BWV 100

La cantata BWV 100 WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN és una de les cantates sense una destinació específica dins el calendari litúrgic i comparteix títol amb les BWV 98 i 99, car totes elles es basen en  una coral de Samuel Rodigast de 1674 present en nombroses cantates de Bach. A diferència de les altres dues cantates, la BWV 100 posarà en música la coral sencera de Rodigast sense cap modificació, fet que només s'esdevé en 10 cantates, que són les BWV 4, 97, 100, 107, 112, 117, 129, 137, 177 i 192. 

El text de la coral, una exhortació a l'acceptació de la voluntat divina, fan la cantata vàlida per a qualsevol festivitat. Per tant, podria tractar-se d'una obra que Bach va escriure per a cobrir-se les espatlles davant qualsevol eventualitat inesperada. De fet, sabem que aquesta cantata va ser interpretada en diverses ocasions al llarg de les dècades de 1730 i 40, tot i que desconeixem la data exacta de la seva composició. La investigació actualment la situa en torn a 1732-35.

Una altra particularitat d'aquesta obra és la manca de recitatius, ocasionada per l'estructura dels versos de la coral, molt més aptes per a ser cantats que recitats. Totes les estrofes comencen amb la mateixa frase, que esdevé l'obsessiu missatge de la cantata: Allò que Déu disposa, ben fet està.

El cor inicial és una reutilització del de la cantata BWV 99, escrita l'any 1724. En aquesta nova versió, la inclusió de dues trompes i timbales li conferiran un caràcter força més festiu i brillant.

Seguirà un duet per a contralt i tenor sustentats solament pel baix continu: Er wird mich nicht betrügen (I no m'enganyarà pas), on la forma canònica vol il·lustrar la confiança en el camí traçat per la voluntat divina.

El tercer moviment serà l'ària Er wird mich wohl bedenken (I em tindrà sempre present), on el soprano dialogarà amb la flauta travessera, la virtuosa partitura de la qual recorda certes àries de les cantates de l'estiu i tardor de 1724, època en que Bach devia disposar d'un intèrpret especialment virtuós pel que fa a la flauta travessera, per al qual composà peces d'una singular dificultat (veure BWV 9).

El baix cantarà a continuació l'ària  Er ist mein Licht, mein Leben (Ell és la meva llum i la meva vida), un moviment carregat d'energia a càrrec de les cordes en plenitud i on no faltaran les àmplies vocalitzacions sobre la paraula Freud (alegria).

Al cinquè moviment tornarà el clima intimista amb l'ària de contralt Muß ich den Kelch gleich schmecken (Hauré de beure del seu calze), protagonitzada per l'oboè i els seus queixosos girs il·lustratius de termes com schmerzen (penes).

Però aquest clima de dolor s'esvairà a la coral final, brillantment refermada per tot el dispositiu orquestral encapçalat per les trompes i les timbales. Estem davant d'una revisió ampliada de la coral que tancava les dues parts de la cantata BWV 75, estrenada el 30 de maig de 1723, acabat d'arribar Bach a Leipzig, i que ara servirà per a concloure una obra que encara amaga molts secrets.

J.M.S.

Cantata BWV 100
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (III)
Ocasió Indeterminada (Segurament una cantata destinada a cobrir qualsevol contingència)
Estrenada: Probablement entre 1732 i 1735, reposada vàries vegades.
Text: Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Allò que Déu disposa, ben fet està,
Els seus designis esdevenen justos.
Sigui quin sigui el destí que em prepari,
Hauré d'assumir-lo sense protesta.
Ha estat el meu Déu
Qui, en el perill,
Ha sabut protegir-me:
És per això que el deixaré fer.
***
2. DUETTO (Alt, Tenor)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I no m'enganyarà pas.
Ell em mena pel bon camí,
Gaudeixo content del seu favor
I sóc pacient,
Sabedor que resoldrà els meus infortunis
Per que tot és a les seves mans.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I em tindrà sempre present.
Ell és el meu metge i autor de miracles,
No m'administrarà verí com a medecina.
Déu és lleial:
Sobre ell vull construir
I confiar en la seva Gràcia.
***
4. ÀRIA (Baix)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
Ell és la meva llum i la meva vida.
No em desitja cap Mal:
A Ell vull abandonar-me
En l'alegria i el dolor!
Arribarà el moment
En que es mostrarà obertament
La bona fe de les seves intencions.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Allò que Déu disposa, ben fet està:
Hauré de beure del seu calze
L'amargor del qual és una il·lusió
Que no m'ha d'atemorir
Sabedor que, després de tot,
Un dolç consol
Delectarà el meu cor
Esvaint totes les penes.
***
6. CORAL
Allò que Déu disposa, ben fet està,
A la seva vora vull romandre.
Encara que em vegi abandonat en l'aspre camí
De la Misèria, la Mort i la Necessitat,
Déu em sostindrà com un Pare
En els seus braços:
Per això el deixaré fer.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 97

Conserva el catàleg una sèrie de cantates de les quals es desconeix el motiu de la seva composició, i una d'elles és la BWV 97 IN ALLEN MEINEM TATEN. A diferència de les altres cantates amb una destinació desconeguda, d'aquesta en sabem l'any de composició, ja que al manuscrit del propi Bach hi consta, sense cap més dada ni referència, una xifra: 1734. Estem doncs davant d'un Bach madur, que ja ha abandonat la composició frenètica de cantates dels seus primers anys a Leipzig. El text de la cantata, una exhortació a l'acceptació de la voluntat divina, la converteix en una obra vàlida per a qualsevol festivitat. Així, podria tractar-se d'una cantata que Bach es reservaba com a comodí, per a ser utilitzada en casos d'emergència.

L'estructura d'aquesta cantata és rellevant, ja que posa en música literalment les 9 estrofes d'una coral de Paul Fleming que es cantava amb una coneguda melodia d'origen profà nascuda al segle XV, melodia que només apareixerà als moviments inicial i final de la cantata. Existeixen només 10 cantates en les quals es posa en música una coral de manera textual, sense cap modificació. Són les BWV 4, 97, 100, 107, 112, 117, 129, 137, 177 i 192.

Com en el cas de la cantata BWV 117, també destinada a una ocasió indeterminada, sorprèn l'envergadura de la cantata BWV 97, una obra de grans dimensions per haver estat una cantata de compromís o destinada a alguna celebració menor. 

Aquest caràcter imponent apareix ja des del primer compàs del cor inicial, un d'aquells solemnes cors en forma d'obertura francesa com els de les cantates BWV 20, 61, 110, 119 o 194. En base a aquesta estructura organitza Bach una gran fantasia sobre el coral de Paul Fleming, que apareixerà a la secció fugada que segueix als pomposos compassos inicials, reservats a l'orquestra. El trio d'oboès i fagot mantindrà una espècie d'endogàmia durant tot el moviment en contraposició al tutti de les cordes, fet que ens evoca la Suite Orquestral en Do Major BWV 1066.

Passat aquest cor inicial, els quatre solistes intervindran a la cantata per tessitura ascendent. Així, serà el baix qui, acompanyat únicament pel continu, comenci amb l'ària Nichts ist es spät und frühe (Mai no és massa d'hora o tard), un moviment minimalista estructurat en dues delicades seccions.

Seguirà el tenor, primer amb el recitatiu No res ja no em pot passar que Ell ho hagi ja previst i després amb l'ària  Ich traue seiner Gnaden (Confio en la seva Gràcia), deliciosa peça protagonitzada pel violí en virtuosa partitura. Fins a 36 notes contindrà l'habitual vocalització sobre el terme allem (tot), mentre que els silencis entretallats il·lustraran la paraula nichts (res).

Seguint l'ordre ascendent, serà ara la veu de contralt qui entrarà en escena amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària, acompanyats tots dos per les cordes: El recitatiu Er wolle meiner Sünden i l'ària Leg ich mich späte nieder (Mal me'n vagi tard al llit). En ella, el gir descendent d'una octava suggereix clarament el fet d'allitar-se, mentre que un gir ascendent il·lustra el despertar.

Soprano i baix actuaran conjuntament al duet Hat er es denn beschlossen (Si Ell així ho ha decidit), un moviment de nou minimalista, orquestrat solament pel baix continu i amb els cantants perseguint-se de forma canònica en tres seccions del millor contrapunt bachià.

El penúltim moviment de la cantata serà una nova ària, ara per a soprano sol: Ich hab mich ihm ergeben (A Ell del tot em consagro), estructurada en dues parts unides pel ritornello instrumental a càrrec dels dos oboès. La contraposició dels termes viure-morir del segon vers donaran origen a  interessants matisos musicals.

I la cantata conclourà amb la darrera estrofa de la coral de Paul Fleming que ha estat musicada íntegrament en aquesta obra, interpretada amb una disposició a 7 veus, ja que els violins i les violes es constitueixen en tres veus independents. Una versió a capella d'aquesta mateixa coral tanca també la cantata BWV 13, de 1726.

J.M.S.

Cantata BWV 97

IN ALLEN MEINEN TATEN
Ocasió Indeterminada
Estrenada: 1734, única data present al manuscrit original
Text: Un himne de Paul Fleming de 1642

1. COR
En totes les meves accions
Del Ser Suprem prenc parer
Puix, Ell tot ho té, tot ho sap;
Cal, doncs, que tots els afers,
Arribin sempre a bon port
Amb son guiatge i consell.
***
2. ÀRIA (Baix)
Mai no és massa d’hora o tard
Per poder posar en vençó
Tots els meus maldecaps.
Més com que ell porta el timó
I a lloure fa i desfà,
Jo el deixo fer a discreció.
***
3. RECITATIU (Tenor)
No res ja no em pot passar
Que Ell ho hagi ja previst,
el què em vulgui donar
Tal com m’ho don sóc feliç;
I poso també al seu abast
Tot allò que Ell vulgui de mi.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Confio amb la seva Gràcia,
Que és de tot dol aixopluc,
I de tot mal emparança.
Si visc tal com es llegut,
Ja res més em farà falta
Car compto amb el seu ajut.
***
5. RECITATIU (Alt)
Vulgui Ell, amb la seva Gràcia,
Perdonar-me tots els pecats,
I tots els meus mancaments!  
Mal que em podria damnar
Que passi ratlla al judici
I es mostri amb mi tolerant.
***
6. ÀRIA (Alt)
Mal me’n vagi tard al llit
Mal que em desperti aviat
Mal que pari o giravolti
Abatut o empresonat,
La seva veu em conforta,
Sigui com sigui, en tot cas.
***
7. DUETTO (Soprano, Baix)
Si Ell així ho ha decidit
Aniré sense dir mot
Cap a  la meva  desfeta!
Entre totes, cap dissort,
Trobaré prou penosa
I en sortiré victoriós.
 ***
8. ÀRIA (Soprano)
A Ell del tot em consagro
Si és per viure o per morir,
Sigui avui, sigui demà
Quan ell ho hagi decidit;
Que de quan m’arribi l’hora
Ell sabrà el moment precís.
***
9. CORAL
Sigues seva, ànima meva,
Només cal que tinguis fe
En aquell que t’ha creat.
Que el teu Pare des del Cel
Sap Ell, vingui el que vingui,
Ara i sempre, el què cal fer.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 22

El Dominica Estomihi deu la seva denominació a les primeres paraules de la missa llatina: Esto mihi in Deum protectorem. Aquest diumenge també s'anomena Diumenge de Quincuagèsima, per que s'esdevé aproximadament 50 dies abans de la Pasqua de Resurrecció. El mateix succeeix amb els diumenges de Sexagèsima (60 dies abans de Pasqua) i Septuagèsima (70 dies), immediatament anteriors al Dominica Estomihi. Avui en dia aquest diumenge és més conegut per ser el dia de carnaval. És també el darrer diumenge abans d'entrar a la Quaresma, període de 7 setmanes que preludia la Pasqua de Resurrecció.

Quatre cantates s'han conservat per al Dominica Estomihi: Les BWV 22, 23, 127 i 159. Avui parlarem de la cantata BWV 22 JESUS NAHM ZU SICH DIE ZWÖLFE que, juntament amb la BWV 23, foren presentades per Bach a les autoritats de Leipzig com a mostra del seu talent quan optava a la Cantoria de St. Tomàs. 

Després de la mort de l'anterior Kantor, Johann Kuhnau, el 5 de juny de 1722, les autoritats de la ciutat oferiren la plaça a G. Ph. Telemann el qual, tot i ser acceptat oficialment el 13 d'agost, finalment es feu enrere i restà a Hamburg. El següent candidat fou J. Christoph Graupner, antic alumne de l'escola de St. Tomàs i Kapellmeister de la cort de Darmstadt, al qual a principis de 1723 el consistori creia tenir lligat com a nou Kantor. Però llavors Graupner anuncià la negativa del seu senyor a deixar-lo marxar de Darmstadt, tot i que les autoritats de Leipzig posteriorment li van recriminar que tot havia estat una maniobra per a millorar les seves condicions salarials. En no fructificar les dues primeres opcions, les autoritats de Leipzig obriren la porta a Bach qui, el el 7 de febrer de 1723, hi executà la cantata BWV 22.  El manuscrit, copiat pel nebot de Kuhnau, indica que "aquesta és la peça de prova per a Leipzig". És gairebé segur que la cantata BWV 23 va ser interpretada també aquell dia, abans o després del sermó. Ambdues cantates van ser reinterpretades habitualment en anys posteriors. 

El llibret de la cantata BWV 22 és anònim i arrenca amb una dramatització de l'Evangeli del dia (Lluc 18,31-34) a càrrec del tenor, el baix i el cor. Es tracta d'un dels gran moments de Bach, el qual retrata de manera sublim l'escena que ens narra l'Evangeli: Jesús, reunint els dotze apòstols al seu voltant els diu que marxaran a Jerusalem, on ell serà crucificat. I els dotze deixebles, és clar, no entenen res de res. Aquest inici es podria entendre fins i tot com un oratori en miniatura, amb el tenor encarnant l'Evangelista, el baix la veu de Jesús i el cor, els deixebles. En quant a aquests darrers, la complexitat polifònica de la part coral sembla obeir més a un desig de Bach de mostrar el seu talent que no pas a una necessitat narrativa.

Aquest elaborat moviment donarà pas a l'ària de contralt Mein Jesu, ziehe mich nach dir (Mon Jesús, porta'm amb tu), en la qual només l'oboè i el baix continu acompanyen el cantant, que amb els girs ascendents expressarà la intenció de "pujar" a Jerusalem a compartir el suplici de Jesús.

Seguirà el recitatiu de baix Mein Jesu, ziehe mich, so werd ich laufen (Mon Jesús, guia'm i correré), que més aviat esdevé un airoso sustentat per tota la corda, constituint el nucli ideològic de la cantata.

El penúltim moviment serà l'ària de tenor Mein alles in allem, mein ewiges Gut (El meu Tot en Tot, el meu bé etern), un elegantíssim moviment protagonitzat per les cordes que, donat el seu ritme dansaire, podria tenir el seu origen en alguna obra profana de Köthen, avui perduda. Bach utilitza sempre quest ritme de figura curta (una nota unida a dues de la meitat del seu valor) quan vol impregnar l'ambient d'alegria.

La coral final és obra d'Elisabeth Kreuziger i es sustenta en un dinàmic tema orquestral derivat de la seva pròpia melodia, que sembla impulsar-nos cap a Jerusalem per acompanyar Jesús en la seva passió, missatge que s'ha anat desgranant al llarg de tota la cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 22
JESUS NAHM ZU SICH DIE ZWÖLFE
Dominica Estomihi (Quincuagèsima)
Estrenada: 7 de febrer de 1721 (Juntament amb BWV 23)
Text: Anònim, alguns fragments es basen en l'Ev. de St. Lluc 

1. ARIA (Baix) & COR
Jesús cridà entorn seu tots dotze i els digué:
Mireu, pujarem a Jerusalem
I s'acomplirà tot allò que està escrit
Pels Fills dels Homes.
Però Ells res van entendre
I restaren confosos per tals paraules

***
2. ARIA (Alt)
Mon Jesús, porta'm amb tu.
Estic a punt, vull marxar d'aquí
Cap a Jerusalem a compartir
Tots els teus sofriments.
Afortunat de mi si, per al meu consol
Puc entendre bé el que signifiquen
Aquests moments de dolor i patiment.

***
3. RECITATIU (Baix)
Mon Jesús, guia'm i correré
Doncs la sang i la carn,
Talment els teus deixebles,
No comprenen bé el que has dit.
Anhelen el món i les multituds sorolloses,
Desitgen veure, quan et transfigures,
Que una fortalesa apareix sobre el mont Tabor.
En canvi, cap d'ells dirigeix la mirada
Cap al Gólgota, impregnat de dolor pel teu patiment.
Ah! Crucifica en mi, en el meu Cor malvat
Tot aquest món i els seus plaers prohibits!
Potser així comprendré les teves paraules
I vindré a Jerusalem ple de joia.

***
4. ARIA (Tenor)
El meu Tot en Tot, el meu bé etern,
Millora el meu cor, anima el meu valor.
Sigui enfonsat a la terra
Tot allò contrari a la renúncia de la carn!
Però ara que tinc l'ànima mortificada
Fes-me venir en pau al teu costat.

***
5. CORAL
Mortifica'ns per la teva bondat,
Ressuscita'ns per la teva gràcia.
Desfés-te de l'Home Vell
Per tal que el Nou Home pugui
Viure aquí, en aquesta terra,
Dirigint els sentits, els desitjos i el pensament
Únicament cap a Tu.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 126

El Diumenge de Sexagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé uns 60 dies abans de Pasqua, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 18, 181 i la que ara tractarem, la cantata BWV 126 ERHALT UNS, HERR, BEI DEINEM WORT.

Es tracta d'una cantata a la qual la investigació tradicional suposava una cronologia molt tardana que oscil·lava entre els anys 1735 i 1744. Finalment però, el gran Alfred Dürr establí la data de la seva estrena en el 4 de febrer de l'any 1725. Pertany, per tant, al cicle de cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a Leipzig i que abraça des del juny de 1724 al març de 1725. Era la vuitena cantata que Bach estrenava en poc més de 30 dies.

El text de la cantata s'inspira en l'Evangeli del dia (Lluc 8, 4-15) el qual narrava la paràbola del sembrador, del qual només una part de les llavors que planta fructifiquen. L'anònim llibretista utilitza a més dos himnes de Martí Luter per a confeccionar els moviments 1, 3 i 6.

El primer d'ells constitueix el cor que dóna nom a la cantata: Erhalt uns, Herr, bei deinem Wort (Senyor, fes que restem fidels a ta paraula i refusa els delictes dels Papes i els turcs, que volen derrocar del seu tron el teu Fill, Jesucrist). Com veiem, la coral (de 1542) presenta un missatge bel·ligerant propi dels primers temps de la Reforma, molt lluny del clima de convivència religiosa imperant a l'alemanya del segle XVIII. Tot i això, el text inspira en Bach una autèntica crida a sometent capitanejada pel tronar de la trompeta enmig del qual el cor entonarà en llargues notes la coral de Luter, cantada amb una melodia de Joseph Klug. El material temàtic de la trompeta apareixerà incessantment a la resta del dispositiu instrumental.

El segon moviment presentarà un gran contrast amb la crispació del cor inicial: Es tracta de l'ària Sende deine Macht von oben (Fes-nos baixar el teu poder), on s'estableix un diàleg del tenor amb els dos oboès sobre el baix continu. L'ambient de súplica serà trencat a la secció central per les habituals vocalitzacions sobre el terme efreuen (solaçar).

El tercer moviment serà un recitatiu i coral per a contralt i tenor on el llibretista utilitza de nou la coral luterana de 1542. Es succeiran els passatges en recitatiu i airoso, que desembocaran a l'ària del baix Stürze zu Boden, schwülstige Stolze! (Aterra l’altivesa dels orgullosos!), una magistral demostració de plasticitat musical a càrrec únicament del baix continu, amb el qual es sobrarà Bach per a transportar-nos a un ambient d'esfondrament i destrucció generalitzada.

Un breu recitatiu del tenor que recapitula les conclusions doctrinàries conduirà a la coral final, una altra obra de Luter: Verleih uns Frieden gnädiglich, versió alemanya del Da pacem, Domine llatí que aquí es canta senzillament a capella, sobre una melodia que aparegué a Nürnberg cap al 1531 i fou inclosa al compendi de Joseph Klug de 1535.

J.M.S.

Cantata BWV 126
ERHALT UNS, HERR, BEI DEINEM WORT
Dominica Sexagesimae
Estrenada: 4 de febrer de 1725
Text: Anònim, basat en dos Himnes de Martí Luter
1. COR 
Senyor, fes que restem fidels a ta paraula,
i refusa els delictes dels Papes i els turcs,
que volen derrocar del seu tron,
el teu Fill, Jesucrist.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Fes-nos baixar el teu poder,
Sobirà dels sobirans, Déu Totpoderós!
Per a solaçar la teva Església
i dissipar, a l'instant,
les amargues mofes dels enemics.
***
3. RECITATIU I CORAL (Alt, Tenor)
Alt
El favoritisme i el poder dels homes no valen res
Si tu no vols protegir aquesta pobra gent,
Ambdós
Oh Déu, Esperit Sant, preuat conhort!
Tenor
Tu saps que la Ciutat de Déu assetjada,
Allotja a dins enemics insidiosos:
l'afront perillós de falsos germans.
Ambdós
Dóna sentit d'igualtat al teu poble en la terra.
Alt
Perquè, nosaltres els membres del cos de Crist,
que ens uneix la Fe, ens uneixi també la vida.
Ambdós
Fes-nos costat en la darrera tribulació!
Tenor
I quan el darrer enemic escometi
volent-nos  arrancar el consol del cor,
deixa que et vegem com la nostra salvació.
Ambdós
Guia'ns pel camí de la vida fins la mort!
***
4. ÀRIA (Baix)
Aterra l’altivesa dels orgullosos!
Desbarata  les seves conxorxes!
Fes que, d’una vegada, els engoli l’abisme
Planta cara al rabiós poder hostil,
No deixis que mai reïxin llurs pretensions!
***
5. RECITATIU (Tenor)
Així, se'ns mostrarà la teva paraula i veritat
encimbellada i resplendent,
perquè, tu tindràs cura de la teva Església;
perquè, beneiràs i la faràs fructificar
amb el mestratge de la teva santa paraula;
i si tu vols tornar-nos a donar la mà,
rebrem benediccions en abundància
reconfortats i en pau.
***
6. CORAL
Atorga'ns, al present, Déu Senyor Nostre,
la pau en la plenitud de la Gràcia;
Donat que, ningú, sinó tu, Déu Nostre,
pot bregar més per nosaltres
Dóna als nostres prínceps i governants
Pau i bon govern,
Perquè sota el seu guiatge
Podem fruir d'una vida digna i tranquil·la
En plena virtut i felicitat divines.
Amen.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 83

Tres grans diades dedicava l'església luterana a la Verge Maria: L'Anunciació (25 de març), la Visitació (2 de juliol) i la Purificació (2 de febrer), també coneguda com La Candelera. Per a aquesta darrera festivitat conserva el catàleg les cantates BWV 83, 125, 157 i 82, a més de les BWV 158 i 161 que alguna vegada també van ser executades per la Candelera tot i haver estat concebudes per a d'altres festivitats. Fins fa pocs anys també la cantata BWV 200 es considerava de la Purificació, tot i que actualment s'ha demostrat que no és de Bach sinó de G.H. Stölzel.

Serà la primera de totes elles la que tractarem tot seguit, la cantata BWV 83 ERFREUTE ZEIT IM NEUEN BUNDE, estrenada a Leipzig el 2 de febrer de 1724, hivern de gran intensitat compositiva per a Bach: Era ja la novena cantata en 36 dies. Sense anar més lluny, la setmana de la seva estrena es van haver d'escriure, assajar i interpretar tres cantates (les BWV 81, 83 i 144). Segons el llibret, la cantata BWV 83 va ser executada al matí a l'església de St. Nicolau i a la tarda a la de St. Tomàs.

El text és anònim i s'inspira en l'Evangeli de Lluc 2, 29-31, quan Josep i Maria visiten el Temple on troben Simeó, un jueu a qui s'havia promès no morir sense veure el Salvador. En reconèixer-lo en Jesús, Simeó entonà l'himne Nunc dimittis:

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.

Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

Aquesta idea de la mort com a mitjà feliç i necessari per a reunir-se amb Jesús serà present en tota l'obra de Bach i centrarà el missatge de la cantata.

Ja l'ària inicial resulta corprenedora pel contrast entre la música i la lletra: Aparentment ens submergim en un ambient de bonhomia i felicitat plena, al so de les trompes i les rauxes del violí solista: Joiós temps de la nova Aliança en què Jesús sosté la nostra fe, canta el contralt. Trobarem les típiques vocalitzacions sobre termes com Efreut (joiós) o la llarga nota amb que es canta la paraula hält (sostenir). Fins aquí tot normal. Però a la segona part, sense gairebé canviar l'ambientació, el missatge serà molt més inquietant: Alegre serà la darrera hora al lloc de repòs, al sepulcre que ens espera! En el pla musical, és possible que alguns girs puntejats dels instruments vulguin fer al·lusió al toc de les campanes a mort.
El segon moviment serà l'ària i recitatiu Herr, nun lässest du deinen Diener in Friede fahren (Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau). El baix, acompanyat de les cordes, entonarà dos versicles del càntic de Simeó, amb un recitatiu situat entre ells. Alguns aspectes instrumentals d'aquest moviment van cridar l'atenció d'Alfred Dürr, que els considerà realment singulars.
Seguirà l'ària del tenor, Eile, Herz, voll Freudigkeit (Afanya't, cor, ple d'alegria), un alegre moviment de tresets a càrrec de les cordes amb àmplies vocalitzacions que il·lustra a la perfecció la pressa que mena el text, paràfrasi de la Carta als Hebreus 4,16.

Un breu recitatiu de contralt dóna pas a la coral final, que cantarà a capella l'himne Es ist das Heil und selig Licht (Ha arribat la benaurada llum salvadora), la versió alemanya del Nunc Dimmitis creada per Martí Luter.

J.M.S.

Cantata BWV 83
ERFREUTE ZEIT IM NEUEN BUNDE
Festo Purificationis Mariae (La Candelera, 2 de febrer)
Estrenada: 2 de febrer de 1724
Text: Anònim, amb fragments de l'himne Nunc Dimitis de l'Ev. de St. Lluc 

i la seva versió en alemany, de Martí Luter

1. ÀRIA (Alt)
Joiós temps de la nova Aliança
En què Jesús sosté la nostra fe:
Alegre serà la darrera hora
Al lloc de repòs, al sepulcre que ens espera!
***
2. ÀRIA - Coral & Recitatiu (Baix)
Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, 

com li havies promès.
El que als homes sembla terrible
És l'ingrés a la Vida.
La mort és
La fi d’aquest temps d'angoixa,
Una penyora del Senyor,
En prova del seu amor
Per a atorgar-nos a la pau
Quan acabi la lluita.
I ja que el Senyor,
És consol pels nostres ulls i confort pels nostres cors,
No és sinó un miracle que el meu cor
Hagi deixat de patir per la mort? 
I pugui exclamar alegre:
Els meus ulls han vist el Salvador, 

que preparaves per presentar-lo a tots els pobles.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Afanya't, cor, ple d'alegria, 

En arribar al tron de la gràcia. 

Rebràs consol

 I obtindràs misericòrdia, 

Però en el temps de l'amargor,
Referma l'esperit i sigues constant.
***
4. RECITATIU (Alt)
Sí, tot i que la teva fe encara no hi veu clar,
El teu Salvador pot esvair
L'ombra del dubte:
Quan la foscor del sepulcre
Engoleixi la darrera hora
De segur que veuràs acostar-se,
Amb la mort, la seva llum encegadora.
***
5. CORAL
Ha arribat la benaurada llum salvadora
Per als gentils,
Per a il·luminar a aquells que t’ignoren
I reconfortar-los.
Ell és del teu poble, Israel,
Honor, Glòria, Joia i Beatitud.

Traduïda per Josep-Miquel Serra