BWV 23

Quatre cantates es conserven per al diumenge abans de Quaresma, l'anomenat Diumenge de Quincuagèsima o Estomihi a la litúrgia luterana, denominació aquesta darrera que prové de l'introitus de la missa llatina i que avui en dia tothom associa al carnaval: Són les BWV 22, 23, 127 i 159, de les quals serà la segona la que avui analitzarem, la cantata BWV 23 DU WAHRER GOTT UND DAVIDS SOHN, una obra que s'inscriu en un moment crucial de la vida de Bach.

Johann Kuhnau fou l'antecessor de Bach a la cantoria de Sant Tomàs de Leipzig. Després de la seva mort el 5 de juny de 1722, les autoritats de la ciutat van oferir el càrrec a G. Ph. Telemann el qual, tot i ser acceptat oficialment el 13 d'agost, al darrer moment es féu enrere i restà a Hamburg. Les mirades es dirigiren llavors a J. Christoph Graupner, antic alumne de l'escola de St. Tomàs i Kapellmeister de la cort de Darmstadt. El consistori de Leipzig estava segur que seria el nou Kantor, però a principis de 1723 Graupner anuncià la negativa del seu senyor a deixar-lo marxar de Darmstadt, tot i que les males llengües asseguraven que havia utilitzat l'oferta de Leipzig per a millorar les seves condicions salarials. Fallides les dues primeres opcions, les autoritats de Leipzig es decantaren per Bach qui, el 7 de febrer de 1723, demostrà el seu talent interpretant la cantata BWV 22. És gairebé segur que la cantata BWV 23 va ser interpretada també aquell dia, abans o després del sermó. Ambdues cantates van ser reinterpretades habitualment en anys posteriors.

Aquesta simultaneïtat amb la BWV 22 ve donada per la brevetat de la cantata, que consta de només quatre moviments i és força evident que ve a ser una espècie de complement de la seva cantata bessona. Si la cantata BWV 22 s'inspirava en els versicles 31-34 del capítol 18 de l'Evangeli de Lluc, la BWV 23 ho fa en els versicles immediatament següents de l'Evangeli, on es narra el guariment d'un invident. D'aquí les al·lusions a la ceguesa, la vista i el guariment presents al text, d'autor desconegut

La cantata s'inicia amb el duet de soprano i contralt que li dona nom, un ampli moviment de gran perícia tècnica on despunta l'elaborada partitura dels oboès, repleta de passatges canònico-imitatius i on destaquen els simbolismes amb què l'orquestra subratlla termes tals com Herzeleid (sofriment) o Erbarm (tingues pietat). També apareix en cert moment la signatura encriptada de l'autor: Es tracta del cèlebre motiu BACH, basat en la nomenclatura alemanya de les notes si bemoll - la - do - si natural.

El recitatiu de tenor següent, Ach! gehe nicht vorüber (Ah! No passis de llarg), és una bona mostra que en Bach fins i tot els recitatius poden ser autèntiques obres mestres de bellesa i tècnica compositiva. No s'aprecia a primera vista, però sobre el fons de cordes i tenor, oboès i violí primer entonen pausadament la melodia de la coral que tancarà la cantata.

El tercer moviment és el cor Aller Augen warten, Herr (Tots els ulls et miren i esperen, Senyor), un dens i elaboradíssim moviment on les intervencions dels solistes s'intercalen entre les de la massa vocal, guiada en tot moment pel ritornello instrumental de l'inici.

El cor final Christe, du Lamm Gottes (Crist, Anyell de Déu) recupera, com hem dit la melodia utilitzada de manera furtiva al recitatiu anterior: Es tracta de la versió germànica de l'Agnus Dei realitzada pel propi Martí Luter, transformada aquí en un motet-coral de tan gran envergadura que seria utilitzat l'any següent com a conclusió de la primera versió de la Passió Segons Sant Joan, estrenada el 7 d'abril de 1724.

J.M.S.

Cantata BWV 23
DU WAHRER GOTT UND DAVIDS SOHN
Dominica Estomihi (Quincuagèsima)
Estrenada: 7 de febrer de 1723 (Juntament amb BWV 22)
Text: anònim. Cor final: Agnus Dei de Martí Luter

1. DUETTO (Soprano, Alt)
Tu, Déu veritable i Fill de David,
Tu, que des de fons de l'eternitat
Has vist l'aflicció del meu cor
I el sofriment del meu cos,
Tingues pietat de mi!
I, amb ta mà miraculosa
Que tantes penes ha llevat
Fes que també jo
Rebi la salvació i el consol.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ah! No passis de llarg
Tu, Salvador dels Homes:
És per atendre els malalts, no els sans
Que has vingut a nosaltres.
Per això comparteixo el teu poder:
Puc veure't en aquests camins
On he estat col·locat
Tot i ser completament cec.
No restaré sense la teva benedicció,
No et deixaré fins que me l'atorguis.
***
3. COR
Tots els ulls et miren i esperen, Senyor.
Els meus més que els altres.
Dóna'ls força i llum,
No permetis que caiguin
Per sempre en les tenebres!
D'ara endavant només el teu gest
Serà el punt central
De tots els seus actes,
Fins al dia que desitgis
Tancar-los amb la mort.
***
4. CORAL
Crist, Anyell de Déu
Que lleves el pecat del món,
Tingues pietat de nosaltres.
Crist, Anyell de Déu
Que lleves el pecat del món,
Dóna'ns la Pau, Amén!

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 18

Tres cantates conserva el catàleg per al Diumenge de Sexagèsima, festivitat que deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns seixanta dies abans de Pasqua. Per ordre de composició són les BWV 18, 181 i 126. La que ara tractarem serà la primera de les tres, la cantata BWV 18 GLEICHWIE DER REGEN UND SCHNEE VOM HIMMEL FÄLLT, obra pertanyent al primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou composta entre 1713 i 1715, desconeixent la investigació la data exacta de la seva estrena.

És la novena cantata conservada d'aquell cicle, en el qual Bach havia de presentar una cantata cada mes. El text és d'Erdmann Neumeister, que s'inspirà en nombroses fonts i havia estat publicat l'any 1711 dins la col·lecció Geistliches Singen und Spielen. La tonalitat utilitzada a Weimar era l'anomenada Tonalitat de Cor (Chorton), gairebé un to i mig més alta que la que posteriorment Bach trobarà a Leipzig (la Tonalitat de Cambra o Kammerton), per la qual cosa en la seva reestrena lipsienca de 1724 la tonalitat passà de sol menor a la menor.

S'inicia la cantata amb una de les habituals simfonies instrumentals de l'època de Weimar, que de manera deliciosa cerca representar la caiguda de la pluja i la neu citada al recitatiu següent, que intitula la cantata: Gleichwie der Regen und Schnee vom Himmel fällt und (Així com la pluja i la neu que cauen del cel). La utilització de les violes recorda moltíssim al Sisè Concert de Brandenburg, del qual hom suposa havia estat escrit més o menys a l'època d'aquesta cantata, tot i que Bach el va incloure entre els sis concerts que envià al Margrave Ludwig l'any 1721. A la revisió que féu Bach d'aquesta cantata l'any 1724 les flautes doblaran les violes. El recitatiu de què parlàvem és entonat pel baix encarnant la Vox Christi, i alterna fragments recitats amb breus ariosos.

El tercer moviment, Mein Gott, hier wird mein Herze sein (Déu meu: aquí estarà el meu cor),   repeteix la fusió entre recitats i ariosi, ara encomanats a soprano, tenor i baix acompanyats del cor. Es tracta d'un extens fragment que abasta la major part de la duració de la cantata. Les intervencions de tenor i baix seran interrompudes pel soprano, entonant fragments de les Lletanies Alemanyes de Luter, que seran contestades pel cor amb l'habitual Escolta'ns Déu nostre Senyor. Termes com rauben (privar), abfallen (caure) o Verfolgung (persecució) seran destacats amb les vocalitzacions corresponents.

El quart moviment constitueix l'única ària de la cantata, a càrrec del soprano i titulada Mein Seelenschatz ist Gottes Wort (La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima). Com és habitual a les cantates bachianes de joventut, es tractarà d'una ària curta i sense da capo, protagonitzada per les violes a l'uníson, que a la versió de Leipzig seran doblades de nou per les flautes dolces.

I la cantata conclourà amb la coral Ich bitt, o Herr, aus Herzens Grund (Jo et suplico, Senyor), vuitena estrofa d'un himne de Lazarus Spengler cantada amb una melodia que l'any 1525 es coneixia com la Cançó dels Lansquenets de Pavia, que aquí és cantada senzillament a capella, és a dir, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 18
GLEICHWIE DER REGEN UND SCHNEE VOM HIMMEL FÄLLT
Dominica Sexagesimae
Estrenada: entre 1713 i 1715. Reutilitzada a Leipzig el 13 de Febrer de 1724
Text: Erdmann Neumeister

1. SIMFONIA
 ***
2. RECITATIU (Baix)
Així com la pluja i la neu que cauen del cel
I no hi retornen, sinó que impregnen la terra,
La fecunden i la fan germinar,
De manera que ens dóna el gra per sembrar
I el pa per menjar;
Així és la paraula que surt de la meva boca:
No hi tornarà sense resultat,
Sense que faci el que se li encomana
I reeixi en la seva missió.
***
3. RECITATIU
(Tenor, Soprano, Baix, Cor)
Tenor
Déu meu: aquí estarà el meu cor.
Jo te l'obro en nom del meu Senyor Jesús.
Escampa-hi la teva semença
Com si fos a la bona terra
I que hi creixi i doni fruit per centuplicat!
Oh Senyor, Senyor, ajuda'm!
Senyor, fes fructificar la llavor!
Soprano
Insufla'ns el Teu Esperit i la Teva Força
Amb la Teva Paraula.
Cor
Escolta'ns Déu nostre Senyor!
Baix
Oh Pare Fidel, impedeix sobre tot
Que la malícia del diable ens aparti del camí
A mi i a tots els cristians.
Perquè tots els paranys del diable treballen
Per privar-nos de la Teva Paraula
I de la salvació eterna.
Soprano
Prostra Satanàs als nostres peus,
Cor
Escolta'ns Déu Nostre Senyor!
Tenor
Ai las! Què en són, de nombrosos
Els qui reneguen de la Paraula i de la Fe.
I com la fruita podrida, cauen
Quan ha de sofrir persecució.
Així, per evitar un dolor temporal,
Es precipiten vers un etern sofriment.
Soprano
Protegeix-nos com un pare
De la mort cruel i de les blasfèmies,
De la ràbia i de la fúria
Dels turcs i del Papa.
Cor
Escolta'ns Nostre Senyor!
Baix
Com aquell qui només pensa en el seu ventre
I oblida completament la seva ànima.
Perquè Mèmmon ha posseït nombrosos cors.
I per això la paraula no té prou força.
I quantes ànimes no té captives la voluptat?
Fins a tal punt les sedueix el món!
Aquest món que creuen el mateix Cel
I que per això les fa vagar lluny dels Cels!
Soprano
Cal fer retornar els perduts,
I tots aquells que han estat seduïts.
Cor
Escolta'ns nostre Senyor!
***
4. ÀRIA
La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima.
Tots els altres tresors
Són xarxes teixides per el món i per Satanàs
Per caçar les ànimes miserables.
Feu-los fora a tots!
La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima.
***
5. CORAL
Jo et suplico, Senyor,
Des del més profund de la meva ànima,
No retiris de la meva boca
La Teva santa Paraula.
Perquè el meu pecat i la meva falta,
No m'avergonyeixin gens,
Ja que jo poso tota la meva confiança
En la Teva misericòrdia.
I tot aquell qui creu en ella,
No ha de témer la mort.

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 84

Entre els cicles d'Epifania i Quaresma apareix un petit cicle de 3 setmanes anomenat Temps de Septuagèsima, denominació que dona a tot el cicle el primer dels tres diumenges de què consta, que és el que avui celebrem. Festivitat actualment extingida del calendari litúrgic, la Septuagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns 70 dies abans de la Pasqua de Resurrecció. Idèntic procediment denominarà les següents dues festivitats del cicle, els diumenges de Sexagèsima i Quinquagèsima, uns 60 i 50 dies abans de Pasqua respectivament.

Tres cantates conservem per al Diumenge de Septuagèsima, que cronològicament són les BWV 144, 92 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 84 ICH BIN VERGNÜGT MIT MEINEM GLÜCKE, obra estrenada a Leipzig el 9 de febrer de 1727.

El llibretista és anònim, tot i que molts hi veuen la mà de Christian Friedrich Henrici, més conegut pel pseudònim Picander. L'Evangeli del dia (Mt. 20, 1-16) presentava la paràbola dels veremadors que van ser pagats amb el mateix salari haguessin treballat tota la jornada o només una part. La resposta del propietari de la vinya als jornalers que protestaren inspira el missatge de la cantata: cal acceptar la voluntat divina encara que aquesta ens sembli injusta.

Alguns investigadors creuen que aquesta cantata va ser en origen una composició casolana, concebuda per al gaudi de la família Bach i, potser, destinada a Anna Magdalena, de la qual es diu que era una excel·lent cantant. El fet que la cantata presenti un dispositiu orquestral modest i exigeixi només la veu de soprano avalaria aquesta discutida hipòtesi. Sigui com sigui, en tot cas s'hauria tractat d'una obra profana que després fou parodiada, adaptant-li un text apropiat per al Diumenge de Septuagèsima.

S'inicia la cantata amb l'ària que li dona nom: Ich bin vergnügt mit meinem Glücke (Estic satisfet de la meva sort). Es tracta d'un plàcid moviment en mi menor, on destaca l'elaborada partitura de l'oboè. Aquesta serenor vol representar l'acceptació indiscutida de la voluntat divina expressada al text. En l'apartat vocal, destaquen les vocalitzacions sobre kleine Gaben (petits dons).

El segon moviment serà el recitatiu sec Gott ist mir ja nichts schuldig (Déu no em deu res), que donarà pas a una nova ària, la fantàstica Ich esse mit Freuden mein weniges Brot (Menjo amb alegria el meu trosset de pa), en la qual oboè i violí solista acompanyen el soprano a voltes a l'uníson, a voltes per separat, però sempre retrobant-se de nou al final de cada bifurcació. L'ambient de joia absoluta deriva en les vocalitzacions sobre termes tals com Herzen (cor), ruhig Gewissen (consciència tranquil·la),  fröhlicher Geist (ànima feliç) o Not (necessitat).

El recitatiu  Im Schweiße meines Angesichts (Amb la suor del front), acompanyat de tota la corda, condueix a la coral final Ich leb indes in dir vergnüget (Mentrestant viuré satisfet en Tu), que canta la dotzena estrofa de la coral de 1686 Wer Weiss, wie nahe mir mein Ende, obra d'Ämilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt amb una melodia de Georg Neumark força utilitzada per Bach, doblada per oboè i violí, mentre la resta d'orquestra es reparteix les veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 84
ICH BIN VERGNÜGT MIT MEINEM GLÜCKE
Dominica Septuagesimae
Estrenada: 9 de febrer de 1727
Text: anònim (possiblement Picander), amb una coral d’Ämilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt (1686)

1. ÀRIA (Soprano)
Estic satisfet de la meva sort
la que el Déu estimat m’ha assignat.
No em cal rica abundància,
per això li dono gràcies pels petits dons
dels quals ni tan sols en sóc digne.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Déu no em deu res
i si em dona quelcom
mostra així que m’estima;
no mereixo res d’Ell,
ja que el que faig és el meu deure.
Sí, encara que les meves obres semblin bones,
realment no he fet res suficientment recte.
Però l’ésser humà és tan impacient
que sovint es torba
quan el Déu estimat no el forneix
en abundància.
No ens ha alimentat i vestit,
des de temps remots gratuïtament,
i un dia ens elevarà
benaurats a la seva Glòria?
Per a mi és suficient
poder-me’n anar al llit sense gana.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Menjo amb alegria el meu trosset de pa
i, de cor, no envejo del pròxim allò que és seu.
Una consciència tranquil·la, una ànima feliç,
un cor agraït que lloa i elogia,
augmenta la felicitat
i endolceix la necessitat.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Amb la suor del front
disfrutaré, entretant, del meu pa,
i, quan al transcórrer de la meva vida
l’ocàs de la meva vida doni fi,
aleshores Déu em retornarà les monedes,
aleshores el Cel estarà obert.
Oh! Si obtingués aquest do
com a premi de Gràcia,
llavors no necessitaria res més.
***
5. CORAL
Mentrestant viuré satisfet en Tu
i moriré sense torbació,
estic conforme amb la Voluntat de Déu,
crec i n’estic totalment convençut:
per la teva Gràcia i per la sang de Crist
faràs que la meva Fi sigui bona. 

Traduïda per Núria Ayats

BWV 193

A les ciutats alemanyes de l'època de Bach es celebrava el Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució de la corresponent cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que, tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat, podria haver-se interpretat també en ocasió d'algun Ratsweschel. A totes aquestes caldria sumar almenys quatre cantates més de Ratsweschel, que per desgràcia s'han perdut.

Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 193 IHR TORE ZU ZION, una obra que, també per desgràcia, ens ha arribat incompleta.

La seva primera versió coneguda fou una cantata profana de felicitació al rei August el Fort de Saxònia i Polònia escrita l'any 1727 sobre text de Picander titulada Ihr Häuser des Himmels BWV 193a la qual, al seu torn, podria derivar d'una altra cantata profana de l'època de Köthen. Aquestes cantates de felicitació reial eren la manera amb què Bach s'assegurava el suport de la corona davant els constants conflictes amb les autoritats de Leipzig. Sigui com sigui, les dues obres s'han perdut.

La versió d'església que avui ens ocupa, com dèiem, ens ha arribat de forma parcial: Només conservem les particel·les d'oboès, cordes, soprano i contralt, havent perdut les parts de tenor, baix i continu. L'anàlisi del que ens resta i la destinació de l'obra fa evident que hi devia haver també trompetes i timbales. A la vista d'això, algunes integrals com la de Harnoncourt i Leonhardt opten per no enregistrar aquesta cantata, tot i existir-ne diverses reconstruccions, entre elles les de Reinholdt Kubik i Ton Koopman.

Hem esmentat l'autoria de Christian Fiedrich Heinrici (Picander) del text de la cantata d'homenatge al rei, essent doncs gairebé segura també seva la confecció de la versió religiosa, que podria haver estat estrenada a Leipzig el 25 d'agost de 1727 o, en tot cas, en una data posterior.

El cor inicial devia ser esplèndid, a jutjar per les reconstruccions. S'estructura en tres parts de ritme dinàmic i sense una polifonia gaire densa, estil típic de les cantates profanes de Bach. La lleugera tremolor sobre el terme Wohnungen (hostatges) prové de la versió profana, on s'al·ludia al titil·lar dels estels (ihr scheinenden Lichter).

El recitatiu de soprano Der Hüter Israels entschläft noch schlummert nicht (El guardià d'Israel no dorm ni descansa) condueix a l'ària Gott, wir danken deiner Güte (Senyor, agraïm les teves mercès), la qual arrenca amb un extens ritornello de 32 compassos a ritme de minuet en 3/8, de nou un indici d'un probable origen profà. El soprano està acompanyat de cordes i oboès a l'uníson, i la forma da capo origina l'habitual estructura d'ària en tres seccions.

Prendrà ara el relleu el contralt, amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària. El primer es titula O Leipziger Jerusalem, vergnüge dich an deinem Feste (Oh Leipzig, nova Jerusalem, Gaudeix de la teva festa!) i donarà pas a l'ària Sende, Herr, den Segen ein (Envia'ns, Senyor, la teva benedicció), en la qual destaca l'elaborada partitura de l'oboè solista, que segons alguns autors com F. Smend apuntaria a l'època de Köthen.

El que seria sisè moviment, un recitatiu del tenor, ha desaparegut sense deixar rastre, així que a les reconstruccions s'ha hagut d'escriure de nou. I la cantata conclou amb la indicació Chorus repetatur ab initio, és a dir, que cal repetir el cor inicial. Es tracta d'un recurs molt rarament emprat per Bach, que també apareix a la cantata BWV 172, i que conclou l'obra en l'ambient de magnificència que un Ratsweschel requeria.

J.M.S.

Cantata BWV 193
IHR TORE ZU ZION
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: Probablement el 25 d'agost de 1727. 
Basada en una anterior versió profana, BWV 193a.
Text: segurament de Picander, amb fragments extrets dels Salms.

Cantata parcialment extraviada, ha requerit ésser reconstruïda.

1. COR
Portes de Sió, hostatges de Jacob, alegreu-vos!
Déu és la joia dels nostres Cors,
Som el ramat de les seves pastures,
Etern és el seu reialme.
***
2. RECITATIU (Soprano)
El guardià d'Israel no dorm ni descansa.
En tot moment el seu rostre
És l'ombra de la nostra destra
I la terra sencera
Ens regala abundants collites.
Qui podrà doncs, Senyor,
Lloar-te com et mereixes?
***
3. ÀRIA (Soprano)
Senyor, agraïm les teves mercés
Car el teu esperit paternal
Romandrà per sempre més.
Tu perdones les males accions,
Tu escoltes quan preguem,
Així vingui a Tu tota carn mortal.
***
4. RECITATIU (Alt)
Oh Leipzig, nova Jerusalem,
Gaudeix de la teva festa!
La Pau és dins els teus Murs,
Són a punt els escons del Consell
I la Justícia preval als Palaus.
Ah! Si us plau, que la teva Glòria i la teva Llum
Segueixin així per sempre!
***
5. ÀRIA (Alt)
Envia'ns, Senyor, la teva benedicció.
Fes que augmentin i perdurin
Aquells qui en nom teu governen
I protegeixen els desvalguts!
Envia'ns, Senyor, la teva benedicció.
***
El moviment 6, un recitatiu per a tenor, s'ha perdut.
L'indicació Chorus repetatur ab initio estableix 

la repetició del cor inicial a mode de cloenda.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 14

Dues cantates conserva el catàleg per al Quart diumenge d'Epifania, les BWV 14 i 81. Serà la primera d'elles la que mirarem de conèixer una mica millor, la cantata BWV 14 WÄR GOTT NICHT MIT UNS DIESE ZEIT, una cantata singular ja que podria tractar-se de la darrera cantata d'església escrita per Bach.

Efectivament, tot i tenir les característiques de les cantates corals de 1724-25, la partitura de la cantata BWV 14 està datada pel propi Bach  a 30 de gener de 1735. I és ben lògic, ja que l'any 1725 no hi va haver un Quart diumenge d'Epifania, per la qual cosa Bach devia guardar el text per a quan fos necessari. Deu anys més tard l'utilitzà i, que sapiguem, fou la darrera vegada que Bach estrenà una nova cantata religiosa. A partir de 1735 només ens consta la composició ex professo de cantates profanes. El món de les cantates d'església es limitarà a ocasionals revisions i paròdies de cantates anteriors, però no a obres de nova planta.

L'Evangeli del dia narrava la tempesta al llac de Genesaret calmada per Jesús, la qual cosa inspira a l'anònim llibretista la idea que sense l'ajuda divina la humanitat estaria perduda. Per a transmetre aquest principi, utilitza un himne del propi Martí Luter de 1524, adaptació del salm 124 i que dona nom a la cantata.

Aquesta arrenca amb un enorme motet de 6 seccions, sense l'habitual introducció orquestral. Es tracta d'un dens cor replet de subtileses musicals i conceptuals que sorprèn en encomanar el cantus firmus de la melodia coral a la trompa i els oboès, i no pas a cap secció del cor.

El segon moviment serà l'ària de soprano Unsre Stärke heißt zu schwach (Les nostres forces són febles), brillantíssim concertant a càrrec de tota la corda i la trompa desfermada. De ser certa la datació de l'obra, estaríem davant la darrera gran ària per a trompa o trompeta de Bach. A més de la virtuosa partitura per a aquest instrument, són destacables les vocalitzacions sobre widerstehen (resistir). A la secció central, com d'habitud, la veu es quedarà sola amb el baix continu.

L'eix de la cantata el constituirà el recitatiu de tenor Ja, hätt es Gott nur zugegeben (Si Déu ho hagués realment volgut), en el qual es suggereix musicalment el mar embravit. El quart moviment serà l'ària Gott, bei deinem starken Schützen (Déu, amb la vostra protecció potent), on el baix construeix amb els dos oboès un dens concertant  sustentat pel baix continu, en el qual retrobarem la suggestió musical de les onades.

I la cantata conclourà amb la coral Gott Lob und Dank, der nicht zugab (Lloances i gràcies al Senyor), entonació a capella de la tercera estrofa de la coral de Luter que ha inspirat la que podria ser la darrera cantata religiosa de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 14
WÄR GOTT NICHT MIT UNS DIESE ZEIT
Dominica 4 Post Epiphanias
Estrenada: 30 de gener de 1735
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter
1. COR
Si Déu no hagués estat amb nosaltres,
Així ho ha de proclamar Israel,
Si Déu no hagués estat amb nosaltres,
Hauríem estat a punt de desaparèixer
Car som una pobre gent,
Menyspreada pels Fills del Homes
Que ens han fustigat.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Les nostres forces són febles
Per resistir els enemics.
Sense l'ajuda de l'Altíssim
La seva tirania
Ens hagués exterminat.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Si Déu ho hagués realment volgut
Ja fa temps que no hi seríem,
Ens haguessin esclafat
Encegats per la seva ràbia.
El seu gran odi
Talment onades violentes
Ens hauria submergit
En aigües escumoses
I res hauria aplacat tal temporal.
***
4. ÀRIA (Baix)
Senyor, amb la teva poderosa protecció
Restem lliures d'enemics.
Quan aquests, talment onades salvatges,
Ens envesteixen amb fúria
La teva mà ens protegeix.
***
5. CORAL
Lloances i gràcies al Senyor
Que no ha permès que ens atrapin.
Talment un ocellet, la nostra ànima
Ha escapat del parany de l'ocellaire:
La xarxa s'ha trencat,
Heu-nos ací lliures.
El Nom del Senyor ens protegeix,
El Déu del Cel i de la Terra.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 157

Quatre cantates es conserven per a la festa de la Purificació de Maria, la Candelera, que s'esdevé el segon dia de febrer. Juntament amb l'Anunciació (25 de març) i la Visitació (2 de juliol) constitueix la terna de festivitats marianes del calendari litúrgic luterà. Les cantates en qüestió són les BWV 83, 125, 157 i 82. Les BWV 158 i 161 sembla que alguna vegada també van ser executades en aquesta festivitat i la BWV 200 fins fa pocs anys també es considerava de la Purificació, tot i que actualment s'ha  descartat  en atribuir-se la seva autoria a G.H. Stölzel. De totes elles, analitzarem tot seguit la cantata BWV 157 ICH LASSE DICH NICHT, DU SEGNEST MICH DENN.

L'origen de la cantata és molt incert. La còpia més antiga conservada va pertànyer a Christian Friedrich Penzel (mort l'any 1778), Kantor a Merseburg, ciutat de les rodalies de Leipzig, i avui en dia es guarda a la Staatsbibliothek de Berlin. Al manuscrit hi consta la seva destinació per a la festivitat  de la Purificació.

Ara bé, existeix una línia d'investigació que deriva cap a un possible origen com a cantata funeral. Efectivament, el 6 de febrer de 1727 es celebrà a la vila de Pomssen, a uns vint kilòmetres de Leipzig, el funeral de Johann Christoph von Ponickau, magistrat de la cort de Saxònia. El sermó es publicà, juntament amb els llibrets de dues cantates que, hom suposa, van ser-hi interpretades. I resulta que el primer d'ells, escrit pel col·laborador habitual de Bach a Leipzig Christian Friedrich Henrici Picander, és exactament el de la cantata BWV 157. Podria ser que Bach hagués escrit la cantata per a aquest funeral i, després, haver-la destinat a la festivitat de la Purificació? El fet que el dispositiu musical de la cantata sigui més aviat modest avala la tesi de la seva execució a Pomssen. Sigui com sigui, l'obra hauria estat interpretada com a cantata d'església a Leipzig per la Candelera d'algun any posterior al 1727, ja que aquell any és segura l'estrena de la cantata BWV 82.

En tot cas, el text de la cantata és idoni per a la Purificació, ja que Picander s'inspirà en l'Evangeli del dia (Lluc 2,9) i l'entonació per part de Simeó de l'himne Nunc dimittis:

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.  

Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

D'aquí es deriva  una reflexió sobre la mort com a trànsit feliç cap al reialme de Déu, una visió de la mort habitual en Bach i que és present a totes les cantates conservades per al dia de la Purificació.
S'inicia la cantata amb el duet de tenor i baix que la intitula, Ich lasse dich nicht, du segnest mich denn! (No et deixaré, fins que no em beneeixis!), un intens moviment que ens submergeix en un ambient de profunda imploració, amb els cantants acompanyats de la intricada polifonia canònica en què s'embranquen el violí, l'oboè i la flauta.

El tenor es quedarà sol amb l'oboè d'amore i el baix continu a la següent ària, Ich halte meinen Jesum feste (M’aferro a Jesús amb afany). Aquí segueix d'alguna manera el clima suplicant de l'inici, tot i que sensiblement alleugerit. Destaquen alguns passatges virtuosos de l'oboè, així com certes vocalitzacions sobre termes com halte (m'aferro) o Gewalt (afany).

Encara participa el tenor del tercer moviment, el recitatiu acompanyat Mein lieber Jesu du (O tu, estimat Jesús meu), que donarà pas a l'extraordinària ària amb recitatiu Ja, ja, ich halte Jesum feste (Sí, sí, m'aferro amb ànsia a Jesús). Aquí es troba Bach amb un text molt extens, que és dividit en seccions on s'alternarà una absolutament deliciosa ària amb els passatges recitats, tot a càrrec del baix. L'ària és un concertant a tres de baix, violí i flauta amb continu, on destacaran les vocalitzacions sobre feste (fermament, amb ànsia) Kronen (coronats) o efreut (goig). Jo sempre he fet broma amb aquesta ària, traduint-la com "Sí, sí, me'n vaig de festa amb Jesús". Crec que el meu text li escauria a la perfecció...

La cantata conclou amb la breu i senzilla coral Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús) de Christian Keymann cantata amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt, la qual apareix també en alguna altra cantata com la BWV 124.

J. M. S.

Cantata BWV 157
ICH LASSE DICH NICHT, DU SEGNEST MICH DENN
Segurament una Cantata Funeral en origen, 

destinada més tard a la Festo Purificationis Mariae (La Candelera)
Estrenada: Probablement el 1727
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander" (1727), 

amb coral final de Chriatian Keymann (1658)

1. ÀRIA – DUET  (Tenor, Baix)
No et deixaré, fins que no em beneeixis!
***
2. ÀRIA (Tenor)
M’aferro a Jesús amb afany,
No el deixo per a res del món.
Ell és el meu únic resguard,
Per això, ma fe s’agafa amb braó
Amb el seu beneït esguard;
Perquè aquest és el consol millor.
M’aferro a Jesús amb afany.
***
3. RECITATIU (Tenor)
O tu, estimat Jesús meu
Com sofreixo dol i pena
Per a mi Tu ets l’alegria
En l’angoixa, placidesa,
I en l’ànsia, mon plàcid llit;
No és fidel la gent perversa:
Potser un jorn es fongui el Cel
I el goig del món com bromera;
Jesús, si no et puc tenir,
Amb qui trobaré defensa?
No et deixaré, doncs, mai més,
La teva Gràcia hauré per sempre.
***
4. ÀRIA, RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Sí, sí, m'aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
Doncs, Salvador meu, jo no et deixo,
Que així, és amb mi el teu amor.
Ah, i quant deliciós
És per a mi el meu taüt
Perquè tinc als braços Jesús!
Joiós, el meu esperit, pren alè!
Sí, sí, m’aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
O estatge diví!
Vine, dolça mort, agafa’m, anem!
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
O quin goig que sent!
En desfer-me avui mateix
De tot aquest món ominós
Jesús, m’espera al cel, generós
Doncs, Salvador meu jo no et deix,
Que així, és amb mi el teu amor.
***
5. CORAL
No deixaré el meu Jesús,
Sempre aniré al seu costat;
Crist, em guiarà dia a dia
Pels rierols de la vida
Sortós qui, com jo, pot cantar:
No deixaré el meu Jesús.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 156

El Tercer diumenge d'Epifania ha estat afortunat pel que fa a les cantates que hi són destinades, ja que se'n conserven fins a quatre, que són les BWV 72, 73, 111 i 156, que serà la que ara mirarem de conèixer una mica millor.
La cantata BWV 156 ICH STEH MIT EINEM FUSS IM GRABE és una cantata de les darreries de la dècada de 1720, quan Bach sembla que es dedicà a completar els forats que havien quedat als cicles de cantates dels seus primers anys a Leipzig. La investigació situa la seva estrena en aquesta ciutat el 23 de gener de 1729. Com les quatre cantates d'aquest diumenge, el text s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 8, 1-13) per a exaltar la submissió del creient a la voluntat divina. Com en moltes obres tardanes de Bach, el text és del recaptador fiscal i poeta amateur Christian Friedrich Henrici, més conegut pel pseudònim Picander, que el publicà tres anys més tard. Hi utilitzarà dues corals luteranes, als moviments inicial i final.

S'inicia la cantata amb una dolça simfonia per a oboè solista que no és res més que una reutilització del moviment central del Concert per a Clavecí en Fa menor BWV 1056 el qual, al seu torn, sembla derivar d'un concert per a violí anterior. Aquí la part solista serà, lògicament, molt menys ornamentada que a  la versió per a teclat. A mode de curiositat convé esmentar que la partitura del concert fou tan detallada per Bach que el seu ex-alumne Johann Adolph Scheibe en féu crítica en un document de 1737 que encetà certa polèmica sobre si les ornamentacions han de ser establertes pel compositor o deixades a voluntat de l'intèrpret.

La part vocal arrencarà amb l'ària i coral de tenor i soprano que intitula la cantata: Ich steh mit einem Fuβ im Grabe (Ja tinc un peu dins de la fossa). El tema descendent de violins i violes vol suggerir el davallament a la tomba. Sobre ell, el tenor sosté el terme stehe (ja tinc) amb una llarga nota que és abandonada en el moment en que el soprano comença a entonar la coral Mach's mit mir Gott, nach deiner Güt de Bartholomäus Gesius. Ambdós textos acabaran establint una molt efectiva  juxtaposició conceptual.

Seguirà el recitatiu de baix Mein Angst und Not (Les meves pors i misèries), que acabarà en arioso per a cantar l'ànsia, tan habitual en Bach, de deixar ja el món dels vius per a passar al reialme de Déu.

L'esperit de la simfonia inicial reapareixerà en la deliciosa ària Herr, was du willt, soll mir gefallen (Senyor, el que tu vols, ja em plau), un magnífic concertant de contralt, oboè i violins a l'uníson que, al meu modest parer, s'ens mostra en tot el seu esplendor a les versions que l'interpreten a un ritme viu més que no pas a les que pequen de certa lentitud. Les 9 notes del tema de capçalera esdevenen omnipresents al llarg de tota la peça i en tots els seus  nivells, mentre que a la part vocal es destaquen convenientment termes com Sterben (morir), Freude (joia) i Leiden (sofriment).

Aquesta fantàstica ària condueix al penúltim moviment: Und willst du, dass ich nicht soll kranken (I si tu vols, que no em posi malalt), de nou un recitatiu encomanat al baix que prepara conceptualment l'arribada de la coral final, reexposició del concepte bàsic de la cantata: Herr, wie du willt, so schicks mit mir (Fes de mi, el què en vulguis, Senyor), una coral de Kaspar Bienemann de 1582 cantada senzillament a capella amb una melodia que apareix a Estrasburg l'any 1525.

J.M.S.

 Cantata BWV 156
ICH STEH MIT EINEM FUSS IM GRABE
Dominica III Post Epiphanias
Estrenada: Molt probablement el 23 de gener de 1729
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander"
1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Tenor) i CORAL (Soprano)
Ja tinc un peu dins la fossa,
Déu, fes de mi el què et sembli bé ,
El meu cos hi caurà aviat,
Ajuda’m en el meu sofriment,
Vine, si tu ho vols, Déu estimat,
El què t’imploro no m’ho pots negar
Ja he agençat la meva llar.
Quan la meva ànima li calgui partir
Pren-la, Senyor, amb les teves mans.
Fes, només, que tingui un joiós final!
Tota cosa és bona, si és bona la seva fi.
***
3. RECITATIU (Baix)
Les meves pors i misèries,
La meva vida i la meva mort
Són, Déu estimat, a les teves mans;
Gira vers mi també, doncs,
Els teus ulls compassius.
Si m’ajeus al llit de dolor
Per culpa dels meus pecats
Déu meu et prego, per favor,
Que sigui més gran la teva pietat
Que el teu braç inquisidor;
Altrament, si per a mi tens decidit
Que em cal abaltir-me d’aflicció,
Ja hi estic disposat,
Que es faci en mi el què tu vols;
No em deixis en pau, tira endavant,
Fes que no duri gaire la meva amargor;
Com més romangui ací, iré cap allí més tard.
***
4. ÀRIA (Alt)
Senyor, el què tu vols, ja em plau
Car, el teu consell molt val.
En la joia,
En el sofrir,
En la mort, els precs i els plors
Que tothora es faci en mi,
El què tu vols, Senyor.
***
5. RECITATIU (Baix)
I si tu vols, que no em posi malalt,
Te’n donaré mercès de tot cor!
Fes-me també, de més a més,
Que en el meu cos sanitós
Hi romangui sempre una ànima
Amb cap malura pitjor.
Dóna-li cura amb esperit i paraula,
Ja que això és ma salvació,
I si el meu cos i la meva ànima s’afebleixen,
Sigues tu, oh Déu, el meu conhort
i un bocí del meu cor!
***
6. CORAL
Fes de mi, el què en vulguis, Senyor,
En la vida i en la mort;
Només tu ets el meu anhel,
Senyor, fes que no sigui condemnat!
Que em sostingui en el teu favor,
Si et plau, dóna’m també fermetat,
Puix, el què tu vols sempre és millor.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 13

Per al Segon diumenge després d'Epifania  es conserven, per ordre de composició, les cantates BWV 155, 3 i la que tot seguit analitzarem, la Cantata BWV 13 MEINE SEUFZER, MEINE TRÄNEN, que fou estrenada a Leipzig el 20 de gener de 1726, una setmana després que la BWV 32 amb la qual comparteix autor. Efectivament, ambdues foren publicades l'any 1711 dins un cicle de cantates de Georg Christian Lehms, bibliotecari i poeta de la cort de Darmstadt que va morir als 33 anys. Es conserven deu de les seves cantates musicades per Bach, a més d'una que s'ha perdut.

Lehms s'inspira en l'Evangeli del dia, que narrava l'episodi de les noces de Canà, i en concret en la sentència de Jesús La meva hora encara no ha arribat. A partir d'ella elabora una cantata amb dues parts ben diferenciades conceptualment, però d'estructura similar: Una ària, un recitatiu i una coral cadascuna, tot i que col·locats en ordre divergent. La primera part estarà impregnada d'un ambient depressiu per la manca de Jesús, però a la segona s'obrirà el cel per a deixar entreveure la llum de l'esperança.

Arrenca la cantata amb l'ària de tenor que la intitula, Meine Seufzer, meine Träne (Els meus sospirs i les meves llàgrimes), un feixuc moviment replet d'efectes emotius on podem sentir els sospirs, plors, patiment i mort de què parla el text. Sobre el baix continu evolucionen dues flautes dolces, instrument que Bach generalment associa al més enllà, i un oboè da caccia que amb les seves cadències vol il·lustrar el davallar de les llàgrimes.

Seguirà el recitatiu de contralt Mein liebster Gott lässt mich (Jo et crido i ploro en va), en el qual Bach es reserva els quatre darrers compassos per a destacar el terme flehen (implorar) amb una corprenedora vocalització.

La primera part de la cantata conclou amb la coral, també entonada pel contralt, Der Gott, der mir hat versprochen (El Déu que m'havia promès). En ella, les cordes acompanyen el cantant amb un ritme puntejat i en mode major que comença a esvair l'ambient depressiu imperant des de l'inici.

El segon tram de la cantata arrenca amb el recitatiu de soprano Mein Kummer nimmet zu (Els meus turments s'agreugen), que donarà pas a l'ària del baix Ächzen und erbärmlich Weinen (Per què serveixen els laments i els plors pietosos), la qual arrenca en un clima obscur per mitjà del creuament dels intervals del violí i les flautes a l'uníson amb els cromatismes descendents del cantant. Amb el pas dels compassos, però, el clima s'aclarirà lleugerament fins a arribar al terme Freudenlicht (raig de bondat), que serà degudament vocalitzat.

I la cantata conclourà amb la coral So sei nun, Seele, deine (Retroba, ànima meva, qui t'ha creat), que canta a capella una melodia del segle XV anomenada Innsbruck, ich muss dich lassen, la qual apareix dues vegades a la Passió Segons Sant Mateu (números 10 i 37). El text és la darrera estrofa de l'himne In allen meinen Taten de Paul Fleming (1642), el qual serà musicat íntegrament l'any 1734 a la cantata BWV 97.

J.M.S.

Cantata BWV 13
MEINE SEUFZER, MEINE TRÄNEN
Dominica 2 Post Epiphanias
Estrenada: 20 de gener de 1726
Text: Georg Christian Lehms

1. ÀRIA (Tenor)
Els meus sospirs i les meves llàgrimes
No es poden comptar.
I si tots els dies són tristos per mi,
I la desesperació no se'n va,
Ai las! Tots aquests turments
Em portaran a la mort.
***
2. RECITATIU (Alt)
Jo et crido i ploro en va:
El meu estimat Déu m'ha abandonat en la desesperació
I no em vol consolar.
I malgrat això, veig lluny l'hora del reconfort,
Però encara em cal
Implorar en va.
***
3. CORAL (Alt)
El Déu que m'havia promès
La seva assistència en tot moment
Es fa buscar en va
Entre la tristesa.
Ai las! I no serà que sent
Una cruel còlera contra mi?
O és que no pot, no vol
Com abans tenir pietat dels pobres?
***
4. RECITATIU (Soprano)
Els meus turments s'agreugen,
I no em deixen en pau,
El meu descoratjament culmina,
I res minva la meva misèria,
De manera que esdevindré impassible.
Les nits d'insomni
Afeixuguen el meu cor,
I es per això que canto desesperadament.
I tot i això, ànima meva, no et rendeixis,
Tingues ànim en la teva desgràcia:
Perquè aviat Déu transformarà
La copa de l'amargura en vi de festa,
I llavors et sadollarà d'infinits plaers.
***
5. ÀRIA (Baix)
Per què serveixen els laments i els plors pietosos
Quan s'és malalt de sofriment?
Però qui mira cap al cel
I hi busca consol
Veurà aviat un raig de bondat
Que travessarà el seu cor ple de tristesa.
***
6. CORAL
Retroba, ànima meva, qui t'ha creat,
I tingues-li confiança;
Estiguis com estiguis,
El teu Pare al lloc més alt dels Cels
Sempre t'auxiliarà.

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 32

Els diumenges entre l'Epifania i la Septuagèsima constituïen, al calendari litúrgic de temps de Bach, un cicle que depenent de la data de la Pasqua podia contenir fins a 6 diumenges. Per al primer d'ells es conserven, per ordre cronològic, les cantates BWV 154, 124 i la que ara tractarem, la cantata BWV 32 LIEBSTER JESU, MEIN VERLANGEN que s'estrenà a Leipzig el 13 de gener de 1726.

El seu llibret és obra de Georg Christian Lehms, bibliotecari i poeta de la cort de Darmstadt que va morir als 33 anys. Lehms publicà l'any 1711 un cicle complet de cantates de les quals se'n conserven deu musicades per Bach, a més d'una que s'ha perdut. Entre elles estan la BWV 32 i la BWV 13, estrenada el diumenge següent.

Lehms estructura el text d'aquesta cantata a mode d'un diàleg entre l'ànima (soprano) i Jesús (baix), partint de l'Evangeli del dia (Lluc 2, 40-52) que narrava la distracció del petit Jesús, a qui llurs pares trobaren finalment al Temple de Jerusalem discutint amb els sacerdots. L'anhel per trobar Jesús esdevindrà doncs el missatge principal de la cantata, que musicalment podria derivar, almenys en part, d'una obra profana de l'època de Köthen.

Aquesta s'inicia amb l'ària de soprano que li doña nom:  Liebster Jesu, mein Verlangen (Estimat Jesús, desig meu), reposat moviment encapçalat per l'oboè, que dialogarà amb el cantant  sobre un fons de cordes que cerca suggerir els sospirs d'aquell qui anhela quelcom. El clima només s'alterarà sobre els termes erfreue mich (fer content) i umfange mich (abraçar).

El següent moviment serà el recitatiu del baix Was ists, dass du mich gesuchet? (Per què em busques?), la resposta evangèlica que Jesús donà als seus pares quan el trobaren al Temple. La Vox Christi seguirà transitant la cantata amb l'ària Hier, in meines Vaters Stätte (Aquí, a la Llar de mon Pare), alegre moviment protagonitzat pel violí solista i amb un cert ritme de giga.

El diàleg entre Jesús i l'ànima s'intensifica als següents moviments: Primer, al recitatiu Ach! heiliger und großer Gott (Ah, Sant i Gran Déu!) sustentat per les cordes i, després, al duet Nun verschwinden alle Plagen (Ja se'n van tots els dolors), un dels més bonics i joiosos de Bach, amb els cantants arrossegats pels vius passatges del violí i els salts melòdics de l'oboè a una proclamació de felicitat plena.

La coral final, Mein Gott, öffne mir die Pforten (Déu meu, obre'm les portes), és obra de Paul Gerhardt i ha hagut de ser afegida per Bach, ja que el llibret original de Lehms acabava amb el duet abans esmentat. La seva melodia apareix al segle XV als Salms Francesos i devia agradar especialment a Bach, que l'utilitza en sis cantates més.

J.M.S.

Cantata BWV 32
LIEBSTER JESU, MEIN VERLANGEN
Dominica 1 Post Epiphanias
Estrenada: 13 de gener de 1726
Text: G. Christian Lehms, coral final de P. Gerhard
Soprano = Ànima
Baix = Jesús

1. ÀRIA (Soprano)
Estimat Jesús, desig meu,
Digues on puc trobar-te!
Tan aviat et perdré
I ja no et sentiré al meu costat?
Ah, protector meu! fes-me content,
Deixa que t'abraci ple de felicitat.
***
2. RECITATIU (Baix)
Per què em busques?
No saps que haig d'ocupar-me
De les coses del meu Pare?
***
3. ÀRIA (Baix)
Aquí, a la Llar de mon Pare
Una ànima afligida m'ha trobat.
Aquí, segur que tu em trobaràs,
Per unir ton cor al meu,
Per que aquesta és la meva Llar.
4. RECITATIU (Soprano, Baix)
***
S: Ah, Sant i Gran Déu!
Al teu costat desitjo
Cercar consol i ajuda.
B: Si repudies les futileses terrenals
I segueixes només aquest camí
Podràs viure allà baix i aquí dalt.
S: Acollidora és la teva Llar
Senyor, Déu dels Exèrcits!
La meva ànima desitja ardentment
Allò que només brilla a casa teva.
El meu cos i ànima s'exalten
En el Déu vivent:
Jesús, el meu cor serà eternament teu!
B: Així doncs seràs feliç,
Car el teu cor i la teva ànima
Són inflamats d'amor per Mi.
S: Ah! Aquestes paraules
Que m'han transportat
Lluny de la confusa Babel,
Les guardaré dins el cor amb devoció.
***
5. DUETTO (Soprano, Baix)
Ja se'n van tots els dolors,
Ja se'n van totes les penes.
Ara ja no et vull deixar,
Ara vull abraçar-te.
Ara el cor se m'exalta
I proclama, ple de joia:
Ja se'n van van tots els dolors,
Ja se'n van totes les penes.
***
6. CORAL
Déu meu, obre'm les portes
D'aquesta Gràcia i aquesta Bondat.
Fes-me, en tot moment i en qualsevol lloc
Tastar la teva dolçor.
Estima'm i encoratja'm
Per tal que novament
Et pugui abraçar i estimar
Tan fort com em sigui possible,
I que mai et pugui decebre.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 123

Al calendari litúrgic de temps de Bach la festa de l'Epifania, la Diada de Reis, tancava el cicle nadalenc. Tot i la seva importància, només resten dues cantates que hi siguin destinades, deixant de banda la sisena i última de l'Oratori de Nadal: són les BWV 65 i 123. Tot seguit ens centrarem en la segona d'elles, la cantata BWV 123 LIEBSTER IMMANUEL, HERZOG DER FROMMEN, obra estrenada a Leipzig el 6 de gener de 1725.
Forma part del cicle, tantes vegades esmentat, de les cantates corals que Bach compongué durant el seu segon any a la Cantoria de Sant Tomàs. En aquest cas, fou un coral d'Ahasverus Fritsch de 1679 el que inspirà l'anònim llibretista, que en el seu estil habitual conservà la literalitat de les estrofes inicial i final i reelaborà lliurement les intermèdies. El resultat és un text que no té res a veure amb l'Epifania del Senyor (ni, de fet, amb el Nadal pròpiament dit), centrant-se en una exaltació genèrica de la figura de Jesús enfrontada a la corruptibilitat del món material.
S'inicia la cantata amb l'habitual fantasia sobre el coral que la inspira i la intitula: Liebster Immanuel, Herzog der Frommen (Estimadíssim Emmanuel, príncep dels creients). La seva melodia és original de Johann Rudolf Ahle, un dels antecessors de Bach com a organista a Mühlhausen. El tema de la capçalera esdevé omnipresent tant a l'orquestra com al cor, tot i que en molts moments no resulti evident. A tall d'exemple, dels vint compassos d'introducció orquestral, només en dos no hi apareix. Sobre el dens teixit orquestral, el cor entonarà les frases de manera generalment homòfona excepte en alguns passatges, on despuntarà certa polifonia.
Un breu recitatiu de contralt donarà pas a l'ària Auch die harte Kreuzesreise (Ni el dur camí de la Creu), un feixuc concertant del tenor amb dos oboès d'amore sustentats pel continu on destaca la tremolor amb què es canta el terme schreckt (espantar). La secció central s'accelera fugaçment per tal d'il·lustrar l'esclat de les tempestes present al text amb una llarguíssima vocalització sobre toben (tempestes).
Del recitatiu del baix Kein Höllenfeind kann mich verschlingen (Cap enemic infernal podrà devorar-me) resulta remarcable el tractament que dona Bach a la paraula Tod (Mort). El baix s'encarregarà també de l'ària Laß, o Welt, mich aus Verachtung (O món si vols em pots humiliar), deliciosa peça capitanejada per la flauta travessera. La seva virtuositat recorda la d'aquelles àries de flauta que Bach introduí a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 (veure BWV 9). Diversos termes seran destacats amb llargues notes sostingudes en el temps: Betrübter Einsamkeit (solitud desolada), bleibet (restar) i alle Zeit (en tot moment).
Aquesta bella ària conduirà al coral final, Drum fahrt nur immer hin, ihr Eitelkeiten (Doncs fugiu per sempre, fatues buidors), on la melodia d'Ahle es canta a cappella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura. Destaca, però, la indicació present al manuscrit de cantar en piano la repetició del darrer vers, Bis man mich einsten legt ins Grab hinein (Fins al dia que davalli a la tomba).

J.M.S. 

Cantata BWV 123
LIEBSTER IMMANUEL, HERZOG DER FROMMEN
Festo Epiphanias
Estrenada: 6 de gener de 1725
Text: anònim, basat en un Himne d'Ahasverus Fritsch (1679)

1.COR
Estimat Immanuel, Príncep dels creients,
Tu, Salvació de la meva Ànima, vine, afanya't!
Tu, Tresor suprem, m'has pres el Cor
Que es consumeix d'amor i sospira ardentment per Tu.
Res pot en aquest món
Ser-me més preuat
Que retenir Jesús, per sempre, al meu costat.
***
2. RECITATIU (Alt)
La dolçor celestial, la joia dels escollits
M'omplen ja en aquest món el cor i el pit
Quan pronuncio el nom de Jesús
I reconec les obres del seu sibil·lí Manà.
Així com la rosada esponja la terra àrida
El meu cor és també,
En el perill i el dolor,
Menat cap al consol pel poder de Jesús.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ni el dur camí de la Creu
Ni l'amarg aliment de les llàgrimes
Aconseguiran espantar-me.
Quan esclatin les tempestes
Jesús em cobrirà
De Salvació i Llum.
***
4. RECITATIU (Baix)
Cap enemic infernal podrà devorar-me,
La consciència acusadora restarà muda.
Per què m'hauria d'encerclar la multitud enemiga?
La Mort resta impotent,
La victòria m'és destinada
Car ha aparegut Jesús, el meu Salvador.
***
5. ÀRIA (Baix)
Deixa'm, Món, per despit
En una solitud desolada.
Jesús, encarnat,
Accepta el meu sacrifici
I resta amb mi en tot moment.
***
6.CORAL
Passeu doncs de llarg, vanitats.
Tu, Jesús, Tu ets Meu i Jo sóc Teu.
Vull apartar-me del Món i establir-me en Tu,
Que ets al meu Cor i als meus Llavis.
Que la meva Vida sencera
Et sigui consagrada
Fins al dia que davalli a la tomba.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 41

La Festa de la Circumcisió de Crist era com s'anomenava oficialment al dia de Cap d'Any en la litúrgia luterana de temps de Bach. Ha volgut el destí que aquesta festivitat sigui especialment afortunada quant a la preservació de les cantates que hi són destinades, ja que se n'han conservat cinc a més de la quarta de l'Oratori de Nadal: Són les BWV 16, 41, 143 (obra dubtosa), 171 i 190, de les quals serà la BWV 41 JESU, NUN SEI GEPREISET la que avui analitzarem.

Es tracta de la cantata del segon Any Nou de Bach a Leipzig, ciutat on fou estrenada el primer dia de 1725, en ple cicle de les cantates corals, obres totes elles inspirades en les corals tradicionals de l'església luterana. La cantata BWV 41 es basa en una coral de Johannes Herman de 1593, la qual ja havia estat utilitzada un any abans a la cantata BWV 190. Les estrofes extremes són musicades literalment als moviments 1 i 6, mentre que la resta són lliurement elaborades. Al cinquè moviment l'anònim llibretista inclou també una lletania de Luter.

Arrenca la música, d'acord amb l'ambient de pompositat festiva que la jornada requereix, amb el gran cor que dona nom a la cantata: Jesu, nun sei gepreseit (Jesús, sigues glorificat). Estructurat en tres seccions, a les extremes el cor anirà entonant les frases de la coral sobre el brillant concertant orquestral, mentre que a la central l'ambient festiu quedarà suspès en fer referència a l'any que es deixa enrere. La fanfàrria inicial de trompetes i timbales esdevindrà una espècie de leitmotiv d'any nou, ja que com veurem reapareix a la coral final d'aquesta cantata i a la de la cantata BWV 171, escrita cap a l'any 1729.

El segon moviment serà l'ària Lass uns, o höchster Gott, das Jahr vollbringen (Oh, Déu Suprem, fes que l'any conclogui), on fins a tres oboès acompanyaran el soprano en una peça amb estructura da capo i un afable ritme pastoral. 

El recitatiu de contralt Ach! deine Hand, dein Segen muss allein (Senyor, solament la teva mà) presenta certes subtileses musicals ocultes, com el fet que els termes Alpha i Omega es reciten amb la cadència descendent do-sol-do, principi i final de l'escala musical.

Aquest recitatiu donarà pas a l'ària de tenor Woferne du den edlen Frieden (Així com atorgues la noble pau), en la qual destaca la sonoritat del violoncello píccolo, instrument ja en desús en època de Bach però que semblava agradar al gran músic. De nou serà una ària de tarannà dòcil, que recorda la corprenedora Geduld! de la Passió Segons Sant Mateu. El fet que en aquesta cantata la placidesa de les àries es contraposi a la rauxa dels cors reflecteix el gust barroc pel contrast.

El penúltim moviment serà un recitatiu, ara amb baix i cor, en el qual destaca la violència amb què el cor entona el fragment de les lletanies de Luter Den Satan unter unsre Füße treten (Que Satanàs sigui esclafat als nostres peus!). Amb ell arribarà la coral final, Dein ist allein die Ehre (Només a Tu és l'Honor), en la qual reapareixen tant la coral que inspira la cantata com la fanfàrria orquestral de l'inici, que n'enllaçarà els versos. Potser per alleugerir la densitat del text, el ritme s'accelera al final, en cantar Solchs singet heut ohn Scherzen / Die christgläubige Schar / Und wünscht mit Mund und Herzen / Ein seligs neues Jahr.. 

Aquesta melodia apareguda a Wittenberg l'any 1591 és poc coneguda a l'actualitat, però devia ser-ho molt a l'època de Bach, almenys a Leipzig: Com hem comentat abans, ja havia tancat l'any anterior de manera molt similar la cantata BWV 190 i tancarà també uns anys després la cantata BWV 171, tot i que en aquest cas se'n desconeix el text.

J.M.S.

Cantata BWV 41
JESU, NUN SEI GEPREISET
Festo Circumcisionis Christi (Any Nou)
Estrenada: 1 de gener de 1725
Text: anònim, amb fragments de Johannes Herman i Martí Luter

1. COR
Jesús, sigues Glorificat
En aquest Nou Any
Per la bondat que ens has dispensat
En l'aflicció i en el perill,
Per haver-nos permès ser testimonis
D'aquest nou temps de joia,
Enterament amarat de gràcia
I d'eterna felicitat,
I haver conclòs en dolça serenitat
L'any que s'ha acabat.
Volem reunir-nos en Tu
Ara i per sempre.
Segueix vetllant durant tot l'any
Pels nostres cossos, ànimes i vides.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Oh, Déu Suprem, fes que l'any conclogui
De tal manera que el final sigui com l'inici.
Que la teva mà ens ajudi
I que al final de l'any
Amarats de la benedicció que ens dispenses
Puguem cantar, com ara, un Aleluia!
***
3. RECITATIU (Alt)
Senyor, solament la teva mà
I la teva benedicció
Han de ser l'Alpha i l'Omega,
El principi i el final.
A la teva mà tens la vida
I tens també el compte dels nostres dies.
La teva mirada abasta viles i camps,
Tu coneixes els nostres béns i els nostres patiments.
Ah! Concedeix-nos dels uns i dels altres
Talment decideixi la teva saviesa
I segons t'inclini la teva misericòrdia.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Així com atorgues la noble pau
En base al nostre cos i circumstàncies,
Atorga doncs a la nostra Ànima
La paraula dispensadora de beatitud.
Si aquesta salvació ens és donada
Serem beneïts aquí baix
I escollits al més enllà.
***
5. RECITATIU (Baix & Cor)
Baix
Ja que l'enemic, en contra nostra
Vigila nit i dia
Per destruir la nostra pau,
Escolta si et plau, Oh Senyor Déu
La pregària que elevem en Santa Assemblea:
Cor
Que Satanàs sigui esclafat als nostres peus!
Així, quedarem per a Glòria teva
Com els teus escollits,
I podrem igualment,
Després de la Creu i els turments,
Deixar aquest món per accedir
A l'eterna fastuositat.
***
6. CORAL
Només a Tu és l'Honor,
Només a Tu és la Glòria!
Ensenya'ns la paciència a la Creu,
Regeix els nostres actes
Fins que canviem joiosos aquest Món
Pel Reialme del Cel Etern,
Per la pau i la joia veritables,
Similars als Sants de Déu.
Mentrestant obra en nosaltres
Segons ta voluntat!
Així canta avui amb devoció
La Legió dels fidels cristians
Que desitgen, parlant amb el cor
Un beneït Any Nou.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

 

BWV 122

Al calendari litúrgic luterà, quan el diumenge entre Nadal i Cap d'Any s'esdevé entre el 28 i el 31 de desembre, apareix l'anomenat Dominica Post Nativitatis Christi, una festivitat per a la qual es conserven les cantates BWV 152, 122 i 28. A l'Oratori de Nadal no n'hi ha cap per aquest dia ja que l'any de la seva composició (1734) el diumenge després de Nadal va ser el dia 26 de desembre, Feria II Nativitatis Christi. Encarem ara la revisió de la cantata BWV 122 DAS NEUGEBORNE KINDELEIN, estrenada a Leipzig el 31 de desembre de 1724 i emmarcada dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat. Va ser un Nadal intens en què Bach estrenà 7 cantates, a més del Sanctus en re major, agregat posteriorment a la Missa en si menor.

L'anònim llibretista deixà de banda les lectures del dia i escollí un coral de Cyriakus Schneegass de 1597 que reflexionava sobre aspectes del Nadal i el dia de Cap d'Any, que era l'endemà.

S'inicia la cantata amb el cor que li dona nom: Das neugeborne Kindelein (L'Infantó nounat). Es tracta de l'habitual fantasia sobre la melodia del coral, obra de Melchior Vulpius, que apareix encomanada als sopranos sense reforç instrumental, mentre les altres veus estableixen la polifonia. Tot sobre un sobri concertant de violins i violes doblades pels oboès de temàtica ondulant que podria representar el gest de bressolar un nadó.

El segon moviment va encarregat al baix, presumptament encarnant la Vox Christi, amb l'únic acompanyament del continu. Es tracta de l'ària O Menschen, die ihr täglich sündigt (Oh homes, que cada dia pequeu), on destaca la vocalització sobre la paraula Freude (joia). La seva estructura és l'habitual da capo en tres seccions, és a dir, repetint íntegrament la primera secció després de la central.

En contraposició a l'ària anterior, el recitatiu Die Engel, welche sich zuvor (Els àngels, que abans es malfiaven) va encarregat a la veu de soprano, un registre que en època de Bach anava a càrrec de nens cantaires en estar prohibida la participació de les dones en la litúrgia. Sobre aquesta qüestió, convé recordar els problemes del mateix Bach amb les autoritats d'Arnstadt a causa de la participació de la seva cosina (i futura esposa) Maria Bàrbara en algun tipus d'interpretació a l'Església Nova d'aquella ciutat. Acompanyant el recitat, tres flautes dolces entonaran el coral que inspira la cantata.

Aquesta assignació de les veus als diversos plans d'existència continua en el duet-coral Ist Gott versöhnt und unser Freund (Déu està congraciat i és el nostre amic), en el qual el contralt personifica el cristià creient, que entona la melodia del coral mentre soprano i tenor estableixen un duet a ritme de siciliana que el complementa. Les tres veus confluiran en el darrer vers: Déu és amb nosaltres i ens protegirà.

El penúltim moviment de la cantata serà Dies ist ein Tag, den selbst der Herr gemacht (Aquest és el dia que ha fet el Senyor), un recitatiu del baix acompanyat de tota la corda que condueix al coral final, Es bringt das rechte Jubeljahr (Un ver any de jubileu ha arribat), en el qual s'entona la quarta estrofa del coral que inspira la cantata, cantada senzillament a cappella, és a dir, duplicades les veus per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 122
DAS NEUGEBORNE KINDELEIN
Dominica post Nativitatis Christi (Diumenge després de Nadal)
Estrenada: 31 de desembre de 1724
Text: anònim, basat en un Himne de Cyriakus Schneegaß de l'any 1597 

1. CORAL
L'infantó tot just nat,
l'estimat Bon Jesuset,
torna a dur un nou any
a l'electa multitud dels cristians.
* * *
2. ÀRIA (Baix)
Oh homes, que cada dia pequeu,
sereu la joia dels àngels.
Llurs crits gojosos
[que diuen] que Déu s'ha reconciliat amb vosaltres,
us han anunciat el dolç conhort.
* * *
3. RECITATIU (Soprano)
Els àngels, que abans
es malfiaven de vosaltres com de condemnats,
omplen ara l'aire en un alt cor
per tal d'alegrar-se de la vostra salvació.
Déu, alhora que del Paradís,
us va arrabassar de la companyia dels àngels,
i ara novament sobre la terra us permet
amb la seva presència esdevenir benaurats perfectes.
Així, doncs, agraïu a boca plena
aquest temps tan anhelat de la nova aliança.
* * *
4. DUETTO - CORAL (Soprano, Contralt, Tenor)
Déu està congraciat i és el nostre amic.
Feliços nosaltres qui creiem en ell.
Què ens pot fer l'Enemic malvat?
La seva fúria no pot robar-nos el conhort.
Malgrat [que s'hi escarrassin] el Dimoni i les Portes de l'Infern,
llur ràbia els farà poc servei.
El Bon Jesuset és el nostre aixopluc.
Déu és amb nosaltres i ens protegirà.
* * *
5. RECITATIU (Baix)
Aquest és el dia que ha fet el Senyor,
que ha enviat el seu Fill a aquest món.
Oh temps beneït, que ara s'ha complert!
Oh espera fidel, que ara has estat satisfeta!
Oh Fe, que veu el que volia assolir!
Oh amor, que atreu Déu!
Oh joia, que ultrapassa l'aflicció
i porta a Déu l'ofrena dels llavis!
* * *
6. CORAL
[Jesús] porta un veritable jubileu.
Per què hem de continuar amb el plor?
Endavant! Ara és temps de cantar:
el Bon Jesuset esvaeix tota sofrença.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

La música no té pare... sinó mare!

Segons una informació de l'agència Reuters, la major part de la música religiosa de Johann Sebastian Bach, el geni barroc per excel·lència, podria no haver estat escrita per ell. Almenys així ho afirma el musicòleg alemany Wolfgang Gangwolf en un article publicat a l'anuari 2018 de la Katalanische Bach Gesellschaft.

I qui hauria estat el geni creador d'obres com la Passió segons Sant Mateu, La Missa en Si Menor o la major part de cantates d'església fins avui atribuïdes a Bach? Doncs ni més ni menys que la seva segona esposa, Anna Magdalena.

Després d'anys d'investigació, Wolfgang Gangwolf afirma estar en condicions de demostrar que la figura de Bach és un veritable frau. En aquell temps era impensable que les dones amb talent es poguessin dedicar a les arts lliberals, per la qual cosa havien de buscar-se la vida afirma Gangwolf. 

Manuscrit original de la Suite de Violoncel Nº 3,
autògraf d'Anna Magdalena que fins avui es creia
una còpia de l'obra original de Bach.

I, sempre segons ell, el camí que trobà Anna Magdalena Wilcken per a expressar el seu geni fou unir-se a un músic de cert talent per així, a través d'ell, donar sortida a la seva capacitat creadora: Quan va contraure matrimoni amb Bach, aquest romania a la petita ciutat de Köthen amb una carrera estancada i sense haver presentat cap obra vocal transcendent excepte alguna cantata de joventut. Fou Magdalena qui l'animà a optar a la Cantoria de Sant Tomàs de Leipzig, armat amb dues cantates escrites per ella: Les BWV 22 i 23, que foren interpretades el 7 de febrer de 1723. Gràcies a aquestes obres, Bach aconseguí el nomenament.
Tot i això, la tasca compositiva d'Anna Magdalena hauria començat molt abans: La seva primera obra destacada serien les suites per a violoncel sol, probablement escrites a Weissenfels estant encara soltera i que Bach després va copiar per a fer-les passar per seves. La meva datació del paper utilitzat demostra que els manuscrits d'Anna Magdalena són anteriors als de Johann Sebastian, conclou Gangwolf.

Els primers anys de Bach a Leipzig es caracteritzen per una frenètica composició de música religiosa la qual, evidentment, és impossible que fos obra d'una sola persona, continua Gangwolf: Anna Magdalena era qui composava les àries i els cors de les cantates mentre Johann Sebastian, com a molt, es limitava als recitatius.

Tot i això, sembla que la farsa era difícil d'aguantar per a Bach, de manera que algunes vegades, per a complaure el seu marit, Magdalena introduïa alguna de les seves obres instrumentals a mode de simfonia en alguna cantata, i així l'home es quedava tranquil, sentencia Gangwolf.

En quant a les colossals Passions i Misses, segons el musicòleg alemany són íntegrament obres d'Anna Magdalena i només la molt inferior Passió Segons Sant Lluc BWV 246 podria ser obra de Johann Sebastian, que devia sentir certa enveja  de la seva esposa i va voler demostrar que ell també sabia escriure passions. 

Wolfgang Gangwolf  (foto: Reuters)

De fet - diu Gangwolf - al meu estudi demostro que la Passió Segons Sant Marc BWV 247 no és que s'hagi perdut sinó que Bach la va començar a escriure, però al cap de poc va veure que no se'n sortia i la va deixar estar, probablement destruint les partitures per tal d'eliminar qualsevol  prova del seu fracàs.

El mateix modus operandi el trobem en moltes cantates profanes, algunes de les quals són clarament una autèntica confessió encriptada del que realment estava passant. Només hem de recordar l'argument de la Cantata del Cafè, diu Gangwolf. Quin és aquest argument? Un pare que no deixa beure cafè a la filla i aquesta decideix prendre'l d'amagat, la qual cosa és en realitat una metàfora del que la societat no deixava fer a Anna Magdalena i aquesta ho va voler posar en música.
L'Oratori de Nadal tampoc ha resistit l'anàlisi de Gangwolf: Les sis cantates són d'Anna Magdalena i el text de Picander, com els oratoris de l'Ascensió i Pasqua. La seva col·laboració va ser intensa, segurament entre ells dos hi va haver algun affaire.

Gangwolf afirma no només tenir proves de tot això, sinó també de que el conegut Quadern d'Anna Magdalena en realitat el va escriure ella com una mostra de bona voluntat cap al seu marit, afectat per l'engany que portaven orquestrant durant tant de temps o, potser, per l'afer amb Picander. El mateix passa amb les Variacions Goldberg, que segons Gangwolf va escriure Magdalena per a fer dormir els seus nombrosos fills. Veient que funcionaven força bé, el seu marit se les envià a Johann Gottlieb  per a fer dormir també al compte Kaiserling. I el Clavecí ben Temperat també el va escriure Anna Magdalena: És evident que Bach no s'aclaria amb el seu nou sistema d'afinament i la seva muller el va voler ajudar escrivint una sèrie de preludis i fugues en totes les tonalitats majors i menors, a veure si així se'n sortia.

Anna Magdalena va seguir sent el veritable geni darrera de Bach fins als seus darrers anys. Sosté Gangwolf que l'Ofrena Musical, de 1747, n'és una prova concloent: Tothom coneix la història: Durant una visita de Bach a Postdam, el rei Frederic el Gran li demanà una improvisació sobre un intricat tema musical. Bach li envià al cap d'uns mesos l'Ofrena Musical. És evident que aquell dia a Postdam Johann Sebastian es devia inventar alguna excusa i, ja a Leipzig, demanà a Anna Magdalena que li composés una partitura per tal de no quedar retratat davant la cort de Prússia.

Així doncs, el món de la música ja no tornarà a ser com l'hem conegut fins avui. I no acaba tot aquí, ja que Gangwolf promet més terrabastalls en les seves publicacions futures així com un nou catàleg que substitueixi el, segons ell, obsolet BWV de Wolfgang Schmieder.

BWV 133

Tres dies successius dedicava l'església luterana de temps de Bach a celebrar les tres festivitats principals del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. El tercer dia de Nadal, doncs, s'esdevenia el 27 de desembre, dia de Sant Joan Evangelista, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 64, 133, 151 i la tercera de l'Oratori de Nadal. La que tot seguit tractarem, la cantata BWV 133 ICH FREUE MICH IN DIR, fou estrenada a Leipzig el 27 de desembre de 1724 integrada en el conjunt d'obres que veieren la llum aquell Nadal: fins a 7 cantates, a més del Sanctus en re major que acabà formant part de la Missa en si menor. Resulta impressionant veure el nivell musical que anava passant per les esglésies de Leipzig aquella temporada, car el dia abans s'havia estrenat la cantata BWV 121 i dos dies abans, la BWV 91 i el Sanctus.
La cantata BWV 133 forma part, per tant, del cicle de cantates corals del segon any de Bach a Leipzig, cantates totes elles inspirades en els corals tradicionals de l'església luterana. El coral escollit en aquesta ocasió és obra de Kaspar Ziegler (1697) i destaca per la utilització de recursos que avui semblen ridículs, com els diminutius infantiloides, i un cert misticisme impostat que eren habituals a la teologia de saló de l'època. En l'aspecte musical, la melodia utilitzada presenta certes particularitats: no es coneixen edicions anteriors a 1738, així que devia arribar a Bach d'alguna font desconeguda, potser en forma de manuscrit. És rellevant el fet que la melodia del coral aparegui, copiada pel mateix Bach, als pentagrames sobrants del darrer full del Sanctus abans esmentat. Tenint en compte els coneixements enciclopèdics de Bach respecte al repertori del coral luterà, és plausible suposar que ho devia fer perquè no l'havia vist mai abans.
En tot cas, amb ella construeix Bach una de les seves pàgines més delicioses: estem parlant del cor que intitula la cantata, Ich freue mich in dir (Soc joiós en Tu), un autèntic esclat d'ambient nadalenc gràcies al concertant de cordes i oboès d'amore sobre el qual aniran apareixent a cappella les frases del coral amb els sopranos reforçats pel cornetto. Només a la darrera intervenció es desplegarà la polifonia, per a cantar el vers Der große Gottessohn! (El gran Fill de Déu!). Aquesta simplicitat vocal podria ser un intent de reduir el desgast d'uns cantants que en aquelles dates anaven certament carregats de feina. Sigui com sigui, la pàgina és celestial i recorda molt una altra meravella nadalenca: el cor Ehre sei dir, Gott, gesungen de l'Oratori de Nadal.
L'ambient nadalenc no s'aturarà i seguirà plenament vigent al segon moviment, l'ària de contralt Getrost! es fasst ein heilger Leib (Confieu! Un cos sagrat), de nou una delícia per a l'oïda gràcies al so dels oboès d'amore. Estructurada en tres seccions, essent la tercera una variant de la primera, destaquen les vocalitzacions sobre Getrost! i unbegreiflichs (inabastable). Només per ser capaç de musicar termes com aquest darrer, Bach ja hauria d'estar als altars. En la meva modesta opinió, es tracta d'una d'aquelles àries que esclata en tota la seva esplendor si s'interpreta a un ritme viu millor que a un de lent i us en recomano la versió de Gardiner cantada per Derek Lee Ragin o la sensacional de Nathalie Stutzmann de l'àlbum Une cantate imaginaire.
El breu recitatiu de tenor Ein Adam mag sich voller Schrecken (Un Adam pogué tremolar temorós) esdevé cantabile al darrer vers i dona pas a una nova ària titulada Wie lieblich klingt es in den Ohren (Com en són de dolces a les orelles), en la qual el soprano és acompanyat pel violí solista, deixant violí II i viola en segon terme. El violí suggerirà una espècie de repicar de campanetes quan es canti Wie lieblich klingt (Com en són de dolces). Concebuda en forma da capo, la secció central tindrà un caràcter més intimista que les extremes.
El penúltim moviment de la cantata serà el recitatiu de baix Wohlan, des Todes Furcht und Schmerz (Vinga, reconfortat cor meu) que es converteix en arioso per a cantar els tres versos del coral amb què conclou i donar pas al coral final Wohlan, so will ich mich (Així doncs, desitjo), en el qual apareix de nou la melodia que inspirava el cor inicial, però ara cantada a cappella, és a dir, a 4 veus i amb els instruments repartint-se-les segons la tessitura, probablement en un nou intent d'alleugerir la càrrega vocal dels intèrprets.

J.M.S.

Cantata BWV 133
ICH FREUE MICH IN DIR
Feria III Nativitatis Christi
Estrenada: 27 de desembre de 1724
Text: anònim, basat en un Himne de Kaspar Ziegler de 1697

1. COR 
Sóc joiós en Tu
I et dono la benvinguda
Mon estimat Jesuset!
T'has compromès
A ser el meu germanet:
Ah, dolça proclama!
Amb quina amabilitat es presenta
El gran Fill de Déu!
***
2. ÀRIA (Alt)
Confieu! Un cos sagrat
Conté l'inabastable essència de l'Altíssim.
He vist Déu -per a gran joia meva!-
Cara a cara.
Ah! La meva ànima ha de guarir.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Un Adam pogué tremolar temorós
Davant la vista de Déu, al Paradís!
El Déu omnipotent ha descendit entre nosaltres
I el meu cor no se n'espanta
Car coneix la seva misericòrdia:
En la seva immensa bondat
Déu s'ha convertit en infant
Amb el nom de Jesús.
***
4. ÀRIA (Soprano)
Com en són de dolces a les orelles
Aquestes paraules: Mon Jesús és nat!
Com arriben fins al cor!
Aquell qui no conegui el nom de Jesús,
Aquell qui no senti afecció al cor,
No és res més que dura pedra.
***
5. RECITATIU (Baix)
Vinga, reconfortat cor meu:
Oblida la pena i el dolor de la mort!
Ell, que ha baixat del Cel  a la Terra,
Se'n recordarà de mi, quan sigui a la tomba.
Aquell qui  accepta Jesús
No mor quan mor
Si pronuncia el nom de Jesús.
***
6. CORAL
Així doncs, desitjo
Restar al teu costat, Oh Jesús.
El Món pot esclatar en mil bocins!
Oh, Jesús! És per Tu,
Solament per Tu, que visc.
En Tu, i solament en Tu,
Mon Jesús, dormiré.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 121

Les tres principals festes del calendari litúrgic luterà, Nadal, Pasqua i Pentecosta, se celebraven en època de Bach en tres dies successius. El Segon Dia de Nadal equivaldria al nostre Sant Esteve, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 40, 121 i 57, a més de la segona cantata de l'Oratori de Nadal. Tot seguit analitzarem la cantata BWV 121 CHRISTUM WIR SOLLEN LOBEN SCHON, una de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs de Leipzig, ciutat on fou estrenada el 26 de desembre de 1724 enmig del conjunt d'obres d'aquell Nadal: fins a 7 cantates i el Sanctus que posteriorment s'integrà a la Missa en si menor.
Partint del coral que dona nom a la cantata, obra de Martí Luter, l'anònim llibretista confecciona l'habitual cantata coral, en la qual les estrofes extremes es conserven literalment mentre que la resta són reelaborades. Es tracta de la versió alemanya de l'antic A solis ortus cardine, obra de Coeli Seduli, poeta del segle V també conegut com a Antistes. El missatge del coral deixa de banda la figura del Primer Màrtir i se centra en la Nativitat pròpiament dita.
Bach inicia la partitura amb una d'aquelles denses fugues arcaïtzants sustentada per cornettos i trombons, a l'estil de les cantates BWV 2, 38 o 64, aquesta darrera estrenada el Nadal de l'any anterior: Christum wir sollen loben schon (Cal que lloem Jesucrist). Seguint el model motetístic, cada frase del coral genera un bloc independent, tots ells amb la mateixa estructura: les veus inferiors introdueixen la melodia en forma canònico-fugada i els sopranos l'entonen en forma de cantus firmus. La darrera frase (Que, fins abasta els confins de la terra) és cantada amb una extensíssima nota sostinguda, símbol de la totalitat, que condueix a un final que dona la impressió de quedar inconclús a causa de la utilització del mode frigi.
Aquest ambient arcaïtzant s'esvaeix al següent moviment, l'ària O du von Gott erhöhte Kreatur (Oh tu, criatura enaltida de Déu), un reposat moviment en forma da capo on el tenor dialogarà amb l'oboè d'amore.
El recitatiu de contralt Der Gnade unermesslich's Wesen (L'Ésser de la infinita Gràcia) prepara la següent ària de baix: Johannis freudenvolles Springen (Quan Joan saltà joiós), un meravellós moviment a càrrec de tota la corda que consta entre les meves àries preferides. Es tracta d'un extens concertant en forma da capo amb quatre parts de corda, inspirat en el passatge de l'Evangeli de Lluc que narra la trobada entre Maria embarassada de Jesús i la seva cosina Elisabet, embarassada de Joan Baptista el qual, reconeixent el Messies al ventre de Maria, saltà de joia al ventre de sa mare. El salt de Joan és il·lustrat amb una enorme vocalització de cinc compassos i mig. A la secció central destaca també l'extensa vocalització amb què s'il·lustra el terme Welt (Món) i els girs agitats que volen subratllar el terme dringen (amb zel, fervorosament).
El recitatiu de soprano Doch wie erblickt es dich in deiner Krippe? (Doncs, què hi trobo en el teu Pessebre?) conduirà al coral final, Lob, Ehr und Dank sei dir gesagt (Lloança, gratitud i honor et sien donats), que entona la vuitena estrofa del coral que inspira la cantata a cappella, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura amb una concepció que ens traslladarà de nou al clima arcaïtzant del cor inicial i conclourà amb una llarga nota sobre el terme Ewigkeit (Eternitat, per sempre més).

J.M.S.

Cantata BWV 121
CHRISTUM WIR SOLLEN LOBEN SCHON
Feria II Nativitatis Christi
Estrenada: 26 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter (1524)
1.COR
Cal que lloem Jesucrist,
Fill de Maria, la pura donzella,
Tant, com s’estén la preada llum del sol
Que, fins abasta els confins de la terra.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Oh tu, criatura enaltida de Déu,
No vulguis escatir, no, no, tan sols considera:
Déu per mitjà de la carn volgué salvar la carn.
Que gran és, doncs, el Creador de totes les coses,
I tu, una insignificant poca cosa,
Que gràcies a ell t’alliberes de la destrucció.
***
3. RECITATIU (Alt)
L’Ésser de l’infinita Gràcia
No s’ha escollit pas el cel
Per habitatge,
Puix cap murada l’encercla.
Un prodigi! que ni la raó ni l’enginy poden entendre.
I és com un misteri per escrutar
que un mateix s’ajunti en un cor pur.
Déu escollí un ventre immaculat per a ser temple
De la seva Glòria,
I que fos pels homes una meravellosa manera de venir.
***
4. ÀRIA (Baix)
Quan Joan saltà joiós
Ja et reconegué, Jesús meu.
Des d’ara et sosté un braç de fe,
És per això que el meu cor deixa el món
Per entrar al teu pessebre amb zel.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Doncs, què hi trobo en el teu Pessebre?
Sospira el meu cor,
Amb els llavis ressecs i tremolencs,
Per fer ofrena de gratitud.
Déu, que tan infinit era,
En el nostre benefici
Acceptà servitud i indigència
Així, deixeu-nos que, amb el cor d’àngels,
fem sentir un càntic joiós de lloança i gratitud!
***
6. CORAL
Lloança, gratitud i honor et sien donats,
Crist, nascut de pura donzella,
També al Pare i a l’Esperit Sant
Des d’ara i per sempre més.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera