BWV 99

Tres cantates han arribat als nostres dies destinades al Quinzè Diumenge Després de la Trinitat, que són les BWV 138, 99 i 51, per ordre de composició. Tot seguit analitzarem la segona d'elles, la cantata WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN BWV 99, obra estrenada a Leipzig el 17 de setembre de 1724 dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs.

La coral que inspirà l'anònim llibretista és un himne de Samuel Rodigast de 1647 que devia ser d'especial estima per a Bach, ja que l'utilitza en nombroses cantates. Sempre ho farà amb una bella melodia de Severus Gastorius que sembla prestar-se especialment bé al tractament musical polifònic, fonament del geni de Johann  Sebastian. Aquesta coral, sense anar més lluny, origina les cantates BWV 98, 99 i 100, les quals comparteixen el mateix títol i missatge doctrinari: Allò que Déu disposa, ben fet està. És pràcticament una síntesi del que es narrava a l'Evangeli del dia d'aquest diumenge (Mateu 6, 24-34), en el qual Jesús, al Sermó de la Muntanya, exhortava els seus seguidors a abandonar-se a la voluntat divina: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més.

S'inicia la cantata amb el cor que la intitula, Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet), deliciós moviment que serà reescrit uns anys més tard a la cantata BWV 100, on s'hi afegiran una segona trompa i timbales. Com és habitual, sobre el concerto instrumental el cor desenvolupa una fantasia vocal sobre la melodia coral, que en aquest cas va encomanada als sopranos reforçats per la trompa. La riquesa instrumental, amb oboès i flautes, dota aquest cor d'un aire de joia que s'incrementa notablement si s'interpreta a un ritme viu millor que a un de massa lent.

Seguirà el recitatiu del baix Sein Wort der Wahrheit stehet fest (La seva paraula s'aferma en la veritat), que es convertirà en arioso al darrer vers, per tal de destacar el terme wenden (foragitar).

Al tercer moviment tindrem una nova ària d'aquelles que apareixen a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals destaca el virtuosisme de la flauta travessera, potser per que Bach disposà en aquelles setmanes d'un flautista especialment dotat (vegeu BWV 9): Erschüttre dich nur nicht, verzagte Seele (No tremolis, doncs, ànima descoratjada). Són remarcables aquí les exigents figures de la flauta, expressió del tremolor de l'ànima present al text. Estructurada en la forma da capo, la secció central conclou amb una extensa vocalització sobre el mot verborgen (amagar).

El següent recitatiu, de contralt, Nun, der von Ewigkeit geschloss'ne Bund (Ara, l'aliança segellada per l'Eternitat), conclou també en arioso sobre el terme erscheinet (mostrar), potser per a crear una antítesi amb el recitatiu anterior, on es remarcava el terme wenden (foragitar, ocultar).

El penúltim moviment de la cantata serà un remarcable duet de soprano i baix titulat Wenn des Kreuzes Bitterkeiten (Quan l'amarga tristor de la creu). Bach ens presenta una escena on l'implacable ritme marcat pel baix continu ens ofega talment el feixuc pes de la creu esmentada al text. Paral·lelament al duet vocal, se'n desenvolupa un altre d'instrumental  a càrrec de flauta i oboè. Les imitacions entre aquests quatre actors vocal-instrumentals teixiran una intricada polifonia que confluirà en certs moments sobre els termes streiten (debatre, lluitar) primer, i ergötzet (adelitament, goig), després.

I la cantata es tancarà de nou amb la coral de Rodigast i la melodia de Gastorius, encomanada als sopranos reforçats per flauta, oboè, trompa i violí primer, mentre que la resta de veus ho seran per les cordes i el continu, originat l'habitual i senzilla interpretació a capella colla parte.

J.M.S.

Cantata BWV 99
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (II)
Dominica 15 Post Trinitatis
Estrenada: 17 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Tot el què Déu fa, està ben fet,
El seu voler perdura a bon dret;
Sigui quin sigui el meu destí
Jo sempre amb ell vull seguir
Ell és mon Déu,
Que en el fatic meu
M’ajuda, em vetlla i don descans
Així doncs, ho deixo a les seves mans.
***
2. RECITATIU (Baix)
La seva paraula s’aferma en la veritat
I no m’enganyarà pas mai,
Puix els que hi creuen, ni cauen ni es perden,
Sí; perquè em fa seguir el camí de la Vida,
M’asserena i m’acontenta el cor
Amb confiança i tendresa de pare
I té paciència,
Quan m’assetja l’adversitat.
Déu, amb la seva mà poderosa
Pot foragitar les meves desgràcies.
***
3. ÀRIA (Tenor)
No tremolis, doncs, ànima descoratjada,
Si el calze de la creu és tan amargant!
Déu per tu és un metge savi i miraculós!
Que mai et donaria una metzina mortal,
Encare que colpegi amb amagada dolçor.
***
4. RECITATIU (Alt)
Ara, l’aliança segellada per l’Eternitat
Es troba afermada en la meva fe.
I s’expressa amb l’esperança
A la vida i la mort:
Déu és la meva llum,
Jo vull seguir els seus passos.
Malgrat que cada dia
Em porti semblants I nous sofriments.
Però l’aflicció serà vençuda
Quan, després d’haver plorat prou,
Vingui, per fi, el dia de la redempció
En què es mostri la lleialtat de Déu.
***
5. ÀRIA-DUET (Soprano, Alt)
Quan l’amarga tristor de la creu
Es debat amb la flaquesa de la carn,
Això està bé de debò.
Mes qui, amb banal encegament
Veu la creu com un suplici insofrible,
En l’avenir no haurà adelitament.
***
6. CORAL
Tot el què Déu fa, està ben fet
És per això que en ell romanc
Tal volta faci un camí rost
Amb penes, infortuni i mort
Però, sé que Déu
M’acollirà prop seu
Amb clemència i amor paternal
Així doncs, ho deixo a les seves mans.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera