BWV 162

Per al Vintè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 162, 180, 49 i 54, aquesta darrera una breu cantata utilitzada en diverses festivitats.

Avui parlarem de la primera de totes elles, la cantata BWV 162 ACH, ICH SEHE, ITZT DA ICH ZU HOCHZEIT GEHE, que fou estrenada a Weimar en dues possibles dates: El 3 de novembre de 1715 o el 25 d'octubre de 1716, els dos dies en que es va escaure el 20è Diumenge després de Trinitat durant els anys en que Bach, Konzertmeister de la cort ducal de Weimar, havia de presentar una cantata mensual. La tardor de l'any 1717 queda descartada, ja que en aquelles setmanes es va produir l'enfrontament entre Bach i el duc Wilhelm Ernst, que li negava el permís per a marxar a Köthen.  Això provocà el seu empresonament entre el 6 de novembre i el 2 de desembre, data en que fou alliberat tant de la presó com de les seves obligacions amb la cort ducal.

La cantata va ser reestrenada a Leipzig el 10 d'octubre de 1723, primera tardor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs, la qual cosa obligà a rebaixar la tonalitat per adaptar-se a l'afinació d'allà, a més d'afegir un corno da tirarsi a la partitura. Una partitura parcialment extraviada que, com veurem, presenta certs interrogants.

A l'Evangeli del dia (Mateu 22, 1-14), Jesús comparava el seu Regne amb un banquet de noces al que són convidats els vianants en negar-se a assistir els inicialment convidats. Però aquell que s'hi presenti vestit de manera indigna serà rebutjat. Aquesta paràbola és present a tot el text, obra de Salomo Franck, llibretista habitual de les cantates de l'època de Weimar.

La cantata s'inicia amb l'ària per a baix que li dóna nom: Ach, ich siehe (Ah, ja ho veig), en la qual la veu del baix es situa enmig d'una polifonia imitativa a tres veus,  amb dues parts de violí i la trompeta duplicant les violes. Trobarem els habituals figuralismes amb els quals Bach il·lustra termes com Wehe (dolor), Tod (mort), bisammen (plegats) a més e descripcions en tota regla com les Höllenflammen (flames infernals) o la Himmelsglanz (resplendor celeste).

Un recitatiu secco del tenor donarà pas a l'ària Jesu, Brunnquell aller Gnaden (Jesús, font de tota gràcia), en la qual el soprano és acompanyat només pel baix continu. En mancar part de la partitura, la investigació dóna per segur que aquí hi falten un o més instruments, per la qual cosa se n'han fet algunes reconstruccions que no deixen de ser pures hipòtesis. Una altra solució, potser més raonable, és ornamentar ad libitum la participació de l'orgue.

El següent recitatiu també és en secco, i ens condueix al duet de contralt i tenor In meinem Gott bin ich erfreut! (En el meu Déu he exultat!), de nou solament sustentat pel baix continu tot i que aquí no hi ha res que faci sospitar la intervenció original de més instruments. Alberto Basso hi veu una estructura  ABBCAC, típica del duet de cambra italià.

La cantata acabarà amb l'estrofa setena d'una coral de 1652 poc coneguda a la litúrgia luterana, que potser només es cantava a Weimar, l'autor de la qual podria ser Johann Rosenmüller o també Johann Georg Albinus: Alle Menschen müssen sterben, tots els homes han de morir...  

Valar Morghulis.

J.M.S.

Cantata BWV 162
ACH, ICH SEHE, ITZT DA ICH ZU HOCHZEIT GEHE
Dominica 20 Post Trinitatis
Estrenada: Weimar, 3 de novembre del 1715 o 25 d'octubre del 1716
Text: Salomo Franck (1-5); Johann Rosenmüller (6)

1. ÀRIA (Baix)
Ah, ja ho veig:
ara que me'n vaig vers les noces,
el benestar i el dolor,
el verí de l'ànima i el pa de vida,
el cel, l'infern, la vida, la mort,
la resplendor celeste i les flames infernals
van plegats.
Jesús, ajudeu-me a resistir.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Oh gran festa de noces,
a la qual el Rei del cel
fa cridar els homes!
No és, doncs, la pobra esposa,
la naturalesa humana,
massa corrupta i baixa
perquè s'hi casi el Fill de l'Altíssim?
Oh gran festa de noces,
com ha arribat la carn a una tal glòria,
que el Fill de Déu
l'ha assumida per a l'eternitat?
El cel és el seu tron,
la terra fa d'escambell dels seus peus,
i així i tot vol aquesta terra
besar com a esposa i estimada!
El banquet de noces està preparat,
el vedell gras ha estat sacrificat;
amb quina magnificència ha estat preparat tot.
Que benaurat que és aquell a qui la fe guia fins aquí,
i que maleït que és en canvi
aquell qui menysté aquest banquet.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Jesús, font de tota gràcia,
refresqueu-me, míser convidat,
ja que Vós m'heu convocat!
Estic cansat, feble i aclaparat;
ah, reanimeu la meva ànima,
ah, quina fam tinc de Vós!
Pa de vida, a qui escullo,
veniu, uniu-vos amb mi!
***
4. RECITATIU (Contralt)
Jesús meu, no permeteu
que vingui a les noces sense vestir
per tal que no caigui damunt jo el vostre judici;
amb espant he sentit
com Vós, a l'insolent convidat de noces
que s'havia presentat sense vestit,
el vau reprovar i maleir!
Prou que conec la meva indignitat:
ai, doneu-me el vestit de noces de la fe,
permeteu-me que mereixi el vostre mèrit com a ornament!
Doneu-me com a vestit de noces
la túnica de la salvació, la blanca seda de la innocència!
Ah, que la vostra sang, porpra sublim, cobreixi
la vella túnica d'Adam i les seves taques de corrupció;
així seré polit i pur
i de Vós seré benvingut,
així dignament assaboriré el banquet de l'Anyell.
***
5. DUET (Contralt i Tenor)
En el meu Déu he exultat!
El poder de l'amor l'ha mogut
perquè a mi en el temps de gràcia
amb gran clemència m'hagi posat
els vestits de la rectitud.
Sé que Ell, després d'aquesta vida,
el blanc vestit de la glòria
també en el cel em donarà.
***
6. CORAL
Ah, ja he entrevist
aquesta sublim magnificència.
Ara m'abillaré polidament
amb la blanca roba del cel;
amb la corona d'or de la glòria
estaré davant el tron de Déu;
contemplaré una joia tal
que mai no pot tenir fi.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol