25/3/23

BWV 208

La primera cantata profana coneguda de Bach, la Cantata de la Cacera BWV 208, és també una de les més cèlebres i,  alhora, constitueix una important frontissa en la seva evolució musical: Es pot considerar la primera cantata moderna del jove compositor, el qual d'ara endavant deixarà enrere l'estil arcaïtzant i madrigalesc de les seves primeres obres vocals per a adoptar l'stil novo provinent d'Itàlia, caracteritzat sobretot per una diàfana estructuració en recitatius, àries i cors. I no només això sinó que les àries i cors d'aquesta cantata semblen ser les primeres peces de Bach amb la característica forma tripartita da capo que ja mai més abandonarà. Superada aquesta prova, un Johann Sebastian de 28 anys, organista de la cort ducal de Weimar, va estar prou madur com per a assumir nous reptes: Ascendit al càrrec de Konzertmeister un any més tard, l'obligació de presentar una cantata d'església mensual (totes elles ja en el nou estil) originarà el seu primer cicle de cantates litúrgiques, el Cicle de Weimar.

Per a establir les circumstàncies de la composició de la Cantata de la Cacera cal fer primer un breu apunt sobre el duc Christian de Weissenfels (1686-1736). A Weissenfels, una bella ciutat saxona molt propera a Leipzig, residia una petita cort ducal que, això sí, en temps del duc Christian pretenia ser magnificent dintre de les seves possibilitats o, millor dit,  per sobre d'elles, car els darrers anys del seu mandat el ducat fou intervingut per ordre del Kaiser degut a l'alarmant estat de les seves finances. El jove duc havia pres les regnes de la cort l'any 1712, a l'edat de 26 anys, i de seguida havia començat la disbauxa econòmica: Els seu aniversaris eren celebrats amb un reguitzell d'actes que es perllongaven diversos dies farcits de teatre, concerts, òperes, tiberis i caceres. Concretament fou el vint-i-setè aniversari ducal, esdevingut el 23 de febrer de l'any 1713, el que sembla haver propiciat la composició d'aquesta cantata. Efectivament, un dels convidats a la festa fou el duc Wilhelm Ernst de Weimar, en aquells dies patró de Bach, al qual sembla que ordenà la composició de l'obra potser per a servir de Tafelmusik, la música que s'interpretava durant els banquets. Aquesta data de 1713 és la més acceptada actualment, tot i que durant molts anys es va pensar en l'any 1716 donat que d'aquest any data la publicació a Jena de l'antologia poètica Geist-und Weltlicher Poesien, zweyter Theil de Salomo Franck, poeta oficial de la cort de Weimar i llibretista de moltes de les cantates primigènies de Bach, entre elles la BWV 208 que apareix a l'esmentada publicació. Una interpretació documentada de la cantata a Weimar el 19 d'abril de 1716 avalaria aquesta tesi. Però un fet decisiu per tal d'avançar a 1713 la cronologia de la partitura és que el text utilitzat per Bach, conservat juntament amb la partitura autògrafa, és manuscrit. Sembla doncs plausible pensar que Franck hauria subministrat el text personalment a Bach l'any 1713, esperant completar el recull poètic que publicaria tres anys més tard. 

Un darrer apunt preliminar servirà per a recordar els lligams que Bach va mantenir durant tota la seva vida amb la ciutat de Weissenfels, de la qual n'era filla ni més ni menys que la seva segona muller, Anna Magdalena. La BWV 208 no va ser ni de bon tros la única cantata de felicitació que Bach va interpretar a Weissenfels. Sense anar més lluny, una altra obra profana estrenada allà l'any 1725 fou posteriorment convertida en l'Oratori de Pasqua BWV 249 i li va valdre a Bach el títol honorífic de Compositor de la Cort quatre anys més tard. La cantata BWV 208 va esdevenir una obra recurrent al llarg de la carrera de Bach, el qual la va reposar en nombroses ocasions (1716 a Weimar, 1729, 1740-42 a Leipzig), en alguna d'elles adaptada a un nou text (BWV 208a). Encara més simptomàtica de l'estima que li devia tenir és la reutilització de diversos dels seus fragments en posteriors cantates d'església tals com les BWV 68, BWV 149 o la cantata perduda Herrscher des Himmels, König der Ehren, BWV Anh. I 193.

El llibret de Franck configura un encés elogi del duc Christian mitjançant la lloança de la cacera, que devia ser una de les seves grans aficions. Quatre personatges mitològics en són els protagonistes, destacant la presència de dues sopranos en detriment de la veu de contralt. La relació entre Diana i Endimió afegeix cert caire romàntic al text i en referma el caràcter secular.

El primer que sobta de la cantata BWV 208 és l'inici, el simple recitatiu per a soprano que la intitula. Si tenim en compte que la presència de simfonies introductòries és una constant a les cantates primerenques de Bach, aquí n'hi hauria d'haver una. I encara més tractant-se d'una obra festiva i de caràcter cinegètic, cosa que es prestaria amb escreix a una obertura instrumental d'alta volada. Així ho asseguren estudiosos com Andreas Bomba, els quals veuen en el que sembla ser una versió primigènia del Primer Concert de Brandemburg catalogada al BWV 1046a (antigament BWV 1071) la possible simfonia instrumental que hauria preludiat la cantata. Realment, la seva ressonància cinegètica és innegable mercès a la presència de les dues trompes, que també són requerides a la primera ària de la cantata. Per què doncs aquesta simfonia no s'hauria conservat amb la resta del manuscrit, és un misteri. Potser Bach en va prendre les pàgines a l'hora de reconvertir-la en el Primer Concert de Brandemburg i no les va tornar a adjuntar. O potser la simfonia era una altra, i es va perdre. Fins i tot és possible que, senzillament, la cantata arrenqui amb un recitatiu com tantes altres obres de Bach, i ja està. Molt probablement mai sabrem la veritat. 

Sigui com sigui la cantata, com hem dit, s'inicia amb el recitatiu de soprano Was mir behagt (El que més m'agrada és la plasent cacera) en el qual la deessa Diana exposa el plaer de la batuda, destacant les  escales amb les quals es representen el llançament del dard i la mort de la presa. Entonarà tot seguit la feréstega deïtat l'ària Jagen ist die Lust der Götter (Caçar és el plaer dels déus) en la qual, com també ha estat dit, intervenen les dues trompes naturals amb un tema arrauxat que arrenca de manera idèntica al de l'ària Christenkinder, freuet euch! de la cantata BWV 40. La part de soprano és realment florida i exigent, la qual cosa fa pensar que podria haver estat destinada a alguna de les cantants de l'òpera que el príncep Christian mantenia a Weissenfels. Els termes principals són degudament il·lustrats, sobretot Jagen (caçar), cantat amb cadències fulgurants. L'estructura recorda a una primitiva forma da capo, intuïda més que explicitada pel silenci de les trompes als versos 3 i 4, que vindrien a constituir la secció central.

Entra tot seguit en escena el tenor Endimió, l'únic afortunat que gaudí de l'amor de Diana o Àrtemis, cosa que realment va tenir mèrit car era aquesta una deessa que fou capaç de transformar en cérvol el caçador Acteó i fer-lo devorar pels seus propis gossos pel sol fet d'haver-la vist nua de manera accidental. La realitat és que la mitologia en aquest cas resulta confusa, ja que segons la majoria de fonts clàssiques la deïtat enamorada d'Endimió fou Selene, personificació de la Lluna, i no pas Àrtemis. En tot cas, la translació romana de la mitologia grega generalment unificava ambdues deesses en Diana. Tornant a la cantata que ens ocupa, el recitatiu d'Endimió Wie? Schönste Göttin? Wie? (Com és? bella deessa! com és?) destaca per l'extensa vocalització sobre Jägeren (diminutiu despectiu del mot cacera) i dóna pas a l'ària Willst du dich nicht mehr ergötzen (És que ja no et vols regalar) on solament el continu, en base a un repetitiu tema en ostinato, acompanya la veu del tenor, qui cantarà amb retorçades vocalitzacions els termes Netzen (xarxes), Banden (enllaçar, prendre la mà) i gefangen (malles).

Torna a prendre la paraula Diana al recitatiu Ich liebe dich zwar noch! (És ben cert t'estimo, no cal dir!), al qual es sumarà Endimió per tal d'entonar un preciós duet en arioso marcat per les extenses vocalitzacions sobre Flammen (Flames), zusammen (plenitud) i Freuden (felicitat).

Serà ara el baix, encarnació del déu Pan, qui aparegui en escena mitjançant el recitatiu Ich, der ich sonst ein Gott (Jo que endemés sóc el rei) on s'explicita la primera lloança al duc Christian, el qual seguirà sent complimentat a l'ària Ein Fürst ist seines Landes Pan! (Un príncep és el Pan del seu país!). Trobem aquí el primer moviment d'aquesta partitura que Bach parodiarà molts anys després, concretament a la cantata BWV 68, de l'any 1725. Els tres oboès requerits, per cert, s'adiuen molt més amb l'ambient pastoral d'aquesta primera versió que no pas amb la versió d'església. Alguns versos que denoten quietud tals com  nicht leben (sense vida) seran il·lustrats amb l'habitual nota llarga sostinguda en el temps.

Encarnada per la segona soprano, Pales, una obscura deessa romana dels ramats, farà la seva primera aparició al recitatiu Soll denn der Pales Opfer hier das letzte sein? (Cal que sigui de Pales la darrera finesa?) que donarà pas al que segurament sigui el primer great hit de la carrera de Bach: L'ària Schafe können sicher weiden (Els ramats pasturen serenys), deliciosa peça amb flautes dolces que ha esdevingut una de les tonades més populars del compositor, contribuint en gran mesura a la fama d'aquesta cantata i que sembla increïble que no fos parodiada en alguna obra posterior. La seva suau melodia, sustentada pel ritme pausat del continu, sumada a la dolçor de les flautes a l'uníson li confereixen un extraordinari efecte relaxant i bucòlic.

Un fugaç recitat de Diana (el darrer de la cantata) convida tots els personatges a entonar un cor, Lebe, Sonne dieser Erden (Visca, el sol d'aquesta terra), que tot i arrencar de manera homòfona aviat esdevé una autèntica demostració de la, en aquell moment, incipient arquitectura bachiana. Estructurat en la nova forma da capo, a la secció central es silencien les trompes i es retorna a l'homofonia coral.

Ara vindran tres àries successives, la primera de les quals és un duet de soprano i tenor titulat Entzücket uns beide (Alegrem-nos tots dos) en el qual els cantants evolucionen a l'uníson sobre un acompanyament del violí solista, tot molt a l'estil francès. Un subtil detall ve a confirmar la cronologia que situa la composició de la cantata l'any 1713: Al manuscrit apareix esmenat el nom del duc Christian, substituït pel d'Ernst August de Weimar. Indubtablement ha de ser una correcció realitzada en la interpretació de 1716, la qual cosa demostra que no era pas la primera. 

Arribarà ara un altre moment remarcable, l'ària de Pales Weil die wollenreichen Herden (Perquè els ramats de rullat velló), versió primigènia d'una preciosa ària que, totalment refeta, apareixerà l'any 1725 a la cantata BWV 68 abans citada, sota el títol Mein Gläubiges Herze. Aquesta peça amaga una curiosa història: Al final del manuscrit original de la cantata BWV 208, hi apareix un trio per a violí, oboè i baix continu de 27 compassos que deriva del ritornello instrumental d'aquesta ària i que fou catalogat en el BWV 1040 com a obra autònoma. Sembla com si, donada la bellesa d'aquest ritornello, algú hagués demanat a Bach que n'improvisés una ampliació. Quan l'any 1725 Bach decidí reutilitzar aquesta ària, va incloure a mode de coda una versió revisada d'aquells 27 compassos que, realment, eleven la peça a una alçada divina. Respecte a la versió profana d'aquesta ària, la paròdia religiosa n'ampliarà tant la durada com el dispositiu instrumental.

El penúltim moviment de la cantata serà l'ària de baix Ihr Felder und Auen (Vosaltres herbatges i pradells), en la qual Pan, acompanyat solament del continu, referma la lloança al duc Christian mitjançant una pastoral peça dansaire, a ritme de siciliana, que desemboca al cor final, Ihr lieblichste Blicke, ihr freudige Stunden (Amorosa divertició, joiosos moments). De nou ens trobem davant una peça de llarg recorregut, car molts anys després, cap al 1728 (la cronologia no és ferma), reutilitzaria Bach aquest cor en una de les cantates per a la diada de Sant Miquel, concretament la BWV 149. I encara en consta un altre reciclatge a la cantata perduda de 1740 Herrscher des Himmels, König der Ehren que ja hem esmentat a l'iniciEl característic tema de capçalera romandrà constant al llarg de tot el moviment i enllaçarà les tres seccions de què consta, essent la intermèdia notablement més modesta en l'aspecte vocal i orquestral, en contrast amb l'exuberància de les seccions extremes on hi manquen les flautes però no els oboès. De nou un subtil detall que ens il·lustra sobre com, en aquella època, sovint els mateixos intèrprets s'encarregaven dels dos instruments.
Així conclourà doncs la que probablement hagi esdevingut l'obra profana més popular de Bach la qual, sense dubte, devia tenir força pes en la seva promoció dins la cort ducal de Weimar.

J.M.S.


Cantata BWV 208

WAS MIR BEHAGT, IST NUR DIE MUNTRE JAGD!

(Cantata de la Cacera)

Aniversari del duc Christian de Saxònia-Weissenfels

Estrenada: 1713/1716

Text: Salomo Franck

*Diana: La deessa romana de la caça, adorada ensems com la deessa Lluna.

*Endimió: Jove pastor grec; a la nit, mentre dormia, la deessa Lluna venia a besar-lo.

*Pan: Déu grec de la caça i dels pastors, també era considerat “Déu Universal”.

*Pales: Deessa pastora dels romans, guardava els ramats dels depredadors.


1. RECITATIU (Soprano I)

Diana:

El què més m’agrada,

És la plasent cacera!

Abans que despunti l’alba,

I el cel mostri la seva llum primera,

Aquesta fletxa ja haurà atrapat una bona presa!


2. ÀRIA (Soprano I)

Diana:

Caçar és el plaer dels déus,

Caçar és dels herois la ufana!

Fugiu, els qui mes nimfes befeu,

Fugiu dels caminals de Diana!


3. RECITATIU (Tenor)

Endimió:

Com és? bella deessa! com és?

Que ja no en vols saber res

Del qui fou per tu mitja vida?

Oi que a l’Endimió donaves

Quan tranquil·lament dormia

Aquelles dolces besades?

És que et desfàs, encisera,

Dels forts lligams de l’amor?

I et fons per anar de cacera?


4. ÀRIA (Tenor)

Endimió:

És que ja no et vols regalar

En les delitoses xarxes

Que Amor ens vol llançar?

On captius en les seves malles

Amb inusitat anhel,

Joia i pler ens donaran la mà.


5. RECITATIU (Soprano I, Tenor)

Diana:

És ben cert t'estimo, no cal dir!

Malgrat això

Avui un gran esplendor ha de lluir

I és que, per damunt de tot,

Em cal fer acatament i acollir!

Amb els meus amorosos petons

El benvolgut Cristian

El nostre Pan de la foresta

Perquè pugui celebrar amb salut i prosperitat

El seu aniversari amb una gran festa!

Endimió:

Així doncs,

Deixa'm Diana

Que, sense tardar, tu i jo

Li encenem “en ofrena de joia” una flama.

Ambdós:

Sí! Sí! ablamem les nostres flames plegats

Tot i desitjant-li plena felicitat!


6. RECITATIU (Baix)

Pan:

Jo que endemés sóc el rei

De tots aquests lats conreus

Davant el ceptre de govern de Cristian

Poso la vara de pastor als seus peus!

Puix que l'august Pan, sa altesa,

Ha fet tan feliç aquesta terra,

Que hi riuen camps, boscos i tot ser vivent.


7. ÀRIA (Baix)

Pan

Un príncep és el Pan del seu país!

Així com sense ànima no viu un cos

Ni pot anar per bon camí,

Així una terra és com un catau luctuós,

Quan li manca el príncep i cabdill

I li manca allò que li és més valuós.


8. RECITATIU (Soprano II)

Pales:

Cal que sigui de Pales la darrera finesa?

No! no!

Jo també desitjo fer la meva ofrena,

I ja que en tot el país tronen crits festius

També vull que aquests camps jolius

Per a honorar el nostre heroi saxó

S'apleguin amb joia i satisfacció.


9. ÀRIA (Soprano II)

Pales:

Els ramats pasturen serenys

A l'empara d'un bon pastor!

On governen els bons regents,

Hom se sent en pau i assossec

I es troba en un país sortós!


10: RECITATIU (Soprano I)

Diana:

Així doncs, ajuntem-nos tots,

I fem rodó aquest dia de gran goig!


11. COR

Diana, Pales, Endimió, Pan:

Visca, el sol d'aquesta terra,

Perquè Diana de nit també

Vetlli per la ciutat del cel

Que els boscos espletin verds!

Visca, el sol d'aquesta terra.


12. DUET (Soprano I, Tenor)

Diana, Endimió:

Alegrem-nos tots dos,

Que salti de joia tothom,

I que el cel s'engalani

Amb diamantines lluentors!

Que el príncep Cristian reposi

Sobre un llit de roses, afranquit de temors.


13. ÀRIA (Soprano II)

Pales:

Perquè els ramats de rullat velló

Puguin pasturar satisfets

Pels espaiosos glevers,

Visca el nostre heroi saxó!


14. ÀRIA (Baix)

Pan:

Vosaltres herbatges i pradells

Que feu ufana verdejants

Aclameu-lo ara també!

Que visqui el Duc, en pau i felicitat!


15. COR

Diana, Pales, Endimió, Pan:

Amorosa divertició, joiosos moments,

Que sempre t'afavoreixi la bona sort!

Que el cel et coroni amb deliciosos plaers!

Visca el príncep Cristian! Aquell qui coneix

Com alegrar-nos el cor,

Com vèncer l'entristiment!


Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera