BWV 97

Conserva el catàleg una sèrie de cantates de les quals es desconeix el motiu de la seva composició, i una d'elles és la BWV 97 IN ALLEN MEINEM TATEN. A diferència de les altres cantates amb una destinació desconeguda, d'aquesta en sabem l'any de composició, ja que al manuscrit del propi Bach hi consta, sense cap més dada ni referència, una xifra: 1734. Estem doncs davant d'un Bach madur, que ja ha abandonat la composició frenètica de cantates dels seus primers anys a Leipzig. El text de la cantata, una exhortació a l'acceptació de la voluntat divina, la converteix en una obra vàlida per a qualsevol festivitat. Així, podria tractar-se d'una cantata que Bach es reservaba com a comodí, per a ser utilitzada en casos d'emergència.

L'estructura d'aquesta cantata és rellevant, ja que posa en música literalment les 9 estrofes d'una coral de Paul Fleming que es cantava amb una coneguda melodia d'origen profà nascuda al segle XV, melodia que només apareixerà als moviments inicial i final de la cantata. Existeixen només 10 cantates en les quals es posa en música una coral de manera textual, sense cap modificació. Són les BWV 4, 97, 100, 107, 112, 117, 129, 137, 177 i 192.

Com en el cas de la cantata BWV 117, també destinada a una ocasió indeterminada, sorprèn l'envergadura de la cantata BWV 97, una obra de grans dimensions per haver estat una cantata de compromís o destinada a alguna celebració menor. 

Aquest caràcter imponent apareix ja des del primer compàs del cor inicial, un d'aquells solemnes cors en forma d'obertura francesa com els de les cantates BWV 20, 61, 110, 119 o 194. En base a aquesta estructura organitza Bach una gran fantasia sobre el coral de Paul Fleming, que apareixerà a la secció fugada que segueix als pomposos compassos inicials, reservats a l'orquestra. El trio d'oboès i fagot mantindrà una espècie d'endogàmia durant tot el moviment en contraposició al tutti de les cordes, fet que ens evoca la Suite Orquestral en Do Major BWV 1066.

Passat aquest cor inicial, els quatre solistes intervindran a la cantata per tessitura ascendent. Així, serà el baix qui, acompanyat únicament pel continu, comenci amb l'ària Nichts ist es spät und frühe (Mai no és massa d'hora o tard), un moviment minimalista estructurat en dues delicades seccions.

Seguirà el tenor, primer amb el recitatiu No res ja no em pot passar que Ell ho hagi ja previst i després amb l'ària  Ich traue seiner Gnaden (Confio en la seva Gràcia), deliciosa peça protagonitzada pel violí en virtuosa partitura. Fins a 36 notes contindrà l'habitual vocalització sobre el terme allem (tot), mentre que els silencis entretallats il·lustraran la paraula nichts (res).

Seguint l'ordre ascendent, serà ara la veu de contralt qui entrarà en escena amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària, acompanyats tots dos per les cordes: El recitatiu Er wolle meiner Sünden i l'ària Leg ich mich späte nieder (Mal me'n vagi tard al llit). En ella, el gir descendent d'una octava suggereix clarament el fet d'allitar-se, mentre que un gir ascendent il·lustra el despertar.

Soprano i baix actuaran conjuntament al duet Hat er es denn beschlossen (Si Ell així ho ha decidit), un moviment de nou minimalista, orquestrat solament pel baix continu i amb els cantants perseguint-se de forma canònica en tres seccions del millor contrapunt bachià.

El penúltim moviment de la cantata serà una nova ària, ara per a soprano sol: Ich hab mich ihm ergeben (A Ell del tot em consagro), estructurada en dues parts unides pel ritornello instrumental a càrrec dels dos oboès. La contraposició dels termes viure-morir del segon vers donaran origen a  interessants matisos musicals.

I la cantata conclourà amb la darrera estrofa de la coral de Paul Fleming que ha estat musicada íntegrament en aquesta obra, interpretada amb una disposició a 7 veus, ja que els violins i les violes es constitueixen en tres veus independents. Una versió a capella d'aquesta mateixa coral tanca també la cantata BWV 13, de 1726.

J.M.S.

Cantata BWV 97

IN ALLEN MEINEN TATEN
Ocasió Indeterminada
Estrenada: 1734, única data present al manuscrit original
Text: Un himne de Paul Fleming de 1642

1. COR
En totes les meves accions
Del Ser Suprem prenc parer
Puix, Ell tot ho té, tot ho sap;
Cal, doncs, que tots els afers,
Arribin sempre a bon port
Amb son guiatge i consell.
***
2. ÀRIA (Baix)
Mai no és massa d’hora o tard
Per poder posar en vençó
Tots els meus maldecaps.
Més com que ell porta el timó
I a lloure fa i desfà,
Jo el deixo fer a discreció.
***
3. RECITATIU (Tenor)
No res ja no em pot passar
Que Ell ho hagi ja previst,
el què em vulgui donar
Tal com m’ho don sóc feliç;
I poso també al seu abast
Tot allò que Ell vulgui de mi.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Confio amb la seva Gràcia,
Que és de tot dol aixopluc,
I de tot mal emparança.
Si visc tal com es llegut,
Ja res més em farà falta
Car compto amb el seu ajut.
***
5. RECITATIU (Alt)
Vulgui Ell, amb la seva Gràcia,
Perdonar-me tots els pecats,
I tots els meus mancaments!  
Mal que em podria damnar
Que passi ratlla al judici
I es mostri amb mi tolerant.
***
6. ÀRIA (Alt)
Mal me’n vagi tard al llit
Mal que em desperti aviat
Mal que pari o giravolti
Abatut o empresonat,
La seva veu em conforta,
Sigui com sigui, en tot cas.
***
7. DUETTO (Soprano, Baix)
Si Ell així ho ha decidit
Aniré sense dir mot
Cap a  la meva  desfeta!
Entre totes, cap dissort,
Trobaré prou penosa
I en sortiré victoriós.
 ***
8. ÀRIA (Soprano)
A Ell del tot em consagro
Si és per viure o per morir,
Sigui avui, sigui demà
Quan ell ho hagi decidit;
Que de quan m’arribi l’hora
Ell sabrà el moment precís.
***
9. CORAL
Sigues seva, ànima meva,
Només cal que tinguis fe
En aquell que t’ha creat.
Que el teu Pare des del Cel
Sap Ell, vingui el que vingui,
Ara i sempre, el què cal fer.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera