BWV 201

La primera cantata profana del catàleg bachià és una de les seves obres vocals més extenses, només superada per les passions, la Missa en Si menor i l'Oratori de Nadal. Desconeixem les circumstàncies exactes de la seva composició i estrena, que la investigació només ha pogut situar a l'entorn de 1729. El que sí es descarta actualment és qualsevol voluntat irònica a l'hora de compondre aquesta cantata, la qual fou considerada durant molts anys una resposta de Bach a certes controvèrsies en les que es veié immers en dues ocasions: L'any 1737, arran de certs comentaris publicats en una revista musical pel seu ex-alumne Johann Adolph Scheibe i el 1749, davant les afirmacions del pedagog Johann  Gottlieb Biedermann contràries a l'educació musical. La cantata, doncs, semblaria més aviat destinada a dotar de contingut el Collegium Musicum, entitat musical  lipsienca de la qual Bach se'n feu càrrec l'any 1729. El fet que el manuscrit conservi una breu referència a la cantata BWV 149, estrenada aquell mateix any, és potser el factor més indicatiu de la seva cronologia. El que sí es pot entreveure és una al·lusió, tot i que molt lleu, a la classe burgesa de la ciutat de Leipzig a través de la presència i comentaris de Mercuri, el déu del comerç.

El llibret s'inspira en Les Metamorfosis d'Ovidi i l'episodi en el qual Apol·lo (Febus) i Pan, el déu sàtir, decideixen dirimir les seves aptituds musicals sota l'arbitratge de Tmolos, déu titular de la muntanya de Lidia on s'esdevé l'episodi. Prudentment, aquest sentència la victòria de la lira d'Apol·lo sobre la flauta de Pan. Però Mides, el rei que tot el que tocava ho convertia en or, gosa qüestionar el veredicte i rep un cruel càstig d'Apol·lo: Unes orelles d'ase que el pobre babau des de llavors intentarà ocultar sota una gran caputxa, de la qual derivà segons la llegenda l'anomenat barret frigi. Fora ja de l'argument de la cantata, les desgràcies del pobre Mides no acabarien aquí ja que el seu barber, l'únic que coneixia el secret, en no poder contenir-se feu un forat a la sorra d'una platja, digué el que sabia i el tornà a tapar tot esperant que el secret romangués sepultat. Però, ai las! Del forat brotaren unes canyes que, quan eren agitades pel vent, xiuxiuejaven a tothom que les escoltés: El rei Mides té orelles d'ase!

El llibretista Picander, col·laborador habitual de Bach a Leipzig, realitza algunes modificacions tals com que Tmolos i Mides són presentats, més que com a jutges, com a defensors de les virtuts musicals dels contendents. A més, s'introdueixen els personatges de Momo, déu de l'escarni, i el ja esmentat Mercuri. A ells afegirà Picander el cor en el paper de mer espectador, la única tasca del qual serà la d'obrir i tancar la partitura.

Amb tot això es pretén realitzar una d'aquelles obres moralitzadores i erudites tan pròpies del barroc, en aquest cas concret presentant una confrontació entre la música culta, personificada en Febus i la popular, encarnada per Pan. Bach atribueix a Febus un acompanyament de cordes, flautes i oboès mentre que a Pan solament li deixarà els violins. Està decantant-se per una de les dues?

Arrenca la cantata amb un  esplèndid cor que sembla voler representar l'escenari alpí on s'esdevé l'acció: El vent agitant els arbres, les torrenteres baixant cabaloses. Als elements es dirigirà el cor, pregant-los una treva. Les seves intervencions les separen aparicions del ritornello instrumental. Callaran trompetes i timbales a la secció central, tornant a encendre's a la repetició que conformarà l'habitual estructura da capo. 

L'acció s'inicia al primer recitatiu, enmig d'una discussió entre Febus i Pan, encarnats per baixos, als quals interromprà la soprano Momo al darrer vers. El recitat, tot i ser secco, emfatitza com correspón els conceptes més destacats del text.

Momo, déu de l'escarni, aprofita la seva primera ària (Patron, das macht der Wind) per a ridiculitzar la supèrbia de Pan, acompanyat tan sols del continu però amb una divertida tonada que exhala aire popular per totes bandes.

Mercuri, encarnat pel contralt, vindrà a posar pau en un seriós recitatiu en el qual els dos contendents escullen llurs valedors. Tot és a punt doncs per al duel!

Serà Febus qui dispari primer, amb l'ària Mit Verlangen (Amb desig fervent), una gran ària de la millor inspiració bachiana i ricament orquestrada amb oboè d'amore, flauta i cordes en sordina. La bellesa estètica desplegada sembla ja voler establir d'inici un favorit a la victòria i desperta els sentiments més elevats d'Alberto Basso, qui hi detecta un estil elevat i una elegància expressiva inigualables.

Un breu recitatiu de Momo convida Pan a replicar, cosa que aquest s'afanya a fer amb l'ària Zu Tanze, zu Sprunge (Si es balla o saltirona), alegre peça per a cordes d'un innegable caire popular i ritme molt proper al passepied que sembla ser la versió original de la que més tard apareixerà amb un nou text a la cantata BWV 212, la qual probablement resulti més familiar per al gran públic. A la secció intermèdia el ritme s'alenteix  per tal d'il·lustrar l'ensopiment de la música culta mentre que a les extremes els salts del cor (so wackelt das Herz) són meravellosament suggerits mitjançant divertides vocalitzacions sincopades.

El veredicte de Tmolos es pronuncia al recitatiu següent i no pot ser altre que la victòria de Febus, l'art del qual és lloat a l'ària Phoebus, deine Melodei (Febus, és filla ta melodia), deliciosa peça per a oboè solista en la línia de l'ària inicial de Febus, on destaquen certes indicacions expresses de Bach molt poc comuns, tals com l'in crescendo sobre la nota inicial de l'oboè, que heretarà el tenor.

Incita ara Pan al seu valedor, Mides, a dir-hi la seva. L'inconscient no veu mèrit en Febus i així ho referma a la dinàmica ària  Pan ist Meister, lasst ihn gehn! (Pan, no té retop, ell és el campió!), orquestrada com la de Pan només per a cordes i on destaquen les genials al·lusions musicals als ases i les seves llargues orelles presents a la secció intermèdia, sobretot quan es canta denn nach meinem beiden Oher (Les dues orelles me'n donen raó).

Tots, excepte Pan, increpen Mides al recitatiu següent, mentre Febus descarrega la seva ira sobre l'insensat. La conclusió i lliçó de la trama s'exemplifica a l'ària Aufgeblasne Hitze (Ardent fogositat), en la qual Mercuri (contralt) acompanyat de flautes travesseres realitza una curiosa al·lusió al barret frigi de Mides mitjançant l'esment del Schellenmütze, una espècie de barret de picarols tradicional, que serà il·lustrat per un elaborat gir de les flautes.

Momo tancarà el debat mitjançant un recitatiu en el qual convida Febus a entonar un cant que serà assumit pel cor i tot el dispositiu orquestral al moviment final Labt das Herz, ihr holden Saiten (Cordes festives, alegreu-nos els cors). Estructurat com el cor inicial en tres parts, la fanfàrria de trompetes i timbales minvarà a la secció central, més introspectiva i al·lusiva a la dolçor de les cançons. 

J.M.S.

Cantata BWV 201

GESCHWINDE, IHR WIRBELNDEN WINDE

(El debat entre Febus i Pan, Dramma per Musica)

Ocasió Indeterminada

Estrenada: Aprox. 1729

Text: Christian Friedrich Henrici, Picander.

1. COR

Correu rabents, vents brogents,

Entreu tots plegats dins l'avenc!

Perquè soni i ressoni vostra tonada

Fins i tot sigui a l'eco plaent

I amoroseixi la nuvolada.

2. RECITATIU

Febus (Baix I):

I tu ara tens la barra i la llibertat,

De dir-me a la cara,

Que el teu cantussar

És més afinat que el meu cantar?

Pan (Baix II):

I doncs, no t'has donat encara?

Els meus fills captiven tot el bosc;

Amb la meva flauta de canya

Amb set harmònics tons

Que jo mateix m'he endegat

Convido a dansar un cor de nimfes

Elles t'ho diran, ben segur:

Pa, canta més bé que ningú.

Febus (Baix I):

Tens raó, per el què a les nimfes fa;

Però, per acontentar els déus,

Aquesta flauta teva res no val.

Pan (Baix II):

Tan aviat com els meus sons omplen l'aire,

Salten els turons, dansen els cervatells,

S'han d'ajocar les capçades,

I dessota dels estels

Tot són saltirons de gaubança:

M'enronden tots els ocells.

I desitgen que els ensenyi a cantar.

Momo (soprano):

Ei! Escolteu, doncs, en Pan,

Aquest cantaire tan gran!

3. ÀRIA

Momo (Soprano):

Patró, això no és res més que vent!

Qui presumeix sense tenir un ral,

Qui és pensa que sols és cert

El què els seus ulls tenen davant,

Si el ximplet és pensa que és llest

I amb sort no hi veu més enllà del nas,

Patró, això no és més que vent .

4. RECITATIU

Mercuri (Contralt):

Què en traureu de discutir?

Si mai no us posareu a la raó.

El meu parer, em sembla a mi,

És que cadascú és busqui un fiador,

Que pugui el vostre conflicte aclarir;

A veure, què us sembla això?

Febus (Baix I):

Tmolus serà el meu jutge,

Pan (Baix II):

I Midas en serà el meu.

Mercuri (Contralt):

Així, doncs, acosteu-vos, bona gent,

Pareu atenció;

I jutgeu el qui us en sembla el millor!

5. ÀRIA

Febus (Baix I):

Amb desig fervent

Amoixo les teves galtes gentils

Tendre, deliciós Jacint,

I aquests teus ulls petoners,

Puix són els meus estels del matí

I de la meva ànima el sol ixent.

6. RECITATIU

Momo (Soprano):

Ara, Pan, posa a punt la teva veu,

Fes uns refilets ben afinats!

Pan (Baix II):

Tant bé com pugui ho faré

Fins més bonic que Febus em sortirà.

7. ÀRIA

Pan (Baix II):

Si es balla o saltirona,

El cor s'exalta fora mida.

Quan la música quasi no sona,

I la boca canta fent tentines,

Això, no té ni solta ni volta.

8. RECITATIU

Mercuri (Contralt):

Ara, que vinguin els jutges!

Tmolus (Tenor I):

A mi, jutjar no em costa gens;

De veritat, no pot ser més clar,

Aquí Febus és qui ha guanyat.

Pan canta pel boscam,

Pot adelitar les nimfes, potser;

Però, el cant de Febus sona tant bé,

Que la flauta de Pan no val res.

9. ÀRIA

Tmolus (Tenor I):

Febus, és filla ta melodia

De la gràcia encisadora.

Mes qui aquest art aprecia,

Amb la teva veu meravellosa,

No hi cap al món d'alegria.

10. RECITATIU

Pan (Baix II):

Vine, Mides, ara digues tu,

Com ho he fet jo!

Mides (Tenor II):

Ai, Pan! com m'ha donat vigor,

La teva cançó m'ha sonat tan bé,

Que en un moment l'he després de cor.

Ara aniré d'ací d'allà pel prat verd

I la faré aprendre als arbres del bosc.

Febus hi posa massa ornaments,

Només, la teva dolça cançó

És graciosa i és senzilla, a més.

11. ÀRIA

Mides (Tenor II):

Pan, no té retop, ell és el campió!

Febus ha perdut la juguesca,

Les dues orelles me'n donen raó,

El seu cant és d'incomparable bellesa.

12. COR

Momo (Soprano):

Mides, però, que estàs boig?

Mercuri (Contrat):

Qui t'ha fet perdre el seny?

Tmolus (Tenor I):

Just el què jo pensava, ets un títol!

Febus (Baix I):

Digues, i ara amb tu què puc fer?

Que et tornis una cornella

Fuetejar-te o arrencar-te la pell?

Mides (Tenor II):

Ai les, no em turmenteu més,

Que han estat les meves orelles

Les que m'han fet decidir!

Febus (Baix I):

Si és així

Deus tenir orelles de ruc!

Mercuri (Contralt):

Això és el què se'n treu

Per voler ser més que ningú.

Pan (Baix II):

Ep! i tu, perquè t'has pres rient

Fer de jutge en aquest plet?

Mides (Tenor II):

O, em ve a contracor i m'enutja

Fer aquesta funció de jutge!

13. ÀRIA

Mercuri (Contralt):

Ardent fogositat,

Però sensatesa ni gota

Fan que un cap de pardals

El posin a la picota.

Si hom no sap barquejar

I tossut els rems forfolla

Atziac i confós s'ha d'ofegar.

14. RECITATIU

Momo (Soprano):

Ara, ves-t'en Mides, bon xicot,

Queda't a descansar al teu boscany,

No hi pateixis, posat a to,

Puix com tu, hi ha més d'una companyia.

Els babaus i els beneits del cabàs

Ara es desviuen per ser com Salomó,

Solen donar el seu parer cada dia,

I els qui fan això,

Són de la mateixa confraria.

Ara Febus, de debò,

Torna a agafar la teva lira;

Res no hi ha tan bonic com la teva cançó.

15. COR

Cordes festives, alegreu-nos els cors,

Canteu plegades a l'art i a la cortesia!

Tan si us aplaudeixen com si us xiulen,

Puix, vosaltres, les dolces cançons,

Fins i tot, teniu dels déus la simpatia.

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera