Sembla ser que aquesta fou en orígen una cantata profana destinada a celebrar el 21è aniversari del Príncep Leopold d'Anhalt-Köthen, esdevingut el 10 de desembre de 1717. La investigació no descarta que es tractés d'una reutilització de material anterior, però en tot cas es tractaria de la primera obra vocal que Bach presentà al seu nou amo, tot just vuit dies després de sortir de la presó on l'havia reclòs el seu antic senyor, el duc de Weimar, per la seva "obstinació en obtenir el cessament" del seu càrrec de Konzertmeister d'aquella cort. Bach iniciava així els que, com ell mateix va afirmar posteriorment, foren els anys més feliços de la seva vida.
Uns anys després, instal·lat ja a Leipzig, Bach recorre a aquesta cantata per a celebrar el dilluns de Pentecosta: Amb un nou text d'autor desconegut, s'interpreta el 29 de maig de 1724, seguida l'endemà de la seva bessona BWV 184, també paròdia d'una cantata profana de Köthen. A les dues obres redueix Bach el número de moviments, segurament per a suavitzar el desgast vocal que en aquell tram del calendari litúrgic patien els cantants de l'Escola de Sant Tomàs, els quals havien d'afrontar 7 festivitats en 20 dies, amb les seves corresponents cantates: Dominica Rogate, Ascensió, Dominica Exaudi, els tres dies de Pentecosta i la Festa de la Trinitat.
La versió de 1724 de la cantata BWV 173 s'ha perdut i només conservem una versió posterior, de cap a 1728-31. Dels 8 moviments de la versió original, Bach en retalla dos: L'ària número 7, que reutilitzarà a la cantata BWV 175 (també de Pentecosta) i l'ària número 6, de la que no tenim evidència però tot fa suposar que també fou reciclada en alguna altra cantata.
El llibretista sembla haver traslladat a Déu les lloances que a la versió profana es dirigien al príncep Lopold, mesclades amb referències a l'Evangeli del dia (Joan 3, 16-21), que narrava la visita de Jesús a Nicodem.
La cantata arrenca amb un recitatiu de tenor acompanyat de cordes titulat Erhötes Fleisch und Blut (Excelsa carn i sang) que culmina amb una anàbasi (ascensió) sobre el terme erhötes (excelsa).
El tenor entonarà a continuació l'ària Ein geheiligtes Gemüte (Una ànima beneïda), en la qual flautes i violí a l'uníson evolucionen a ritme de giga i on destaquen les àmplies vocalitzacions amb què es canta la paraula auszubreiten (proclamar).
La següent ària, Gott will, o ihr Menschenkinder (Oh, criatura humana!), destaca per la seva arrencada sense ritornello orquestral, entrant el contralt directament ja al primer compàs. Un breu passatge en adagio enllaça els dos blocs que conformen una peça que a la versió profana amagava un d'aquells criptogrames numèrics que tant agradaven a Bach: El baix cantava 74 notes a la primera secció, que es corresponien al valor numèric de la paraula Leopold si hom assigna una xifra a cada lletra segons la seva posició dins l'alfabet.
El quart moviment és un duet per a soprano i baix a ritme de minuet, titulat So hat Gott die Welt geliebt (Tant ha estimat Déu el món). El plantejament tonal de la peça és remarcable: La primera secció, a càrrec del baix i les cordes, és presentada en Sol major. La segona, protagonitzada pel soprano, modula a Re major amb l'entrada de les flautes, mentre que la darrera, on conflueixen ambdós cantants, és escrita en La major. És en aquesta darrera secció on el torrent de semicorxeres del violí inunda l'ambient d'una beatífica felicitat.
El penúltim moviment és un nou duet, ara de soprano i tenor, en forma de recitat anomenat Unendlichster, den man doch Vater nennt (O, Déu infinit i gran, a qui fins diem Pare) que condueix al cor final, Rühre, Höchster, unsern Geist (Déu Suprem, ablaneix-nos l'ànima), en el qual el ritme dansaire es fa ben visible per a recordar-nos el seu orígen profà. Es tracta d'una peça de joia continguda i caràcter homòfon en la qual intervé tot el dispositiu, encapçalat per les flautes travesseres.
J.M.S.
Cantata BWV 173
ERHÖTES FLEISCH UND BLUT
Feria II Pentecostes
Estrenada: 29 de maig de 1724.
Versió original, profana, de 1717 o 1722 (BWV 173a)
Text: Anònim.
1. RECITATIU (Tenor)
Excelsa carn i sang
Amb la que Déu es revestí,
Les que ja ací a la terra
Els ha atorgat encuny diví,
El Déu Suprem es feu infant,
Excelsa carn i sang!
***
2. ÀRIA (Tenor)
Una ànima beneïda
Veu i assaboreix la bondat de Déu.
Lloeu, canteu, afineu la lira,
Per a proclamar la fidelitat de Déu!
***
3. ÀRIA (Alt)
Oh, criatura humana!
Déu vol fer, en tu, coses admirables.
Oïda i vista, boca i cor,
Mai podran restar en repòs
Amb aquesta gran sort i alegria santa.
***
4. ÀRIA-DUET (Baix, Soprano)
Baix
Tant ha estimat Déu el món,
Que ve a ajudar-nos clement,
Pobres de nosaltres,
Tot enviant-nos el Fill seu,
Per a nodrir-nos amb els dons de la Gràcia
Que flueixen, a vessar, com torrents.
Soprano
La seva Gràcia promesa
S'ha renovellat
I ha esdevingut ferma
En el cor i la boca de l'home,
A fi que aprengui l'ànima seva
A implorar amb fe la seva Glòria. (segueix..)
Ambdós
Ara el nostre compromís
És de fer-li oferiment
D'himnes de gratitud
Perquè la seva llum evident
Davalli sobre els seus fills
I se'ls mostri del tot esplendent.
***
5. RECITATIU (Soprano, Tenor)
O, Déu infinit i gran, a qui fins diem Pare,
El cor com a ofrena donar-te volem,
Que del nostre pit de devoció ablamat,
En surtin flames de sospirs cap el cel.
***
6. COR
Déu Suprem, ablaneix-nos l'ànima
Perquè el dons del Sant Esperit
Facin en nosaltres la seva tasca!
Com ens ensenyà a resar el teu Fill
Els precs tramuntaran la nuvolada
I així, fins a tu es faran sentir.
Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada