BWV 206

La gènesi d'aquesta cantata fou força accidentada. Bach pretenia estrenar-la el 7 d'octubre de 1734 per tal de celebrar l'aniversari del príncep elector de Saxònia Frederic August II, qui el 5 d'octubre de l'any anterior havia esdevingut rei de Polònia amb el nom d'August III després d'una curta guerra de sucessió. Sembla ser que, quan la cantata era a mig compondre, el rei anuncià per sorpresa una visita a Leipzig per als dies 2 a 6 d'octubre,  acompanyat de la reina Maria Josepha. La ciutat doncs va variar els plans, ja que no podia perdre l'oportunitat de complimentar els monarques amb una gran celebració el dia 5 d'octubre, primer aniversari de la coronació d'August. S'encomanà al doctor de la universitat Johann Christoph Clauder un text adient, que a més hauria de ser degudament editat i publicat. Bach va haver d'abandonar la composició de la cantata d'aniversari per a posar en música (en només 3 dies!) aquell nou text, que finalment va esdevenir la cantata BWV 215.

Va ser dos anys després, el 7 d'octubre del 1736, quan Bach va rescatar aquella cantata d'aniversari inconclusa i la va interpretar, ara sí, el dia de l'aniversari reial. D'aquesta cantata BWV 206 consta encara una altra interpretació el 3 d'agost de 1740 amb motiu de l'onomàstica de rei. 

L'anònim llibretista, que bé podria ser Christian Friedrich Henrici (Picander), composa una al·legoria típicament barroca protagonitzada per la personificació de quatre rius al·lusius als territoris sota la dominació August: El Vístula (Polònia), l'Elba (Saxònia), el Danubi (l'Imperi Austríac, d'on era l'esposa d'August) i el Pleisse (la ciutat de Leipzig). Els tres primers reivindicaran per a sí mateixos la figura del rei, però finalment serà el darrer qui proposi una solució.

Arrenca la cantata, com no podia ser d'altra manera, amb el gran cor de fanfàrria típic de les grans celebracions que la intitula: Schleicht, spielden Wellen und murmelt gelinde (Llisqueu onades jogasseres, i dòcilment brogiu). Desplega Bach aquí tot el seu enginy per tal de suggerir el caràcter dels rius, que a voltes baixen calmats i a voltes crescuts. La primera secció doncs, alterna  passatges esclatants amb d'altres de més relaxats que, en la part vocal, gairebé voregen el sotto voce. La fanfàrria de trompetes i timbales però, apareixerà contínuament per tal d'enllaçar els passatges. A la secció central, més asserenada, construeix Bach una magnífica fuga amb la qual cerca suggerir la força imparable de les crescudes que esberlen els rescloses. La repetició de la secció inicial dotarà aquest moviment de la típica estructura da capo.

La part central de la cantata constarà de l'habitual sèrie de recitatius i àries agrupades per tessitures. Començarà el baix, encarnació del riu Vístula, amb el recitatiu O glückliche Veränderung! (O feliç metamorfosi!), on destaca l'al·lusió a la fi de la guerra polonesa mitjançant l'esment del Cocit, el riu de l'Hades per on Caront transportava les ànimes. Seguirà l'elegant ària Schleuß des Janustempels Türen (Tanca les portes del temple de Janus) que, com no podia ser d'altra manera, és escrita a ritme de polonesa i encarregada a les cordes en ple. De nou el text es referirà a la guerra de successió polonesa mitjançant l'al·lusió al temple romà de Janus, les portes del qual eren obertes en temps de guerra i closes en temps de pau.

Prendrà el tenor el relleu amb el recitatiu So recht! beglückter Weichselstrom! (Molt bé! Vístula sortós torrent!), en el qual el riu Elba reclama per a sí August, acabant la intervenció en un decidit arioso. Aquesta empenta es trasllada a l'ària següent, Jede Woge meiner Wellen (De les meves onades cada rull), on un enèrgic solo de violí (un estil que Bach devia saber era habitual a la cort de Dresden) acompanya el tenor, qui destaca per sobre de tot el terme das goldne Worth (daurat nom), és a dir August.

