BWV 194

La Festa de la Trinitat constitueix una important frontissa dins el calendari litúrgic luterà, ja que obre el seu cicle més extens, que englobarà tots els diumenges posteriors fins l'arribada de l'Advent, quatre setmanes abans de Nadal. Les cantates conservades per a aquesta festivitat són les BWV 129, 165, 176 i 194 HÖCHSTERWÜNSCHTES FREUDENFEST, que serà la que analitzarem tot seguit.

A l'arxiu de la parròquia de la localitat de Störmthal, a 15 quilòmetres de Leipzig, hi consta la inauguració i peritatge d'un nou orgue a càrrec de Johann Sebastian Bach el 2 de novembre de 1723. Era aquesta una activitat habitual en ell, reconegut en vida com un dels millors especialistes en matèria organística d'Alemanya, tant pel que fa a la interpretació com a la tècnica constructiva d'aquelles meravelles artesanals que eren els orgues del segle XVIII. Aquesta activitat pericial li reportava uns gens menyspreables ingressos a més de prestigi, i solia ser una condició expressament indicada en els contractes que signà al llarg de la seva carrera. L'orgue de Störmthal es conserva actualment amb molt poques modificacions i era obra de Zacharias Hildebrand, el més gran orgue del qual examinà Bach l'any 1746 a l'església de Sant Venceslau de Naumburg. A més de l'orgue, aquell dia també s'inaugurava una reforma general de l'església.

Bach es guanyà la gratificació que sens dubte va rebre de les autoritats de Störmthal per que, a més del recital organístic, aquell dia es va interpretar una extensa cantata que hem pogut identificar gràcies al text imprès que es repartí entre els assistents. Tot i això, l'obra no era nova ja que es tractava de la paròdia religiosa d'una cantata profana de l'època de Köthen en honor del príncep Leopold, de la qual se'n conserven alguns fragments. Per a la versió d'església, l'anònim llibretista afegí les corals que tanquen cada part de la cantata i alguns recitatius de nova factura, a més del nou text per a la resta de moviments. 

El to de l'obra era força joiós, adient a l'esperit de la cerimònia de consagració de l'església reformada de Störmthal, per la qual cosa Bach decidí més tard aprofitar-la per a celebrar alguna festivitat important del calendari litúrgic. Així, ens consten interpretacions d'aquesta cantata per la festa de la Trinitat de 1724, 1726 i 1731, donant per suposat que també devia executar-se en altres anys.

S'inicia la partitura amb un d'aquells solemnes cors amb forma d'obertura francesa similar al de les cantates BWV 20, 97, 110 o 119, una idea que Bach sembla haver tingut ja a l'època de Weimar, concretament a la cantata BWV 61. Una primera secció de pompositat orquestral dóna pas al cor en sí, una alegre fuga que constitueix el tronc central de tota obertura francesa, la qual conclou amb la represa de la solemnitat inicial. A la cantata que ens ocupa, l'obertura culminarà amb la reunió final de cor i orquestra. Però aquest imponent cor presenta certes particularitats que convé analitzar en detall.

Primerament, la investigació no descarta que es tracti de la reutilització d'una obra orquestral anterior i avui en dia perduda, a l'estil del cor inicial de la cantata BWV 110, que deriva directament de la Suite Orquestral en Re major BWV 1069. I en segon lloc, estem davant d'una d'aquelles partitures on molts hi veuen encriptats certs missatges matemàtics de Bach, de la manera següent:

Fixem-nos en el títol, Höchsterwünschtes Freudenfest (Festa grossa, amb deliri esperada). Si assignem un nombre a cada una de les lletres de l'alfabet del mode a=1, b=2, c=3, d=4 i així successivament, les lletres del títol sumen 345. Les quatre veus d'aquest cor canten un total de 1380 notes, que és exactament el resultat de multiplicar 345 per quatre. Vull remarcar que aquest criptograma va molt més enllà dels simbolismes ocults en tantes obres de Bach, a l'estil de dibuixar la creu al pentagrama o incloure el motiu BACH en certs passatges. La pregunta és: Tenia Bach temps i capacitat per a estar pendent d'aquestes coses mentre composava obres en molts casos a contra rellotge, o estem davant d'una afortunada casualitat?

Sigui com sigui, el cor inicial donarà pas a les actuacions dels solistes, el primer dels quals serà el baix amb una parella de recitatiu i ària. S'estrenarà amb el recitat Unendlich großer Gott, ach wende dich (Déu immensament gran) i seguirà amb l'ària Was des Höchsten Glanz erfüllt (Tot allò que vessa de resplendor diví) en la qual es respira ja un ambient dansaire que impregnarà totes les àries d'aquesta cantata, cosa que tant denota el seu origen profà com ens inclina a pensar en una suite orquestral perduda. Escrita per a cordes i oboè, el seu ritme ondulant amb compàs de 12/8 li confereix un marcat aire pastoral i ens suggereix que a versió original d'aquesta ària es devia comparar el príncep Leopold amb un pastor curós de llur ramat, una imatge tantes vegades present a l'estètica barroca.

Prendrà el relleu el soprano amb el recitatiu Wie könnte dir, du höchstes Angesicht, (Com és possible, oh Tu, Suprema Faç) i l'ària Hilf, Gott, dass es uns gelingt (Ajuda’ns perquè ens en sortim, Senyor), un deliciós moviment a càrrec de les cordes a ritme de gavota i en forma da capo. Konrad Küster destaca d'aquesta ària i de l'anterior l'extrema agudesa exigida a la veu solista, que a l'època potser calia corregir mitjançant una adequada afinació. Destacarà el tractament del terme dringt (arrabassar, consumir), cantat amb extenses vocalitzacions que aprofiten el ritme sincopat de la peça per a suggerir el crepitar de les flames. A la secció central, com de costum, la densitat orquestral es relaxarà per a tornar a aparèixer a la repetició de la secció inicial.

La primera part de la cantata conclou amb la coral Heilger Geist ins Himmels Throne (Esperit Sant, en el tron del cel), estrofes sisena i setena d'un himne de Johann Heermann de 1630 cantades amb les veus doblades per l'orquestra sobre una melodia del segle XV adaptada a l'ús religiós als Salms Francesos i que Bach utilitza en nombroses ocasions.

La segona part (al manuscrit Parte seconda. Post concionem) arrenca amb el tenor i la seva parella de recitatiu i ària. Ihr Heiligen, erfreuet euch (Vosaltres, oh Sants, salteu de goig) declama el recitat, mentre que l'ària és la titulada Des Höchsten Gegenwart allein (Només la presència del Suprem). Amb el sol acompanyament del continu, aquí el ritme recorda clarament a la giga, aquella dansa amb la qual Bach solia tancar moltes de les seves peces per a teclat. El terme unsrer Freuden (la nostra alegria) és degudament vocalitzat mitjançant tresets.

El novè moviment serà un peculiar recitatiu-arioso en forma de duet per a soprano i baix on aquest pregunta i el primer contesta, respostes que són ampliades i comentades. Titulat Kann wohl ein Mensch zu Gott im Himmel steigen? (És veritat, que un home pot anar al cel?), resulta impossible saber si ja era present a la versió profana d'aquesta cantata o bé fou introduït a la versió d'església, però el fet que els dos cantants s'encarreguin també del duet següent fa pensar que ambdós moviments foren concebuts al mateix temps. Aquest duet es titula O wie wohl ist uns geschehn (O, quina sort hem tingut tan gran) i als cantants només els acompanyen els oboès amb el seu incessant tema de capçalera, a més del baix continu. Pel que fa al ritme, aquí ens trobem un minuet de compàs 3/4 al que Bach dóna forma da capo, deixant de banda la seva habitual estructura binària. Amb els seus més de 400 compassos esdevé una de les peces vocals més extenses de tota la producció bachiana i contribueix a que aquesta cantata també es compti entre les de major duració sorgides de la ploma de Bach.

El penúltim moviment de la cantata serà el breu recitatiu de baix Wohlan demnach, du heilige Gemeine (Vinga, per això, Comunitat beneïda) que prepara l'entonació de la coral final, titulada Sprich Ja zu meinen Taten (Digues que sí, a les meves accions), estrofes 9 i 10 d'un himne de Paul Gerhardt de 1647 cantat de nou a capella colla parte, és a dir amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura i cantades amb una melodia creada per Nikolaus Selnecker l'any 1587.

J.M.S.

Cantata BWV 194
HÖCHSTERWÜNSCHTES FREUDENFEST
Inauguració de l'Orgue de Störmthal / Festo Trinitatis
Estrenada: 2 de novembre de 1723, basada en una 1ª versió profana escrita a Köthen
Text: Anònim, amb alguns fragments de corals de Johann Heermann i Paul Gerhardt.

1. COR
Festa grossa, amb deliri esperada,
Que el Senyor, per la seva Glòria,
En el nou santuari erigit
Ens permet celebrar amb joia.
Festa grossa, amb deliri esperada!
***
2. RECITATIU (Baix)
Déu immensament gran,
Ah, gira’ns aquests ulls teus
Vers l’electa comunitat,
Vers els precs dels teus servents!
Ah, deixa’ns,
Que amb els nostres fervents cants
Dels llavis ens en surti una ofrena!
Et consagrem, de bo, els nostres cors
A l’ara de l’agraïment.
A Tu, que no et pot abastar ni casa ni temple,
Puix no tens, ni terme ni frontera,
Vulgues trobar ací agradosa estança
I que sigui el teu rostre afable
El ver cossol de la Gràcia i llum de la gaubança.
***
3. ÀRIA (Baix)
Tot allò què vessa de resplendor diví,
Jamai serà velat per cap negra nit,
Tot indret que l’essència santa de Déu
Ha escollit per l’estatge seu,
Jamai serà velat per cap negra nit,
Tot allò que vessa de resplendor diví.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Com és possible, oh Tu, Suprema Faç,
Que la teva infinita llum clarivident
Arriba a veure fins el més pregon,
Que una llar pugui ser-te plaent?
La vanitat va de puntetes i es posa pertot.
Allí on ha d’entrar el teu esplendor,
Cal que sigui un hostalatge sant
Digne d’un hoste tan gran.
Amb això, l’home no pot, no hi té res a fer,
Doncs, tingues els teus ulls oberts,
I baixa sobre nosaltres clement;
Així amb alegria santa
Davant el teu tron et farem lliurança
Dels fruits i l’ofrena dels nostres cants
Que porten anhels i devoció, a bastança.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Ajuda’ns perquè ens en sortim, Senyor,
I que ens arrabassi el teu foc,
Per tal que també, en aquest instant
Com en la boca d’Isaïes*
Rebem tota la seva energia
I siguem guarits, a tu, mitjançant.

                                 * (Is 6,6-7) Amb el foc als llavis, Isaïes rebé el perdó.

***
6. CORAL
Esperit Sant, en el tron del cel,
Idèntic i eternal Déu
Juntament amb el Pare i el Fill,
Goig, conhort, dels afligits!
Tota la fe que jo sent,
Dins meu, tu l’has abrandat,
Siguis, doncs, amb mi, clement,
Valguem tu, d’ara endavant.
Envia’m el teu consol,
O, preciós hoste del cor!
I acaba aquest bon treball,
Com feres tu el començall.
Mentre vaig fent mon camí,
Aviva la meva espurneta
Perquè a l’igual dels elegits
Pugui assolir, per fi, la meta.
***

Parte Seconda. Post Concionem.
Segona Part. Després del Sermó.

7. RECITATIU (Tenor)
Vosaltres, oh Sants, salteu de goig,
A lloar el vostre Déu aneu, correu:
Exalteu bé els vostres cors
Cap el gloriós Regne de Déu,
Cap a la santa estança,
On Ell té posada la seva mirada,
I s’ha fet seu, vostre cor purificat
Lluny d’aquest món clafit de vanitat.
Un indret que és del tot beneït,
En vistes del Pare, el Fill i l’Esperit.
Vinga! esperits de Déu sadollats!
Ara ja podreu triar la millor part;
El món, de fruïció, ja no us en donarà gens,
Sols us podeu satisfer en Déu i viure de joia plens.
***
8. ÀRIA (Tenor)
Només la presència del Suprem,
Pot ser la font de nostra alegria.
Passa avall món, amb ta bledania,
Que la felicitat plena és en Déu!
***
9. RECITATIU (Baix, Soprano)
Baix (dubte)
És veritat, que un home pot anar al cel?
Soprano (confiança)
La fe pot fer que el Creador li doni un cop de mà.
Baix
A vegades, pot ser que vagi d’un fil.
Soprano
El mateix Déu guia i dóna força a la mà de la fe, per a assolir el seu fitó.
Baix
Com, doncs, es poden amainar les flaqueses de la carn?
Soprano
El poder del Suprem reforçarà els més dèbils.
Baix
El món se’ls en riurà.
Soprano
Els qui tenen l’ajuda de Déu, no fan cas dels escarns.
Baix
Fora d’això, dons, què els pot mancar!
Soprano
Sols tenen un desig. Per ells, Déu ho és tot.
Baix
Déu és molt lluny i no el veiem:
Soprano
Sortosos nosaltres. Ja que la nostra fe ens ensenya
A contemplar Déu amb l’esperit.
Baix
Més, sou presoners dels vostres cossos.
Soprano
L’ajuda de Déu calma llurs apetències,
Ja que és on es pot contemplar la seva glòria.
Ambdós
Ja que Ell ara la fe ens recompensa
I viu entre nosaltres,
Entre nosaltres, els seus fills,
El món i la mortalitat la nostra joia
no poden afeblir.
***
10. ÀRIA – DUET (Baix, Soprano)
O, quina sort hem tingut tan gran,
Que Déu hagi escollit la seva llar!
Gusteu i al mateix temps veureu,
Que generós amb nosaltres és Déu.
Aboqueu-li els vostres cors,
Ací, a la casa de Déu, davant mateix del seu tron!
***
11. RECITATIU (Baix)
Vinga, per això, Comunitat beneïda,
Disposeu-vos plens de santa alegria!
Déu ja no viu dins dels nostres cors, només,
Ell s’ha bastit la seva llar aquí mateix.
Vinga, proveïu-vos d’esperit i d’ofrenes,
Perquè el complagui no sols el vostre cor
Sinó també, aquest sant lloc!
***
12. CORAL
Digues que sí, a les meves accions,
Ajuda’m a saber-me aconsellar;
Ah, que siguin pel meu bé, Senyor,
A l’inici, a la meitat i al final!
Empara’m amb el teu favor,
El meu cos serà, per tu, cobricel,
La teva paraula, per mi, nutrició,
Fins que faci el meu viatge al cel!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera