BWV 50

El Micahaelistag luterà, la diada dels Sants Arcàngels del 29 de setembre, era una festivitat tradicional de la ciutat de Leipzig, que aquella setmana celebrava una important fira. Aquesta, i la diada de Sant Joan Baptista, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals s'interpretaven cantates a les esglésies, restant-ne quatre al catàleg de Bach: Les BWV 19, 130, 149 i 50 NUN IST DAS HEIL UND DIE KRAFT, aquesta darrera una de les obres més misterioses de Bach, sobre la qual tot seguit mirarem d'abocar-hi una mica de llum.

Per començar, no sabem si es tracta d'un motet o del cor inicial d'una cantata perduda. Ens ha arribat en tres còpies manuscrites, totes elles del segle XVIII i sense cap altre indici. La més antiga de les tres, que va pertànyer a C.P.E. Bach, la denomina concerto, terme que Johann Sebastian utilitza en nombrosos cors inicials de les seves cantates. Però també podria tractar-se del concepte concerto per choros, denominació genèrica amb la qual al segle XVII s'intitulava sovint qualsevol obra coral. William H. Scheide hi veu el cor final d'una cantata miqueliana extraviada escrita l'any 1723, i la veritat és que té més l'aparença d'un cor final que no pas d'un d'inicial. A tot això cal sumar els dubtes que alguns autors com el mateix Scheide han presentat sobre l'autoria bachiana de l'obra o, en tot cas, que la partitura que conservem hagi estat modificada bé per Bach en base a una obra d'un altre músic o bé per algú altre en base a una obra original de Bach. Aquestes especulacions es basen en certes incorreccions contrapuntístiques que hom considera impròpies de la tècnica bachiana i que es veuen magnificades per la concepció a doble cor de l'obra, cosa realment inusual en una cantata de Bach. D'aquí que alguns experts sospitin que la partitura original era concebuda a 5 veus. De fet, Reinhold Kubik presentà l'any 1985 una versió a 5 veus que intentava recuperar la hipotètica obra original. Sigui com sigui, el resultat és una obra coral realment impressionant que alguns han considerat la més gran creació vocal de Bach.

La seva destinació a la festivitat de Sant Miquel es basa únicament en el text, un versicle modificat de l'Apocalipsi, que formava part de les lectures del dia. En l'aspecte musical, es tracta d'un breu però enorme doble cor a 8 veus acompanyades del dispositiu orquestral de les grans ocasions, amb trompetes i timbales. Presenta un desenvolupament molt similar al del cor inicial de la cantata BWV 19, també destinada a la diada dels Sants Arcàngels: Arrenquen directament, sense introducció orquestral, els baixos del primer cor amb un tema ascendent que aniran assumint les altres veus en una enorme fuga permutativa a la qual al compàs 29 es sumarà el segon cor, a més de l'orquestra. Aquesta fuga s'interromp bruscament al compàs 68 per a tot seguit continuar, amb un toc de la fanfàrria de trompetes, ara amb el tema principal escindit entre les dues masses corals. El text es repeteix íntegrament en aquesta segona secció on la fuga es presentarà invertida, iniciant-se als sopranos i descendint per la resta de veus fins que l'orquestra es torni a involucrar i tots junts arribin a l'esclat final, de nou sobre l'exclamació Tag un Nacht vor Gott (Ara i sempre davant Déu). 

Però no acaben aquí els misteris d'aquesta partitura, ja que alguns estudiosos hi veuen certs criptogrames numèrics a estil d'altres obres de Bach, tals com el cor inicial de la cantata BWV 194. Si pensem en les circumstàncies en que Bach havia d'escriure música, sovint a corre-cuita per tal de complir amb les seves obligacions o satisfer algun imprevist o encàrrec, és difícil pensar que tingués temps d'estar pendent d'aquestes coses. Però ni que sigui a mode de curiositat, en farem un breu esment:

L'obra consta de 136 compassos dividits en dues seccions simètriques de 68 compassos cadascuna. A la primera d'elles, el tema principal, que ocupa 7 compassos, realitza 8 aparicions i una coda no fugada de 12 compassos més completa els 68. A la segona secció, hi ha 7 aparicions del tema principal (49 compassos en total) mes una coda conclusiva de 19 compassos fins arribar als 68. En base a això, Alberto Basso resumeix aquestes interpretacions esotèriques de la manera següent:

El 7, a la tradició cabalística, es considera un número perfecte, suma de 3 (símbol de la Trinitat) i 4 (representació del Món). El 8 seria una representació de l'infinit, car la grafia es replega sobre sí mateixa com una Cinta de Moebius (no és casualitat que el símbol matemàtic de l'infinit sigui un 8 tombat). El 12, també perfecte, faria al·lusió a la corona de 12 estels esmentada a l'Apocalipsi, mentre que el 19, que és també el nombre de veus que intervenen a la partitura, resulta de la suma de 7+12. I no acaba aquí la cosa, que n'hi ha més: Examinat la segona secció, s'observa que el 49 és el resultat de multiplicar les 7 aparicions del tema principal de 7 compassos de durada. A més, es faria al·lusió als 7 caps de la Bèstia apocalíptica, coronats amb 7 corones cadascú. Els simbolismes segueixen amb els números 68, que representaria el Crismó (XP) i el 136, que si sumem les seves xifres dóna 10, que és el número de banyes de la Bèstia. I posats a anar més enllà, Gunno Klingfors s'ha entretingut a comptar el nombre total de notes de l'obra: Resulta que n'hi ha 6138, xifra que descomposta al mode 6x1x3x8 és igual a 144, al·lusió als 144.000 escollits (12.000 de cada tribu d'Israel) de què parla l'Apocalipsi.

Mirant-ho així, realment són moltes casualitats. Potser sí que el geni de Bach anava encara molt més enllà del que ja sembla inabastable.

J.M.S.

Cantata BWV 50

NUN IST DAS HEIL UND DIE KRAFT

Cantata controvertida, segurament un fragment 

d' una cantata desapareguda.

Probablement Festo Michaelis (Diada de St. Miquel)

Estrenada: Suposadament el 29 de setembre de 1723

Text: Extret de l'Apocalipsis, amb modificacions.

COR

Ara s'ha esdevingut la Salvació,

La Força, l´Imperi i el Poder

Del nostre Déu i el seu Crist,

Doncs ha estat vençut 

Aquell qui Dia i Nit

Els acusava* davant del Senyor.

(*als nostres germans).

Traduïda per Josep-Miquel Serra