, el qual composa una al·legoria on els furiosos vents governats per Èol són temporalment confinats a fi que es pugui celebrar en calma l'homenatge a Müller. Resulta singular la dimensió de la partitura, tant per la seva extensió de 15 números com pel dispositiu desplegat, un dels més nodrits de Bach, que basteix així una de les seves obres profanes més imponents. La cantata seria degudament reformada i reestrenada el 19 de febrer de 1734 ni més ni menys que a la celebració lipsienca de la coronació d'August III com a rei de Polònia. Aquesta segona versió (BWV 205a) conserva pràcticament idèntica la música, a la qual adapta parcialment un nou text d'autor desconegut (Picander?) aprofitant la coincidència en el nom dels dos homenatjats.

La gran orquestra utilitzada en l'homenatge a Müller, amb predomini dels instruments de vent, segurament fou possible mercès a la disponibilitat de nombrosos estudiants intèrprets, i el sarau va haver de ser considerable si tenim en compte que el carreró, al costat de l'antiga Rathaus, devia actuar com a caixa de ressonància (actualment l'indret és més obert ja que el traçat històric del centre de Leipzig pràcticament ha desaparegut). Poques vegades disposarà Bach de trompes, trompetes i oboès a la vegada, car la costum era que un sol músic manegués dos o tres d'aquests instruments en una mateixa  interpretació.

S'inicia la cantata amb el cor que la intitula (Zerreißet, zersprenget, zertrümmert die Gruft), com ja hem esmentat un dels més nodrits de Bach, el qual ens transporta a un escenari amb els vents desfermats. Com no pot ser d'altra manera, els instruments de vent capitalitzen la narració, a la qual s'hi sumen les timbales i les cordes, aquestes en el paper de furibundes rauxes suggerides per ràfegues ondulants. L'inici és fulgurant, sumant instruments al ritme frenètic del continu amb timbales: Primer les flautes, després els oboès, les cordes i finalment les trompes i les trompetes. El Cor dels vents seguirà el mateix estil caòtic, amb passatges homòfons, fugats o arrauxats. A la secció central, més relaxada, es silencien trompes i trompetes i en l'aspecte vocal destaca el tractament del terme betrübt (plors), il·lustrat per les veus altes amb una llarga harmonia disminuïda. La repetició de la secció inicial configura l'habitual estructura da capo.

El primer recitatiu Ja! ja! Die Stunden sind nunmehro nah (Sí! Sí! Ja és a prop, l'hora és arribada) ens presenta el poderós Èol (encarnat pel baix) en tota la seva majestat, evidenciada per les intervencions de l'orquestra en ple. Sempre al servei del text, construeix Bach un recitatiu singular, tant per la contundència de l'acompanyament com pel tractament harmònic, que eludeix vàries vegades la conclusió previsible per a desviar-se cap a un final en piano, al·lusiu a l'extinció de les flames.

Seguirà el baix amb l'ària Wie will ich lustig lachen (Quin tip de riure que em faré), dinàmic moviment protagonitzat per una onomatopeia del riure presentada ja al primer compàs i que serà heretada pel cantant i repartida per tota la peça sobre el terme lachen (riure). Aquestes divertides il·lustracions s'estendran a altres conceptes tals com durcheinandergeht (guirigall) o krachen (saltar, esberlar), aquesta darrera entonada sobre un autèntic tornado dels violins, mentre que steh (aguantar, restar) es cantarà amb l'habitual nota llarga. En aquesta ària apareixen alguns girs característics de les cantates profanes de Bach, que podem trobar tal qual en alguna obra d'església (penso en l'ària Saget, saget mir geschwinde de l'Oratori de Pasqua BWV 249) i que, al meu parer, permeten identificar amb gran certesa les paròdies derivades de textos profans. 

L'ambient es relaxarà als següents moviments, protagonitzats pel tenor, encarnació el vent suau (Zèfir), el qual entona primer el recitatiu  Gefürcht'ter Aeolus (Temible Èol) i després l'ària Frische Schatten, meine Freude (Fresques ombres, la meva joia), deliciosa i sensual peça amb violes d'amore i da gamba que transformen la seva dolçor sonora en una brisa suau sobre la que bé es marxa contrit (schmerzlich scheide) o bé  s'ajupen les abraçades (windet euch), mentre que la única vocalització florida serà, com d'habitud, sobre el terme Freude (joia).

Un breu recitatiu d'Èol convida Pomona i Pal·las a intervenir, la primera de les quals (encarnada pel contralt) ho fa amb l'ària Können nicht die roten Wangen (Si aquestes galtes de color rosa) en la qual estableix un serè diàleg amb l'oboè d'amore il·lustrant termes tals com Herze fangen (colpir el cor) o Wangen (galtes). Resulta remarcable sobre tot el passatge descendent amb què es simbolitzen les fulles  penjants esmentades al cinquè i sisè versos.

De nou serà un breu recitatiu, en el qual intervenen Pomona i Pal·las, qui donarà pas a una ària ara destinada a aquesta darrera (soprano) amb la qual intentarà commoure les altres deïtats mitjançant un deliciós trio per a veu, violí solista i continu d'una bellesa exquisida que Bach reutilitzarà posteriorment a la cantata BWV 171 i del qual aquesta en deu ser la versió original. La peça (Angenehmer Zephyrus) és concebuda en dues parts car Pal·las interpel·la primer Zèfir i després Èol, fent èmfasi en termes tals com lauschend Kühlen (refrescant oreig) o Höhen spielen (costat juganer).

Al recitatiu Mein Aeolus (Èol meu) es planteja la petició de calmar els vents per tal de permetre l'homenatge a Müller, la qual és sustentada per flautes sobre la base ferma del continu. Accedirà el déu dels vents al prec amb la potent ària Zurücke, zurücke, geflügelten Winde (Amolleu, amolleu, vents voladors), en la qual la veu del baix és acompanyada de trompes, trompetes i timbales, un dispositiu arriscat donades les limitacions dels instruments naturals de l'època però que Bach resol de manera magistral. Com no pot ser d'altra manera, les vocalitzacions sobre els termes preeminents del text, tals com geflügelten Winde (vents voladors), esdevenen majestuoses. No puc deixar de veure en aquesta ària una derivació de l'ària Öffnet euch, ihr beiden Ohren de la cantata BWV 175 (la qual havia estat estrenada la Pentecosta d'aquell mateix any, escassament 3 mesos abans de l'homenatge a Müller) barrejada amb Christenkinder, freuet euch! de la cantata BWV 40 i arrodonida amb algun toc del cor inicial de l'Oratori de Pasqua BWV 249.

Arriba ja l'hora de les congratulacions amb un trio de soprano, contralt i tenor (WaLust!) concebut com un divertit arioso en el qual s'intercala un recitatiu, rere el qual apareixerà el preciós duet de tenor i contralt amb flautes a l'uníson Zweig und Äste (Per a celebrar la teva festa), on el continu utilitza el característic ritme de figura curta, expressió bachiana de la joia. En el pla vocal, s'alternen els passatges individuals amb els dels dos cantants evolucionant  bé de forma autònoma o bé a l'uníson.

Al penúltim moviment Pal·las convidarà tothom a la celebració en un recitat amb les vocalitzacions adients sobre termes tals com Auf! (apa) o Frohen (acontentament) que desembocarà al cor final, Vivat August, August vivat (Visca August, visca August!), en el qual reapareix l'esplendor orquestral de l'inici tot i que en l'aspecte vocal serà entonat majoritàriament de manera homòfona, apareixent la polifonia solament a la breu secció central en la qual, com és previsible, s'atenua la fanfàrria. Sempre m'ha intrigat el tema de capçalera d'aquest cor, certament estrany, amb el qual crec que Bach podria voler imitar un efecte d'eco o bé simbolitzar l'obertura de les flors esmentades al text.

Sigui com sigui, haurem d'envejar eternament el  professor Müller, veient el tros de cantata que Bach li va dedicar. Esperem que fos tan savi com canta Picander i que les seves classes milloressin l'intel·lecte i la societat.

J.M.S.

Cantata BWV 205

ZERREISSET, ZERSPRENGET, ZERTRÜMMERT DIE GRUFT

(El déu Èol complagut, Dramma per Musica)

Cantata de Felicitació a A. F. Müller

Estrenada: 3 d'agost de 1725

Text: Christian Friedrich Henrici, Picander

*Pal·las, deessa de la raó (soprano).

*Pomona, deessa dels fruits (contralt).

*Zèfir, el vent suau i dolç (tenor). 

*Èol, déu dels vents (baix).

1. COR

Cor dels vents:

Trenqueu, trossegeu, enderroqueu l’avenc,

Qui aturarà el nostre furor!

Esquinceu l’atmosfera,

Fins que s’eclipsi el sol,

Que s’assequin les marees, que tremoli la terra,

Fins i tot el cel, es desfarà en plors!

2. RECITATIU (Baix)

Èol:

Sí! Sí!

Ja és aprop, l’hora és arribada,

Que vosaltres, vassalls meus,

Ara que l’estiu ja s’acaba

Us faci nets d'ensopiment

I us meni vers la llibertat.

Jo us proveiré de revolada

Des de bon matí fins a la nit

Del migdia fins la vesprada;

Amb el vostre rabent delit,

Les flors, l’herbei i la fullaraca

Seran nyaufats i revestits

De gel, de neu i de glaçades.

També us donaré el poder,

Fins els cedres poder abatre

I esmorrellar les muntanyes.

També us donaré poder,

Per alçar arruixades onades

Amb un embat tan ponent,

Que fins mudaran de color els astres,

Gelosos que els sufoqui llur foc.

3. ÀRIA (Baix)

Èol:

Quin tip de riure que em faré,

Quan arribi tot aquest guirigall!

Quan no s’aguanti dret cap penyal

I quan les taulades saltin de soca-rel,

Quin tip de riure que em faré!

4. RECITATIU (Tenor)

Zèfir:

Temible Èol,

A la teva falda solc prendre alè

I on jo reposo cofoi,

Frena el teu embat poderós

No em donis suara espavent;

No m'ho facis això

Fes-ho, per favor

Mira de ser benvolent!

5. ÀRIA (Tenor)

Zèfir:

Fresques ombres, la meva joia,

Mireu com me’n vaig contrit,

Veniu, planyeu mon deshonor!

Ajupiu-vos orfes braçades,

Ai las, ja no tinc paraules,

Sols mireu-me amb compassió!

6. RECITATIU (Baix)

Èol:

Gairebé el cor m’has tocat.

Ei? Oi que és na Pomona que ve cap ací

I l’acompanya Pal·las, si no vaig errat?

Dieu, estimades, dieu, què voleu de mi?

Pel què sembla, és quelcom important.

7. ÀRIA (Contralt)

Pomona:

Si aquestes galtes de color rosa,

Que les meves fruites exposen,

No poden colpir el teu cor mesell,

Ah, digues, no has vist potser,

Que les fulles de l’arbreda

Esmorteïdes s'ajoquen cap a terra,

Puix, ja veuen el moment atziac,

Que els caurà al damunt aviat.

8. RECITATIU (Contralt, Soprano)

Pomona (Contralt):

Terrible Èol, és que potser,

Et vols fer fort com roca i esquei

Davant els meus precs?

Pal·las (Soprano):

Molt bé! Caldrà, doncs, posar-lo a prova

Fent servir els meus sospirs.

Qui sap si així podré aconseguir

El què a tu, Pomona,

Sense dir mot, ni obrir boca,

Sembla t’ha volgut negar.

Pal·las (Soprano) / Pomona (Contralt):

Entesos! A veure si amb (mi / tu) és més generós.

9. ÀRIA (Soprano)

Pal·las:

Zèfir encisador,

El teu bes com el xarop

Del teu refrescant oreig

Vé al meu costat juganer.

Èol, sobirà grandiós,

Vés i digues-li a Zèfir,

Que torni al meu costat

Amb el seu bes tan melós

I el seu oreig refrescant.

10. RECITATIU (Soprano, Baix)

Pal·las (Soprano):

Èol meu,

Ah! No ens aigualeixis la festa,

Puix les meves Muses de l’Elicó

Dalt dels cims ja tenen llesta

Una molt plaent celebració.

Èol (Baix):

A veure, em vols dir:

Perquè aquest dia, de precís,

Et sembla tan preuat,

Tant valuós i sagrat?

O, quin afront i quina deshonra!

Cal que jo em blegui a unes dones,

De què em serveix ma potestat?

Pal·las (Soprano):

El meu Müller, el meu August,

De les Pièrides goig i deler.

Èol (Baix):

El teu Müller, el teu August!

Pal·las (Soprano)

I també el meu fill benvolgut,

Èol (Baix):

El teu Müller, el teu August!

Pal·las (Soprano):

Gaudirem d'abellidors moments,

Puix vaticina l’etern àugur,

Aquest savi eminent.

Èol (Baix):

El teu Müller, el teu August!

De les Pièrides goig i plaer,

I el teu fill benvolgut,

Gaudireu d’abellidors moments,

Puix vaticina l’etern àugur

Aquest savi eminent:

Doncs bé! m’has convençut,

Que es compleixi el teu deler.

11. ÀRIA (Baix)

Èol:

Amolleu, amolleu, vents voladors,

Encalmeu-vos ja del tot;

I si encare us plau fer vent,

Aleshores, feu-ho bufant suaument!

12. RECITATIU (Soprano, Contralt, Tenor)

Pal·las (Soprano):

Quin plaer!

Pomona (Contralt):

Quina joia!

Zèfir (Tenor):

Quina felicitat!

Tots tres (Pal·las, Pomona, Zèfir):

Enardeix els nostres pits,

Puix que en bona hora veiem

Acomplert el nostre desig.

Zèfir (Baix):

Així posaré encare el meu alè

Sobre els verds fullatges.

Pomona (Contralt):

Així delitosa contemplaré

Les meves joies assaonades.

Pal·las (Soprano):

Així plena de feliç serenor

Pararé la festa al meu August.

Pomona, Zèfir (Contralt, Tenor):

Nosaltres amb el teu mateix goig

Ens hi posem de bon grat a punt.

13. DUET Contralt, Tenor)

Pomona (Contralt):

Per a celebrar la teva festa

Les branques i les ramades

T’ofrenen llurs fruits a balquena.

Zèfir (Tenor):

I jo, potser hi posi un pols de xerinola,

Com a esgambi al teu August,

Per que sigui la festa més grossa.

Pomona, Zèfir:

Jo hi posaré les meves fruites / el meu oreig

Amb molt de gust.

Ambdós (Pomona, Zèfir):

Tot serà de primera per a passar-s’ho bé.

14. RECITATIU (Soprano)

Pal·las:

Sí. sí! jo us convido a aquesta festa:

Enfileu-vos a les meves serralades,

Allí on les Muses fan gran xalesta

Allí esperen ben apassionades.

Apa! Veniu, anem-hi corrents,

Omplim l’aire d’acontentament!

15. COR

Visca August, visca August!

Que siguis feliç, savi eminent!

Que floreixi la teva mestria,

Perquè amb el teu esforç, i ensenyament

Puguem veure les teves flors que un dia

Siguin d’aquesta terra el seu ornament.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 204

Von der Vergnügsamkeit (de la satisfacció) és el subtítol que la ploma de Bach deixà al manuscrit d'aquesta obra, una de les poques designades expressament com a cantata al manuscrit. Se'n desconeix tant la gènesi com la data de composició, que la investigació situa en un any immediatament posterior a 1726, car aquest any fou publicada a Leipzig la segona edició (pòstuma) d'un recull de poemes de Christian Friedrich Hunolt (1680-1721), diversos fragments dels quals configuren el llibret. D'aquest autor, que signava sota el pseudònim Menantes, havia musicat Bach alguns textos durant l'època de Köthen a les cantates per Cap d'Any i de felicitació al príncep Leopold que eren les úniques obres vocals permeses en aquella ciutat calvinista. Les reutilitzacions posteriors de la cantata BWV 204 permeten però acotar-ne la cronologia: L'ària final es va reciclar dues vegades, a la cantata nupcial BWV 216 (conservada fragmentàriament) i a la seva paròdia BWV 216a (de la que només conservem el text). La cantata BWV 216 fou interpretada el 5 de febrer de 1728 i la BWV 216a hauria d'haver aparegut de seguida, sembla que abans de 1731. La BWV 204 doncs, s'hauria d'haver engendrat abans de 1728. 

Una hipòtesi molt estesa és que aquesta cantata podria haver estat composta durant el dol per la mort de la princesa Christiane Eberhardine, esdevinguda el 5 de setembre de 1727 i molt sentida a Leipzig, a la qual Bach dedicà la Trauer-Ode (veure BWV 198) un any més tard. Hom especula amb una obra circumscrita al sí de la família Bach, que no podia estar quieta gaire estona pel que fa a la música, i destinada a la bella veu d'Anna Magdalena en ser una cantata per a soprano sola. Però probablement mai sabrem la veritat.

Els versos de Hunolt presents a la cantata han rebut  força crítiques dels investigadors. Philipp Spitta els considerà vulgar xerrameca, i Albert Schweitzer es sorprenia que Bach s'hagués interessat per un text així. Però Schweitzer també assenyala un aspecte del llibret que podria haver atret l'ànima creient de Bach: A primera vista, sembla que només es preocupi de l'elogi d'una certa satisfacció casolana i l'art d'allunyar-nos de preocupacions i desitjos innecessaris. Però la nota religiosa s'enfila imperceptiblement; el veritable content és la pau i la tranquil·litat en Déu. 

Consta la cantata de quatre parelles de recitatiu i ària, essent els primers inusualment llargs, cosa que juntament amb l'abstracció dels conceptes presentats obligà Bach a aguditzar el seu enginy a l'hora d'escriure les àries per tal de mantenir l'interès de l'audiència. Obre la partitura un primer i extens recitatiu que la intitula, el qual no presenta novetats musicals destacables. La primera ària, Ruhig und in sich zufrieden (Sentir-se feliç i en pau), és un dolç moviment protagonitzat pels dos oboès a un ritme proper a la siciliana. Estructurat en forma da capo, emfatitza conceptes com der grösste Schatz (el gran Tresor) amb una gran vocalització, mentre que ruhig (en pau) o behält (tenir, mantenir) ho són amb llargues notes mantingudes de fins a 8 compassos de durada.

El segon recitatiu es presenta acompanyat per la corda, que s'agita sobre les paraules wie Staub zerfliegen (s'esfuma aviat com pols) i dóna pas a l'ària Die Schätzbarkeit der weiten Erden (Fetilleries d'aquest ample món), segurament l'ària més bella de la cantata gràcies a l'elaborada part de violí amb acords trencats i passatges amb indicacions de forte i piano. Els termes més destacats són il·lustrats convenientment: Weiten Erden (ample món) o reich (ric) amb abundància de notes i de nou ruhig (pau) amb poques. No arriba a ser una estricta ària da capo per que la tercera secció és escrita expressament i difereix sensiblement de la primera.

El següent recitatiu, Schwer ist es zwar, viel Eitles zu besitzen, presenta dos moments que en trenquen la declamació: La menció als raigs de llum (Sthralen) i el terme aller (totes) són vocalitzats amb cadències descendents i ascendents respectivament. Seguirà l'ària Meine Seele sei vergnügt (Que la meva ànima es solaci), potser el moment més espiritual de la cantata, sent generosos. La que sí és generosa és la part de flauta travessera, molt exigent a l'estil de les cantates de l'estiu-tardor de 1724 i que fa pensar sobre el nivell musical de l'entorn de la família Bach, car algú devia ser capaç d'intepretar aquesta exigent partitura.

El darrer recitatiu derivarà cap a l'arioso a les tres darreres estrofes mentre que l'ària final, Himmlische Vergnügsamkeit (Cèlica complaença), presenta l'habitual aire dansaire dels moviments conclusius de Bach a més de totes les característiques de la seva música vocal profana. Segurament gràcies a la seva envergadura i bellesa, aquest decidí reciclar-la a les dues versions de la cantata BWV 216. L'extens ritornello de 16 compassos enllaça les seves dues seccions, una per a cada estrofa, en les quals participa tot el dispositiu instrumental: Flautes, cordes i oboès, a més del continu. Destacable resulta el tractament del terme Vergnügsamkeit (complaença), sobretot en l'èxtasi de la cadència final, que tanca aquesta curiosa cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 204

ICH BIN IN MIR VERGNÜGT

(Von der Vergnügsamkeit)

Ocasió Desconeguda

Estrenada: 1726/27 (?)

Text: Chritian Friedrich Hunold, Menantes

1. RECITATIU (Soprano)

Sóc feliç amb el meu fat,

I si algú em vol fer gruar,

No serà pas que amb això

S’ompli el sac del païdor.

No sóc ni ric ni eminent,

Ni cap persona important,

Així i tot ja estic content

Del destí que m’ha tocat.

De res meu no em gloriejo:

Qui es posa galons és foll;

Estic tranquil, no pateixo:

Sols lladra el mastí bascós.

Em cuido dels meus afers

Visc sobre un llit de roses,

No m’amoïno per a res

Estic content a tothora.

Quina és la meva passió?

És, el luxe posar en retxa;

No em fa res cap privació,

Ni amb les vaguetats faig festa.

Així, després de la caiguda*

Hom pot retrobar el Paradís

I sentir la plena fortuna

De poder ser a la terra feliç.

*L’expulsió d’Adam i Eva

2. ÀRIA (Soprano)

Sentir-se feliç i en pau

És el gran tresor del món.

Gens el complau, qui es complau

Amb tots els anhels de la terra,

Puix té al cor la mesquinesa.

3. RECITATIU (Soprano)

Ànimes que sempre aneu

Seguint un incert camí

I que per un bé enganyós

Us veneu el bo de l’esperit;

Vosaltres, afamades de poder,

Feu anar de dalt a baix el món!

Cerqueu el què haver no podeu,

I quan ho trobeu no us fa goig;

Us satisfà, però, caieu al brell

Puix s’esfuma aviat com pols.

Qui amb un altri posa el seus béns

Sembla talment un marxant,

Que es fa ric amb diners aliens.

La fortuna sols li dóna amargor

Doncs, pensant no caure en fallida,

El fa viure sempre amb l’ai al cor.

Diners, honors i plaers

No són quasi bé mai res

No ens pensem que són tresors,

Ja que no fer-ne gens de cas

És una llaudable qualitat.

4. ÀRIA (Soprano)

Fetilleries d’aquest ample món

Deixeu en pau l’ànima meva.

El cel sempre està a disposició,

D’aquell qui és ric en pobresa.

5. RECITATIU (Soprano)

Ben mirat, posseir banalitats costa molt

Si et fetillen i et posen la mel a la boca;

Però encare és més carregós,

No deixar-se vèncer pel disgust i l’angoixa,

Com quan quelcom delitós

Que ve de cop sobte,

Es torna aiguapoll;

Així és com passa el món i els seus mirallets,

Així vénen els desenganys a cents.

Hom reflexiona,

Hom es confessa

I en sentir el foc del remordiment,

Dreça l’ànima vers el cel,

Aquesta és la satisfacció plena,

Quan el cel és posa de part meva.

S’obren les ostres quan les afalaga

Un raig de claror,

I és aleshores quan ens mostren la seva perla:

Doncs, obre el teu cor al cel,

Per a veure el seu diví esplendor

Per a aconseguir un joiell,

Que tots els tresors del món

No són, ni de bon tros, com ell.

6. ÀRIA (Soprano)

Que la meva ànima es solaci,

De la manera que a Déu plagui,

Singlar per aquest oceà mundà,

Només porta que esculls i vanitat,

Per això mateix hi cal trobar

Les perles de la conformitat.

7. RECITATIU I ARIOSO (Soprano)

L’home noble és com la mareperla,

Sol sentir-se ric amb ell mateix,

Per les altes esferes no es deleja

Ni els honors del món persegueix;

Jo no posseeixo res d’aquest món,

Déu, però, esdevé el meu sojorn.

Així, cercar molts béns de què serveix

I el diner, aquesta preuada merda;

Perquè besunyar pel seu poder:

Si a la fi restarà per sempre a terra!

Qui no vol ben alt aixecar-se del sol?

No és pas aquest el meu desig;

Jo vull cap al cel alçar el vol,

Aquest és el meu guany i el meu delit.

Dels amics no te’n fiïs gaire,

Molts branden com el taulaplom.

Jo em fio més d’un cop d’aire

Que d’un amic en el desconhort.

Si haig de viure platxeriós

Al servei de la vanaglòria,

Sempre estaria nedant d’angoixa

Jo mateix em donaria aflicció.

El què és efímer un dia se’n va,

El principi assenyala el final;

Una cosa viu, una altra es mor,

El seu declivi arriba ben tost.

8. ÀRIA (Soprano)

Cèlica complaença,

Tot cor que amb tu s’abandona,

Viu, descansa, riu tothora

I d’un temps d’or es delecta

Cèlica complaença.

Divina complaença,

Tu fas ric el qui és indigent

I com els prínceps t’honoren,

Del meu cor te’n faig ofrena

Divina complaença.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera