BWV 195

El protocol nupcial a la Leipzig de temps de Bach establia dues gradacions litúrgiques en quant a la solemnitat de la cerimònia: La primera i més habitual era la Halbe Brautmesse (Missa nupcial mitjana), en la qual es cantaven corals acompanyades d'orgue. La Gantze Brautmesse (Missa nupcial completa) en canvi, comportava l'execució d'una cantata i estava només a l'abast de les famílies més adinerades. En tots dos casos, l'Escola de Sant Tomàs i el seu Kantor s'enduien una comissió pels seus serveis, tal com passava amb els funerals, dels quals n'hi havia fins a quatre categories. Això feia que moltes famílies marxessin fora de Leipzig a casar-se o enterrar-se, la qual cosa lamentà Bach en una carta al seu amic Georg Erdmann, on afirmava -no sense una bona dosi d'humor negre- que el saludable aire de Leipzig reduïa el nombre de defuncions i, per tant, els seus honoraris.
Apareixen al Bach Werke Verzeichnis cinc cantates de noces, dues de profanes i tres d'església. Les profanes són les cantates BWV 202 i 210, obres destinades al convit o festa posterior a la cerimònia religiosa. Les BWV 195, 196 i 197 en canvi, apareixen entre les cantates d'església per que hom suposa que devien ser interpretades durant l'acte religiós. Aquesta manca de certesa es deu al fet que sabem molt poc sobre aquestes obres, així com les dates de composició i, per suposat, el nom dels nuvis que gaudiren (o no) d'elles en el dia del seu casament. A totes elles caldria sumar les cantates BWV 34a i 120a, ambdues conservades molt fragmentàriament.

Tot seguit mirarem de posar en solfa el que sabem de la cantata BWV 195 DEM GERECHTEN MUSS DAS LICHT IMMER AUFGEHEN (La llum brillarà sempre pels justos una altra vegada).

La investigació només ha pogut establir que la seva composició ha d'estar dins la dècada de 1740, donant per molt probable una primera versió l'any 1741, una revisió uns anys més tard i una versió definitiva entorn a 1747-48, que és la que ens ha arribat, la qual cosa la converteix en una de les darreres obres de Bach. I encara Alfred Dürr, analitzant el paper dels manuscrits, apunta a una possible versió original encara més antiga, d'entre 1727-31, sobre la que actualment només podem llençar hipòtesis. Gràcies a un full amb el text, d'autor anònim, conservat juntament amb la partitura definitiva, podem suposar que la versió de 1741 constava de 8 moviments. Posteriorment, Bach suprimiria els tres darrers moviments, dels quals dos (una ària i un cor) sembla que perviuen a la cantata BWV 30a.

En quant a la destinació de la cantata, alguns investigadors, examinant el text del cor inicial i constatant les dues al·lusions als "justos" (Dem Gerechten), proposen l'enllaç entre el jurista i alcalde de Naumburg Gottlob Heinrich Pepping i la filla de Wilhelm Schütz, familiar del gran compositor Heinrich Schütz i antic mossèn de l'església de Sant Tomàs de Leipzig. Si aquest fos el cas, la cantata s'hauria interpretat en aquesta ciutat l'11 de setembre de 1741.

El que sí queda clar és que el dispositiu requerit no fa pensar en un enllaç matrimonial de gent humil, sinó tot el contrari. El cor inicial, Dem Gerechten muß das Licht immer wieder (La llum brillarà sempre pels justos una altra vegada), que intitula la cantata, esclata des del primer compàs amb una fanfàrria de trompetes, timbales, trompes, oboès, oboès d'amore, flautes i cordes que canta dos versicles del Salm 97 en la forma d'un motet de dues seccions i nombroses subtileses musicals. Després de la fanfàrria inicial, els cantants es presenten dividits en dos grups, el ripieno i els quatre solistes, que disposen de passatges propis. Tots ells es veuran progressivament immersos en una elaborada fuga, commoguda a voltes per  les intervencions de la massa coral al·ludint als "justos", que culminarà en la unió de totes les veus i l'orquestra en l'exaltació und Freue den frommen Herzen  (i l’alegria pels nets de cor). La cosa podria acabar aquí, però Bach no en té prou i llença endavant una nova fuga, ara sí més pura, amb les veus sumant-se una rere l'altra començant pels solistes, seguint pel ripieno coral i acabant amb l'orquestra en ple fins aconseguir un nou esclat sobre el terme freuet euch des Herrn (alegreu-vos en el Senyor).

El segon i tercer moviments s'encomanen al baix, que debutarà amb el recitatiu Dem Freudenlicht gerechter Frommen (Pels veritables creients, la llum joiosa), en el qual són remarcables els tresets del continu, expressió de la joia. Seguirà l'ària Rühmet Gottes Güt und Treu (Aclameu el Déu bo i fidel), que destaca per l'ús de l'anomenat ritme llombard, una espècie de relliscada sobre la fracció rítmica més forta molt present a la música italiana de la dècada de 1740. D'aquí que el tantes vegades esmentat Alfred Dürr veiés en aquesta ària un "signe de modernor del darrer Bach". El text es divideix en dos blocs, que amb la repetició del primer conformen una elegant ària da capo. El terme Freude (joia) serà àmpliament vocalitzat tantes vegades com aparegui.

La veu de soprano prendrà el relleu del baix amb un singular recitatiu acompanyat titulat Wohlan, so knüpfet denn ein Band (Vinga, feu-vos doncs, una llaçada). La singularitat ve donada per les cadències de les flautes, ascendents a l'inici (quan s'exhorta a consumar la unió) i descendents al final (quan s'esmenten les benaurances que davallaran sobre el matrimoni), mentre els oboès, els oboès d'amore i el continu conformen el fons harmònic.

La primera part de la cantata conclourà amb un altre cor imponent: Wir kommen, deine Heiligkeit (La teva santedat venim a lloar). De nou es desplega tot el dispositiu del cor inicial, amb el qual comparteix l'inici en forma de fanfàrria a la qual aviat es sumarà el cor, de nou amb passatges encomanats als solistes i d'altres al ripieno. Convé destacar el simbolisme del tema de capçalera, que vol simbolitzar les passes d'aquell qui arriba, expressades al primer vers (Wir kommen, venim), el qual és també objecte d'una enorme vocalització de 12 compassos a les veus baixes, mentre que igual tractament rebrà el terme presisen (lloar) a les veus altes. La primera secció, de 98 compassos, serà seguida d'una altra de caràcter més homofònic, de 37 compassos inclòs el ritornello orquestral, que enllaça les dues darreres seccions.

Aquí conclouria la primera part de la cantata, destinada a ser interpretada abans de la unió matrimonial. La segona part (post copulationem, resa el manuscrit), hauria de ser interpretada acabada la cerimònia i, com hem esmentat anteriorment, en una primera versió contenia tres moviments que foren substituïts més tard per una breu coral, titulada Nun danket all und bringet Ehr (Ara, homes d'aquest món). Es tracta de l'estrofa inicial d'un himne de Paul Gerhardt de 1647 interpretada amb una melodia de Nikolaus Hermann amb les veus doblades per l'orquestra excepte una de les trompes, que desenvolupa una partitura pròpia. La participació de les timbales referma el clima festiu que s'espera en una cantata de noces.

J.M.S.

Cantata BWV 195
DEM GERECHTEN MUSS DAS LICHT IMMER AUFGEHEN
Cantata Nupcial
Estrenada: Més tard de 1737, potser el 1741. 

La versió conservada sembla datar de 1747/48.
Text: Anònim. Cor inicial extret del Salm 97 i coral final de Paul Gerhardt (1647)

1. COR
La llum brillarà sempre pels justos una altra vegada
 i l’alegria pels nets de cor.
Vosaltres els justos, alegreu-vos en el Senyor,
 pregueu i regracieu la seva santedat.
***
2. RECITATIU (Baix)
Per els veritables creients, la llum joiosa
Cal que creixi, cada dia, més i més,
Per tal que a aquesta parella nova,
Se’ls multipliqui la bona sort i la salut.
Per ells, que els honora,
La justícia, i també, la virtut,
Avui tenen una alegria lluminosa,
Que els dóna pas a la prosperitat.
Oh! Ansiejada boda!
Tots dos, l’un vora l’altre, trobareu la felicitat.
***
3. ÀRIA (Baix)
Aclameu el Déu bo i fidel,
Aclameu-lo amb joia plena,
Lloeu Déu, parella promesa!
Perquè en la unió d’aquest dia
Hi trobeu benaurança sincera,
I una renovada llum i alegria.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Vinga, feu-vos doncs, una llaçada,
Que sigui vot de plena benaurança.
El sacerdot
Posarà les seves mans
Sobre els vostres caps,
Tot beneint la vostra unió.
I quan la seva força baixi damunt vostre,
Lloeu la mà paternal del Déu Suprem.
Ell mateix estrenyerà el vostre llaç d’amor
I farà que això, que ara ha començat Ell,
Assoleixi, també, un final abellidor. 
***
5. COR
La teva santedat venim a lloar,
Déu sempitern immens.
L’origen que prové de les teves mans,
El conclourà la teva omnipotència
I veurem la força de la teva clemència.
***
Post Copulationem

6. CORAL
Ara, homes d’aquest món
Donem mercès i retem llaor,
A aquell qui un estol d’àngels fa acatament
A dalt del cel contínuament.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera