BWV 170

Dues cantates es conserven per al Sisè Diumenge després de la Trinitat, la BWV 9 i la que avui analitzarem, la cantata BWV 170 VERNUEGTE RUH, BELIEBTE SEELENLUST, estrenada a Leipzig el dia 28 de juliol de 1726. Sabem que aquell dia, a més de la present, interpretà Bach una cantata del seu cosí de Meiningen Johann Ludwig, del qual aquella temporada executà un total de 17 cantates. Convé recordar que Bach no tenia cap obligació de composar cantates pròpies per a les esglésies de Leipzig. La seva tasca era la de subministrar la música en qüestió, i no hi havia cap inconvenient en que aquesta fos d'altres autors.
A l'Evangeli del dia (Mateu 5, 20-26) Jesús criticava el compliment literal de la llei divina que feien els fariseus, exhortant els seus deixebles a fixar-se més en l'esperit de la llei. La cantata de Johann Ludwig contenia textos literals e l'Evangeli, així que Bach utilitza un text de Georg Christian Lehms en el qual s'interpreta lliurement el Sermó de la Muntanya i es denuncia la religiositat insincera.
Es tracta d'una de les poques cantates escrites per a una sola veu, en aquest cas la de contralt, i resulta curiós el fet que durant la segona part de 1726 escrivís Bach una sèrie de cantates similars, totes elles concebudes per a un sol cantant: Per a contralt les BWV 170, 35 i 169, per a soprano les BWV 52 i 84, per a baix les BWV 56 i 82  i per a tenor (cas únic) la BWV 55.
Vàries cantates d'aquells dies, a més, presenten una altra similitud: La importància que Bach donà a l'orgue, instrument habitualment destinat a acompanyar el baix continu però que en aquestes cantates (BWV 27, 35, 49, 146, 169, 170, 188) esdevé un instrument solista, tant a les simfonies instrumentals com a les àries. Alguns investigadors intueixen una raó en el fet que aquest protagonisme de l'orgue aparegui en aquesta època: Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, tenia ja uns 16 anys i és possible que hagués assolit el domini suficient de l'orgue per a interpretar aquestes partitures durant l'execució de les cantates, mentre el seu pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
Sigui com sigui, la cantata BWV 170 no arrenca amb una simfonia sinó amb l'ària que li dóna nom: Vergnügte Ruh, beliebte Seelenlust (Plaent repòs, benvolgut goig de l’ànima), deliciós moviment de caire pastoral i bucòlic a càrrec de les cordes i l'oboè d'amore, on destaca la llarga nota amb què s'expressa el terme Ruh (repòs).
El segon moviment és un simple recitatiu (El món, la casa del pecat) on destaca la condemna que fa Jesús d'aquells qui titllen d'estúpids els altres. A aquest recitatiu seguirà l'ària Wie jammern mich doch die verkehrten Herzen (Que em fan de pena els cors esgarriats), singular moviment que ja d'inici sobta per l'absència del baix continu, suplantat per l'uníson de violins i violes, recurs anomenat en italià basetto i en alemany bassetchen, el qual trobem també a les cantates BWV 46 i 154 o a la corprenedora ària Aus Liebe de la Passió Segons St. Mateu. Levitant sobre aquest incorpori matalàs, el cantant dialoga amb dues veus de l'orgue alt en tota una demostració de domini tímbric.
El recitatiu següent, Wer sollte sich demnach (Qui, doncs, hauria de), serà acompanyat de tota la corda en contrast amb l'ària anterior cosa que, segons Alfred Dürr, vol il·lustrar el desviament de la mirada cap a Déu i son Fill, al qual s'adreça la darrera ària de la cantata, Mir ekelt mehr zu leben (Em fastigueja viure més). En ella tenim una nova demostració de la concepció bachiana de la mort no com a quelcom terrible sinó com un feliç alliberament, necessari per tal de reunir-se amb Jesús. És per això que la música serà magnificent, amb un superb uníson de cordes i oboè sobre el qual l'orgue solista dibuixarà una elaborada partitura que en alguna versió posterior de la cantata fou encomanada a la flauta travessera.
L'absència de coral final la converteix en una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152 i 199.

J.M.S.

Cantata BWV 170
VERNUEGTE RUH, BELIEBTE SEELENLUST
Dominica 6 post Trinitatis
Estrenada: Leipzig, 28 de juliol del 1726
Text: Georg Christian Lehms

1. ÀRIA (Contralt)
Plaent repòs, benvolgut goig de l'ànima,
a tu, no dins els pecats infernals,
ans dins l'harmonia celeste poden trobar-te,
només tu fas fort el pit feble.
Per això els purs dons de la virtut
dins el meu cor han de tenir estada.
***
2. RECITATIU (Contralt)
El món, la casa del pecat,
prorromp sols en càntics infernals
i cerca per mitjà de l'odi i l'enveja
de portar la imatge de Satanàs.
Té plena de verí d'escurçó la boca,
que sovint fer mortalment la innocència,
i només sap dir «Raca!»*
Déu just, que de molt
l'home de Vós s'és allunyat;
Vós estimeu, emperò la seva boca
manifesta blasfèmia i enemistat
i només desitja tenir el proïsme sota els peus.
Ah, aquesta culpa és mala de passar per alt.
***
3. ÀRIA (Contralt)
Que em fan de pena els cors esgarriats,
que a Vós, Déu meu, tant us contrarien!
Tremolo tant i sento mil dolors
quan només gaudeixen amb la venjança i l'odi!
Déu just, què heu de pensar
quan ells, amb les escaients intrigues de Satanàs,
de la vostra rigorosa condemna tan insolentment fan befa!
Ai las!, sens dubte heu pensat:
«Que em fan de pena els cors esgarriats!»
***
4. RECITATIU (Contralt)
Qui, doncs, hauria de
desitjar viure aquí,
si només odi i penalitats
veu enfront del seu amor?
Tanmateix, com que jo fins i tot l'enemic
com el meu millor amic
d'acord amb el manament de Déu he d'estimar,
aleshores defuig
el meu cor la ira i el rancor
i sols desitja viure en Déu,
que es diu Amor.
Ai, esperit harmoniós,
si et donava la seva Sion celestial!
***
5. ÀRIA (Contralt)
Em fastigueja viure més,
emportau-vos-me'n, doncs, Jesús!
M'espanten tot els pecats,
permeteu-me trobar aquell estatge
on tingui repòs.

*Paraula aramea que significa 'capbuit, beneit'. De Mt 5,22: «...El que s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el que li digui "raca" serà condemnat pel sanedrí...»

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol.