Per al Segon diumenge d'Epifania conserva el catàleg les cantates BWV 3, 13 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 155 MEIN GOTT, WIE LANG, ACH LANGE, que és cronològicament la més antiga de les tres ja que pertany al primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 19 de gener de 1716, tot i que posteriorment fou reestrenada a Leipzig el 16 de gener de 1724, primer hivern de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs.
Com gairebé totes les cantates d'aquell cicle, el llibret és obra de Salomo Franck, que l'havia publicat l'any anterior dins el seu Evangelisches Andachts-Opfer. En aquesta ocasió, l'autor s'inspira en l'Evangeli del dia (Joan 2, 1-11) que narrava l'episodi de les Noces de Canà (d'aquí les al·lusions al vi presents al text), i sobretot en la negativa de Jesús a desvetllar públicament la seva naturalesa amb la sentència Encara no ha arribat la meva hora. D'aquí que Franck es centri en l'angoixa de l'ànima creient mentre espera la manifestació del Salvador.
Seguint la tònica de les cantates d'aquella època, el dispositiu requerit és modest i de caràcter purament cambrístic. Solament les cordes i el fagot solista participen a l'apartat instrumental, mentre que al vocal s'imposa la brevetat de l'obra, tot i el concurs dels quatre solistes i el cor.
S'inicia la cantata amb el recitatiu de soprano que la intitula, Mein Gott, wie lang, ach lange (Déu meu, fins quan? Ai las, fins quan?). Les cordes acompanyen la declamació en un ambient de profunda angoixa i desconsol. Tot i això, la constant nota Re present al baix continu sembla suggerir una idea de fe cega en l'arribada de Jesús. Destacarà la vocalització amb què es canta el terme Freudenwein (vi de l'alegria).
Segueix el duet per a contralt i tenor titulat Du musst glauben, du musst hoffen (Cal que creguis, cal que esperis), que seràn acompanyats solament pel fagot obligato, és a dir, en un singular paper solista que apareix en comptades ocasions a la producció de Bach. Alfred Dürr defineix aquest duet com un dels més originals que Bach ha escrit, i no li manca raó, car les veus a voltes avancen en paral·lel i a voltes en cànon, mentre subratllen adequadament termes tals com erfreuen (joia) o el darrer vers, Steht sein ganzes Herz dir offen (Tot el seu cor restarà obert per tu).
L'equador de la cantata el marcarà l'extens recitatiu del baix So sei, o Seele, sei zufrieden! (Estigues, o ànima! estigues tranquil·la!), en el qual la Vox Christi consola l'ànima i, com és habitual en l'argument de les cantates de Bach, transforma el depressiu clima inicial en un de més optimista.
Aquest positivisme esclata a l'ària de soprano Wirf, mein Herze, wirf dich noch (Llença’t, llençat ara, cor meu), desenfadat moviment per a cordes a ritme dansaire marcat pel gir inicial, representació musical de l'acció de llençar-se decididament endavant sense temor. Estructurada en dues seccions, a la segona destacaran àmplies vocalitzacions sobre termes tals com Gnaden (clemència, gràcia). Al meu parer, aquesta ària resulta més bella quan s'interpreta amb un punt de vivesa.
I la coral Ob sichs anließ, als wollt er nicht (Mal que et sembli que no et vol) conclourà aquesta breu cantata. Es tracta de la dotzena estrofa de l'himne Es ist das Heil uns kommen her de Paul Speratus (que també inspira la cantata BWV 9), cantada a capella colla parte, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la seva tessitura.
J.M.S.
Cantata BWV 155
MEIN GOTT, WIE LANG, ACH LANGE
Dominica II Post Epiphanias
Estrenada: 19 de gener de 1716
Text: Salomo Franck, amb coral final de Paul Speratus (1524)
MEIN GOTT, WIE LANG, ACH LANGE
Dominica II Post Epiphanias
Estrenada: 19 de gener de 1716
Text: Salomo Franck, amb coral final de Paul Speratus (1524)
1. RECITATIU (Soprano)
Déu meu, fins quan ? Ai las, fins quan?
El meu acorament és immens!
Ni de lluny, no hi veig la fi
De l’angoixa i els patiments.
El teu dolç esguard benvolent
S’amaga darrere dels núvols i la nit,
La mà clement se n’ha anat, ai las! del tot!
Buit de conhort, visc esporuguit!
Em sento, pobre de mi, més angoixat cada dia,
La meva tassa de llàgrimes és a vessar,
S’ha esgotat el vi de l’alegria;
Tota la meva esperança s’ha enfonsat.
***
2. ÀRIA - DUET (Alt, Tenor)
Cal que creguis, cal que esperis,
Cal que confiïs en Déu!
Jesús sap quan arribarà l’hora,
En què el seu ajut t’omplirà de joia.
Quan s’esfumin els dies sense llum,
Tot el seu cor restarà obert per tu.
***
3. RECITATIU (Baix)
Estigues, o ànima! estigues tranquil·la!
Si et sembla a primera vista
Que el teu amic més estimat
S’ha separat de tu, del tot,
Ell sols t’ha deixat, de moment;
Cor meu, estigue’n segur!
Seran quatre dies;
Ell, a canvi de llàgrimes amargues,
Et farà beure el vi del consol
Et farà tastar dolça mel, i no absenta!
Ah! No pensis que et vol posar trist, de debò;
I que amb turments posa a prova el teu amor;
Ell fa que el teu cor gemegui
En els moments tenebrosos,
Perquè el seu ajut lluminós
T’il·lumini molt més amorós;
Ell, a la fi, et donarà el gaudi
Que ha guardat pel teu consol;
Doncs, deixa’l ara, cor meu, que governi,
Que governi per damunt de tot!
***
4. ÀRIA (Soprano)
Llença’t, llençat ara, cor meu,
Als braços amorosos de Déu
Perquè es compadeixi de tu.
Posa el jou de la teva inquietud,
i tot el què fins ara t’ha dat turment
Damunt la seva espatlla clement.
***
5. CORAL
Mal que et sembli que no et vol,
No t’has de descoratjar,
Ja que quan més a prop el tinguis,
Més de percebre’l et costarà.
Que el seu Verb et guanyi la confiança
I encare que el cor et digui que no,
No has de perdre mai l’esperança.
Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada