BWV 209

Les cantates BWV 209 i BWV 203 són les dues úniques obres de Bach cantades en italià. Tot i que la seva autenticitat ha estat llargament discutida (sobretot la de BWV 203) sembla clara la mà de Bach almenys en la cantata BWV 209, de la qual desconeixem tant el llibretista com el personatge a qui fou destinada, ja que resulta evident la seva condició d'obra d'homenatge o comiat a algú que o bé viatjava freqüentment o bé havia d'estar absent durant un llarg període. Analitzant el text, sobretot el segon recitatiu, podem intuir la persona d'un professor o erudit que sembla marxar a la ciutat d'Ansbach, a la Francònia central. Alguns investigadors han proposat candidats, el favorit dels quals seria Johann Matthias Gesner (1691-1761), antic company de Bach a Weimar i natural d'Ansbach, que l'any 1729 s'establí a la seva ciutat natal per a tornar al cap de dos anys Leipzig, on fou el superior de Bach a l'Escola de Sant Tomàs durant els quatre anys posteriors. Un altre candidat seria Lorenz Christoph Mizler (1711-1778), alumne de Bach i fundador de la Societat Musical per a la qual es pintà l'any 1746 l'únic retrat realment fiable Bach, aquell de Haussmann en el qual porta a la mà el Cànon triple a 6 veus BWV 1076. Tot i no haver-hi nascut, Mizler havia passat la seva infantesa a Ansbach cursant estudis sota la tutela de Gesner.

En tot cas, la modèstia de la partitura, destinada solament a la veu de soprano amb cordes i flauta travessera com a instrument solista, apunten a una celebració íntima, segurament circumscrita a un reduït cercle d'amistats de l'homenatjat i molt allunyada de qualsevol gran demostració a l'estil de les cantates BWV 205 o BWV 207.

L'obra ens ha arribat en dues còpies, una d'anònima i una altra realitzada l'any 1800 per Johann Nikolaus Forkel, biògraf primigeni de Bach el qual va tractar personalment algun dels seus fills i, per tant, devia tenir prou seguretat sobre l'autoria de la partitura. En desconeixem també la cronologia, que es situa generalment entorn a l'any 1729 a causa de la marxa de Gesner a Ansbach. El llibret sembla haver estat confeccionat per algú amb uns coneixements rudimentaris de la llengua de Dante, que es limità a prendre fragments poètics i unir-los de manera maldestra, a base d'adaptacions italianitzades de la sintaxi germànica. Els dos primers versos provenen d'un poema de Giovanni Batista Guarini publicat el 1598, als quals s'afegeixen dos versos extrets del primer acte de la Galatea de Metastasio (Nàpols, 1722). El dos primers versos de l'ària final també són d'aquest autor, concretament de l'òpera Semiramide riconosciuta, obra estrenada l'any 1729. Aquest fet ajuda a acotar la cronologia de la cantata la qual, òbviament, ha d'haver estat composta posteriorment a aquesta data. Un darrer apunt que podria il·luminar dèbilment la cronologia és l'estrena a Dresden l'any 1746 de dues òperes basades en aquest llibret, una de Johann Georg Schürer i una altra, uns mesos anterior, de Johann Adolph Hasse, cèlebre operista que sembla haver mantingut una gran amistat amb Bach. Podria haver estat doncs escrita aquesta cantata a finals de la dècada de 1740? De ser així, es tractaria gairebé amb tota seguretat de la darrera cantata ex novo sorgida de la ploma de Bach.

Inaugura la partitura una fantàstica simfonia amb flauta travessera obligada que recorda moltíssim a la cèlebre Suite en Si menor BWV 1067, amb la qual comparteix tonalitat i dispositiu orquestral. Molt probablement aquesta simfonia no sigui res més que un fragment reciclat d'una obra avui en dia perduda i que ha arribat fins a nosaltres gràcies a la seva inclusió en aquesta cantata. Estem davant del que podria ser l'únic testimoni d'una hipotètica germana bessona de la genial suite per a flauta que ha esdevingut una de les obres més conegudes de Bach. Realment, aquesta simfonia podria perfectament ser inclosa entre els moviments de la Segona Suite sense que la seva qualitat se'n ressentís. Alberto Basso considerava que s'assemblava molt a alguns passatges de l'obertura, mentre que Daniel S. Vega Cernuda la veu més similar al minuetto. A un servidor, en canvi, li recorda més a les bourées centrals. Tot i això, sempre hi he notat quelcom d'estrany, concretament en alguns passatges de la secció intermèdia, tal com si algú aliè a Bach hagués modificat o completat alguns compassos que, al meu parer, no acaben d'encaixar en la bachiana perfecció de la resta de la peça. La repetició de la secció inicial dotarà la simfonia de l'habitual estructura da capo.

El segon moviment serà l'intens recitatiu que intitula la cantata, Non sa che sia dolore (Ningú no sap quan gran és el dolor), en el qual el recitat és sustentat per les cordes i el continu, al qual seguirà la primera ària de la cantata, Parti pur e con dolore (Marxa, doncs, i amb sofriment). Es tracta d'un dens moviment de gran factura tècnica, la qual cosa ve a refermar l'autoria bachiana de l'obra. Estructurada en dues seccions capitanejades per la flauta solista, la central esdevé molt més animada sobretot gràcies a la il·lustració de les onades i a les vocalitzacions sobre el terme goderai (satisfarà).

El breu recitatiu Tuo saver al tempo e l'età constrasta (El teu saber amb el temps i l'edat contrasta), com ja hem remarcat, conté les úniques referències a les circumstàncies que haurien propiciat la composició de la cantata i posa de manifest el baix domini que posseïa el llibretista de la llengua italiana.

I arribarà ja el final de l'obra amb la desimbolta ària Ricetti gramezza e pavento (Refuses paüra i sofriment), la badinerie particular d'aquesta partitura. Certament, no es pot discutir el seu aire juganer talment un vaixell surfejant les onades, fet explicitat al text: Arriba per fi el moment de marxar i el viatger ha d'apartar els típics dubtes i neguits de darrera hora, encarant amb ànim el camí talment el governall un cop passat el temporal. Resulta rellevant la manera com Bach tracta aquí aquest concepte, tan habitual a les seves cantates d'església, on el viatge esdevé metàfora de la mort i, com a tal, exigeix una música que si bé sol ser beatífica manté un cert grau de contenció. Ara en canvi, la partença roman dins l'àmbit terrenal i en conseqüència és il·lustrada amb un esperit més operístic que altra cosa, mostrant certa intenció de modernitat i aproximació a l'estil galant que s'estava imposant en aquella època, fet que podria insinuar certa connexió d'aquesta obra amb la cort de Dresden. Així doncs conclourà aquesta peculiar i enigmàtica cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 209

NON SA CHE SIA DOLORE

Ocasió desconeguda

Estrenada: 1729 (?)

Text: Anònim, amb fragments de G.B. Guarini i dues òperes de Metastasio.

1. SIMFONIA

2. RECITATIU (Soprano)

Ningú no sap quan gran és el dolor

De qui s'allunya del seu amic i no mor.

L'infantó que plora i gemega

Al moment que més desespera

Ve la mare corrents a donar-li consol.

Ves-te'n doncs amb els senyals del cel,

I complau suara de Minerva el zel.

3. ÀRIA (Soprano)

Marxa, doncs, i amb sofriment

Deixa el nostre cor dolent!

La Pàtria satisfarà,

En fer-li un servei com cal

Vogaràs d'una costa a l'altra

Hauràs propicis els vents i les onades.

4. RECITATIU (Soprano)

El teu saber amb el temps i l'edat contrasta,

Virtut i valentia per vèncer ja et basten;

Mes, qui pot fer-te més gran del què ja ets

Ansbach, que és plena de tants prohoms eminents.

5. ÀRIA (Soprano)

Refuses paüra i sofriment

Com un timoner a contra vent,

Que no s'espanta ni tremola

Sinó que content a la proa

Va cantant de cara a cara al mar.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera