Quatre cantates, una més del que és habitual, es conserven destinades al Setzè Diumenge després de la Trinitat: Cronològicament són les BWV 161, 95, 8 i 27. I serà de la tercera d'elles que en parlarem tot seguit, la cantata LIEBSTER GOTT, WENN WED ICH STERBEN BWV 8, obra estrenada a Leipzig el 24 de setembre de 1724 en ple cicle de les anomenades cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. La cantata, originalment escrita en Mi major, fou transportada a Re major en una revisió de la década de 1740.
Com en totes aquelles cantates corals, l'anònim llibretista s'inspira en una coral luterana de la qual conserva literalment la primera i darrera estrofes, mentre que les centrals són lliurement reelaborades. En aquest cas es tracta d'una coral de Caspar Neumann anterior a 1697. El fet que l'Evangeli del dia narrés la resurrecció del fill de la vídua de Naïm aboca les cantates d'aquest diumenge a la temàtica, tan habitual en Bach, de la mort i el trànsit al més enllà concebuts no com a quelcom funest sinó com el necessari tràngol previ a la beatitud eterna. Com veurem, el missatge de la cantata transitarà per aquesta ruta que mena del fatalisme a la joia al llarg dels seus sis moviments.
Amb la primera estrofa de l'himne de Neumann confecciona Bach el cor inicial de la cantata, que la intitula i en deixa ben clara la temàtica: Liebster Gott, wenn werd ich sterben? (Déu meu, quan em moriré?). Es tracta de l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral, obra de l'organista de l'església de Sant Nicolau Daniel Vetter, que es féu molt popular en aquell temps a Leipzig. El cantus firmus s'encomana als sopranos, que sempre seran els primers en entonar els versos, arrossegant la resta de veus en la construcció polifònica. Sota ella, el tema orquestral resulta sobrenatural en base a dos aspectes: El primer, un pizzicato de la corda, recurs habitual en Bach per a suggerir l'arribada inexorable de l'hora final. I el segon, una flauta, instrument que Bach associa habitualment al més enllà, la qual entona una estranya i aguda partitura que arrenca amb un obsessiu tema d'una sola nota repetida 24 vegades, que s'estendrà al llarg de tot el moviment. Com veurem, estem davant d'una d'aquelles cantates de l'estiu i tardor de 1724 on destaca el paper que Bach reservà a la flauta, segurament per disposar en aquelles setmanes d'un flautista especialment dotat (veure BWV 9).
El segon moviment serà l'ària de tenor Was willst du dich, mein Geist, entsetzen (Per què t'espantes esperit meu), en la qual el protagonisme serà de l'oboè i la seva florida partitura, acompanyat de nou pel pizzicato del baix continu, nova referència a l'atansament inevitable de la mort. Destaquen les extenses vocalitzacions sobre el terme tausend (milers, tants) i la nota sostinguda amb què s'evoca el darrer repòs (Ruhsttat). Al recitatiu següent, Zwar fühlt mein schwaches Herz (Certament, el meu feble cor sent), el contralt revestit de la corda prepararà el canvi en l'obscur panorama de la cantata.
De manera esclatant, apareix l'ària del baix Doch weichet, ihr tollen, vergeblichen Sorgen! (Escampeu, doncs, preocupacions vanes i forassenyades!) per a il·luminar el creient i dissipar les tribulacions funestes. Capitanejada de nou per la flauta travessera, la música ara esdevé dansaire i alegre, com en un ball de festa major. Sense dubte, és una de les peces més joioses de Bach, a la vegada que resulta remarcable pel domini exigit al flautista.
El cinquè moviment, Behalte nur, o Welt, das Meine! (Queda't, el meu bé, oh Món!) serà un recitatiu de soprano que condueix a la coral final, Herrscher über Tod und Leben (Senyor de la vida i la mort), entonació ornamentada i amb les veus doblades per l'orquestra de la darrera estrofa de la coral que ha inspirat aquesta magnífica cantata, tot i que l'harmonització no és de Bach sinó que aquest va utilitzar la que l'anteriorment esmentat Daniel Vetter havia publicat l'any 1713 en el seu Musikalische Kirch - und Haus -Ergötzlichkeit.
J.M.S.
Cantata BWV 8
LIEBSTER GOTT, WENN WED ICH STERBEN?
Dominica 16 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Caspar Neumann
1. COR
Déu meu, quan em moriré?
Els dies em van passant,
I els descendents del vell Adam,
Dels quals en sóc fill,
Han rebut en herència del seu pare
Que després d'un breu temps
De misèria i pobresa en aquesta terra,
Es converteixin en pols.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Per què t'espantes, esperit meu,
Quan sona la darrera hora?
El meu cos s'inclina cada dia cap a la terra.
I la terra, on ja hi descansen tants,
Ha de ser on trobaré el darrer repòs.
***
3. RECITATIU (Alt)
Certament, el meu feble cor sent
La por, els turments, el dolor:
On trobarà repòs el meu cos?
Qui deslliurarà i lliurarà la meva ànima
Del jou dels pecats que suporta?
El meu bé serà dispersat.
I què en serà dels meus,
Afligits per la tristesa?
***
4. ÀRIA (Baix)
Escampeu, doncs, preocupacions vanes i forassenyades!
El meu Jesús em crida: qui pot refusar la seva crida?
El món no posseeix
Res que em complagui.
Arriba, matí desitjat i beneït,
I fes-me comparèixer
En l'esplendor de la transfiguració
Davant Jesús.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Queda't el meu bé, oh Món!
Que ja em prens la meva carn i els meus ossos,
Pren també la meva pobresa,
A mi només em cal,
De la immensitat de la seva bondat,
El bé suprem que m'atorga.
Jo ja en tinc prou amb la riquesa i benaurança del seu reialme.
Hi ha altra herència millor
Que la paternal fidelitat del meu Déu?
Ella es renova cada matí
I no pot morir.
***
6. CORAL
Senyor de la vida i de la mort,
Dóna'm una bona fi,
Ensenya'm a lliurar la meva ànima
Amb ferm coratge.
Fes que reposi dignament
Al costat de piadosos cristians
I que no m'arribi mai el mal.
Traduïda per Rosa Fàbregas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada