DESCOBERTA UNA ÒPERA DE BACH!

El musicòleg Wolfgang Gangwolf torna a la càrrega en un article publicat a l'anuari 2020 de la Katalanische Bach Gesellschaft. Si fa dos anys va impactar el món musical amb la seva revolucionària tesi sobre Anna Magdalena, dos anys després afirma tenir proves d'un nou descobriment transcendental: Johann Sebastian Bach va compondre, almenys, una òpera.

Són poques les connexions conegudes de Bach amb el món operístic, que es resumeixen en l'amistat d'aquest amb el compositor Johann Adolph Hasse i alguna referència biogràfica, com la frase que solia dir al seu fill Wilhem Friedemann quan viatjaven junts: "Prepara't per a escoltar les alegres canzonettas d'Hamburg", fent referència al prestigiós teatre d'òpera d'aquella ciutat. 

Ara però, i després d'exhaustives recerques, Wolfgang Gangwolf afirma tenir en el seu poder un llibret descobert a la Städtische Bibliotheken de Dresden que correspondria a una òpera escrita en seu dia per Bach, de la qual se n'hauria perdut la música tot i que, segons ell, seria reconstruïble a partir d'algunes de les cantates profanes conservades:

August II

És un cas paral·lel als de l'Oratori de Nadal i la Missa en Si menor, una obra aquesta darrera amb la qual l'òpera  que he descobert guarda un fort parentiu. Aquestes dues obres són paròdiques, és a dir, són obres la música de les quals ja havia estat escrita anteriorment i que Bach va adaptar a un nou text. En el cas de l'Oratori va ser una manera de transformar en religioses una sèrie de cantates profanes i en el cas de la Missa estem parlant d'un recull de peces compostes en el transcurs de molts anys, que foren agrupades en una sola obra a principis de la dècada de 1730, afirma Gangwolf.

Com dèiem, l'òpera guardaria una estreta relació amb la gran Missa BWV 232, almenys en quant als motius que n'originaren la composició. Segons Gangwolf ambdues obres foren concebudes com a present per al rei August II de Polònia, amb l'objectiu de facilitar el nomenament de Bach com a Compositor de la Cort, un títol merament honorífic però que li serviria d'escut contra els seus enemics de Leipzig. El nomenament es va fer esperar uns quants anys, i ara sabem per què: La Missa que Bach va presentar al rei l'any 1733 no va tenir l'efecte esperat. D'aquí que, en algun any immediatament posterior, enviés també una obra per a la Reial Òpera de Dresden, amb la qual sembla que finalment aconseguí complaure el monarca, que el 19 de novembre de 1736 signà el tan esperat nomenament.

Només trobar el llibret, Gangwolf ho va tenir claríssim: Està signat per Picander tot i que, com demostro, no s'hi va matar gaire.

En quant a l'argument, desvetlla Gangwolf que l'òpera es localitza en un poble pagès de l'alemanya rural, en el qual hi ha una cafeteria regentada per un cantiner i la seva filla, a la que no deixa tastar el cafè tot i que ella en beu d'amagat. Clarament estem davant d'una reutilització de les cantates BWV 212 i 211. En cert moment, la noia s'enamorarà d'un italià que passa per allà, al qual voldrà atreure cantant en la seva llengua. D'aquí que una bona part del segon acte sigui cantat en italià, sens dubte per a reciclar les cantates BWV 203 i 209 que, dit sigui de pas, tenen tota la pinta de ser en realitat dos fragments separats d'una única cantata original, cantada en la llengua de Dante. Com en tantes òperes barroques, apareixen també personatges de la mitologia clàssica: A la cafeteria es disputarà un duel entre Febus i Pan que no és res més que una translació, nota per nota, de la cantata BWV 201, que ja Bach havia definit a l'original com un Dramma per Musica.

I encara no haurien acabat les evidències, diu Gangwolf, ja que l'òpera conclou, com no podia ser d'altra manera, amb la intervenció d'un Deus ex Machina: Aeolus, que calmarà els vents mentre les personificacions de quatre rius de l'Europa central intervenen lloant el rei August II. Aquí veiem com es va recórrer a les cantates BWV 205 i 206 per a conformar el tercer acte de l'òpera.

Wolfgang Gangwolf

En quant a l'obertura Gangwolf, a la vista de l'orquestració que es deriva dels textos utilitzats, aposta per un dispositiu ambiciós, però extreu encara més conclusions: 

Si sumem a l'obertura les simfonies, danses i interludis previstos al llibret, en resulten cinc moviments: Exactament els mateixos que les dues darreres suites orquestrals, les BWV 1068 i 1069. És molt probable que alguna de les dues, segurament la tercera, fossin també integrades a l'òpera. Em decanto per la tercera, ja que la seva ària s'adapta perfectament a l'entreacte previst per Picander entre el primer i segon actes, mentre que les tres dances restants tenen cabuda al ballet que obre el tercer. Seria una disposició molt similar a l'Ariodante de Händel, òpera estrenada a Londres en aquella mateixa època i que potser serví de model a Bach en la línia en que Almira havia inspirat la cantata BWV 21 molts anys abans.

I el títol de l'òpera, quin és?

Desvetlla Gangwolf que la portada del llibret, on constava el títol, desgraciadament no s'ha conservat. Però hi ha una nota manuscrita a la darrera pàgina que resa: Der streit zwischen Phoebus und Pan im Kaffeehouse des Bauerndorfes und die Romanze mit dem Italiener, die mit der zufridengestellte Aeolus endet während die Flüsse Sachsen miteinander reden. En tot cas, un argument en la línia dels extravagants llibrets de l'òpera del segle XVIII. 

És al final de l'article on l'investigador desvetlla el que tots ens preguntem: Va ser representada alguna vegada, aquesta òpera? 

No en tinc ni la més mínima idea, reconeix. Però si algun dia me n'entero, ja us ho diré, conclou.

Acaba Gangwolf anunciant contactes amb directors de la talla de Gardiner, Lutz o fins i tot Savall de cara a un futur enregistrament, tan bon punt la NBA tingui enllestida l'edició del manuscrit.