BWV 146

En el calendari litúrgic luterà, el tercer diumenge després de Pasqua era l'anomenat Dominica Jubilate, degut a l'introitus de la missa llatina: Jubilate Deo omnis terra, alleluiua. Malgrat la seva denominació, les tres cantates que hi són destinades (BWV 12, 103 i 146) destaquen pel seu caire pessimista, car l'Evangeli del dia (Joan, 16) imposava el trànsit necessari pel dolor i el patiment a fi d'arribar al reialme de Déu. Avui ens centrarem en la darrera de les tres, la cantata BWV 146 WIR MÜSSEN DURCH VIEL TRÜBSAL IN DAS REICH GOTTES EINGEHEN, que ja només pel títol posa els pèls de punta: Cal que passem molt sofriment per a entrar al Regne de Déu.

La cronologia d'aquesta obra ha estat molt discutida, i encara avui les proves no són concloents. La gran autoritat en la matèria, Alfred Dürr, la situa després de 1725, ja que estan documentades les cantates interpretades en els Dominica Jubilate anteriors a aquesta data. En concret proposa l'any 1728, doncs d'aquell mateix any data la cantata BWV 188, com veurem tot seguit molt relacionada amb la BWV 146. Tot i això, Christoph Wolff la creu estrenada a Leipzig el 12 de maig de 1726, any en el qual apareixen una sèrie de cantates (BWV 35, 49, 169) amb simfonies per a orgue com la de la BWV 146, provinents totes elles de concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió aquí.

En quant al text, l'autor és anònim, tot i que podria haver estat confeccionat per Christian F. Henrici (Picander), el col·laborador habitual de Bach en en els seus anys a Leipzig. Sigui com sigui, s'utilitza un versicle dels Fets dels Apòstols en el cor que intitula la cantata i la resta és de lliure inspiració, desconeixent fins i tot quina coral tancava originalment l'obra, ja que el manuscrit original s'ha perdut. Hi ha diverses opcions, que exposarem més endavant.

Els dos primers moviments de la cantata provenen del grandíssim Concert per a Clavecí en Re Menor BWV 1052, del qual extreu Bach també la simfonia inicial de la cantata BWV 188, i d'aquí ve la suposició d'Alfred Dürr. Com és habitual a les cantates, el clavecí és substituït per l'orgue, transportat una octava més baixa, i a l'orquestra s'hi afegeixen instruments de vent. El resultat és realment extraordinari, i ens origina una pregunta:

Va tenir Bach alguna intencionalitat a l'hora d'escollir específicament aquest concert per obrir la cantata BWV 146? Podria ser que sí. La tonalitat de Re menor, que en Bach acostuma a tenir quelcom de sobrenatural o misteriós, es podria entendre com una espècie de mirada al més enllà, i més si tenim en compte el títol de la cantata. De la mateixa manera, la simfonia de la cantata BWV 49 (reutilització del Concert per a Clavecí en Mi major BWV 1053) es podria entendre com una alegre música nupcial en una cantata en que Jesús i l'Ànima són presentats com una parella de nuvis.

Però segurament l'elecció va venir donada per quelcom més prosaic, com per exemple que el tema del moviment central del concert anés bé per a enquadrar-hi la lletra del cor inicial. Així de senzill, així de pràctic era el mètode de treball del músic en època de Bach. 

Així doncs, després de l'extensa simfonia inicial, s'entonarà el cor que dóna nom a la cantata sobre la base del temps lent del concert original: Wir müssen durch viel Trüsbal (Cal que passem molt de sofriment), en el qual el dramatisme resulta extraordinàriament commovedor, accentuat per les filigranes de l'orgue, que tindrà un paper molt destacat al llarg de tota la cantata.

A aquest torbador cor seguirà l'extensa ària per a contralt Ich will nach dem Himmel zu (Jo vull anar al Cel), en la qual el clima canviarà a millor gràcies a la tonalitat de Si bemoll i el ritme de figura curta, tan habitual en Bach quan vol crear un ambient alegre, sobre el qual l'orgue dibuixarà delicioses filigranes. En algunes versions aquesta part és interpretada pel violí solista.

El quart moviment és el recitatiu Ach! wer doch schon im Himmel wär! (Ah! tant de bo ja fos al Cel!), en el qual el soprano contraposa el món espiritual al material. Seguidament, entonarà l'ària Ich säe meine Zähren (Sembraré la meva angoixa), en la qual serà acompanyat dels dos oboès i la flauta travessera amb una partitura molt exigent, que recorda aquelles elaborades àries per a flauta de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9). Es tracta d'una ària de grandiosa expressivitat, on destaquen les vocalitzacions sobre Herrlichkeit (esplendor) o Seiligen Ernte (collita gloriosa).

Un simple recitatiu del tenor prepararà el duet de tenor i baix Wie will ich mich freuen, wie will ich mich labe (Com m’alegraré, com em delectaré), moment en el qual es desborda l'alegria en haver superat ja l'agonia necessària per entrar al reialme de Déu. Cordes i oboès configuren un enèrgic moviment en les seves seccions extremes, mentre que en la secció central deixaran els cantants sols amb el baix continu.

La coral final s'ha perdut, i s'han proposat algunes estrofes adients: W. Neumann es decanta per la setena estrofa de Alle Menschen müssen Sterben. Koopman i Il Giardino Armonico opten per Freu dich sehr, o meine Seele. Finalment, Rilling i Harnoncourt utilitzen la novena estrofa de Lasset ab von euren Tränen, que és la que consta a la traducció d'Antoni Sàbat.

J.M.S.

Cantata BWV 146
WIR MÜSSEN DURCH VIEL TRÜBSAL IN DAS REICH GOTTES EINGEHEN
Dominica Jubilate
Estrenada: probablement l'any 1728
Text: Anònim, potser de Picander.
Es desconeix el text de la coral final, que actualment queda a criteri dels intèrprets.
Aquí hem utilitzat la 9ª estrofa de l'himne "Lasset ab von euren Tränen" de Gregorius Richter,
tal com feren H. Rilling i N. Harnoncourt a les seves integrals.

1. SIMFONIA
***
2. COR
Cal que passem molt de sofriment
per a entrar al Regne de Déu.
***
3. ÀRIA (Alt)
Jo vull anar al Cel,
Tu i jo, Sodoma menyspreable,
Des d’ara ens divorciem.
Aquí ja no hi tinc el meu casal,
Car, amb tu, jo no podria viure
Mai més en pau.
***
4. RECITATIU (Soprano)
A! tant de bo ja fos al Cel!
Aquest món pervers no em diu res!
Ploro quan m’alço del llit
Me’n vaig a dormir plorant,
M’acuiten de ple els mals ginys!
Senyor! fixa-t’hi, vés mirant,
No tinc cap culpa, tothom m’odia,
Com si el món, de mi, disposés
Fins dur-me a la mort cada dia;
Visc sospirant i gemint, pacient,
Menyspreat, deixat de mà
Com si amb el meu sofriment
A sobre, tots hi fessin festa gran.
Déu meu, detura aquest ofec.
A, tant de bo
Jesús meu, si avui mateix,
Fos amb tu dalt del Cel!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Sembraré la meva angoixa
Amb el cor recelós.
Però, el meu infortuni
Se’m tornarà esplendor
El jorn de la collita gloriosa.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Estic ben dispost
A portar la meva creu amb fermesa.
Sé que tots els meus turments
Ni de bon tros es mereixen
La glòria que a l’estol d’elegits,
I a mi també, Déu té promesa.
Però, ara ploro i la disbauxa del món
Sembla riure-se’n de les meves misèries:
Aviat arribarà aquell dia,
En què el meu cor se sentirà alegre,
I aleshores, el món plorarà desconsolat.
Sols aquell qui l’enemic estossi amb destresa,
Assolirà el seu trofeu;
Car, aquell qui no fa la seva comesa
Déu no li donarà el cel.
  ***
7. DUET (Tenor, Baix)
Com m’alegraré, com em delectaré,
Quan totes les angoixes s’hagin acabat!
Allí resplendiré com el sol, brillaré com un estel,
Allí regna la feliç delectança del cel
No hi ha ni plors, ni crits, ni planys.
***
8. CORAL
Qui cap allí se’n va feliç
Mai per la mort fremirà,
Perquè tot li ha estat ofert
Tot el què mai podia somniar.
Ell està segur a la fortalesa
On Déu hi té la seva llar;
Ell ha fet cap a un palau
On ningú no és mai dissortat.  

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 112

Com en altres festivitats de la litúrgia luterana, l'introitus de la missa llatina dóna nom al segon diumenge després de Pasqua: El Dominica Misericordias Domini, per al qual es conserven les cantates BWV 104, 85 i la que ara tractarem, la cantata BWV 112 DER HERR IST MEIN GETREUER HIRT.

En realitat aquest diumenge és més conegut com el del Bon Pastor, degut a la paràbola que s'explica a l'Evangeli del dia (Joan 10, 12-16), en la qual Jesús es presenta com un pastor que protegeix el seu ramat. De fet, el terme Hirt (pastor) apareix al títol de les tres cantates esmentades. D'aquí que a aquestes obres Bach hi destini una música amb aires pastorals o bucòlics, estètica d'altra banda tan habitual a la música barroca.

Estem davant d'una cantata tardana, estrenada a Leipzig el 8 d'abril de 1731, que tot i això presenta les característiques de les cantates corals d'aquell cicle que Bach composà en el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs (1724-25) i deixà incomplet a partir de la Festa de l'Anunciació. Tot apunta que, en aquests primers anys de la dècada de 1730, decidí completar-lo amb cantates corals del mateix estil, però no iguals. Les cantates corals originals no posaven en música l'himne sencer que les inspirava, sinó que la literalitat es reservava per als moviments inicial i final, mentre que la resta eren creacions lliures del llibretista. A les cantates corals posteriors però, els himnes seran musicats íntegrament. La cantata BWV 112 es basa en una coral de 1530, paràfrasi del Salm 23, atribuïda a Wolfgang Meuslin,

La instrumentació consta de dues trompes, dos oboès d'amore, cordes i baix continu. La història de les trompes d'aquesta cantata és força coneguda en el món bachià: A vegades, sobretot amb els instruments de metall, no queda clar a quin tipus d'instrument es refereix Bach, que parla indistintament de corni, trombe, cornetto, trombone, lituus i altres termes estranys, molts d'ells instruments desapareguts temps ençà, que devien estar a mig cavall entre la trompa i la trompeta. Això ocasiona força maldecaps als directors (sobretot en les interpretacions amb instruments originals), ja que han d'esbrinar quin instrument s'ajusta millor a la partitura en base a aspectes com la tonalitat, el registre o el timbre. En la seva integral, Nikolaus Harnoncourt va fer reconstruir dues trompes-trompeta del segle XVIII, segons apareixien en algunes pintures de l'època, per tal d'aconseguir una sonoritat el més semblant possible a l'original d'aquesta cantata BWV 112.

Les trompes, doncs, seran el pilar fonamental del clima bucòlic que pretén crear Bach en el cor inicial que dóna títol a la cantata: Der Herr, ist mein getreuer hirt (El Senyor és el meu fidel pastor), imponent fantasia sobre la coral de Meuslin cantada amb una melodia extreta del Glòria de la missa pasqual gregoriana. Alguns investigadors creuen que podríem estar davant la paròdia d'una obra profana anterior, tot i que a mi no m'ho sembla. Com és habitual, el cantus firmus (és a dir, la melodia pura del coral) va a càrrec dels sopranos, mentre que la resta de veus la segueixen en polifonia. El resultat de tot plegat és un cor realment imponent.

Seguirà l'ària Zum reinen Wasser er mich weist (Em mena a aigües cristal·lines), elaborat moviment estructurat en dues seccions, on el contralt establirà un dens diàleg amb l'oboè sobre un alegre ritme del baix continu.

El tercer moviment serà al recitatiu-airoso del baix Und ob ich wandelt im finstern Tal (I si viatjo per valls tenebroses), en el qual l'acompanyament orquestral il·lustrarà a la perfecció els diversos caires que pren el text.

Tot seguit arribarà el duet de soprano i baix Du bereitest für mir einen Tisch (Pares per a mi una taula). Estem davant d'una de les pàgines més esplèndides i vitalistes de Bach, que resulta superba sobretot quan se la interpreta amb un ritme ferm i decidit. És concebut a ritme de bourée, dansa que refermarà el clima pastoral que impregna la cantata, i hi destaquen les alegres vocalitzacions sobre les paraules der Freuden Öl (oli sagrat de joia) de la tercera secció.

La cantata conclourà amb la darrera estrofa de la coral que la ha inspirat, de nou amb la melodia del cor inicial, però ara cantada senzillament a capella, és a dir, amb els instruments doblant les veus, excepte la trompa II que desenvoluparà una partitura independent.  

J.M.S.

Cantata BWV 112
DER HERR IST MEIN GETREUER HIRT
Dominica Misericordias Domini
Estrenada: 8 d'abril de 1731
Text: Versió del Salm 23, de Wolfgang Meuslin (1530)

1. COR
El Senyor és el meu fidel pastor,
Em manté sota la seva guarda,
Així mai en mancarà
Ni el més mínim bé.
Em fa pasturar tothora,
Car per això creix l'herba saborosa
De la seva paraula salvadora.
***
2. ÀRIA (Alt)
Em mena a aigües cristal·lines
Per tal que pugui refrescar-me,
És el seu Sant Esperit
Qui reviu la meva ànima.
Em condueix en tot moment
Pel bon camí dels seus manaments
Per l'Amor del seu Nom.
***
3. AIROSO I RECITATIU (Baix)
I si viatjo per valls tenebroses
No tindré por de cap desgràcia
En la persecució, el sofriment, el dolor
I demés paranys d'aquest món,
Car Tu ets al meu costat
Protegint-me amb bastó i gaiata:
A la teva Paraula m'abandono.
***
4. DUETTO (Soprano, Tenor)
Pares per a mi una taula
Davant dels meus enemics,
Fas que el meu cor sigui valent i pur,
Ungeixes el meu cap
Amb el teu Esperit, oli sagrat de joia,
I omples la meva ànima fins a vessar
De la teva felicitat espiritual.
***
5. CORAL
La Bondat i la Misericòrdia
M’acompanyaran al llarg de la vida
I romandré per sempre més
A la Casa del Senyor:
En aquesta terra entre els cristians
I després de la mort
Amb Crist, el meu Senyor.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 67

La litúrgia luterana de temps de Bach anomenava Dominica Quasimodogeniti al Segon Diumenge de Pasqua a causa de l'introitus de la missa llatina: Quasimodo geniti infantes (1 Pere 2:2-3), és a dir, "com infants acabats de néixer", car aquest era el dia en que, en els primers temps del cristianisme, els conversos de qualsevol edat del darrer any eren presentats a la comunitat i a Déu per a iniciar la seva singladura en la nova fe. Els nous cristians vestien túniques blanques, d'aquí que aquest diumenge també s'anomenés Dominica in Albis. Dues són les cantates conservades per aquesta festivitat: La BWV 67 HALT IM GEDÄCHTNIS JESUM CHRIST, de 1724, i la BWV 42, de 1725. De la primera de les dues en farem ara cinc cèntims. Es tracta d'una obra que destaca per la densitat i riquesa musical que arriba a contenir, malgrat la seva brevetat.

Estrenada a Leipzig el 16 d'abril de 1724, F. Smend creu que l'anònim autor del llibret podria ser el mateix Johann Sebastian Bach. En tot cas, les fonts són ben diverses: El cor inicial posa en música un versicle de la Segona Carta a Timoteu, el número 4 una coral de Nikolaus Herman de 1560, el número 6 una cita de l'Evangeli de  St. Joan i la coral final prové d'un himne de Jakob Ebert de 1610. L'estructura resultant és absolutament simètrica, pivotant sobre la coral central:

 Cor - ària - recitatiu - CORAL - recitatiu - ària - coral

Arrenca la cantata amb un magistral cor capitanejat per la trompeta i el seu tema inicial, que val la pena estudiar detingudament, car el podem dividir en dues parts: Una llarga nota inicial, que vol expressar la idea de recordar o mantenir en la memòria la resurrecció de Crist de què ens parla el text, i una cadència de 8 notes que, atenció, he identificat en almenys dues obres més: El cor Der Herr hat Guts an uns getan de la cantata BWV 119 i el número 58b de la Passió Segons St. Mateu (numeració NBA), quan el poble es burla del crucificat Jesús amb les paraules Ist er der König Israels (Si és el Rei dels Jueus, que baixi ara de la creu, i llavors creurem en Ell). Aquest tema inicial de la trompeta serà ràpidament recollit pel cor, seguit d'un contratema sinuós que simbolitza la resurrecció. Ambdós temes estan concebuts per a superposar-se, originant una sensacional fuga doble.

El segon moviment és l'ària de tenor Mein Jesus ist erstanden (El meu Jesús ha ressuscitat), una de les àries més elegants de Bach basada en un formós tema ascendent (de nou la resurrecció) que ocuparà tot l'espectre musical, sense fer-se mai monòton gràcies a la genialitat de Bach. Destaca també la utilització d'un recurs anomenat hoquetus (sanglot) o cant entretallat amb què s'entonen els termes Allein / was schreckt / mich noch (Així, doncs, encara què em fa por?).

Dos breus  recitatius de contralt emmarquen la també breu coral que constitueix el nucli de la cantata: Erschienen ist der herrlich Tag (Ja ha arribat el dia gloriós), primera estrofa de l'himne de Nikolaus Herman abans esmentat, cantat amb els instruments doblant les veus segons la tessitura i un cert aire de joia.

El baix, encarnació de la Vox Christi,  protagonitzarà ara un dels moviments més singulars de tota la producció bachiana, l'ària i cor  Friede sei mit euch! (La pau sigui amb vosaltres!). El text recrea l'escena de l'Evangeli d'on s'extreuen les paraules amb les que Jesús ressuscitat saludà als seus deixebles, reclosos pel temor a l'ira dels jueus després de la crucifixió. Un agitat tema de les cordes (que vol representar la violència contra els apòstols) introdueix el moviment. La veu de Crist però, calmarà l'ambient i serà resposta tres vegades per les intervencions del cor sobre l'agitat tema del principi. Finalment, serà la veu de Crist, acompanyada de cordes, flautes i oboès, la que portarà la pau definitiva. Aquest moviment va ser reescrit per Bach uns anys més tard, transformant-se en el Glòria de la Missa en la Major BWV 234.

La cantata conclourà amb la coral de Jakob Ebert mencionada anteriorment, cantada amb la melodia d'un altre himne, Du Friedefürst, Herr Jesu Christ, que apareix en altres cantates, com la BWV 116, a la qual dóna títol i que havia estat escrita un any abans.

J.M.S.

Cantata BWV 67

HALT IM GEDÄCHTNIS JESUM CHRIST

Dominica Quasimodogeniti

Estrenada: 16 d'abril de 1724

Text: Anònim, extret de la Carta II de Pau a Timoteu,

l'Ev. de St. Joan

i dos himnes de teòlegs alemanys.

1. COR

Fes memòria de Jesucrist,

ressuscitat d’entre els morts.

***

2. ÀRIA (Tenor)

El meu Jesús ha ressuscitat!

Així, doncs, encara què em fa por?

La meva fe em fa veure la victòria del Salvador,

Altrament, el meu cor es debat en lluites i guerres,

Salvador meu, dóna’t a conèixer!

 *** 

3. RECITATIU (Alt)

Jesús meu, tu que has revelat la ruïna de la mort

I la fetor de l’infern,

Ai las! Encara m’han de flagelar l’esglai i els Perills?

Posa, doncs, sobre els nostres llavis

Un himne de lloança, que t’adrecem:

***

4. CORAL

Ja ha arribat el dia gloriós

En que la nostra joia no pot ser més gran:

Avui ha triomfat Crist, nostre Senyor,

i ha vençut tots els seus enemics.

Al·leluia!

***

5. RECITATIU (Alt)

És com si ,

La resta dels meus enemics,

Els quals em semblen prou forts i prou temibles,

No volguessin deixar-me en pau.

Però, com que tu has sortit victoriós per mi,

Ara lluitarem tu i jo plegats, tu i el teu fill:

Si, si, ara per la fe, ja podem entendre,

Que tu, Príncep de la Pau,

Enllestiràs per nosaltres la teva obra i paraula.

***

 6. ÀRIA (Baix + Soprano, Alt, Tenor)

Baix

La pau sigui amb vosaltres!

Soprano, Alt, Tenor

Quina sort! Jesús ens ajuda a lluitar

I  atura la frenesia de l’enemic,

Infern, Diable, doneu-vos!

Baix

La pau sigui amb vosaltres!

Soprano, Alt, Tenor

Jesús ens mena cap a la Pau

I endolceix l’abatiment

del cos i l’ànima, ensems.

Baix

La pau sigui amb vosaltres!

Soprano, Alt, Tenor

O Senyor, ajuda’ns, fes que ens en sortim,

Que un cop traspassada la mort,

Entrem en el teu gloriós reialme!

Baix

La pau sigui amb vosaltres!

***

7. CORAL

Príncep de la Pau, Senyor Jesucrist,

Home veritable i veritable Déu,

sigues nostre poderós Salvador

en la vida i en la mort:

Per això nosaltres sols

I en nom teu

al teu Pare invoquem.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 134

Tres dies dedicava l'església luterana de temps de Bach a celebrar les tres principals festes del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. Per al tercer dia de Pasqua, és a dir, el dimarts després del Diumenge de Pasqua de Resurrecció, conserva el catàleg les cantates BWV 134, 145 i 158. De la primera de les tres en parlarem tot seguit.

La gènesi de la cantata BWV 134 EIN HERZ, DAS SEINEN JESUM LEBEND WEISS ha estat ben documentada per la investigació, que en coneix una primera versió profana, estrenada pel Cap d'Any de 1719 a la cort d'Anhalt-Köthen amb el títol Die Zeit, die Tag und Jahre macht, essent aquesta festivitat i l'aniversari del príncep Leopold les úniques ocasions en què s'interpretaven cantates en aquella cort calvinista. Durant la primera Pasqua com a Kantor de St. Tomàs de Leipzig, Bach recupera aquesta obra dotant-la d'un nou text i executant-la  l'11 d'abril de 1724. Per aquesta versió religiosa suprimirà els moviments 5 i 6. En una nova interpretació de 1731 es modificaren els recitatius, i encara hi hagué modificacions als moviments inicial i final en una reposició de l'any 1735. Com veiem, estem davant d'una obra que devia ser especialment valorada pel seu creador.

Es desconeixen els autors dels llibrets, tant de la versió profana com de les seves adaptacions religioses. En el cas de la versió d'església l'autor deixa de banda les lectures del dia i realitza un cant genèric a la celebració principal de la Pasqua, la Resurrecció de Jesús. La seva estructura consecutiva de recitatius i àries, sense cor inicial ni coral final, denota el seu origen profà. Segons Gerhard Schumacher, l'elecció de les veus dels dos únics solistes, contralt i tenor, és ben intencionada, ja que a les Passions barroques aquests solistes encarnaven l'ànima del creient. Segurament també devien influir les condicions dels cantants de Bach, extremadament exigits en aquells dies de celebracions consecutives

La cantata arrenca amb un breu recitatiu del tenor al qual respon el contralt en airoso i que li donarà títol: Ein Herz, das seinen Jesum lebend weiss (Un cor que sap que el seu Jesús és viu). El tenor entonarà seguidament l'ària Auf, Gläubige, singet die lieblichen Lieder (Amunt, creients, canteu belles cançons), bellíssima peça en forma da capo i ritme dansaire a càrrec de cordes i oboès, basada en una seqüència de vuit compassos que es repeteix incessantment i on destaca la cadència ascendent amb què es canten els versos Auf, Gläubige (Amunt, creients!) i Auf, Seelen (Amunt, Ànimes).

A aquesta magnífica ària seguirà el recitatiu Wohl dir, Gott hat an dich gedacht (Feliç Tu. Déu ha pensat en Tu), de nou entonat pels dos solistes, que s'enfonsen al capdavall dels seus registres en referir-se a la sepultura i la fi de tota necessitat.

Arribarà a continuació el duet Wir danken und preisen dein brünstiges Lieben (Agraïm i lloem el teu fervent Amor), que amb els seus aproximadament 10 minuts de durada esdevé una de les pàgines més extenses de Bach. Estem davant d'una autèntica apoteosi de les cordes, que en tot moment formen un dens i agitat  fons sobre el qual evolucionen els dos solistes a voltes en paral·lel, a voltes en imitació. Tot i que la música no ha estat concebuda en origen per a aquest text (recordem que estem davant d'una paròdia) Bach ajuda al seu encaix situant algunes vocalitzacions adients, per exemple sobre el terme freudige (joia).

El penúltim moviment serà de nou un extens recitatiu dialogat: Doch würke selbst den Dank in unserm Munde (Així, modela Tu la gratitud en nostres boques) i que conclourà amb una invitació al cant de Glòria i Gratitud (Preis und Dank) que arribarà tot seguit, al cor final: Erschallet, ihr Himmel, erfreue dich, Erde (Ressoneu, Cels, alegra't, Terra). Es tracta bàsicament d'un gran motet amb estructura da capo, on el cor serà acompanyat de manera brillant per l'orquestra. Tot en ell respira l'ambient de les obres profanes, de la qual aquesta, com ja ha quedat dit, n'és una reutilització.

J.M.S.

Cantata BWV 134
EIN HERZ, DAS SEINEN JESUM LEBEND WEISS
Feria III Paschatos
Estrenada: 11 d'abril de 1724, a Leipzig. Versió d'església
Primera versió, profana, estrenada el dia de Cap d'Any de 1719, a Köthen (BWV 134a)
Text: Anònim

1. RECITATIU (Tenor, Alt)
Tenor:
Un cor, que sap que el seu Jesús és viu,
Sent la bondat renovada de Jesús
I no diu més que lloances del seu Salvador.
Alt:
Com se n'alegra, una ànima creient!
***
2. ÀRIA (Tenor)
Amunt, creients, canteu belles cançons,
Una Llum renovada i gloriosa us il·lumina!
El Salvador vivent anuncia èpoques benèfiques.
Amunt, ànimes! Heu de preparar una Ofrena
Per a pagar a l'Altíssim amb agraïment el deute.

***
3. RECITATIU (Tenor, Alt)
Tenor:
Feliç Tu. Déu ha pensat en Tu,
Oh propietat consagrada a Déu.
El Salvador viu, i venç amb força
Per la teva Salvació.
Per a Glòria seva
Aquí Satanàs tremola aterrit
I l'Infern mateix es sacseja.
El Salvador morí pel teu bé
I per Tu baixà als Inferns,
Fins i tot vessà la seva preciosa sang
Per a que Tu guanyis a través d'ella,
Car això pot derrotar els enemics
I evitar que caiguis vençut
Quan el combat t'amenaci l'ànima.
Alt:
El poder de l'Amor és per a mi
Un Estendard d'heroisme, de força en el combat:
Per a preparar-me una corona triomfal
Et cenyires tu la d'espines,
Mon Senyor, mon Déu, mon Salvador ressuscitat,
Per a que així cap enemic pugui ferir-me.
Tenor:
Certament, els enemics són innombrables!
Alt:
Déu protegeix les ànimes que hi creuen.
Tenor:
Els darrers enemics són la Tomba i la Mort.
Alt:
Déu també les féu per a finir el nostre patiment.
***
4. DUETTO (Tenor, Alt)
Agraïm i lloem el teu fervent Amor
I una Ofrena surt dels nostres llavis.
El Vencedor desperta els càntics de joia,
El Salvador apareix i ens consola de nou
Rearmant així el fervor de l'Església.
***
5. RECITATIU (Tenor, Alt)
Tenor:
Així, modela Tu la gratitud en nostres boques,
On tot és summament terrenal.
Sí, fes-ho per tal que en cap moment
El Cor humà t'oblidi a Tu ni als teus Fets.
Sí, fes que l'orgull que omple els pits,
El consol i l'alegria dels cors
Que confien en el teu favor
Siguin perfectes i eterns.
Que la teva mà ens aculli
Per a poder contemplar el poder
Que ens ha donat la teva mort victoriosa,
Pel qual ara, després de la teva Resurrecció,
Ningú mor realment, encara que mori al món terrenal
Accedint, d'aquesta manera, a la teva Glòria.
Alt:
Allò que és en nosaltres t'aclama, Gran Déu,
I glorifica la teva pietat i fidelitat.
La teva Resurrecció les renova,
La teva gran victòria ens deslliura d'enemics
I ens atorga la vida:
Glòria i Gratitud et siguin donades!
***
6. COR
Ressoneu, Cels, alegra't, Terra,
Canta lloances a l'Altíssim, Legió dels Creients!
Que totes i cadascuna de les ànimes vegin i sentin
La infinita bondat del Salvador vivent
Que ens consola i esdevé el Vencedor.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 6

Nadal, Pasqua i Pentecosta, les tres principals festes del calendari litúrgic luterà, es celebraven en època de Bach en tres dies successius. Per al Segon dia de Pasqua, és a dir, el nostre Dilluns de Pasqua, conserva el catàleg les cantates BWV 6 i 66, essent la primera de les dues la nostra convidada d'avui.

Anterior en el catàleg a la seva companya de festivitat, la cantata BWV 6 BLEIB BEI UNS, DENN ES WILL ABEND WERDEN fou estrenada durant la segona Pasqua de Bach a Leipzig, concretament el 2 d'abril de 1725, esdevenint la primera cantata després del cicle d'obres corals que havia conclòs el 25 de març amb la cantata BWV 1. L'Evangeli del dia presentava la trobada de Jesús ressuscitat amb dos deixebles, al vespre a Emmaús (Lluc 24, 29). D'aquí les contínues al·lusions presents al text de la cantata, d'autor anònim, a la nit, les tenebres i la llum que representa Jesús per al món.

Arrenca la cantata amb un extraordinari cor la magnitud del qual queda eclipsada per altres magnes creacions de Bach i que la intitula: Bleib bei uns, denn es will Abend werden (Queda't amb nosaltres, que la nit s'acosta i el dia s'acaba). Té alguna retirada al cor final de la Passió Segons Sant Joan, i està estructurat en forma da capo, és a dir, tres seccions en disposició ABA, essent la tercera una repetició modificada de la primera. A les seccions extremes l'ambient és de súplica absoluta en cantar els versos Queda't amb nosaltres. La secció central, en canvi, esdevindrà una agitada fuga sobre les paraules que la nit s'acosta i el dia s'acaba.

El segon moviment serà l'ària de contralt Hochgelobter Gottessohn (Estimadíssim fill de Déu), un bellíssim moviment encapçalat per l'oboè d'amore i la seva deliciosa partitura, perfectament imbricada amb la del cantant. Alguns experts creuen estar davant d'una paròdia, provinent d'alguna obra profana avui perduda, tot i que l'encaix de música i lletra aparentment no presenta cap fissura. Destaquen els girs ascendents sobre Hochgelobter i les notes descendents amb què es dibuixen les tenebres (Finsternis).

Seguirà la coral Ach bleib bei uns, Herr Jesu Christ (Ah, queda't amb nosaltres, Senyor Jesucrist), destinada a  la veu de soprano, en alguns enregistraments com a solista i en d'altres amb totes les veus altes del cor. El cant s'esdevindrà sobre una meravellosa melodia del violoncello piccolo, que és derivació de la melodia del coral. Era aquest un instrument ja en desús en temps de Bach, que encara l'utilitzà fins l'any 1726, i que s'afinava una quinta més alta que el violoncel tradicional. El text el conformen una estrofa d'un himne de Ph. Melanchton i una altra de N. Selnecker, ambdós autors del s.XVI. Devia ser aquesta una peça d'especial vàlua per a Bach ja que la va incloure, arranjada per a orgue, entre les sis Corals Schübler, concretament és la BWV 649.

El següent moviment serà un recitatiu per a baix, que és l'únic de la cantata: Es hat die Dunkelheit (Avui les tenebres), el qual arrenca amb un descens al més baix de la tessitura per a il·lustrar aquestes tenebres.

El penúltim moviment serà l'ària per a tenor Jesu, lass uns auf dich sehen (Mostra el teu poder, Senyor Jesucrist), elegant peça a càrrec de les cordes on Alfred Dürr creu veure la creu dibuixada al pentagrama en les 15 notes amb què arrenca el tema principal.

I la cantata conclourà amb la coral Beweis dein Macht, Herr Jesu Christ (Mostra'ns la teva força, Senyor Jesucrist), segona estrofa d'una coral de Martí Luter de 1541 inspirada en una antiga tonada d'origen medieval que aquí serà cantada senzillament a capella, amb els instruments aparellats a les veus segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 6
BLEIB BEI UNS, DENN ES WILL ABEND WERDEN
Feria II Paschatos (Dilluns de Pasqua)
Estrenada: 2 d'abril de 1725
Text: Anònim, basat en els Evangelis i himnes de teòlegs alemanys

1. COR
Queda't amb nosaltres, que la nit s'acosta i el dia s'acaba.
***
2. ÀRIA
Estimadíssim fill de Déu,
Fes que no sigui mal rebuda,
Davant el teu tro,
La pregària que hi dipositem:
Queda't, ah!, sigues la nostra llum,
Perquè les tenebres s'estenen!
***
3. CORAL
Ah! Queda't amb nosaltres, senyor Jesucrist,
Que la nit ja està caient,
Què no s'extingeixi pas
La claredat de la paraula divina!
En aquest moment d'extrema aflicció
Concedeix-nos, Senyor, el do de la constància
Per tal que guardem vius fins el darrer alè
La teva Paraula i el teu Sagrament.
***
4. RECITATIU
Avui les tenebres
S'ensenyoreixen de molts llocs.
Per què ens passa això?
Simplement perquè tots els homes, dels més petits als més grans,
No han viscut segons la teva llei, oh Senyor.
I han faltat al seu deure de cristians.
I per això tu els has enretirat la llum.
***
5. ÀRIA
Jesús, deixa'ns veure el teu rostre
Perquè no caminem pels viaranys del pecat.
Fes resplendir la claredat de la teva paraula
I deixa'ns sempre demostrar-te la nostra fidelitat.
***
6. CORAL
Mostra el teu poder, Senyor Jesucrist,
Oh tu, senyor de tots els senyors!
Estén la teva protecció
Sobre l'afligida cristiandat
Perquè pugui lloar-te pels segles dels segles.

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 31

La Pasqua de Resurrecció celebra la tornada a la vida de Jesús tres dies després de la seva crucifixió. Del punt de vista de la Fe, és la festa més important del cristianisme, per bé que popularment se celebra amb molta més intensitat (sobretot consumidora) la Nativitat. L'església luterana de temps de Bach la celebrava en tres dies successius, com el Nadal i la Pentecosta. Però aquí ens trobem amb una de les curiositats més grans del catàleg de Bach, ja que per a tan important festivitat es conserven únicament dues cantates, i les dues són obres de joventut. Fins i tot afegint l'Oratori de Pasqua BWV 249, obra molt posterior, resulta força curiós el fet que no disposem de més cantates pasquals, i sobretot sobta que no n'existeixi cap escrita durant els frenètics primers anys de Bach com a Kantor de St. Tomàs de Leipzig. Si tenim en compte que existeixen al catàleg 6 cantates de Ratsweschel, 5 de Cap d'Any o 4 per a La Candelera, l'escassetat de cantates per al Primer Dia de Pasqua resulta evident.

De les dues cantates abans apuntades, la BWV 4 sembla ser una de les primeres obres de Bach i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 31 DER HIMMEL LACHT, DIE ERDE JUBILIERT, va ser estrenada a Weimar el 25 de març de l'any 1715, integrada en aquell primigeni Cicle de Weimar que Bach composà entre els anys 1714 i 1717. La cantata fou reestrenada la primera Pasqua de Bach a Leipzig, l'any 1724, i executada en anys posteriors, com la Pasqua de 1731. Tot i la importància de la festivitat i l'amplitud dels mitjans posats en joc, l'obra deixa de banda la veu de contralt.
Com gairebé totes les cantates escrites a Weimar, el text és obra de Salomo Franck, poeta oficial de la cort ducal i, a judici dels experts, un dels millors llibretistes amb el quals treballà Bach. Franck reflectirà l'ambient de joia festiva de la diada en els tres primers moviments de la cantata, mentre que la resta derivarà cap al concepte místic de la mort com a tràngol necessari per a renàixer en Crist, temàtica constant al llarg de l'obra de Bach al qual inspirarà sempre una música serena i d'especial bellesa.

Obrirà la partitura l'habitual peça orquestral de les primeres cantates de Bach, que en aquest cas és denominada sonata i sembla voler ser una plasmació musical de les rialles celestials que cantarà el cor següent. Així doncs, el dispositiu serà el de les grans ocasions: Tres trompetes en la inusual (per aguda) tonalitat de Mi Major i timbales, a més de cordes, tres oboès, taille (oboè tenor) i baix continu.

Seguirà el cor que dóna nom a la cantata: Der Himmel lacht, die Erde jubilieret! (El Cel riu, la Terra exulta!). Es tracta d'un enorme cor a 5 veus per desdoblament dels sopranos, amb forma de motet en tres seccions: Les dues extremes en forma fugada i amb tot el dispositiu orquestral en marxa, mentre que  a la central, on es fa al·lusió al sepulcre, callaran sobtadament les trompetes i les timbales i el tempo canviarà a adagio. Per a concloure el cor, tornarà a arrencar una fuga que, gairebé in crescendo, desembocarà en una autèntica fanfàrria festiva on es reprèn l'alegre tema inicial.

El tercer i quart moviments van a càrrec del baix. Primer, el recitatiu Erwünschter Tag! sei, Seele, wieder froh! (Desitjat dia! Ànima, sigues feliç!) que, com és habitual a les cantates de l'època, acaba derivant en airoso i on destaquen les vocalitzacions sobre el terme froh (feliç). En quant a l'ària Fürst des Lebens, starker Streiter (Príncep de la vida, guerrer poderós), la fortalesa de Jesús es suggereix mitjançant un ondulant i obstinat tema del baix continu que a un servidor sempre li han recordat els moviments  pesats d'un tità o colós indestructible.

Una nova parella de recitatiu i ària, ara per a tenor, conformen els moviments 5 i 6. En el primer, So stehe dann, du gottergebne Seele (Ressuscita doncs, ànima devota de Déu), es subratllen mitjançant vocalitzacions els conceptes Lebenslauf (nova vida), flieht (escapar) o eilend (ràpidament). I en el segon, l'ària Adam muss in uns verwesen (Adam ha de morir en nosaltres), que resumeix el missatge de la cantata, les cordes vesteixen el cant amb un tema fluctuant ara ascendent, ara descendent, de gran bellesa plàstica.

Serà la veu de soprano la que prendrà ara el relleu, amb la seva parella corresponent de recitatiu i ària. El primer serà un breu recitatiu secco sense res remarcable, que donarà pas a l'ària Letzte Stunde, brich herein (Atansa't ja, darrera hora), moviment de gran complexitat compositiva. Un oboè presenta el tema principal, de caràcter depriment,  que serà acceptat pel cantant. Aquest tema es basa en corxeres agrupades de dues en dues, recurs que Bach utilitza quan vol crear un ambient feixuc. Sota ell, el pizzicato del violoncel suggereix el toc de l'hora final de què parla el text, mentre ocasionalment violins i violes introdueixen subliminalment  la melodia del coral que, a continuació, tancarà la cantata: So fahr ich hin zu Jesu Christ (Així m'atanso a Jesucrist).

Es tracta d'una estrofa afegida cap al 1575 a un himne de Nikolaus Herman de 1562 que aquí es canta a capella, amb els instruments doblant les veus del cor segons la tessitura amb l'excepció del primer violí i una trompeta, que conformaran una cinquena veu al registre més agut.
Bona Pasqua!

 J.M.S.

 

Cantata BWV 31
DER HIMMEL LACHT, DIE ERDE JUBILIERT
Feria I Paschatos (Diumenge de Pasqua)
Estrenada: 25 d'abril de 1715
Text: Salomon Franck

1. SONATA
***
2. COR
El Cel riu, la Terra exulta!
I amb ella tot allò que conté al seu si.
El Creador és viu!
L'Altíssim triomfa,
Alliberat dels llaços de la mort.
Aquell qui havia fet del sepulcre
La seva darrera llar,
El Santíssim, no es pot corrompre.
***
3. RECITATIU (Baix)
Desitjat dia! Ànima, sigues feliç!
L'Alfa i l'Omega,
El primer i també l'últim,
A qui els nostres greus pecats
Van tancar a la presó de la mort
Ara és rescatat de la misèria!
El Senyor era mort
I mireu: És viu de nou!
Si viu el Cap, viuen també les Extremitats.
El Senyor té a la mà
La clau de la Mort i de l'Infern!
Ell, que la seva vestimenta
Va amarar de sang roja
En la seva amarga Passió
Vol avui vestir-se amb honors i ornaments.
***
4. ÀRIA (Baix)
Príncep de la vida, guerrer poderós,
Idolatrat Fill de Déu!
T'elevarà l'escala de la Creu
A la més alta Trona?
És que allò que abans et lligava
Esdevé ara el teu diamant, la teva joia?
Són les teves nafres púrpures
Els raigs de la teva brillantor?
***
5. RECITATIU (Tenor)
Ressuscita doncs, ànima devota de Déu
Amb Crist a l'Esperit!
Entra en una nova vida!
Vinga! Abandona els actes de la Mort!
Deixa que el Salvador del Món
Impregni la teva vida!
La vinya que ara floreix
No produeix raïms morts!
L'arbre de la vida fa viure les seves branques!
Tot cristià escapa
Ràpidament de la tomba
Deixant darrera seu la làpida
I el sudari dels pecats
Per a viure només en Crist.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Adam ha de morir en nosaltres
I ha de renàixer un nou Home
Creat a imatge de Déu.
Tu, has de ressuscitar espiritualment
I abandonar la tomba del pecat
Si ets seguidor de Crist.
***
7. RECITATIU (Soprano)
Tal com el Cap als seus Membres
Per naturalesa atrau cap a sí,
Així res em pot separar de Jesús.
Si haig de patir amb Crist
S'esdevindrà, quan s'escaigui,
Que ressuscitaré amb Ell
Enmig de l'Esplendor i la Glòria
I veuré a Déu en la meva carn.
***
8. ÀRIA & CORAL (Soprano)
Atansa't ja, darrera hora
I tanca'm els ulls!
Deixa'm veure l'alegria radiant de Jesús
I la seva Llum radiant.
Deixa'm ser com els Àngels!
Atansa't ja, darrera hora!
***
9. CORAL
Així m'atanso a Jesucrist
I li allargo els braços.
Així dormo i descanso plàcidament.
Cap home pot despertar-me
Car Jesús, el Fill de Déu,
M'obrirà els portals del Cel
I em conduirà a la vida eterna.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 192

Tractarem avui una altra d'aquelles cantates sense una destinació específica dins el calendari litúrgic, la cantata BWV 192 NUN DANKET ALLE GOTT. La investigació especula amb dues possibles finalitats per a aquesta obra: O es tracta d'una cantata nupcial, o fou destinada a la Festa de la Reforma, diada que l'església luterana celebrava el 31 d'octubre, aniversari de la "confessió augustana" de 1530.

En quant a la data, la única pista la constitueix el fet que les particel·les foren copiades per la mateixa mà que les de la cantata BWV 51, per la qual cosa la investigació les suposa contemporànies: En torn a 1730.

Encara més, la partitura ha arribat incompleta: Hi manca la part de la veu de tenor, que ha pogut ser reconstruïda i, segons Konrad Küster, també hi faltaria la part d'un instrument de metall, segurament una trompa, aquest irrecuperable.

La cantata posa en música un himne de Martin Rinckart de 1636, revistat posteriorment per Gottfried Vopelius, que és el que van cantar l'any 1648 a l'ajuntament de Müster els signants de la Pau de Westfalia, amb la qual acabava la Guerra dels Trenta Anys.

Estem davant d'una obra de només tres moviments constituïts en un duet emmarcat per dos cors. El primer d'ells dóna nom a la cantata i arrenca amb un exultant ritornello de 25 compassos on s'explota  tota la riquesa de l'orquestra, composta de cordes, flautes i oboès: Nun danket alle Gott (Doneu tots gràcies a Déu). Les intervencions del cor són enllaçades per aparicions orquestrals del tema inicial, omnipresent a totes les veus al llarg de tota la peça. La melodia de l'himne que inspira la cantata, el  cantus firmus, com és habitual serà entonada per les veus més altes. Una potent entonació conjunta del primer vers posarà fi a un cor magnífic, de llarg el fragment més important de la cantata.

Seguirà el duet per a soprano i baix Der ewig reiche Gott (Que el Déu eternament poderós), en el qual els cantants seran acompanyats per la flauta, l'oboè i el violí primers, mentre que la resta d'instruments desenvoluparà una temàtica pròpia. El tema principal, preciós, deriva de la melodia del coral i serà primer proposat pel baix mentre que, a la segona secció, ho serà pel soprano. Destaquen les habituals vocalitzacions amb les quals es canten termes com ewig (eternament), cantada amb llargues notes sostingudes, o fröhlich (joiós), amb 40 semicorxeres. Aquí, com al següent moviment, la música tindrà un clar aire de dansa.

Concretament serà un ritme de giga el que apareixerà al tercer i darrer moviment de la cantata, el cor Lob, Ehr und Preis sei Gott (Lloança, Honor i Glòria al Senyor). El tema musical deriva també de la melodia del coral que inspira la cantata, que de nou serà entonat per les veus més agudes. 

Així conclourà aquesta peculiar cantata, al ritme de giga, una dansa per la qual sembla que Bach tenia una predilecció especial a l'hora de concloure les seves obres, sobretot les de teclat, però també alguna altra cantata, com la BWV 199.

J.M.S.

Cantata BWV 192
NUN DANKET ALLE GOTT
Ocasió Indeterminada, potser la Festa de la Reforma (31 d'Octubre)
Estrenada: Als voltants de 1730
Text: Martin Rinckart (1636)

1. COR
Doneu tots gràcies a Déu,
Amb el Cor, la Boca i les Mans.
A aquell que grans obres realitza
En nosaltres i a totes bandes.
A aquell qui, des del ventre matern
I la nostra infantesa
Ens ha colgat de gràcies
I continua fent-ho.
***
2. DUETTO (Soprano, Baix)
Que el Déu eternament poderós
Ens atorgui al llarg de la vida
Un cor sempre joiós
I una pau serena.
Que ens mantingui sempre
En la seva gràcia,
I ens deslliuri de qualsevol mal
Tant aquí com al més enllà.
***
3. COR
Lloança, Honor i Glòria al Senyor,
Al Pare i al Fill
I a Aquell que és igual a ambdós,
A la trona celestial:
El Déu de la Trinitat.
Així com va ser al principi
I és ara, i continuarà sent
Pels segles dels segles.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 117

El cas de la cantata BWV 117 SEI LOB UND EHRE DEM HÖCHSTEN GUT és molt similar al de la BWV 97: Es desconeix quina va ser la raó de la seva composició, però havia de ser una raó prou important donades les dimensions de l'obra. Podria tractar-se d'una missa extraordinària d'acció de gràcies o, com apunta Alfred Dürr, una cantata de noces. A diferència de la cantata BWV 97, desconeixem la data de la seva composició, tot i que les seves característiques la fan molt similar a les cantates corals dels anys 1728-31, unes cantates corals una mica diferents de les del cicle que Bach composà durant el seu segon any a Leipzig.

La diferència principal dels dos tipus de cantates corals rau en els llibrets: A les de 1724-25 es conserven íntegrament les estrofes inicial i final de la coral que inspira la cantata, que esdevenen els moviments extrems mentre que els intermedis són elaborats de manera lliure. En canvi, a les cantates corals de 1728-31 el text de la coral es posa en música sense modificacions, bé sigui en forma de cor, ària o recitatiu. La cantata BWV 117 posarà en música una coral de Jakob Schütz de 1673-75.

Arrenca la cantata amb un gran cor construït en base a la melodia de la coral abans esmentada, les frases de la qual marquen un cert contrast, per la seva serenor, amb el caràcter molt més alegre de la part instrumental, formada per cordes, oboès, oboès d'amore i flautes travesseres. Com és habitual, els sopranos mantindran la melodia de la coral (cantus firmus) mentre que la resta de veus acompanyen l'harmonia o entonen frases imitatives.

El segon moviment, Es danken dir die Himmelsheer (Et reten honor les cèliques legions) és un recitatiu del baix, que destaca els termes Erden, Luft und Meer (Terra, aire i mar) situant-los a diferents alçades de la partitura. Aquest recitatiu es transformarà en airoso per a enllaçar amb l'ària Was unser Gott geschaffen hat (El que el nostre Déu ha creat), dinàmic moviment on els oboès acompanyen el tenor, que cantarà vocalitzacions de fins a 42 semicorxeres sobre el terme Ehre (Glòria).

L'aparició al quart moviment de la coral cantada a capella denota que la cantata devia ser concebuda en dues parts, per a ser cantades abans i després del sermó.

La que seria segona part de la cantata arrenca amb un recitatiu de contralt acompanyat per les cordes: Der Herr ist noch und nimmer nicht (Ni ara ni mai, el Senyor), que de nou es convertirà en un deliciós airoso per a cantar la glòria de Déu.

Seguirà l'ària per a baix Wenn Trost und Hülf ermangeln muss (Quan sigui en tot el món palesa), que recull en bona part el material bàsic de l'anterior moviment i es recrearà en les habituals vocalitzacions sobre alle (tot) i Ehre (Glòria).

Una nova ària, ara per a contralt, conformarà el setè moviment de la cantata: Ich will dich all mein Leben lang (Des d'ara i per tota la vida). Es tracta d'una de les més belles àries de Bach, o almenys una de les més melòdiques. Contralt i flauta travessera, en diàleg amb les cordes, construeixen un moment d'extrema placidesa i pau interior.

Un breu recitatiu del tenor donarà pas a la coral final que no apareix a la partitura, on solament s'indica Folgt Choral Nr. 4 Vers 9, és a dir, "segueix la coral Nº 4 cantant l'estrofa novena", la qual versa So kommet vor sein Angesicht (Doncs, davant la seva mirada).

En alguns enregistraments, però, s'opta per repetir el cor inicial amb la nova lletra, dotant així d'una major solemnitat la clausura de la cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 117
SEI LOB UND EHRE DEM HÖCHSTEN GUT
Ocasió Indeterminada
Estrenada: 1728 - 1731
Text: Un himne de Jakob Schütz de 1673 - 1675

1. COR
Lloança i glòria al Bé Suprem,
Al pare de tots els benifets
Al Déu, de tots els miracles
Al Déu, que l’ànima em sadolla
Amb el seu consol complaent
Al Déu, que tota pena alleuja.
Donem glòria al nostre Déu!
***
2. RECITATIU (Baix)
Et reten honor les cèliques legions
O Sobirà de tots els trons,
En l’aire, en el mar i en la terra,
El què sota la teva ombra es mou;
Els qui lloen el teu poder creador
En fi, el qui tota cosa entén.
Donem glòria al nostre Déu!
***
3. ÀRIA (Tenor)
El què el nostre Déu ha creat,
Ell també ho vol conservar
Hi estén sa tuïció clement
Sia abans, sia després.
En el seu reialme sencer
Tothom és just, tothom és fidel.
Donem glòria al nostre Déu!
***
4. CORAL (Cor)
En la meva angoixa, he implorat al Senyor:
Oh Déu, escolta el meu plany!
Així, el meu Salvador, m’alleujarà la mort
I em farà sentir confortat.
Per això et dono les gràcies, Déu meu,
Ah, amb mi, regraciem-lo, doneu-li a Déu mercès!
Donem glòria al nostre Déu!
***
5. RECITATIU (Alt)
Ni ara ni mai, el Senyor,
Deixarà el seu poble de racó,
Ell hi té posada la seva confiança,
La seva salut i pau, i el seu favor,
Amb les seves mans de mare
Acotiarà, ara i sempre, els seus.
Donem glòria al nostre Déu!
***
6. ÀRIA (Baix)
Quan sigui en tot el món palesa
La manca de consol i valença,
Ell ens ajudarà, abundosament,
Vindrà el mateix Salvador
A posar l’esguard paternal seu
als qui no troben enlloc serenor.
Donem glòria al nostre Déu!
***
7. ÀRIA (Alt)
Des d’ara i per tota la vida
O Déu meu, et vull retre honor;
Que se sentin per tot arreu
Cants de lloança al teu nom.
Que s’ompli de joia el cor meu
I el meu cos i ànima saltin de joia.
Donem glòria al nostre Déu!
***
8. RECITATIU (Tenor)
Els qui porteu el nom de Crist,
Doneu glòria al nostre Déu!
Els qui proclameu el seu poder,
Doneu glòria al nostre Déu!
Dels falsos ídols feu menyspreu,
El Senyor és Déu, el Senyor és Déu:
Donem glòria al nostre Déu!
***
9. COR
Doncs, davant la seva mirada
Anem-hi saltant plens de joia;
Satisfem la paraula donada
I entonem-li joiosos cants:
Déu que tot ho té present
Tot, tot ho ha fet ben fet
Donem glòria al nostre Déu!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 150

La cantata BWV 150 NACH DIR, HERR, VERLANGET MICH és una de les obres més enigmàtiques del catàleg. Es desconeixen completament tant la seva destinació com la data de composició, tot i que presenta totes les característiques de les cantates primigènies de Bach. Malgrat haver estat qüestionada alguna vegada la seva autenticitat, l'anàlisi d'autoritats com Alfred Dürr o Christoph Wolff ha esvaït gairebé tots els dubtes. Segons aquest segon investigador, podria tractar-se fins i tot de la més antiga cantata de Bach que conservem, la qual hauria pogut ser escrita a Arnstadt l'any 1706. Especula Wolff fins i tot que aquesta cantata hauria estat la causa dels retrets de les autoritats d'aquella localitat cap a Bach, acusat d'haver fet cantar una dona (la seva cosina i futura esposa Maria Bàrbara) a l'Església Nova, de la qual n'era l'organista titular. Martin Petzold, per la seva banda, la creu estrenada a Mühlhausen el 19 d'abril de 1708, Dominica Jubilate.

El llibret és anònim, i conté fragments extrets del Salm 25. Com moltes obres primigènies de Bach, arrenca amb una breu simfonia instrumental a càrrec de les cordes, on l'ambient de súplica s'aconsegueix amb descensos cromàtics que anticipen recursos expressius que trobarem molt més elaborats a cantates posteriors, com les BWV 12 o 78.

Seguirà el cor que dóna nom a la cantata: Nach dir, Herr, verlanget mich (Vers Tu, Senyor, m’elevo). Partint del mateix descens cromàtic de la simfonia inicial, construeix Bach un moviment coral amb l'estructura típica de les seves cantates de joventut, on en el model motetístic s'alternen blocs de caràcter imitatiu amb d'altres de caràcter homòfon. Tota una demostració del talent d'un jove mestre de vint-i-pocs anys.

A continuació entonarà la soprano, acompanyada dels violins a l'uníson, l'única ària pròpiament dita de la cantata: Doch bin und bleibe ich vergnügt (Però sóc i seré content). És molt destacable aquí la  utilització per primera vegada d'un ritme anomenat figura curta (una corxera seguida de dues semicorxeres), que pretén crear un ambient d'alegria i felicitat. Aquest recurs serà utilitzat per Bach durant tota la resta de la seva vida. Destaquen també les pinzellades musicals amb què es subratllen termes com kreutz (creu), sturm (tempesta) o Tod (mort).

El següent cor Leite mich in deiner Wahrheit und lehre mich (Condueix-me en la Veritat) és un altre motet que arrenca amb un andante en el qual les veus realitzen, en relleus, un ascens de tres octaves i mitja simbolitzant la "conducció a la Veritat" de què parla el text. Lehre mich (ensenya'm), dirà a continuació, per la qual cosa Bach estableix 4 compassos imitatius amb les veus emparellades de dos en dos, simbolitzant el binomi mestre-alumne. Seguidament es proclamarà la fe i l'esperança en Déu mitjançant una declamació que passarà per totes les veus.

El cinquè moviment serà un inhabitual tercet per a contralt, tenor i baix titulat Zedern müssen von den Winden (Els Cedres reben sovint la batzegada dels vents). Estarem davant d'un dels primers exemples de la genialitat de Bach pel que fa a la música descriptiva, car les rauxes de vent seran dibuixades per les ràpides cadències del baix continu. 

El penúltim moviment de la cantata, “Meine Augen sehen stets zu dem Herrn” (Els meus ulls miren sempre al Senyor), serà un nou cor en forma de complicat motet amb una gran tècnica contrapuntística. I la cantata conclourà amb un magistral cor que parla molt en favor de l'autenticitat bachiana de la partitura: Meine Tage in dem Leide (Els meus dies de patiment), una xacona de 89 compassos que constitueix una autèntica obra mestra tonal. Està basada en un tema de 5 notes d'Arcangelo Corelli que també utilitzarà Johannes Brahms, gran enamorat l'obra de Bach, al darrer moviment de la seva Quarta Simfonia, estrenada l'any 1885.

J.M.S.

Cantata BWV 150
NACH DIR, HERR, VERLANGET MICH
Ocasió Indeterminada
Estrenada: Abans de 1714, potser cap a 1708-09
Text: Anònim, extret del Salm 25

1. SIMFONIA
***
2. COR
Vers Tu, Senyor, m'elevo.
Déu meu, en Tu confio.
Deslliura'm de caure en l'engany
De la qual cosa els meus enemics
En gaudirien a costa meva.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Però sóc i seré content
Tot i que a vegades m'enfurismi:
Creu, Tempesta i altres proves,
Mort, Infern i el que segueixi.
Quan la desgràcia colpegi
El teu lleial servent,
Just serà i just ho seguirà sent.
***
4. COR
Condueix-me en la Veritat
I ensenya'm,
Car Tu ets el Déu que m'auxilia
Al qual espero cada dia.
***
5. ÀRIA (Alt, Tenor, Baix)
Els Cedres reben sovint
Les batzegades dels vents
I a vegades són tombats.
A Déu confiaré els meus Pensaments i Actes
Sense manies, encara que el contradiguin,
Car la seva Paraula ensenya tot d'altres coses.
***
6. COR
Els meus ulls miren sempre al Senyor
Doncs Ell deslliurarà els meus peus
De la xarxa.
***
7. COR
Els meus dies de patiment
Transforma Déu al final en Joia:
Els cristians, als camins espinosos
Són guiats pel Poder i la Benedicció celestials.
Sigui Déu el meu fidel Protector,
No caigui en les ofenses dels Homes.
Crist, que és al nostre costat,
M'ajuda cada dia a guanyar la batalla.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 100

La cantata BWV 100 WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN és una de les cantates sense una destinació específica dins el calendari litúrgic i comparteix títol amb les BWV 98 i 99, car totes elles es basen en  una coral de Samuel Rodigast de 1674 present en nombroses cantates de Bach. A diferència de les altres dues cantates, la BWV 100 posarà en música la coral sencera de Rodigast sense cap modificació, fet que només s'esdevé en 10 cantates, que són les BWV 4, 97, 100, 107, 112, 117, 129, 137, 177 i 192. 

El text de la coral, una exhortació a l'acceptació de la voluntat divina, fan la cantata vàlida per a qualsevol festivitat. Per tant, podria tractar-se d'una obra que Bach va escriure per a cobrir-se les espatlles davant qualsevol eventualitat inesperada. De fet, sabem que aquesta cantata va ser interpretada en diverses ocasions al llarg de les dècades de 1730 i 40, tot i que desconeixem la data exacta de la seva composició. La investigació actualment la situa en torn a 1732-35.

Una altra particularitat d'aquesta obra és la manca de recitatius, ocasionada per l'estructura dels versos de la coral, molt més aptes per a ser cantats que recitats. Totes les estrofes comencen amb la mateixa frase, que esdevé l'obsessiu missatge de la cantata: Allò que Déu disposa, ben fet està.

El cor inicial és una reutilització del de la cantata BWV 99, escrita l'any 1724. En aquesta nova versió, la inclusió de dues trompes i timbales li conferiran un caràcter força més festiu i brillant.

Seguirà un duet per a contralt i tenor sustentats solament pel baix continu: Er wird mich nicht betrügen (I no m'enganyarà pas), on la forma canònica vol il·lustrar la confiança en el camí traçat per la voluntat divina.

El tercer moviment serà l'ària Er wird mich wohl bedenken (I em tindrà sempre present), on el soprano dialogarà amb la flauta travessera, la virtuosa partitura de la qual recorda certes àries de les cantates de l'estiu i tardor de 1724, època en que Bach devia disposar d'un intèrpret especialment virtuós pel que fa a la flauta travessera, per al qual composà peces d'una singular dificultat (veure BWV 9).

El baix cantarà a continuació l'ària  Er ist mein Licht, mein Leben (Ell és la meva llum i la meva vida), un moviment carregat d'energia a càrrec de les cordes en plenitud i on no faltaran les àmplies vocalitzacions sobre la paraula Freud (alegria).

Al cinquè moviment tornarà el clima intimista amb l'ària de contralt Muß ich den Kelch gleich schmecken (Hauré de beure del seu calze), protagonitzada per l'oboè i els seus queixosos girs il·lustratius de termes com schmerzen (penes).

Però aquest clima de dolor s'esvairà a la coral final, brillantment refermada per tot el dispositiu orquestral encapçalat per les trompes i les timbales. Estem davant d'una revisió ampliada de la coral que tancava les dues parts de la cantata BWV 75, estrenada el 30 de maig de 1723, acabat d'arribar Bach a Leipzig, i que ara servirà per a concloure una obra que encara amaga molts secrets.

J.M.S.

Cantata BWV 100
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (III)
Ocasió Indeterminada (Segurament una cantata destinada a cobrir qualsevol contingència)
Estrenada: Probablement entre 1732 i 1735, reposada vàries vegades.
Text: Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Allò que Déu disposa, ben fet està,
Els seus designis esdevenen justos.
Sigui quin sigui el destí que em prepari,
Hauré d'assumir-lo sense protesta.
Ha estat el meu Déu
Qui, en el perill,
Ha sabut protegir-me:
És per això que el deixaré fer.
***
2. DUETTO (Alt, Tenor)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I no m'enganyarà pas.
Ell em mena pel bon camí,
Gaudeixo content del seu favor
I sóc pacient,
Sabedor que resoldrà els meus infortunis
Per que tot és a les seves mans.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I em tindrà sempre present.
Ell és el meu metge i autor de miracles,
No m'administrarà verí com a medecina.
Déu és lleial:
Sobre ell vull construir
I confiar en la seva Gràcia.
***
4. ÀRIA (Baix)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
Ell és la meva llum i la meva vida.
No em desitja cap Mal:
A Ell vull abandonar-me
En l'alegria i el dolor!
Arribarà el moment
En que es mostrarà obertament
La bona fe de les seves intencions.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Allò que Déu disposa, ben fet està:
Hauré de beure del seu calze
L'amargor del qual és una il·lusió
Que no m'ha d'atemorir
Sabedor que, després de tot,
Un dolç consol
Delectarà el meu cor
Esvaint totes les penes.
***
6. CORAL
Allò que Déu disposa, ben fet està,
A la seva vora vull romandre.
Encara que em vegi abandonat en l'aspre camí
De la Misèria, la Mort i la Necessitat,
Déu em sostindrà com un Pare
En els seus braços:
Per això el deixaré fer.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 97

Conserva el catàleg una sèrie de cantates de les quals es desconeix el motiu de la seva composició, i una d'elles és la BWV 97 IN ALLEN MEINEM TATEN. A diferència de les altres cantates amb una destinació desconeguda, d'aquesta en sabem l'any de composició, ja que al manuscrit del propi Bach hi consta, sense cap més dada ni referència, una xifra: 1734. Estem doncs davant d'un Bach madur, que ja ha abandonat la composició frenètica de cantates dels seus primers anys a Leipzig. El text de la cantata, una exhortació a l'acceptació de la voluntat divina, la converteix en una obra vàlida per a qualsevol festivitat. Així, podria tractar-se d'una cantata que Bach es reservaba com a comodí, per a ser utilitzada en casos d'emergència.

L'estructura d'aquesta cantata és rellevant, ja que posa en música literalment les 9 estrofes d'una coral de Paul Fleming que es cantava amb una coneguda melodia d'origen profà nascuda al segle XV, melodia que només apareixerà als moviments inicial i final de la cantata. Existeixen només 10 cantates en les quals es posa en música una coral de manera textual, sense cap modificació. Són les BWV 4, 97, 100, 107, 112, 117, 129, 137, 177 i 192.

Com en el cas de la cantata BWV 117, també destinada a una ocasió indeterminada, sorprèn l'envergadura de la cantata BWV 97, una obra de grans dimensions per haver estat una cantata de compromís o destinada a alguna celebració menor. 

Aquest caràcter imponent apareix ja des del primer compàs del cor inicial, un d'aquells solemnes cors en forma d'obertura francesa com els de les cantates BWV 20, 61, 110, 119 o 194. En base a aquesta estructura organitza Bach una gran fantasia sobre el coral de Paul Fleming, que apareixerà a la secció fugada que segueix als pomposos compassos inicials, reservats a l'orquestra. El trio d'oboès i fagot mantindrà una espècie d'endogàmia durant tot el moviment en contraposició al tutti de les cordes, fet que ens evoca la Suite Orquestral en Do Major BWV 1066.

Passat aquest cor inicial, els quatre solistes intervindran a la cantata per tessitura ascendent. Així, serà el baix qui, acompanyat únicament pel continu, comenci amb l'ària Nichts ist es spät und frühe (Mai no és massa d'hora o tard), un moviment minimalista estructurat en dues delicades seccions.

Seguirà el tenor, primer amb el recitatiu No res ja no em pot passar que Ell ho hagi ja previst i després amb l'ària  Ich traue seiner Gnaden (Confio en la seva Gràcia), deliciosa peça protagonitzada pel violí en virtuosa partitura. Fins a 36 notes contindrà l'habitual vocalització sobre el terme allem (tot), mentre que els silencis entretallats il·lustraran la paraula nichts (res).

Seguint l'ordre ascendent, serà ara la veu de contralt qui entrarà en escena amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària, acompanyats tots dos per les cordes: El recitatiu Er wolle meiner Sünden i l'ària Leg ich mich späte nieder (Mal me'n vagi tard al llit). En ella, el gir descendent d'una octava suggereix clarament el fet d'allitar-se, mentre que un gir ascendent il·lustra el despertar.

Soprano i baix actuaran conjuntament al duet Hat er es denn beschlossen (Si Ell així ho ha decidit), un moviment de nou minimalista, orquestrat solament pel baix continu i amb els cantants perseguint-se de forma canònica en tres seccions del millor contrapunt bachià.

El penúltim moviment de la cantata serà una nova ària, ara per a soprano sol: Ich hab mich ihm ergeben (A Ell del tot em consagro), estructurada en dues parts unides pel ritornello instrumental a càrrec dels dos oboès. La contraposició dels termes viure-morir del segon vers donaran origen a  interessants matisos musicals.

I la cantata conclourà amb la darrera estrofa de la coral de Paul Fleming que ha estat musicada íntegrament en aquesta obra, interpretada amb una disposició a 7 veus, ja que els violins i les violes es constitueixen en tres veus independents. Una versió a capella d'aquesta mateixa coral tanca també la cantata BWV 13, de 1726.

J.M.S.

Cantata BWV 97

IN ALLEN MEINEN TATEN
Ocasió Indeterminada
Estrenada: 1734, única data present al manuscrit original
Text: Un himne de Paul Fleming de 1642

1. COR
En totes les meves accions
Del Ser Suprem prenc parer
Puix, Ell tot ho té, tot ho sap;
Cal, doncs, que tots els afers,
Arribin sempre a bon port
Amb son guiatge i consell.
***
2. ÀRIA (Baix)
Mai no és massa d’hora o tard
Per poder posar en vençó
Tots els meus maldecaps.
Més com que ell porta el timó
I a lloure fa i desfà,
Jo el deixo fer a discreció.
***
3. RECITATIU (Tenor)
No res ja no em pot passar
Que Ell ho hagi ja previst,
el què em vulgui donar
Tal com m’ho don sóc feliç;
I poso també al seu abast
Tot allò que Ell vulgui de mi.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Confio amb la seva Gràcia,
Que és de tot dol aixopluc,
I de tot mal emparança.
Si visc tal com es llegut,
Ja res més em farà falta
Car compto amb el seu ajut.
***
5. RECITATIU (Alt)
Vulgui Ell, amb la seva Gràcia,
Perdonar-me tots els pecats,
I tots els meus mancaments!  
Mal que em podria damnar
Que passi ratlla al judici
I es mostri amb mi tolerant.
***
6. ÀRIA (Alt)
Mal me’n vagi tard al llit
Mal que em desperti aviat
Mal que pari o giravolti
Abatut o empresonat,
La seva veu em conforta,
Sigui com sigui, en tot cas.
***
7. DUETTO (Soprano, Baix)
Si Ell així ho ha decidit
Aniré sense dir mot
Cap a  la meva  desfeta!
Entre totes, cap dissort,
Trobaré prou penosa
I en sortiré victoriós.
 ***
8. ÀRIA (Soprano)
A Ell del tot em consagro
Si és per viure o per morir,
Sigui avui, sigui demà
Quan ell ho hagi decidit;
Que de quan m’arribi l’hora
Ell sabrà el moment precís.
***
9. CORAL
Sigues seva, ànima meva,
Només cal que tinguis fe
En aquell que t’ha creat.
Que el teu Pare des del Cel
Sap Ell, vingui el que vingui,
Ara i sempre, el què cal fer.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 22

El Dominica Estomihi deu la seva denominació a les primeres paraules de la missa llatina: Esto mihi in Deum protectorem. Aquest diumenge també s'anomena Diumenge de Quincuagèsima, per que s'esdevé aproximadament 50 dies abans de la Pasqua de Resurrecció. El mateix succeeix amb els diumenges de Sexagèsima (60 dies abans de Pasqua) i Septuagèsima (70 dies), immediatament anteriors al Dominica Estomihi. Avui en dia aquest diumenge és més conegut per ser el dia de carnaval. És també el darrer diumenge abans d'entrar a la Quaresma, període de 7 setmanes que preludia la Pasqua de Resurrecció.

Quatre cantates s'han conservat per al Dominica Estomihi: Les BWV 22, 23, 127 i 159. Avui parlarem de la cantata BWV 22 JESUS NAHM ZU SICH DIE ZWÖLFE que, juntament amb la BWV 23, foren presentades per Bach a les autoritats de Leipzig com a mostra del seu talent quan optava a la Cantoria de St. Tomàs. 

Després de la mort de l'anterior Kantor, Johann Kuhnau, el 5 de juny de 1722, les autoritats de la ciutat oferiren la plaça a G. Ph. Telemann el qual, tot i ser acceptat oficialment el 13 d'agost, finalment es feu enrere i restà a Hamburg. El següent candidat fou J. Christoph Graupner, antic alumne de l'escola de St. Tomàs i Kapellmeister de la cort de Darmstadt, al qual a principis de 1723 el consistori creia tenir lligat com a nou Kantor. Però llavors Graupner anuncià la negativa del seu senyor a deixar-lo marxar de Darmstadt, tot i que les autoritats de Leipzig posteriorment li van recriminar que tot havia estat una maniobra per a millorar les seves condicions salarials. En no fructificar les dues primeres opcions, les autoritats de Leipzig obriren la porta a Bach qui, el el 7 de febrer de 1723, hi executà la cantata BWV 22.  El manuscrit, copiat pel nebot de Kuhnau, indica que "aquesta és la peça de prova per a Leipzig". És gairebé segur que la cantata BWV 23 va ser interpretada també aquell dia, abans o després del sermó. Ambdues cantates van ser reinterpretades habitualment en anys posteriors. 

El llibret de la cantata BWV 22 és anònim i arrenca amb una dramatització de l'Evangeli del dia (Lluc 18,31-34) a càrrec del tenor, el baix i el cor. Es tracta d'un dels gran moments de Bach, el qual retrata de manera sublim l'escena que ens narra l'Evangeli: Jesús, reunint els dotze apòstols al seu voltant els diu que marxaran a Jerusalem, on ell serà crucificat. I els dotze deixebles, és clar, no entenen res de res. Aquest inici es podria entendre fins i tot com un oratori en miniatura, amb el tenor encarnant l'Evangelista, el baix la veu de Jesús i el cor, els deixebles. En quant a aquests darrers, la complexitat polifònica de la part coral sembla obeir més a un desig de Bach de mostrar el seu talent que no pas a una necessitat narrativa.

Aquest elaborat moviment donarà pas a l'ària de contralt Mein Jesu, ziehe mich nach dir (Mon Jesús, porta'm amb tu), en la qual només l'oboè i el baix continu acompanyen el cantant, que amb els girs ascendents expressarà la intenció de "pujar" a Jerusalem a compartir el suplici de Jesús.

Seguirà el recitatiu de baix Mein Jesu, ziehe mich, so werd ich laufen (Mon Jesús, guia'm i correré), que més aviat esdevé un airoso sustentat per tota la corda, constituint el nucli ideològic de la cantata.

El penúltim moviment serà l'ària de tenor Mein alles in allem, mein ewiges Gut (El meu Tot en Tot, el meu bé etern), un elegantíssim moviment protagonitzat per les cordes que, donat el seu ritme dansaire, podria tenir el seu origen en alguna obra profana de Köthen, avui perduda. Bach utilitza sempre quest ritme de figura curta (una nota unida a dues de la meitat del seu valor) quan vol impregnar l'ambient d'alegria.

La coral final és obra d'Elisabeth Kreuziger i es sustenta en un dinàmic tema orquestral derivat de la seva pròpia melodia, que sembla impulsar-nos cap a Jerusalem per acompanyar Jesús en la seva passió, missatge que s'ha anat desgranant al llarg de tota la cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 22
JESUS NAHM ZU SICH DIE ZWÖLFE
Dominica Estomihi (Quincuagèsima)
Estrenada: 7 de febrer de 1721 (Juntament amb BWV 23)
Text: Anònim, alguns fragments es basen en l'Ev. de St. Lluc 

1. ARIA (Baix) & COR
Jesús cridà entorn seu tots dotze i els digué:
Mireu, pujarem a Jerusalem
I s'acomplirà tot allò que està escrit
Pels Fills dels Homes.
Però Ells res van entendre
I restaren confosos per tals paraules

***
2. ARIA (Alt)
Mon Jesús, porta'm amb tu.
Estic a punt, vull marxar d'aquí
Cap a Jerusalem a compartir
Tots els teus sofriments.
Afortunat de mi si, per al meu consol
Puc entendre bé el que signifiquen
Aquests moments de dolor i patiment.

***
3. RECITATIU (Baix)
Mon Jesús, guia'm i correré
Doncs la sang i la carn,
Talment els teus deixebles,
No comprenen bé el que has dit.
Anhelen el món i les multituds sorolloses,
Desitgen veure, quan et transfigures,
Que una fortalesa apareix sobre el mont Tabor.
En canvi, cap d'ells dirigeix la mirada
Cap al Gólgota, impregnat de dolor pel teu patiment.
Ah! Crucifica en mi, en el meu Cor malvat
Tot aquest món i els seus plaers prohibits!
Potser així comprendré les teves paraules
I vindré a Jerusalem ple de joia.

***
4. ARIA (Tenor)
El meu Tot en Tot, el meu bé etern,
Millora el meu cor, anima el meu valor.
Sigui enfonsat a la terra
Tot allò contrari a la renúncia de la carn!
Però ara que tinc l'ànima mortificada
Fes-me venir en pau al teu costat.

***
5. CORAL
Mortifica'ns per la teva bondat,
Ressuscita'ns per la teva gràcia.
Desfés-te de l'Home Vell
Per tal que el Nou Home pugui
Viure aquí, en aquesta terra,
Dirigint els sentits, els desitjos i el pensament
Únicament cap a Tu.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 126

El Diumenge de Sexagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé uns 60 dies abans de Pasqua, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 18, 181 i la que ara tractarem, la cantata BWV 126 ERHALT UNS, HERR, BEI DEINEM WORT.

Es tracta d'una cantata a la qual la investigació tradicional suposava una cronologia molt tardana que oscil·lava entre els anys 1735 i 1744. Finalment però, el gran Alfred Dürr establí la data de la seva estrena en el 4 de febrer de l'any 1725. Pertany, per tant, al cicle de cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a Leipzig i que abraça des del juny de 1724 al març de 1725. Era la vuitena cantata que Bach estrenava en poc més de 30 dies.

El text de la cantata s'inspira en l'Evangeli del dia (Lluc 8, 4-15) el qual narrava la paràbola del sembrador, del qual només una part de les llavors que planta fructifiquen. L'anònim llibretista utilitza a més dos himnes de Martí Luter per a confeccionar els moviments 1, 3 i 6.

El primer d'ells constitueix el cor que dóna nom a la cantata: Erhalt uns, Herr, bei deinem Wort (Senyor, fes que restem fidels a ta paraula i refusa els delictes dels Papes i els turcs, que volen derrocar del seu tron el teu Fill, Jesucrist). Com veiem, la coral (de 1542) presenta un missatge bel·ligerant propi dels primers temps de la Reforma, molt lluny del clima de convivència religiosa imperant a l'alemanya del segle XVIII. Tot i això, el text inspira en Bach una autèntica crida a sometent capitanejada pel tronar de la trompeta enmig del qual el cor entonarà en llargues notes la coral de Luter, cantada amb una melodia de Joseph Klug. El material temàtic de la trompeta apareixerà incessantment a la resta del dispositiu instrumental.

El segon moviment presentarà un gran contrast amb la crispació del cor inicial: Es tracta de l'ària Sende deine Macht von oben (Fes-nos baixar el teu poder), on s'estableix un diàleg del tenor amb els dos oboès sobre el baix continu. L'ambient de súplica serà trencat a la secció central per les habituals vocalitzacions sobre el terme efreuen (solaçar).

El tercer moviment serà un recitatiu i coral per a contralt i tenor on el llibretista utilitza de nou la coral luterana de 1542. Es succeiran els passatges en recitatiu i airoso, que desembocaran a l'ària del baix Stürze zu Boden, schwülstige Stolze! (Aterra l’altivesa dels orgullosos!), una magistral demostració de plasticitat musical a càrrec únicament del baix continu, amb el qual es sobrarà Bach per a transportar-nos a un ambient d'esfondrament i destrucció generalitzada.

Un breu recitatiu del tenor que recapitula les conclusions doctrinàries conduirà a la coral final, una altra obra de Luter: Verleih uns Frieden gnädiglich, versió alemanya del Da pacem, Domine llatí que aquí es canta senzillament a capella, sobre una melodia que aparegué a Nürnberg cap al 1531 i fou inclosa al compendi de Joseph Klug de 1535.

J.M.S.

Cantata BWV 126
ERHALT UNS, HERR, BEI DEINEM WORT
Dominica Sexagesimae
Estrenada: 4 de febrer de 1725
Text: Anònim, basat en dos Himnes de Martí Luter
1. COR 
Senyor, fes que restem fidels a ta paraula,
i refusa els delictes dels Papes i els turcs,
que volen derrocar del seu tron,
el teu Fill, Jesucrist.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Fes-nos baixar el teu poder,
Sobirà dels sobirans, Déu Totpoderós!
Per a solaçar la teva Església
i dissipar, a l'instant,
les amargues mofes dels enemics.
***
3. RECITATIU I CORAL (Alt, Tenor)
Alt
El favoritisme i el poder dels homes no valen res
Si tu no vols protegir aquesta pobra gent,
Ambdós
Oh Déu, Esperit Sant, preuat conhort!
Tenor
Tu saps que la Ciutat de Déu assetjada,
Allotja a dins enemics insidiosos:
l'afront perillós de falsos germans.
Ambdós
Dóna sentit d'igualtat al teu poble en la terra.
Alt
Perquè, nosaltres els membres del cos de Crist,
que ens uneix la Fe, ens uneixi també la vida.
Ambdós
Fes-nos costat en la darrera tribulació!
Tenor
I quan el darrer enemic escometi
volent-nos  arrancar el consol del cor,
deixa que et vegem com la nostra salvació.
Ambdós
Guia'ns pel camí de la vida fins la mort!
***
4. ÀRIA (Baix)
Aterra l’altivesa dels orgullosos!
Desbarata  les seves conxorxes!
Fes que, d’una vegada, els engoli l’abisme
Planta cara al rabiós poder hostil,
No deixis que mai reïxin llurs pretensions!
***
5. RECITATIU (Tenor)
Així, se'ns mostrarà la teva paraula i veritat
encimbellada i resplendent,
perquè, tu tindràs cura de la teva Església;
perquè, beneiràs i la faràs fructificar
amb el mestratge de la teva santa paraula;
i si tu vols tornar-nos a donar la mà,
rebrem benediccions en abundància
reconfortats i en pau.
***
6. CORAL
Atorga'ns, al present, Déu Senyor Nostre,
la pau en la plenitud de la Gràcia;
Donat que, ningú, sinó tu, Déu Nostre,
pot bregar més per nosaltres
Dóna als nostres prínceps i governants
Pau i bon govern,
Perquè sota el seu guiatge
Podem fruir d'una vida digna i tranquil·la
En plena virtut i felicitat divines.
Amen.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 83

Tres grans diades dedicava l'església luterana a la Verge Maria: L'Anunciació (25 de març), la Visitació (2 de juliol) i la Purificació (2 de febrer), també coneguda com La Candelera. Per a aquesta darrera festivitat conserva el catàleg les cantates BWV 83, 125, 157 i 82, a més de les BWV 158 i 161 que alguna vegada també van ser executades per la Candelera tot i haver estat concebudes per a d'altres festivitats. Fins fa pocs anys també la cantata BWV 200 es considerava de la Purificació, tot i que actualment s'ha demostrat que no és de Bach sinó de G.H. Stölzel.

Serà la primera de totes elles la que tractarem tot seguit, la cantata BWV 83 ERFREUTE ZEIT IM NEUEN BUNDE, estrenada a Leipzig el 2 de febrer de 1724, hivern de gran intensitat compositiva per a Bach: Era ja la novena cantata en 36 dies. Sense anar més lluny, la setmana de la seva estrena es van haver d'escriure, assajar i interpretar tres cantates (les BWV 81, 83 i 144). Segons el llibret, la cantata BWV 83 va ser executada al matí a l'església de St. Nicolau i a la tarda a la de St. Tomàs.

El text és anònim i s'inspira en l'Evangeli de Lluc 2, 29-31, quan Josep i Maria visiten el Temple on troben Simeó, un jueu a qui s'havia promès no morir sense veure el Salvador. En reconèixer-lo en Jesús, Simeó entonà l'himne Nunc dimittis:

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.

Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

Aquesta idea de la mort com a mitjà feliç i necessari per a reunir-se amb Jesús serà present en tota l'obra de Bach i centrarà el missatge de la cantata.

Ja l'ària inicial resulta corprenedora pel contrast entre la música i la lletra: Aparentment ens submergim en un ambient de bonhomia i felicitat plena, al so de les trompes i les rauxes del violí solista: Joiós temps de la nova Aliança en què Jesús sosté la nostra fe, canta el contralt. Trobarem les típiques vocalitzacions sobre termes com Efreut (joiós) o la llarga nota amb que es canta la paraula hält (sostenir). Fins aquí tot normal. Però a la segona part, sense gairebé canviar l'ambientació, el missatge serà molt més inquietant: Alegre serà la darrera hora al lloc de repòs, al sepulcre que ens espera! En el pla musical, és possible que alguns girs puntejats dels instruments vulguin fer al·lusió al toc de les campanes a mort.
El segon moviment serà l'ària i recitatiu Herr, nun lässest du deinen Diener in Friede fahren (Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau). El baix, acompanyat de les cordes, entonarà dos versicles del càntic de Simeó, amb un recitatiu situat entre ells. Alguns aspectes instrumentals d'aquest moviment van cridar l'atenció d'Alfred Dürr, que els considerà realment singulars.
Seguirà l'ària del tenor, Eile, Herz, voll Freudigkeit (Afanya't, cor, ple d'alegria), un alegre moviment de tresets a càrrec de les cordes amb àmplies vocalitzacions que il·lustra a la perfecció la pressa que mena el text, paràfrasi de la Carta als Hebreus 4,16.

Un breu recitatiu de contralt dóna pas a la coral final, que cantarà a capella l'himne Es ist das Heil und selig Licht (Ha arribat la benaurada llum salvadora), la versió alemanya del Nunc Dimmitis creada per Martí Luter.

J.M.S.

Cantata BWV 83
ERFREUTE ZEIT IM NEUEN BUNDE
Festo Purificationis Mariae (La Candelera, 2 de febrer)
Estrenada: 2 de febrer de 1724
Text: Anònim, amb fragments de l'himne Nunc Dimitis de l'Ev. de St. Lluc 

i la seva versió en alemany, de Martí Luter

1. ÀRIA (Alt)
Joiós temps de la nova Aliança
En què Jesús sosté la nostra fe:
Alegre serà la darrera hora
Al lloc de repòs, al sepulcre que ens espera!
***
2. ÀRIA - Coral & Recitatiu (Baix)
Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, 

com li havies promès.
El que als homes sembla terrible
És l'ingrés a la Vida.
La mort és
La fi d’aquest temps d'angoixa,
Una penyora del Senyor,
En prova del seu amor
Per a atorgar-nos a la pau
Quan acabi la lluita.
I ja que el Senyor,
És consol pels nostres ulls i confort pels nostres cors,
No és sinó un miracle que el meu cor
Hagi deixat de patir per la mort? 
I pugui exclamar alegre:
Els meus ulls han vist el Salvador, 

que preparaves per presentar-lo a tots els pobles.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Afanya't, cor, ple d'alegria, 

En arribar al tron de la gràcia. 

Rebràs consol

 I obtindràs misericòrdia, 

Però en el temps de l'amargor,
Referma l'esperit i sigues constant.
***
4. RECITATIU (Alt)
Sí, tot i que la teva fe encara no hi veu clar,
El teu Salvador pot esvair
L'ombra del dubte:
Quan la foscor del sepulcre
Engoleixi la darrera hora
De segur que veuràs acostar-se,
Amb la mort, la seva llum encegadora.
***
5. CORAL
Ha arribat la benaurada llum salvadora
Per als gentils,
Per a il·luminar a aquells que t’ignoren
I reconfortar-los.
Ell és del teu poble, Israel,
Honor, Glòria, Joia i Beatitud.

Traduïda per Josep-Miquel Serra