BWV 70

Una sola cantata es conserva per al Vint-i-sisè Diumenge després de la Trinitat, un diumenge que només apareix al calendari els anys en què la Pasqua s'esdevé molt aviat, tot i que encara és possible que s'avanci una mica més i el cicle de la Trinitat arribi a contenir fins a vint-i-set diumenges. Es tracta de la cantata BWV 70 WACHET! BETET! BETET! WACHET! de la qual tot seguit en mirarem de descobrir els secrets, que són molts.

Existeixen al catàleg tres cantates trigèmines: Són les BWV 70, 186 i 147. Les tres foren originalment escrites a Weimar per als diumenges segon, tercer i quart d'Advent de l'any 1716 sobre textos de Salomo Franck, el llibretista habitual de les cantates d'aquell cicle primigeni. La seva estructura és pràcticament idèntica, ja que es tracta de tres cantates de gran envergadura, estructurades en dues parts destinades a emmarcar el sermó dominical. Aquestes versions primigènies, actualment perdudes, apareixen catalogades com a BWV 70a, 186a i 147a.

Quan Bach arriba a Leipzig l'any 1723, descobreix que en aquesta ciutat els diumenges segon, tercer i quart d'Advent són festivitats dedicades a la reflexió espiritual, sense música orquestral a les esglésies. Decideix, per tant, traslladar aquestes tres cantates a d'altres festivitats del calendari, per tal que no quedin en l'oblit. Degudament actualitzades, les tres seran reutilitzades el mateix any 1723: La BWV 186 per al Setè Diumenge després de la Trinitat (11 de juny), la BWV 147 per a la Visitació (2 de juliol) i la BWV 70 serà reestrenada vint diumenges més tard que la primera, el 21 de novembre de 1723. La nova destinació de la cantata BWV 70 no és casual, ja que les lectures del Segon diumenge d'Advent i el 26è després e la Trinitat coincidien en la reflexió sobre el final dels temps i el Judici Final. Al text original s'afegiran els quatre recitatius (que podrien ser del propi Bach) i la coral que tanca la primera part.

Aquest clima apocalíptic es presenta ja al cor inicial de la cantata, que la intitula: Wachet! betet! betet! wachet! (Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!), un extraordinari moviment coral de gran envergadura i sorprenent audàcia musical. Estructurat en tres parts, les dues extremes esdevenen una autèntica crida a sometent davant la imminent arribada de l'Apocalipsi. Sobre l'exaltat concertant de l'orquestra, la trompeta tronant preludia l'entrada del cor en ple per a proclamar als quatre vents els termes crucials, Wachet i Betet, retorçats fins a l'extrem a fi d'expressar tota la seva transcendència. El primer, Wachet (vetlleu), serà entonat de manera imperiosa, mentre que Betet (pregueu) ho serà de manera perllongada. La secció central, relativament menys crispada, és de caràcter més  polifònic i enllaça amb la tercera mitjançant una cadència descendent del baix continu que supleix l'extensa introducció orquestral de l'arrencada. Sense dubte, es tracta d'un dels moviments corals més expressius i imaginatius de Bach.

El to crispat i la qualitat expressiva de la música segueixen al recitatiu de baix Erschrecket, ihr verstockten Sünder! (Tremoleu, pecadors renitents!), on les imatges de terror conviuen amb la dolçor dels passatges dirigits als benaurats, on hi destaca la vocalització de 56 notes amb què es declama el terme Freude (felicitat).

Seguirà l'ària Wenn kömmt der Tag, an dem wir ziehen (Quan vindrà el dia, que serem enduts), en la qual el contralt, personificació de l'ànima, expressa l'anhel vers el món espiritual mitjançant una música serena i fins i tot dolça, com és habitual en Bach quan encara el tema de la mort.

Un recitatiu de tenor (Malgrat el nostre desig vehement de cel) condueix a l'ària de soprano Lasst der Spötter Zungen schmähen (Deixeu que les llengües burletes se’n fumin), dinàmic moviment a càrrec de les cordes que estableixen certes complicitats, les quals podrien simbolitzar les burles de què parla el text. Estructurada en dues parts, a la segona es destaca el terme bestehen (subsistir, romandre) amb l'habitual nota perllongada.

De nou un recitatiu sec del tenor (Ah, aquell dia paorós i terrible) enllaçarà amb la coral que tanca la primera part de la cantata: Freu dich sehr, o meine Seele (Salta d’alegria, ànima meva), apareguda a Freiberg cap al 1620 i cantada amb una melodia del segle XV popularitzada al segle XIX per Robert Schumann. A diferència de les cantates BWV 147 i 186, aquí les corals són cantades senzillament a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.

La segona part de la cantata s'inicia amb l'elegant ària de tenor Hebt euer Haupt empor (Alceu ben amunt els vostres caps), on el cantant serà acompanyat de violí i oboè a l'uníson, amb la resta de la corda i el continu en un paper secundari. Podria ser que el tema principal, a més d'una representació de l'alçament del cap,  fos una al·lusió a la cèlebre coral O Gott, du frommer Gott, per la seva al·lusió als devots o pietosos (Frommen).

El novè moviment, Ach, soll nicht dieser grosse Tag (Ah, aquell dia paorós i terrible), apareix indicat com a Recitativo col accompagnamento, i juntament amb Wenn einstens die Posaunen schallen de la cantata BWV 127 segurament sigui un dels recitatius més contundents de Bach. Es tracta d'un exaltat arioso per a baix, trompeta, cordes i continu d'enorme expressivitat que ens transporta a un escenari de terror davant l'arribada del Judici Final. Sobre la rauxa de les cordes i la fúria del baix, la trompeta (Posaune, al manuscrit) entona la coral Es ist gewisslich an der Zeit (En veritat ha arribat  l'Hora). Com al primer recitatiu, el clima es relaxarà en referir-se a la misericòrdia divina per acabar de nou, com en aquell cas, amb extenses vocalitzacions sobre Freuden meinen Lauf.

Aquesta contundència reapareixerà al penúltim moviment, tot i que en principi res ens ho fa pensar. Es tracta de l'ària de baix Seligster Erquickungstag (O dia benaurat de joia gran), que arrenca en un clima d'excelsa beatitud (molt' adagio al manuscrit) per a referir-se a la segona vinguda de Jesús. De sobte però, la menció al cataclisme que això suposarà desferma de nou les imatges de destrucció massiva amb l'agitació de les cordes, la reaparició de la trompeta tronant i la llarga vocalització de fins a 48 semicorxeres sobre el terme Trümmer (enderroc). Com en els altres moments agitats de la cantata, al final l'extàtica beatitud tornarà per a tancar el moviment en el clima en què s'obrí i donar pas a la coral final, Nicht nach Welt, nach Himmel nicht (No és pas el món, ni tan sols el cel), que canta la cinquena estrofa d'un himne de de 1658 de Christian Keymann, amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt del mateix any. Violins i violes acompanyen el cor amb la seva pròpia partitura, excepcionalment elevada, cercant una suggestió de l'anhel celestial present al text.

J.M.S.

Cantata BWV 70
WACHET! BETET! BETET! WACHET!
Dominica 26 Post Trinitatis
Estrenada: 21 de novembre de 1723. 

1ª versió de 1716 (BWV 70a, per al Segon Diumenge d'Advent)
Text: Recitatius anònims, la resta de Salomo Franck 

i una coral final de Christian Keymann

Prima Parte 

1. COR
Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!
Estigueu a punt
En tot temps,
Fins que el Sobirà de la Glòria
Posi terme al món.
***
2. RECITATIU (Baix)
Tremoleu, pecadors renitents!
Que arriba el dia,
En què ningú es podrà salvar:
Us atraparà el judici inflexible,
O! nissaga de pecadors,
Per la vostra desesperança eterna.
Altrament, vosaltres fills elegits de Déu,
Emprendreu una felicitat per sempre.
Quan tot es trenqui i derroqui,
El salvador us cridarà
A la seva presència augusta;
Però, no tingueu por!
***
3. ÀRIA (Alt)
Quan vindrà el dia, que serem enduts
Del Egipte d’aquest món?
Ai las! Correm, fugim de pressa de Sodoma,
Abans que el foc ens agafi desprevinguts!
Vigila, ànima, surt de la incertesa,
I pensa que ja ha és aquí el darrer dia!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Malgrat el nostre desig vehement de cel
El cos ens aferra l’esperit captiu;
El món amb les seves fal·làcies
Posa  brells i paranys als fidels.
L’esperit ja ho vol, més la carn és feble;
Ple de complantes ens afoguen, Ai las!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Deixeu que les llengües burletes se’n fumin,
Diguin el que diguin, ha de passar
que veurem venir Jesús
sobre els núvols, a les altures.
El cel i la terra s’acabaran
Més la paraula de Déu subsistirà.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Enmig d’aquesta generació malvada
Déu, altrament, te cura dels seus servents,
Perquè aquest procedir malèvol
Mai no els faci mal,
sinó que, amb la seva mà els empara
i els mena vers l’Eternal Edèn.
***
7. CORAL
Salta d’alegria, ànima meva,
Deixa córrer penes i angoixes,
Perquè ara Crist, el teu Senyor,
Ens crida fora d’aquesta vall de llàgrimes!
Per a compartir per sempre
La seva joia i esplendor
I amb els àngels alegrar-nos
Triomfants, en l’Eternitat.

Seconda Parte

8. ÀRIA (Tenor)
Alceu ben amunt els vostres caps
I no tingueu por, fidels devots,
La vostra ànima treu poncella!
I esdevindrà una flor de l’Edèn
Al servei de Déu per sempre;
No tingueu por, fidels devots
Alceu ben amunt els vostres caps!
***
9. RECITATIU (Baix)
Ah, aquell dia paorós i terrible,
De l’esfondrament del món
Del so brillant de trompetes,
Del potent brúfol del corn,
De la veu terrible del Jutge
De les gorges obertes de foc.
Quan assetgin la meva ment,
Dubtes, basarda i temors!
Em sentiré indefens pecador?
Ara, emperò, la meva ànima percep
Dolls de felicitat, esclats d’alleujament
El Salvador no m’amaga el seu bon cor,
Que aboca misericòrdia a desdir,
El seu braç compassiu no m’abandona,
Per tant, aniré fent camí a tothora
Confiat i ple d’alegria, fins la fi.
***
10. ÀRIA (Baix)
O dia benaurat de joia gran
Acondueix-me al teu enclòs!
Que soni, peti, el darrer esclat,
I que amb la terra i cel enderrocats!
Jesús em porti al seu repòs,
On trobaré el plaer a vessar.
***
11. CORAL
No és pas el món, ni tan sols el cel
El què la meva ànima vol i deleja
Jo vull Jesús i la seva llum,
Perquè m’ha reconciliat amb Déu,
I  m’ha eximit de l’escarment,
O, Jesús meu, no et deixaré.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera