BWV 109

Per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat ha volgut la fortuna que fins a quatre cantates hagin arribat a nosaltres, que cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188. Ara mateix parlarem de la primera d'elles, la cantata ICH GLAUBE, LIEBER HERR, HILF MEINEM UNGLAUBEN BWV 109, la qual fou estrenada a Leipzig el 17 d'octubre de 1723, primer any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs.

L'Evangeli del dia (Joan 4, 47) narrava la curació del fill del funcionari reial de Cafarnaüm, però és amb un versicle de Marc que l'anònim llibretista conforma el cor inicial de la cantata: Ich glaube, lieber Herr, hilf meinem Unglauben (Jo crec, Senyor estimat, ajudeu-me que en manca fe). Bach reflecteix en ell l'agonia d'aquell qui brega per a no perdre la fe amb una sèrie de recursos que evidencien el seu geni, donada la brevetat del text i l'extensa durada del moviment. Podem destacar l'amplia introducció instrumental que també tancarà la peça, les confrontacions entre orquestra i cor i les d'aquest amb les veus solistes, i els diàlegs entre els mateixos solistes. Realment, podríem fins i tot veure-hi la representació musical duna certa esquizofrènia de l'ànima davant el dubte de la Fe.

Els dos següents moviments són destinats al tenor. Arrenca la seva participació amb el recitatiu Des Herren Hand ist ja noch nicht verkürzt (La mà del Senyor que no ha deixat de ser generosa), una espècie de diàleg interior amb alternances que acaba amb una impressionant vocalització sobre la pregunta Ach, Herr, wie lange? (Fins quan, oh senyor?). I seguirà amb l'ària Wie zweifelhaftig ist mein Hoffen (Quant incerta és la meva esperança), enèrgic i fins i tot violent moviment a càrrec de les cordes, que amb les seves cadències ascendents i descendents il·lustren els dubtes del creient que veu vacil·lar la seva Fe. Destaquen les vocalitzacions sobre termes tals com wanken (tremolar) i  Schmerz (dolor, rau-rau), l'un cantat amb tresets i l'altre amb una llarga nota. Concebuda en forma da capo, a la secció central el baix continu assumirà la temàtica del violí.

El contralt protagonitza la segona part de la cantata, on el missatge, com és habitual, deriva cap a l'optimisme. Després del recitatiu O fasse dich, du zweifelhafter Mut (Aixeca l'ànim, coratge desconfiat) entonarà l'ària Der Heiland kennet ja die Seinen (El Salvador, ben segur, coneix els seus) on serà acompanyat del seus millors amics, els oboès: De les 78 àries de Bach per a veu i un o més oboès que conservem, 31 són per a contralt. Ara el clima serà lluminós, a la qual cosa ajudarà el formós tema dels oboès, que assumirà el cantant. Les vocalitzacions destaquen conceptes tals com liegt (perdre) i besiegt (vèncer), cantats amb notes llargues, que contrasten amb la sensacional  vocalització de 48 notes sobre streiten (voler guerra, lluitar).

I arribarà el final de la cantata, la coral titulada Wer hofft in Gott und dem vertraut (Aquell que espera i posa confiança en Déu). Però no serà l'habitual coral a capella sinó que aquesta estrofa d'un himne de Lazarus Spengler de 1524 serà tractada com l'habitual fantasia coral-instrumental que obre nombroses cantates. Els versos aniran apareixent incrustats sobre un enèrgic i magnífic concertant de l'orquestra, amb una melodia d'origen militar contemporània de la coral de Spengler i que fou adaptada a la litúrgia per Joseph Klug l'any 1529.

J.M.S.

Cantata BWV 109

ICH GLAUBE, LIEBER HERR, HILF MEINEM UNGLAUBEN

Dominica 21 Post Trinitatis

Estrenada: 17 d'octubre de 1723

Text: Anònim, basat en l'Ev. de Mateu 

i un himne de Lazarus Spengler (1524)

1. COR  

Jo crec, Senyor estimat, ajudeu-me que em manca fe! 

***

2. RECITATIU ( Tenor)

La mà del Senyor 

que no ha deixat de ser generosa,

encara em pot ajudar.   

Ai las, no! Altre cop m’enfonso a terra

amb desassossecs que m’ajupen fins el sol.

L’Altíssim ho vol, però se li trenca el cor de pare.

Però no! Ell no escolta els pecadors.

Si vol vindrà a ajudar-te de seguida

a alleugerir el teu sofriment.

Més, la meva ànima no para quieta;

O Senyor, fins quan?

***

3. ÀRIA (Tenor)

Quant incerta és la meva esperança

Com tremola el meu cor esbalaït! 

La flama de la fe quasi ni espurneja

S’esberla la canya esquerdada,

El temor m’arrossega a un rau-rau constant.

***

4. RECITATIU (Alt) 

Aixeca l’ànim, coratge desconfiat,

que Jesús, fins i tot, avui fa miracles

i els teus ulls devots podran contemplar

la salvació del Senyor;

malgrat que l’acompliment et sembli llunyà

Posa confiança en sa promesa.

***

5. ÀRIA (Alt)

El Salvador, ben segur, coneix els seus

quan han perdut tota esperança.

Ja que quan l’esperit i la carn volen guerra,

és Ell mateix que es queda fent-los costat

perquè finalment venci la Fe. 

***

6. CORAL

Aquell que espera i posa confiança en Déu,

mai quedarà decebut;

Puix el que edifica sobre aquesta roca, 

per molts infortunis que l’encorralin,

mai s’ha vist caure un home així

que posa confiança en Déu; 

Ell acull tots els seus fidels.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera