August Friedrich Müller (1684-1761) fou un jurista i lògic alemany, professor de filosofia de la universitat de Leipzig en temps de Bach, que devia ser molt estimat pels seus alumnes els quals, el 3 d'agost de 1725, dia del seu sant, li organitzaren una serenata vespertina davant de casa (al número 2 de la Katharinenstraße) en la qual interpretaren ni més ni menys que una cantata d'homentage escrita ex profeso pel -des de feia poc més de dos anys- Kantor de Sant Tomàs i Director Musices de la ciutat. Difícilment algú podrà igualar mai tal honor.
El text era obra de Picander, col·laborador habitual de Bach en aquella època, el qual composa una al·legoria on els furiosos vents governats per Èol són temporalment confinats a fi que es pugui celebrar en calma l'homenatge a Müller. Resulta singular la dimensió de la partitura, tant per la seva extensió de 15 números com pel dispositiu desplegat, un dels més nodrits de Bach, que basteix així una de les seves obres profanes més imponents. La cantata seria degudament reformada i reestrenada el 19 de febrer de 1734 ni més ni menys que a la celebració lipsienca de la coronació d'August III com a rei de Polònia. Aquesta segona versió (BWV 205a) conserva pràcticament idèntica la música, a la qual adapta parcialment un nou text d'autor desconegut (Picander?) aprofitant la coincidència en el nom dels dos homenatjats.
La gran orquestra utilitzada en l'homenatge a Müller, amb predomini dels instruments de vent, segurament fou possible mercès a la disponibilitat de nombrosos estudiants intèrprets, i el sarau va haver de ser considerable si tenim en compte que el carreró, al costat de l'antiga Rathaus, devia actuar com a caixa de ressonància (actualment l'indret és més obert ja que el traçat històric del centre de Leipzig pràcticament ha desaparegut). Poques vegades disposarà Bach de trompes, trompetes i oboès a la vegada, car la costum era que un sol músic manegués dos o tres d'aquests instruments en una mateixa interpretació.
S'inicia la cantata amb el cor que la intitula (Zerreißet, zersprenget, zertrümmert die Gruft), com ja hem esmentat un dels més nodrits de Bach, el qual ens transporta a un escenari amb els vents desfermats. Com no pot ser d'altra manera, els instruments de vent capitalitzen la narració, a la qual s'hi sumen les timbales i les cordes, aquestes en el paper de furibundes rauxes suggerides per ràfegues ondulants. L'inici és fulgurant, sumant instruments al ritme frenètic del continu amb timbales: Primer les flautes, després els oboès, les cordes i finalment les trompes i les trompetes. El Cor dels vents seguirà el mateix estil caòtic, amb passatges homòfons, fugats o arrauxats. A la secció central, més relaxada, es silencien trompes i trompetes i en l'aspecte vocal destaca el tractament del terme betrübt (plors), il·lustrat per les veus altes amb una llarga harmonia disminuïda. La repetició de la secció inicial configura l'habitual estructura da capo.
El primer recitatiu Ja! ja! Die Stunden sind nunmehro nah (Sí! Sí! Ja és a prop, l'hora és arribada) ens presenta el poderós Èol (encarnat pel baix) en tota la seva majestat, evidenciada per les intervencions de l'orquestra en ple. Sempre al servei del text, construeix Bach un recitatiu singular, tant per la contundència de l'acompanyament com pel tractament harmònic, que eludeix vàries vegades la conclusió previsible per a desviar-se cap a un final en piano, al·lusiu a l'extinció de les flames.
Seguirà el baix amb l'ària Wie will ich lustig lachen (Quin tip de riure que em faré), dinàmic moviment protagonitzat per una onomatopeia del riure presentada ja al primer compàs i que serà heretada pel cantant i repartida per tota la peça sobre el terme lachen (riure). Aquestes divertides il·lustracions s'estendran a altres conceptes tals com durcheinandergeht (guirigall) o krachen (saltar, esberlar), aquesta darrera entonada sobre un autèntic tornado dels violins, mentre que steh (aguantar, restar) es cantarà amb l'habitual nota llarga. En aquesta ària apareixen alguns girs característics de les cantates profanes de Bach, que podem trobar tal qual en alguna obra d'església (penso en l'ària Saget, saget mir geschwinde de l'Oratori de Pasqua BWV 249) i que, al meu parer, permeten identificar amb gran certesa les paròdies derivades de textos profans.
L'ambient es relaxarà als següents moviments, protagonitzats pel tenor, encarnació el vent suau (Zèfir), el qual entona primer el recitatiu Gefürcht'ter Aeolus (Temible Èol) i després l'ària Frische Schatten, meine Freude (Fresques ombres, la meva joia), deliciosa i sensual peça amb violes d'amore i da gamba que transformen la seva dolçor sonora en una brisa suau sobre la que bé es marxa contrit (schmerzlich scheide) o bé s'ajupen les abraçades (windet euch), mentre que la única vocalització florida serà, com d'habitud, sobre el terme Freude (joia).
Un breu recitatiu d'Èol convida Pomona i Pal·las a intervenir, la primera de les quals (encarnada pel contralt) ho fa amb l'ària Können nicht die roten Wangen (Si aquestes galtes de color rosa) en la qual estableix un serè diàleg amb l'oboè d'amore il·lustrant termes tals com Herze fangen (colpir el cor) o Wangen (galtes). Resulta remarcable sobre tot el passatge descendent amb què es simbolitzen les fulles penjants esmentades al cinquè i sisè versos.
De nou serà un breu recitatiu, en el qual intervenen Pomona i Pal·las, qui donarà pas a una ària ara destinada a aquesta darrera (soprano) amb la qual intentarà commoure les altres deïtats mitjançant un deliciós trio per a veu, violí solista i continu d'una bellesa exquisida que Bach reutilitzarà posteriorment a la cantata BWV 171 i del qual aquesta en deu ser la versió original. La peça (Angenehmer Zephyrus) és concebuda en dues parts car Pal·las interpel·la primer Zèfir i després Èol, fent èmfasi en termes tals com lauschend Kühlen (refrescant oreig) o Höhen spielen (costat juganer).
Al recitatiu Mein Aeolus (Èol meu) es planteja la petició de calmar els vents per tal de permetre l'homenatge a Müller, la qual és sustentada per flautes sobre la base ferma del continu. Accedirà el déu dels vents al prec amb la potent ària Zurücke, zurücke, geflügelten Winde (Amolleu, amolleu, vents voladors), en la qual la veu del baix és acompanyada de trompes, trompetes i timbales, un dispositiu arriscat donades les limitacions dels instruments naturals de l'època però que Bach resol de manera magistral. Com no pot ser d'altra manera, les vocalitzacions sobre els termes preeminents del text, tals com geflügelten Winde (vents voladors), esdevenen majestuoses. No puc deixar de veure en aquesta ària una derivació de l'ària Öffnet euch, ihr beiden Ohren de la cantata BWV 175 (la qual havia estat estrenada la Pentecosta d'aquell mateix any, escassament 3 mesos abans de l'homenatge a Müller) barrejada amb Christenkinder, freuet euch! de la cantata BWV 40 i arrodonida amb algun toc del cor inicial de l'Oratori de Pasqua BWV 249.
Arriba ja l'hora de les congratulacions amb un trio de soprano, contralt i tenor (WaLust!) concebut com un divertit arioso en el qual s'intercala un recitatiu, rere el qual apareixerà el preciós duet de tenor i contralt amb flautes a l'uníson Zweig und Äste (Per a celebrar la teva festa), on el continu utilitza el característic ritme de figura curta, expressió bachiana de la joia. En el pla vocal, s'alternen els passatges individuals amb els dels dos cantants evolucionant bé de forma autònoma o bé a l'uníson.
Al penúltim moviment Pal·las convidarà tothom a la celebració en un recitat amb les vocalitzacions adients sobre termes tals com Auf! (apa) o Frohen (acontentament) que desembocarà al cor final, Vivat August, August vivat (Visca August, visca August!), en el qual reapareix l'esplendor orquestral de l'inici tot i que en l'aspecte vocal serà entonat majoritàriament de manera homòfona, apareixent la polifonia solament a la breu secció central en la qual, com és previsible, s'atenua la fanfàrria. Sempre m'ha intrigat el tema de capçalera d'aquest cor, certament estrany, amb el qual crec que Bach podria voler imitar un efecte d'eco o bé simbolitzar l'obertura de les flors esmentades al text.
Sigui com sigui, haurem d'envejar eternament el professor Müller, veient el tros de cantata que Bach li va dedicar. Esperem que fos tan savi com canta Picander i que les seves classes milloressin l'intel·lecte i la societat.
J.M.S.
Cantata BWV 205
ZERREISSET, ZERSPRENGET, ZERTRÜMMERT DIE GRUFT
(El déu Èol complagut, Dramma per Musica)
Cantata de Felicitació a A. F. Müller
Estrenada: 3 d'agost de 1725
Text: Christian Friedrich Henrici, Picander
*Pal·las, deessa de la raó (soprano).
*Pomona, deessa dels fruits (contralt).
*Zèfir, el vent suau i dolç (tenor).
*Èol, déu dels vents (baix).
1. COR
Cor dels vents:
Trenqueu, trossegeu, enderroqueu l’avenc,
Qui aturarà el nostre furor!
Esquinceu l’atmosfera,
Fins que s’eclipsi el sol,
Que s’assequin les marees, que tremoli la terra,
Fins i tot el cel, es desfarà en plors!
2. RECITATIU (Baix)
Èol:
Sí! Sí!
Ja és aprop, l’hora és arribada,
Que vosaltres, vassalls meus,
Ara que l’estiu ja s’acaba
Us faci nets d'ensopiment
I us meni vers la llibertat.
Jo us proveiré de revolada
Des de bon matí fins a la nit
Del migdia fins la vesprada;
Amb el vostre rabent delit,
Les flors, l’herbei i la fullaraca
Seran nyaufats i revestits
De gel, de neu i de glaçades.
També us donaré el poder,
Fins els cedres poder abatre
I esmorrellar les muntanyes.
També us donaré poder,
Per alçar arruixades onades
Amb un embat tan ponent,
Que fins mudaran de color els astres,
Gelosos que els sufoqui llur foc.
3. ÀRIA (Baix)
Èol:
Quin tip de riure que em faré,
Quan arribi tot aquest guirigall!
Quan no s’aguanti dret cap penyal
I quan les taulades saltin de soca-rel,
Quin tip de riure que em faré!
4. RECITATIU (Tenor)
Zèfir:
Temible Èol,
A la teva falda solc prendre alè
I on jo reposo cofoi,
Frena el teu embat poderós
No em donis suara espavent;
No m'ho facis això
Fes-ho, per favor
Mira de ser benvolent!
5. ÀRIA (Tenor)
Zèfir:
Fresques ombres, la meva joia,
Mireu com me’n vaig contrit,
Veniu, planyeu mon deshonor!
Ajupiu-vos orfes braçades,
Ai las, ja no tinc paraules,
Sols mireu-me amb compassió!
6. RECITATIU (Baix)
Èol:
Gairebé el cor m’has tocat.
Ei? Oi que és na Pomona que ve cap ací
I l’acompanya Pal·las, si no vaig errat?
Dieu, estimades, dieu, què voleu de mi?
Pel què sembla, és quelcom important.
7. ÀRIA (Contralt)
Pomona:
Si aquestes galtes de color rosa,
Que les meves fruites exposen,
No poden colpir el teu cor mesell,
Ah, digues, no has vist potser,
Que les fulles de l’arbreda
Esmorteïdes s'ajoquen cap a terra,
Puix, ja veuen el moment atziac,
Que els caurà al damunt aviat.
8. RECITATIU (Contralt, Soprano)
Pomona (Contralt):
Terrible Èol, és que potser,
Et vols fer fort com roca i esquei
Davant els meus precs?
Pal·las (Soprano):
Molt bé! Caldrà, doncs, posar-lo a prova
Fent servir els meus sospirs.
Qui sap si així podré aconseguir
El què a tu, Pomona,
Sense dir mot, ni obrir boca,
Sembla t’ha volgut negar.
Pal·las (Soprano) / Pomona (Contralt):
Entesos! A veure si amb (mi / tu) és més generós.
9. ÀRIA (Soprano)
Pal·las:
Zèfir encisador,
El teu bes com el xarop
Del teu refrescant oreig
Vé al meu costat juganer.
Èol, sobirà grandiós,
Vés i digues-li a Zèfir,
Que torni al meu costat
Amb el seu bes tan melós
I el seu oreig refrescant.
10. RECITATIU (Soprano, Baix)
Pal·las (Soprano):
Èol meu,
Ah! No ens aigualeixis la festa,
Puix les meves Muses de l’Elicó
Dalt dels cims ja tenen llesta
Una molt plaent celebració.
Èol (Baix):
A veure, em vols dir:
Perquè aquest dia, de precís,
Et sembla tan preuat,
Tant valuós i sagrat?
O, quin afront i quina deshonra!
Cal que jo em blegui a unes dones,
De què em serveix ma potestat?
Pal·las (Soprano):
El meu Müller, el meu August,
De les Pièrides goig i deler.
Èol (Baix):
El teu Müller, el teu August!
Pal·las (Soprano)
I també el meu fill benvolgut,
Èol (Baix):
El teu Müller, el teu August!
Pal·las (Soprano):
Gaudirem d'abellidors moments,
Puix vaticina l’etern àugur,
Aquest savi eminent.
Èol (Baix):
El teu Müller, el teu August!
De les Pièrides goig i plaer,
I el teu fill benvolgut,
Gaudireu d’abellidors moments,
Puix vaticina l’etern àugur
Aquest savi eminent:
Doncs bé! m’has convençut,
Que es compleixi el teu deler.
11. ÀRIA (Baix)
Èol:
Amolleu, amolleu, vents voladors,
Encalmeu-vos ja del tot;
I si encare us plau fer vent,
Aleshores, feu-ho bufant suaument!
12. RECITATIU (Soprano, Contralt, Tenor)
Pal·las (Soprano):
Quin plaer!
Pomona (Contralt):
Quina joia!
Zèfir (Tenor):
Quina felicitat!
Tots tres (Pal·las, Pomona, Zèfir):
Enardeix els nostres pits,
Puix que en bona hora veiem
Acomplert el nostre desig.
Zèfir (Baix):
Així posaré encare el meu alè
Sobre els verds fullatges.
Pomona (Contralt):
Així delitosa contemplaré
Les meves joies assaonades.
Pal·las (Soprano):
Així plena de feliç serenor
Pararé la festa al meu August.
Pomona, Zèfir (Contralt, Tenor):
Nosaltres amb el teu mateix goig
Ens hi posem de bon grat a punt.
13. DUET Contralt, Tenor)
Pomona (Contralt):
Per a celebrar la teva festa
Les branques i les ramades
T’ofrenen llurs fruits a balquena.
Zèfir (Tenor):
I jo, potser hi posi un pols de xerinola,
Com a esgambi al teu August,
Per que sigui la festa més grossa.
Pomona, Zèfir:
Jo hi posaré les meves fruites / el meu oreig
Amb molt de gust.
Ambdós (Pomona, Zèfir):
Tot serà de primera per a passar-s’ho bé.
14. RECITATIU (Soprano)
Pal·las:
Sí. sí! jo us convido a aquesta festa:
Enfileu-vos a les meves serralades,
Allí on les Muses fan gran xalesta
Allí esperen ben apassionades.
Apa! Veniu, anem-hi corrents,
Omplim l’aire d’acontentament!
15. COR
Visca August, visca August!
Que siguis feliç, savi eminent!
Que floreixi la teva mestria,
Perquè amb el teu esforç, i ensenyament
Puguem veure les teves flors que un dia
Siguin d’aquesta terra el seu ornament.
Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada