BWV 202

La cantata BWV 202 WEICHET NUR, BETRÜBTE SCHATTEN es ha arribat en una còpia de 1730 realitzada per un noi de 13 anys anomenat Johannes Ringk, alumne de Peter Kellner qui al seu torn ho fou de Bach. La cronologia és molt obscura. Mitjançant l'anàlisi estilístic de la partitura es detecten subtils recursos propis de l'època de Weimar tals com anul·lar els sostinguts amb bemolls i no amb becaires, però per contra l'estil musical no encaixa amb les cantates d'aquell període. De fet, la cantata sembla estar a cavall entre les del Cicle de Weimar i les de Leipzig. És per això que la investigació es decanta per la època de Köthen i en situa la composició entorn a 1720, deixant la porta oberta a algun any immediatament anterior, tesi aquesta darrera que vindria avalada per l'estil literari de l'anònim llibretista, que bé podria ser Salomo Franck, el poeta habitual de les cantates de Weimar.

Estem davant d'una obra de caire nupcial destinada al convit posterior a la cerimònia religiosa. La modèstia dels mitjans emprats (un sol cantant, soprano, sense cor) apuntaria a alguna família burgesa o algun membre subaltern de la cort, sense descartar al propi Bach en el seu enllaç amb Anna Magdalena celebrat a Köthen el 3 de desembre de 1721. Aquesta hipòtesi però, semblaria contradir el text de la cantata en el qual apareixen constants referències a la primavera.

S'inicia la partitura amb una ària en estil semi-declamat i un tema de les cordes que recorda vagament al Zadock the Priest de Händel i que sembla representar la retirada del rigor hivernal o fins i tot el desgel. Sobre aquest coixí harmònic sobrevolarà l'oboè al qual s'unirà la veu, refermant en to menor el terme betrübte Schatten (ombres de tristor), mentre que Ruh' (encalmar) es tracta amb l'habitual nota sostinguda en el temps. La secció central, més animada, presenta indicacions de forte-piano en determinats passatges.

El breu recitatiu següent destaca termes tals com Anmut (encant) i schön (finor, bellesa) mentre al continu apareix la figura curta (corxera-dues semicorxeres), habitual suggestió bachiana de la joia. L'ària següent, Phoebus eilt mit schnellen Pferden (Febus amb cavalls lleugers) és una dinàmica peça inspirada en el galop el qual es concentra en les arrauxades cadències del baix continu, il·lustració del carro d'Apol·lo (Febus) que cada dia recorria el cel transportant l'aurora. Resulta destacable el parentiu d'aquesta ària amb el darrer moviment de la Sonata per a violí i clavecí en Sol Major BWV 1019.

El recitatiu Drum sucht auch Amor sein Vergnügen presenta el tret característic de l'època de Weimar de l'alternança entre el recitatiu i l'arioso cantabile i dóna pas a l'ària Wenn die Frühlingslüfte streichen (Quan l’aura de primavera) en la qual el violí solista assumeix la part més destacada en diàleg amb la soprano, transitant de nou per passatges indicats expressament com a forte, piano o pianissimo.

El sisè moviment, un altre breu recitatiu que derivarà cap a l'arioso, ens obrirà la porta a la que segurament sigui la peça més destacada de la cantata, la preciosa ària Sich üben im Lieben (És millor que es lliurin a l'amor), la qual els darrers temps sembla haver guanyat certa popularitat entre els amants de la música de Bach. Autèntica obra mestra de l'aire popular, exhala una joia franca, transparent i sincera d'acord amb els conceptes exposats al text. Sobre un ritme dansaire l'oboè, el gran protagonista del moment, entona una de les melodies més juganeres de Bach que conjuga de manera celestial amb la del cantant, tallada pel mateix patró. Les seves tres seccions li confereixen l'habitual forma da capo.

Amb aquest ambient feliç ja plenament instal·lat s'encara la recta final de la cantata. Al recitatiu So sei das Band der keuschen Liebe ens sorprenen els únics ensurts del dia en il·lustrar amb escales descendents els entrebancs i les tempestes mentre que a la breu ària final, designada gavotte al manuscrit tot i no seguir exactament la seva forma, apareixerà un elegant estil cortesà a la manera francesa que contrasta certament amb l'aire popular i germànic que havia impregnat la resta de la partitura.

J.M.S.

Cantata BWV 202 

WEICHET NUR, BETRÜBTE SCHATTEN

Cantata de Noces

Estrenada: Probablement entre 1714 i 1720

Text: Anònim (Salomo Franck?)

1. ÀRIA (Soprano)

Esfumeu-nos, ombres de tristor,

Encalmeu-vos, gebrades i vents!

La delectança de Flora

Sadollarà els nostres cors

Només amb la sort joiosa,

Que porten les seves flors.

2. RECITATIU (Soprano)

El món és renova altra vegada;

En els prats i en les muntanyes

Hi resta l’encant amb doble finor,

El dia s’ha espolsat la fredorada.

3. ÀRIA (Soprano)

Febus amb cavalls lleugers

Travessa el món que reneix.

Sí, com que li agrada tant,

Sols vol fer-se el seu galant.

4. RECITATIU (Soprano)

També es diverteix l’Amor,

Quan riu el glever porprat

Amb tot l’esplendor de Flora,

I quan amb la seva potestat

Salten els cors plens de joia

Talment les boniques flors.

5. ÀRIA (Soprano)

Quan l’aura de primavera

Amoixa els virats pradells,

S’hi acosta, l'Amor de puntetes,

Tot cercant-hi els seus joiells,

Çò és, hom diu pel què sembla,

Que un cor a un altre li fa un bes.

6. RECITATIU (Soprano)

I aquesta és la bona sort,

Que gràcies a un venturós moment

Dues ànimes tindràn un tresor,

De salut i benaurança esplendent.

7. ÀRIA (Soprano)

És millor que es lliurin a l’amor

Dos cors juganers

Que el gaudi de Flora passatger.

Allí les ones giravolten,

Ací riuen i s’esparpellen

Palmes victorioses en els llavis i en el cor.

8. RECITATIU (Soprano)

Així és el llaç d’un amor honest,

D’una parella compromesa,

Cap escull, cap infidelitat!

Ni un arrauxat ensopec

Ni el bruel de la tempesta

L’embat dels enamorats inquieta!

9. ÀRIA (Soprano)

Veureu brillar satisfets

Per molts anys la bona sort,

Car no ha de passar massa temps

En què el vostre amor regali flors!

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera