BWV 122

Al calendari litúrgic luterà, quan el diumenge entre Nadal i Cap d'Any s'esdevé entre el 28 i el 31 de desembre, apareix l'anomenat  Dominica Post Nativitatis Christi, una festivitat per a la qual es conserven les cantates BWV 152, 122 i 28. A l'Oratori de Nadal no n'hi ha cap per aquest dia ja que l'any de la seva composició (1734) el diumenge després de Nadal va ser el dia 26 de desembre, Feria II Nativitatis Christi. Acabarem doncs l'any amb la revisió de la cantata BWV 122 DAS NEUGEBORNE KINDELEIN, estrenada a Leipzig el 31 de desembre de 1724 i emmarcada dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat. Va ser un Nadal intens en què Bach estrenà 7 cantates, a més del Sanctus en Re Major, agregat posteriorment a la Missa en Si Menor.

L'anònim llibretista deixà de banda les lectures del dia i escollí una coral de Cyriakus Schneegass de 1597 que reflexionava sobre aspectes del Nadal i el dia de Cap d'Any, que era l'endemà.

S'inicia la cantata amb el cor que li dóna nom: Das neugeborne Kindelein (L'Infantó nounat). Es tracta de l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral, obra de Melchior Vulpius, que apareix encomanada als sopranos sense reforç instrumental, mentre les altres veus estableixen la polifonia. Tot sobre un sobri concertant de violins i violes doblades pels oboès de temàtica ondulant que podria representar el gest de bressolar un nadó.

El segon moviment va encarregat al baix, presumptament encarnant la Vox Christi, amb l'únic acompanyament del continu. Es tracta de l'ària O Menschen, die ihr täglich sündigt (Oh homes, que cada dia pequeu), on destaca la vocalització sobre la paraula Freude (joia). La seva estructura és l'habitual  da capo en tres seccions, és a dir, repetint íntegrament la primera secció després de la central.

En contraposició a l'ària anterior, el recitatiu Die Engel, welche sich zuvor (Els àngels, que abans es malfiaven) va encarregat a la veu de soprano, un registre que en època de Bach anava a càrrec de nens cantaires en estar prohibida la participació de les dones en la litúrgia. Sobre aquesta qüestió, convé recordar els problemes del propi Bach amb les autoritats d'Arnstadt a causa de la participació de la seva cosina (i futura esposa) Maria Bàrbara en algun tipus d'interpretació a l'Església Nova d'aquella ciutat. Acompanyant el recitat, tres flautes dolces entonaran la coral que inspira la cantata.

Aquesta assignació de les veus als diversos plans d'existència continua en el duet-coral Ist Gott versöhnt und unser Freund (Déu està congraciat i és el nostre amic), en el qual el contralt personifica el cristià creient, que entona la melodia del coral mentre soprano i tenor estableixen un duet a ritme de siciliana que el complementa. Les tres veus confluiran en el darrer vers: Déu és amb nosaltres i ens protegirà.

El penúltim moviment de la cantata serà Dies ist ein Tag, den selbst der Herr gemacht (Aquest és el dia que ha fet el Senyor), un recitatiu del baix acompanyat de tota la corda que condueix a la coral final, Es bringt das rechte Jubeljahr (Un ver any de jubileu ha arribat), en la qual s'entona la quarta estrofa de la coral que inspira la cantata, cantada senzillament a capella, és a dir duplicades les veus per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 122
DAS NEUGEBORNE KINDELEIN
Dominica post Nativitatem Domini (Diumenge després de Nadal)
Estrenada: 31 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Cyriakus Schneegaß de l'any 1597 

1. CORAL
L'infantó tot just nat,
l'estimat Bon Jesuset,
torna a dur un nou any
a l'electa multitud dels cristians.
* * *
2. ÀRIA (Baix)
Oh homes, que cada dia pequeu,
sereu la joia dels àngels.
Llurs crits gojosos
[que diuen] que Déu s'ha reconciliat amb vosaltres,
us han anunciat el dolç conhort.
* * *
3. RECITATIU (Soprano)
Els àngels, que abans
es malfiaven de vosaltres com de condemnats,
omplen ara l'aire en un alt cor
per tal d'alegrar-se de la vostra salvació.
Déu, alhora que del Paradís,
us va arrabassar de la companyia dels àngels,
i ara novament sobre la terra us permet
amb la seva presència esdevenir benaurats perfectes.
Així, doncs, agraïu a boca plena
aquest temps tan anhelat de la nova aliança.
* * *
4. ÀRIA (Soprano, Contralt, Tenor)
Déu està congraciat i és el nostre amic.
Feliços nosaltres qui creiem en ell.
Què ens pot fer l'Enemic malvat?
La seva fúria no pot robar-nos el conhort.
Malgrat [que s'hi escarrassin] el Dimoni i les Portes de l'Infern,
llur ràbia els farà poc servei.
El Bon Jesuset és el nostre aixopluc.
Déu és amb nosaltres i ens protegirà.
* * *
5. RECITATIU (Baix)
Aquest és el dia que ha fet el Senyor,
que ha enviat el seu Fill a aquest món.
Oh temps beneït, que ara s'ha complert!
Oh espera fidel, que ara has estat satisfeta!
Oh Fe, que veu el que volia assolir!
Oh amor, que atreu Déu!
Oh joia, que ultrapassa l'aflicció
i porta a Déu l'ofrena dels llavis!
* * *
6. CORAL
[Jesús] porta un veritable jubileu.
Per què hem de continuar amb el plor?
Endavant! Ara és temps de cantar:
el Bon Jesuset esvaeix tota sofrença.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

La música no té pare... sinó mare!

Segons una informació de l'agència Reuters, la major part de la música religiosa de Johann Sebastian Bach, el geni barroc per excel·lència, podria no haver estat escrita per ell. Almenys així ho afirma el musicòleg alemany Wolfgang Gangwolf en un article publicat a l'anuari 2018 de la Katalanische Bach Gesellschaft.

I qui hauria estat el geni creador d'obres com la Passió segons Sant Mateu, La Missa en Si Menor o la major part de cantates d'església fins avui atribuïdes a Bach? Doncs ni més ni menys que la seva segona esposa, Anna Magdalena.

Després d'anys d'investigació, Wolfgang Gangwolf afirma estar en condicions de demostrar que la figura de Bach és un veritable frau. En aquell temps era impensable que les dones amb talent es poguessin dedicar a les arts lliberals, per la qual cosa havien de buscar-se la vida afirma Gangwolf. 

Manuscrit original de la Suite de Violoncel Nº 3,
autògraf d'Anna Magdalena que fins avui es creia
una còpia de l'obra original de Bach.

I, sempre segons ell, el camí que trobà Anna Magdalena Wilcken per a expressar el seu geni fou unir-se a un músic de cert talent per així, a través d'ell, donar sortida a la seva capacitat creadora: Quan va contraure matrimoni amb Bach, aquest romania a la petita ciutat de Köthen amb una carrera estancada i sense haver presentat cap obra vocal transcendent excepte alguna cantata de joventut. Fou Magdalena qui l'animà a optar a la Cantoria de Sant Tomàs de Leipzig, armat amb dues cantates escrites per ella: Les BWV 22 i 23, que foren interpretades el 7 de febrer de 1723. Gràcies a aquestes obres, Bach aconseguí el nomenament.
Tot i això, la tasca compositiva d'Anna Magdalena hauria començat molt abans: La seva primera obra destacada serien les suites per a violoncel sol, probablement escrites a Weissenfels estant encara soltera i que Bach després va copiar per a fer-les passar per seves. La meva datació del paper utilitzat demostra que els manuscrits d'Anna Magdalena són anteriors als de Johann Sebastian, conclou Gangwolf.

Els primers anys de Bach a Leipzig es caracteritzen per una frenètica composició de música religiosa la qual, evidentment, és impossible que fos obra d'una sola persona, continua Gangwolf: Anna Magdalena era qui composava les àries i els cors de les cantates mentre Johann Sebastian, com a molt, es limitava als recitatius.

Tot i això, sembla que la farsa era difícil d'aguantar per a Bach, de manera que algunes vegades, per a complaure el seu marit, Magdalena introduïa alguna de les seves obres instrumentals a mode de simfonia en alguna cantata, i així l'home es quedava tranquil, sentencia Gangwolf.

En quant a les colossals Passions i Misses, segons el musicòleg alemany són íntegrament obres d'Anna Magdalena i només la molt inferior Passió Segons Sant Lluc BWV 246 podria ser obra de Johann Sebastian, que devia sentir certa enveja  de la seva esposa i va voler demostrar que ell també sabia escriure passions. 

Wolfgang Gangwolf  (foto: Reuters)

De fet - diu Gangwolf - al meu estudi demostro que la Passió Segons Sant Marc BWV 247 no és que s'hagi perdut sinó que Bach la va començar a escriure, però al cap de poc va veure que no se'n sortia i la va deixar estar, probablement destruint les partitures per tal d'eliminar qualsevol  prova del seu fracàs.

El mateix modus operandi el trobem en moltes cantates profanes, algunes de les quals són clarament una autèntica confessió encriptada del que realment estava passant. Només hem de recordar l'argument de la Cantata del Cafè, diu Gangwolf. Quin és aquest argument? Un pare que no deixa beure cafè a la filla i aquesta decideix prendre'l d'amagat, la qual cosa és en realitat una metàfora del que la societat no deixava fer a Anna Magdalena i aquesta ho va voler posar en música.
L'Oratori de Nadal tampoc ha resistit l'anàlisi de Gangwolf: Les sis cantates són d'Anna Magdalena i el text de Picander, com els oratoris de l'Ascensió i Pasqua. La seva col·laboració va ser intensa, segurament entre ells dos hi va haver algun affaire.

Gangwolf afirma no només tenir proves de tot això, sinó també de que el conegut Quadern d'Anna Magdalena en realitat el va escriure ella com una mostra de bona voluntat cap al seu marit, afectat per l'engany que portaven orquestrant durant tant de temps o, potser, per l'afer amb Picander. El mateix passa amb les Variacions Goldberg, que segons Gangwolf va escriure Magdalena per a fer dormir els seus nombrosos fills. Veient que funcionaven força bé, el seu marit se les envià a Johann Gottlieb  per a fer dormir també al compte Kaiserling. I el Clavecí ben Temperat també el va escriure Anna Magdalena: És evident que Bach no s'aclaria amb el seu nou sistema d'afinament i la seva muller el va voler ajudar escrivint una sèrie de preludis i fugues en totes les tonalitats majors i menors, a veure si així se'n sortia.

Anna Magdalena va seguir sent el veritable geni darrera de Bach fins als seus darrers anys. Sosté Gangwolf que l'Ofrena Musical, de 1747, n'és una prova concloent: Tothom coneix la història: Durant una visita de Bach a Postdam, el rei Frederic el Gran li demanà una improvisació sobre un intricat tema musical. Bach li envià al cap d'uns mesos l'Ofrena Musical. És evident que aquell dia a Postdam Johann Sebastian es devia inventar alguna excusa i, ja a Leipzig, demanà a Anna Magdalena que li composés una partitura per tal de no quedar retratat davant la cort de Prússia.

Així doncs, el món de la música ja no tornarà a ser com l'hem conegut fins avui. I no acaba tot aquí, ja que Gangwolf promet més terrabastalls en les seves publicacions futures així com un nou catàleg que substitueixi el, segons ell, obsolet BWV de Wolfgang Schmieder.

BWV 133

Tres dies successius dedicava l'església luterana de temps de Bach a celebrar les tres festivitats principals del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. El Tercer Dia de Nadal, doncs, s'esdevenia el 27 de desembre, dia de St. Joan Evangelista, i per a ell conserva el catàleg les cantates  BWV 64, 133, 151 i la tercera de l'Oratori de Nadal. La que tot seguit tractarem, la cantata BWV 133 ICH FREUE MICH IN DIR, fou estrenada a Leipzig en 27 de desembre de 1724 integrada en el conjunt d'obres que veieren la llum aquell Nadal: Fins a 7 cantates, a més del Sanctus en Re Major que acabà formant part de la Missa en Si Menor. Resulta impressionant veure el nivell musical que anava passant per les esglésies de Leipzig aquella temporada, car el dia abans s'havia estrenat la cantata BWV 121 i dos dies abans, la BWV 91 i el Sanctus.

La cantata BWV 133 forma part, per tant, del cicle de cantates corals del segon any de Bach a Leipzig, cantates totes elles inspirades en les corals tradicionals de l'església luterana. La coral escollida en aquesta ocasió és obra de Kaspar Ziegler (1697) i destaca per la utilització de recursos que avui semblen ridículs, com els diminutius infantiloides, i un cert misticisme impostat que eren habituals a la teologia de saló de l'època. En l'aspecte musical, la melodia utilitzada presenta certes particularitats: No es coneixen edicions anteriors a 1738, així que devia arribar a Bach d'alguna font desconeguda, potser en forma de manuscrit. És rellevant el fet que la melodia del coral aparegui, copiada pel propi Bach, als pentagrames sobrants del darrer full del Sanctus abans esmentat. Sense dubte, ho devia fer per que no l'havia vist mai abans.

En tot cas, amb ella construeix Bach una de les seves pàgines més delicioses: Estem parlant del cor que intitula la cantata, Ich freue mich in dir (Soc joiós en Tu), un autèntic esclat d'ambient nadalenc gràcies al concertant de cordes i oboès d'amore sobre el qual aniran apareixent a capella les frases de la coral amb els sopranos reforçats pel cornetto. Només a la darrera intervenció es desplegarà la polifonia, per a cantar el vers Der große Gottessohn! (El gran Fill de Déu!). Aquesta simplicitat vocal podria ser un intent de reduir el desgast d'uns cantants que en aquelles dates anaven certament carregats de feina. Sigui com sigui, la pàgina és celestial i recorda molt a una altra meravella nadalenca: El cor Ehre sei dir, Gott, gesungen de l'Oratori de Nadal.

L'ambient nadalenc no s'aturarà i seguirà plenament vigent al segon moviment, l'ària de contralt Getrost! es fasst ein heilger Leib (Confieu! Un cos sagrat), de nou una delícia per a l'oïda gràcies al so dels oboès d'amore. Estructurada en tres seccions, essent la tercera una variant de la primera, destaquen les vocalitzacions sobre Getrost! i unbegreiflichs (inabastable). Només per ser capaç de musicar termes com aquest darrer, Bach ja hauria d'estar als altars. En la meva modesta opinió, es tracta d'una d'aquelles àries que esclata en tot el seu esplendor si s'interpreta a un ritme viu millor que a un de lent i us en recomano la versió de Gardiner cantada per Derek Lee Ragin o la sensacional  de Nathalie Stutzmann de l'àlbum Une Cantate Imagionaire.

El breu recitatiu de tenor Ein Adam mag sich voller Schrecken (Un Adam pogué tremolar temorós) esdevé cantabile al darrer vers i dóna pas a una nova ària titulada Wie lieblich klingt es in den Ohren (Com en són de dolces a les orelles), en la qual el soprano és acompanyat pel violí solista, deixant violí II i viola en segon terme. El violí suggerirà una espècie de repicar de campanetes quan es canti Wie lieblich klingt (Com en són de dolces). Concebuda en forma da capo, la secció central tindrà un caràcter més intimista que les extremes.

El penúltim moviment de la cantata serà el recitatiu de baix Wohlan, des Todes Furcht und Schmerz (Vinga, reconfortat cor meu) que es converteix en arioso per a cantar els tres versos de la coral amb què conclou i donar pas a la coral final Wohlan, so will ich mich (Així doncs, desitjo), en la qual apareix de nou la melodia que inspirava el cor inicial,  però ara cantada  a capella, és a dir, a 4 veus i amb els instruments repartint-se-les segons la tessitura, probablement en un nou intent d'alleugerir la càrrega vocal dels intèrprets.

J.M.S.

Cantata BWV 133
ICH FREUE MICH IN DIR
Feria III Nativitatis Christi
Estrenada: 27 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Kaspar Ziegler de 1697
1. COR 
Sóc joiós en Tu
I et dono la benvinguda
Mon estimat Jesuset!
T'has compromès
A ser el meu germanet:
Ah, dolça proclama!
Amb quina amabilitat es presenta
El gran Fill de Déu!
***
2. ÀRIA (Alt)
Confieu! Un cos sagrat
Conté l'inabastable essència de l'Altíssim.
He vist Déu -per a gran joia meva!-
Cara a cara.
Ah! La meva ànima ha de guarir.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Un Adam pogué tremolar temorós
Davant la vista de Déu, al Paradís!
El Déu omnipotent ha descendit entre nosaltres
I el meu cor no se n'espanta
Car coneix la seva misericòrdia:
En la seva immensa bondat
Déu s'ha convertit en infant
Amb el nom de Jesús.
***
4. ÀRIA (Soprano)
Com en són de dolces a les orelles
Aquestes paraules: Mon Jesús és nat!
Com arriben fins al cor!
Aquell qui no conegui el nom de Jesús,
Aquell qui no senti afecció al cor,
No és res més que dura pedra.
***
5. RECITATIU (Baix)
Vinga, reconfortat cor meu:
Oblida la pena i el dolor de la mort!
Ell, que ha baixat del Cel  a la Terra,
Se'n recordarà de mi, quan sigui a la tomba.
Aquell qui  accepta Jesús
No mor quan mor
Si pronuncia el nom de Jesús.
***
6. CORAL
Així doncs, desitjo
Restar al teu costat, Oh Jesús.
El Món pot esclatar en mil bocins!
Oh, Jesús! És per Tu,
Solament per Tu, que visc.
En Tu, i solament en Tu,
Mon Jesús, dormiré.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 121

Les tres principals festes del calendari litúrgic luterà, Nadal, Pasqua i Pentecosta, es celebraven en època de Bach en tres dies successius. El Segon Dia de Nadal equivaldria al nostre Sant Esteve, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 40, 121 i 57, a més de la segona cantata de l'Oratori de Nadal. Avui analitzarem la Cantata BWV 121 CHRISTUM WIR SOLLEN LOBEN SCHON, una de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Leipzig, ciutat on fou estrenada el 26 de desembre de 1724 enmig del conjunt d'obres d'aquell Nadal: Fins a 7 cantates i el Sanctus que posteriorment s'integrà a la Missa en Si Menor.

Partint de la coral que dóna nom a la cantata, obra de Martí Luter, l'anònim llibretista confecciona l'habitual cantata coral, en la qual les estrofes extremes es conserven literalment mentre que la resta són reelaborades. Es tracta de la versió alemanya de l'antic A solis ortus cardine, obra de Coeli Seduli, poeta del segle V també conegut com a Antistes. El missatge de la coral deixa de banda la figura del Primer Màrtir i es centra en la Nativitat pròpiament dita. 

Bach inicia la partitura amb una d'aquelles denses fugues arcaïtzants sustentada per cornettos i trombons, a l'estil de les cantates BWV 2, 38 o 64, aquesta darrera estrenada el nadal de l'any anterior: Christum wir sollen loben schon (Cal que lloem Jesucrist). Seguint el model motetístic, cada frase de la coral genera un bloc independent, tots ells amb la mateixa estructura: Les veus inferiors introdueixen la melodia en forma canònico-fugada i els sopranos l'entonen en forma de cantus firmus. La darrera estrofa (Que, fins abasta els confins de la terra) és cantada amb una extensíssima nota sostinguda, símbol de la totalitat, que condueix a un final que dóna la impressió de quedar inconclús degut a la utilització del mode frigi.

Aquest ambient arcaïtzant s'esvaeix al següent moviment, l'ària O du von Gott erhöhte Kreatur (Oh tu, criatura enaltida de Déu), un reposat moviment en forma da capo on el tenor dialogarà amb l'oboè d'amore.

El recitatiu de contralt Der Gnade unermesslich's Wesen (L'Ésser de la infinita Gràcia), prepara la següent ària de baix: Johannis freudenvolles Springen (Quan Joan saltà joiós), un meravellós moviment a càrrec de tota la corda que consta entre les meves àries preferides. Es tracta d'un extens concertant en forma da capo amb quatre parts de corda, inspirat en el passatge de l'Evangeli de Lluc que narra la trobada entre Maria embarassada de Jesús i la seva cosina Elisabet, embarassada de Joan Baptista el qual, reconeixent el Messies al ventre de Maria saltà de joia al ventre de sa mare. El salt de Joan és il·lustrat amb una enorme vocalització de cinc compassos i mig. A la secció central destaca també l'extensa vocalització amb què s'il·lustra el terme Welt (Món) i els els girs agitats que volen subratllar el terme dringen (amb zel, fervorosament).

El recitatiu de soprano Doch wie erblickt es dich in deiner Krippe? (Doncs, què hi trobo en el teu Pessebre?) conduirà a la coral final, Lob, Ehr und Dank sei dir gesagt (Lloança, gratitud i honor et sien donats), que entona la vuitena estrofa de la coral que inspira la cantata a capella, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura amb una concepció que ens traslladarà de nou al clima arcaïtzant del cor inicial i conclourà amb una llarga nota sobre el terme Ewigkeit (Eternitat, per sempre més).

J.M.S.

Cantata BWV 121
CHRISTUM WIR SOLLEN LOBEN SCHON
Feria II Nativitatis Christi
Estrenada: 26 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter (1524)
1.COR
Cal que lloem Jesucrist,
Fill de Maria, la pura donzella,
Tant, com s’estén la preada llum del sol
Que, fins abasta els confins de la terra.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Oh tu, criatura enaltida de Déu,
No vulguis escatir, no, no, tan sols considera:
Déu per mitjà de la carn volgué salvar la carn.
Que gran és, doncs, el Creador de totes les coses,
I tu, una insignificant poca cosa,
Que gràcies a ell t’alliberes de la destrucció.
***
3. RECITATIU (Alt)
L’Ésser de l’infinita Gràcia
No s’ha escollit pas el cel
Per habitatge,
Puix cap murada l’encercla.
Un prodigi! que ni la raó ni l’enginy poden entendre.
I és com un misteri per escrutar
que un mateix s’ajunti en un cor pur.
Déu escollí un ventre immaculat per a ser temple
De la seva Glòria,
I que fos pels homes una meravellosa manera de venir.
***
4. ÀRIA (Baix)
Quan Joan saltà joiós
Ja et reconegué, Jesús meu.
Des d’ara et sosté un braç de fe,
És per això que el meu cor deixa el món
Per entrar al teu pessebre amb zel.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Doncs, què hi trobo en el teu Pessebre?
Sospira el meu cor,
Amb els llavis ressecs i tremolencs,
Per fer ofrena de gratitud.
Déu, que tan infinit era,
En el nostre benefici
Acceptà servitud i indigència
Així, deixeu-nos que, amb el cor d’àngels,
fem sentir un càntic joiós de lloança i gratitud!
***
6. CORAL
Lloança, gratitud i honor et sien donats,
Crist, nascut de pura donzella,
També al Pare i a l’Esperit Sant
Des d’ara i per sempre més.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 91

La Festa de la Nativitat de Crist, juntament amb la Pasqua i la Pentecosta, es celebrava a l'església luterana de temps de Bach en tres dies successius: 25, 26 i 27 de desembre. Per al primer d'ells es conserven, per data de composició, les cantates BWV 63, 91, 110, 197a, 191 i la primera de l'Oratori de Nadal BWV 248. Analitzarem ara la segona d'elles, la cantata BWV 91 GELOBET SEIST DU JESUCHRIST, estrenada a Leipzig el 25 de desembre de 1724 com a primera de l'allau d'obres que arribaren aquell Nadal: Fins a 7 cantates, a més del Sanctus a 6 veus que acabaria integrat a la gran Missa en Si Menor.

Forma part del cicle de cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat, obres totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana. La que inspira la present cantata té el seu origen al segle XV i fou revisada pel propi Martí Luter l'any 1524, o bé pel seu assessor musical Johann Walter, que sembla ser qui li adaptà la melodia. En tot cas, comparteix l'esquema típic de les cantates corals, és a dir, es conservaren literalment les estrofes inicial i final, mentre que les intermèdies foren lliurement reelaborades per l'anònim llibretista.

S'inicia la cantata, com no podia ser d'una altra manera, amb un magnífic cor d'ambientació plenament nadalenca, que li dóna nom: Gelobet seist du, Jesu Christ (Siguis lloat, Jesucrist). El seu inici fulgurant presenta tres blocs instrumentals, als quals finalment s'afegirà el cor. Arrenquen les trompes i les timbales, seguiran els oboès i, tot seguit, les cordes, per a construir l'exuberant concertant dins el qual el cor entonarà l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral, la qual és cantada en forma pura (cantus firmus) pels sopranos, mentre la resta de veus els acompanya amb intervencions lleugerament més perllongades, un interessant recurs que acaba produint una espècie d'eco fins arribar al Kyrie Eleison on la situació s'inverteix, sense dubte per a recalcar que l'exclamació la fa la multitud de creients. La fanfàrria nadalenca desfermada tancarà el moviment.

Seguirà el recitatiu de soprano Der Glanz der höchsten Herrlichkeit (L’esplendor del Déu suprem), on trobem el recurs del trop, és a dir, les estrofes de la coral que es van entonant són seguides d'un comentari recitat. Subliminalment, el continu entonarà fins a 9 vegades la primera frase de la coral i cal destacar el dibuix de la creu a la partitura (Fa, La, Fa, Re, Mi) en recitar el darrer vers, zum Segen auserkoren (per la nostra felicitat).

A continuació arribarà l'ària Gott, dem der Erden Kreis zu klein (Déu, a qui li és massa petit tot el món), on el tenor és acompanyat dels tres oboès a més del continu. Tot i estar disposada en tres parts, la tercera no és un simple da capo sinó que està escrita expressament. Destaca la llarga nota amb què es canta el terme ewege Licht (eterna fulgor) i la vocalització que il·lustra el verb fassen (abastar).

El quart moviment serà el recitatiu O Christenheit! (Oh cristians!), on el baix és acompanyat de tota la corda i entona en un torturat cantabile la darrera estrofa, Durch dieses Jammertal zu führen (Ell ve en aquesta vall de llàgrimes), sustentat per sorprenents recursos harmònics.

El penúltim moviment de la cantata serà el duet de soprano i contralt Die Armut, so Gott auf sich nimmt (La pobresa que Déu s’ha carregat), on tot es basa en un obsessiu tema descendent dels violins a l'uníson sobre el qual els cantants estableixen un dens diàleg que, com apuntà Alfred Dürr, varia depenent del text: La pobresa divina ve expressada per passatges imitatius, mentre que quan es fa referència els tresors celestials les veus caminen en paral·lel. Enèsima mostra de la genialitat de Bach, que sovint va molt més enllà del que aparenta a simple vista.

La coral final, Das hat er alles uns getan (Amb tot el que fa a favor nostre), destaca per la seva brevetat, potser per a reservar les forces dels cantants en uns dies d'extrema exigència a les esglésies de Leipzig. En tot cas, s'entona la coral a capella però amb l'acompanyament de trompetes i timbales, cosa que la revesteix de l'esplendor que la festivitat requereix.

J.M.S.

Cantata BWV 91

GELOBET SEIST DU JESUCHRIST
Feria I Nativitatis Christi
Estrenada: 25 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne del s. XIV 

reelaborat per Martí Luter el 1524

1. COR
Siguis lloat, Jesucrist,
Per voler néixer fet home
D’una verge, això és ben cert;
L’estol d’àngels se n’alegra.
Kyrie Eleison!
***
2. RECITATIU & CORAL (Soprano)
L’esplendor del Déu suprem,
La imatge de essència divina
En un determinat moment
Trià un lloc per fer-se’n estatge.
El Fill unigènit del Pare Etern
Llum evitern nascut de la Llum
Ara es troba dins un pessebre.
O criatures, mireu,
El què ha fet la força de l’amor!
Amb la nostra pobra carn i sang,
(No som, potser, nosaltres
maleïts, condemnats, perduts?)
S’ha revestit l’eternal bondat,
Sí, és cert, per la nostra felicitat.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Déu, a qui li és massa petit tot el món,
Ell, que ni cel ni terra no poden abastar
Trià venir en un petit pessebre.
Si ens il·lumina aquesta eterna fulgor,
D’ara ençà, Déu no ens podrà odiar,
Perquè hem esdevingut fills de la Claror.
***
4. RECITATIU (Baix)
Oh cristians!
Apa doncs, estigueu preparats,
Per a rebre el Creador.
L’excels Fill de Déu
Ha vingut per fer-se el teu convidat.
O sí! Deixa que el seu amor t’arribi al cor;
Ell ve en aquesta vall de llàgrimes
per guiar-te cap el seu tron.
***
5. ÀRIA DUET (Soprano, Alt)
La pobresa que Déu s’ha carregat,
Ha decidit la nostra eterna salvació,
I una pila de celestials tresors.
El seu ens mortal ens fa compartir
la magnificència dels àngels
i ens aplega amb els angelicals cors
***
6. CORAL
Amb tot el què fa a favor nostre,
Ens mostra el gran amor que ens té.
Que se n’alegri tot el Cristianisme
I li’n doni gràcies eternament.
Kyrie, Eleison!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

CALENDARI LITÚRGIC LUTERÀ 2018-19

DESEMBRE
2 desembre - Dominica I Adventus
9 desembre - Dominica II Adventus
16 desembre - Dominica III Adventus
23 desembre - Dominica IV Adventus
25 desembre - Feria I Nativitatis Christi
26 desembre - Feria II Nativitatis Christi
27 desembre - Feria III Nativitatis Christi
30 desembre - Dominica Post Nativitatis Christi
GENER
1 gener - Festo Circuncisionis Christi
6 gener - Festo Epiphanias
13 gener - Dominica I Post Epiphanias
20 gener - Dominica II Post Epiphani
27 gener - Dominica III Post Epiphanias
FEBRER
2 febrer - Festo Purificationis Mariae
3 febrer - Dominica IV Post Epiphanias
10 febrer - Dominica V Post Epiphanias
17 febrer - Dominica Septuagesimae
24 febrer - Dominica Sexagesimae
MARÇ
3 març - Dominica Quincuagesimae o Estomihi
10 març - Dominica Invocavit (1er. diumenge de Quaresma)
17 març - Dominica Reminiscere (2on. diumenge de Quaresma)
24 març - Dominica Oculi (3er. diumenge de Quaresma)
25 març - Festo Annuntiationis Mariae
31 març - Dominica Laetare (4art. diumenge de Quaresma)
ABRIL
7 abril - Dominica Judica (5é. diumenge de Quaresma)
14 abril - Dominica Palmarum
21 abril - Feria I Paschatos
22 abril - Feria II Paschatos
23 abril - Feria III Paschatos
28 abril - Dominica Quasimodogeniti
MAIG
5 maig - Dominica Misericordias Domini
12 maig - Dominica Jubilate
19 maig - Dominica Cantate
26 maig - Dominica Rogate
30 maig - Festo Ascensionis Christi
JUNY
2 juny - Dominica Exaudi
9 juny - Feria I Pentecostes
10 juny - Feria II Pentecostes
11 juny - Feria III Pentecostes
16 juny - Festo Trinitatis
23 juny - Dominica 1 Post Trinitatis
24 juny - Festo S. Johannis Baptistae
30 juny - Dominica 2 Post Trinitatis
JULIOL
2 juliol - Festo Visitationis Mariae
7 juliol - Dominica 3 Post Trinitatis
14 juliol - Dominica 4 Post Trinitatis
21 juliol - Dominica 5 Post Trinitatis
28 juliol - Dominica 6 Post Trinitatis
AGOST
4 agost - Dominica 7 Post Trinitatis
11 agost - Dominica 8 Post Trinitatis
18 agost - Dominica 9 Post Trinitatis
25 agost - Dominica 10 Post Trinitatis
SETEMBRE
1 setembre - Dominica 11 Post Trinitatis
8 setembre - Dominica 12 Post Trinitatis
15 setembre - Dominica 13 Post Trinitatis
22 setembre - Dominica 14 Post Trinitatis
29 setembre - Festo Michaelis
OCTUBRE
6 octubre - Dominica 16 Post Trinitatis
13 octubre - Dominica 17 Post Trinitatis
20 octubre - Dominica 18 Post Trinitatis
27 octubre - Dominica 19 Post Trinitatis
31 octubre - Festo Reformationis
NOVEMBRE
3 novembre - Dominica 20 Post Trinitatis
10 novembre - Dominica 21 Post Trinitatis
17 novembre - Dominica 22 Post Trinitatis
24 novembre - Dominica 23 Post Trinitatis

BWV 70

Una sola cantata es conserva per al Vint-i-sisè Diumenge després de la Trinitat, un diumenge que només apareix al calendari els anys en què la Pasqua s'esdevé molt aviat, tot i que encara és possible que s'avanci una mica més i el cicle de la Trinitat arribi a contenir fins a vint-i-set diumenges. Es tracta de la cantata BWV 70 WACHET! BETET! BETET! WACHET! de la qual tot seguit en mirarem de descobrir els secrets, que són molts.

Existeixen al catàleg tres cantates trigèmines: Són les BWV 70, 186 i 147. Les tres foren originalment escrites a Weimar per als diumenges segon, tercer i quart d'Advent de l'any 1716 sobre textos de Salomo Franck, el llibretista habitual de les cantates d'aquell cicle primigeni. La seva estructura és pràcticament idèntica, ja que es tracta de tres cantates de gran envergadura, estructurades en dues parts destinades a emmarcar el sermó dominical. Aquestes versions primigènies, actualment perdudes, apareixen catalogades com a BWV 70a, 186a i 147a.

Quan Bach arriba a Leipzig l'any 1723, descobreix que en aquesta ciutat els diumenges segon, tercer i quart d'Advent són festivitats dedicades a la reflexió espiritual, sense música orquestral a les esglésies. Decideix, per tant, traslladar aquestes tres cantates a d'altres festivitats del calendari, per tal que no quedin en l'oblit. Degudament actualitzades, les tres seran reutilitzades el mateix any 1723: La BWV 186 per al Setè Diumenge després de la Trinitat (11 de juny), la BWV 147 per a la Visitació (2 de juliol) i la BWV 70 serà reestrenada vint diumenges més tard que la primera, el 21 de novembre de 1723. La nova destinació de la cantata BWV 70 no és casual, ja que les lectures del Segon diumenge d'Advent i el 26è després e la Trinitat coincidien en la reflexió sobre el final dels temps i el Judici Final. Al text original s'afegiran els quatre recitatius (que podrien ser del propi Bach) i la coral que tanca la primera part.

Aquest clima apocalíptic es presenta ja al cor inicial de la cantata, que la intitula: Wachet! betet! betet! wachet! (Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!), un extraordinari moviment coral de gran envergadura i sorprenent audàcia musical. Estructurat en tres parts, les dues extremes esdevenen una autèntica crida a sometent davant la imminent arribada de l'Apocalipsi. Sobre l'exaltat concertant de l'orquestra, la trompeta tronant preludia l'entrada del cor en ple per a proclamar als quatre vents els termes crucials, Wachet i Betet, retorçats fins a l'extrem a fi d'expressar tota la seva transcendència. El primer, Wachet (vetlleu), serà entonat de manera imperiosa, mentre que Betet (pregueu) ho serà de manera perllongada. La secció central, relativament menys crispada, és de caràcter més  polifònic i enllaça amb la tercera mitjançant una cadència descendent del baix continu que supleix l'extensa introducció orquestral de l'arrencada. Sense dubte, es tracta d'un dels moviments corals més expressius i imaginatius de Bach.

El to crispat i la qualitat expressiva de la música segueixen al recitatiu de baix Erschrecket, ihr verstockten Sünder! (Tremoleu, pecadors renitents!), on les imatges de terror conviuen amb la dolçor dels passatges dirigits als benaurats, on hi destaca la vocalització de 56 notes amb què es declama el terme Freude (felicitat).

Seguirà l'ària Wenn kömmt der Tag, an dem wir ziehen (Quan vindrà el dia, que serem enduts), en la qual el contralt, personificació de l'ànima, expressa l'anhel vers el món espiritual mitjançant una música serena i fins i tot dolça, com és habitual en Bach quan encara el tema de la mort.

Un recitatiu de tenor (Malgrat el nostre desig vehement de cel) condueix a l'ària de soprano Lasst der Spötter Zungen schmähen (Deixeu que les llengües burletes se’n fumin), dinàmic moviment a càrrec de les cordes que estableixen certes complicitats, les quals podrien simbolitzar les burles de què parla el text. Estructurada en dues parts, a la segona es destaca el terme bestehen (subsistir, romandre) amb l'habitual nota perllongada.

De nou un recitatiu sec del tenor (Ah, aquell dia paorós i terrible) enllaçarà amb la coral que tanca la primera part de la cantata: Freu dich sehr, o meine Seele (Salta d’alegria, ànima meva), apareguda a Freiberg cap al 1620 i cantada amb una melodia del segle XV popularitzada al segle XIX per Robert Schumann. A diferència de les cantates BWV 147 i 186, aquí les corals són cantades senzillament a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.

La segona part de la cantata s'inicia amb l'elegant ària de tenor Hebt euer Haupt empor (Alceu ben amunt els vostres caps), on el cantant serà acompanyat de violí i oboè a l'uníson, amb la resta de la corda i el continu en un paper secundari. Podria ser que el tema principal, a més d'una representació de l'alçament del cap,  fos una al·lusió a la cèlebre coral O Gott, du frommer Gott, per la seva al·lusió als devots o pietosos (Frommen).

El novè moviment, Ach, soll nicht dieser grosse Tag (Ah, aquell dia paorós i terrible), apareix indicat com a Recitativo col accompagnamento, i juntament amb Wenn einstens die Posaunen schallen de la cantata BWV 127 segurament sigui un dels recitatius més contundents de Bach. Es tracta d'un exaltat arioso per a baix, trompeta, cordes i continu d'enorme expressivitat que ens transporta a un escenari de terror davant l'arribada del Judici Final. Sobre la rauxa de les cordes i la fúria del baix, la trompeta (Posaune, al manuscrit) entona la coral Es ist gewisslich an der Zeit (En veritat ha arribat  l'Hora). Com al primer recitatiu, el clima es relaxarà en referir-se a la misericòrdia divina per acabar de nou, com en aquell cas, amb extenses vocalitzacions sobre Freuden meinen Lauf.

Aquesta contundència reapareixerà al penúltim moviment, tot i que en principi res ens ho fa pensar. Es tracta de l'ària de baix Seligster Erquickungstag (O dia benaurat de joia gran), que arrenca en un clima d'excelsa beatitud (molt' adagio al manuscrit) per a referir-se a la segona vinguda de Jesús. De sobte però, la menció al cataclisme que això suposarà desferma de nou les imatges de destrucció massiva amb l'agitació de les cordes, la reaparició de la trompeta tronant i la llarga vocalització de fins a 48 semicorxeres sobre el terme Trümmer (enderroc). Com en els altres moments agitats de la cantata, al final l'extàtica beatitud tornarà per a tancar el moviment en el clima en què s'obrí i donar pas a la coral final, Nicht nach Welt, nach Himmel nicht (No és pas el món, ni tan sols el cel), que canta la cinquena estrofa d'un himne de de 1658 de Christian Keymann, amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt del mateix any. Violins i violes acompanyen el cor amb la seva pròpia partitura, excepcionalment elevada, cercant una suggestió de l'anhel celestial present al text.

J.M.S.

Cantata BWV 70
WACHET! BETET! BETET! WACHET!
Dominica 26 Post Trinitatis
Estrenada: 21 de novembre de 1723. 

1ª versió de 1716 (BWV 70a, per al Segon Diumenge d'Advent)
Text: Recitatius anònims, la resta de Salomo Franck 

i una coral final de Christian Keymann

Prima Parte 

1. COR
Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!
Estigueu a punt
En tot temps,
Fins que el Sobirà de la Glòria
Posi terme al món.
***
2. RECITATIU (Baix)
Tremoleu, pecadors renitents!
Que arriba el dia,
En què ningú es podrà salvar:
Us atraparà el judici inflexible,
O! nissaga de pecadors,
Per la vostra desesperança eterna.
Altrament, vosaltres fills elegits de Déu,
Emprendreu una felicitat per sempre.
Quan tot es trenqui i derroqui,
El salvador us cridarà
A la seva presència augusta;
Però, no tingueu por!
***
3. ÀRIA (Alt)
Quan vindrà el dia, que serem enduts
Del Egipte d’aquest món?
Ai las! Correm, fugim de pressa de Sodoma,
Abans que el foc ens agafi desprevinguts!
Vigila, ànima, surt de la incertesa,
I pensa que ja ha és aquí el darrer dia!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Malgrat el nostre desig vehement de cel
El cos ens aferra l’esperit captiu;
El món amb les seves fal·làcies
Posa  brells i paranys als fidels.
L’esperit ja ho vol, més la carn és feble;
Ple de complantes ens afoguen, Ai las!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Deixeu que les llengües burletes se’n fumin,
Diguin el que diguin, ha de passar
que veurem venir Jesús
sobre els núvols, a les altures.
El cel i la terra s’acabaran
Més la paraula de Déu subsistirà.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Enmig d’aquesta generació malvada
Déu, altrament, te cura dels seus servents,
Perquè aquest procedir malèvol
Mai no els faci mal,
sinó que, amb la seva mà els empara
i els mena vers l’Eternal Edèn.
***
7. CORAL
Salta d’alegria, ànima meva,
Deixa córrer penes i angoixes,
Perquè ara Crist, el teu Senyor,
Ens crida fora d’aquesta vall de llàgrimes!
Per a compartir per sempre
La seva joia i esplendor
I amb els àngels alegrar-nos
Triomfants, en l’Eternitat.

Seconda Parte

8. ÀRIA (Tenor)
Alceu ben amunt els vostres caps
I no tingueu por, fidels devots,
La vostra ànima treu poncella!
I esdevindrà una flor de l’Edèn
Al servei de Déu per sempre;
No tingueu por, fidels devots
Alceu ben amunt els vostres caps!
***
9. RECITATIU (Baix)
Ah, aquell dia paorós i terrible,
De l’esfondrament del món
Del so brillant de trompetes,
Del potent brúfol del corn,
De la veu terrible del Jutge
De les gorges obertes de foc.
Quan assetgin la meva ment,
Dubtes, basarda i temors!
Em sentiré indefens pecador?
Ara, emperò, la meva ànima percep
Dolls de felicitat, esclats d’alleujament
El Salvador no m’amaga el seu bon cor,
Que aboca misericòrdia a desdir,
El seu braç compassiu no m’abandona,
Per tant, aniré fent camí a tothora
Confiat i ple d’alegria, fins la fi.
***
10. ÀRIA (Baix)
O dia benaurat de joia gran
Acondueix-me al teu enclòs!
Que soni, peti, el darrer esclat,
I que amb la terra i cel enderrocats!
Jesús em porti al seu repòs,
On trobaré el plaer a vessar.
***
11. CORAL
No és pas el món, ni tan sols el cel
El què la meva ànima vol i deleja
Jo vull Jesús i la seva llum,
Perquè m’ha reconciliat amb Déu,
I  m’ha eximit de l’escarment,
O, Jesús meu, no et deixaré.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 90

Es conserven només dues cantates per al Vint-i-cinquè Diumenge després de la Trinitat, una festivitat que desapareix del calendari quan la Pasqua s'esdevé molt aviat: Són la BWV 116 i la que avui analitzarem, la cantata BWV 90 ES REISSET EUCH EIN SCHRECKLICH ENDE.

Es tracta de la darrera d'un grup de cantates (BWV 81 a 90) que presenten la particularitat de no utilitzar el cor més que a la coral final (i a la BWV 82, ni allà), per la qual cosa la Bach-Gesellschaft les publicà conjuntes al volum XX de l'obra completa de Bach.

La cantata fou estrenada a Leipzig el 14 de novembre de 1723, a les portes del primer Advent de Bach a la Cantoria de St. Tomàs i per la seva brevetat hom sospita que devia anar acompanyada d'una altra cantata desconeguda per a emmarcar totes dues el sermó dominical. El manuscrit no indica ni les veus ni els instruments requerits, tot i que han estat fàcilment deduïts per la investigació excepte l'instrument solista del tercer moviment, que aparenta ser una trompeta tot i que alguns estudiosos com Alfred Dürr es decanten per la trompa. També apunta aquest autor que els oboès podrien reforçar el violí a les àries, com succeeix en altres cantates.

Els darrers diumenges de l'any litúrgic, que acabava el diumenge abans d'Advent, estaven dedicats a la reflexió sobre la mort, la brevetat de la vida, la fi dels temps i l'imminent Judici Final. Efectivament, les lectures del dia provenien de la Carta I als Tessalonicencs i l'Evangeli de Sant Mateu 14, 15-28, on es profetitzava el retorn de Crist al final dels temps i tot el que això comportarà. Uns anuncis apocalíptics que, com veurem, inspiraran l'anònim llibretista ja des del primer vers de la cantata.

Aquesta arrenca amb l'ària de tenor que li dóna títol: Es reisset euch ein schrecklich Ende (Us espera un final esgarrifós), una violenta increpació als pecadors que Bach centra en el terme reissen i la seva accepció més directa: Estripar, esquinçar. D'aquí que la música sigui un crispat concertant de les cordes sobre el qual les frases del tenor queden sovint tallades de manera abrupta, volent simbolitzar l'espantós final que espera al pecador, així com la seva feblesa d'esperit. A la secció central, com és habitual, la presència de l'orquestra serà molt menys acusada. A la darrera secció destaquen les cadències tallades amb què el tenor canta el terme schrecklich (terrible).

Seguirà el recitatiu de contralt Des Höchsten Güte wird von Tag zu Tage neu (La pietat de l'Altíssim cada dia es renovella), en el qual trobem algunes subtils harmonies sobre certes exclamacions que realcen el seu dramatisme. 

El tercer moviment serà una d'aquelles àries de baix i trompeta amb les quals Bach vol representar el poder i la força divines: So löschet im Eifer der rächende Richter (El jutge enfellonit fins al capdamunt). Sobre una base tremolosa del baix continu i gairebé tota la corda (representació del temor de l'acusat), la trompeta i el violí primer arrenquen en fanfàrria i tot seguit estableixen un diàleg d'agitades i convulses figures, suggerint la furibunda ira del jutge. És impressionant el moment en què Bach atura la música sobre el terme doch aus (apagar).

Aquest ambient de crispació s'esvaeix al recitatiu del tenor Doch Gottes Auge sieht auf uns als Auserwählte (Tanmateix, els ulls de Déu ens miren com elegits seus), car ara la vista es dirigeix als protegits de Déu, que seran els qui (simbòlicament) entonin la coral final: Leit uns mit deiner rechten Hand (Que ens acompanyi la teva mà recta), setena estrofa d'un himne de Martin Moller de 1584 basat en l'Aufer inmensam llatí que es canta amb una melodia apareguda a Leipzig l'any 1539. És destacable la suspensió harmònica que enllaça les dues darrers estrofes (Verleih ein selges Stündelein / Auf dass wir ewig bei dir sein!), un recurs present al tractats d'harmonia però molt poc usat en època de Bach, enèsima mostra de la seva sapiència musical.

J.M.S.

Cantata BWV 90
ES REISSET EUCH EIN SCHRECKLICH ENDE
Dominica 25 Post Trinitatis
Estrenada: 14 de novembre de 1723
Text: Anònim, amb una coral final de Martin Moller (1584)

1. ÀRIA (Tenor)
Us espera un final esgarrifós
Càfila de menyspreables pecadors.
Heu vessat la mesura dels vostres pecats,
Àdhuc, el vostre seny, tan entossudit
Ha deixat el vostre jutge, del tot, en l’oblit
***
2. RECITATIU (Alt)
La pietat de l’Altíssim cada dia es renovella
Mentre que al pecador desagraït li cal la Gràcia.
O, aquest rampell ple de malícia
Que t’empeny vers la teva destrucció,
Ai las! No sacseja el teu cor?
Com és que la bondat de Déu
No et fa pensar en una vera contrició?
El seu cor fidel posa de manifest
compassió fora mesura:
A voltes damunt fa bastir temples
A voltes posa a punt el glever
Per arrossar-lo amb el Mannà
De la seva paraula, que sustenta.
Altrament, Oh! aquesta vida perversa,
Que menysprea el penediment .
***
3. ÀRIA (Baix)
El jutge enfellonit fins el capdamunt
Us donarà càstig apagant la llum de la seva paraula.
Per vostra culpa, Oh pecadors,
haureu d’aguantar
L’ultratge dels llocs sagrats:
Vosaltres, que del meu temple,
n’heu fet cova d’assassins.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Tanmateix, els ulls de Déu ens miren com elegits seus:
I per bé que ningú pot comptar el gran nombre d’enemics,
L’Heroi d’Israel ens dóna protecció,
El seu braç posa fre a l’escomesa de l’enemic,
I ens fa costat, quan aquesta sembla més contundent,
amb la fortalesa de la seva paraula.
***
5. CORAL
Que ens acompanyi la teva mà recta
I que beneeixi els nostres, poble i terra;
Dóna’ns sempre la teva santa Paraula.
Guarda’ns de l’astúcia i avolesa del diable,
Atorga’ns petits moments de felicitat
Abans de gaudir amb tu en l’eternitat.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 60

Únicament dues cantates han sobreviscut destinades al Vint-i-quatrè Diumenge després de la Trinitat, que són la BWV 26 de l'any 1724 i la que avui tractarem, la cantata BWV 60 O EWIGKEIT, DU DONNERWORT, que comparteix títol amb la BWV 20 i que va ser estrenada a Leipzig el 7 de novembre de 1723. Pertany doncs al primer any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.

Els darrers diumenges de l'any litúrgic, que començava el Primer diumenge d'Advent,  es dedicaven a la reflexió sobre la mort i el trànsit a l'altre món. L' Evangeli del dia (Mateu 9, 18-26) narrava la resurrecció miraculosa d'una donzella, per la qual cosa el desconegut llibretista utilitzà una popular coral de Johann Rist de 1642 que versava sobre la mort i el judici de Déu. A partir d'ella es desenvolupa una espècie de diàleg al·legòric entre el temor i l'esperança, encarnats pel contralt el primer i el tenor la segona. La Vox Christi, encarnada pel baix, també apareixerà al penúltim moviment. Aquest tipus de diàlegs, molt difosos a la literatura protestant, tenien el seu origen a Itàlia, on des de l'edat mitjana rebien el nom de contrati.

El moviment inicial de la cantata, O Ewigkeit, du Donnerwort (O Eternitat, paraula atronadora), és una exquisida construcció musical repleta de recursos imaginatius que s'estructura en dos plànols contraposats: D'una banda el contralt solista o bé els del cor, acompanyats de les cordes tremoloses personificant el temor, entonen la coral amb una melodia de Johann Schopp. De l'altra, tenor i oboès encarnen l'esperança amb una repetitiva declamació del versicle 18 del capítol 49 del Gènesi, que resa Herr, ich warte auf dein Heil (Senyor, jo espero la teva salvació). La paraula warte (esperar) és destacada amb una elaborada vocalització.

A aquest intricat moviment inicial seguirà el recitatiu O schwerer Gang zum letzten Kampf und Streite (Oh, quin camí més rost cal fer fins al darrer combat!), en el qual de nou contralt i tenor contraposen les seves respectives personificacions sustentades per expressius recursos musicals, com els passus duriusculus amb què es declama la primera frase del moviment.

El diàleg seguirà, de forma més lírica, al duet Mein letztes Lager will mich schrecken (El meu darrer jaç m’esborrona), amb la participació de l'oboè d'amore i el violí solista en un moviment amarat de bellesa i serenor.

Al quart moviment, Der Tod bleibt doch der menschlichen Natur verhasst (La naturalesa humana abomina la mort), el contralt (és a dir, el temor) segueix declamant la seva angoixa vital en forma de recitat mentre que el baix (Crist) apareix en la molt més melodiosa forma d'arioso entonant les primeres paraules d'un versicle de l'Apocalipsi (14,13), que anirà ampliant en les seves tres intervencions les quals arrenquen sempre amb una llarga nota beatífica sobre el terme selig (Feliços).

I arribarà la coral final, on es canta una himne de Franz Joachim Burmeister de 1662 amb una melodia de Johann Rudolf Ahle, organista de Mühlhausen i pare del també organista en aquella ciutat Johann Georg, mort l'any 1706 i al qual succeí el propi Bach l'any 1707. Destaquen les atrevides harmonitzacions tant de la coral original d'Ahle com les que Bach li imprimeix aquí, per a concloure una cantata breu però farcida d'enginy musical.

J.M.S.

Cantata BWV 60
O EWIGKEIT, DU DONNERWORT (II)
Dominica 24 Post Trinitatis
Estrenada: 7 de novembre de 1723
Text: Anònim, extret de dos himnes de teòlegs alemanys 

i el Vers. 14, 13 del Llibre de l'Apocalipsi (Nº 4)

1. ÀRIA DUET (Cor, Tenor)
Temor (Cor )
O Eternitat, paraula atronadora!
Glavi furgador que traspassa l’ànima,
Principi sense fi!
O Eternitat, temps sense temps ni hora!
Davant de tanta aflicció
No sé cap on puc anar.
Tan astorat s’exaspera el meu cor
Que la llengua se’m clava al paladar.
Esperança (T)
Senyor, espero la teva salvació!
***
2. RECITATIU (Alt, Tenor)
Temor (Alt)
Oh, quin camí més rost cal fer fins el darrer combat!
Esperança (Tenor)
El meu Ajut ja ha arribat,
Em fa costat el Redemptor
Per consolar-me.
Temor (Alt)
El pànic a la mort, aquest darrer suplici
Esglaia i fereix el meu cor
I em tortura tots els membres.
Esperança (Tenor)
Jo d’aquest cos, en faig ofrena a Déu;
Perquè amb el foc d’una aflicció ardent
N’hi hagi prou perquè Déu em renti.
Temor (Alt)
Però, ara com ara, sols veig passar davant meu
El deute dels meus grans pecats.
Esperança (Tenor)
Altrament, Déu no dicta cap sentència de mort.
Ell posa fre als turments de la temptació,
Perquè hom pugui suportar-los.
***
3. ÀRIA DUET (Alt, Tenor)
Temor (Alt)
El meu darrer jaç m’esborrona,
Esperança (Tenor)
La mà del Senyor m’acotxarà,
Temor (Alto)
La debilitat de la fe quasi bé m’enfonsa,
Esperança (Tenor)
El meu Jesús m’ajudarà a portar la somada,
Temor (Alt)
La fossa oberta m’horroritza,
Esperança (Tenor)
Per a mi serà un habitacle de pau.
***
4. RECITATIU i ARIOSO (Alt, Baix)
Temor (Alt)
La naturalesa humana abomina la mort
Que t’enfonsa
I et fa perdre tota esperança.
Crist (Baix)
Feliços els que ja han mort;
Temor (Alt)
Ai las!  Mes, Ai las! quant d’obstacles
Cal que l’ànima evadeixi
Fent camí cap a la mort!
Potser de l’infern l’esparveri la gola
Quan al darrer moment
Vegi de l’afrau la gorja;
Potser llavors tindrà penediment
En sentir-se damnada eternament.
Crist (Baix)
Feliços els que han mort,
els que han mort en el Senyor;
Temor (Alt)
Si jo em moro en el Senyor,
Serà la felicitat la meva part de l’herència?
Serà el meu cos menja dels cucs!
I els meus membres, a ciència,
Es tornaran pols i terra,
Com que en sóc fill de la mort
M’haig de podrir dins d’un sot.
Crist (Baix)
Feliços els que ja han mort,
els que ja han mort en el Senyor, ara i sempre.
Temor (Alt)
Coratge!
Si d’avui ençà, puc ésser feliç:
Oh sí, torna en mi esperança!
El meu cos podrà anar al repòs tranquil
I el meu esperit, alçar els ulls amb alegrança.
***
5. CORAL
Ja en tinc prou;
Senyor, quan tu vulguis,
Ja em pots prendre!
Vine, Jesús meu;
Bon vent!, O món!
Me’n vaig a l’estança del cel,
Cap a la Pau camino segur,
I deixo ací baix la meves llatzèries.
Ja en tinc prou.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 52

Es conserven tres cantates per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. D'aquesta darrera en farem tot seguit un breu comentari.
Estrenada a Leipzig el 24 de novembre de 1726, la Cantata BWV 52 FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT s'inspira en l'Evangeli del dia, la pregunta dels fariseus a Jesús sobre el pagament dels tributs al Cèsar que Crist resol amb la seva cèlebre sentència. La falsedat dels fariseus, que pretenen fer caure Jesús en un parany, és utilitzada per l'anònim llibretista per a glosar el rebuig al món material, sembrat de falsedats, en favor del món espiritual. La hipocresia d'allò terrenal s'expressarà als moviments inicials de la cantata, mentre que als darrers es refermarà la confiança en el Senyor.

Es tracta d'una d'aquelles cantates de 1726 destinades a un sol cantant, excepte a la coral final. Aquestes cantates són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
La cantata arrencarà amb una simfonia instrumental que no sembla presentar un ambient gaire il·lustratiu de l'amargor present a l'inici del text. Es tracta d'una música escrita uns anys abans, a Köthen, i és ben coneguda pels amants de l'obra de Bach: El moviment inicial del Primer Concert de Brandenburg BWV 1046 en la seva versió original BWV 1046a, del qual es pensa que al seu dia va servir com a simfonia inicial de la primera cantata profana de Bach, la BWV 208, coneguda com a Cantata de la Cacera i escrita a Weimar l'any 1713. Es tracta d'una alegre peça d'ambientació cinegètica que, com dèiem, no cassa gaire amb les paraules que vindran a continuació. Potser Bach va voler presentar-nos un contrast entre l'aparença feliç del món que ens envolta i la seva crua realitat, que roman oculta mitjançant falsedats i hipocresia. 

Si és així, se'n va sortir com el geni que era, ja que tan bon punt acaba la simfonia, el panorama s'enfosqueix a l'instant al recitatiu que intitula la cantata: Falsche Welt, dir trau ich nicht! (Món fals, no confio en tu!), un recitatiu en Re menor on destaquen els salts melòdics abruptes que ens traslladen d'un extrem a l'altre de la tessitura, recurs amb el qual Bach vol suggerir la inconstància i volubilitat del món terrenal.

A aquest recitatiu seguirà l'ària Immerhin, immerhin (No hi fa res, no hi fa res), escrita en La menor i orquestrada per a dos violins i continu amb fagot. Destacarà la figura musical de l'encapçalament, que esdevindrà omnipresent al llarg de tota la peça, arribant a aparèixer fins a 133 vegades, sense comptar el da capo.

A partir d'ara, el missatge de la cantata s'orientarà cap a la confiança en Déu, com es comprova al recitatiu Gott ist getreu! (Déu és fidel!), escrit en mode major i que més aviat seria un arioso, amb el qual es donarà pas a l'ària Ich halt es mit dem lieben Gott (Jo romanc a la vora del Déu estimat), alegre moviment amb els tres oboès acompanyant el cantant. A la secció central però, es retornarà breument al clima inicial de falsedat i desconfiança en el món material, ressaltant el terme spott (escarni) amb una doble vocalització.

La coral final  canta la primera estrofa de In dich hab ich gehoffet, Herr, escrita l'any 1533 per Adam Reusner amb una melodia de l'antecessor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Sethus Calvisius, el qual ocupà el càrrec des del 1594 fins la seva mort, l'any 1615. L'orquestra reforça les veus segons la tessitura, a excepció de la segona trompa, que interpretarà la seva pròpia partitura.

J.M.S.

Cantata BWV 52
FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final d'Adam Reusner

1. SIMFONIA
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Món fals, no confio en tu!
Car aquí haig de viure
Entre escorpins i pèrfides serpents.
La teva aparença,
Oh, tan encisadora,
Incita d’amagat a la perversió:
Quan Joab et besa,
Cal que mori un pietós Abner.
La rectitud ha estat desterrada del món
Empesa per la falsedat;
Ara és la hipocresia
La que li ha pres el lloc.
El teu millor amic pot ser un traïdor
Quina infausta situació!
***
3. ÀRIA (Soprano)
No hi fa res, no hi fa res,
Que m’hagin donat l’esquena!
Si aquest món fals és el meu enemic,
Oh sí! Déu seguirà essent el meu amic,
Ell sempre obra en mi de bona fe.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Déu és fidel!
Ell no em deixarà, no em pot deixar;
Encare que el món i el seu deliri 
Vulguin enxampar-me amb els seus paranys,
En el seu ajut poso confiança.
Déu és fidel.
Confio amb la seva amistat;
La meva ànima, esperit i ment
I tot el què jo sóc,
Ho deixo a les seves mans.
Déu és fidel.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Jo romanc a la vora del Déu estimat,
El món ja es pot quedar ben sol.
Déu amb mi, i jo amb Déu;
Així és que, tant me fan els escarnis
Dels que enreden amb falses llengües.
***
6. CORAL
En tu he posat la meva esperança, Senyor,
Ajuda’m, que no quedi decebut,
Ni eternament escarnit!
T’ho demano,
Guarda’m
En el teu amor fidel, Déu i Senyor!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 115

Per al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 55, 89  i la que comentarem tot seguit, la cantata BWV 115 MACHE DICH, MEIN GEIST, BEREIT, la qual fou estrenada a Leipzig el 5 de novembre de 1724. Forma part, per tant, del cicle de cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs, basades totes elles en corals tradicionals de l'església luterana. La coral escollida en aquesta ocasió per l'anònim llibretista deixa de banda l'Evangeli del dia i ve a ser una exhortació a l'oració i a estar alerta davant el pecat, una temàtica pròpia dels darrers diumenges de l'any litúrgic que, recordem-ho, acabava el darrer diumenge abans de l'Advent. Es tracta d'un himne de Johann B. Freystein de 1697 del qual, com és habitual a les cantates corals, es conserven literalment les estrofes darrera i última als moviments extrems de la cantata, mentre que les intermèdies seran lliurement reelaborades.

Arrenca la cantata amb l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral la que inspira, en aquest cas una obra d'origen profà adaptada a l'ús religiós al Cançoner de Dresde l'any 1694: Mache dich, mein geist, bereit (Prepara't, ànima meva). Amb ella confecciona Bach un extraordinari cor que exhala bellesa per totes bandes, gràcies a la seva acolorida orquestra de cordes, violoncello píccolo, trompa, flautes i oboès. El tema musical de la capçalera, amb el seu doble salt d'octava, protagonitzarà tot el moviment. El cantus firmus va a càrrec dels sopranos reforçats per la trompa, mentre que la resta de veus conformarà la xarxa polifònica de cada estrofa de la coral, enllaçada amb la següent mitjançant una cada cop més elaborada reaparició del ritornello orquestral, alguna d'elles senzillament celestial.

En aquesta cantata, les àries precedeixen als recitatius, que n'esdevenen una espècie de corol·lari. La primera d'elles és la titulada Ach schläfrige Seele, wie? ruhest du noch? (Ai ànima somnolenta, i doncs, encara dorms?), un grandiós moviment da capo per a contralt, cordes i oboè d'amore que recrea un clima de somnolència a les seccions extremes, mentre que la central esdevé un autèntic despertar sobtat, amb una amplíssima vocalització sobre les paraules wo du nicht wachest (si no vetlles).

L'expressiu recitatiu del baix Gott, so vor deine Seele wacht (Déu, que vetlla per la teva ànima) condueix a una nova ària: Bete aber auch dabei (Prega, però, també), on el soprano establirà diàleg amb el violoncello píccolo i la flauta travessera, instrument característic de les cantates d'aquell estiu-tardor de 1724 en el qual hom suposa que Bach devia disposar d'un intèrpret especialment dotat (vegeu BWV 9). De nou es presentarà un clima de pesadesa, però ara no a causa de la somnolència sinó del pes de la culpa. Tot quedarà marcat pel tema musical de l'inici, que esdevindrà omnipresent, al qual s'enfrontarà un contratema, també omnipresent, presentat per la flauta en el moment de l'entrada del violoncel. En quant al cantant, són contínues les referències als termes bete (prega) i bitte (suplica).

Un breu però enèrgic recitatiu de tenor (Ell espera els nostres crits de súplica) que acabarà en arioso condueix a la coral final, Drum so lasst uns immerdar (Així doncs, tothora), que canta a capella la desena estrofa de l'himne Johann B. Freystein que ha inspirat tota la cantata, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 115
MACHE DICH, MEIN GEIST, BEREIT
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 5 de novembre de 1724
Text: Johann Burchard Freystein (1,6) i poeta anònim (2-5)

 1. COR
Prepara't, ànima meva,
vigila, implora i prega,
per tal que l'hora maligna
no et sobrevingui impensadament.
Perquè això és
l'astúcia de Satanàs:
damunt molts de piadosos,
caure-hi per temptar-los.
* * *
2. ÀRIA (Contralt)
Ai ànima somnolenta, i doncs?, que encara dorms?
Deixondeix-te!
La condemna podria despertar-te de sobte
i, si no vetlles,
colgar-te sota el son de la mort eterna.
* * *
3. RECITATIU (Baix)
Déu, que vetlla per la teva ànima,
té aversió a la nit del pecat;
t'envia la llum de la seva Gràcia,
i et demana a canvi d'aquests dons,
que tan abundosament et promet,
tan sols que tinguis ben oberts els ulls de l'esperit.
L'astúcia de Satanàs no té límit
per encisar els pecadors.
Si tu mateix talles el lligam de la Gràcia,
mai no albiraràs l'auxili.
El mon sencer i els seus
no són res més que falsos germans
i, així i tot, la teva carn i la teva sang
només hi troben afalacs.
* * *
4. ÀRIA (Soprano)
Prega, però, també
mentre vigiles!
Suplica que amb la teva gran culpa
el teu Jutge mostri indulgència,
que del pecat t'alliberi
i et purifiqui.
* * *
5. RECITATIU (Tenor)
Ell espera els nostres crits de súplica,
hi inclina la seva orella misericordiosa;
quan els enemics s'alegren dels nostres mals,
aleshores vencem gràcies al seu poder;
perquè el seu Fill, a qui preguem,
ens dóna coratge i força
i ens auxiliarà.
* * *
6. CORAL
Així doncs, tothora
vigilem, implorem, preguem,
ja que la por, la necessitat i el perill
són cada vegada més a prop;
perquè l'hora
no és lluny
en què Déu ha de jutjar-nos
i destruir el món.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

BWV 38

Per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat ha volgut la fortuna que fins a quatre cantates hagin arribat a nosaltres, que cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188, de les quals avui parlarem de la segona d'elles, la cantata BWV 38 AUS TIEFER NOT SCHREI ICH ZU DIR, obra estrenada a Leipzig el 29 d'octubre de 1724 dins del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.

L'Evangeli del dia (Joan 4, 47) narrava la súplica del funcionari reial a Jesús pel guariment del seu fill, la qual cosa justifica l'elecció per part de l'anònim llibretista de la coral que inspira la cantata: La versió alemanya del De Profundis llatí (Salm 130) realitzada pel propi Martí Luter.

La melodia d'aquesta coral serveix de base al cor inicial, un d'aquells cors arcaïtzants amb les veus sustentades per trombons que Bach recrea en altres cantates, com les BWV 2, 64 o 121, un estil que s'adiu a la perfecció amb el missatge suplicant i pregon del text. Les frases són introduïdes en forma de fuga per les veus inferiors, sobre les quals els sopranos entonen la melodia pura de la coral, els versos de la qual són enllaçats gràcies a una veu, generalment de tenor, que salta tan bon punt conclouen. És destacable el moment en que les veus inferiors són forçades a un dur cromatisme per a cantar Sünd und Unrecht (pecats i maldats), un recurs habitual en Bach anomenat des d'antic passus duriusculus (passes dures) i que constitueix una nova mostra de la seva enorme sapiència musical.

El breu recitatiu de contralt In Jesu Gnade wird allein (Només la gràcia de Jesús) dóna pas a l'ària Ich höre mitten in den Leiden (Enmig dels meus sofriments), en la qual el tenor serà acompanyat de dos oboès. El seu ritme serè vol il·lustrar el consol (trost) de què parla el text, terme que serà degudament vocalitzat.

Seguirà el singular recitatiu de soprano Ach! Dass mein Glaube noch so schwach (Ai las! La meva Fe encara és feble), indicat al manuscrit com a recitativo a battuta, és a dir, seguint estrictament el compàs i no amb la llibertat habitual del recitatiu sec. La raó és que el continu no es limita a acompanyar el recitat amb harmonies sinó que entona la melodia de la coral que inspira la cantata, la qual ha d'anar sincronitzada amb el cantant.

El cinquè moviment és un inhabitual tercet de soprano, contralt i baix, estructurat en dues seccions vocals enllaçades pel ritornello instrumental: Wenn meine Trübsal als mit Ketten (Si en la misèria es succeeixen les desgràcies). Conceptualment, la primera secció s'articula en torn al terme Trübsal (patiments) i la segona, entorn Trost (consol). Soprano i contralt desenvolupen passatges imitatius i canònics, mentre que el baix resta vinculat al continu, que és l'únic acompanyament orquestral.

La cantata conclourà amb la coral Ob bei uns ist der Sünden viel (Tants pecats com hi ha en nosaltres), cinquena estrofa de l'himne que l'ha inspirat, interpretada a capella, és a dir, amb les veus doblades pels instruments segons la tessitura. Els quatre trombons li atorgaran de nou aquella pàtina arcaïtzant que també impregnava el cor inicial.

J.M.S.

Cantata BWV 38
AUS TIEFER NOT SCHREI ICH ZU DIR
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: 29 d'octubre de 1724
Text: Anònim

1. COR
Des del fons de l'Abisme t'imploro.
Senyor Déu, escolta el meu clam!
Atansa'm una orella benvolent
I obre-la a la meva súplica!
Car si Tu pots veure
Tots els pecats i maldats que es cometen,
Qui podrà doncs, Senyor,
Suportar la teva presència?
***
2. RECITATIU (Alt)
Només la gràcia de Jesús
Conté per a nosaltres el sopluig i el perdó
Car la maldat i l'astúcia de Satanàs
Converteixen la vida humana
En un pecat abominable
Als ulls del Senyor.
Què és el que podrà, doncs,
Donar-nos la joia espiritual
En les nostres oracions
Si l'Esperit i la Paraula de Jesús
No realitzen un nou miracle?
***
3. ÀRIA (Tenor)
Enmig dels meus sofriments
Sento una paraula de consol
Que pronuncia el meu Jesús.
És per això, ànima angoixada,
Que has de confiar en la bondat del teu Déu:
El suport de la seva Paraula no caduca,
El seu consol mai et serà negat.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ai las! La meva Fe encara és feble
I he basat la meva confiança
Sobre un terreny fràgil.
Quantes vegades encara el meu Cor
Ha de ser testimoni de nous prodigis!
Com? No reconeixes ton Salvador,
Al qual només li cal pronunciar
Un sol mot de consol
Per a que s'esdevingui
Molt més ràpid del que la teva feblesa imagina
L'hora de la Salvació?
Confia només en la seva mà omnipotent
I en la veritat de la seva Paraula!
***
5. TERZETTO (Soprano, Alt & Baix)
Si en la misèria es succeeixen els patiments
Talment com si fossin encadenades,
El meu Salvador me'n deslliurarà
I tot s'esvairà de la meva vista.
Amb quina rapidesa l'aurora del consol
Desplaça la nit de l'angoixa i els turments!
***
6. CORAL
Tants pecats com hi ha en nosaltres,
Hi ha en Déu encara més gràcia.
La seva mà auxilia sense distinció
Per gran que sigui la desgràcia.
Ell sol és el Bon Pastor
Que deslliurarà Israel
De tots els seus pecats.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 49

Per al Vintè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 162, 180, 49 i 54, aquesta darrera una breu cantata utilitzada en diverses festivitats. Avui ens centrarem en la Cantata BWV 49 ICH GEH UND SUCHE MIT VERLANGEN, una de les obres que al manuscrit Bach designa com a dialogus ja que, efectivament, la cantata s'estructura en la forma d'un diàleg amorós entre Jesús, encarnat per la veu del baix, i l'ànima, encarnada per la del soprano. Aquesta dualitat serà tan exclusiva que estarem davant d'una de les 11 úniques cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.

La concepció de Jesús i l'ànima humana com una parella d'enamorats o nuvis és una reminiscència del bíblic Càntic dels càntics, que apareix ja clarament a l'Evangeli del dia (Mateu 22, 1-14), que presentava la paràbola on Jesús compara el seu reialme amb un convit de noces. Tot això inspirà en l'anònim llibretista un dels textos religiosos més singulars que Bach posà mai en música.

La cantata fou estrenada a Leipzig el 2 de novembre de 1726, en un període en el qual la casa del Kantor estava sent objecte d'unes reformes que no acabarien fins abril de l'any següent. Això no sembla haver afectat la inspiració de Bach, que ens deixà aquí una de les seves partitures més belles.

Es tracta d'una d'aquelles cantates que Bach comença a presentar l'any 1726 en les quals es reserva un  paper protagonista a l'orgue, instrument fins llavors habitualment restringit a l'acompanyament. Desconeixem el motiu d'aquesta novetat, però per proposar una possibilitat podria pensar-se que Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach,  havia arribat ja als 16 anys d'edat, la qual cosa li devia conferir el domini necessari de l'orgue per a interpretar aquestes simfonies mentre el seu pare s'encarregava de la resta de l'execució.

Sigui com sigui, la cantata arrenca amb una d'aquelles simfonies per a orgue solista que no són més que reutilitzacions dels concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè, tot i que també podria ser que la cronologia fos a la inversa. En tot cas, trobareu més informació sobre aquesta qüestió aquí.

La música utilitzada és una revisió del tercer moviment del Concert per a Clavecí en Mi Major BWV 1053, del qual quinze dies abans s'havien reciclat els restants moviments a la cantata BWV 169. Entre altres modificacions, s'afegeixen instruments de vent a la versió per a clavecí i el resultat és una fantàstica música que impregna l'ambient de felicitat i bonhomia, com en un convit de noces.
A continuació engega la part vocal amb la intervenció de Jesús, mitjançant l'ària de baix que intitula la cantata: Ich geh und suche mit Verlangen (Vaig, anhelant, a buscar-te). Trobem aquí diversos aspectes destacables, com són la preponderància de l'orgue solista i el ritme característic amb el qual habitualment Bach suggereix les passes inquietes d'aquell qui cerca quelcom. El sempre citat Alfred Dürr veu també un simbolisme de la cerca inquieta en els salts ascendents i descendents de la melodia, així com una referència a l'aleteig de la coloma de què parla el text en els constants tresets de la partitura.

El tercer moviment arrenca amb un serè recitatiu de soprano i baix, que es converteix en un autèntic duet amorós que bé podria formar part d'una obra profana: Mein Mahl ist zubereit (El banquet està amatent), en el qual les cordes acompanyen els cantants.

Seguirà una meravellosa ària de soprano titulada Ich bin herrlich, ich bin schön (Estic radiant, estic formosa), en la qual Bach ens transmet el neguit davant la imminent arribada de l'amant. Qui no ha sentit mai tal excitació? L'orquestració ara es centra en l'oboè i el violoncello píccolo, prescindint de l'orgue solista i del da capo habitual. El terme bestehn (anar amb, romandre) serà cantat amb una nota llarga, mentre que entzünden (encantar, inflamar) ho serà amb una agitada vocalització.

Un nou recitatiu que tira cap a arioso dels dos cantants donarà pas al duet final, Dich hab ich je und je geliebet (Amb amor etern t'he estimat). Tornarà aquí l'orgue solista amb esplendor, acompanyat de tota l'orquestra, en "una de les peces més artístiques de Bach", segons la qualificà Alfred Dürr. 

S'articula en dos plans musicals diferents: Per una banda el baix i l'orquestra desenvolupen la seva ària, mentre que la soprano entona la setena estrofa de la coral de Philliph Nicolai Wie schön leuchtet der Morgenstern, que també inspira la cantata BWV 1. Tot i aquesta aparent dicotomia, ambdós plans són molt ben conjugats, ja que el tema d'arrencada d'orgue, violins i baix és en realitat una derivació ornamentada de les primeres notes de la coral esmentada. Literàriament, ambdues línies es complementen a la perfecció conduint a la comunió final dels dos amants. 

Espiritualment parlant, per suposat...

J.M.S.

Cantata BWV 49
ICH GEH UND SUCHE MIT VERLANGEN (Dialogus)
Dominica 20 Post Trinitatis
Estrenada: 2 de novembre de 1726
Text: Anónim , amb fragments de Philipp Nicolai (1599)
Baix = Jesús & Ànima = Soprano

1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Baix)
Vaig, anhelant, a buscar-te,
Coloma meva, Esposa estimada.
Digues-me, on has anat
Que els meus ulls no poden contemplar-te?
***
3. RECITATIU: Jesús (Baix) & Ànima (Soprano)
Jesús (Baix)
El banquet està amatent
I la taula de noces llesta,
Només la meva estimada encara no ha arribat.
Ànima (Soprano)
El meu Jesús parla de mi!
Oh, veu que m'alegra!
Jesús
Vaig a buscar-te amb anhel,
Coloma meva, Esposa estimada.
Ànima
Espòs meu, caic als teus peus.
Ànima / Jesús
Vine, Formós, vine i deixa't besar / Vine, Formosa, vine i deixa't besar,
Deixa'm assaborir el teu deliciós banquet / Has d'assaborir el meu deliciós banquet.
Estimat meu ja vaig corrent vestida amb / Vine, estimada, i afanya't a vestir-te amb
Ambdós
El vestit de noces.
***
4. ÀRIA (Soprano)
Estic radiant, estic formosa
Per encantar el meu Salvador.
La justícia de la seva salvació
És el meu ornament i el meu vestit de noces
Amb ell vull anar vestida,
Quan vagi cap al Cel.
***
5. RECITATIU (Soprano & Baix)
Ànima
La meva Fe em fa estar així d'inquieta.
Jesús
Si és així, el meu Cor t'estima,
Confiaré en Tu i seré el teu espòs
Per tota l'Eternitat.
Ànima
Com en sóc, de Feliç,
Car el Cel m'és reservat!
Sa Majestat en persona
Ha enviat als seus servents
Per a convidar la raça caiguda
Al Saló Celestial
Per al banquet de la salvació.
Aquí estic, Jesús, deixa'm entrar!
Jesús
Sigues fidel fins a la mort,
I jo et concediré
La Corona de la Vida.
***
6. ÀRIA & CORAL (Soprano, Baix)
Jesús
Amb amor etern t'he estimat,
Ànima
Com en sóc, de Feliç, fins al fons del meu cor,
Car el meu tresor és l'Alfa i l'Omega,
El Principi i el Final.
Jesús
I per això et faig venir a mi.
Ànima
Ell em recompensarà
Amb el Paradís;
I jo esclato de joia.
Jesús
Arribaré aviat.
Ànima
Amén! Amén!
Jesús
Estic davant la porta.
Ànima
Vine, bella corona de goig, no triguis més!
Jesús
Obre't, oh llar meva!
Ànima
T'espero amb anhel!
Jesús
Amb amor etern t'estimaré
I per això t'he fet venir a mi.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 5

Per al Dinovè Diumenge després de la Trinitat ens han arribat tres cantates, les BWV 5, 48 i 56, de les quals avui farem un repàs a la primera, la cantata WO SOLL ICH FLIEHEN HIN BWV 5 que fou estrenada a Leipzig el 15 d'octubre de 1724.

Pertany, per tant, al cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs. Concretament, l'anònim llibretista utilitzà una coral Johann Heermann de 1630 de la qual es conserven literalment les estrofes 1 i 11 als moviments extrems de la cantata, mentre que els restants sorgeixen de reelaboracions lliures de la resta d'estrofes. Les constants al·lusions al pecat i la redempció tenen l'origen a l'Evangeli del dia, que narrava la curació d'un paralític al qual Jesús digué "els teus pecats et són perdonats".

S'inicia la cantata amb el cor que li dóna nom, Wo soll ich fliehen hin (On podré fugir, carregat com estic de nombrosos i greus pecats?), que es constitueix en l'habitual fantasia coral on les frases apareixen inserides sobre un concertant de cordes i oboès que recrea, en la seva tonalitat de Sol menor, una atmosfera melangiosa, "de diumenge a la tarda" com jo la qualifico, amb la qual Bach vol suggerir el malestar del pecador compungit. La melodia és una obra profana de Jakob Regnart, adaptada a l'església per B. Gesius l'any 1605 i va entonada pels sopranos reforçats per la trompeta, mentre que la resta de veus conformen una densa polifonia. Els 19 compassos del ritornello orquestral tancaran aquest elaborat moviment.

La sang i l'aigua, elements simbòlics de la purificació cristiana, protagonitzen conceptualment els següents moviments: Primer el recitatiu del baix Der Sünden Wust hat mich nicht nur befleckt (Els meus pecats no només m'han corromput) on es fan al·lusions a la sang divina i al mar. I seguidament,  l'ària Ergieße dich reichlich, du göttliche Quelle (Brolla amb abundància, font divina), en la qual el tenor navegarà sobre una elaboradíssima i deliciosa corrent de notes de la viola amb la qual, òbviament, es fa referència a la sang de Crist, manllevadora del pecat. Sense dubte, es tracta d'una de les àries més belles de Bach.

El quart moviment constitueix l'eix de la cantata, tant estructuralment com conceptual. Es tracta del recitatiu de contralt Mein treuer Heiland tröstet mich (El meu fidel Salvador em consola) en el qual l'oboè entona de forma serena la melodia de la coral que inspira la cantata, de la qual es canta literalment el vers Was ich gesündigt habe (els pecats que he comés).

El següent moviment serà l'ària de baix Verstumme, Höllenheer (Calla, exèrcit infernal), una d'aquelles andanades de moral a càrrec de la Vox Christi, revestida de poder i majestat per la trompeta tronant i la resta d'orquestra en ple.

I el recitatiu de soprano Ich bin ja nur das kleinste Teil der Welt (Només sóc una ínfima part de món) conduirà a la coral final, Führ auch mein Herz und Sinn (Dirigeix-me el cor i l'ànima), que canta a capella la darrera estrofa de la coral de Johann Heermann que ha inspirat la cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 5
WO SOLL ICH FLIEHEN HIN
Dominica 19 Post Trinitatis
Estrenada: 15 Octubre 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johann Heermann (1630)

1. COR
On podré fugir
Carregat com estic
De nombrosos i greus pecats?
On trobaré refugi?
No hi ha res al món
Que pugui dissipar la meva angoixa.
***
2. RECITATIU (Baix)
Els meus pecats no només m'han corromput:
M'han emmetzinat tota l'ànima.
Déu hauria de rebutjar-me per impur.
Però ja que una sola gota
De la seva divina sang obra miracles
Encara és possible que no sigui repudiat.
Les seves llagues són un mar obert
On llenço els meus pecats
I quan m'entrego als seus corrents
Em purifiquen de les culpes.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Brolla amb abundància, font divina,
Fes que em cobreixin dolls de sang!
El consol m'omple el cor en aquest instant,
La pesada càrrega s'esvaeix,
La taca del pecat es neteja ella mateixa.
***
4. RECITATIU (Alt)
El meu fidel Salvador em consola,
A la tomba són enterrats
Tots els pecats que he comès.
Sigui quina sigui la magnitud de la culpa,
Ell me'n manlleva i me'n deslliura.
Quan els creients es refugien en Ell
L'angoixa i els turments
Ja no són perillosos
I s'esvaeixen a l'instant.
El tresor de la seva ànima,
El seu bé suprem
És la inestimable sang de Jesús.
Ella protegeix contra el Maligne,
Contra la mort i contra els pecats.
***
5. ÀRIA (Baix)
Calla, exèrcit infernal,
Que no m'espantaràs pas!
Solament haig de mostrar-te aquesta sang
I et quedaràs mut i sense alè!
La meva força és la de Déu!
***
6. RECITATIU (Soprano)
Només sóc una ínfima part de món,
I ja que la preciosa sang
Conserva eternament el seu poder,
Talment que una sola gota
Per minúscula que sigui
Pot purificar el Món sencer
De tots els seus pecats,
No deixis que aquesta sang
Sigui vessada en va per a mi.
Fes, doncs, que ella m'ajudi
A assolir el Reialme Celestial.
***
7. CORAL
Dirigeix-me el cor i l'ànima
Amb el teu Esperit
Per a poder evitar
Tot allò que ens pugui separar
Per tal que jo, per sempre,
Sigui un membre del teu cos.

Traduïda per Josep-Miquel Serra