BWV 92

Entre els cicles d'Epifania i Quaresma apareix un petit cicle de 3 setmanes anomenat Temps de Septuagèsima, denominació que dóna a tot el cicle el primer dels tres diumenges de què consta. La Septuagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns 70 dies abans de la Pasqua de Resurrecció, mecanisme que s'aplica també als diumenges de Sexagèsima i Quinquagèsima, uns 60 i 50 dies abans de Pasqua respectivament.

Tres cantates ens han arribat destinades al Diumenge de Septuagèsima, que cronològicament són les BWV 144, 92 i 84. I serà la segona d'elles la que tot seguit analitzarem, un extraordinària cantata titulada ICH HAB IN GOTTES HERZ UND SINN.

Estem de nou davant d'una de les cantates corals del segon any de Bach a Leipzig, ciutat on fou estrenada el 28 de gener de 1725. La coral escollida per l'anònim llibretista s'aparta de l'Evangeli del dia i esdevé un cant a la confiança cega en la protecció divina. Es tracta d'un himne en 12 estrofes de Paul Gerhrardt publicat l'any 1647 del que, com és habitual a les cantates d'aquell cicle, es conserven de manera literal les estrofes inicial i final, mentre que la resta són reelaborades de manera lliure. En el cas de la present cantata, també es musicarà sense variacions la cinquena estrofa, mentre que la segona i la desena apareixeran, com veurem, fragmentades per comentaris en forma de trop.

Arrenca la cantata amb l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral que la inspira, en aquest cas atribuïda a  Claude de Sermisy, una melodia que apareix també a les cantates BWV 65, 72, 103, 111 i 114 i que intitula la cantata: Ich hab in Gottes Herz und Sinn (Tinc el meu cor i el meu pensament). Subjau en aquest cor un cert aire de dansa lenta, sobretot en l'extens ritornello orquestral de 16 compassos que enllaçarà les seccions corals, en les quals els sopranos entonaran la melodia del coral, mentre les restants veus teixiran al seu voltant una densa polifonia.

Al cor inicial seguirà un elaborat moviment a càrrec del baix titulat Es kann mir fehlen nimmermehr! (Hi ha algú que mai no em podrà fallar!). Es tracta d'una fusió de coral i recitatiu en el qual s'alternen els versos de la coral (cantats amb la seva melodia) amb fragments recitats que els amplien i comenten en forma de trop. La genialitat de Bach rau sobretot en l'acompanyament del continu, amb el qual és capaç de suggerir contínuament la melodia de la coral i, a la vegada, il·lustrar conceptes tals com l'esfondrament de les muntanyes, les onades del mar o la solidesa de la Fe.

Aquesta genialitat simbòlico-descriptiva és una de les característiques principals d'aquesta cantata, la qual cosa quedarà palesa a l'ària Seht, seht! wie reißt, wie bricht, wie fällt (Mireu, mireu! com s’esqueixa, es trenca i cau), sensacional recreació d'un terratrèmol. Però aquí Bach no ens voldrà transmetre la tremolor habitual d'altres ocasions sinó la visió d'estructures caient estrepitosament a causa del moviment sobtat del sòl, un autèntic esfondrament de la realitat. Això ho aconsegueix mercès a un atrevidíssim ús de les cordes, en les quals el violí I llença cap amunt grups de fuses i els violins II i les violes revinclen en girs arpegiats, mentre el baix continu trenca l'harmonia amb unes contundents figures descendents. Vocalment destacarà la fúria del vers Last Satan wüten (Deixeu que Satan cridi), en contrast amb les llargues notes amb que s'havia cantat l'expressió fest und unbeweglich (ferm i inalterable).

La melodia de la coral reapareixerà al quart moviment, Zudem ist Weisheit und Verstand (Amb tot això, el seny i la saviesa), concebut per a contralt amb dos oboès d'amore, a més del baix continu. Es musica íntegrament la cinquena estrofa de l'himne de Paul Gerhrardt d'una manera dolça i serena.

El nucli de la cantata serà el recitatiu de tenor Wir wollen uns nicht länger zagen (Ara ja no ens hem de descoratjar més), el qual es converteix en arioso per a cantar el darrer mot, Geduld! (Paciència!) i donar pas a una nova i fantàstica ària descriptiva, ara per a baix, titulada Das Brausen von den rauhen Winden (El bruel de les tempestes amb els vents siuladors). Aquí els vents són suggerits per les ràpides cadències del violoncel, mentre que a la segona secció Bach dibuixarà sobre el pentagrama la creu en musicar l'expressió Des Kreuzes Ungestüm (L'embat sense fre de la Creu) gràcies a les notes Fa sostingut-Si-Fa sostingut-Sol. Destacarà també l'habitual extensa vocalització del terme alles (senceres).

Retrobarem la coral que inspira la cantata al setè moviment, Ei nun, mein Gott, so fall ich dir (Oh sí! Déu meu, ara em poso). Les frases de la desena estrofa, cantades a quatre veus, són interrompudes per intervencions recitades dels solistes en forma de trop. Serà el soprano, encarnació de l'ànima, qui tancarà el moviment anunciant l'ària que canta a continuació: Meinem Hirten bleib ich treu (Jo sóc feliç amb el meu Pastor). Estem sens dubte davant d'una de les creacions més sublims de Bach, que recorre de nou al pizzicato per a suggerir les passes del creient rere llur pastor, simbolisme recurrent en la seva producció. Només un deliciós oboè d'amore amenitzarà la bucòlica escena, que referma el seu caràcter pastoral gràcies al compàs  3/8.

I aquesta excepcional cantata conclourà, com no pot ser d'altra manera, amb la dotzena estrofa de la coral que l'ha inspirat interpretada a capella, de nou amb la melodia de Claude de Sermisy sustentada pel primer violí i els dos oboès, mentre que la resta d'instruments doblen les altres veus segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 92
ICH HAB IN GOTTES HERZ UND SINN
Dominica Septuagesimae
Estrenada: 28 de gener de 1725
Text: Anònim, basat en un himne de Paul Gerhardt (1647)

1. COR
Tinc el meu cor i el meu pensament
Rendits al cor i al pensament de Déu,
Malgrat sembli dolent, a mi em fa bé,
La mateixa mort és la meva vida.
Jo sóc un fill
D’aquell qui s’asseu
Al tron del cel;
El qui Lacerat
I penjat en creu,
Tenia el seu cor vessant tendresa.
***
2. RECITATIU & CORAL (Baix)
Hi ha algú que mai no em podrà fallar!
Podria ser,
Com ha dit un testimoni fidedigne,
Que els turons i les muntanyes s’esfondrin
Amb grans espetecs i esclafits,
Però el meu Salvador no em pot fallar
El meu Pare segur que m’estima.
Gràcies a Jesús que ho ha escrit de pròpia mà
Amb la seva sang rogent;
Ell em preserva, segur!
Encare que ell em llancés a la mar,
El Senyor que m’ha donat a la vida,
I que viu pel damunt de les aigües furients
No deixarà pas que jo m’ofegui.
Si un dia les ones, de cop, m’arrabassen
Amb força cap a l’abisme,
És perquè ell em vol provar,
Per veure si jo penso en Jonàs,
Per si, com a Pere, dreço el seny vers ell.
Ell vol enfortir la meva fe
Ell vol vetllar per la meva ànima
I el meu cor,
Que sempre recelen i vacil·len
De la seva bondat.
Ell vol que no perdi la constància
Per a mantenir-me ferm.
Que els meus peus resisteixin
Fins el darrer dia
Aferrats sobre aquesta penya.
Si així ho resisteixo,
I romanc en una fe sòlida com la roca,
Em donarà la seva mà
Quan arribi el moment,
Per enlairar-me
Vers el celestial trofeu.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Mireu, mireu! com s’esqueixa, es trenca i cau,
Tot allò que no aguanta la mà de Déu.
Altrament, mireu com llueix ferm, inalterable,
Tot el què el poder del nostre Heroi sosté.
Deixeu que Satan cridi, brami, s’enfurii,
El nostre Déu poderós ens farà invencibles.
***
4. CORAL (Alt)
Amb tot això, el seny i la saviesa
Són en totes les seves accions,
Ell sap el temps, el lloc i l’hora,
Per fer, i també, per deixar de fer.
Ell sap, quan hi ha alegria
Ell sap, quan hi ha tristesa,
I per nosaltres els seus fills
Tot el què ell fa
Sempre és bo,
Malgrat que ens sembli dolorós.
***
5. RECITATIU (Tenor)
Ara ja no ens hem de descoratjar més
Perquè, amb carn i sang,
Estem sota la protecció de Déu,
I em pregunto, fins ara, perquè hem de tenir por?
I penso amb això,
Que Jesús no tingué por de les seves sofrences;
Les quals li semblaren
Una font d’alegria eterna.
I per tu, cristià meu,
Les teves pors i planys, la teva amarga creu i pena,
Seran pel voler de Jesús en dolcesa i salvació.
Confia en l’ajuda de Déu
I fixa’t que ara el més important és:
Paciència! Paciència!
***
6. ÀRIA (Baix)
El bruel de les tempestes amb els vents siuladors
Farà que puguem aplegar una bona collita.
L’embat sense fre de la creu, donarà als cristians
Un esplet de fruits.
Així doncs, confiem les nostres vides senceres,
De ple, al savi Sobirà.
Besem la mà del seu Fill, adorem la Fe veritable.
***
7. CORAL & RECITATIU (Baix, Tenor, Alt, Soprano)
Coral
Oh sí! Déu meu, ara em poso
Confiat a les teves mans.
Baix
Així parla l’ànima que espera en Déu
Quan lloa l’hàlit d’estima del Salvador
I creu cegament en la fidelitat de Déu.
Coral
Agafa’m, i fes de mi el què en vulguis
Fins el meu darrer moment.
Tenor
Jo estic segur,
Sé amb certesa, que hauré la felicitat,
Quan tu posis fi
A la meva dissort i als meus turments
Coral
Tu ho saps molt bé
Ànima meva
Així en veuràs profit.
Alt
El què ja es cert – a desgrat del Diable-
Que aquí a la terra,
Cal que es manifesti en mi, el teu Regne del Cel.
Coral
I la teva Glòria
Ella sola s’enalteix
Cada vegada més.
Soprano
Així, el meu cor descansa feliç
com tu ho vols, Oh Jesús meu;
Tot fent ofrena, a mitja veu,
d’un càntic nou al Príncep de la Pau,
***
8. ÀRIA (Soprano)
Jo sóc feliç amb el meu Pastor,
Si vol omplir el meu calze de dolor
Romanc tranquil en la seva voluntat,
Puix en les meves penes em fa costat.
Per tant, en acabar-se els plors
El sol de Jesús brillarà de bell nou,
Jo sóc feliç amb el meu Pastor
Jo visc en Jesús i faig el què ell vol
Exulta cor meu, no t’enfredoris
Que Jesús ja ha fet son prou.
Amen: Pare, pren-me ja!
***
9. CORAL
Si em cal partir vers la mort
Per un camí ple d’esculls,
Això rai! pels senderons
Que m’assenyalin tos ulls.
Tu que n’ets el meu Pastor,
Vull que siguis el guiador
Que m’acomboï a bon terme
Perquè així, d’una vegada,
Podré gloriar-te sempre
Fent del Cel la meva estada.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera