BWV 188

Quatre cantates conserva el catàleg per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat: Cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188 ICH HABE MEINE ZUVERSICHT, la que ara repassarem.

El llibretista de la cantata fou Christian Friedrich Heinrici, més conegut pel pseudònim de Picander, recaptador de taxes postals o quelcom semblant i col·laborador habitual de Bach a Leipzig. Seves són les passions segons St. Mateu i St Marc, molt probablement l'Oratori de Nadal, el de Pasqua i el de l'Ascensió, nombroses cantates i, sobretot, les adaptacions d'obres profanes a usos religiosos mitjançant el procediment de la paròdia. El fet de treballar en col·laboració directa amb el propi Bach fa que moltes de les seves adaptacions siguin indistingibles de les versions originals.

Picander publicà aquesta cantata l'any 1732 advertint que fou concebuda per al cicle litúrgic de 1728-29, per la qual cosa la investigació estableix dues dates possibles d'estrena: El 17 d'octubre de 1728 o el 6 de novembre de 1729, les dues dates en que es va esdevenir la festivitat a la qual la cantata va destinada.

Estem davant d'una obra amb una vida extremadament confusa que va estar discutida durant molt de temps i encara avui segueix envoltada de certa controvèrsia, tot i que molt residual. La investigació creu que la partitura autògrafa es trobava entre un grup de manuscrits heretats pel conflictiu fill primogènit de Bach, Wilhelm Friedemann, que els va vendre en subhasta l'any 1774. Alguns d'aquests manuscrits tornaren a sortir a subhasta el 1827 i es van adquirir per Carl Philipp Heinrich Pistor (1778-1847), col·leccionista i inventor, pioner de la telegrafia òptica. Els manuscrits de Pistor van ser heretats pel seu gendre, Adolf Friedrich Rudorff (1803-1873), de qui van passar al musicòleg Friedrich Wilhelm Jähns (1809-1888). El manuscrit actual era un dels quatre manuscrits que Jähns va vendre al col·leccionista vienès Gustav Petter (1828-1868), a qui s'apunta com a responsable del seu desmembrament, ja que els manuscrits originals estan dispersats per biblioteques i col·leccions privades de mig món. Alfred Dürr sospità que qui els posseïa (Petter o qui fos) va voler, en cert moment del segle XIX, deixar a la posteritat una mostra de la música de Bach i no se li va ocórrer res més que repartir les 18 fulles de les partitures de la cantata BWV 188 entre els seus coneguts, alguns dels quals van arribar a retallar-les a tires per a emmarcar-les. Una altra possibilitat que valora Dürr és que el propietari esperés obtenir uns majors ingressos venent els manuscrits per separat. 

En tot cas, des de la primera publicació de la cantata l'any 1891, alguns dels originals s'han perdut i d'altres han estat redescoberts, però l'autenticitat bachiana de l'obra està avui en dia fermament establerta. I més tenint en compte que el propi llibretista confirmà la seva utilització per part de Bach.

Arrenca la cantata amb una d'aquelles simfonies per a orgue solista que no són més que reutilitzacions dels concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió aquí.

La simfonia en qüestió ha hagut de ser reconstruïda en base a una còpia de 1836 conservada parcialment, completada amb la seva versió original: El tercer moviment del Concert per a Clavecí en Re menor BWV 1052, del qual Bach havia utilitzat ja els moviments primer i segon a la cantata BWV 146, escrita poc temps abans. A diferència d'aquella ocasió, no sembla haver-hi cap intenció en la utilització específica d'aquesta música per a obrir la cantata BWV 188. Volem dir que, per  exemple, la tonalitat de Re menor, que en Bach acostuma a tenir quelcom de sobrenatural o misteriós, es podria entendre com una espècie de mirada al més enllà si tenim en compte el títol de la cantata BWV 146: Cal passar molts patiments per a entrar al Reialme de Déu. I de la mateixa manera, la simfonia de la cantata BWV 49 (reutilització del Concert per a Clavecí en Mi major BWV 1053) es podria entendre com una alegre música nupcial en una cantata que compararà Jesús i l'Ànima amb una parella de nuvis. Si Bach va tenir alguna raó especial a l'hora d'escollir una simfonia per a la cantata BWV 188, aquesta romandrà per sempre en el misteri. Per acabar amb aquesta peça, esmentarem que alguns investigadors intueixen una raó en el fet que aquestes simfonies per a orgue comencin a aparèixer cap a l'any 1726: Per aquella època Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, tenia ja uns 16 anys i és possible que hagués assolit el domini suficient de l'orgue per a interpretar aquestes partitures durant l'execució de les cantates, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.

El segon moviment serà l'ària per a tenor que dóna nom a la cantata i que, si ens fixem bé, veurem que arrenca amb un tema molt semblant al de la simfonia inicial:  Ich habe meine Zuversicht (He dipositat la meva Confiança), una elegantíssima ària amb cert aire dansaire a càrrec de cordes i oboè que guanya molt (en opinió d'un servidor) si se li imprimeix cert dinamisme. A la breu secció central però, l'elegància serà sobtadament substituïda per l'agitació, en consonància amb el text.

El tercer moviment serà un recitatiu de baix dividit en dues seccions: Secco primer i airoso després, quan s'entoni un fragment del llibre de l'Èxode. Seguirà l'ària de contralt Unerforschlich ist die Weise (Inescrutable és la manera), en la qual l'organo obbligato (l'orgue tractat com a instrument solista) desenvolupa la seva ornamentada partitura sustentat pel violoncel.

Els dos darrers moviments de la cantata són molt breus: Primer, un nou recitatiu amb el soprano acompanyat de tota la corda, ressaltant inicialment amb poderosos acords el poder terrenal mentre es relaxa per a  il·lustrar l'eternitat divina. I per acabar, una senzilla coral a capella anterior a 1603 que Bartholomäus Gesius adaptà dos anys més tard per a ús religiós.

D'aquesta obra us recomano de totes totes la versió de Ton Koopman, que també és el reconstructor de la simfonia inicial. La cantata comença al minut 39 del vídeo.

J.M.S.

Cantata BWV 188
ICH HABE MEINE ZUVERSICHT
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: Molt probablement el 17 d'octubre de 1728 

o el 6 de novembre de 1729.
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander"

1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Tenor)
He dipositat la meva Confiança
En el Déu fidel i just:
La meva Esperança hi romandrà segura.
Quan tot s'esquerda, quan tot s'enfonsa,
Quan ningú conserva la Lleialtat ni la Fe,
Llavors esdevé Déu el Bé més preuat.
***
3. RECITATIU (Baix)
Déu procura el millor per a cadascú
Fins i tot en les pitjors misèries.
Encara que sembli ocultar el seu Amor,
El seu Cor no ens oblida
I hi pensa secretament.
I si volgués el Senyor fer-me morir,
En Ell seguiria la meva Esperança,
Car el seu rostre irat
És simplement
Un negre núvol
Ocultant el Sol:
 Amb una suau pluja
La Benedicció Celestial
Germinarà encara millor.
El Senyor es transforma en un ésser cruel
Per a resultar encara més consolador,
No desitja ni pot concebre res dolent,
Per això no l'abandonarè i Ell em beneïrà.
***
4. ÀRIA (Alt)
Inescrutable és la manera
En què Déu condueix els seus:
Fins i tot la nostra Creu i els nostres Patiments
Han d'existir per al nostre propi bé
I per a la Glòria del seu Nom.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Els poders terrenals s'acaben esvaïnt:
Qui gosarà edificar sobre luxes i honors?
Déu, en canvi, és etern:
Benaurats aquells que hi confiin!
***
6. CORAL
En el meu estimat Déu
Confio en l'angoixa i en la misèria.
En tot moment em salvarà
Del sofriment, l'aflicció i la penúria,
I podrà revertir la meva desgràcia:
Sigui tot a les seves mans.

Traduïda per Josep-Miquel Serra