28/2/23

BWV 203

Es té constància de la composició per part de Bach de trenta-nou cantates profanes: Quinze d'elles han arribat en la seva forma original als nostres dies, de vint n'hem perdut la música i de la resta en conservem paròdies o reelaboracions. De totes elles segurament les dues més singulars siguin les BWV 203 i 209 pel fet de ser les úniques que no són cantades en alemany sinó en italià.

Aquestes dues obres han presentat des de sempre dubtes sobre la seva paternitat, tot i que la investigació actualment les dóna per autèntiques. És segurament la que ara tractarem, la BWV 203, la que ha centrat més sospites sobretot per la manca documental contemporània. Efectivament, ens ha arribat en una còpia del segle XIX aparentment realitzada a Viena entre 1830 i 1850. Es tracta d'una partitura molt simple, concebuda solament per a la veu de baix acompanyat de clavecí i consistent en dues àries enllaçades per un recitatiu. En quant a la cronologia, avui en dia impossible de determinar, Christoph Wolff suggereix l'època de Köthen (entorn a 1720) i apunta la hipòtesi de l'estada a la ciutat en aquells dies d'un reconegut cantant, el baix Johann Gottfried Riemschneider, per al qual hauria Bach escrit la cantata. Val a dir que Riemschneider formà part més tard de la nòmina de cantants de Händel a Londres, essent per tant un dels pocs afortunats que tractà en persona els dos colossos musicals del barroc. Potser Bach va trobar divertit musicar un text italià a l'estil d'aquelles terres, i més tenint en compte els experiments realitzats a Weimar amb la música de compositors transalpins com Vivaldi o Corelli. Sigui com sigui, tot i la seva predominant influència francesa, Bach semblarà mantenir al llarg de la seva vida  una vena italianitzant que sorgirà de tant en tant, originant fins i tot alguna obra mestra del nivell de l'Italienisches Konzert BWV 971.

El text de la cantata prové directament d'Itàlia, talment ha quedat demostrat per una partitura de Francesco Nicola Fago descoberta recentment a la biblioteca musical de la Sing-Akademie de Berlín. Contemporani de Bach, Fago havia estat un dels músics destacats a la ciutat de Nàpols a principis del segle XVIII, on va ocupar diversos càrrecs influents. L'Amore traditore de Fago calca la disposició del de Bach en quant a orquestració i estructura (només canvia la veu a soprano), seguint exactament el model de cantata italiana habitual a l'època. La versió de Bach, que mostra lleugers canvis en el text, reprodueix en gran mesura aquestes característiques, però amb una particularitat: Mentre que a la primera ària el clavecí es restringeix a un simple acompanyament continu, a la segona ària esdevé obbligato, és a dir, instrument solista amb la seva pròpia temàtica. Aquest fet obre dues possibilitats: Que Bach sigui l'autor de tota la cantata, o que  simplement es limités a afegir l'ambiciosa part de teclat de la segona ària a la partitura d'un compositor desconegut. 

L'anàlisi musical de la cantata sembla dividir els entesos, que s'arrengleren bé en la línia de l'autenticitat (Alfred Dürr) o en la del dubte (Alberto Basso). Dürr considera concloent la presència en aquesta partitura de certs aspectes estilístics que singularitzen la música de Bach, tals com l'aparició al llarg de les àries dels temes de capçalera degudament conjugats bé amb la trama de la veu solista o bé en la polifonia instrumental. Només aquest aspecte tot sol ja hauria bastat per a descartar, per exemple, la cantata BWV 189 tinguda per autèntica durant dècades i actualment atribuïda a Melchior Georg Hoffmann.

Les dues àries, com no pot ser d'altra forma en una obra italiana, presenten estructura da capo, ço és una forma tripartita ABA. La primera, que intitula la cantata, presenta una part de teclat tan esquemàtica que solament consten al pentagrama les notes de la mà esquerra, és a dir el baix continu, havent d'improvisar el clavecinista la part restant. En quant al cant, es destaquen amb grans vocalitzacions els termes destacats del text, com ara la traïció, l'engany o les cadenes. L'ària final, per contra, presenta com ja hem dit un obbligato de les dues mans que bé podria constituir per sí mateix una obra independent, car el baix desenvolupa una línia melòdica absolutament aliena a la temàtica del clavecí que, tot i així, resulta en una conjunció perfecta de veu i acompanyament. És aquí on hi veig més clarament la mà de Johann Sebastian, refermant-se la seva presència en cert coromatisme que despunta al tram final del tema de capçalera i que m'atreviria a definir, amb cert sentit de l'humor, com a confirmació de l'ADN bachià present a la partitura. Això sí, sempre romandrà la sospita que Bach hagués treballat sobre un material alié preexistent.

J.M.S.



Cantata BWV 203

AMORE TRADITORE

Ocasió Desconeguda

Estrenada: Aprox. 1720 (?)

Text: Anònim.


1. ÀRIA (Baix)

O amor traïdor,

No m’enganyis més,

No vull més cadenes,

No vull més afanys i penes,

Servitud i amargor.


2. RECITATIU (Baix)

Jo vull provar,

Si puc salvar

La meva ànima de l’infaust flagell,

I viure, si puc, fugint del teu coltell;

Que no tingui altra esperança

Que fer-me amb el dolor,

I posar-me una espina al cor,

Mes el teu encís no em torçarà l’endurança.


3. ÀRIA (Baix)

Si en l’amor no tens gens de sort,

Ets un babau, si no deixes d’estimar,

Rebutja les fortes cadenes del tot,

Quan no trobis qui et pugui consolar.


Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera