BWV 192

Tractarem avui una altra d'aquelles cantates sense una destinació específica dins el calendari litúrgic, la cantata BWV 192 NUN DANKET ALLE GOTT. La investigació especula amb dues possibles finalitats per a aquesta obra: O es tracta d'una cantata nupcial, o fou destinada a la Festa de la Reforma, diada que l'església luterana celebrava el 31 d'octubre, aniversari de la "confessió augustana" de 1530.

En quant a la data, la única pista la constitueix el fet que les particel·les foren copiades per la mateixa mà que les de la cantata BWV 51, per la qual cosa la investigació les suposa contemporànies: En torn a 1730.

Encara més, la partitura ha arribat incompleta: Hi manca la part de la veu de tenor, que ha pogut ser reconstruïda i, segons Konrad Küster, també hi faltaria la part d'un instrument de metall, segurament una trompa, aquest irrecuperable.

La cantata posa en música un himne de Martin Rinckart de 1636, revistat posteriorment per Gottfried Vopelius, que és el que van cantar l'any 1648 a l'ajuntament de Müster els signants de la Pau de Westfalia, amb la qual acabava la Guerra dels Trenta Anys.

Estem davant d'una obra de només tres moviments constituïts en un duet emmarcat per dos cors. El primer d'ells dóna nom a la cantata i arrenca amb un exultant ritornello de 25 compassos on s'explota  tota la riquesa de l'orquestra, composta de cordes, flautes i oboès: Nun danket alle Gott (Doneu tots gràcies a Déu). Les intervencions del cor són enllaçades per aparicions orquestrals del tema inicial, omnipresent a totes les veus al llarg de tota la peça. La melodia de l'himne que inspira la cantata, el  cantus firmus, com és habitual serà entonada per les veus més altes. Una potent entonació conjunta del primer vers posarà fi a un cor magnífic, de llarg el fragment més important de la cantata.

Seguirà el duet per a soprano i baix Der ewig reiche Gott (Que el Déu eternament poderós), en el qual els cantants seran acompanyats per la flauta, l'oboè i el violí primers, mentre que la resta d'instruments desenvoluparà una temàtica pròpia. El tema principal, preciós, deriva de la melodia del coral i serà primer proposat pel baix mentre que, a la segona secció, ho serà pel soprano. Destaquen les habituals vocalitzacions amb les quals es canten termes com ewig (eternament), cantada amb llargues notes sostingudes, o fröhlich (joiós), amb 40 semicorxeres. Aquí, com al següent moviment, la música tindrà un clar aire de dansa.

Concretament serà un ritme de giga el que apareixerà al tercer i darrer moviment de la cantata, el cor Lob, Ehr und Preis sei Gott (Lloança, Honor i Glòria al Senyor). El tema musical deriva també de la melodia del coral que inspira la cantata, que de nou serà entonat per les veus més agudes. 

Així conclourà aquesta peculiar cantata, al ritme de giga, una dansa per la qual sembla que Bach tenia una predilecció especial a l'hora de concloure les seves obres, sobretot les de teclat, però també alguna altra cantata, com la BWV 199.

J.M.S.

Cantata BWV 192
NUN DANKET ALLE GOTT
Ocasió Indeterminada, potser la Festa de la Reforma (31 d'Octubre)
Estrenada: Als voltants de 1730
Text: Martin Rinckart (1636)

1. COR
Doneu tots gràcies a Déu,
Amb el Cor, la Boca i les Mans.
A aquell que grans obres realitza
En nosaltres i a totes bandes.
A aquell qui, des del ventre matern
I la nostra infantesa
Ens ha colgat de gràcies
I continua fent-ho.
***
2. DUETTO (Soprano, Baix)
Que el Déu eternament poderós
Ens atorgui al llarg de la vida
Un cor sempre joiós
I una pau serena.
Que ens mantingui sempre
En la seva gràcia,
I ens deslliuri de qualsevol mal
Tant aquí com al més enllà.
***
3. COR
Lloança, Honor i Glòria al Senyor,
Al Pare i al Fill
I a Aquell que és igual a ambdós,
A la trona celestial:
El Déu de la Trinitat.
Així com va ser al principi
I és ara, i continuarà sent
Pels segles dels segles.

Traduïda per Josep-Miquel Serra