BWV 204

Von der Vergnügsamkeit (de la satisfacció) és el subtítol que la ploma de Bach deixà al manuscrit d'aquesta obra, una de les poques designades expressament com a cantata al manuscrit. Se'n desconeix tant la gènesi com la data de composició, que la investigació situa en un any immediatament posterior a 1726, car aquest any fou publicada a Leipzig la segona edició (pòstuma) d'un recull de poemes de Christian Friedrich Hunolt (1680-1721), diversos fragments dels quals configuren el llibret. D'aquest autor, que signava sota el pseudònim Menantes, havia musicat Bach alguns textos durant l'època de Köthen a les cantates per Cap d'Any i de felicitació al príncep Leopold que eren les úniques obres vocals permeses en aquella ciutat calvinista. Les reutilitzacions posteriors de la cantata BWV 204 permeten però acotar-ne la cronologia: L'ària final es va reciclar dues vegades, a la cantata nupcial BWV 216 (conservada fragmentàriament) i a la seva paròdia BWV 216a (de la que només conservem el text). La cantata BWV 216 fou interpretada el 5 de febrer de 1728 i la BWV 216a hauria d'haver aparegut de seguida, sembla que abans de 1731. La BWV 204 doncs, s'hauria d'haver engendrat abans de 1728. 

Una hipòtesi molt estesa és que aquesta cantata podria haver estat composta durant el dol per la mort de la princesa Christiane Eberhardine, esdevinguda el 5 de setembre de 1727 i molt sentida a Leipzig, a la qual Bach dedicà la Trauer-Ode (veure BWV 198) un any més tard. Hom especula amb una obra circumscrita al sí de la família Bach, que no podia estar quieta gaire estona pel que fa a la música, i destinada a la bella veu d'Anna Magdalena en ser una cantata per a soprano sola. Però probablement mai sabrem la veritat.

Els versos de Hunolt presents a la cantata han rebut  força crítiques dels investigadors. Philipp Spitta els considerà vulgar xerrameca, i Albert Schweitzer es sorprenia que Bach s'hagués interessat per un text així. Però Schweitzer també assenyala un aspecte del llibret que podria haver atret l'ànima creient de Bach: A primera vista, sembla que només es preocupi de l'elogi d'una certa satisfacció casolana i l'art d'allunyar-nos de preocupacions i desitjos innecessaris. Però la nota religiosa s'enfila imperceptiblement; el veritable content és la pau i la tranquil·litat en Déu. 

Consta la cantata de quatre parelles de recitatiu i ària, essent els primers inusualment llargs, cosa que juntament amb l'abstracció dels conceptes presentats obligà Bach a aguditzar el seu enginy a l'hora d'escriure les àries per tal de mantenir l'interès de l'audiència. Obre la partitura un primer i extens recitatiu que la intitula, el qual no presenta novetats musicals destacables. La primera ària, Ruhig und in sich zufrieden (Sentir-se feliç i en pau), és un dolç moviment protagonitzat pels dos oboès a un ritme proper a la siciliana. Estructurat en forma da capo, emfatitza conceptes com der grösste Schatz (el gran Tresor) amb una gran vocalització, mentre que ruhig (en pau) o behält (tenir, mantenir) ho són amb llargues notes mantingudes de fins a 8 compassos de durada.

El segon recitatiu es presenta acompanyat per la corda, que s'agita sobre les paraules wie Staub zerfliegen (s'esfuma aviat com pols) i dóna pas a l'ària Die Schätzbarkeit der weiten Erden (Fetilleries d'aquest ample món), segurament l'ària més bella de la cantata gràcies a l'elaborada part de violí amb acords trencats i passatges amb indicacions de forte i piano. Els termes més destacats són il·lustrats convenientment: Weiten Erden (ample món) o reich (ric) amb abundància de notes i de nou ruhig (pau) amb poques. No arriba a ser una estricta ària da capo per que la tercera secció és escrita expressament i difereix sensiblement de la primera.

El següent recitatiu, Schwer ist es zwar, viel Eitles zu besitzen, presenta dos moments que en trenquen la declamació: La menció als raigs de llum (Sthralen) i el terme aller (totes) són vocalitzats amb cadències descendents i ascendents respectivament. Seguirà l'ària Meine Seele sei vergnügt (Que la meva ànima es solaci), potser el moment més espiritual de la cantata, sent generosos. La que sí és generosa és la part de flauta travessera, molt exigent a l'estil de les cantates de l'estiu-tardor de 1724 i que fa pensar sobre el nivell musical de l'entorn de la família Bach, car algú devia ser capaç d'intepretar aquesta exigent partitura.

El darrer recitatiu derivarà cap a l'arioso a les tres darreres estrofes mentre que l'ària final, Himmlische Vergnügsamkeit (Cèlica complaença), presenta l'habitual aire dansaire dels moviments conclusius de Bach a més de totes les característiques de la seva música vocal profana. Segurament gràcies a la seva envergadura i bellesa, aquest decidí reciclar-la a les dues versions de la cantata BWV 216. L'extens ritornello de 16 compassos enllaça les seves dues seccions, una per a cada estrofa, en les quals participa tot el dispositiu instrumental: Flautes, cordes i oboès, a més del continu. Destacable resulta el tractament del terme Vergnügsamkeit (complaença), sobretot en l'èxtasi de la cadència final, que tanca aquesta curiosa cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 204

ICH BIN IN MIR VERGNÜGT

(Von der Vergnügsamkeit)

Ocasió Desconeguda

Estrenada: 1726/27 (?)

Text: Chritian Friedrich Hunold, Menantes

1. RECITATIU (Soprano)

Sóc feliç amb el meu fat,

I si algú em vol fer gruar,

No serà pas que amb això

S’ompli el sac del païdor.

No sóc ni ric ni eminent,

Ni cap persona important,

Així i tot ja estic content

Del destí que m’ha tocat.

De res meu no em gloriejo:

Qui es posa galons és foll;

Estic tranquil, no pateixo:

Sols lladra el mastí bascós.

Em cuido dels meus afers

Visc sobre un llit de roses,

No m’amoïno per a res

Estic content a tothora.

Quina és la meva passió?

És, el luxe posar en retxa;

No em fa res cap privació,

Ni amb les vaguetats faig festa.

Així, després de la caiguda*

Hom pot retrobar el Paradís

I sentir la plena fortuna

De poder ser a la terra feliç.

*L’expulsió d’Adam i Eva

2. ÀRIA (Soprano)

Sentir-se feliç i en pau

És el gran tresor del món.

Gens el complau, qui es complau

Amb tots els anhels de la terra,

Puix té al cor la mesquinesa.

3. RECITATIU (Soprano)

Ànimes que sempre aneu

Seguint un incert camí

I que per un bé enganyós

Us veneu el bo de l’esperit;

Vosaltres, afamades de poder,

Feu anar de dalt a baix el món!

Cerqueu el què haver no podeu,

I quan ho trobeu no us fa goig;

Us satisfà, però, caieu al brell

Puix s’esfuma aviat com pols.

Qui amb un altri posa el seus béns

Sembla talment un marxant,

Que es fa ric amb diners aliens.

La fortuna sols li dóna amargor

Doncs, pensant no caure en fallida,

El fa viure sempre amb l’ai al cor.

Diners, honors i plaers

No són quasi bé mai res

No ens pensem que són tresors,

Ja que no fer-ne gens de cas

És una llaudable qualitat.

4. ÀRIA (Soprano)

Fetilleries d’aquest ample món

Deixeu en pau l’ànima meva.

El cel sempre està a disposició,

D’aquell qui és ric en pobresa.

5. RECITATIU (Soprano)

Ben mirat, posseir banalitats costa molt

Si et fetillen i et posen la mel a la boca;

Però encare és més carregós,

No deixar-se vèncer pel disgust i l’angoixa,

Com quan quelcom delitós

Que ve de cop sobte,

Es torna aiguapoll;

Així és com passa el món i els seus mirallets,

Així vénen els desenganys a cents.

Hom reflexiona,

Hom es confessa

I en sentir el foc del remordiment,

Dreça l’ànima vers el cel,

Aquesta és la satisfacció plena,

Quan el cel és posa de part meva.

S’obren les ostres quan les afalaga

Un raig de claror,

I és aleshores quan ens mostren la seva perla:

Doncs, obre el teu cor al cel,

Per a veure el seu diví esplendor

Per a aconseguir un joiell,

Que tots els tresors del món

No són, ni de bon tros, com ell.

6. ÀRIA (Soprano)

Que la meva ànima es solaci,

De la manera que a Déu plagui,

Singlar per aquest oceà mundà,

Només porta que esculls i vanitat,

Per això mateix hi cal trobar

Les perles de la conformitat.

7. RECITATIU I ARIOSO (Soprano)

L’home noble és com la mareperla,

Sol sentir-se ric amb ell mateix,

Per les altes esferes no es deleja

Ni els honors del món persegueix;

Jo no posseeixo res d’aquest món,

Déu, però, esdevé el meu sojorn.

Així, cercar molts béns de què serveix

I el diner, aquesta preuada merda;

Perquè besunyar pel seu poder:

Si a la fi restarà per sempre a terra!

Qui no vol ben alt aixecar-se del sol?

No és pas aquest el meu desig;

Jo vull cap al cel alçar el vol,

Aquest és el meu guany i el meu delit.

Dels amics no te’n fiïs gaire,

Molts branden com el taulaplom.

Jo em fio més d’un cop d’aire

Que d’un amic en el desconhort.

Si haig de viure platxeriós

Al servei de la vanaglòria,

Sempre estaria nedant d’angoixa

Jo mateix em donaria aflicció.

El què és efímer un dia se’n va,

El principi assenyala el final;

Una cosa viu, una altra es mor,

El seu declivi arriba ben tost.

8. ÀRIA (Soprano)

Cèlica complaença,

Tot cor que amb tu s’abandona,

Viu, descansa, riu tothora

I d’un temps d’or es delecta

Cèlica complaença.

Divina complaença,

Tu fas ric el qui és indigent

I com els prínceps t’honoren,

Del meu cor te’n faig ofrena

Divina complaença.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera