BWV 169

Només dues cantates es conserven per al Divuitè Diumenge després de la Trinitat: La BWV 96 i la BWV 169 GOTT SOLL ALLEIN MEIN HERZE HABEN, que serà la que tot seguit analitzarem.

El llibret d'aquesta cantata és anònim i s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 22, 34-46), en el qual els fariseus qüestionen Jesús sobre quin és el principal dels manaments. La resposta de Jesús (l'amor a Déu i al proïsme) inspira en el llibretista un exhortació al rebuig del món material en favor de l'espiritual.

La cronologia d'aquesta obra va estar en discussió durant molts anys, fins que Alfred Dürr demostrà la seva estrena a Leipzig el 20 d'octubre de 1726. Va ser aquell l'any en què Bach començà a presentar una sèrie de cantates (BWV 35, 49, 146, 169, 170) en les quals atorgà una gran importància a l'orgue solista. Es desconeix la raó d'aquest fet, però podria ser que en aquells dies Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, haguès arribat ja a una edat suficient per a interpretar aquestes partitures a l'orgue, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
També daten d'aquell any tot un seguit d'obres destinades a un sol cantant: Per a contralt les BWV 35, 169 i 170, per a soprano les BWV 52 i 84, per a baix les BWV 56 i 82  i per a tenor (cas únic) la BWV 55. Si ens fixem en les cantates BWV 35 i 169, estrenades amb 6 setmanes de diferència, veurem que són pràcticament bessones: Les dues són per a contralt i les dues tenen a l'orgue com a protagonista.

Com la BWV 35, la cantata BWV 169 s'inicia amb una d'aquelles simfonies per a orgue obligato que no són més que transcripcions dels concerts per a clavecí els quals, al seu torn, deriven de concerts encara més antics per a diversos instruments. Alguns autors sostenen que les versions per a clavecí són en realitat posteriors a les d'església, tot i que al meu modest parer això és molt difícil d'acceptar. En tot cas, trobareu més informació sobre el tema aquí.

La simfonia en qüestió és el primer moviment del Concert per a Clavecí en Mi Major BWV 1053, una peça realment fantàstica, que aquí apareix reescrita i revestida d'instruments de vent a més de les cordes, que eren l'únic acompanyament de la versió per a clavecí. Com veurem més endavant, no serà aquest l'únic moviment d'aquest concert que Bach reciclarà en aquesta cantata. I el tercer moviment del mateix concert apareixerà, dues setmanes més tard, convertit en la simfonia inicial de la cantata BWV 49.

A aquesta esplèndida simfonia seguirà el primer moviment vocal, que dóna nom a la cantata: Gott soll allein mein Herze haben (Només Déu tindrà el meu Cor), en el qual s'alternen els passatges en arioso i en recitatiu.

El tercer moviment es titula igual que l'anterior, però ara es tracta d'una ària amb la contralt acompanyada de l'organo obligato e continuo, és a dir, que la mà esquerra de l'organista segueix el ritme del baix continu, mentre la dreta té la seva pròpia i elaborada partitura: Una incansable variació del tema inicial que només s'interromp breument a la secció central i que podria voler simbolitzar els batecs del cor de què parla el text. Sigui com sigui, el resultat és d'una bellesa realment singular.

El següent moviment serà el recitatiu Was ist die Liebe Gottes? (Què és l'Amor de Déu?), rere el qual arribarà una nova ària realment excepcional, que és en realitat una corprenedora reutilització del moviment central del concert per a clavecí del qual provenia també la simfonia inicial abans comentada.

Stirb in mir (Mor en mi, Món), diu el text, i per això li escau tan bé el ritme de siciliano del temps lent d'aquell concert, del qual Ludwig Finscher digué: Cap altre concert posseeix un moviment central comparable en potència i èmfasi al siciliano en Do sostingut menor de la present obra, que estilitza l'idioma tradicional del siciliano, elevant-lo a un nivell majestàtic. Per la seva banda, Alfred Dürr veia en aquesta ària la demostració de que el material musical reciclat podia assolir cotes molt més altes que l'original. De fet, la considerava una de les més genials peces vocals mai escrites. Sigui com sigui, es tracta potser de la més elevada renúncia al món terrenal escrita per Bach, que en va escriure unes quantes. Sobre el balanceig de les cordes i el ritme matemàtic del baix continu, contralt i orgue conviuran en el mateix pla sonor. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com deine Liebe (el teu Amor), Welt (Món) o Fleichestriebe (impulsos carnals). Per acabar amb aquesta ària, constatarem la seva similitud amb una altra ària colossal de Bach, la Ebarme Dich de la Passió Segons Sant Mateu.

Un brevíssim recitatiu donarà pas a la coral final, la qual entona a capella la tercera estrofa de l'himne de Martí Luter Nun bitten wir den Heiligen Geist, amb una melodia del segle XIII incorporada al cançoner de Wittenberg l'any 1524.

J.M.S.

Cantata BWV 169
GOTT SOLL ALLEIN MEIN HERZE HABEN
Dominica 18 Post Trinitatis
Estrenada: 20 d'octubre de 1726
Text: Anònim, amb coral final de Martí Luter (1524)

1. SIMFONIA
***
2. AIROSO & RECITATIU (Alt)
Només Déu tindrà el meu Cor.
De fet, constato que el Món,
Ignorant de la seva pròpia immundícia,
És tan amable amb mi
Que sembla voler ser la única cosa
Que la meva ànima hagi d'estimar.
Però no! Només Déu tindrà el meu Cor:
En ell trobo el Bé més preuat.
Veiem, malgrat tot, a la Terra,
Per aquí i per allà
Un  rierol de bonhomia
Que neix de la bondat de l'Altíssim.
Car Déu és la font de corrents abundoses,
El pou on en tot moment
Podré veritablement saciar-me i refer-me:
Només Déu tindrà el meu Cor.
***
3. ÀRIA (Alt)
Només Déu tindrà el meu Cor:
En ell trobaré el Bé més preuat.
M'estimarà en els pitjors moments
I en la Benaurança tastaré
 Les Bondats de la seva Llar.
***
4. RECITATIU (Alt)
Què és l'Amor de Déu?
La pau espiritual,
El plaer intel·lectual,
El Paradís de l'Ànima.
Ell tanca l'Infern
I obre el Cel,
Ell és el carruatge d’Elies
Que ens conduirà a les altures,
Al si d'Abraham.
***
5. ÀRIA (Alt)
Mor en mi, Món
Amb tot el teu Amor.
Així el meu pit
A la Terra i per sempre
Es consagri a l'Amor a Déu.
Moriu en mi,
Orgull, Riqueses i Temptacions,
Corruptes impulsos carnals!
***
6. RECITATIU (Alt)
Però tingueu també present
La fidelitat vers els altres
Tal com clamen les Escriptures:
Estimaràs Déu i el teu Proïsme.
***
7. CORAL
Dolç Amor, concedeix-nos el teu favor,
Fes-nos sentir el fervor amorós
Per tal que ens estimem de tot cor els uns als altres
I restem en la Pau d'un sentiment comú.
Kyrie Eleison.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 130

El Micahaelistag luterà, la diada de Sant Miquel, era festa grossa a la ciutat de Leipzig on, a més, es celebrava en aquelles dates una important fira. Aquesta, i la diada de Sant Joan Baptista, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals s'interpretaven cantates a les seves esglésies, restant-ne per tant algunes al catàleg de Bach: Les BWV 19, 130, 149 i 50, aquesta darrera una obra discutida.

La teologia de l'època de Bach concebia els Sants Arcàngels no com els éssers amables i bondadosos de l'actualitat sinó com els campions en l'extermini dels enemics de Déu, començant pels dimonis, a l'estil del nostre Sant Jordi. D'aquí que la música de les cantates d'aquesta festivitat tingui cert aire de fanfàrria guerrera, cosa que les revesteix d'una especial espectacularitat.

Avui tractarem la segona d'elles, la cantata BWV 130 HERR GOTT, DICH LOBEN ALLE WIR, estrenada a Leipzig el 29 de setembre de 1724 formant part del cicle de cantates corals que composà Bach durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. Es basa en una coral de Paul Eber de 1561, versió germànica del Dicimus grates tibi llatí, obra de Philipp Melanchton. Com és habitual a les cantates d'aquell cicle, les estrofes extremes de la coral són musicades literalment als moviments inicial i final de la cantata, mentre que les estrofes intermèdies són lliurement reelaborades per l'anònim llibretista.

Arrenca la cantata amb un dels cors més espectaculars de Bach, que ens transporta a un escenari de glòria celestial amb el àngels voleiant entorn de la trona divina al so de trompetes, timbales i tota la resta del dispositiu orquestral de les grans ocasions: Herr Gott, dich loben alle wir (Senyor Déu tots et lloem). Enmig de la massa sonora es situarà la melodia de la coral, coneguda des del segle XV, entonada pels sopranos sustentats en esporàdiques intervencions contrapuntístiques per la resta de les veus. De tot això resultarà una construcció musical realment imponent, a la qual seguirà el recitatiu de contralt Ihr heller Glanz und hohe Weisheit zeigt (La seva esplendor i alta saviesa), una breu pausa abans de tornar a la rauxa guerrera...

Per que el tercer moviment de la cantata potser és encara més espectacular que el primer!

Es tracta de l'ària Der alte Drache brennt vor Neid (El vell Drac crema d'enveja), una sensacional andanada de potència sonora, de les més brutals de Bach, a càrrec de les tres trompetes i les timbales desfermades. Destaquen les atrevidíssimes harmonies de les trompetes en alguns passatges i l'audàcia amb que Bach tracta el terme trennet (desfer), que és cantat a batzegades per tal de transmetre certa idea de desmembració. De les versions d'aquesta ària que he pogut sentir, jo em quedo de totes totes amb la de Harnoncourt. Sense dubte, aquell dia Bach devia deixar la perruca feta un nyap...

Però sobtadament, el següent moviment transformarà radicalment el clima, que entrarà en una espècie d'èxtasi contemplatiu amb el recitatiu Wohl aber uns, dass Tag und Nacht (Afortunadament per a nosaltres). Soprano i tenor, acompanyats de les cordes, canten la tranquil·litat de saber-se protegits pels àngels, tot fent al·lusions a certs passatges del Llibre de Daniel.

Aquest clima de seguretat i confiança angelical es mantindrà a l'ària de tenor Lass, o Fürst der Cherubinen (Permet, oh príncep dels Querubins), una d'aquelles àries destacades per a flauta travessera de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9) i que presenta un cert aire dansaire, concretament de gavota. Destaquen les vocalitzacions sobre els termes Helden hohe Schar (gran Legió d'Herois) i tragen (elevar).

La cantata conclourà amb les estrofes 11 i 12 de la coral que l'ha inspirat, cantades a ritme àgil i amb la participació de tot el dispositiu orquestral encapçalat per la fanfàrria festiva de trompetes i timbales, coronant així la partitura amb l'ambient de brillantor i grandiositat que requereix la festivitat a la qual va destinada.

J.M.S.

Cantata BWV 130
HERR GOTT, DICH LOBEN ALLE WIR
Festo Michaelis (Diada de Sant Miquel)
Estrenada: 29 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Paul Eber (1561)

1. COR
Senyor Déu, tots et lloem:
Amb justícia hem d’agrair-te
Haver creat els bells Àngels
Que envolten la teva Trona.
***
2. RECITATIU (Alt)
El seu esplendor i alta saviesa
Mostren l'estima de Déu envers els Homes:
Quins Protectors, quines Armes
Ha creat per a nosaltres!
Per Honor no descansen
I es dediquen a la tasca
De restar sempre al teu voltant, Senyor Crist,
I al costat del teu pobre ramat.
Com n'és, de necessària, aquesta guàrdia
Enfront la Ràbia i el Poder de Satanàs!
***
3. ÀRIA (Baix)
El vell Drac crema d'enveja,
Maquinant sense treva noves perfídies
Amb què desfer el petit ramat.
Ansiós de minar allò que és de Déu,
Disposat a activar els seus paranys,
Sense conèixer descans ni repòs.
***
4. RECITATIU (Soprano, Tenor)
Afortunadament per a nosaltres,
La Legió dels Àngels vetlla nit i dia
Per aturar l'ofensiva de Satanàs!
Un Daniel, assegut entre els lleons,
Nota que la mà dels àngels el protegeix.
Quan les flames
Dels forns de Babilònia no cremen,
Escolta el creient càntics de Gràcies:
Heus ací com, en qualsevol perill,
És segur l'auxili dels àngels.
***
5. ARIA (Tenor)
Permet, oh príncep dels Querubins,
Que la gran Legió d'Herois
Serveixi sempre als Creients.
Fes que, en el carruatge d'Elies,
Els elevin cap a Tu, al Cel.
***
6. CORAL
És per això que justament et lloem
I eternament et donem gràcies, Déu,
Així com l'estimada Legió d'Àngels
Et glorifica ara i sempre.
I et preguem en tot moment
Que els mantinguis sempre alerta
Per a protegir el teu petit ramat
Perpetuant així la teva divina paraula.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 114

Són tres les cantates destinades al Dissetè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 47, 114 i 148, de les quals avui ens centrarem en la cantata BWV 114 ACH, LIEBEN CHRISTEN, SEID GETROST, obra estrenada a Leipzig l'1 d'octubre de 1724, en ple cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.

La coral en que es basà l'anònim llibretista és una obra de 1561 de Johannes Gigas de la qual es conserven literalment les estrofes 1, 3 i 6 per als moviments 1, 4 i 7. El resultat és una estructura simètrica, centrada en la coral de soprano del quart moviment, circumdada per dues parelles de recitatiu i ària, tot emmarcat pels moviments corals extrems.

S'inicia la cantata amb l'enèrgic cor que li dóna nom,  Ach, lieben Christen, seid getrost (Ah, tingueu confiança, estimats cristians), per al qual el manuscrit prescriu la indicació de tempo de vivace. Oboès i violí I a l'uníson presenten el tema inicial, que  tot seguit serà respost per la resta de la corda, cavalcant tots ells sobre el ritme de figura curta (corxera-dues semicorxeres) del continu, que recorda al galop d'un cavall i que Bach utilitza en altres ocasions, com a la cantata BWV 10. La melodia de la coral, encomanada als sopranos reforçats per la trompa, apareix publicada a Wittenberg l'any 1529.

El segon moviment serà una d'aquelles àries per a flauta virtuosa de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9): Wo wird in diesem Jammertale (On trobaré en aquesta vall de llàgrimes). En aquesta extensa ària, estructurada en forma da capo, les seccions extremes estan indicades com a pianíssimo a la partitura, expressió de la vall de llàgrimes de què parla el text. La secció central, però, passarà a vivace per a cantar la confiança en l'auxili de Jesús.

Seguirà el recitatiu del baix O Sünder, trage mit Geduld (Oh, pecador! Endura amb paciència), en el qual destaca l'entonació en arioso descendent de la frase Dass du erniedrigt werden musst (Més et caldria un posat humil).

El quart moviment, com ha quedat dit, constitueix l'eix central de la cantata. Es tracta de la coral de soprano Kein Frucht das Weizenkörnlein bringt (Cap fruit no pot donar el gra de blat), on solament el continu acompanyarà el cantant en la seva entonació de les frases del coral, lleugerament ornamentades.

La cantata continuarà amb l'ària de contralt Du machst, o Tod, mir nun nicht ferner bange (Oh mort, I ca! Ja no em fas por). Escrita en Si Bemoll Major, amb les cordes en ple i els dos oboès, representa el punt de major brillantor de la cantata, tot i que les harmonies s'enfosquiran tres vegades quan arribi la frase Es muss ja so einmal gestorben sein (Sé que haig de morir). La repetició de la secció inicial li conferirà l'habitual forma da capo.

Un breu recitatiu del tenor, on la paraula Tod (Mort) és marcada per expressius silencis, donarà pas a la coral final, Wir wachen oder schlafen ein (Tant si estem dormint com desperts), on trompa, oboès i violí primer dupliquen als sopranos, mentre que la resta d'instruments es distribueixen per les altres veus segons la tessitura en l'habitual forma a capella.

J.M.S.

Cantata BWV 114
ACH, LIEBEN CHRISTEN, SEID GETROST
Dominica 17 Post Trinitatis
Estrenada: 1 d'octubre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johannes Gigas de 1561.

1. COR
Ah, tingueu confiança, estimats cristians,
Perquè esteu desanimats?
Ja que el Senyor ens posa a retxa,
Diguem des del fons del cor:
Ens hem merescut l’esmena.
Cal, doncs, que tothom es faci capaç
Que ningú pot rentar-se’n les mans.
***
2. ÀRIA (Tenor)
On trobaré en aquesta vall de llàgrimes
Per al meu esperit aixopluc?
Sols en les mans paternals de Jesús
Podré posar la meva flaquesa;
Ningú més em rebrà amb la mà estesa.
***
3. RECITATIU (Baix)
Oh, pecador! endura amb paciència
Tot el que has d’arrossegar
Per culpa dels teus pecats!
Tu t’abeures, sí, d’injustícia
Com de l’aigua assedegat
I aquesta set de pecar
Serà la teva desfeta
Que et durà fins al fossar.
L’orgull ja tastà la fruita prohibida
Quan, un cop, fer-se com Déu, volia.
Quantes vegades no faroneges altiu
Quan més et caldria un posat humil?
Prepara, doncs, el teu cor
Per no témer ni el fossat ni l’agonia
Així heuràs un beatífic final
Sortiràs innocent del pecat i la  ruïna
Vers la benaurança eternal.
***
4. CORAL (Soprano)
Cap fruit no pot donar el gra de blat
Baldament no es colgui sota terra;
També el nostre cos terrenal
Cal que esdevingui pols i cendra
Per guanyar l’eterna felicitat,
Per anar cap el Pare fent drecera,
Tal com tu, Senyor, has disposat
***
5. ÀRIA (Alt)
Oh mort, I ca! ja no em fas por
Perquè per a ser per sempre alliberat
Sé que haig de morir, tard o aviat.
Amb Simeó me n’aniré amb serenor
Vora la meva tomba vetllarà el meu Salvador
I em cridarà per anar amb ell, pur i transfigurat.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Pensa, doncs, en l’ànima teva
I posa-la en les mans del Salvador;
Retorna el teu cos i els teus membres
A Déu, qui te’ls va fer teus
Ell en té cura i els vigila,
I la força del seu amor
Es mostra tan en la vida com en la mort.
***
7. CORAL
Tan si estem dormint com desperts
Som fills de Déu tostemps;
Els qui hem estat amb Crist batejats,
Podem plantar cara a Satanàs.
Per Adam ens ha vingut la mort,
Crist ens lliura de tot mal pas
Donem, doncs, lloança al Senyor.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 51

Conserva el catàleg tres cantates per al Quinzè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 138, 99 i la que ara tractarem, la cantata BWV 51 JAUCHZET GOTT IN ALLEN LANDEN!, que ha esdevingut una de les cantates més famoses de Bach.

Es tracta d'una cantata tardana, ja que fou estrenada a Leipzig el 17 de setembre de 1730 sobre un text d'autor desconegut que havia d'haver estat utilitzat l'any 1726 però que, en coincidir aquell any el diumenge quinzè després de la Trinitat amb la diada de St. Miquel que tenia preeminència, havia quedat reservat per a una millor ocasió.

El missatge de la cantata no té gaire relació amb les lectures del dia i ve a ser una lloança genèrica al Senyor. Potser per això Bach deixà al manuscrit la indicació per ogni tempo, és a dir, per a qualsevol altra festivitat del calendari, condició que comparteix amb les cantates BWV 21 i 54. Apunta Konrad Küster la possibilitat que aquesta cantata no hagués estat escrita per a Leipzig sinó per a alguna altra ciutat o, fins i tot, per al Collegium Musicum del mateix Leipzig, entitat on també s'interpretaven obres religioses. Sigui com sigui, estem davant d'una de les poques obres que Bach designa explícitament com a cantata, essent habitual que als manuscrits apareguin designades com a concerto, dialogus o altres denominacions.

És una de les poques cantates destinades a un sol solista, en aquest cas la veu de soprano, i és també una de les 11 úniques cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.

Resulta també singular el tractament que Bach dóna a la veu solista en aquesta cantata, molt més brillant i virtuós del que és habitual. La partitura exigeix assolir el Do sobreagut, cosa que fa pensar que estava destinada a una veu femenina i no pas a una veu infantil o a un falsetista, les úniques veus autoritzades a cantar a les esglésies luteranes d'aquella època (recordem que les autoritats d'Arnstradt van retreure l'any 1706 al propi Bach que aquest hagués fet cantar una dona a l'església de la qual era organista, la seva cosina i futura esposa Maria Bàrbara).

També resulta inusual la importància de la trompeta, a la qual se li atorga un paper carregat de personalitat i virtuosisme. Potser el trompetista al qual anava destinada la partitura era Gottfried Reiche, del qual es conserva un conegut retrat amb el seu instrument que ha permès fer-ne algunes reconstruccions per als enregistraments amb instruments originals. Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, va afegir a aquesta cantata una segona trompeta i timbales, a fi de potenciar-ne la brillantor.

L'ària inicial dóna títol a la cantata: Jauchzet Gott in allen Landen! (Que tots els pobles aclamin Déu!). Es tracta d'un magnífic concertant de veu i trompeta acompanyats per les cordes que exhala joia per totes bandes i destina extenses vocalitzacions a recalcar el terme jauchzet (aclamar, lloar). Estructurat en tres seccions, a la central, com és habitual, la intensitat es rebaixa i la trompeta gairebé no intervé. Altres vocalitzacions destacables són les ascendents sobre erhöhen (proclamar), la llarga nota sobre Not (patiment) i les 37 notes amb què es canta allzeit (tothora).

El segon moviment, Wir beten zu dem Tempel an (Preguem en el temple), serà l'únic recitatiu de la cantata i destacarà per l'ambient de súplica que proporcionen els oscil·lants i continus acords de les cordes, que cessaran a la darrera secció en la qual el ritme canvia a arioso cantabile.

Aquest ritme pausat seguirà a l'ària central de la cantata, Höchster, mache deine Güte (Déu altíssim, vessa’ns la teva bonesa), on solament el baix continu acompanyarà la veu solista amb un suau fluid de passatges en escales.

El dos darrers moviments es fusionaran en un de sol: Arrenca la coral Sei Lob und Preis mit Ehren (Sigui lloat, alabat i glorificat), doxologia afegida a mitjan segle XVI a l'himne Nun lob, mein seel, den herren de Johann Gramann. La melodia, utilitzada per Bach en vàries cantates, apareix al segle XV en forma profana i és adaptada a l'església per Hans Kugelmann. Els dos violins acompanyaran la veu solista amb un enèrgic tema en forma de cànon sustentat  pel baix continu, que es convertirà en una sensacional fuga a càrrec de tot el dispositiu a l'Al·leluia final. Davalla del cel una autèntica explosió de vocalitzacions exuberants (aquí s'assoleix el Do sobreagut) en competició amb la trompeta tronant, tot sobre la rauxa desbocada de les cordes en ple. 

En aquest final enlluernador, pràcticament únic entre les seves cantates, Bach va semblar voler seguir el model de les cantates per a solista d'Alessandro Scarlatti, pare de Domenico, el tercer integrant juntament amb Bach i Händel del triunvirat de genis barrocs nascut aquell miraculós any de 1685.

J.M.S.

Cantata BWV 51
JAUCHZET GOTT IN ALLEN LANDEN!
Dominica 15 Post Trinitatis et In Ogni Tempo
Estrenada: Probablement el 17 de setembre de 1730
Text: Anònim. El Nº 4 és extret d'un Himne de Johann Gramann de 1540.

1. ÀRIA (Soprano)
Que tots els pobles aclamin Déu!
Que tota criatura
que es mou al cel i la terra
proclami la seva Glòria.
I posem a les mans del nostre Déu
l’ofrena d’agraïment
per haver-nos lliurat a tothora
de destrets i patiment.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Preguem en el temple
on la Glòria de Déu hi fa estada,
ell que, amb fidelitat cada dia renovada,
ens acaramulla de mercès.
Celebrem el què ha fet per nosaltres.
Si la nostra migrada paraula ni tan sols
gosa balbejar els seus miracles, podrà,
si més no, adreçar-li una discreta pregària.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Déu altíssim, vessa’ns la teva bonesa,
de més a més, renovada cada matí.
A fi que a la teva paternal estima
respongui també un cor agraït
tot portant la vida pietosa
que pertoca als que ens diem fills teus.
***
4. CORAL (Soprano)
Sigui lloat, alabat i glorificat
Déu Pare, Fill i Esperit Sant!
Que ha volgut redoblar tot allò
que per la seva gràcia ens ha promès,
de manera que hi confiem fermament
que ens donem totalment a Ell
que comptem enterament amb Ell
i el nostre cor, coratge i voluntat,
s’aferrin a Ell, reconfortats;
Per això ara mateix li cantem:
Amen, nosaltres ho aconseguirem
Si creiem en Ell a tothora.
***
5. AL·LELUIA (Soprano)
Al·leluia!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

Diada 2018

CataBach.com us anima a participar 

en tots els actes commemoratius 
programats per la Diada d'enguany.  

Bona Diada a tothom 

i Visca Catalunya!

BWV 17

Són tres les cantates per al Catorzè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 17, 25 i 78, la primera de les quals tractarem tot seguit.

La cantata BWV 17 WER DANK OPFERT, DER PREISET MICH forma part d'un grup d'obres de les quals es va trigar molt a establir la datació correcta. D'aquí que alguns autors antics la creguessin escrita a la dècada de 1730, quan la investigació actual dóna per segura la seva estrena a Leipzig el diumenge 22 de setembre de 1726.

També el llibretista restà anònim fins que l'any 1977 Walter Blankeburg descobrí que, molt probablement, el pastor Christoph Helm havia estat l'autor tant d'aquesta cantata com de les 17 cantates que Bach interpretà a Leipzig aquell any escrites pel seu cosí Johann Ludwig Bach, músic de la cort de Meiningen. De Helm podrien ser també un grup de cantates del propi Bach d'aquell any 1726 que comparteixen cers trets amb les del seu cosí, com  per exemple la disposició de 7 moviments dividits en dues parts, amb la següent estructura:

Cita de l'Antic Testament - recitatiu - ària - cita del Nou Testament - ària - recitatiu - coral

Tot i estar dividida en dues parts, destinades a emmarcar el sermó dominical, la cantata BWV 17 és una obra sorprenentment breu però que arrenca amb un dels cors més elegants i majestuosos de Bach, extret del Salm 50, i que li dóna nom: Wer Dank opfert, der preiest mich (Aquell que m'ofereix accions de gràcies em glorifica).

La introducció instrumental de 28 compassos es fusiona amb l'habitual motet coral de forma fugada que posa especial interès en la frase der preiset mich (em glorifica), la qual és tractada amb una magistral i densa polifonia de totes les veus que segurament vol simbolitzar la munió enfervorida de creients. Al meu modest parer, la magnificència d'aquesta peça es mostra en tot el seu esplendor a les versions que l'interpreten amb un ritme àgil més que no pas a les lentes. És, de llarg, el moviment més destacat de la cantata.

A continuació, entonarà el contralt el recitatiu Es muss die ganze Welt ein stummer Zeuge werden (Que el Món sencer esdevingui el testimoni mut), al qual seguirà l'ària de soprano Herr, deine Güte reicht, so weit der Himmel ist (Senyor, la teva bondat, és tan extensa com el Cel). En ella, els dos violins estableixen un elaborat concertant amb el cantant de deliciós resultat. El text es divideix en tres seccions unides pel ritornello, que transita per les tonalitats relatives de Mi major, Si major, Do sostingut major i Mi Major, esdevenint el principi unitari de  tot el conjunt. Destaca la vocalització sobre el terme preisen (glorificar).

La segona part de la cantata s'inicia amb el recitatiu de tenor Einer aber unter ihnen, da er sahe, dass er gesund worden war (Un d'entre ells, veient que estava guarit). El tenor està aquí encarnant l'evangelista, car recita un versicle de l'Evangeli de Lluc. I seguirà el tenor cantant la següent ària, Welch Übermaß der Güte (Com n'és d'exuberant la bondat), en la qual de nou les cordes seran les protagonistes, ara amb tot l'efectiu instrumental i un ritme dansaire de gran elegància. Les paraules Dank (gràcies) i Lob (lloança) seran degudament emfatitzades amb les corresponents vocalitzacions.

Un nou recitatiu, ara del baix, constituirà el penúltim moviment de la cantata, que conclourà amb la tercera estrofa de la coral Nun lob, mein Seel, den Herren de Johann Grasmann cantada amb una melodia del segle XV adaptada a l'església luterana per Hans Kugelmann l'any 1540.

J. M. S.

Cantata BWV 17
WER DANK OPFERT, DER PREISET MICH
Dominica 14 Post Trinitatis
Estrenada: 22 de setembre de 1726
Text: Christoph Helm (1726)

Prima Parte
1. COR
Aquell qui m'ofereix accions de gràcies em glorifica,
A l'home recte li mostraré la salvació del Senyor.
***
2. RECITATIU (Alt)
Que el Món sencer esdevingui el testimoni mut
De la suprema majestat de Déu.
Tant l'Aire com l'Aigua,
El Firmament i la Terra,
On l'harmonia és disposada amb tot detall.
La natura el glorifica
Ornada dels innombrables dons
Amb els que Ell l'ha dotada,
I tot allò que respira
Vol encara més unir-se a Ell
Mentre les llengües s'esvaloten
I les ales s'agiten
Per celebrar la seva Glòria.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Senyor, la teva bondat
És tan extensa com el Cel
I la teva Veritat abasta fins els núvols.
Si no sabes de la grandesa
De la teva Majestat
Aquesta esclataria als meus ulls
A la vista de les teves obres.
Com puc passar cada dia
Sense glorificar-te ni agrair-te?
Per que tu desitges mostrar-nos
El camí de la Salvació.
***
Seconda Parte
4. RECITATIU (Tenor)
Un d'entre ells, veient que estava guarit,
Retornà sobre els seus passos
Lloant el Senyor en veu alta.
Es prostrà als peus de Jesús i,
Tocant la cara al terra
Li'n donà les gràcies.
I era aquest un Samarità.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Com n'és d'exuberant la bondat
De la qual em fas present!
I, mentrestant, que t'ofereix
El meu Cor a canvi?
Senyor, no sé pas que et puc oferir
Que no sigui donar-te'n gràcies
Amb un càntic de lloança.
***
6. RECITATIU (Baix)
Mira la meva voluntat,
Sé el que sóc:
El Cos, la Vida, la Raó,
La Salut, la Força i els Sentits
Dels quals tu em permets gaudir
I expressar-los amb els llavis.
Són els raigs de la teva gràcia
Que Tu has vessat sobre mi.
Amor, Pau, Justícia i Joia
En el teu Sant Esperit
Són tresors que em mostren aquí
Aquells béns que allà
Em donaràs amb abundància
Per guarir-me el Cos i l'Ànima.
***
7. CORAL
Talment el Pare que s'apiada
Dels seus fillets petits,
Així fa el Senyor
Amb nosaltres, desgraciats,
Que el seguim amb infantil innocència.
Ell coneix les pobres criatures,
Déu sap que només som pols,
Semblants a l'herba segada,
A una flor, a unes fulles que cauen:
El vent només ha de bufar
Per a fer-les dispersar:
Així passa l'home
I el seu final és pròxim.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 77

Tres cantates conserva el catàleg per al Tretzè Diumenge després de la Trinitat: La BWV 33, la BWV 164 i la que ara analitzarem, la cantata BWV 77 DU SOLLT GOTT, DEINEN HERREN LIEBEN, obra estrenada a Leipzig el 22 d'agost de 1723. Fou un agost, aquell del seu primer estiu a la Cantoria de St. Tomàs, en el qual Bach va haver d'escriure, assajar i interpretar fins a set cantates. Potser per tal acumulació de feina sigui aquesta una de les cantates més breus de Bach, tot i la densitat de la partitura.

L'anònim llibretista de la cantata s'inspirà en l'Evangeli del dia (Lluc 10, 27), que narrava la paràbola del bon samarità, i d'aquí les nombroses referències a l'amor a Déu i al proïsme que apareixen al text.

Aquest s'inicia amb el cor que intitula la cantata, extret de l'Evangeli abans esmentat:  Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor. És aquest potser un dels cors més originals de Bach, que sembla haver volgut suggerir la imatge d'unes paraules divines baixant del Cel. La música arrenca de manera gairebé subliminal, introduïda per violins sense baix continu sobre els quals, majestuosa, la trompeta entonarà en 10 trams la coral Dies sind die heiligen zehn Gebot (Aquest són els deu Sants Manaments). Aquestes 10 intervencions de la trompeta seran separades per intervencions del cor en bloc, al qual sí sustentarà el baix continu en solemnes notes sostingudes que estableixen un ocult cànon amb les notes de la trompeta, cosa amb la qual Bach vol sens dubte simbolitzar la submissió del creient a la llei divina, car cànon és sinònim de norma o llei. Segons Alfred Dürr, l'ascensió progressiva de les notes del baix continu podria simbolitzar la prioritat sobre els altres del manament de l'amor. I encara hi ha molts altres simbolismes ocults en aquest extraordinari cor, més perceptibles en l'estudi de la partitura que no pas en la seva audició.
Deixa realment esmaperdut comprovar com Bach va ser capaç d'engendrar tals creacions enmig de la voràgine compositiva setmanal dels seus primers anys a Leipzig.

El segon moviment serà un breu recitatiu secco del baix que donarà pas a l'ària de soprano Mein Gott, ich liebe dich von Herzen (Déu meu, t’estimo amb tot el cor). En ella, dos oboès més el baix continu acompanyen el cant, tots en un estret paral·lelisme que podria ser una representació de la dualitat de l'amor teològic, vers Déu i l'Home. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com Mein ganzes (tota la meva vida), Herzen (cors) o ewig (eternament), cantada amb una extensa vocalització de fins a 40 semicorxeres.

La cantata seguirà amb un nou recitatiu, ara del tenor acompanyat de tota la corda: Gib mir dabei, mein Gott! ein Samariterherz (Dóna’m, endemés, Deu meu! un cor samarità), en el qual destaca l'acord de setena disminuïda sobre el mot betrüben (sofriments).

Aquest recitatiu donarà pas a l'ària Ach, es bleibt in meiner Liebe (Per dissort, hi ha tant de xacres), destinada a contralt amb trompeta obligada. Una nova pàgina de magistral originalitat bachiana, car la trompeta habitualment va associada a la veu del baix. I més encara quan només veu humana i trompeta (amb el baix continu, naturalment) conformen el dispositiu instrumental, cosa que només es repeteix a l'ària Er ists, der ganz allein de la cantata BWV 43. De nou citant al gran Alfred Dürr, que no veia cap relació entre la sorprenent instrumentació i el text, podríem estar davant una reutilització de música anterior. En tot cas, l'ària té estructura da capo i exigeix de la trompeta una certa dosi de virtuosisme.

La coral final ha arribat sense text fins a nosaltres, la melodia és la de Ach Gott, vom Himmel sieh darein, coral que dóna títol a la cantata BWV 2, de 1724. Hi ha diversos textos adaptables, i habitualment s'utilitza la vuitena estrofa de O Gottes Sohn, Herr Jesu Christ, coral publicada l'any 1657 per David Denicke.

J.M.S.

Cantata BWV 77
DU SOLLT GOTT, DEINEN HERREN LIEBEN
Dominica 13 Post Trinitatis
Estrenada: 22 d'agost de 1723
Text: Anònim, amb fragments de l'Evangeli de St. Lluc 

i probablement també d'un himne de David Denicke

1. COR
Estimaràs el Senyor, el teu Déu,
amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima,
amb totes les forces i amb tot el teu esperit,
i al teu pròxim com a tu mateix.
***
2. RECITATIU (Baix)
Que sigui així!
Déu vol per ell sol els nostres cors.
Cal elegir el Senyor amb tota l’ànima
Com és la seva voluntat
No delir-se per cap altra cosa
Que no ens hagi inspirat
el seu Sant Esperit,
Dons, sols així, podrem aconseguir
La seva bonesa i generositat.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Déu meu, t’estimo amb tot el cor,
Tota la meva vida, és a les teves mans.
Fes, doncs, que observi els teus manaments
I fes que s’ablami el meu amor
Perquè pugui estimar-te eternament!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Dóna’m, endemés, Deu meu! un cor samarità
Perquè, d’ensems, estimi el pròxim
Que en veure els seus sofriments,
en senti compassió
I no passi de llarg
Deixant-lo abandonat en la seva dissort.
Fes que detesti el meu egoisme,
A fi que un dia em puguis donar felicitat
Com espero rebre de la teva misericòrdia.
 ***
5. ÀRIA (Alt)
Per dissort, hi ha tant de xacres
Encara, en el meu amor!
Ben cert que sovint tinc ganes
De fer tot el què Déu em mana
Però a la llarga, no m’hi veig amb cor.
***
6. CORAL
Senyor, resta amb mi per la fe
Deixa’m que l’afermi cada dia més,
Que sigui a desdir profitosa
I de bones obres ufanosa;
Tostemps per l’amor, amatent,
Obrant amb alegria i pacient
Sempre en bé dels meus germans.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 35

Per ordre cronològic, són tres les cantates destinades al Dotzè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 69a, 137 i la que avui tractarem, la cantata BWV 35 GEIST UND SEELE WIRD VERWIRRET, una fantàstica obra que, com veurem, resulta singular en diversos aspectes.

Estrenada a Leipzig el 8 de setembre de 1726, es tracta d'una de les poques cantates per a contralt sol, que s'entronca amb les cantates del segon semestre d'aquell any en el qual Bach creà una sèrie de cantates similars, totes elles concebudes per a un sol cantant: Per a contralt les BWV 35, 169 i 170, per a soprano les BWV 52 i 84, per a baix les BWV 56 i 82  i per a tenor (cas únic) la BWV 55. La cantata BWV 35 esdevé així una de les escasses cantates que no conclouen amb un cor o una coral. 

I, com veurem, encara no han acabat les singularitats d'aquesta cantata.

El llibretista Georg Christian Lehms concep una obra en dues parts, que Bach preludiarà amb les seves corresponents simfonies instrumentals. Moltes cantates estan dividides en dues parts, destinades a ser cantades abans i després del sermó. Tampoc estem davant l'única cantata que presenta una simfonia instrumental a cada una de les seves dues parts. Però sí que estem davant la única cantata on les dues simfonies són destinades a l'orgue solista (organo obligato, indica Bach). 

I és que estem davant d'una d'aquelles cantates aparegudes a partir de 1726 (BWV 49, 146, 169, 188) en que Bach adapta a l'orgue els concerts per a clavecí escrits anteriorment que, a la vegada, derivaven de concerts encara més antics. Potser la raó d'aquestes adaptacions sigui que en aquells dies Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, havia arribat ja a una edat suficient per a interpretar aquestes partitures a l'orgue, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra. En tot cas, trobareu més informació sobre aquesta qüestió aquí. 

Del concert per a clavecí del qual deriven les simfonies de la cantata  BWV 35 es conserven només 9 compassos, catalogats amb el BWV 1059. De fet el concert, originalment destinat a l'oboè, ha pogut ser reconstruït gràcies a la seva reutilització en la present cantata, car és ben clar que els moviments primer i tercer conformen les dues simfonies. La primera d'elles, denominada concerto al manuscrit, és una extensa peça en Re menor carregada d'energia i fins i tot podríem dir que certa violència, que segurament esdevé una de les pàgines més potents de Bach. 

El moviment central d'aquest concert perdut té tota la pinta d'haver estat convertit en l'ària que dóna títol a la cantata i segueix al concerto inicial: Geist und Seele wird verwirret (Esperit i Ànima són torbats). En ella, sobre el lent  ritme de siciliana dibuixarà l'orgue àmplies ornamentacions, mentre que la contralt serà acompanyada d'un concertant de cordes i oboès en forma da capo.

El breu recitatiu Ich wundre mich (Estic meravellat) dóna pas a l'ària  Gott hat alles wohlgemacht (Déu ho ha fet tot bé), fantàstic moviment en el qual la mà dreta de l'orgue desenvolupa una àmplia melodia  de semicorxeres que bé podria voler il·lustrar la totalitat (alles) de què parla el tex. Amb aquest ambient de joia conclou la primera part de la cantata.

La segona part arrenca, com ja hem dit, amb una nova simfonia per a orgue solista que clarament seria el tercer moviment del desaparegut concert, sobretot en vista del seu caràcter desenfadat i ritme dansaire, dividit en dues seccions que es repeteixen seguint l'esquena tonal típic de les danses barroques (Re menor - La menor / La menor - Re menor).

El recitatiu Ach, starker Gott, lass mich (Ah, poderós Déu, permet-me) condueix a l'ària final, Ich wünsche nur bei Gott zu leben (Vull viure al costat de Déu). De nou serà un moviment amb un marcat aire de dansa que, sorprenentment, no acaba en Re menor com la simfonia inicial sinó en Do major. Cal destacar el tema de tresets que presenta l'orgue a partir del cinquè compas i esdevé omnipresent al llarg de tota la peça, a més de les vocalitzacions sobre els termes fröhlich (feliç) i Händen (mans).

Com hem comentat al principi, aquesta és una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.

J.M.S.

Cantata BWV 35
GEIST UND SEELE WIRD VERWIRRET
Dominica 12 Post Trinitatis
Estrenada: 8 de setembre de 1726
Text: Georg Christian Lehms (1711)

Prima Parte

1. CONCERTO
***
2. ÀRIA (Alt)
Esperit i Ànima són torbats
Quan et contemplen, Déu meu,
Car els Miracles que han conegut,
Proclamats amb eufòria pel Poble,
Els han deixat sords i muts.
***
3. RECITATIU (Alt)
Estic meravellat,
Car tot allò que es veu
Ens deixa embadalits.
Quan et contemplo,
Preciós Fill del meu Déu,
M'abandonen la Raó
I l'Enteniment.
Sembla talment que els Miracles
Siguin per a Tu
Uns successos intranscendents.
En Nom, Obres i Missió
Ets excelsament Meravellós,
Incomparable a cap
Meravella d'aquest Món.
Als sords retornes l'oïda,
Als muts repares la parla,
I, el que és més:
Obres, amb una sola paraula,
Les parpelles als cecs.
Aquests, aquests són els Miracles,
I son Poder no podria ser proclamat
Ni per un cor d'àngels.
***
4. ÀRIA (Alt)
Déu ho ha fet tot bé.
El seu Amor i Fidelitat
Ens renova cada dia.
Quan l'angoixa i el dolor ens punyen,
Ens consola tant com cal
Car tothora vetlla per nosaltres.
Déu ho ha fet tot bé.

Seconda Parte

5. SIMFONIA
***
6. RECITATIU (Alt)
Ah, poderós Déu, permet-me
Pensar sempre en tot això
Per tal que pugui, feliç,
Allotjar-te al fons de l'Ànima.
Permet que el teu dolç Éfeta*
Estovi el meu rígid cor.
Ah! Posa el teu dit miraculós
A la meva orella
O seré perdut al moment.
Toca també la meva llengua
Amb la teva Mà poderosa
I Jo, de tals Miracles,
Glorificant-los amb pregàries,
Me'n sentiré Fill i Hereu
*En Arameu, "Obre´t", paraula amb la qual Jesús guarí un sord-mut.
***
7. ÀRIA (Alt)
Vull viure al costat de Déu.
Ah, podria arribar ja mateix l'hora feliç
D'entonar amb tots els Àngels
Un joiós Aleluia!
Amadíssim Jesús, deslliga'm ja
Aquest punyent jou d'angoixa
I deixa'm lliurar a les teves mans
La meva turmentada vida.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 113

Les tres cantates destinades a l'Onzè Diumenge després de la Trinitat són les BWV 199, 179 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 113 HERR JESU CHRIST, DU HÖCHSTES GUT. 

Estrenada a Leipzig el 20 d'agost de 1724, forma part del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs. En aquest cas, la coral que inspirà l'anònim llibretista fou obra de Bartholomäus Ringwaldt (1588) i està en consonància amb l'Evangeli del dia (Lluc 18, 9-14) que, presentant la paràbola del fariseu i el publicà, realitza una apologia de l'assumpció de la condició de pecador davant aquells qui es proclamen lliures de tota culpa. La melodia amb què es canta apareix a Görlitz l'any 1587 i s'assembla molt a la utilitzada a la cantata BWV 4.

Aquesta assumpció de la culpa es fa palesa ja al cor inicial, impregnat d'un feixuc ambient de càrrega espiritual. Les frases de la coral de Ringwaldt van sent entonades pel cor de manera homòfona, amb un mínim contrapunt. Mentrestant, a l'orquestra conviuen una variació de la melodia del coral a càrrec dels oboès amb un tema de persistents semicorxeres dels violins. Tot plegat, una magistral translació en música dels conceptes expressats al text.

La segona estrofa del coral és també musicada literalment al segon moviment en forma de trio per a contralt, violins a l'uníson i baix continu sobre la melodia abans esmentada.

El tercer moviment serà l'ària per a baix Fürwahr, wenn mir das kömmet ein (Quan me n’adono, ben cert). Tot i conservar el primer vers de la tercera estrofa de la coral de Ringwaldt, Bach prescindeix de la melodia i desenvolupa l'ària amb el cantant acompanyat dels dos oboès d'amore a un cert ritme dansaire. La paraula gewandelt (anar, caminar) serà cantada amb 48 semicorxeres.

El quart moviment, de nou per a baix, serà la coral-recitatiu Jedoch dein heilsam Wort, das macht (Però els teus mots de salvació). Entre les estrofes de la coral s'intercalaran passatges que les amplien, en forma de trop.

Tot seguit arribarà la deliciosa ària Jesus nimmt die Sünder an (Jesús empara els pecadors), per a tenor i flauta travessera. De nou estem davant d'una d'aquelles àries per a flauta virtuosa de l'estiu-tardor de l'any 1724 (vegeu BWV 9) que segurament sigui una de les àries per a flauta més difícils de tota la producció bachiana. Estructurada en dues seccions de 2+3 versos, el terme Leben (vida) serà vocalitzat amb gran energia, mentre que la paraula Ruh (serenor) ho serà amb una llarga nota sostinguda en el temps.

El sisè moviment, Der Heiland nimmt die Sünder an (El Salvador accepta els pecadors), és un recitatiu per a tenor acompanyat de tota la corda on s'entona un llarg text inspirat en l'Evangeli del dia, que donarà pas al duet de soprano i contralt Ach Herr, mein Gott, vergib mir's doch (Perdona’m, doncs, Déu meu Senyor). Aprofitant que el primer vers prové literalment de la coral de Ringwaldt, treballa Bach amb la seva melodia i ens la presenta des de diversos punts de vista. Algunes vocalitzacions sobre determinats mots són increïblement extenses, de fins a 106 semicorxeres!

A la coral final es canta la vuitena estrofa de l'himne que ha inspirat la cantata. No hi consta cap indicació respecte a l'orquestració, per la qual cosa es suposa que els instruments intervenen colla parte, és a dir, doblant les veus del cor segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 113
HERR JESU CHRIST, DU HÖCHSTES GUT
Dominica 11 Post Trinitatis
Estrenada: 20 d'agost de 1724
Text: Anònim, basat en un coral de Bartholomäus Ringwaldt de 1588

1. COR
Senyor Jesucrist, Bé suprem,
Font de tota protecció,
Mira el pes dels sofriments
Que afeixuguen el meu cor,
I el munt de dards que tenallen, 
Sense treva, la consciència
D’aquest pobre pecador.
 ***
2. ÀRIA  & CORAL (Alt)
Tingues compassió, alleugera,
Tot aquest llast del cor meu,
Car, tu en satisferes la pena
Amb la teva mort en creu,
Que no em doni per vençut
I pel dol de ma flaquesa
No caigui per sempre abatut.
***
3. ÀRIA (Baix)
Quan me n’adono, ben cert,
Que no vaig a Déu dreta via
Que l’ofenc, un i altre dia,
Sento basarda, sofrença, temor,
I veig que el cor se’m trencaria
Sens comptar amb el seu conhort.
***
4. RECITATIU & CORAL (Baix)
Però els teus mots de salvació
Plens de melosos cants
Fan que el meu pit
Que abans estava marrit
Se senti del tot confortat.
El cor saturat de dolor
Veu, passats planys, patiments i dols,
Com Jesús, resplendor de pietat,
Amb la seva paraula de consol
Assossega de ple el meu cor
Que joiós novament bat i dansa.
Dins l’ànima, quina benaurança!
No em farà patir més el remordiment,
Ja que Déu amb la seva gràcia ha promès
Repartir el mannà del cel, a bastança
A tots els pietosos creients
Que amb l’esperit penitent.
Cerquin en Jesús emparança. 
***
5. ÀRIA (Tenor)
Jesús empara els pecadors:
Dolces paraules de consol i vida!
Dóna a l’ànima la vera serenor
I a cadascun ens diu bondadós:
El teu pecat t’ha estat perdonat!
***
6. RECITATIU (Tenor)
El Salvador accepta els pecadors:
Què dolços sonen a les meves orelles aquests mots!
Ell ens diu: veniu amb mi.
Els contrits i els afeixugats,
Veniu a la font de tota gràcia
Vull que sigueu els meus amics!
En sentir aquestes paraules, vull venir amb tu
Com aquell publicà penedit
Que humilment pregava: Senyor, tingues-me pietat!
Ai las! dóna consol al meu toix esperit
I amb la teva sang vessada
Purifica’m de tots els pecats.
Així seré com David i Manassé
Quan jo et vingui a buscar,
Amorós i fidel,
I t’allargui els meus braços devots
Per esdevenir hereu del cel.
***
7. ÀRIA  DUET (Soprano, Alt)
Perdona’m, doncs, Déu meu Senyor
Per haver provocat el teu furor
Trenca, del pecat, el jou feixuc
Que Satan m’ha posat al damunt
Que el meu cor satisfet reposi,
Des d’ara mateix, donant glòria i lloant
La teva paraula
Obedient com un infant.
***
8. CORAL
Que em reforci el teu esperit joiós
Que per les teves ferides em posi bo
Renta’m amb la suor de la teva agonia
Quan arribi la darrera hora;
Quan vulguis, treu-me d’aquest món, un dia,
Sadoll de la fe verdadera,
Per anar, amb els teus elegits, a fer-los companyia.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 102

Tres cantates resten al catàleg per al Desè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 46, 101 i 102. Ara farem cinc cèntims de la darrera de les tres, la cantata BWV 102 HERR, DEINE AUGEN SEHEN NACH DEM GLAUBEN, que fou estrenada a Leipzig el 25 d'agost de 1726.
Aquell any Bach havia executat a Leipzig un grup de cantates del seu cosí Johann Ludwig, el "Bach de Meiningen", les quals influenciaren les seves pròpies obres d'aquella temporada: Els textos utilitzats, d'autor desconegut, provenen de les mateixes fonts i solen compartir la disposició de 7 moviments dividits en dues parts, amb la següent estructura:

Cita de l'Antic Testament - recitatiu - ària - cita del Nou Testament - ària - recitatiu - coral

El text d'aquesta cantata conserva les idees generals de les lectures del dia i ve a ser una apologia de la penitència i el temor de Déu.
El gran cor inicial ens mostra un Bach en la plenitud del seus 41 anys, posant en música el versicle del profeta Jeremies que intitula la cantata: Herr, deine Augen sehen nach dem Glauben (Senyor, tu mires de trobar Fe!). Estructurat en tres seccions que no acaben ben bé de conformar un da capo, la central serà una densa fuga sobre les paraules Sie haben ein härter Angesicht (El seu rostre és més dur que la roca).

El breu recitatiu del baix Wo ist das Ebenbild, das Gott uns eingepräget (On és la imatge que Déu va crear en nosaltres) donarà pas a l'ària de contralt Weh der Seele, die den Schaden (Ai, de l’ànima que no admet la seva culpa). Establirà el cantant un elaborat diàleg amb l'oboè, que amb els seus gemecs il·lustrarà musicalment el dolor culpable expressat al text. Més tard, Bach reutilitzarà aquesta peça convertint-la en el Qui Tollis de la Missa en Fa Major BWV 233.
L'arioso que segueix, com és habitual a les cantates d'aquelles setmanes, és més aviat una ària i desconeixem el per què de la seva denominació. Va encarregat al baix, la Vox Christi, acompanyada de les cordes, que declama elegantment un passatge de la Carta als Romans de Sant Pau.

La segona part de la cantata arrenca amb una d'aquelles àries per a flauta virtuosa (substituïble per un violino piccolo) que recorda a les de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9). El seu títol és  Erschrecke doch (Tremola, doncs, tu ànima). El caràcter de la música reflexa a la perfecció el sentit del text: Un seriós advertiment a les ànimes confiades i pecadores, que més bé farien d'estar preocupades davant el futur judici diví. De nou, aquesta música servirà per a la missa abans esmentada, on es convertirà, degudament adaptada, en el Quoniam tu solus Sanctus.

El penúltim moviment de la cantata, Beim Warten ist Gefahr (Romancejar és un perill), serà un  recitatiu de contralt acompanyat d'oboès que recorda moltíssim a algun d'aquells corprenedors recitatius acompanyats de la Passió Segons Sant Mateu.

I la cantata conclourà amb l'entonació de les estrofes 6 i 7 de la coral So wahr ich lebe, spricht dein Gott, una obra de Johann Heermann de l'any 1630, cantades amb la melodia del Pare Nostre luterà. Flauta, oboès i violí I dupliquen als sopranos mentre que les cordes i el baix continu es reparteixen les altres veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 102

HERR, DEINE AUGEN SEHEN NACH DEM GLAUBEN

Dominica 10 Post Trinitatis

Estrenada: 25 d'agost de 1726

Text: Anònim, amb fragments de Jeremíes, la Carta als Romans 

i un Himne de Johann Heermann (1630)

Prima Parte

1. COR 

Senyor, tu mires de trobar Fe!

Tu els has renyat, però no t’han fet cas;

Els has estovat, però no han tingut esmena.

El seu rostre és més dur que la roca

i refusen de convertir-se.

***

2. RECITATIU ( Baix)

On és la imatge que Déu va crear en nosaltres,

si la nostra voluntat espúria li gira l'esquena?

On és el poder de la seva Paraula,

si el nostre cor defuig, del tot, el desig d'esmena?

Déu intentarà d'amansir-nos dolçament,

sempre que una ànima erràtica, no li barri el pas;

però si, renitents, ens entossudim,

ens abandonarà dins la foscor del seu cor.

 ***

3. ÀRIA (Alt)

Ai, de l’ànima

que no admet la seva culpa,

i del càstig que es mereix,

en fuig obstinada!

Sí, ella mateixa fa que es separi

del perdó del seu Déu!

***

4. ARIOSO (Baix)

Menysprees tu, la riquesa

de la seva Gràcia,

paciència i benvolença?

No saps, potser, que la pietat de Déu

et crida perquè facis penitència?

Però tu, amb la teva tossuderia

i el teu cor impenitent

apiles ira pel dia de la còlera

i la manifestació del just tribunal

de la justícia Divina.

Seconda Parte

5. ÀRIA (Tenor)

Tremola, doncs, tu ànima

que et sents tan segura!

Pensa, en l'alt preu que pagaràs

pel jou del pecat.

La paciència divina camina a pas de bou

per tal d'etzibar, després, la seva ira

encara amb més força.

***

6. RECITATIU (Alt)

Romancejar és un perill;

perquè vols perdre el temps?

El Déu que adés fou clement,

ara, com si res, pot portar-te a judici;

Així, on tens, el penediment?

En un batre d’ulls de l’eternitat

l’ànima se separa del cos.

Ah, desassenyada!, converteix-te, doncs,

perquè aquest moment no t’agafi al jaç.

***

 7. CORAL

Avui que encara vius, converteix-te,

pots fer-ho abans que es faci de dia.

Tot el que avui és fresc, sa i ufanós,

demà pot caure malalt, àdhuc morir.

Si acluques els ulls sense penedir-te,

hauràs de cremar en cos i ànima.

Ajuda'm, o Jesús Senyor, ajuda'm!

perquè avui mateix pugui venir amb tu

i em penedeixi a l'instant;

abans que la mort m'atrapi de sobte,

per tal que, ara i a tota hora,

estigui a punt per a la tornada al Cel.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 94

Per al Novè Diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les cantates BWV 105, 94 i 168, citades per ordre de composició. De la segona de les tres en farem cinc cèntims.

Estrenada a Leipzig el 6 d'agost de 1724, la cantata BWV 94 WAS FRAG ICH NACH DER WELT forma part del cicle de cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. En aquest cas, serà una coral de Balthasar Kindermann la que inspirarà la cantata. Amb les estrofes primera i darrera conformarà l'anònim llibretista els moviments inicial i final de la cantata, mentre que els intermedis seran reelaborats, això sí, incloent alguns fragments literals de la coral. El missatge de la cantata, d'acord amb les lectures evangèliques del dia, ve a ser una exhortació al rebuig d'allò material en favor del món espiritual.

Ja des del primer vers aquesta intenció és ben clara: No m’importa del món res. Ni el seu fast ni els seus tresors, resen les dues primeres frases del cor inicial de la cantata, que posa en música la primera estrofa de la coral de Kindermann. I ho fa amb una bella melodia, que el cançoner de Darmstadt atribuïa l'any 1698 a Ahasverus Fritz, amb la qual es cantava la coral O Gott, du frommer Gott i que apareix en altres cantates, com les BWV 45, 128 i 129. El cor anirà entonant les frases de la coral sobre un deliciós concertant capitanejat per la flauta travessera, que tanta importància té a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9). El cantus firmus anirà a càrrec dels sopranos mentre que la resta de les veus els acompanya en una polifonia continguda. El fet que cap de les veus del cor sigui doblada per l'orquestra dota aquesta peça d'una puresa vocal extraordinària.

A continuació, el baix entonarà el recitatiu Die Welt ist wie ein Rauch und Schatten (El món és com l'ombra i la fumera), on les ràpides cadències del baix continu pretenen il·lustrar el vertiginós ritme del món material.

Al tercer moviment, Die Welt sucht Ehr und Ruhm (El món cerca honors i glòria), tenor i oboès entonen un trop del coral: Entre frase i frase s'insereix un nou text recitat mentre que la melodia del coral apareix, ornamentada, en forma d'arioso.

Segueix l'ària de contralt Betörte Welt, betörte Welt! (Món enganyós, món enganyós!), una nova peça virtuosa per a flauta. La falsedat del món ve representada per la intricada complexitat de la partitura, que s'aclarirà a la secció central, quan es proclama la decisió de quedar-se amb Jesús.

A continuació arriba un nou trop, ara encomanat al baix: Die Welt bekümmert sich (El món es neguiteja), de nou amb fragments de lliure composició intercalats a la coral i amb la melodia d'aquesta disfressada.

Les dues següents àries trenquen de manera sorprenent amb el missatge de la cantata, car el seu caràcter pastoral i galant no s'adiu gaire amb el desig de menystenir el món material, i això  descol·loca els investigadors. Només cal dir que Arnold Schering, successor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs, publicà un estudi específic sobre la qüestió  l'any 1933.

Sigui com sigui, la primera de les àries, Die Welt kann ihre Lust und Freud (Cal que el món no s'estimi tan), és una peça dansaire d'exquisida elegància a càrrec de les tres veus de cordes i el tenor, el qual haurà d'assolir el seu registre més alt sobre la paraula erhören (estimar en excés, elevar).

La segona ària, per a soprano, serà la titulada Es halt es mit der blinden Welt (Qui es lliura a cegues al món). Aquí el to serà més intimista que a l'ària anterior, i només l'oboè d'amore acompanyarà el cantant sobre el baix continu. Simbolitzarà l'instrument la seducció d'allò material, mentre que la veu humana reafirmarà la seva entrega a l'espiritualitat i a Jesús.

Conclourà la cantata amb les dues darreres estrofes de la coral que la inspira, cantades amb la preciosa melodia atribuïda a A. Fritz ara senzillament a capella, és a dir, amb les veus doblades pels instruments segons la tessitura.

 J.M.S.

Cantata BWV 94
WAS FRAG ICH NACH DER WELT
Dominica 9 Post Trinitatis
Estrenada: 6 d'agost de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Balthasar Kindermann 

1. COR
No m’importa del món res
Ni el seu fast ni els seus tresors,
Car només tu, Jesús meu,
Pots adelitar-me el cor!
T’he escollit per ma fruïció
Sols a tu, a tu i res més
Tu ets els meu plàcid repòs:
No m’importa del món res!
***
2. ÀRIA (Baix)
El món és com l’ombra i la fumera
Que en un girar d’ulls es desfan
El temps del món és un instant.
Però quan tot es trenca i tot s’esbalça
Resta Jesús que em dóna confiança
Aquell que la meva ànima enforteix.
Per això: no m’importa el món res!
***
3. RECITATIU & CORAL (Tenor)
El món cerca honors i glòria
I al poderós afalaga.
El soberg basteix magnífics palaus
I es desfà per guardons i graus.
S’empolaina, vol vestir bé
Amb porpra, seda, vellut, or i argent,
El seu nom fa sensació
D’ell se’n parla a tot el món.
La seva altivesa, com una torrassa
vola cel amunt i els núvols traspassa
Té desfici per untar-se les mans,
I no veu que, al capdavall,
Tindrà això mal acaball.
Fins que un imprevist cop d’aire
Al clot el du abans de gaire
I així és com s’acaba en fum
Tot el fast que al món tenia
La infausta cuca de llum.
Ah! foteses passatgeres
Fora del meu pit, enrere!
Car, el meu cor atresora
Damunt de tota altra cosa,
La fortuna dels cristians
Que dóna l’honor més gran
I el què el meu esperit vol
Menyspreant la vanitat
En lloc de fast i disbauxa
És Jesús, sí és ell tot sol
que el tindré per sempre més.
I encara que la gent em digui
Que és potser un insòlit deliri:
No m’importa del món res!
***
4. ÀRIA (Alt)
Món enganyós, món enganyós!
Les teves riqueses, cabals i diners
Són paranys i falses aparences.
Tu vols engreixar el tafur Mammon.
En canvi, jo em quedo amb Jesús,
Amb Jesús, sols amb Jesús.
Que és el tresor de la meva ànima.
Món enganyós, món enganyós!
***
5. RECITATIU & CORAL (Baix)
El món es neguiteja
Què és, doncs, el què l’atribola?
Això que tant l’amoïna, quina bajanada!
Té por que el deixin de banda.
Món, no et fa vergonya!
Déu, que t’ha estimat tant,
Per culpa dels teus pecats
Que són un greu ultratge a la seva dignitat,
T’ha donat el seu únic Fill
I a tu no tens ganes de sofrir per amor a Jesús?
El desfici del món no és tan gran, ni de bon tros,
Altrament, amb molta barra,
Vens a reclamar respecte.
Si així és, serà millor
Que jo aguanti l’oprobi a Crist
Ara i fins que Ell ho permeti.
Aquest sofriment no durarà massa temps
Perquè sé de segur, que en l’Eternitat,
Seré coronat amb l’aurèola de la Glòria
Tant me fa que el món
 Se’m rifi i em rebutgi,
O que em mostri desinterès,
Perquè si el meu Jesús m’honora:
No m’importa del món res!
***
6. ÀRIA (Tenor)
Cal que el món no s’estimi tan
el seu plaer i sa disbauxa,
La vanitat i la fútil adulació
Forfolla com un talp sota terra
Per només trobar groc de fempta
I deixar el Cel de racó.
***
7. ÀRIA (Soprano)
Qui es lliura a cegues al món,
No vetlla per la seva ànima;
A mi, em fa fàstic la terra.
Sols vull estimar el meu Jesús
Viure amb fe i penitència
seré feliç i sortós
***
8. CORAL
No m’importa del món res!
En un ai s’haurà esfumat
Ell no podrà barrar el pas
A la pàl·lida mort, ja mai;
De riquesa i folls plaers
No se’n parlarà mai més.
Si el meu Jesús és amb mi:
No m’importa del món res!
*
No m’importa del món res!
Jesús és la meva vida,
Tresor meu, heretat mia,
Ell em vol donar sencer 
El meu reialme del Cel,
I quelcom de més a més.
Doncs, per això, torno a dir:
No m’importa del món res!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 136

Tres cantates conserva el catàleg per al Vuitè Diumenge després de la Trinitat, que per ordre cronològic són les BWV 136, 178 i 45. De la primera de les tres ens en ocuparem tot seguit.

La cantata BWV 136 ERFORSCHE MICH, GOTT, UND ERFAHRE MEIN HERZ s'estrenà el 18 de juliol de 1723, a les poques setmanes de l'arribada de Bach a la Cantoria de St. Tomàs de Leipzig. La investigació però, no descarta que gran part l'obra provingués d'una cantata escrita anteriorment, segurament una cantata profana de l'època de Köthen, ciutat calvinista on la música religiosa hi era prohibida. 

El desconegut llibretista té en ment l'Evangeli del dia (Mateu 7, 15-23) en el qual Jesús adverteix contra els falsos profetes que pretendran fer-se seva la Paraula de Déu.

Arrenca la cantata amb un deliciós cor que posa en música  un fragment del Salm 139 i que intitula la cantata: Furga'm, Senyor, i escruta el meu cor. La presència de la trompa, l'oboè i l'oboè d'amore revesteix la música d'una pompositat exquisida. Serà la trompa l'encarregada de presentar el tema principal a partir del qual es desenvoluparà tota la polifonia instrumental i vocal, sustentada per les ràpides rauxes del violí primer. El resultat vindrà a ser una magnífica combinació de fuga i concert que Bach tornarà a fer servir al Cum Sancto Spiritu de la Missa en La Major BWV 234.

A continuació del cor inicial, el tenor entonarà el recitatiu Ach, dass der Fluch, so dort die Erde schlägt (Ai las, la maledicció que caigué sobre la terra), que arrenca amb una crua harmonització per a presentar el terme Fluch (maledicció).

Seguirà l'ària de contralt Es kömmt ein Tag (Un dia vindrà), on s'estableix un diàleg entre cantant i oboè d'amore desenvolupant cadascun una temàtica pròpia. La secció central presenta un gran contrast amb les extremes, molt més melòdiques. Això podria ser a causa de que aquesta secció fou escrita de nou l'any 1723 i incrustada en la hipotètica cantata anterior aquí parodiada.

El quart moviment serà un recitatiu del baix que es converteix en arioso a la seva darrera secció, en cantar els versos Encara pot trobar en Crist Justícia i fortalesa. Així es prepara el trànsit al següent moviment, el duet de tenor i baix Uns treffen zwar der Sünden Flecken (Estem encara atrapats per les taques del pecat), on cal destacar l'enèrgic tema dels violins a l'uníson. Les veus marxen a voltes conjuntes, a voltes en imitació, cosa que recorda a alguna de les cantates profanes de Köthen i avalaria la tesi de que estem davant d'una obra anterior reciclada. En tot cas, la paròdia és ben reeixida i el text s'adapta perfectament a la música, com ho demostra la llarga vocalització amb què es canta la paraula Strom (devesall).

La coral final destaca per l'adició d'una cinquena veu de violí a les quatre veus habituals. La melodia és original de Jakob Regnart (1574), adaptada l'any 1605 a ús religiós per Bartholomäus Gesius i recopilada per Hermann Schein al seu cançoner de 1627. Diverses corals s'han cantat amb aquesta melodia, entre elles la que aquí apareix: La novena estrofa de Wo soll ich fliehen hin de Johann  Heermann (1630), coral que també inspira la cantata BWV 5.

J.M.S.

Cantata BWV 136
ERFORSCHE MICH, GOTT, UND ERFAHRE MEIN HERZ
Dominica 8 Post Trinitatis
Estrenada: 18 de juliol de 1723
Text: Anònim, basat en el Salm 139 i un himne de Johann Heermann de 1630

1. COR
Furga’m, Senyor, i escruta el meu cor;
prova’m i dóna’t compte, del què em passa!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ai las, la maledicció que caigué sobre la terra
També ha enxampat el cor dels homes!
Qui pot confiar en aplegar bons fruits,
Si aquell malefici, fins i tot, s’endinsa a l’ànima
Amb les espines del pecat
I la feixugor del vici.
Sovint fins les criatures de l’infern
Volen fer-se passar per àngels de la llum;
Com si pogués la dolenteria
Veremar gotims d’aquestes espines. 
Un llop pot vestir-se amb blanc pelatge,
Mes, arribarà el dia,
Que us arribarà a vosaltres, gent hipòcrita,
Un terror que serà insuportable.
***
3. ÀRIA (Alt)
Un dia vindrà,
En què el fingiment serà jutjat,
I al seu davant, la hipocresia fremirà.
Car la seva punya rabiosa aixafarà,
Tot el què la falsia i l’astúcia han amagat.
***
4. RECITATIU (Baix)
Si el cel, tanmateix, no és pas pur,
Com pot cap home presentar-se davant aquest jutge?
Però qui s’ha purificat amb la sang de Jesús,
I s’hi ha agermanat amb la fe,
Sap que no tindrà cap sentència severa.
Si el pecat encara l’afeixuga,
I li manquen les forces,
Encara pot trobar en Crist
Justícia i fortalesa.
***
5. ÀRIA – DUET (Tenor, Baix)
Estem encara atrapats per les taques del pecat,
Que la caiguda d’Adam ens ha portat.
Tan sols, qui s’hagi fet seves les nafres de Jesús
Aquest devessall de sang poderosa,
Per elles, en serà purificat.
***
6. CORAL
La teva sang, saba generosa,
Té tanta força i vigor,
Que només una petita gota
Pot purificar tot el món,
Si, ens pot protegir i fer lliures
De la gola del Maligne.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 187

Per al Setè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 107, 186, 187 i 54, aquesta darrera utilitzada en diverses ocasions del calendari. Avui analitzarem la cantata BWV 187 ES WARTET ALLES AUF DICH, cantata estrenada a Leipzig el 4 d'agost de 1726. El text, que podria ser de Christopher Helm, s'inspira en l'Evangeli del dia (Marc 8, 1-9) que narrava l'episodi de la multiplicació dels pans i els peixos. D'aquí extreu el llibretista una exhortació a la confiança en Déu com a garant de la vida i proveïdor de tot tipus de sustent.

Forma part d'un grup de cantates escrites l'any 1726 possiblement sobre textos del citat Christopher Helm, que sembla ser també el llibretista de les 17 cantates del cosí de Meiningen, Johann Ludwig Bach, que aquell any interpretà Johann Sebastian a Leipzig. No oblidem que no calia que les cantates fossin escrites pel propi Kantor, que només tenia l'obligació de preparar i dirigir les interpretacions de la música que considerés més adient, fos seva o d'un altre. Com veurem, uns quants passatges d'aquesta cantata seran reutilitzats en una de les misses menors, concretament la Missa en Sol menor BWV 235.

El primer d'ells serà el cor inicial Es wartet alles auf dich (Tots ells esperen de tu), que es convertirà posteriorment en el Cum Sancto Spiritu de dita missa. Alfred Dürr i Friedrich Smend  veuen en aquest cor un Bach al cim de la seva capacitat: Tot el moviment constitueix un enorme motet, on cada secció del text té el seu propi material musical, però és tot tan ben armat que el resultat és d'una solidesa i progressió corprenedora. Un amplíssim ritornello instrumental de 28 compassos obre el moviment, que se sustenta sobre un àgil ritme que avançarà imparable de principi a final. En ell, els blocs polifònics del cor aniran succeint-se, a quin més elaborat. Seran constants les repeticions i desdoblaments, tot per tal de suggerir la idea de multiplicació. Són també remarcables certs aspectes numèrics, com el fet que el tema de capçalera tingui 7 notes repetitives en referència als 7 pans de què parla l'Evangeli, seguides d'una vocalització de 24 notes per a il·lustrar l'abundància divina. El text d'aquest cor prové del Salm 104.

Seguirà el recitatiu del baix Was Kreaturen hält (Quantes coses no hi ha sobre la bola del món!) on hi destacarà la vocalització sobre Rund der Welt (la bola del món), al qual seguirà la primera ària de la cantata, Du Herr, du krönst allein das Jahr mit deinem Gut (Tu, Senyor, sols Tu, corones l’any amb ta bonesa). En ella el contralt és acompanyat de les cordes amb l'oboè duplicant el violí I, originant una elegant peça en Si Bemoll Major amb un fort aire de dansa que a A. Dürr li recordava l'estil galant de Händel (però a mi, no). Aquesta ària esdevindrà el Domine Fili unigenite de la missa BWV 235.

Una nova cita bíblica obre la segona part de la cantata, l'ària del baix Darum sollt ihr nicht sorgen noch sagen: Was werden (No us amoïneu, doncs, tot dient. Sobre unes paraules de l'Evangeli de Sant Mateu, la Vox Christi encarnada sempre pel baix serà acompanyada per un dinàmic i potent tema de les cordes a l'uníson que apareixerà transformat en el Gratias agimus de la missa abans esmentada.

Seguirà una nova ària, ara per a soprano en diàleg amb l'oboè: Gott versorget alles Leben (Déu se'n cuida de tota vida), en la qual jo sí que hi veuria certa reminiscència Händeliana. El clima inicialment amable i cofoi evolucionarà al llarg de la peça per tal d'anar reflectint el sentit del text. D'aquesta ària sortiran el Qui tollis i el Quoniam tu solus de la missa BWV 235.

Un darrer recitatiu amb el soprano acompanyat de tota la corda (Jo he posat confiança en Ell, com un infant) condueix a la coral final, que canta les estrofes 4 i 6 de Singen wir aus Herzensgrund, un himne de Hans Vogel de 1563 amb una melodia nadalenca anterior a la Reforma de títol llatí In natale Domini, la qual es cantava com a acció de gràcies després de l'àpat.

J.M.S.

Cantata BWV 187
ES WARTET ALLES AUF DICH
Dominica 7 Post Trinitatis
Estrenada: 4 d'agost de 1726
Text: Anònim, amb fragments del Salm 104 (Nº1), 

l'Ev. de St. Mateu (Nº4) i una coral final de Hans Vogel (1563)

Primera Part

1. COR
Tots ells esperen de tu,
 Que els donis el seu aliment a temps.
 Quan els el dones, el prenen,
I quan obres la teva mà,
 Ells queden assaciats de bonesa.  
***
2. RECITATIU (Baix)
Quantes coses no hi ha sobre la bola del món!
Mira les muntanyes, de les quals n’hi ha milers;
A vessar llacs i torrents, que brollen de l’aiguaneix;
L’estol d’ocells que planen per tot el cel, sobre el sòl.
Qui és el qui nodreix a tanta gent,
I qui és capaç de satisfer totes llurs necessitats?
Hi ha, potser cap altre sobirà que aspiri a tant?
Pot tot l’or del món proveir-los un àpat, només?
***
3. ÀRIA (Alt)
Tu, Senyor, sols Tu, corones l’any amb ta bonesa.
Els camins per on els teus peus caminen,
D’oli i beatitud, regalimen,
I és la teva pietat, la que ens dóna tanta riquesa.
***

Segona Part

4. ÀRIA (Baix)
No us amoïneu, doncs, tot dient:
Què menjarem? Què beurem?
 Amb què ens vestirem?
Tot això és el què neguiteja els gentils.
Però, el  vostre Pare celestial
Ja sap tot el què us fa falta.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Déu se’n cuida de tota vida
De tot el què respira ací baix
I a mi res no em donaria
D’allò que a tothom ha donat?
Fora, recels! La seva fidelitat
La porto sempre al pensament
I m’obsequia a cada moment
Amb un nou doll d’amor paternal.
***
6. RECITATIU (Soprano)
Jo he posat confiança en Ell, com un infant,
I prenc tot el què em vol donar amb gratitud
Per consegüent, mai em sentiré desemparat,
I aquesta és la factura que Ell em posa á punt,
No cal amoïnar-s’hi, això no serveix per a res,
És un un cor esbalaït, el que sent necessitat;
Això és la tasca que s’ha pres Déu, generós i etern,
I sé que, també, ell m’ha assignat la meva part.
***
7. CORAL
Déu que ha endegat la terra,
No vol que hi manqui aliment;
Les valls i les muntanyes rega,
Perquè pel bestiar hi creixi herbei;
De la terra en surt el pa i el vi
Que Déu els en don, a bastança
Perquè hi puguem tots subsistir.
Li donem mercès i li preguem
Que ens faci posar els cinc sentits
A fi que el puguem entendre bé
Amb els seus manaments fer camí,
Per a fer el seu sant nom ben gran
I a Crist contínuament:
Dreçar-li d’acció de gràcies un cant.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 170

Dues cantates es conserven per al Sisè Diumenge després de la Trinitat, la BWV 9 i la que avui analitzarem, la cantata BWV 170 VERNUEGTE RUH, BELIEBTE SEELENLUST, estrenada a Leipzig el dia 28 de juliol de 1726. Sabem que aquell dia, a més de la present, interpretà Bach una cantata del seu cosí de Meiningen Johann Ludwig, del qual aquella temporada executà un total de 17 cantates. Convé recordar que Bach no tenia cap obligació de composar cantates pròpies per a les esglésies de Leipzig. La seva tasca era la de subministrar la música en qüestió, i no hi havia cap inconvenient en que aquesta fos d'altres autors.
A l'Evangeli del dia (Mateu 5, 20-26) Jesús criticava el compliment literal de la llei divina que feien els fariseus, exhortant els seus deixebles a fixar-se més en l'esperit de la llei. La cantata de Johann Ludwig contenia textos literals e l'Evangeli, així que Bach utilitza un text de Georg Christian Lehms en el qual s'interpreta lliurement el Sermó de la Muntanya i es denuncia la religiositat insincera.
Es tracta d'una de les poques cantates escrites per a una sola veu, en aquest cas la de contralt, i resulta curiós el fet que durant la segona part de 1726 escrivís Bach una sèrie de cantates similars, totes elles concebudes per a un sol cantant: Per a contralt les BWV 170, 35 i 169, per a soprano les BWV 52 i 84, per a baix les BWV 56 i 82  i per a tenor (cas únic) la BWV 55.
Vàries cantates d'aquells dies, a més, presenten una altra similitud: La importància que Bach donà a l'orgue, instrument habitualment destinat a acompanyar el baix continu però que en aquestes cantates (BWV 27, 35, 49, 146, 169, 170, 188) esdevé un instrument solista, tant a les simfonies instrumentals com a les àries. Alguns investigadors intueixen una raó en el fet que aquest protagonisme de l'orgue aparegui en aquesta època: Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, tenia ja uns 16 anys i és possible que hagués assolit el domini suficient de l'orgue per a interpretar aquestes partitures durant l'execució de les cantates, mentre el seu pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
Sigui com sigui, la cantata BWV 170 no arrenca amb una simfonia sinó amb l'ària que li dóna nom: Vergnügte Ruh, beliebte Seelenlust (Plaent repòs, benvolgut goig de l’ànima), deliciós moviment de caire pastoral i bucòlic a càrrec de les cordes i l'oboè d'amore, on destaca la llarga nota amb què s'expressa el terme Ruh (repòs).
El segon moviment és un simple recitatiu (El món, la casa del pecat) on destaca la condemna que fa Jesús d'aquells qui titllen d'estúpids els altres. A aquest recitatiu seguirà l'ària Wie jammern mich doch die verkehrten Herzen (Que em fan de pena els cors esgarriats), singular moviment que ja d'inici sobta per l'absència del baix continu, suplantat per l'uníson de violins i violes, recurs anomenat en italià basetto i en alemany bassetchen, el qual trobem també a les cantates BWV 46 i 154 o a la corprenedora ària Aus Liebe de la Passió Segons St. Mateu. Levitant sobre aquest incorpori matalàs, el cantant dialoga amb dues veus de l'orgue alt en tota una demostració de domini tímbric.
El recitatiu següent, Wer sollte sich demnach (Qui, doncs, hauria de), serà acompanyat de tota la corda en contrast amb l'ària anterior cosa que, segons Alfred Dürr, vol il·lustrar el desviament de la mirada cap a Déu i son Fill, al qual s'adreça la darrera ària de la cantata, Mir ekelt mehr zu leben (Em fastigueja viure més). En ella tenim una nova demostració de la concepció bachiana de la mort no com a quelcom terrible sinó com un feliç alliberament, necessari per tal de reunir-se amb Jesús. És per això que la música serà magnificent, amb un superb uníson de cordes i oboè sobre el qual l'orgue solista dibuixarà una elaborada partitura que en alguna versió posterior de la cantata fou encomanada a la flauta travessera.
L'absència de coral final la converteix en una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152 i 199.

J.M.S.

Cantata BWV 170
VERNUEGTE RUH, BELIEBTE SEELENLUST
Dominica 6 post Trinitatis
Estrenada: Leipzig, 28 de juliol del 1726
Text: Georg Christian Lehms

1. ÀRIA (Contralt)
Plaent repòs, benvolgut goig de l'ànima,
a tu, no dins els pecats infernals,
ans dins l'harmonia celeste poden trobar-te,
només tu fas fort el pit feble.
Per això els purs dons de la virtut
dins el meu cor han de tenir estada.
***
2. RECITATIU (Contralt)
El món, la casa del pecat,
prorromp sols en càntics infernals
i cerca per mitjà de l'odi i l'enveja
de portar la imatge de Satanàs.
Té plena de verí d'escurçó la boca,
que sovint fer mortalment la innocència,
i només sap dir «Raca!»*
Déu just, que de molt
l'home de Vós s'és allunyat;
Vós estimeu, emperò la seva boca
manifesta blasfèmia i enemistat
i només desitja tenir el proïsme sota els peus.
Ah, aquesta culpa és mala de passar per alt.
***
3. ÀRIA (Contralt)
Que em fan de pena els cors esgarriats,
que a Vós, Déu meu, tant us contrarien!
Tremolo tant i sento mil dolors
quan només gaudeixen amb la venjança i l'odi!
Déu just, què heu de pensar
quan ells, amb les escaients intrigues de Satanàs,
de la vostra rigorosa condemna tan insolentment fan befa!
Ai las!, sens dubte heu pensat:
«Que em fan de pena els cors esgarriats!»
***
4. RECITATIU (Contralt)
Qui, doncs, hauria de
desitjar viure aquí,
si només odi i penalitats
veu enfront del seu amor?
Tanmateix, com que jo fins i tot l'enemic
com el meu millor amic
d'acord amb el manament de Déu he d'estimar,
aleshores defuig
el meu cor la ira i el rancor
i sols desitja viure en Déu,
que es diu Amor.
Ai, esperit harmoniós,
si et donava la seva Sion celestial!
***
5. ÀRIA (Contralt)
Em fastigueja viure més,
emportau-vos-me'n, doncs, Jesús!
M'espanten tot els pecats,
permeteu-me trobar aquell estatge
on tingui repòs.

*Paraula aramea que significa 'capbuit, beneit'. De Mt 5,22: «...El que s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el que li digui "raca" serà condemnat pel sanedrí...»

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol.