BWV 198

Cristina Everarda de Saxònia fou esposa de Frederic August I El Fort, Príncep Elector de l'Imperi Germànic i, des de 1697, Rei de Polònia, no sense disputes i hostilitats amb altres potències de l'Europa Oriental. L'accès al tron polonès exigí la seva conversió al catolicisme, camí que no seguí la seva esposa, sense dubte de manera calculada per tal d'apaivagar les crítiques dels seus súbdits luterans. Això la convertí, als ulls d'aquests súbdits, en un model de rectitud mentre que llur marit fou acusat de frívol i adúlter, acusació no mancada de fonament com ho demostraven els nombrosos fills que li donaren les seves successives amants.

La mort de la princesa, el 5 de setembre de 1727, fou especialment sentida a la ciutat de Leipzig, bastió del luteranisme més ortodox. A més de decretar un dol de varis mesos, la Universitat organitzà unes exèquies solemnes a càrrec de Hans Carl von Kirchbach, estudiant d'economia i amic de Bach. El professor Johann Christoph Gottsched redactà una oda fúnebre, la música de la qual fou encomanada a Bach en qualitat de Director Musices de la ciutat de Leipzig. Però això comportà la protesta de Johann Gottlieb Görner, director musical de l'església de la Universitat, en veure compromesa l'autonomia del centre. I no sense certa raó, ja que no era la primera vegada que Bach reclamava la seva autoritat musical sobre la Universitat, una autoritat que sí havia posseït el seu antecessor Johann Kuhnau. Görner exigí que Bach signés un document reconeixent que la seva intromissió era puntual i no constituïa cap precedent, cosa que aquest refusà. Finalment, fou Kirchbach qui signà el compromís, el qual fou acompanyat d'una generosa subvenció. La partitura fou completada, segons consta al manuscrit, el 15 d'octubre, a només 2 dies de l'estrena, tot i que és de suposar que els solistes haurien disposat de les seves parts uns dies abans. La interpretació la durien a terme els integrants del Collegium Musicum, el cor universitari i, segurament, també alguns cantants de l'escola de Sant Tomàs.

Les cròniques detallen com un gran cadafal, cobert amb crespons negres, es va muntar al mig de l'església, farcida d'autoritats locals i forasteres, donada la proximitat de la fira de Sant Miquel. Seguint un estricte protocol, una processó sortí de l'església de Sant Nicolau encapçalada per les autoritats universitàries i municipals, i es dirigí a l'església de la Universitat (dita dels Paulins, i avui desapareguda), on fou rebuda amb música d'orgue. Es va repartir entre els assistents el text de la cantata i questa fou executada amb Bach dirigint-la des del clavecí. Entre les dues parts de l'obra, Kirchbach llegí un panegíric de la difunta princesa. En acabar l'acte, les notes de l'orgue solemnitzaren la sortida reglamentada dels assistents.

Molts fragments d'aquesta cantata foren utilitzats en obres posteriors. Sense anar més lluny, els cors inicial i final formaren part de la cantata funeral que dos anys més tard serví per a acomiadar l'antic patró de Bach, el príncep Leopold d'Anhalt-Köthen, mort als 36 anys d'edat. I encara més fragments foren parodiats l'any 1731 a la Passió Segons Sant Marc BWV 247, avui perduda, tot i que gràcies a aquesta cantata ha pogut ser parcialment reconstruïda.

Entrant ja en la qüestió musical, resulta xocant que el llibret de Gottsched no fos concebut en origen dividit ja en cors, recitatius i àries, sinó que es presentava amb una estructura estròfica que Bach va haver de fragmentar per a adaptar-la al que entenem com a cantata. Així, amb els quatre primers versos de la primera estrofa conformà Bach el cor inicial, mentre que en el recitatiu següent utilitzà els quatre següents versos, més dos de la segona estrofa. Aquestes i d'altres decisions del compositor de ben segur no devien deixar gaire content el llibretista.

La cantata s'inicia amb l'impressionat cor que la intitula, Laβ, Fürstin, laβ noch einen Strahl (Fes, Princesa, fes que un altre raig), una música que realment és digna d'iniciar una passió bachiana, com fou el cas de l'esmentada Passió Segons Sant Marc. Des del primer compàs l'orquestra presenta un efecte oscil·lant que ens transmet una idea de serena tristor, refermada per les flautes, instruments que Bach sempre utilitza com a símbol del més enllà. Els oboès, mentrestant, entonen les tan bachianes inflexions a mode de gemecs i sospirs. L'entrada del cor elevarà la música a un nivell sobrenatural: Bach deixa de banda l'habitual polifonia exuberant per a representar el dolor pur amb una estructura vocal transparent com el glaç, que poques vegades es desdoblarà, i en la qual destaquen certes corprenedores llambregades sobre el terme strahl (raig de llum) talment el que avui entendríem com un flash, una fulguració, un llampec.

Després d'aquesta impactant entrada, entonarà el soprano la seva parella de recitatiu i ària. Dein Sachsen, dein bestürztes Meißen (La teva Saxònia, la teva consternada Meissen) resa el recitatiu, acompanyat a l'estil d'alguns passatges de les passions, amb una cadència de cordes i continu que pretén simbolitzar els sospirs, les llàgrimes. L'ària tindrà un protagonista destacat en el violí solista, revestit per la resta de cordes, que es silencien a l'inici del cant, sobre les paraules Verstummt, verstummt, ihr holden Saiten! (Calleu, calleu, dolços instruments!). Estructurada en tres seccions, a la central l'expressió O Scmerzenswort (Oh mot dolorós!) serà torturadament vocalitzada.

El contralt prendrà ara el relleu del soprano amb el seu corresponent duet de recitat i ària. El primer serà l'al·lucinant Der Glocken bebendes Getön (Que el toc tremolós de les campanes), on de nou apareix la imatge, tantes vegades suggerida per Bach, del mecanisme d'un rellotge anunciant el repic de l'hora final. L'orquestra en ple col·labora a tal efecte: Els oboès gemeguen llargues notes sostingudes mentre les flautes rebaten semicorxeres i les cordes altes arpegis en pizzicato, als quals es sumarà el baix continu amb cinc esfereïdores notes en salts de quarta que queden interrompudes en silencis al·lusius de la mort. L'ària següent, Wie starb die Heldin so vergnügt! (Amb quina placidesa és morta l'Heroïna!), és una de les més belles creacions de Bach. Instrumentada per a dues violes d'arc (substituïbles a les versions modernes per violoncels) i dos llaüts amb continu no pot deixar de venir-nos a la ment l'orquestració de l'altra cantata funeral conservada, la BWV 106, escrita molts anys abans. Tampoc podem deixar d'apreciar aquella idea tan bachiana segons la qual la mort no ha de ser un moment terrible sinó un trànsit seré i necessari cap a la beatitud eterna al costat de Déu. El terme sterb (és morta) es canta  amb vocalitzacions descendents, mentre que besiegt (conquerir) ho fa amb una llarga nota inalterable.

El protagonisme correspondrà ara al tenor, que debuta amb un nou recitatiu, acompanyat d'oboès d'amore i continu, de títol Ihr Leben ließ die Kunst zu sterben (La seva vida mostra l'art de morir). La seva parella de recitatiu i ària, però, queda trencada pel cor que tanca la primera part de la cantata, An dir, du Fürbild großer Frauen (En tu, model de gran dona). Es tracta d'una imponent construcció musical amb la millor arquitectura de la polifonia bachiana en la qual un interludi instrumental separa les dues parts d'una fuga coral.

La segona part de la cantata s'obre amb l'ària de tenor Der Ewigkeit saphirnes Haus (La casa de safir de l'eternitat), ricament orquestrada amb flautes, oboès d'amore i violes d'arc i llaüt a l'uníson, a més del baix continu. La deliciosa partitura pretén descriure les estances celestials on reposarà eternament la princesa difunta, destacant el terme Ewigkeit (eternitat) primer amb l'habitual nota sostinguda en el temps, però després amb una inacabable cadència de fins a 57 notes que representa un desafiament per als pulmons de qualsevol intèrpret, desafiament que gairebé es repeteix al darrer mot, umsponnen (transfigurada).

El penúltim moviment presentarà la única intervenció del baix al recitatiu Was Wunder ists? Du bist es wert (És d'espantar, això? Prou que n'ets digna), moviment que es convertirà en arioso en una segona secció que, en esmentar els rius de Polònia i Saxònia, fa aparèixer un ritme ondulant al continu. A la secció final tornaran els acords sostinguts dels oboès, les flautes i el continu, expressió del dolor esmentat als darrers versos.

I la cantata acaba amb el cor Doch, Königin! du stirbest nicht (Així doncs, oh Reina, tu no mors), escrit amb aquell característic ritme de giga que tanca tantes obres de Bach, tot i que aquí s'utilitza per a expressar una tristor continguda per l'esperança en la joia del més enllà. Les frases són separades pels habituals silencis al·lusius a la mort, i el punt culminant s'abasta amb l'epitafi de la princesa, cantat a l'uníson.

Així conclourà la que per a alguns sigui la millor cantata de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 198
LASS, FÜRSTIN, LASS NOCH EINEN STRAHL (TRAUER-ODE)
Oda Fúnebre
(En memòria de Cristina Everarda, reina de Polònia 

i princesa electriu de Saxònia)
Estrenada: Leipzig, 17 d'octubre del 1727
Text: Johann Christoph Gottschedd

Prima Parte

1. COR
Fes, Princesa, fes que un altre raig de llum
es projecti des de la volta estelada de Salem
i mira amb quin doll de llàgrimes
envoltam el teu monument.
***
2. RECITATIU (Soprano)
La teva Saxònia, la teva consternada Meissen
estan aclaparades davant el teu sepulcre reial;
l'ull plora, la boca exclama:
El meu dolor es pot dir indescriptible!
Aquí ploren August i el príncep hereu i el país,
el noble gemega i el ciutadà du dol;
quina pena que ha sentit el poble per tu
així que ha sabut del teu decés!
***
3. ÀRIA (Soprano)
Calleu, calleu, dolços instruments!
No hi ha cap so que, de la fretura de les províncies,
amb la seva estimada mare morta
–oh mot dolorós!–,
pugui donar-ne compte correctament
***
4. RECITATIU (Contralt)
Que el toc tremolós de les campanes
el terror de les nostres ànimes afligides
amb el seu vibrant bronze desperti
i ens penetri fins a la sang i el moll dels ossos.
Oh, que pugui aquesta inquietant dringadissa,
que ressona cada dia dins la nostra orella,
a tot Europa
fornir un testimoni de la nostra aflicció!
***
5. ÀRIA (Contralt)
Amb quina placidesa és morta l'Heroïna!
Amb quin coratge el seu esperit ha lluitat:
ha dominat el braç de la Mort
abans que ella li conquerís el pit.
***
6. RECITATIU (Tenor)
La seva vida mostra l'art de morir
amb una actuació ferma;
no podia ser de cap manera
que ella empal·lidís davant la Mort.
Ah, benaurat aquell qui té un esperit tan gran
que s'eleva per damunt la Natura,
que no tremola davant el sepulcre i els taüts
quan el seu Creador el crida per partir.
***
7. COR
En tu, model de gran dona,
en tu, excelsa reina,
en tu, custòdia de la fe,
es pot veure la imatge d'aquesta magnanimitat.
***

Seconda Parte

8. ÀRIA (Tenor)
La casa de safir de l'eternitat,
t'aparta, Princesa, la mirada serena
de la nostra baixesa
i esborra la immunda imatge de la terra.
Una potent claror de cent sols,
que fa el nostre dia mitjanit
i el nostre sol fosc,
ha revestit la teva pell transfigurada.
***
9. RECITATIU i ARIOSO (Baix)
És d'espantar, això? Prou que n'ets digna,
oh tu, model de totes les reines!
Tu hagueres de guanyar-te tots els ornaments
amb què resplendeix el teu cap.
Ara portes davant el tron de l'Anyell,
en lloc de la vanitat de la porpra,
un vestit d'innocència clar com la perla
i menystens de la corona que has deixat.
Al llarg de la riba del Vístula,
del curs el Dnièster i el Varta,
fins on desemboquen l'Elba i el Mulde,
t'axalça la ciutat i el camp.
La teva Torgau vesteix de dol:
la teva Pretzsch és sense força, atònita i esllanguida,
perquè, havent-te perduda,
perd el delit dels seus ulls.
***
10. COR
Així doncs, oh Reina, tu no mors;
hom sap allò que en tu posseïa;
la posteritat no t'oblidarà
mentre no passi per ull l'edifici d'aquest món.
Vosaltres poetes, escriviu; volem llegir:
Ella va ser el patrimoni de la virtut,
la joia i la glòria dels súbdits,
l'honor de les reines.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol