Per ordre cronològic, són tres les cantates destinades al Dotzè Diumenge després de la Trinitat: les BWV 69a, 137 i la que ara tractarem, la cantata BWV 35 GEIST UND SEELE WIRD VERWIRRET, una fantàstica obra que, com veurem, resulta singular en diversos aspectes.
Estrenada a Leipzig el 8 de setembre de 1726, es tracta d'una de les poques cantates per a contralt sol, que s'entronca amb les cantates del segon semestre d'aquell any i de principis de 1727 en què Bach creà una sèrie de cantates similars, totes elles concebudes per a un sol cantant: per a contralt, les BWV 35, 169 i 170, per a soprano, les BWV 52 i 84, per a baix, les BWV 56 i 82 i per a tenor (cas únic), la BWV 55. La cantata BWV 35 esdevé així una de les escasses cantates que no conclouen amb un cor o un coral.
I, com veurem, encara no han acabat les singularitats d'aquesta cantata.
El llibretista Georg Christian Lehms concep una obra en dues parts, que Bach preludiarà amb les seves corresponents simfonies instrumentals. Moltes cantates estan dividides en dues parts, destinades a ser cantades abans i després del sermó. Tampoc estem davant l'única cantata que presenta una simfonia instrumental a cadascuna de les seves dues parts. Però sí que estem davant l'única cantata on les dues simfonies són destinades a l'orgue solista (organo obligato, indica Bach).
I és que estem davant d'una d'aquelles cantates aparegudes a partir de 1726 (BWV 49, 146, 169, 188) en què Bach adapta a l'orgue concerts escrits anteriorment, per a clavecí o per a d'altres instruments, generalment violí o oboè. Potser la raó d'aquestes adaptacions sigui que en aquells dies Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, havia arribat ja a una edat suficient per a interpretar aquestes partitures a l'orgue, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra. És només una hipòtesi.
La gran controvèrsia és establir la cronologia de l'evolució d'aquestes peces reciclades a les cantates: quina versió va ser primer, la d'oboè o violí, la de clavecí o directament la d'església? És una idea molt estesa que les partitures originals eren les de violí o oboè, havent estat creades a Weimar o, sobretot, a Köthen. A partir d'aquí, una part de la investigació tradicional sostenia que els concerts per a clavecí eren anteriors a les simfonies de les cantates. Modernament, molts autors sostenen, en canvi, que les versions per a clavecí són posteriors, sobretot basant-se en la cronologia de les fonts conservades, de finals de la dècada de 1730 (cosa que no exclou que hi hagués hagut manuscrits més antics que, senzillament, no s'han conservat).
Un servidor, sens dubte combrega amb la primera possibilitat més que no pas amb la segona, per diversos motius que seria molt llarg exposar aquí, però un de fonamental és que la composició de cantates obligava Bach a treballar pràcticament contra rellotge. Algunes vegades, la falta de temps el devia obligar a completar les seves cantates reciclant música escrita anteriorment per tal d'estalviar-se la composició de, per exemple, un complicat cor. No sembla més senzill i ràpid adaptar a l'orgue un concert per a clavecí que no pas un concert per a violí, oboè o flauta?
Del concert per a clavecí del qual deriven les simfonies de la cantata BWV 35 es conserven només 9 compassos, catalogats amb el BWV 1059. Aquest concert, a la vegada, sembla derivar d'un concert anterior, hipotèticament destinat a l'oboè, el qual ha pogut ser reconstruït gràcies a la seva reutilització en la present cantata, car és ben clar que els moviments primer i tercer conformen les dues simfonies. La primera d'elles, denominada concerto al manuscrit, és una extensa peça en re menor carregada d'energia i fins i tot podríem dir que certa violència, que segurament esdevé una de les pàgines més potents de Bach.
El moviment central d'aquest concert perdut té tota la pinta d'haver estat convertit en l'ària que dona títol a la cantata i segueix al concerto inicial: Geist und Seele wird verwirret (Esperit i Ànima són torbats). En ella, sobre el lent ritme de siciliana, dibuixarà l'orgue àmplies ornamentacions, mentre que el contralt serà acompanyat d'un concertant de cordes i oboès en forma da capo.
El breu recitatiu Ich wundre mich (Estic meravellat) dona pas a l'ària Gott hat alles wohlgemacht (Déu ho ha fet tot bé), fantàstic moviment en el qual la mà dreta de l'orgue desenvolupa una àmplia melodia de semicorxeres que bé podria voler il·lustrar la totalitat (alles) de què parla el text. Amb aquest ambient de joia conclou la primera part de la cantata.
La segona part arrenca, com ja hem dit, amb una nova simfonia per a orgue solista que clarament seria el tercer moviment del desaparegut concert, sobretot en vista del seu caràcter desenfadat i ritme dansaire, dividit en dues seccions que es repeteixen seguint l'esquema tonal típic de les danses barroques (re menor - la menor / la menor - re menor).
El recitatiu Ach, starker Gott, lass mich (Ah, poderós Déu, permet-me) condueix a l'ària final, Ich wünsche nur bei Gott zu leben (Vull viure al costat de Déu). De nou serà un moviment amb un marcat aire de dansa que, sorprenentment, no acaba en re menor com la simfonia inicial sinó en do major. Cal destacar el tema de tresets que presenta l'orgue a partir del cinquè compàs i esdevé omnipresent al llarg de tota la peça, a més de les vocalitzacions sobre els termes fröhlich (feliç) i Händen (mans).
Com hem comentat al principi, aquesta és una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o un coral, juntament amb les BWV 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.
I, com veurem, encara no han acabat les singularitats d'aquesta cantata.
El llibretista Georg Christian Lehms concep una obra en dues parts, que Bach preludiarà amb les seves corresponents simfonies instrumentals. Moltes cantates estan dividides en dues parts, destinades a ser cantades abans i després del sermó. Tampoc estem davant l'única cantata que presenta una simfonia instrumental a cadascuna de les seves dues parts. Però sí que estem davant l'única cantata on les dues simfonies són destinades a l'orgue solista (organo obligato, indica Bach).
I és que estem davant d'una d'aquelles cantates aparegudes a partir de 1726 (BWV 49, 146, 169, 188) en què Bach adapta a l'orgue concerts escrits anteriorment, per a clavecí o per a d'altres instruments, generalment violí o oboè. Potser la raó d'aquestes adaptacions sigui que en aquells dies Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, havia arribat ja a una edat suficient per a interpretar aquestes partitures a l'orgue, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra. És només una hipòtesi.
La gran controvèrsia és establir la cronologia de l'evolució d'aquestes peces reciclades a les cantates: quina versió va ser primer, la d'oboè o violí, la de clavecí o directament la d'església? És una idea molt estesa que les partitures originals eren les de violí o oboè, havent estat creades a Weimar o, sobretot, a Köthen. A partir d'aquí, una part de la investigació tradicional sostenia que els concerts per a clavecí eren anteriors a les simfonies de les cantates. Modernament, molts autors sostenen, en canvi, que les versions per a clavecí són posteriors, sobretot basant-se en la cronologia de les fonts conservades, de finals de la dècada de 1730 (cosa que no exclou que hi hagués hagut manuscrits més antics que, senzillament, no s'han conservat).
Un servidor, sens dubte combrega amb la primera possibilitat més que no pas amb la segona, per diversos motius que seria molt llarg exposar aquí, però un de fonamental és que la composició de cantates obligava Bach a treballar pràcticament contra rellotge. Algunes vegades, la falta de temps el devia obligar a completar les seves cantates reciclant música escrita anteriorment per tal d'estalviar-se la composició de, per exemple, un complicat cor. No sembla més senzill i ràpid adaptar a l'orgue un concert per a clavecí que no pas un concert per a violí, oboè o flauta?
Del concert per a clavecí del qual deriven les simfonies de la cantata BWV 35 es conserven només 9 compassos, catalogats amb el BWV 1059. Aquest concert, a la vegada, sembla derivar d'un concert anterior, hipotèticament destinat a l'oboè, el qual ha pogut ser reconstruït gràcies a la seva reutilització en la present cantata, car és ben clar que els moviments primer i tercer conformen les dues simfonies. La primera d'elles, denominada concerto al manuscrit, és una extensa peça en re menor carregada d'energia i fins i tot podríem dir que certa violència, que segurament esdevé una de les pàgines més potents de Bach.
El moviment central d'aquest concert perdut té tota la pinta d'haver estat convertit en l'ària que dona títol a la cantata i segueix al concerto inicial: Geist und Seele wird verwirret (Esperit i Ànima són torbats). En ella, sobre el lent ritme de siciliana, dibuixarà l'orgue àmplies ornamentacions, mentre que el contralt serà acompanyat d'un concertant de cordes i oboès en forma da capo.
El breu recitatiu Ich wundre mich (Estic meravellat) dona pas a l'ària Gott hat alles wohlgemacht (Déu ho ha fet tot bé), fantàstic moviment en el qual la mà dreta de l'orgue desenvolupa una àmplia melodia de semicorxeres que bé podria voler il·lustrar la totalitat (alles) de què parla el text. Amb aquest ambient de joia conclou la primera part de la cantata.
La segona part arrenca, com ja hem dit, amb una nova simfonia per a orgue solista que clarament seria el tercer moviment del desaparegut concert, sobretot en vista del seu caràcter desenfadat i ritme dansaire, dividit en dues seccions que es repeteixen seguint l'esquema tonal típic de les danses barroques (re menor - la menor / la menor - re menor).
El recitatiu Ach, starker Gott, lass mich (Ah, poderós Déu, permet-me) condueix a l'ària final, Ich wünsche nur bei Gott zu leben (Vull viure al costat de Déu). De nou serà un moviment amb un marcat aire de dansa que, sorprenentment, no acaba en re menor com la simfonia inicial sinó en do major. Cal destacar el tema de tresets que presenta l'orgue a partir del cinquè compàs i esdevé omnipresent al llarg de tota la peça, a més de les vocalitzacions sobre els termes fröhlich (feliç) i Händen (mans).
Com hem comentat al principi, aquesta és una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o un coral, juntament amb les BWV 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.
J.M.S.
Cantata BWV 35
GEIST UND SEELE WIRD VERWIRRET
Dominica 12 Post Trinitatis
Estrenada: 8 de setembre de 1726
Text: Georg Christian Lehms (1711)
GEIST UND SEELE WIRD VERWIRRET
Dominica 12 Post Trinitatis
Estrenada: 8 de setembre de 1726
Text: Georg Christian Lehms (1711)
Dispositiu: contralt solista; dos oboès, taille, orgue obligat, cordes i baix continu
Prima Parte
1. CONCERTO
***
2. ÀRIA (Alt)
Esperit i Ànima són torbats
Quan et contemplen, Déu meu,
Car els Miracles que han conegut,
Proclamats amb eufòria pel Poble,
Els han deixat sords i muts.
***
3. RECITATIU (Alt)
Estic meravellat,
Car tot allò que es veu
Ens deixa embadalits.
Quan et contemplo,
Preciós Fill del meu Déu,
M'abandonen la Raó
I l'Enteniment.
Sembla talment que els Miracles
Siguin per a Tu
Uns successos intranscendents.
En Nom, Obres i Missió
Ets excelsament Meravellós,
Incomparable a cap
Meravella d'aquest Món.
Als sords retornes l'oïda,
Als muts repares la parla,
I, el que és més:
Obres, amb una sola paraula,
Les parpelles als cecs.
Aquests, aquests són els Miracles,
I son Poder no podria ser proclamat
Ni per un cor d'àngels.
***
4. ÀRIA (Alt)
Déu ho ha fet tot bé.
El seu Amor i Fidelitat
Ens renova cada dia.
Quan l'angoixa i el dolor ens punyen,
Ens consola tant com cal
Car tothora vetlla per nosaltres.
Déu ho ha fet tot bé.
Seconda Parte
5. SIMFONIA
***
6. RECITATIU (Alt)
Ah, poderós Déu, permet-me
Pensar sempre en tot això
Per tal que pugui, feliç,
Allotjar-te al fons de l'Ànima.
Permet que el teu dolç Éfeta*
Estovi el meu rígid cor.
Ah! Posa el teu dit miraculós
A la meva orella
O seré perdut al moment.
Toca també la meva llengua
Amb la teva Mà poderosa
I Jo, de tals Miracles,
Glorificant-los amb pregàries,
Me'n sentiré Fill i Hereu
*En Arameu, "Obre´t", paraula amb la qual Jesús guarí un sord-mut.
***
7. ÀRIA (Alt)
Vull viure al costat de Déu.
Ah, podria arribar ja mateix l'hora feliç
D'entonar amb tots els Àngels
Un joiós Aleluia!
Amadíssim Jesús, deslliga'm ja
Aquest punyent jou d'angoixa
I deixa'm lliurar a les teves mans
La meva turmentada vida.
Traduïda per Josep-Miquel Serra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada