BWV 157

Quatre cantates es conserven per a la festa de la Purificació de Maria, la Candelera, que s'esdevé el segon dia de febrer. Juntament amb l'Anunciació (25 de març) i la Visitació (2 de juliol) constitueix la terna de festivitats marianes del calendari litúrgic luterà. Les cantates en qüestió són les BWV 83, 125, 157 i 82. Les BWV 158 i 161 sembla que alguna vegada també van ser executades en aquesta festivitat i la BWV 200 fins fa pocs anys també es considerava de la Purificació, tot i que actualment s'ha  descartat  en atribuir-se la seva autoria a G.H. Stölzel. De totes elles, analitzarem tot seguit la cantata BWV 157 ICH LASSE DICH NICHT, DU SEGNEST MICH DENN.

L'origen de la cantata és molt incert. La còpia més antiga conservada va pertànyer a Christian Friedrich Penzel (mort l'any 1778), Kantor a Merseburg, ciutat de les rodalies de Leipzig, i avui en dia es guarda a la Staatsbibliothek de Berlin. Al manuscrit hi consta la seva destinació per a la festivitat  de la Purificació.

Ara bé, existeix una línia d'investigació que deriva cap a un possible origen com a cantata funeral. Efectivament, el 6 de febrer de 1727 es celebrà a la vila de Pomssen, a uns vint kilòmetres de Leipzig, el funeral de Johann Christoph von Ponickau, magistrat de la cort de Saxònia. El sermó es publicà, juntament amb els llibrets de dues cantates que, hom suposa, van ser-hi interpretades. I resulta que el primer d'ells, escrit pel col·laborador habitual de Bach a Leipzig Christian Friedrich Henrici Picander, és exactament el de la cantata BWV 157. Podria ser que Bach hagués escrit la cantata per a aquest funeral i, després, haver-la destinat a la festivitat de la Purificació? El fet que el dispositiu musical de la cantata sigui més aviat modest avala la tesi de la seva execució a Pomssen. Sigui com sigui, l'obra hauria estat interpretada com a cantata d'església a Leipzig per la Candelera d'algun any posterior al 1727, ja que aquell any és segura l'estrena de la cantata BWV 82.

En tot cas, el text de la cantata és idoni per a la Purificació, ja que Picander s'inspirà en l'Evangeli del dia (Lluc 2,9) i l'entonació per part de Simeó de l'himne Nunc dimittis:

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.  

Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

D'aquí es deriva  una reflexió sobre la mort com a trànsit feliç cap al reialme de Déu, una visió de la mort habitual en Bach i que és present a totes les cantates conservades per al dia de la Purificació.
S'inicia la cantata amb el duet de tenor i baix que la intitula, Ich lasse dich nicht, du segnest mich denn! (No et deixaré, fins que no em beneeixis!), un intens moviment que ens submergeix en un ambient de profunda imploració, amb els cantants acompanyats de la intricada polifonia canònica en què s'embranquen el violí, l'oboè i la flauta.

El tenor es quedarà sol amb l'oboè d'amore i el baix continu a la següent ària, Ich halte meinen Jesum feste (M’aferro a Jesús amb afany). Aquí segueix d'alguna manera el clima suplicant de l'inici, tot i que sensiblement alleugerit. Destaquen alguns passatges virtuosos de l'oboè, així com certes vocalitzacions sobre termes com halte (m'aferro) o Gewalt (afany).

Encara participa el tenor del tercer moviment, el recitatiu acompanyat Mein lieber Jesu du (O tu, estimat Jesús meu), que donarà pas a l'extraordinària ària amb recitatiu Ja, ja, ich halte Jesum feste (Sí, sí, m'aferro amb ànsia a Jesús). Aquí es troba Bach amb un text molt extens, que és dividit en seccions on s'alternarà una absolutament deliciosa ària amb els passatges recitats, tot a càrrec del baix. L'ària és un concertant a tres de baix, violí i flauta amb continu, on destacaran les vocalitzacions sobre feste (fermament, amb ànsia) Kronen (coronats) o efreut (goig). Jo sempre he fet broma amb aquesta ària, traduint-la com "Sí, sí, me'n vaig de festa amb Jesús". Crec que el meu text li escauria a la perfecció...

La cantata conclou amb la breu i senzilla coral Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús) de Christian Keymann cantata amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt, la qual apareix també en alguna altra cantata com la BWV 124.

J. M. S.

Cantata BWV 157
ICH LASSE DICH NICHT, DU SEGNEST MICH DENN
Segurament una Cantata Funeral en origen, 

destinada més tard a la Festo Purificationis Mariae (La Candelera)
Estrenada: Probablement el 1727
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander" (1727), 

amb coral final de Chriatian Keymann (1658)

1. ÀRIA – DUET  (Tenor, Baix)
No et deixaré, fins que no em beneeixis!
***
2. ÀRIA (Tenor)
M’aferro a Jesús amb afany,
No el deixo per a res del món.
Ell és el meu únic resguard,
Per això, ma fe s’agafa amb braó
Amb el seu beneït esguard;
Perquè aquest és el consol millor.
M’aferro a Jesús amb afany.
***
3. RECITATIU (Tenor)
O tu, estimat Jesús meu
Com sofreixo dol i pena
Per a mi Tu ets l’alegria
En l’angoixa, placidesa,
I en l’ànsia, mon plàcid llit;
No és fidel la gent perversa:
Potser un jorn es fongui el Cel
I el goig del món com bromera;
Jesús, si no et puc tenir,
Amb qui trobaré defensa?
No et deixaré, doncs, mai més,
La teva Gràcia hauré per sempre.
***
4. ÀRIA, RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Sí, sí, m'aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
Doncs, Salvador meu, jo no et deixo,
Que així, és amb mi el teu amor.
Ah, i quant deliciós
És per a mi el meu taüt
Perquè tinc als braços Jesús!
Joiós, el meu esperit, pren alè!
Sí, sí, m’aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
O estatge diví!
Vine, dolça mort, agafa’m, anem!
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
O quin goig que sent!
En desfer-me avui mateix
De tot aquest món ominós
Jesús, m’espera al cel, generós
Doncs, Salvador meu jo no et deix,
Que així, és amb mi el teu amor.
***
5. CORAL
No deixaré el meu Jesús,
Sempre aniré al seu costat;
Crist, em guiarà dia a dia
Pels rierols de la vida
Sortós qui, com jo, pot cantar:
No deixaré el meu Jesús.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera