BWV 98

El Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat és un des dos únics diumenges de Trinitat per als quals s'han conservat quatre cantates. Cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188, i d'elles tot seguit ens dedicarem a la cantata WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN BWV 98, la primera de tres cantates d'igual títol situades correlativament al Bach Werke Verzeichnis en els números 98, 99 i 100.

D'aquestes tres cantates homònimes la BWV 98 fou la segona en ser escrita, car fou estrenada el 10 de novembre de 1726 mentre que la BWV 99 data de dos anys abans  i la BWV 100 és ja de la dècada següent. De les tres, la present és la que presenta una concepció més modesta tot i que, com veurem, segueix sent una obra magnífica on l'enèrgica tonalitat de Si Bemoll Major esdevé omnipresent. Totes tres es basen en una coral de Samuel Rodigast de 1674 que apareix en diverses cantates, la qual es cantava amb una bella melodia de Severus Gastorius i expressava el total sotmetiment del creient a la voluntat divina. Donat que l'Evangeli del dia (Joan 4, 47) narrava la curació del fill del funcionari reial de Cafarnaüm, l'anònim llibretista escollí aquesta coral i derivà la resta del llibret cap a una exhortació a la confiança cega en Déu.

Amb la primera estrofa de la coral abans esmentada configura Bach el cor inicial, que intitula la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet). Es tracta d'una bella fantasia coral de gran elegància i que presenta cert parentiu amb el cor inicial de la cantata BWV 17, potser per la forta personalitat del baix continu que podria voler simbolitzar les passes decidides d'aquell qui segueix la voluntat divina. Alfred Dürr destacava especialment la temàtica del violí primer, en el qual veia representat el dubte i la fluctuació entre l'acatament o no de la voluntat de Déu. Els tres oboès reforcen el cor, que canta gairebé en bloc excepte al darrer vers, on despuntarà la polifonia.

El recitatiu de tenor Ach Gott! Wenn wirst du mich einmal (Ai, las! Déu meu, quan m'alleujaràs) donarà pas a l'ària de soprano Hört, ihr Augen, auf zu weinen! (No ploreu més, ulls meus!), reposat moviment on s'entaularà un dens diàleg entre cantant i oboè, del qual destaca la florida partitura. Els termes weinen (plorar) i lebet (vivent) seran convenientment vocalitzats, sobretot a la segona secció.

Segueix un nou recitatiu, ara del contralt, titulat Gott hat ein Herz, das des Erbarmens Überfluss (Déu té un cor que sobreïx misericòrdia), el qual condueix a l'ària del baix amb la qual conclou la cantata, una dinàmica peça carregada d'energia a càrrec de les cordes a l'uníson que, al meu parer, guanya molt quan s'interpreta a un ritme ben viu. Bach explicita al manuscrit l'absència de coral final, estant així davant d'una de les 11 cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 152, 170 i 199.
Tot i així, el tema inicial del baix és una versió ornamentada d'una coral de Christian Keymann que també comença amb les mateixes paraules i apareix en vàries cantates: Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús). Aquesta absència de coral final podria voler simbolitzar una reafirmació del creient individual, deixant de banda per una vegada la comunitat, l'actor omnipresent en el qual desemboquen de manera sistemàtica les cantates de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 98
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (I)
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: 10 de novembre de 1726
Text: Anònim, basat en un himne de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Tot el què Déu fa, està ben fet,
El seu voler perdura a bon dret;
Sigui quin sigui el meu destí
Jo sempre amb ell vull seguir
Ell és mon Déu,
Que en el fatic meu
M’ajuda, em vetlla i don descans
Així doncs, ho deixo a les seves mans.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ai, las! Déu meu, quan m’alleujaràs,
D’una vegada, dels meus sofriments,
De les meves angoixes?
Quan de temps, nit i dia, hauré de gemir,
Suplicant el teu ajut?
Ja no hi ha ningú que em salvi!
El Senyor és a la vora
D’aquells que confien en el seu poder
I en la seva emparança.
Per això vull posar la meva confiança
En Déu solament,
Car ell, mai abandona els seus !
***
3. ÀRIA (Soprano)
No ploreu més, ulls meus!
Si resisteixo pacient
El meu jou rigorós.
Déu, el Pare, l’etern vivent,
No pot deixar
Els seus de racó.
No ploreu més, ulls meus!
***
4. RECITATIU (Alt)
Déu té un cor que sobreïx misericòrdia;
Quan la nostra boca es plany a ses orelles,
Tot recordant-li amb fe i confiança
Els patiments de la creu,
El cor se li trenca,
No pot fer altra cosa que compadir-nos
i mantenir la seva paraula.
Ell digué:
Truqueu i se us obrirà!
És per això, per tant,
Que quan ens acorralen les adversitats,
Només cal que alcem el cor vers Déu!
***
5. ÀRIA (Baix)
No deixaré el meu Jesús
Fins que, de primer, el seu rostre
M’escolti i em doni ajut;
Perquè sols Ell,
Contra els perills que m’assetgen,
Esdevindrà el meu escut.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera