7/5/17

BWV 12

El quart diumenge del cicle de pasqua és l'anomenat Dominica Jubilate en el calendari litúrgic luterà, per al qual es conserven les cantates BWV 12, 103 i 146. Malgrat la denominació d'aquest diumenge, les cantates que hi són destinades estan marcades per un missatge pessimista, car l'Evangeli del dia (Joan, 16) imposava el trànsit necessari pel dolor i el patiment a fi d'arribar a la beatitud eterna. Això ho comprovarem de seguida amb la cantata que tot seguit analitzarem, la BWV 12 WEINEN, KLAGEN, SORGEN, ZAGEN, cantata de l'època de Weimar estrenada gairebé amb total certesa a la primavera de l'any 1714.
La data de composició d'aquesta obra ha estat deduïda pels investigadors en base a determinats aspectes: La utilització de dues veus de viola (recurs propi de les primeres obres bachianes), la sèrie consecutiva de tres àries sense recitatius (recurs típic del llibretista de Weimar Salomo Franck) i la coral final, que no hauria estat utilitzada en aquesta festivitat si la cantata s'hagués escrit a Leipzig.
De ser certa aquesta datació, la cantata hauria estat la segona que Bach composà de l'anomenat Cicle de Weimar. El que sí sabem del cert és que l'obra va ser reestrenada a Leipzig l'any 1724.
La cantata arrenca amb una simfonia, recurs habitual de les obres primigènies de Bach i que podria ser el temps lent d'una obra instrumental perduda. El clima depressiu s'imposa ja des del primer compàs, quan l'oboè comença a gemegar sobre els fons de cordes.
Seguirà el cor que dóna nom a la cantata: Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen. Aquest cor, a ritme de passacaglia o xacona (les dues formes són de fet el mateix), resulta excepcional per la manera en que s'adapta i reflecteix el text, paraula per paraula. Un text prou il·lustratiu del caràcter pessimista de que parlàvem al principi: Els plors, els planys, els turments, el descoratjament, l'angoixa i el desconsol. Heus aquí el pa negre dels cristians que porten el fardell de Jesús. El tema inicial de 12 notes es repeteix 12 vegades, potser simbolitzant els dotze apòstols. De ser així, Bach encara va més enllà en tractar cada una de les 12 repeticions amb matisos diferents, a mode de personalització de cada un dels deixebles. El fet que a darrera repetició calli el cor podria ser una al·lusió al dotzè, Judes Iscariot.  Una secció intermèdia més agitada sobre el vers Die das Zeichen Jesus tragen (que porten el fardell de Jesús) donarà pas a la repetició de la secció inicial. Aquest cor ens demostra a més la sapiència musical del jove Bach: La cadència cromàtica descendent del tema inicial, que il·lustra el patiment, era ja coneguda des d'antuvi com a  passus duriusculus (passes dures) i Bach l'utilitzarà en nombroses ocasions al llarg de la seva carrera, com per exemple al cor inicial de la cantata BWV 78. Per acabar amb aquest singular cor, direm que molts anys després serà reutilitzat al Crucifixus de la Missa en Si Menor.
Seguirà un arioso de contralt acompanyat de cordes titulat Wir müssen durch viel Trübsal, uns versos que intitulen la cantata BWV 146, escrita una dècada més tard.
Vénen ara tres àries seguides: 
La primera, de contralt i molt extensa, està protagonitzada per l'oboè, com la simfonia inicial i porta per títol Kreuz und Krone sind verbunden (Així com la corona succeeix a la creu). De nou els laments de l'oboè ens mantenen en un ambient de dolor i angoixa.
L'ària de baix Ich folge Christo nach (Jo segueixo el camí de Crist) serà més alegre, amb els dos violins acompanyant el cantant. Presenta un altre recurs característic en l'obra de Bach: Les passes ràpides suggerides pel ritme dàctil del baix continu, en al·lusió al fet de córrer darrera Jesús. 
I la tercera ària és la titulada Sei getreu, alle Pein (Sigues fidel, perquè tot el patiment). Concebuda per a tenor, baix continu i trompeta (substituïble per l'oboè), amaga un secret que segurament no heu descobert: La trompeta/oboè  entona  algunes frases de la coral Jesu meine Freude, que tan cèlebre féu Bach a la cantata BWV 147, la primera versió de la qual també és de l'època de Weimar.
La cantata conclourà amb l'estrofa final de la coral Was Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu fa està bé), una obra de Samuel Rodigast de 1674 molt utilitzada per Bach en nombroses cantates, com les BWV 98, 99 i 100 entre d'altres. A les 4 veus habituals doblades per l'orquestra, s'afegirà una cinquena a càrrec de la trompeta o l'oboè. Com ja hem esmentat anteriorment, aquesta coral indica que la cantata fou concebida a Weimar, ja que a Leipzig l'himne de Rodigast  no es comptava entre els determinats per al Dominica Jubilate, per bé que aparentment Bach es prengué la llicència de mantenir-lo, segurament per l'estima personal que li tenia.
J.M.S.


Cantata BWV 12
WEINEN, KLAGEN, SORGEN, ZAGEN
Dominica Jubilate
Estrenada gairebé amb tota certesa el 1714
Text: Segurament de Salomo Franck

1. SINFONIA
***
2. COR
El plors, els planys,
Els turments, el descoratjament
L'angoixa i el desconsol.
Heus aquí el pa negre dels cristians
Que porten el fardell de Jesús.
***
3. AIROSO (Alt)
Hem de passar per grans tribulacions
Per entrar al reialme de Déu.
***
4. ÀRIA (Alt)
Així com la corona succeeix a la creu,
Les victòries recompensen el combat.
Elx cristians pateixen en tot moment
L'embat del turment i l'enemic,
Però ells troben consol en les ferides de Crist.
***
5. ÀRIA (Baix)
Jo segueixo el camí de Crist
I no me n'apartaré mai
Vagi bé o malament
Al llarg de la vida i més enllà d'ella.
Jo beso el Crist ferit,
Vull abraçar la seva creu.
Jo segueixo el camí de Crist
I no me n'apartaré mai.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Sigues fidel, perquè tot el patiment
Esdevindrà benigne.
Després de la pluja
Floreix la benedicció,
Tots els turments s'esvaneixen.
Sigues fidel, sí, sigues fidel!
***
7. CORAL
Allò que Déu fa està bé,
I ho crec fermament,
Que si la misèria, la mort i la desesperació
M'assalten durant el meu camí,
Jo sé que Déu
M'acollirà com un Pare
Als seus braços:
I és per això que només Ell
És el rei del meu cor.

Traduïda per Rosa Fàbregas