27/12/18

BWV 133

Tres dies successius dedicava l'església luterana de temps de Bach a celebrar les tres festivitats principals del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. El Tercer Dia de Nadal, doncs, s'esdevenia el 27 de desembre, dia de St. Joan Evangelista, i per a ell conserva el catàleg les cantates  BWV 64, 133, 151 i la tercera de l'Oratori de Nadal. La que tot seguit tractarem, la cantata BWV 133 ICH FREUE MICH IN DIR, fou estrenada a Leipzig en 27 de desembre de 1724 integrada en el conjunt d'obres que veieren la llum aquell Nadal: Fins a 7 cantates, a més del Sanctus en Re Major que acabà formant part de la Missa en Si Menor. Resulta impressionant veure el nivell musical que anava passant per les esglésies de Leipzig aquella temporada, car el dia abans s'havia estrenat la cantata BWV 121 i dos dies abans, la BWV 91 i el Sanctus.
La cantata BWV 133 forma part, per tant, del cicle de cantates corals del segon any de Bach a Leipzig, cantates totes elles inspirades en les corals tradicionals de l'església luterana. La coral escollida en aquesta ocasió és obra de Kaspar Ziegler (1697) i destaca per la utilització de recursos que avui semblen ridículs, com els diminutius infantiloides, i un cert misticisme impostat que eren habituals a la teologia de saló de l'època. En l'aspecte musical, la melodia utilitzada presenta certes particularitats: No es coneixen edicions anteriors a 1738, així que devia arribar a Bach d'alguna font desconeguda, potser en forma de manuscrit. És rellevant el fet que la melodia del coral aparegui, copiada pel propi Bach, als pentagrames sobrants del darrer full del Sanctus abans esmentat. Sense dubte, ho devia fer per que no l'havia vist mai abans.
En tot cas, amb ella construeix Bach una de les seves pàgines més delicioses: Estem parlant del cor que intitula la cantata, Ich freue mich in dir (Soc joiós en Tu), un autèntic esclat d'ambient nadalenc gràcies al concertant de cordes i oboès d'amore sobre el qual aniran apareixent a capella les frases de la coral amb els sopranos reforçats pel cornetto. Només a la darrera intervenció es desplegarà la polifonia, per a cantar el vers Der große Gottessohn! (El gran Fill de Déu!). Aquesta simplicitat vocal podria ser un intent de reduir el desgast d'uns cantants que en aquelles dates anaven certament carregats de feina. Sigui com sigui, la pàgina és celestial i recorda molt a una altra meravella nadalenca: El cor Ehre sei dir, Gott, gesungen de l'Oratori de Nadal.
L'ambient nadalenc no s'aturarà i seguirà plenament vigent al segon moviment, l'ària de contralt Getrost! es fasst ein heilger Leib (Confieu! Un cos sagrat), de nou una delícia per a l'oïda gràcies al so dels oboès d'amore. Estructurada en tres seccions, essent la tercera una variant de la primera, destaquen les vocalitzacions sobre Getrost! i unbegreiflichs (inabastable). Només per ser capaç de musicar termes com aquest darrer, Bach ja hauria d'estar als altars. En la meva modesta opinió, es tracta d'una d'aquelles àries que esclata en tot el seu esplendor si s'interpreta a un ritme viu millor que a un de lent i us en recomano la versió de Gardiner cantada per Derek Lee Ragin o la sensacional  de Nathalie Stutzmann de l'àlbum Une Cantate Imagionaire.
El breu recitatiu de tenor Ein Adam mag sich voller Schrecken (Un Adam pogué tremolar temorós) esdevé cantabile al darrer vers i dóna pas a una nova ària titulada Wie lieblich klingt es in den Ohren (Com en són de dolces a les orelles), en la qual el soprano és acompanyat pel violí solista, deixant violí II i viola en segon terme. El violí suggerirà una espècie de repicar de campanetes quan es canti Wie lieblich klingt (Com en són de dolces). Concebuda en forma da capo, la secció central tindrà un caràcter més intimista que les extremes.
El penúltim moviment de la cantata serà el recitatiu de baix Wohlan, des Todes Furcht und Schmerz (Vinga, reconfortat cor meu) que es converteix en arioso per a cantar els tres versos de la coral amb què conclou i donar pas a la coral final Wohlan, so will ich mich (Així doncs, desitjo), en la qual apareix de nou la melodia que inspirava el cor inicial,  però ara cantada  a capella, és a dir, a 4 veus i amb els instruments repartint-se-les segons la tessitura, probablement en un nou intent d'alleugerir la càrrega vocal dels intèrprets.
J.M.S.



Cantata BWV 133
ICH FREUE MICH IN DIR
Feria III Nativitatis Christi
Estrenada: 27 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Kaspar Ziegler de 1697

1. COR 
Sóc joiós en Tu
I et dono la benvinguda
Mon estimat Jesuset!
T'has compromès
A ser el meu germanet:
Ah, dolça proclama!
Amb quina amabilitat es presenta
El gran Fill de Déu!
***
2. ÀRIA (Alt)
Confieu! Un cos sagrat
Conté l'inabastable essència de l'Altíssim.
He vist Déu -per a gran joia meva!-
Cara a cara.
Ah! La meva ànima ha de guarir.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Un Adam pogué tremolar temorós
Davant la vista de Déu, al Paradís!
El Déu omnipotent ha descendit entre nosaltres
I el meu cor no se n'espanta
Car coneix la seva misericòrdia:
En la seva immensa bondat
Déu s'ha convertit en infant
Amb el nom de Jesús.
***
4. ÀRIA (Soprano)
Com en són de dolces a les orelles
Aquestes paraules: Mon Jesús és nat!
Com arriben fins al cor!
Aquell qui no conegui el nom de Jesús,
Aquell qui no senti afecció al cor,
No és res més que dura pedra.
***
5. RECITATIU (Baix)
Vinga, reconfortat cor meu:
Oblida la pena i el dolor de la mort!
Ell, que ha baixat del Cel  a la Terra,
Se'n recordarà de mi, quan sigui a la tomba.
Aquell qui  accepta Jesús
No mor quan mor
Si pronuncia el nom de Jesús.
***
6. CORAL
Així doncs, desitjo
Restar al teu costat, Oh Jesús.
El Món pot esclatar en mil bocins!
Oh, Jesús! És per Tu,
Solament per Tu, que visc.
En Tu, i solament en Tu,
Mon Jesús, dormiré.

Traduïda per Josep-Miquel Serra