La contralt, encarnant el Danubi i per tant la casa imperial d'Habsburg a la qual pertanyia la reina, entra en escena amb el recitatiu Ich nehm zugleich an deiner Freude teil (Jo també m'encomano de la teva joia) al qual segueix l'ària Reis von Habsburgs hohem Stamme (Les teves brillants flames de virtut), on l'acompanyen dos oboès d'amore, instruments que Bach gairebé sempre associa amb la seva veu. Aquí la metàfora més destacable serà l'al·lusió al llorer, símbol de la corona imperial. La densa partitura podria voler representat l'espessor del brancatge d'aquest arbre.

No deixa de ser irònic que finalment sigui el Pleisse (soprano), el riu de Leipzig que comparat amb els altres és més aviat un rierol, qui estableixi l'estatus de cadascú. Al recitatiu Verzeiht (Perdoneu-me) s'exclou el Danubi, com a riu estranger, del dret a la presència d'August mentre que s'exhorta els altres tres a compartir-lo i resignar-se quan no hi sigui. Aquest acord serà refermat a la singular ària Hört doch! der sanften Flöten Chor (Però escolteu! El cor de flautes meloses), i diem singular per que potser serà la única vegada en què Bach utilitzi fins a tres flautes travesseres simultànies, símbol de la concòrdia aconseguida pels tres rius. Serà la única ària de la cantata que no presenti la forma da capo sinó una estructura en dues seccions amarades d'aquell estil galant tan propi de la complaença barroca.

El penúltim moviment serà l'habitual recitatiu on totes les veus refermen el missatge de la cantata i preparen l'entonació del cor final, en aquest cas titulat Die himmlische Vorsicht der ewigen Güte (Que l'eterna bondat de la divina providència), on de nou reapareixerà la fanfàrria festiva, ara ritme de giga, la dansa que tanca moltes de les obres instrumentals i per a teclat de Bach i que aquí presentarà una estructura de rondó. A la secció central callarà l'orquestra i el conjunt coral serà substituït per un breu duet de soprano i contralt. Així conclourà aquesta cantata d'homenatge a August III qui, no ho oblidem, un mes més tard concediria a Bach el títol honorífic de Compositor de la Cort gràcies al qual van cessar en gran mesura els conflictes amb les autoritats de Leipzig.

J.M.S. 

Cantata BWV 206

SCHLEICHT, SPIELENDE WELLEN, UND MURMELT GELINDE

(Dramma per Musica)

Cantata de Felicitació al Príncep Elector de Saxònia

Estrenada: 7 d'octubre de 1736

Text: Anònim (Picander?)

1. COR

Llisqueu onades jogasseres, i dòcilment brogiu!

No, no bramuleu rabents,

Rebotant en les ribes i els niells!

L'enardiment que va obrir els nostres rius

Les ones amb encrespat remoreig

Malmeten les rescloses,

Ens posa la por al cos i ens atemoreix.

2. RECITATIU (Baix)

El Vístula: 

O feliç metamorfosi!

El meu riu que suara era com el Cocytus infernal,

Que baixava, sorn i pausat enduent-se els morts,

I despulles d'escruixits soldats

Ja no podrà arribar a l'Alfeu

Que assaona l'Arcàdia santa.

Ara la mossegada de color mangra

Rovella canons gicats en els braços de Morfeu

Quan, el cel ens posava a retxa no fa gaire,

Escapçant els bescolls del poble meu.

Qui ens ha prodigat, doncs, aquesta gran sort?

És August,

Dels seus vassalls conhort,

De la seva terra el diví valedor,

Sota el ceptre del qual faig acatament,

I amb la seva potestat qui sols per mi vetlla,

Qui ens ha donat aquests faïments.

Així és com canta qui la meva aigua vol beure:

3. ÀRIA (Baix)

Vístula:

Tanca les portes del temple de Janus,

Puix t'oferim els nostres cors.

I com a prova de la nostra fidelitat

Senyor, és només per la teva bondat,

Que els nostres sentiments

Els posem als teus peus, obedients.

4. RECITATIU I ARIOSO (Tenor)

L'Elba:

Molt bé! Vístula sortós torrent!

És lloable el teu raonament,

Puix a mi, la teva fidelitat també em sembla bé,

Pensa també que el meu amor

No pot acceptar allunyar-se del meu rei.

Car el prestar no és el mateix que el donar:

Tu em demanares el gloriós August

La qual semblança

És la viva imatge del seu il·lustres pares,

jo te'l deixar en confiança

perquè l'admiressis i veneressis,

No per rapir -lo dels meus braços i la meva falda.

T'ho juro, O Senyor,

Per les cendres del teu pare,

Per les teves victòries i honors.

Abans mesclaria les meves deus

Amb les del Ganges poderós

Perquè s'oblidessin de les seves rels.

Abans podria un Malabar

Venir a pescar a la meva ribera.

Puix que jo, de cap manera,

Mai per a res, car August, et voldria deixar.

5. ÀRIA (Tenor)

Elba:

De les meves onades cada rull

Crida el teu daurat nom. August!

Mireu tritons, riallers plançons,

Amb quina alegria mai no vista

El meu poder infla els al·luvions,

I en en desfer-se llur embranzida

Se sent l'eco d'aquest dolç nom

Com va ressonant cent voltes cada dia.

6. RECITATIU (Contralt)

El Danubi:

Jo també m'encomano de la teva joia

Venerable pare de tots els rius!

Però fes memòria

Que també vull fer valdre

El meus afanys sobre el teu paladí.

Malgrat que no miro amb l'ull engelosit

Aquesta ufanor

En què t'ha afavorit el teu Salomó,

La mà de Carles que ateny

El cepte sobre nosaltres

Com a valuós do del cel.

Altrament, qui és el qui no sap encare,

D'on ve l'arrel d'aquest esplendor

Del teu Trajà benvolent

Revelat per la gràcia de Josefina

Que n'ha fet gala a dretcient,

Damunt de les meves ribes?

7. ÀRIA (Contralt)

Danubi:

Les teves brillants flames de virtut

Tany del poderós llinatge d'Habsburg

Hom palesa, admira i lloa en els teus vorals.

Provenen d'uns llorejats ramells

Puix que els teus vincles conjugals

Són talment uns fructífers llorers.

8. RECITATIU (Soprano)

El Pleisse:

Perdoneu-me,

Molsoses i esponeroses deus

Si una nimfa ve a pertorbar

El vostre bruit i les vostres veus.

La contesa és del tot justa;

És gran i valuosa la raó que les empeny.

Em sento ple de joia

Puix ja estic veient

Les meves nimfes fent xerinola,

En sentir l'arribada del nostre heroi eminent,

Qui s'ha guanyat bé prou,

Que tots els seus governats

Li facin ofrena de llurs cors

Pitjor fora caure en malvestats.

Escolteu, doncs, el què la meva boca

Dir-vos gosa:

Tu, que l'In i el Lec, el teu caudal fan acréixer,

Tu, Com nosaltres faràs acatament a la règia parella,

I ens assadollaràs abastament.

L'un i l'altre, us portareu com a germans

I amb la brillantor d'aquests dos reials estels

I ensems amb alternança

Us omplireu de paciència i esperança.

9. ÀRIA (Soprano)

Pleisse:

Però escolteu! El cor de flautes meloses

Que el pit enjoien i alegren l'oïda.

La força de la inseparable concòrdia

Que ha creat aquesta amable harmonia

I,fins i tot, altres fets excepcionals;

Fixeu-vos-hi, mireu-los bé com són ells.

10. RECITATIU (Baix, Tenor, Contralt, Soprano)

Vístula:

Cal que ho sigui, vull ser obedient.

Elba:

M'adoloreix la partença,

Mes el què vol el meu rei dicta la meva volença.

Danubi:

I jo estic ben dispost

Per a satisfer-vos, si em veig en cor.

Pleisse:

Així, que l'acord coroni la vostra aliança.

Doncs, no veieu, els altars a bastança

Que es basteixen en les vostres ribes?

I perquè s'hi posen a ballar les nimfes?

Ai! si no vaig errat

Veig avui la llum tan ansiejada

Que brilla de joia ablamada

De la que el nostre generós August

Dolça delícia del món

Ha manllevat el seu nom.

Apa! Vinga ja!

Ja que l'ocasió i el moment

Ens donen la mà,

Canteu amb mi un cop més de mantiment:

11. COR

Que l'eterna bondat de la divina providència

Protegeixi la teva vida, August sereníssim!

Que totes les gotes que avui, a balquena,

Hom pot trobar en els nostres molsosos reguers,

Per sempre agombolin el teu noble esperit

D'alegria i de plaer!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera