BWV 56

Tres són les cantates que ens han arribat destinades al Dinovè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 48, BWV 5 i la que tot seguit comentarem, la cantata BWV 56 ICH WILL DEN KREUZSTAB GERNE TRAGEN, que fou estrenada a Leipzig el 27 d'octubre de 1726.

El manuscrit indica "Cantata à voce sola e stromenti", una de les poquíssimes ocasions en què Bach denomina expressament "cantata" una de les seves obres. L'Evangeli del dia (Mateu 9, 1-8) no sembla estar present al llibret, tot i que segons Alfred Dürr l'hem d'intuir al darrera de tot el missatge de la cantata. Aquesta segueix el model d'Erdmann Neumeister, creador de la cantata alemanya que en temps de Bach es considerava "moderna", i sembla ser obra del mateix llibretista que la cantata BWV 27, estrenada tres setmanes abans i que resta desconegut.

Estem davant una autèntica obra mestra que s'assembla molt a una altra joia com és la cantata BWV 82. Escrita només per a baix (excepte la coral final), la instrumentació consta únicament de tres oboès (un d'ells da caccia), cordes i baix continu. Malgrat això, Bach aconseguirà dotar la partitura de sentiments capaços d'entrar a les profunditats de l'ànima. Molts parlen d'aquesta obra com una cantata de peregrinació donat que, en els primers moviments, subjau certa idea de viatge penitencial, el qual conduirà el pecador a la redempció mitjançant la imatge, tan habitual en Bach, de la mort com a joiós  trànsit al Reialme de Déu.

Arrenca la cantata amb una extensa ària d'estructura irregular, amb els oboès duplicant les cordes altes. Està basada en el llenguatge musical de notes lligades en girs que volen ser ascendents però que acaben caient de nou sense remei. És el recurs que Bach utilitza quan vol crear un clima de pesadesa i patiment que podríem anomenar "passes vacil·lants", que no hem de confondre amb les "passes dures" també presents a l'ària: Conegudes des d'antic com a Passus Diuriusculus, la idea passa per utilitzar una cadència cromàtica descendent del tema per a il·lustrar el patiment. Bach utilitza magistralment aquest recurs en altres ocasions, tals com a les cantates BWV 12 i 78.

I encara podem trobar més genialitats en la pròpia partitura del cantant. Ja la primera vocalització de 37 notes sobre la paraula tragen està pensada per a transmetre la idea de carregar quelcom durant un llarg trajecte. A més, inclou Bach un salt melòdic entre la tercera i quarta nota del tema principal, on s'uneixen les paraules den Kreuzstab, que esdevé particularment difícil, volent simbolitzar l'esforç que comporta carregar la creu. Més endavant, la paraula Plagen està musicada amb el recurs de les passes vacil·lants i a la tercera secció veu i orquestra segueixen camins diferents: Grups de tres notes  el cantant mentre que els instruments segueixen amb els impertorbables girs de dues notes.

El segon moviment és un recitatiu que compara el pas per la vida amb un viatge pel mar, descripció del qual s'encarrega el violoncel amb els seus ondulants arpegis de semicorxeres mentre el baix manté una nota, repetida i profunda.

Aquest recitatiu dóna pas a una altra meravellosa ària, que demostra el poder de la música quan aquest va estar en mans de Bach: Endlich, endlich wird mein Joch. Solament amb la veu humana i l'oboè sustentats pel continu conforma l'amic Johann una peça d'extraordinària bellesa i exuberància musical que, a més, ens omple el cor amb el seu missatge: "Finalment el meu Jou em serà manllevat i rebré el do de l'àliga, per a poder volar ben lluny d'aquest món. Tant de bo fos avui mateix!".
Potser aquí més que enlloc s'expressa la concepció bachiana de la mort no com a quelcom terrible sinó com un autèntic alliberament de les desgràcies del món material...

Tota la corda acompanya el recitatiu  Ich stehe fertig und bereit (Ja estic a punt i disposat) que en cert moment rescata (que no copia) el tema final de l'ària inicial, en cantar les mateixes paraules.
I l'obra conclou amb la coral de Johann Franck Komm, o Tod, du Schlafes Bruder (Vine, o mort, del son germana), cantada amb una melodia de Johann Crüger. Un himne de 1653 que encaixa a la perfecció amb el text de la cantata, sens dubte una de les més inspirades de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 56
ICH WILL DEN KREUZSTAB GERNE TRAGEN
Dominica 19 Post Trinitatis
Estrenada: 27 d'octubre de 1726
Text: Anònim, amb coral final de Johann Franck

1. ÀRIA (Baix)
Vull portar el pal de la creu content,
Que ve de la mà de Déu, amb tendresa.
Ella em menarà amb els meus sofriments
Vers Déu, fins la Terra Promesa.
Deixaré a la fossa els meus planys i dolors,
I vindrà el meu Jesús a eixugar-me els plors.
***
2. RECITATIU (Baix)
El meu singlar per la terra
És talment orsar en vaixell:
Tristesa, planys i misèria
Són ones a contravent
Que dia a dia em colpegen
Fins que arribi el son etern.
Sort que estic ben ancorat
A l’empar del Déu clement
Que em solaça i asserena
Quan em parla a sota veu:
“Jo sóc amb tu, no et vull perdre,
No et deixaré, plançó meu!”
Per ‘xò quan la maror amolli,
Abordaré el port postrem
I exultant baixaré en terra
Que és el meu Regne del Cel
 Allí, conviuré amb els justos;
Ja no patiré mai més!
***
3. ÀRIA (Baix)
Per fi, per fi, em sento franc
Per sempre més del meu jou
Car, el Senyor em dóna força,
Com l’àguila impuls i braó,
Per a emprendre ma volada
Ben lluny, ben lluny, d’aquest món.
O si! Avui mateix, tant de bo!
***
4. RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Ja estic a punt i disposat,
Amb viu anhel i coratge,
Que Jesús em faci a mans
Del sant repòs l’heretatge.
O, que a gust em sentiré,
Si en la Pau tinc l’ancoratge!
Deixaré a la fossa els meus planys i dolors,
I vindrà el meu Jesús a eixugar-me els plors.
***
5. CORAL
Vine, o mort, del son germana,
Vine, i treu-me ja, d’aquí;
Duu el timó de la barqueta
Mena’m a un port ben tranquil!
Potser si, que fas basarda;
Però a mi, em faràs molt feliç,
Ja que tu podràs portar-me
Vora el Nen Jesús gentil.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera