BWV 45

Per al Vuitè Diumenge després de la Trinitat es conserven les habituals tres cantates, que són les BWV 136, 178 i 45. Aquesta darrera serà la que tot seguit mirarem de conèixer una mica millor.

La Cantata BWV 45 ES IST DIR GESAGT, MENSCH, WAS GUT IST forma part d'un grup de cantates (BWV 39, 88, 187, 45, 102 i 17) amb una cronologia complicada, que les primeres investigacions situaven de 1732 endavant. Avui en dia però, sabem que la BWV 45 fou estrenada a Leipzig l'onze d'agost de 1726. Aquell any havia interpretat Bach un bloc de cantates del seu cosí Johann Ludwig, aparentment per considerar-les d'una elevada qualitat. Segurament en igual consideració va tenir Bach els textos d'aquestes cantates (d'autor anònim), ja que en va utilitzar alguns per a composar noves obres, com aquesta que avui tractem: Una cantata no gaire extensa, però estructurada en dues parts. 

El cor inicial Es ist dir gesagt, Mensch, was gut ist (T'ha estat dit, Home, on és el bé), és una de les millors construccions polifòniques de Bach, amb la forma d'un motet musicalment monotemàtic, és a dir que el desenvolupament sorgeix d'una mateixa idea musical, tant per als instruments com per als cantants. Aquesta idea la presenta la segona veu instrumental ja al primer compàs, s'anirà estenent per l'orquestra i acabarà assumida i proclamada pel cor, el qual construirà sobre ella una meravellosa fuga.

El tenor prendrà a continuació el relleu en la seva parella de recitatiu i ària. Aquesta serà la titulada Weiss ich Gottes Rechte (Conec els manaments del Senyor ), un reposat moviment on les tres veus de cordes acompanyen el cantant i hi destaca l'extensa vocalització sobre la paraula drohen (amenaçar), que convida a recordar la idea de l'espasa de Damocles.

La segona part de la cantata arrenca amb un moviment fulgurant: Es werden viele zu mir sagen an jenem Tage (Molts em diran en aquell dia). No s'entén la seva denominació d'airoso, però... qui som nosaltres per contradir Bach?

El baix (la veu de Crist) canta el darrer versicle de l'Evangeli del dia (Mateu 7,21), en el qual Jesús renega de tots aquells qui utilitzen la fe en benefici propi. Les cordes es precipiten en rauxes que a voltes descendeixen per a tot seguir tornar a elevar-se, mentre que les vocalitzacions són meravelloses. La paraula Alle (tots) és cantada en una espectacular cadència de fins a 30 notes. Una del meu Top-10 des que la vaig sentir per primera vegada.

La següent ària, per a contralt, és també deliciosa: Wer Gott bekennt (A aquell qui confessa a Déu la seva Fe). Pel virtuosisme requerit a la part de flauta travessera, recorda a aquelles àries que Bach va incloure a les cantates de l'estiu de 1724 (vegeu BWV 9), tot i que aquesta cantata és dos anys posterior. 

Un breu recitatiu de contralt titulat So wird denn Herz und Mund selbst von mir Richter sein (Així, la meva boca i el meu cor em jutjaran) condueix a la coral final, Gib, dass ich tu mit Fleiss (Fes-me complir amb esmerç), que canta a capella colla parte la segona estrofa d'un himne de Johann Hermann de 1630 amb la melodia d'una coral d'Ahasverus Fritsz de 1679. 

J.M.S.

Cantata BWV 45
ES IST DIR GESAGT, MENSCH, WAS GUT IST
Dominica 8 Post Trinitatis
Estrenada: 11 d'agost de 1726
Text: Anònim, basat en fragments de l'Ev. de Mateu i un Himne de Johann Erdmann
 

Prima Parte

 
1. COR
T'ha estat dit, Home, on és el bé
I allò que el Senyor espera de tu:
Honorar la Paraula de Déu,
Exercir amor i caritat
I caminar humilment davant Déu.
***
2. RECITATIU (Tenor)
L'Altíssim m'ha fet saber sa voluntat
I allò que li plau.
Amb sa Paraula ha marcat el camí
A través del qual els meus peus hauran
D'orientar tothora els meus passos,
Temorosos de Déu, plens d'humilitat i d'amor
Com a prova d'obediència
Per tal de ser acceptat, quan s'escaigui
Com un fidel Servent.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Conec els manaments del Senyor,
Conec allò que m'ajudarà
Quan em demani comptes amb rigor
A mi, que sóc el seu Servent.
Oh, Ànima meva, pensa en la salvació!
L'obediència es respondrà amb recompensa,
Mentre que els turments i la vergonya
Castigaran la transgressió.
 

Seconda Parte

 
4. ARIOSO (Baix)
Molts em diran en aquell dia:
Senyor! Senyor!
No hem pas profetitzat en el teu nom
I en el teu nom hem foragitat els dimonis
I en nom teu hem realitzat molts miracles?
Jo llavors, els diré obertament:
No sé pas qui sou!
Aparteu-vos de Mi, malfactors!
***
5. ÀRIA (Alt)
A aquell qui confessa a Déu la seva Fe
Des del fons del seu cor
Déu també el voldrà confessar.
Però serà presa de les flames eternes
Aquell qui només de paraula
Invoca el nom del Senyor.
***
6. RECITATIU (Alt)
Així, la meva boca i el meu cor em jutjaran,
I Déu em premiarà segons la meva disposició.
Si la meva conducta no és fidel a sa Paraula,
Qui voldrà guarir els mals de la meva ànima?
Per què jo mateix em poso obstacles?
La voluntat del Senyor s'ha d'acomplir.
Estic segur que, amb la seva ajuda,
Un dia veurà en mi
Completada la seva obra.
***
7. CORAL
Fes-me complir amb esmerç
Allò que convé que faci,
Allò que la teva voluntat
Desitja que jo realitzi.
Fes que ho faci sense dilació
I en el moment oportú.
I quan ho hagi enllestit
Fes que no hagi estat en va.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 101

Tres cantates es conserven per al Desè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 46, 101 i 102. Tot seguit parlarem una mica de la segona d'elles, la cantata NIMM VON UNS, HERR, DU TREUER GOTT BWV 101.

Estrenada a Leipzig el 13 d'agost de 1724, pertany al cicle de "cantates corals" que Bach composà entre l'11 de juliol d'aquell any i la Pasqua de l'any següent. Aquest cicle conté un  total de 40 cantates, basades totes elles en corals tradicionals de l'església luterana. Els textos són anònims, tot i que Christoph Wolff creu que l'autor fou Andreas Stubel, Konrektor de l'escola de St. Tomàs, que morí sobtadament tot just acabats d'imprimir els llibrets.

La cantata BWV 101 s'inspira en una coral de Martin Moller de 1584 que es cantava amb la melodia del Pare Nostre luterà. És una coral concebuda per a moments d'epidèmia i pesta, cosa que es reflexa al llibret: "Allunya de nosaltres, Senyor, Déu fidel, el pesat càstig" és el títol del cor inicial, que crea una gran variació polifònica al voltant de la melodia del coral en un ambient de súplica i depressió presentat per un extens ritornello orquestral amb cornettos i trombons. És aquesta una instrumentació habitual quan Bach vol crear ambients d'imploració i humiliació, com és també el cas de les cantates BWV 38 o  BWV 135, entre d'altres.

Aquest ambient depressiu seguirà amb una ària per a tenor de gran intensitat emocional: Handle nicht nach deinen Rechten (No ens tractis segons la teva llei), únic fragment de la cantata que no prové del coral de Moller. Aquí, les cordes baixes en pizzicato són acompanyades per un instrument solista que l'any 1724 era una flauta travessera, la qual posteriorment va ser substituïda per un violí. Recordem que aquell estiu de 1724 devia tenir Bach un flautista molt ben dotat, ja que en una sèrie de cantates introdueix àries especialment virtuoses per a la flauta travessera (vegeu BWV 9) algunes de les quals van haver de ser reorquestrades en anys posteriors davant la impossibilitat de trobar un intèrpret prou qualificat.

Un recitatiu  on el soprano entona frases de la coral de Moller donarà pas a una extraordinària ària per a baix, protagonitzada per instruments de vent: Tres oboès i el baix continu, reforçat per un fagot. Warum will du so zornig sein? (Per què et mostres irat?) es pregunta el text, per la qual cosa el baix arrenca el seu cant amb la melodia de la coral, que de seguida és abandonada per entrar en un agitat clima d'ascensos i descensos. Bruscament, aquestes turbulències s'aturaran en sec quan retorni la reposada melodia de la coral, per acabar de nou en agitació. Destacarà la llarga nota amb què és cantada la paraula geduld (paciència), paraula que, recordem, dóna nom a tota una ària de la Passió Segons St. Mateu.

El següent moviment és un recitatiu-coral per a tenor calcat a l'anterior del soprano, que donarà pas al penúltim moviment de la cantata: Gedenk an Jesu bittern Tod! (Recorda l’amarga mort de Jesús!), un duet a ritme de siciliana per a soprano i contralt acompanyats de flauta travessera i oboè da caccia, instruments que s'aniran intercanviant els temes musicals igual que els cantants. La melodia del coral anirà sorgint contínuament en diferents registres i formes, tot i que a vegades molt manipulada, sempre en un ambient depressiu gràcies al passus duriusculus, cadència cromàtica descendent que busca il·lustrar el patiment i que Bach utilitza en altres cantates com les BWV 12 i BWV 78.

La coral final, molt severa, canta la melodia original del Pare Nostre luterà sense ornaments i a capella, és a dir, amb les veus reforçades pels instruments segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 101 NIMM VON UNS, HERR, DU TREUER GOTT
Dominica 10 Post Trinitatis
Estrenada: 13 d'agost de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Martin Moller (1584)

1. COR
Allunya de nosaltres, Senyor, Déu fidel,
el càstig sever i la gran aflicció,
que, ben segur, hem merescut
pels innombrables pecats.
Guarda'ns de la guerra i les males anyades,
dels flagells, el foc i els grans sofriments.
***
2. ÀRIA (Tenor)
No ens tractis segons la teva llei
com a indignes esclaus del pecat,
que reposi l’espasa de l’enemic!
Altíssim, escolta els nostres precs
perquè, amb les nostres accions pecaminoses
no tinguem, com Jerusalem, un mal acaball.
***
3. RECITATIU (Soprano) i CORAL
Ah! Senyor, fes pel teu amor
que el nostre país resti en pau i serenor.
Quan el mal temps ens faci por
t'invocarem, Déu misericordiós.
En qualsevol mal pas:
porta de la mà esperança i consol!
Tu que pots destrossar l'enemic
amb el teu auxili i poder.
Mostra'ns el teu gran compadiment
no ens condemnis de continent
Quan els nostres peus trontollin
i poguem ensopegar de flaquesa
fes-nos costat amb el teu bon cor
i fes que ens afanyem
per cercar només el bé
a fi que, tan ací
com també en l'altra Vida
siguin lluny de nosaltres la teva ira i rigor!
***
4. ÀRIA (Baix)
Perquè treus foc pels queixals?
les flames de la teva fúria
cauen ensems sobre els nostres caps.
Ah, enretira, doncs, la condemna,
concedeix-nos paternal benvolença
i tingues pietat de la nostra feble carn!
***
5. RECITATIU (Tenor) i CORAL
El pecat ens ha envilit fora mida.
Fins i tot els més virtuosos de nosaltres
dolguts i amb els ulls plorosos diuen:
El diable no ens deixa viure de cap manera.
Sí, aquest esperit maligne,
titllat d’assassí des del principi,
vol desposseir-nos de la nostra Salvació
i engolir-nos com un lleó.
El món, àdhuc la nostra carn i sang,
ens tempten a tothora.
Anem fent tentines per aquest angost camí
plè d’obstacles per assolir la perfecció.
Tanta aflicció només la coneixes tu, Senyor:
Defensa’ns, dóna’ns la mà en la nostra feblesa,
Tu pots enfortir-nos!
Ah, deixa’ns que et siem sempre fidels!
***
6. ÀRIA, DUET (Soprano, Alt)
Recorda l’amarga mort de Jesús!
Pren dins el teu cor, Pare,
el sofriment del teu Fill
i el dolor de les seves ferides!
A fe, que són ben bé el preu
per la redempció de tot el món;
També propiciem, Déu compassiu,
a tothora, la teva clemència:
tot recordant l’amarga mort de Jesús
***
7. CORAL
Mena’ns amb la teva mà recta i justa,
beneeix la nostra ciutat i la nostra terra;
dóna’ns en tot moment la teva santa paraula,
guarda’ns del mal i traïdoria del dimoni;
i concedeix-nos aquell moment venturós,
en què romandrem per sempre amb Tu!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 199

Per a l'Onzè Diumenge després de la Trinitat s'han conservat les cantates BWV 179, 113 i 199, que serà la que analitzarem a continuació.

La cantata BWV 199 MEIN HERZE SCHWIMMT IM BLUT és la darrera cantata religiosa del catàleg de Schmieder tot i que, com ja sabem, això no té cap relació amb la cronologia. La seva posició es deu a que va ser una de les darreres cantates publicades per la Societat Bach en ser també una de les darreres cantates descobertes, l’any 1911, a la Biblioteca Reial de Copenhaguen. De fet, és una de les primeres cantates de Bach, ja que va ser estrenada el 12 d'agost de 1714, just un mes abans de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques a la Guerra de Successió. Bach llavors comptava 29 anys i havia estat recentment ascendit a Konzertmeister de la cort ducal de Weimar. Entre altres obligacions del seu càrrec, havia d'escriure una cantata d'església cada mes, cosa que va originar el primigeni Cicle de Weimar del qual conservem 24 cantates. Aquell any de 1714 va veure néixer les cantates BWV 182, 12, 172, 21, 199, 61, 63 i 152. La cantata BWV 199 va ser reescrita a Köthen i interpretada almenys una vegada a Leipzig, el 8 d'agost de 1723, el primer estiu de Bach com a Kantor de St. Tomàs.

El llibretista, Georg Christian Lehms, es basa en l'Evangeli del dia (Lluc 18, 9-14) que narrava la paràbola del fariseu i el publicà que anaren a pregar al Temple: Només el publicà, que admeté la seva condició de pecador, fou perdonat. Aquesta assumpció de la culpa com a primer pas de la redempció marcarà tota cantata fins desembocar als moviments finals, on es desbordarà l'alegria del perdó.

El dispositiu utilitzat és ben modest: Soprano, oboè, cordes i baix continu.

Hi ha alguns aspectes que podrien fer sospitar que la cantata ha arribat fins a nosaltres mutilada. Per exemple, que l'obra s'inicia directament amb un recitatiu acompanyat de les cordes el qual podria haver estat preludiat per una simfonia, avui perduda, com moltes de les cantates de l'època de Weimar. El recitatiu dóna nom a la cantata: El meu cor es nega dins la sang perquè la nierada dels pecats davant els sants ulls de Déu em fan un monstre.

Al recitatiu inicial seguirà l'ària Stumme Seufzer, stille Klagen (Sospirs muts, planys callats), un extens moviment dominat per l'ampla melodia de l'oboè que en cert moment es transformarà en un breu recitatiu secco, rere el qual tornarà la repetició da capo de l'ària.

També el recitatiu següent (Però Déu ha de ser misericordiós amb mi) anirà acompanyat de la corda, que protagonitzarà instrumentalment la següent ària, titulada Tief gebückt und voller Reue (Humiliat i plenament penedit m'inclino davant teu, estimadíssim Déu), un extens moviment en el qual els girs descendents volen suggerir la prostració del pecador i on destaca la vocalització sobre el terme Geduld (paciència) que tanca la secció central de l'ària.

Un breu recitat introdueix el sisè moviment, una coral on el soprano canta la tercera estrofa de  Wo soll ich fliehen hin, una coral de Johann Heermann de 1630 (la mateixa que inspira la cantata BWV 5), amenitzada per les delicioses ornamentacions del violoncello piccolo (que Bach substituí per la viola en interpretacions posteriors). 

Al penúltim moviment, un recitatiu de nou acompanyat per les cordes titulat Ich lege mich in diese Wunden (M'ajec dins aquestes nafres), canviarà el clima de la cantata: De la humiliació del pecat a la joia de la redempció, amb una explosió als darrers compassos que prepara l'arribada del moviment final, una deliciosa i alegre ària de soprano a ritme de giga, la dansa que tanca moltes obres per a teclat de Bach: Wie freudig ist mein Herz (Com n'està d'alegre el meu cor, amb el qual Déu s'ha reconciliat). Es tracta d'una veritable antítesi del drama que en aquells mateixos dies estaven patint els resistents de Barcelona. Destaca l'abrupte final de l'ària, sense deixar que el ritornello orquestral l'arrodoneixi. 

Com veiem la cantata no conclou amb l'habitual coral, quelcom que avalaria la teoria de que aquesta obra ens ha arribat incompleta. En tot cas, és una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152 i 170.

J.M.S.

Cantata BWV 199 MEIN HERZE SCHWIMMT IM BLUT
Dominica 11 Post Trinitatis
Estrenada: 12 d'agost de 1714
Text: Georg Christian Lehms excepte el núm. 6, 
extret del coral «Wo soll ich fliehen hin» de Johann Heerman.

1. RECITATIU (Soprano)
El meu cor es nega dins la sang
perquè la nierada dels pecats
davant els sants ulls de Déu
em fan un monstre.
I la meva consciència sent turment,
perquè per a mi els pecats
no són sinó botxins de l'infern.
Odiosa nit de vici!,
tu, tu ets qui m'ha
portat a aquesta misèria;
i tu, tu malvada llavor d'Adam,
has robat tota pau a la meva ànima
i li has tancat el cel!
Ah, dolor inaudit!
El meu cor ressec
no el podrà refrescar cap conhort,
i jo m'he d'amagar davant aquell
davant el qual fins i tot els àngels cobreixen el seu rostre.
***
2. ÀRIA & RECITATIU (Soprano)
 Sospirs muts, planys callats,
digueu vosaltres el meu dolor,
ja que la meva boca és closa.
I vosaltres, negades fonts de llàgrimes,
podeu donar cert testimoni
de com fa penitència el meu cor pecador.
Recitatiu:
El meu cor és ara un doll de llàgrimes,
els meus ulls són fonts d'aigua calenta. Ah Déu meu!,
qui us podrà mai satisfer?
***
3. RECITATIU (Soprano)
Però Déu ha de ser misericordiós amb mi,
perquè em rento el cap amb cendra,
el rostre amb llàgrimes,
el cor l'esqueixo amb el penediment i la sofrença
i ple de tristor dic:
Que Déu sia misericordiós amb mi pecador!
Ah sí! El cor se li trenca
i la meva ànima diu:
***
4. ÀRIA (Soprano)
Humiliat i plenament penedit
estic prosternat, Déu meu, davant vós.
Reconec la meva culpa,
tingueu doncs paciència,
tingueu paciència amb mi!
***
5. RECITATIU  (Soprano)
En aquesta penitència dolorosa
em vénen aquestes paraules de conhort:
***
6. CORAL (Soprano)
Jo, el vostre fill afligit,
llenço tots els meus pecats,
tots els que hi ha dins meu
i que fortament m'espanten,
dins les vostres profundes nafres,
on sempre he trobat la salvació.
***
7. RECITATIU (Soprano)
M'ajec dins aquestes nafres
com damunt la roca segura;
han de ser el meu lloc de repòs.
Aquí m'elevaré a la fe
i cantaré a pler i alegre:
***
8. ÀRIA (Soprano)
Que feliç és el  meu cor
perquè Déu s'hi ha reconciliat,
i a mi, després de la penitència i el sofriment,
ara ni la benaurança
ni tampoc el seu cor no em tanca.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

CataBach.com

Consternats pel bàrbars atemptats a les Rambles i a Cambrils.
Tota la nostra solidaritat amb les víctimes.
No ens espantaràn!

BWV 186

La BWV 186 ÄRGRE DICH, O SEELE, NICHT és una de les tres cantates de Bach que han arribat fins als nostres dies destinades al Setè Diumenge després de la Trinitat. Les altres dues són la BWV 107 i la BWV 187

En el primer any de Bach a Leipzig, el nou Kantor rescatà algunes obres escrites a Weimar que no tenien destinació al calendari de la seva nova ciutat. Un bon exemple són els diumenges segon, tercer i quart d'Advent, que a Leipzig eren festivitats sense música, com passava també durant la Quaresma. A Weimar però, aquests diumenges havien tingut la seva cantata corresponent. Per exemple, les cantates BWV 70a, 186a i 147a havien estat escrites per al segon, tercer i quart diumenges d'Advent de l'any 1716. Així que l'any 1723, a Leipzig, aquestes cantates van ser reescrites i destinades a noves festivitats: La BWV 147 a la Visitació de María (2 de juliol), la BWV 70 al Vint-i-sisè diumenge després de la Trinitat i la BWV 186 al Setè Diumenge després de la Trinitat, que aquell any es va esdevenir l'11 de juliol. Per a aquest diumenge es conserven també les cantates BWV 107, 187 i 54, aquesta darrera utilitzada en diverses ocasions del calendari. La tercera cantata esmentada, la BWV 70a, fou reutilitzada l'any 1726 en el Vint-i-sisè Diumenge després de la Trinitat.

La BWV 186 és una cantata de moderades dimensions, estructurada en dues parts i amb un text de diversos autors que es basa en l'Evangeli del dia, la cèlebre multiplicació dels pans i els peixos. Un passatge totalment diferent al de la cantata original d'Advent, que narrava el testimoni de Jesús en favor de Joan Baptista empresonat. Algun llibretista desconegut va haver de reescriure els recitatius de la cantata, que tot i així conserva fragments del l'original de Salomo Franck (números 1, 3, 5, 8, 10) i una coral de Paul Speratus de 1524 que tanca les dues parts de l'obra. 

El cor inicial, Ärgre dich, o Seele, nicht (No t’enutgis, ànima meva), és el típic motet preludiat per uns quants compassos instrumentals, replet de subtileses musicals i amb una estructura complexa que a Alfred Dürr li va fer pensar en un rondó en forma ABABA. El terme Ärgre (escandalitzar, enutjar) serà el gran protagonista dels primers i últims compassos, en els quals tot el plantejament tonal és concebut per a il·lustrar-lo amb la màxima cruesa.
El segon i tercer números són per al baix, que comença amb el recitatiu-arioso Die Knechtsgestalt, die Not, der Mangel (L’aparença de servent, les mancances, el dolor) al qual segueix l'ària Bist du, der mir helfen soll (Si tu que ets aquell que m’hauria d’ajudar), instrumentada només per a continu en ostinato persistent i compàs 3/4. Detaquen les vocalitzacions sobre els termes zweifelsvoll (ple de dubtes) i bestricken (ensarronar).
Segueixen dues intervencions del tenor, que juntament amb una coral conformaran la primera part de la cantata. Primer el recitatiu Ach, dass ein Christ so sehr (Ai Senyor, perquè un cristià), que repeteix l'estructura de secco i arioso de l'anterior recitat, mentre que l'ària Mein Heiland lässt sich merken (Mon Salvador es fa palès), amb oboè, violins a l'uníson  i continu, està dividida en dues seccions de 2 i 4 versos respectivament. 
El bonic coral que tanca la primera part de la cantata estarà amenitzat també per oboès i violins, i cantarà la dotzena estrofa de l'himne Es ist das Heil uns kommen her, obra del ja esmentat Paul Speratus.

La segona part de la cantata era destinada a sonar després del sermó (Nach der Predigt diu el manuscrit), i s'inicia amb un recitatiu de baix acompanyat per tota la corda que, com els altres, acaba en arioso: Es ist die Welt die große Wüstenei (El món és com la terra erma).
A l'ària següent, Die Armen will der Herr umarmen (Als pobres abraçarà el Senyor), el soprano és acompanyat per les cordes altes a l'uníson, amb una melodia que vol simbolitzar el penós caminar d'aquell qui suporta una càrrega feixuga. 
Després d'un nou recitatiu, ara a càrrec del contralt i que, per suposat, acaba en arioso, arribarà un duet per a soprano i contralt a ritme de giga, amb participació de tot el conjunt instrumental, de títol Laß, Seele, kein Leiden (Ànima, no vulguis que els sofriments). Resulta remarcable la manera en que Bach fa evolucionar les veus de manera conjunta per tal d'il·lustrar la idea de la permanència a la vora de Jesús esmentada al text, fins que en cert moment el contrapunt les separarà per tal de simbolitzar l'alliberament de l'ànima. La repetició dels 32 compassos de ritornello instrumental tancaran aquesta magnífica peça. 
La cantata conclourà amb la repetició de la bella coral que tancava la primera part, però cantant ara l'onzena estrofa de l'himne de Paul Speratus, una obra publicada l'any 1524 que apareix en altres cantates de Bach, com ara la BWV 9.

J.M.S.

Cantata BWV 186 ÄRGRE DICH, O SEELE, NICHT
Dominica 7 Post Trinitatis
Estrenada: Leipzig, 11 de juny de 1723, versió definitiva.
1ª versió, BWV 186a, destinada al Diumenge III d'Advent 

i estrenada a Weimar el 13 de desembre de 1716.
Text: Salomo Franck, amb dues corals de Paul Speratus, 
a més de fragments anònims.
 

Primera Part

1. COR
No t’enutgis, ànima meva,
Perquè l’Esplendor Suprem,
La imatge i el fulgor Diví
S’assemblin a un humil servent
No t’enutgis, ànima meva!
***
2. RECITATIU (Baix)
L’aparença de servent, les mancances, el dolor,
No només les pateixen els membres de Crist,
Fins i tot el seu Cap volgué ser pobre i miserable.
I no són, potser, la riquesa i l’abundor,
Els hams de Satanàs,
Dels que cal, per damunt de tot, fugir?
Al contrari, si el teu fardell
Et sembla massa pesat de portar,
Quan et trastorna la pobresa,
Quan t’abalteix la fam,
I estàs a quatre passes de la desesperació,
És que no penses en Jesús, en la seva Salut,
Si com tota aquesta gernació, quasi no has menjat,
Aleshores pots dir: Ai las, Senyor quan de temps
Encare, em vols tenir abandonat?
***
3. ÀRIA (Baix)
Si tu que ets aquell que m’hauria d’ajudar
Perquè no corres al meu costat?
El meu esperit és ple de dubtes,
És que els meus precs, tal volta, rebutges?
Però, ànima meva, no et malfiïs,
No deixis que la raó t’ensarroni,
El teu Salvador, la llum de Jacob,
Les Escriptures te’l faran veure de prop.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Ai Senyor, perquè un cristià
Es capfica tant pel seu cos!
A fi de comptes, que és?
Un fòtil de la terra
Que a la terra ha de tornar,
Un embolcall manllevat.
Si s’arrisqués a fer la millor tria
Aleshores, veuria el cel obert:
La salut de l’ànima
Que rau en Jesús.
O sortós! Qui descobreix l’Escriptura,
Àdhuc, el seu mestratge.
A tots els qui hi posen cura
El seu Mannà espiritual, procura!
Per tant, quan us rosegui i mengi el cor l’aflicció,
Tasteu i veureu com n’és Jesús d’amistós!
***
5. ÀRIA (Tenor)
Mon Salvador es fa palès
En els seus pietosos quefers.
Doncs se’ns mostra poderós,
Quan l’ànima feble instrueix
Quan el cos malaltís nodreix
I solaça ambdós, ànima i cos.
***
6. CORAL
Mal que et sembli que no et vol,
No t’has de descoratjar
Ja que quan més aprop el tinguis,
Més de percebre’l et costarà.
Que el seu Verb et guanyi la confiança
I encare que el cor et digui que no,
No has de perdre mai l’esperança.

Segona Part

Nach der Predigt (Després del Sermó)
7. RECITATIU (Baix)
El món és com la terra erma;
El cel és com l’aram, la terra com l’acer,
Quan els cristians, saben que gràcies a la fe,
La paraula de Crist és la més gran riquesa;
De la benedicció dels aliments
Sembla que no en fan pas cas
No paren de plorar, perquè troben a faltar
Allò, que és més dolent, i el món els pren;
Quan al final la paraula del salvador
La més gran riquesa,
Troba un espai en els seus cors:
Sí, com allí el torbà el plany de la gent
Ací, el seu cor no pot fer més que trencar-se
Tot impartint-los mots de compadiment.
***
8. ÀRIA (Soprano)
Els pobres abraçarà el Senyor,
Benvolent, ara i en tot moment;
I compassiu els fa el present
De la Paraula de vida, el més gran tresor.
***
9. RECITATIU (Alt)
Deixem que passi el món i la seva opulència
Mal que això ens comporti mancança,
Així i tot, l’ànima cal que estigui contenta.
Si el camí per aquesta llagrimosa vall
És massa amargós, massa llarg,
En els mots de Jesús hi trobarà salut i esperança.
Ell és el llantió pels seus peus i la llum pel seu camí,
Aquell que travessa aquest desert amb fe,
Amb aquesta paraula se saciarà i calmarà la sed;
El mateix Salvador, gràcies a la seva Paraula,
Un dia li obrirà les portes del Paradís,
Per a posar-li al creient, la corona ben guanyada,
Una vegada hagi arribat al terme del camí.
***
10. ÀRIA - DUET (Soprano -Alt)
Ànima, no vulguis que els sofriments
T’allunyin de Jesús
Ànima, sigues fidel!
Tens una corona per tu
El jornal per la teva fe,
Quan dels lligams del cos en siguis llibert.
***
11. CORAL
L’esperança confia en què arribi l’hora
Que la paraula de Déu ha promès.
Perquè això esdevingui amb joia,
Déu no n’ha fixat pas el jorn.
El sap el millor moment,
I no ens fa passar amb raons;
Per tant, cal que ens fiem d’Ell.

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 9

Dues cantates conserva el BWV per al Sisè Diumenge després de la Trinitat, que són la BWV 170 i la que tot seguit  analitzarem, la cantata BWV 9 ES IST DAS HEIL UNS KOMMEN HER.

La datació d'aquesta cantata és especialment complicada. Obra d'autor desconegut, aparentment és clavada a les cantates corals de 1724, però molts autors la situen uns anys més tard en base a dos motius: Que els manuscrits conservats són de principis del anys 1730 i que sabem que aquell diumenge de 1724 Bach era de visita a Köthen. Així, Alfred Dürr, W. Neumann, Küster i Von Dadelsen daten la composició de la cantata entre 1732-35 i Spitta i Smend entre 1730-31.

Tot i així, és totalment factible que aquell diumenge de 1724 la cantata hagués estat dirigida per algun substitut, com sembla que va succeir el juny d'aquell mateix any: Sabem del cert que el dia 25 Bach era a Gera (a uns 60 kms. de Leipzig) inaugurant un orgue mentre a Leipzig havien de sonar  la cantata BWV 7 el dia 24, diada de St. Joan, i la BWV 135 el diumenge dia 26. Tenint en compte els mitjans de transport de l'època, fer 120 kms. en dos dies sembla impossible. 

En quant als manuscrits, no seria la primera obra que ens ha arribat en còpies posteriors a la seva composició original.

Però hi ha un factor molt curiós que ens inclinaria la balança en favor de l'any 1724: La flauta.

Tot apunta que aquell any de 1724, sobretot a l'estiu i a la tardor, Bach va disposar d'un intèrpret especialment virtuós pel que fa a la flauta travessera. Aquesta seria l'explicació al fet que Bach inclogués àries per a flauta d'una singular dificultat en les cantates d'aquella època, especialment les BWV 8, 113, 78, 99, 130, 96, 180 i 115. És tanta la dificultat d'aquestes àries, que en interpretacions posteriors algunes van haver de ser reorquestrades en quedar fora de les possibilitats dels flautistes de Leipzig, generalment substituint la flauta per un violí.

Però qui podria haver estat aquest misteriós flautista? Doncs resulta que hi ha un candidat a tal honor: Friedrich Gottlieb Wild, estudiant universitari de dret que fou durant uns quants anys alumne de Bach, el qual li redactà l'any 1727 una carta de recomanació per a la Cantoria de Chemnitz lloant entre altres coses el seu domini de la flauta travessera. Aquesta recomanació però, no va tenir l'efecte desitjat i Wild va continuar a Leipzig fins que finalment aconseguí un càrrec d'organista... ni més ni menys que a Sant Petersburg!

En qualsevol cas, aquestes són les dates probables d'estrena de la cantata BWV 9 segons els investigadors: 16 de juliol de 1724 / 20 de juliol de 1732 / 16 de juliol de 1733 / 3 d'agost de 1734 / 17 de juliol de 1735.

Comença la cantata amb el cor que li dóna nom: Es ist das Heil uns kommen her (La salvació ens ha arribat), un preciós moviment amb l'habitual estructura dual de concerto instrumental sobre el qual s'insereix la fantasia vocal basada en la coral que inspira l'obra, en aquest cas un himne de Paul Speratus la melodia del qual és encomanada als sopranos. La part instrumental és realment destacable, tant per la seva bellesa melòdica com per la riquesa orquestral, amb oboès i flautes travesseres en un paper destacat.

És sorprenent que els tres recitatius de la cantata vagin destinats al baix, el primer d'ells el titulat Gott gab uns ein Gesetz, doch waren wir zu schwach (Déu ens donà una llei). Donat el caràcter doctrinari d'aquests tres recitatius i les continues apel·lacions a la llei, potser Bach va creure que era un bon recurs encomanar-los a la veu més intimidant i poderosa, encarnació habitual de la Vox Christi.

El tercer moviment serà l'ària de tenor Wir waren schon zu tief gesunken (Vam caure prou baix), on el violí acapara el protagonisme gràcies a continus girs descendents que pretenen il·lustrar el sentit del seu títol. Un nou recitatiu del baix (Doch musste das Gesetz erfüllet werden) acabarà en arioso per a entonar el darrer vers (I s'aboca per enter als braços de Jesús). 

A aquest recitatiu seguirà el duet Herr, du siehst statt guter Werke (Senyor, no són pas les bones accions), en el qual soprano i contralt seran acompanyats de flauta travessera i oboè. L'estructura canònica, amb una veu seguint estrictament l'altra, vol representar l'obediència a la Fe. Segons F. Smend, es presenten 24 entrades en cànon contant instruments i cantants, a més de veure en el tema principal una paràfrasi melòdica de la coral Komm, Heiliger Geist (Vine, Esperit Sant).

Un darrer recitatiu del baix donarà pas a la coral final, Ob sichs anließ, als wollt er nicht (Si semblés que no et vol ajudar), en el qual la coral que ha inspirat la cantata és cantada senzillament a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura. La melodia prové d'un antic himne pasqual anterior a la Reforma, adaptat a ella l'any 1523 a Nuremberg. 

J.M.S.

Cantata BWV 9 ES IST DAS HEIL UNS KOMMEN HER
Dominica 6 Post Trinitatis
Estrenada: Probablement el 1724, sense descartar 1732-35
Text: Anònim, basat en un Himne de Paul Speratus

1. COR
La salvació ens ha arribat
Per obra de la gràcia i la bondat.
Els actes ja no poden
Ajudar-nos ni protegir-nos.
La Fe només contempla Jesucrist
Que tant ha fet per nosaltres
Esdevenint el nostre Mediador.
***
2. RECITATIU (Baix)
Déu ens donà una llei
A nosaltres, que érem febles
Però no la vam complir
I corríem rere el pecat.
Ningú mereixia dir-se just,
L'ànima era lligada a la carn
I no gosava enfrontar-s'hi.
Vam haver de regir-nos per lleis
Que ens mostressin, com un mirall,
La nostra naturalesa infame
De la qual no es en podíem desfer.
Ningú, per sí mateix, era capaç
De defugir la maldat del pecat
Ni fent ús de totes les seves forces.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Vam caure prou baix,
L'abisme se'ns empassava
I ja sentíem la mort esperant-nos al fons!
Tot i estant en tal perill
Cap mà salvadora se'ns atansava.
***
4. RECITATIU (Baix)
Però calia que la llei s'acomplís
I així arribà la Salvació al Món:
El Fill de l'Altíssim ho ha fet
I ha aplacat la ira del seu Pare.
Per la seva mort innocent
Ens ha atorgat el perdó.
Aquell qui en Ell confii
Aquell qui cregui en el seu turment
Que no temi de perdre's.
El Cel ja és a punt
Per aquell qui té veritable Fe
I s'aboca per enter
Als braços de Jesús.
***
5. DUETTO (Soprano, Alt)
Senyor, no són pas les bones accions
Sinó la força de la Fe en els cors
Allò que realment valores.
Només acceptes la Fe,
Només la Fe justifica.
Tota la resta sembla menyspreable
Per a poder-nos ajudar.
***
6. RECITATIU (Baix)
Quan la llei ens mostra la gravetat de les faltes
La nostra consciència és colpida,
Però el nostre gran consol
És retrobar en l'Evangeli
La serenor i l'alegria
Que reafirmen la nostra Fe.
És per això que esperem el moment
Anunciat pel Senyor, en sa bondat,
Però que alhora ens oculta
Donada la seva saviesa.
Tot i això restem confiats
Car ell sabrà quan s'ha d'escaure l'hora
I amb nosaltres no li caldran ardits.
Només hem de recolzar-nos en Ell
I en Ell dipositar la nostra confiança.
***
7. CORAL
Si semblés que no et vol ajudar
No passis cap ànsia
Ja que quan més ens protegeix
Més oculta la seva presència.
Deixa que sa Paraula
Et guanyi la confiança
I si el cor et diu el contrari
No et deixis atemorir.

                                                    Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 88

Per al Cinquè Diumenge després de la Trinitat s'han conservat dues cantates, la BWV 93 i la que tot seguit repassarem, la BWV 88 SIEHE, ICH WILL VIEL FISCHER AUSSENDEN (Veieu que enviaré molts pescadors), estrenada a Leipzig el 21 de juliol de 1726.

Forma part d'un grup de cantates amb un text provinent del mateix cicle que les cantates compostes per Johann Ludwig Bach, el cosí de Meiningen, que Johann Sebastian interpretà a Leipzig l'any 1726. Aquests llibrets presenten la particularitat de situar un versicle de l'evangeli del dia al bell mig de la cantata. Tot i la seva envergadura modesta, Bach divideix la cantata en dues parts de tres moviments cadascuna si deixem a part la coral final, un himne de 1640 obra de Georg Neumark.

Heus ací que enviaré molts pescadors que els pescaran; després enviaré molts caçadors que els caçaran per totes les muntanyes, per tots els turons i totes les cingleres. Aquesta és la cita de Jeremies que l'anònim llibretista utilitza per a iniciar la primera part de la cantata, a la qual es sumarà una altra referència pescadora per engegar la segona. Bach la converteix en una extraordinària Aria (con 3 oboi e 2 corni). Oboe d'amore I col violino. Corno I tace a 100 pause. Aquest és l'encapçalament del manuscrit original, on la veu del baix encarnarà la veu divina, com és habitual. Estructurada en dues seccions, aquesta ària és una obra mestra de plasticitat musical: A la primera secció Bach recrearà, de manera gairebé sobrenatural, les barques dels pescadors sortint de matinada. Sobtadament però, serem traslladats a una animada escena de cacera amenitzada pel so de les dues trompes, instruments típics de les escenes cinegètiques del barroc. Els conceptes que Bach il·lustra musicalment són nombrosos, però en destacarem dos com a mostra de la seva genialitat: La paciència del pescador s'expressa amb una cadència de notes lànguides sobre el darrer terme del vers die sollen sie fischen (que els pescaràn), mentre que la persecució de caçador rere la presa s'il·lustra amb un insistent salt sobre die sollen si fahen (que els caçaràn). Veient aquesta excepcional ària, deixa astorat pensar en el nivell artístic que desfilava setmanalment per les esglésies de Leipzig durant els 27 anys que Bach hi actuà.

El recitatiu i ària següents van a càrrec del tenor. Conclou el primer amb una interrogació, que condiciona l'inici de l'ària, que n'és la resposta directa. Es tracta d'un reposat moviment a càrrec de violí i oboè que tanca la primera part de la cantata.

La segona, com hem dit anteriorment, també arrenca amb una cita bíblica, en aquest cas de l'Evangeli de Sant Lluc: Jesús digué a Simó: No tinguis por, d'ara endavant seràs pescador d'homes. Aquí serà primer el tenor qui, encarnant l'evangelista en un recitatiu revestit per les cordes, introduirà l'airoso del baix, que encarnarà la Vox Christi acompanyat solament pel baix continu. És aquest un esquema que Bach elevarà a la màxima expressió a la Passió Segons Sant Mateu, creada poc temps després que aquesta cantata.

Seguirà un alegre duet de soprano i contralt: Beruft Gott selbst, so muss der Segen (Si Déu ho vol, cal que la Gràcia afavoreixi abundantment els nostres actes). El oboès i les cordes actuen a l'uníson i, en un determinat moment (compassos 28-32), sonarà amagada entre la polifonia una frase del coral, que diu: "Ah, Déu i Senyor, què grans i greus són els pecats que he comès", una referència al passatge de l'Evangeli de Sant Lluc directament anterior al de la cita bíblica que obria la segona part de la cantata. Una bona mostra de les subtileses conceptuals que Bach introduïa a les seves obres i que les fan encara més fascinants.

Un recitatiu del soprano conduirà a la senzilla coral final, cantada a capella amb els instruments doblant les veus del cor i que tancarà una d'aquelles cantates de Bach que mereixerien ser molt més estimades pel gran públic.

J.M.S.

Cantata BWV 88
SIEHE, ICH WILL VIEL FISCHER AUSSENDEN
Dominica 5 Post Trinitatis
Estrenada: 21 de juliol de 1726
Text: Anònim, amb fragments de Jeremíes, 
l'Ev. de St. Lluc i un himne de Georg Neumark

Prima Parte

1. ÀRIA (Baix)
Eus ací, que us enviaré molts pescadors,
diu el Senyor, que els pescaran.
I després us enviaré mols caçadors,
que els atraparan per totes les muntanyes,
per tots els turons i per tots els cingles.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Amb quina facilitat pot l’Altíssim
Deixar-nos de mà
I sostreure’ns la seva gràcia,
quan el nostre pervers senderi
s’allunya d’ell amb tossudesa
i s’estimba vers la ruïna.
Més que farà
El seu esperit fidel de pare?
Ens negarà del tot, la seva bonesa,
Com nosaltres li fem,
I ens deixarà a mercè dels enemics
i l’avolesa?
***
3. ÀRIA (Tenor) & Ritornello
No, no!
Déu sempre té la intenció
De portar-nos pel camí bo
Amb la gràcia de la seva llum.
Sí; quan vegi que ens hem perdut
I hem errat el just sender
Vindrà a cercar-nos corrents.

Seconda Parte

4. RECITATIU i ARIOSO (Tenor, baix)
Tenor
Jesús digué a Simó:
Baix
No tinguis por; perquè des d’ara seràs
pescador d’homes.
***
5. ÀRIA DUET (Soprano, Alt)
Si Déu ho vol, cal que la Gràcia
Afavoreixi abundosament
Tots els nostres actes
A desgrat del atacs dels sotsobres i les pors.
El talent que en va donar
El posarem a guanys,
No ens el guardarem soterrat,
I ell ens ajudarà, de bon grat, a què fructifiqui.
***
6. RECITATIU (Soprano)
Què és el que et pot atemorir en la teva travessia,
Oh cor meu! Si el mateix Déu t’allarga la mà?
Amb aquest gest tan senzill tota misèria es desfà
Perquè ell, per tu, serà un potent escut i guia,
Quan t’arribi, el rancor, l’enveja, el turment, i la fatiga
I pretenguin anar a la saga i destorbar tot el què fas,
No deixis que un breu mal pas et vingui a fer la guitza.
Els deures que ell ens ha posat no són pas impossibles
 Camina content, sempre endavant, que al final veuràs
Que tot allò que t’ha turmentat tant esdevé alegria!
***
7. CORAL
Canta, resa i vés pels camins de Déu,
Fes la teva comesa amb justícia
I confia amb l’esplet de béns del Cel
Que et seran envigorits dia a dia;
Doncs, Déu mai no abandona
Tot aquell qui en Ell confia.

                                                   Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 24

Per al Quart Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 185, 177 i 24, de la qual en farem tot seguit cinc cèntims.

La cantata BWV 24 EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE va ser estrenada la quarta setmana de Bach a la Cantoria de St. Tomàs de Leipzig, concretament el 20 de juny de 1723. Aquell dia va sonar també la  cantata BWV 185, que datava de l'època de Weimar. Segurament Bach seguia amb la intenció de fer-se valer davant el seu nou públic a base d'obres de grans dimensions, si no podia ser amb una única gran cantata, amb dues de més petites.

El text, d'Erdmann Neumeister,  presenta una notable simetria, centrada en un cor (nº 3) flanquejat per dos recitatius i dues àries, deixant a part la coral final de Johann Heermann.

Els dos primers moviments anticipen el missatge de la cantata, que serà exposat al cor central, extret de l'Evangeli de St. Mateu 7,12: Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin.
L'ària inicial és un trio de contralt, cordes a l'uníson i baix continu de gran bellesa plàstica amb un text que avui en dia resulta germànicament pintoresc: Ein ungefärbt Gemüte. Tot  i que inicialment el cantant sembla tenir una línia pròpia, aviat es veurà plenament integrat al teixit orquestral.
L'extens recitatiu del tenor que segueix es titula Die Redlichkeit (La Integritat és un dels dons) i esdevé una reflexió sobre la naturalesa humana que a la darrera frase ens avançarà el missatge del cor central, que ja hem dit esdevindrà l'eix de la cantata. Tant és així que al facsímil original del text aquest cor és destacat amb lletra gruixuda: Alles nun, das ihr wollet, dass euch die Leute tun sollen (Tot allò que voldríeu / Que els altres us fessin / Feu-ho vosaltres a ells). Es tracta d'un gran cor amb tot el dispositiu vocal i instrumental que canta el text sencer dues vegades: La primera arrenca i conclou amb breus alternatives de cantants i orquestra que desemboquen en una àmplia polifonia a la secció central. La segona lectura té forma de doble fuga i hi intervé un instrument de metall que Bach anomena clarino, segurament fent referència a qualsevol tipus de trompeta. Aquest cor va ser utilitzat per Ton Koopman a la seva reconstrucció de la Passió Segons St. Marc.

El recitatiu per a baix que segueix, Die Heuchelei (La Hipocresia és), apareix subratllat amb acords puntuals de les cordes i dóna pas a l'ària de tenor Treu und Wahrheit sei der Grund, un reposat moviment a càrrec dels dos oboès d'amore on el tema del ritornello inicial apareixerà en tots els registres. Resultarà destacable el gir vocal sobre el terme Engel (àngel), que recorda el batre d'unes ales.

La coral final no presenta l'habitual entonació a capella sinó que està més elaborada, cantant els versos abans esmentats de Johann Heermann amb una melodia d'Ahasverus Fritsch trencada per interludis instrumentals. Personalment, em recorda a una mescla  entre la coral Jesus bleibet meine Freude i el cor O Mensch, bewein dein Sünde Gross, que tanca la primera part de la Passió Segons St. Mateu. 

J.M.S.

Cantata BWV 24
EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE
Dominica 4 Post Trinitatis
Estrenada: 20 juny de de 1723
Text: Erdmann Neumeister

1. ÀRIA (Alt)
Un Cor sincer
De fidelitat i bondat germàniques
Ens fa grats davant Déu i els Homes.
Els actes i obres dels cristians,
Tota la seva trajectòria vital,
Han de seguir aquestes passes.
***
2. RECITATIU (Tenor)
La Integritat és
Un dels dons del Senyor
Que als nostres dies
Si pocs homes la posseeixen
És per que ningú
Prega a Déu per demanar-la.
Car l'interior del nostre Cor
Per naturalesa tendeix al mal.
Si vol encaminar-se cap al bé
Cal que el Senyor meni llur esperit
Pel camí de la virtut.
Si desitges ser amic de Déu
No t'enemistis amb els teus companys
Per falsedats, mentides i astúcies!
Un cristià ha de voler abastar
La puresa del colom
I viure sense engany ni perfídia.
Fes de tu mateix una persona
Com voldries que fossin les altres!
***
3. COR
Tot allò que voldríeu
Que els altres us fessin,
Feu-ho vosaltres a ells.
***
4. RECITATIU (Baix)
La Hipocresia és
Un cadell de Belial.
Aquell qui se n'emmascara
Porta la marca del Diable.
Com? Als cristians els sedueix
Anhelar aquestes coses?
Valga'm Déu, quina pena!
La honradesa no abunda.
Un monstre Infernal
Pot semblar un Àngel!
Hom pot convertir-se en un llop
Disfressat amb la pell d'un anyell!
Com es pot empitjorar?
Calumnia, injúria i ultratge,
Maledicció i extermini
Són escampats a tot arreu,
Per aquí i per allà...
Que el bondadós Déu me'n guardi!
***
5. ÀRIA (Tenor)
La Fidelitat i la Veritat
Han de ser la base
De tots els teus sentiments.
Que l'interior del teu Cor
Sigui com el que dius quan parles.
La bondat i l'abundància de virtuts
Ens fan semblants a Déu i els Àngels.
***
6. CORAL
Oh, Déu! Déu amarat de pietat,
Font de tots els dons!
Tu, sense el qual no existeix res
De tot allò que posseïm!
Proporciona'm un cos sa
I fes que en ell habiti
Una Ànima íntegra
I una consciència pura.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 21

El Tercer Diumenge després de la Trinitat és una festivitat per a la qual s'han conservat les cantates BWV 21, 135 i 177, destinada tant a aquest diumenge com al següent. De la primera de les tres avui en farem cinc cèntims.

Es tracta d'una cantata del Cicle de Weimar força important, ja que és la primera cantata de Bach de grans dimensions i la primera estructurada en dues parts. A més, com veurem tot seguit, és potser l'obra de Bach amb més connexions, ni que sigui força tangencials, amb Georg Friedrich Händel, l'altre colós de la música barroca. La primera d'elles és la seva estructura, la qual sembla seguir el model d'Almira,  la primera òpera del saxó. El llibret, desconegut, segurament sigui obra de Salomo Franck, com gairebé totes les cantates de l'època de Weimar.

Aquesta cantata presenta una vida ben atzarosa, amb nombroses revisions i reciclatges. Per començar, es pensa que podria haver estat escrita l'any 1713, quan Bach aspirà al càrrec d'organista de la Liebfrauenkirche de Halle, la ciutat natal del propi Händel. Les autoritats locals li haurien demanat una mostra del seu talent en matèria de música d'església, cosa habitual a l'època. De fet deu anys més tard, a Leipzig, Bach interpretà les dues cantates següents al catàleg, les BWV 22 i 23, com a prova del seu talent abans de ser escollit Kantor de St. Tomàs. En tot cas, les negociacions entre Bach i Halle es van trencar al darrer moment, quan Bach es negà a signar el contracte en considerar que les condicions (sobretot econòmiques) que hi constaven no eren les que havien acordat de paraula.

En tot cas, el 17 de juny de 1714 Bach interpreta a Weimar aquesta cantata pel Tercer Diumenge després de la Trinitat, i ho sabem del cert per que així consta al manuscrit.

Podria haver-se produït una nova interpretació durant un viatge a Hamburg l'any 1720, estant ja Bach a Köthen. La sospita prové del fet que el hamburgués Johann Mattheson, musicòleg i compositor contemporani de Bach i primer amic i després enemic de Händel (amb qui va tenir fins i tot un duel a espasa), conegué l'obra i en va fer una agra crítica. 

Més tard, acabat d'aterrar a Leipzig, interpreta Bach la cantata el 13 de juny de 1723, Tercer Diumenge després de Trinitat, seguint les cantates BWV 75 i 76 que havien sonat els diumenges anteriors.

Una hipòtesi torna a fer sonar la cantata com a comiat del príncep Johann Ernst de Weimar, alumne destacat de Bach el qual, molt malalt, marxà a Frankfurt on morí al cap de poc temps.

Al llarg de totes aquestes reposicions la cantata va anar patint modificacions i afegits que la devien acabar convertint en una obra tan variada que quedà deslligada del Tercer Diumenge després de la Trinitat, ja que al manuscrit de les particel·les hi acaba constant la indicació per ogni tempore, és a dir, per a qualsevol època o festivitat.
S'inicia la cantata amb una simfonia de gran intensitat emocional on l'oboè solista s'imposa al fons de les cordes i que podria derivar d'una obra instrumental avui en dia perduda a la qual segueix el cor que intitula la cantata i que va despertar les crítiques de Mattheson, qui trobà ridícules algunes repeticions del text, començant pel triple Ich (Jo) inicial. L'estructura musical segueix la dels dos versos del llibret, generant dues fugues unides per la conjunció adversativa aber (però), que s'erigeix en el nucli del moviment.
El segon moviment, l'ària Seufzer, Tränen, Kummer, Not (Sospirs, llàgrimes, tristesa, misèria) també destacarà pel paper de l'oboè, en diàleg amb el soprano i que pretén suggerir els sospirs de què parla el text.
Els dos següents moviments canten l'abandó de l'ànima per part de Déu i s'encomanen al tenor, que debuta amb el recitatiu Wie hast du dich, mein Gott (Com has pogut, Déu meu), acompanyat de tota la corda, i continua amb l'ària Bäche von gesalznen Zähren (Dolls de llàgrimes salades), on el ritornello presentarà un tema de semicorxeres que cerca dibuixar el davallar de les llàgrimes present al vers inicial. El terme stets (sempre) s'entonarà en una llarga nota sostinguda en el temps, mentre que la tempesta interior esclatarà breument a la secció central.
La primera part de la cantata conclourà amb el cor Was betrübst du dich, meine Seele (Què t'afligeix, ànima meva), un gran motet desgranat en diverses seccions segons el text ho requereixi, cadascuna amb matisos propis però que conclouen en una magnífica fuga permutativa sobre el vers dass er meines Angesichts Hülfe que demostra la genialitat de Bach ja des dels seus primers temps.
La segona part arrenca amb un recitatiu de soprano i baix titulat Ach Jesu, meine Ruh (Oh Jesús, la meva pau) i que estableix un autèntic diàleg entre ambdues veus, encarnant l'ànima i Jesús respectivament. Aquest diàleg assoleix la màxima expressió lírica al duet Komm, mein Jesu, und erquicke (Vine, Jesús meu, reconforta), on el ritme marcat del continu representa les passes fermes d'aquell qui s'acosta cap a nosaltres, per acabar en un clima de joiosa benaurança.
El següent moviment representarà una nova demostració de tècnica contrapuntística del jove Bach. Es tracta del cor Sei nun wieder zufrieden, meine Seele (Alegra't, ànima meva), en el qual els solistes comencen treballant un versicle del Salm 116, al qual es sumarà la coral Wer nur den lieben Gott lässt walten de Georg Neumark entonada pel cor, tot això sustentat pel baix continu mentre la resta d'instruments reforçarà les diverses veus.
El penúltim moviment de la cantata serà l'ària Erfreue dich, Seele, erfreue dich, Herze (Alegra't ànima, alegra't cor), un alegre moviment on solament el continu acompanyarà el tenor i que esvaeix el clima d'aflicció present a la cantata per tal de preparar l'esclatant cor final, Das Lamm, das erwürget ist, ist würdig zu nehmen (L'anyell degollat és digne de rebre el poder). Els potents acords inicials són seguits d'una nova i majestuosa fuga permutativa que tancarà la cantata en un clima d'eufòria. És molt destacable la similitud entre  aquest cor i el Worthy is the Lamb del Messies de Händel, escrit unes tres dècades més tard sobre la versió anglesa del mateix text. I fins aquí les connexions, que sapiguem, d'aquesta obra amb els dos genis nascuts a Alemanya l'any 1685.

J.M.S.

Cantata BWV 21
ICH HATTE VIEL BEKÜMMERNIS
Dominica 3 Post Trinitatis et In Ogni Tempo
Estrenada: 17 de juny de 1714
Text: Probablement de Salomo Franck, basat en textos bíblics.

Prima Parte

1. SIMFONIA
***
2. COR
El meu cor estava ple d'aflicció
Però el teu consol reconforta la meva ànima.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Sospirs, llàgrimes, tristesa, misèria,
Espera angoixant, temença i mort
Corroeixen el meu cor oprimit,
Estic desolat, afligit.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Com has pogut, Déu meu,
Abandonar-me
En la meva misèria,
En el meu temor i la meva por
Ah! Ja no coneixes el teu fill?
Ah! Ja no sents el plany
D'aquells que
Et són fortament fidels?
Tu eres la meva alegria
I has esdevingut cruel;
Et busco arreu,
Et clamo i et demano a crits.
Així abandonat a la pena i al dolor!
Sembla que no vols saber res de mi.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Dolls de llàgrimes salades,
Devessalls que sempre s'arruen.
Tempestes i ones em fereixen,
I aquesta mar plena de tribulacions
Vol afeblir el meu esperit i la meva vida.
Arbre i ancora volen rompre's,
Aquí m'enfonso en la terra,
Allà veig les profunditats de l'infern.
***
6. COR
Què t'afligeix, ànima meva,
I et desassossega dins meu?
Confia en Déu; que jo li'n daré gràcies
Car és Ell qui m'ajuda i és el meu déu.

Seconda Parte

7. RECITATIU (Soprano i baix)
Soprano (Ànima)
Oh Jesús, la meva pau,
La meva llum, on ets?
Baix (Jesús)
Oh ànima, mira! Sóc aquí, al teu costat.
Soprano (Ànima)
Al meu costat?
Aquí només hi ha negra nit.
Baix (Jesús)
Sóc el teu amic fidel,
Que també vigila les tenebres,
Que habita la traïdoria.
Soprano (Ànima)
Apareix doncs amb el resplendor i la llum del teu consol.
Baix ( Jesús)
Arriba l'hora
En què la corona de la teva lluita
Serà per a tu un dolç conhort.
***
8. DUETTO (Soprano, Baix)
Soprano (Ànima)
Vine, Jesús meu, reconforta
I alegra amb la teva llum
Aquesta ànima,
Que ha de morir
I no pas viure.
I en la seva desgràcia
Acabar-se completament.
He d'errar sempre en l'aflicció.
Sí, oh sí, estic perdut!
No, oh no, Tu m'odies!
Oh, Jesús, endolceix la meva ànima i el meu cor!
Vine, Jesús meu, i consola'm
Amb la teva llum protectora!
***
Baix (Jesús)
Sí, ja vinc i et consolo
Amb la meva llum protectora!
La teva ànima
Que ha de viure, i no morir
Aquí, fora d'aquest món de dolor.
Has d'assolir la salvació
Mitjançant el fruit de la vinya!
No, oh no, ets un dels escollits!
Sí, oh, sí, jo t'estimo!
Fugiu angunies, desapareixeu dolors!
Sí, ja vinc i et consolo
Amb la meva llum protectora
***
9. COR
Alegra't, ànima meva,
Que el Senyor et vol bé.
Tenor
Per què serveixen les ànsies,
Per què l'aflicció i els planys?
Per què serveix que tots els matins
Ens angoixem per la nostra pena?
Sols augmentem la nostra creu i el nostre sofriment
Tot lliurant-nos a la tristesa.
Soprano
No pensis en el profund turment que sentiries
Si fossis abandonat per Déu.
Que aquell a qui Déu seu amb Ell
Viurà en la felicitat eterna.
El temps passa i canvia els coses
I disposa per a cadascú la seva fi.
***
10. ÀRIA(Tenor)
Alegra't ànima, alegra't cor,
Fuig ara, aflicció, desapareix, dolor!
Planys, transformeu-vos en vi pur!
El meu lament esdevé ara un crit d'alegria
La flama més pura de l'amor i el consol
Crema dins el meu pit, dins la meva ànima
Car Jesús em reconforta amb joia celestial.
***
11. COR
L'anyell degollat és digne de rebre el poder,
La riquesa, la saviesa, la força,
L'honor, la glòria i la lloança.
Lloança, honor, glòria i sobirania
Siguin per Nostre Senyor pels segles dels segles.
Amen, Al·leluia!

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 76

Les dues úniques cantates per al Segon Diumenge després de la Trinitat són la BWV 2 i la que tot seguit comentarem, la cantata BWV 76 DIE HIMMEL ERZÄHLEN DIE EHRE GOTTES (Els cels proclamen la glòria de Déu), obra estrenada una setmana més tard que la seva bessona BWV 75, el 6 de juny de 1723 a l'església de St. Tomàs de Leipzig.

De nou ens trobem davant una cantata de grans dimensions i estructurada en dues parts de 7 moviments cadascuna (vegeu BWV 75). Segurament Bach, amb aquestes dues grans cantates (que recordem signifiquen el seu debut a Leipzig), pretenia reivindicar-se davant el seu nou públic i patrons. I més encara tenint en compte que les autoritats de Leipzig havien negociat amb Telemann i Graupner abans que amb ell. Sembla que Bach aconseguí els seu objectiu, segons algunes fonts referents a l'alcalde Gottfried Lange: "Un cop escollit, Bach ens va fer oblidar Telemann", afirmà. 

Una altra dada curiosa és que les quatre parts d'aquestes dues cantates han estat concebudes en alguna ocasió com a cantates autònomes. Sense anar més lluny, l'any 1761 l'editorial Breitkopf oferia el manuscrit de la primera part de la cantata BWV 76 com a "cantata de la Reforma".

Les lectures del dia tractaven l'exhortació a l'amor fratern (1 Jn. 3, 13-18) i la paràbola del banquet (Lc. 14, 16-24). Dels dos textos deriven les idees del llibret, anònim, que utilitza també versicles dels salms al cor inicial i la coral de Martí Luter Es woll uns Gottgenädig sein per tancar les dues parts de la cantata.

Aquesta s'inicia amb un impressionant cor en forma de gran motet en dues parts: La primera arrenca amb un concertant instrumental amb trompeta destacada on, de forma inhabitual, comença a cantar el baix solista, al qual s'afegeix tot seguit el cor. En cert punt, tot s'aturarà i s'activarà una espectacular fuga a múltiples veus, en la meva opinió una de les més colossals de Bach. Els efectius s'aniran sumant en una espècie d'imparable in crescendo, que acabarà quan a Bach li vingui bé. Primer els solistes un a un, després les veus del cor una a una, després l'orquestra i, per acabar, per sobre de tots ells, la trompeta majestàtica. Resulta impressionant, sobretot en algunes versions com la de Koopman. Si jo sóc Lange, m'oblido també de Telemann i de sa mare.

Un recitatiu amb el tenor acompanyat de tota la corda (Així, és com Déu es manifesta!) condueix a l'ària de soprano Hört, ihr Völker, Gottes Stimme (Escolteu, pobles, la veu de Déu) que serà monopolitzada pel característic tema del violí amb el qual arrenca i conclou.

Arribarà després la parella recitatiu-ària per a la veu de baix: Fahr hin, abgöttische Zunft! (Fora, secta idòlatra!) cantarà l'ària, on destaca la trompeta tronant en un moviment molt semblant a l'ària núm. 12 de la cantata BWV 75.

El següent moviment serà un recitatiu-airoso per a contralt que desembocarà en la coral que tanca la primera part de la cantata. Igual que a la BWV 75, les frases del cor seran revestides per intervencions de l'orquestra.

La segona part de la cantata manté la similitud amb la BWV 75: També arrenca amb una simfonia instrumental, tot i que en aquest cas no té cap relació amb la coral precedent. Podria tractar-se d'una obra escrita anteriorment, potser a Köthen, pel paper destacat de la viola da gamba a la qual era tan aficionat el príncep Leopold. Sigui com sigui, Bach reutilitzarà aquesta música a la triosonata per a orgue BWV 528.

El recitatiu del baix Gott segne noch die treue Schar (Que Déu beneeixi l’estol de fidels) dóna pas a l'ària per a tenor Hasse nur, hasse mich recht (Odieu-me, odieu-me del tot), realment corprenedora per la seva nuesa descarnada de mitjans, tot i que en realitat al darrera hi ha una complicada harmonia d'acords de setena disminuïda que en cert moment fa entrar la veu en un dur interval de quarta augmentada sobre el terme Hasse Mich: És el temut tríton o diabolus in musica, aquí introduït per a crear certa sensació desagradable quan es fa referència a l'odi. Un altre compositor que també l'utilitza és Gustav Holst, al començament del cèlebre moviment dedicat a Mart de la seva obra "The Planets".

Dos recitatius-airosos de contralt i tenor emmarquen la darrera ària de la cantata, per a contralt: Liebt, ihr Christen, in der Tat! (Cristians, feu-ho tot per amor!) on l'oboè d'amore i la viola da gamba endolceixen l'ambient de cara a la coral final la qual, com a la cantata BWV 75, és una repetició de la coral luterana que tancava la primera part però ara amb la lletra de la tercera i última estrofa, que conté la doxologia del Gloria Patri.

J.M.S.

Cantata BWV 76
DIE HIMMEL ERZÄHLEN DIE EHRE GOTTES
Dominica 2 Post Trinitatis
Estrenada: 6 de juny de 1723
Text: Anònim, amb fragments el Salm 19 

i un himne de Martí Luter, glosa del Salm 67
 

Prima Parte

1. COR 
Els cels proclamen la glòria de Déu,
i l’univers anuncia l’obra de les seves mans.
No hi ha cap llengua ni cap paraula
en les que no es deixi sentir la seva Veu.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Així, és com Déu es manifesta!
La naturalesa i la Gràcia ens ho diuen:
Déu, sens dubte, ho creat tot,
Perquè els cels desvetllin i esperonin
Cossos i ànimes.
Déu, ell mateix, vol dar-nos la mà
I amb missatges, sense fi ni compte, ens crida:
Alceu-vos! Veniu al meu convit amorós!
     ***
 3. ÀRIA (Soprano)
Escolteu, pobles, la veu de Déu,
Correu cap el seu soli clement!
El principi i la fi de tot el creat  
És el seu únic Fill,
Vers qui tot s’ha d’encaminar.
***
4. RECITATIU (Baix)
Però, qui voleu que escolti,
Si la gran majoria de gent
Està per uns altres déus?
Els vells ídols cobegen
Fer-se seu el cor del homes.
Els savis coven la neciesa
Belial* es fa seva la casa de Déu
Fins i tot els cristians
Fugen de Crist.
* Sinònim del Diable - Corintis 6,15
***
5. ÀRIA (Baix)
Fora, secta idòlatra!
Encara que el món es perverteixi
Jo seguiré glorificant Crist
Puix, és la llum de la raó.
***
6. RECITATIU (Alt)
Ens crides perquè vinguem a Tu, Senyor
Per molts viaranys,
Quan estem submergits en la fosca dels pagans.
Tal com la llum
Vivifica i refresca l’aire,
Així, també Tu, ens dones llum i vida.
Sí. Hem menjat i begut amb Tu,
I ens has donat el teu Esperit
Que custodia les nostres ànimes.
Per això, t’adrecem humilment els nostres precs.
***
7. CORAL
Que Déu ens sigui clement
I ens doni la seva benedicció;
Que el seu rostre resplendent
Ens il·lumini per la vida eterna,
Ja que apreciem el què ha fet
I el què estima de la terra.
Que la força i salut de Jesucrist
Toqui el cor dels infidels
perquè es converteixin a Déu.

Seconda Parte

8. SIMFONIA
***
9. RECITATIU (Baix)
Que Déu beneeixi l’estol de fidels,
Perquè propaguin i siguin testimonis
De la seva Glòria
Amb fe, amor i santedat.
Ells són el cel aquí a la terra
I els cal lluitar sens treva
Contra l’odi i l’engany
Per a purificar-se en aquest món.
***
10. ÀRIA (Tenor)
Odieu-me, odieu-me del tot,
Caterva d’enemics!
Que per abraçar-me a Crist,
Vull deixar tota fruïció.
***
11. RECITATIU (Alt)
Sento ja dins de l’ànima
Com Crist em deixarà tastar
Les dolceses del seu amor
I em nodrirà amb el Mannà,
A fi que ací, entre tots nosaltres,
Els vincles de germanor
S’enforteixin cada dia més i més. 
***
12. ÀRIA (Alt)
Cristians, feu-ho tot per amor!
Jesús morí pels seus germans,
els uns perdran la vida pels altres
Perquè, com Ell, tots som iguals.
***
13. RECITATIU (Tenor)
Així doncs, tots els cristians
Cal que donin lloança a Déu
I que, ells amb ells, en facin memòria:
Sempre, i fins l’Eternitat.
Les ànimes benaurades del cel
Proclamen Déu i la seva Glòria.
***
14. CORAL
Et donem gràcies i et lloem, Déu nostre
Per tot el bé que fas al teu poble.
La terra ens dóna fruits i és generosa
La teva paraula corre de boca en boca.
Que el Pare i el fill ens beneeixin,
Que ens beneeixi l’Esperit Sant, Déu,
Aquell qui tot el món glorifica,
Pel qui sent temor la majoria,
I a qui de tot cor diem: Amen! 

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 75

El Primer Diumenge després de la Trinitat és una festivitat per a la qual s'han conservat 4 cantates: Les BWV 75, 20 i 39, a més de la BWV 54, destinada en origen al Dominica Oculi però que alguna vegada s'havia interpretat aquest diumenge. De la primera de les quatre en parlarem avui.

La cantata BWV 75 DIE ELENDEN SOLLEN ESSEN és una de les més importants. Durant molts anys se la va considerar la primera cantata que Bach estrenà com a Kantor a Leipzig , tot i que actualment tal honor sembla recaure en la BWV 59, interpretada dues setmanes abans. La cantata BWV 75 fou estrenada a l'església de St. Nicolau el 30 de maig de 1723, tot just una setmana després que la família de Bach s'instal·lés definitivament a Leipzig procedent de Köthen. Segons els documents conservats, les sensacions van ser força positives: El dia 30 de dit mes, primer diumenge després de la Trinitat, el nou Kantor i Director del Collegium Musicum, Sr. Joh. Sebastian Bach, arribat de la cort del príncep de Köthen, dirigí la seva primera música amb gran aplaudiment, escrigué un cronista de la ciutat.

La cantata és de grans dimensions, una de les 15 cantates conservades que Bach estructura en dues parts, en aquesta ocasió de 7 moviments cadascuna. Això podria no ser casual, ja que si assignem a cada lletra la numeració corresponent dins l'alfabet alemany, les lletres BACH sumen 14. No seria la primera vegada que el nostre amic encripta la seva signatura numèrica en una obra: La primera fuga d'El Clavecí ben Temperat té 14 notes, i a la coral Vor deinem Thron trete ich hiermit, darrera obra coneguda de Bach (dictada al seu gendre Altnikol des del llit de mort), la melodia és ampliada per assolir les 14 notes que identifiquen qui és aquell qui compareixerà en breu davant l'Altíssim.

Tornant a la cantata que ens ocupa, aquesta arrenca amb un gran motet que recorda (però no acaba de tenir) l'estructura d'una obertura francesa: Die Elenden sollen essen, dass sie satt werden (Els pobres menjaran, seran assaciats). A una primera secció de gran solemnitat segueix una complicada fuga a càrrec de veus i orquestra. Un any més tard Bach serà molt més explícit al cor inicial de la cantata BWV 20, aquest sí una obertura en tota regla. 

El recitatiu del baix Was hilft des Purpurs Majestät (De què serveix la porpra reial) donarà pas a la primera ària de la cantata, Mein Jesus soll mein alles sein (Que el meu Jesús ho sigui tot per mi), una ària per a tenor que a un servidor sempre li ha semblat una anticipació de les grans àries de la Passió Segons St. Mateu, que arribarà en la seva primera versió 4 anys més tard. Alfred Dürr, per la seva banda, veu en les àries d'aquesta cantata un cert aire de dansa, que en aquest cas identifica amb una polonesa. L'ària conclou amb la repetició dels 14 (!) compassos del ritornello instrumental.

Dos recitatius de tenor i soprano emmarquen l'ària d'aquest darrer, titulada Ich nehme mein Leiden mit Freuden auf mich (Accepto el meu acorament de grat), un reposat moviment a ritme de minuet on solament oboè i baix continu acompanyen la veu del cantant.

La primera part de la cantata conclou amb la primera estrofa de la coral de Samuel Rodigast Was Gott tut, das ist Wohlgetan, una coral que apareix en moltes cantates (BWV 98, 99, 100...) i amb una melodia que, si sou oients del programa La Cantata del Diumenge, potser us sonarà...

Però no tant com la simfonia que obre la segona part de la cantata: Sobre el concertant de cordes i oboès, la trompeta entonarà la melodia d'aquesta mateixa coral en un moviment que ha esdevingut, des del primer dia, la sintonia del nostre programa.

Segueixen el recitatiu i ària preceptius per a contralt. El recitatiu serà acompanyat de les cordes, igual que l'ària Jesus macht mich geistlich reich (Jesús m’enriqueix l’esperit), amb tota la corda a l'uníson a ritme de passepied, segons A. Dürr.

A continuació el protagonisme recaurà en el baix i el seu combinat de recitatiu i ària: Aquesta serà la titulada Mein Herze glaubt und liebt (El meu cor estima i creu), on el protagonisme instrumental recaurà en la trompeta i la seva florida partitura. En la meva percepció, mostra un ritme de courante, ja que aquí desconec l'opinió d'Alfred Dürr.
La cantata conclourà amb un nou recitatiu per a tenor titulat O Armut, der kein Reichtum gleicht! (O pobresa, cap riquesa val tant com tu!) que donarà pas a la coral final, calcada a la que tancava la primera part però cantant ara el text de l'estrofa final de l'himne de Samuel Rodigast.

A part de l'esmentada coral, el text de la cantata conté un versicle del salm 22 al seu moviment inicial. La resta podria haver estat obra de Gottfried Lange, sense descartar la mà del propi Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 75
DIE ELENDEN SOLLEN ESSEN
Dominica 1 Post Trinitatis
Estrenada: 30 de maig de 1723
Text: Anònim, amb fragments el Salm 22 i un himne de Samuel Rodigast (1674)
 

Prima Parte

1. COR
Els pobres menjaran, seran assaciats
 i els qui busquen el Senyor, el lloaran.
Que el nostre cor visqui per sempre.
***
2. RECITATIU (Baix)
De què serveix la porpra reial,
Quan s’eclipsa?
De què val un devessall de diners,
Si tot el què posseïm,
Ha d’acabar en res?
De què serveix la fatuïtat, l’altivesa,
Si el nostre cos acabarà sota terra?
Ai las! i que de pressa
El vici, l’opulència i l’or,
porten l’ànima a l’orc!
***
3. ÀRIA (Tenor)
Que el meu Jesús ho sigui tot per mi!
La meva porpra és la seva sang preciosa,
Ell és el meu tresor més valuós,
I l’amor fervent del seu Esperit
Em don l’alegria i la dolçor del millor vi.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Déu aterra i exalça
Ací i en l’eternitat.
El qui busqui el cel a la terra
Serà allí dalt condemnat.
Mes el qui refusi ací baix l’infern,
Allí heurà la felicitat.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Accepto els meu acorament de grat.
Els qui, com Llàtzer endurin
Pacientment llur infortuni
En ales del Àngels marxaran plegats
***
6. RECITATIU (Soprano)
Entretant Déu ens dóna una bona consciència,
Perquè tot bon cristià
Trobi plena satisfacció en les petites coses.
Sí, fins i tot quan l’envia a la mort
Després de dures penalitats,
Al final tot està ben fet.
***
7. CORAL
Tot el que Déu fa, està ben fet
Cal, doncs, que provi aquest calze,
Encara que passi amargs moments,
Tant li fa, res no m’espanta,
Puix que a l’acabament
una dolça delectança,
El cor, vindrà a consolar-me;
Serà el fi dels meus turments.

Seconda Parte

8. SIMFONIA
***
9. RECITATIU (Alt)
Només hi ha una cosa
Que perjudica l’ànima del cristià:
Adonar-se de la poquesa del seu esperit.
És cert que creu en la bondat de Déu
Que ha creat totes les coses;
Però li manca la voluntat,
D’oferir els seus fruits i rendiments
En pro de la vida sobrenatural.
***
10. ÀRIA (Alt)
Jesús m’enriqueix l’esperit
Si jo pogués abastar la seva Essència,
No em mancaria res més;
Amb ell ensems creixeria ma existència.
Jesús m’enriqueix l’esperit.
***
11. RECITATIU (Baix)
El qui sols reposa en Jesús,
El qui es nega a ell mateix,
I practica la seva Fe
Per l’amor de Déu,
Quan els bens de la terra s’esvaneixin
Es trobarà amb ell mateix i amb Déu.
***
12. ÀRIA (Baix)
El meu cor estima i creu.
Les flames de Jesús tan dolces
Fan les meves ardoroses
I així s’ablamen alhora
Quan Ell esdevé tot meu.
***
13. RECITATIU (Tenor)
O pobresa, cap riquesa val tant com tu!
Perquè quan tots els cors
Fugin d’aquest món
Solament Jesús governarà.
Així és, com el cristià trobarà a Déu!
Fes Déu, que no ho menystinguem!
***
14. CORAL
Tot el què Déu fa, està ben fet
És per’xò que en ell romanc
Potser passaré un rost camí
Amb penes, infortuni i mort
Però, sé que Déu
M’allargarà el seu braç
Amb afecte paternal.
Doncs, faré tot el què ell vol.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

Festo Trinitatis

La Festa de la Trinitat, que es celebra el diumenge després de Pentecosta, és potser el punt més rellevant del calendari litúrgic luterà, car marca el final del cicle de Pasqua i l'inici del cicle més llarg del calendari, el de la Trinitat, que ens portarà des d'ara fins a l'Advent, quatre diumenges abans de Nadal. Tots els diumenges a partir d'ara seran "després de la Trinitat", això en llatí és "Post Trinitatis". Diumenge que ve serà el primer diumenge Post Trinitatis, d'aquí dos diumenges el segon i així successivament fins l'Advent. 

I quants diumenges després de la Trinitat hi pot haver, us preguntareu. Doncs depèn de quan s'escaigui el diumenge de la Trinitat, que a la seva vegada depèn de quan hagi estat la Pasqua, que depèn de la lluna. Tot plegat és molt complicat, però en resum us diré que, com a molt, hi pot haver 27 diumenges entre Trinitat i Advent, tot i que això és molt excepcional i només es produeix els anys en que la Pasqua s'esdevé el més aviat possible (entre el 22 i el 26 de març). En vida de Bach, només va passar 5 vegades (si m'ho demaneu, us dic els anys). I quan això passa, al nostre programa ho celebrem amb la cantata BWV 140, que és la que va destinada al Dominica XXVII Post Trinitatis. La llàstima és que, com us he dit, passa poc. De fet, només ens hi vam trobar el 2008. Això sí, també es produeix l'efecte invers: Que la Pasqua sigui el més tard possible i els diumenges Post Trinitatis s'escurcin i n'apareguin més al cicle d'Epifania, arribant com a màxim a un Dominica VI Post Epiphanias, com va passar l'any 2011. Llavors, també escoltem la BWV 140, ja que no es conserva cap cantata per aquest diumenge tan excepcional.

Però tornant a la festivitat que avui ens ocupa, repassem les cantates que hi són destinades:

BWV 165 O heilges Geist- und Wasserbad
BWV 194 Höchsterwünschtes Freudenfest
BWV 176 Es ist ein trotzig und verzagt Ding
BWV 129 Gelobet sei der Herr, mein Gott

De la primera, la cronologia és dubtosa però sembla molt probable que formés part del primigeni Cicle de Weimar, on hauria estat estrenada el 16 de juny de 1715. Posteriorment, la cantata va ser recuperada a Leipzig l'any 1724.

La BWV 194, que mereix un bon article per a ella soleta, va ser en origen una oda d'aniversari escrita a Köthen que Bach va rescatar en ocasió d'una visita a la ciutat de Störmthal on havia d'examinar un nou orgue. Més tard, l'obra fou reutilitzada a Leipzig unes quantes vegades el dia de la Trinitat. Ja en parlarem amb calma un dia, d'aquesta cantata...

La BWV 176 va ser la cantata de la Trinitat de l'any 1725, i la BWV 129 la de 1726 o 1727, la data no se sap amb certesa. D'aquesta magnífica cantata destaca sobretot la coral final, amb una bellíssima melodia que Bach revesteix d'una esplendorosa plenitud.
I ja no tinc temps per a res més. Que gaudiu d'aquestes cantates i fins aviat!

J.M.S.

BWV 59

La Pentecosta era una important festivitat que l'església luterana celebrava en tres dies successius, tots ells amb les cantates corresponents. Concretament, les obres conservades per aquests dies són les següents:

Feria I Pentecostes
BWV 172 Erschallet, ihr Lieder
BWV 59 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 74 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 34 O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe
Feria II Pentecostes
BWV 173 Erhöhtes Fleisch und Blut
BWV 68 Also hat Gott die Welt geliebt
BWV 174 Ich liebe den Höchsten von ganzem Gemüte
Feria III Pentecostes
BWV 184 Erwünschtes Freudenlicht
BWV 175 Er rufet seinen Schafen mit Namen

Centrem-nos en el Primer Dia de Pentecosta i de dues de les quatre cantates que hi són destinades, concretament les BWV 59 i 74. Com haureu vist, ambdues tenen el mateix títol.

Tot i que tradicionalment s'havia considerat la cantata BWV 75 com la primera obra que Bach presentà en qualitat de Kantor de St. Tomàs de Leipzig, es considera avui en dia que en realitat va ser la BWV 59, interpretada concretament el dia 16 de maig de 1723, dues setmanes abans que la BWV 75. El dia abans, havia arribat la seva família des de Köthen, mentre que Johann Sebastian feia ja dies que s'estava a Leipzig, prenent possessió del seu càrrec i preparant el trasllat.

El fet que es tracti d'una obra de concepció més aviat modesta (sobretot per a una festivitat tan important com la Pentecosta) ha fet pensar a alguns especialistes com A. Schering que la cantata no va ser interpretada a cap de les esglésies principals de Leipzig sinó a l'església de St. Pau, pertanyent a la universitat de la ciutat.

La cantata consta de quatre moviments i arrenca amb un duet per a soprano i baix acompanyats de les cordes i, cosa inusual, trompetes i timbales. Aquí es canta un dictum, és a dir, una cita de l'Evangeli de St. Joan, que dóna nom a la cantata: Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

Un recitatiu i una coral coneguda ja al segle XV condueixen a l'ària final, un reposat moviment per a baix amb cordes i violí solista. Estem davant d'una de les 11 úniques cantates d'església de Bach que no conclouen amb una coral... tot i que en el seu dia no que devia ser així, tal com demostra la partitura autògrafa: Al final de la particel·la del baix, Bach hi va escriure "Chorale segue", és a dir, "segueix la coral". Ara bé: Quina?

La investigació proposa seguir amb la mateixa coral del núm. 3 o bé cantar la coral final de la cantata BWV 6, però en realitat no tenim cap indici de a quina coral es referia Bach.

Així doncs, estem davant d'una cantata molt petiteta però que al final va engendrar una gran descendència, ja que dos anys més tard, per la Pentecosta de l'any 1725, Bach la va reescriure, convertint-la en una obra realment imponent: La cantata BWV 74, de la qual en parlarem en una altra ocasió.

 J.M.S.

Cantata BWV 59
WER MICH LIEBET, DER WIRD MEIN WORT HALTEN (I)
Feria I Pentecostes
Estrenada: Probablement el 23 de maig de 1723
Text: Erdmann Neumeister

1. DUET (Soprano, Baix)
Qui m’estimi, guardarà la meva paraula,
i el meu Pare també l’estimarà,
anirem amb ell i hi farem la nostra estada.
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Oh, quins són tots aquests beneficis
Que Jesús ens atorga?
Són els que ell pensa,
Que en som dignes i que
Junt amb el Pare i el sant Esperit
Promet fer germinar
Dins els nostres cors.
Oh, quins són tots aquests beneficis?
L’home no és més que pols,
El preu de la seva vanitat,
L’esforç del treball, una tragèdia,
I tot plegat acaba en misèria.
I ara què? l’Altíssim ens diu
Que ha escollit les nostres ànimes
Per fer-ne la seva estança?
Ah, hi ha res que no pugui fer l’amor de Déu?
Ah, això és, doncs el què volem,
Que es faci la seva voluntat!
***
3. CORAL
Vine, Esperit Sant, Senyor Déu,
omple amb els béns de la teva Gràcia
els cors, la boca i els sentits dels teus fidels.
Ablama en ells el teu ardent zel.
Oh Senyor, per l’esclat de la teva llum
has aplegat en una sola fe
gent que parla totes les llengües del món.
Que tothom, Senyor, t’adreci ses lloances.
Al·leluia, al·leluia.   
***
4. ÀRIA (Baix)
El món amb tots els seus reialmes,
el món amb tot el seu esplendor
no pot igualar aquesta magnificència
amb la que Déu ens omple d’alegria:
car ell regna en els nostres cors
i hi fa estada com al cel.
Oh Déu, quin gran goig!
***
5. CHORALE SEGUE
Aquesta anotació es llegeix al final de la particel·la autògrafa de la part del baix d'aquesta cantata, resultant impossible avui dia, llevat d'especulacions,  descobrir de quina coral es tractava.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera