BWV 197

A la Leipzig de temps de Bach existien dues gradacions litúrgiques en quant a la solemnitat de les cerimònies nupcials: La primera i més habitual era la Halbe Brautmesse (Missa nupcial mitjana), en la qual es cantaven corals acompanyades d'orgue. La categoria superior la constituïa la Gantze Brautmesse (Missa nupcial completa), que comportava la interpretació d'una cantata i estava només a l'abast de les famílies més benestants. En tots dos casos, l'Escola de Sant Tomàs i el seu Kantor s'enduien una comissió pels seus serveis, tal com passava amb els funerals, dels quals n'hi havia fins a quatre categories. Això feia que moltes famílies marxessin fora de Leipzig a casar-se o enterrar-se, la qual cosa lamentà Bach en una carta al seu amic Georg Erdmann, on afirmava -no sense una bona dosi d'humor negre- que el saludable aire de Leipzig reduïa el nombre de defuncions i, per tant, els seus honoraris.
Conserva el BWV cinc cantates de noces, dues profanes i tres religioses, a més de les restes de dues obres nupcials més, les BWV 34a i 120a. Les cantates profanes són les BWV 202 i 210 i estaven destinades al convit posterior al casament. Les tres cantates concebudes per a ser executades durant la cerimònia eclesiàstica són les BWV 195, 196 i 197 GOTT IST UNSRE ZUVERSICHT, que serà la que tot seguit analitzarem.

Com en el cas de les altres dues cantates nupcials d'església, es desconeix del tot la data de composició, tot i que ha de ser posterior a 1728, car d'aquell any conservem les restes d'una primera versió (197a) que la investigació dóna per fet que va ser destinada al dia de Nadal d'aquell any 1728 o un d'immediatament posterior. Altres indicis, com el tipus de paper utilitzat, suggereixen dates encara posteriors, de 1735 endavant, la qual cosa la convertiria en una de les darreres cantates d'església de Bach. L'anònim llibret no aporta cap dada addicional, apart de la utilització de dos himnes luterans per a tancar les dues parts de la cantata.
Es desconeix també la celebració específica a la qual fou destinada, i només sabem dues coses en base a les minses anotacions del manuscrit de Bach: Que va destinada in diebus nuptiarum, és a dir, els dies de casament, i que Bach l'anomena concerto, terme que reserva exclusivament a les seves cantates d'església i per la qual cosa deduïm que l'obra va destinada a la cerimònia religiosa en sí i no al convit posterior.
Per suposat, tampoc tenim ni idea de qui van ser els afortunats nuvis que visqueren l'honor de casar-se amb música del propi Bach, però devien ser gent important si tenim en compte que la cantata és de grans dimensions i que l'aparell vocal i instrumental és el de les grans ocasions (i tot això, a més dels honoraris de Bach, s'havia de pagar). Alfred Dürr creu veure al text algunes referències als viatges o als camins, així que, pensa ell, podria tractar-se d'algú que viatgés sovint, un mercader acomodat, potser.
La cantata està dividida en dues parts destinades a ser interpretades una abans i l'altra després de l'enllaç matrimonial. La primera d'elles s'inicia amb el gran cor que la intitula: Gott ist unsre Zuversicht (Déu és la nostra esperança). En ell desplega Bach el dispositiu de les grans ocasions, capitanejat per les trompetes i les timbales. Una fanfàrria de 24 compassos donarà pas a una fuga presentada per les veus altes, a les que seguiran la resta. Una secció central més relaxada serà seguida per la repetició de la secció inicial, conformant així  l'habitual estructura da capo.

Seguirà el recitatiu de baix Gott ist und bleibt der beste Sorger (Déu és i roman el millor auxiliador), que cantarà en arioso el darrer vers i donarà pas a l'ària de contralt Schläfert allen Sorgenkummer (Adormiu-vos totes les penes del dolor), una deliciosa peça per a cordes i oboè d'amore de nou en forma da capo, que sembla germana de l'ària de l'Oratori de Pasqua Sanfte soll mein Todeskummer, car destil·la aquell aroma pastoral amb el qual Bach sovint vol simbolitzar el somni plàcid i tranquil. Aquesta beatitud es veurà alterada a la secció central, cantada a un ritme més vivaç, car ens parla de la sempre activa  mirada divina.

Seguirà un nou recitatiu del baix, ara acompanyat de tota la corda: Drum folget Gott und seinem Triebe (Així doncs, seguiu Déu i la seva voluntat!). I la primera part de la cantata conclourà amb la coral Du süße Lieb, schenk uns deine Gunst (Dolç amor, concediu-nos el vostre favor), cinquena estrofa d'un himne de Martí Luter de 1524, cantat a capella amb una melodia d'origen medieval adaptada a l'església per Johann Walter.

La segona part de la cantata s'interpretaria post copulationem, és a dir, després de la proclamació dels esposos i arrenca amb l'ària de baix O du angenehmes Paar (Oh agradosa parella!), en la qual el seu caràcter bucòlic denota el seu origen com a música nadalenca, ja que a BWV 197a escenificava els pastors adorant Jesús a l'establia.

El soprano s'encarregarà ara dels moviments següents: Primer, el recitatiu-arioso So wie es Gott mit dir (De la mateix manera que Déu), en el qual el terme zählen (incommensurable) es destaca mitjançant una vocalització de fins a 40 semicorxeres. I després, a l'ària Vergnügen und Lust (Goig i plaer), deliciosa peça on romàn el clima de beatitud pastoral que ha inundat la cantata. El Violí I serà el protagonista de la part instrumental, mentre els oboès d'amore reforcen el fons harmònic. De nou subjau aquí l'origen nadalenc de la música, en la línia de la simfonia de la segona cantata de l'Oratori de Nadal.

Hi haurà una darrera aparició del baix, que tanta importància ha tingut a la cantata, en el recitatiu Und dieser frohe Lebenslauf (I aquesta feliç existència), amb un enèrgic acompanyament orquestral.

I la cantata conclourà amb la coral So wandelt froh auf Gottes Wegen (Aneu, doncs, feliços pels camins de Déu), reelaboració d'un himne de Georg Neumark interpretada a capella colla parte, és a dir, amb els instruments doblant el cor segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 197 GOTT IST UNSRE ZUVERSICHT
In Diebus Nuptiarum (Cantata de noces)
Estrenada: Probablement cap a 1736-1737. 
Es conserven restes d'una primera versió nadalenca, BWV 197a, escrita cap al 1728.
Text: Poeta anònim (1-4; 6-9); Martí Luter (5: estrofa de l'himne «Nun bitten wir den heiligen Geist»); Georg Neumark (10: estrofa del coral «Wer nur den lieben Gott läßt walten»)
 

Primera Part

1. COR
Déu és la nostra ferma esperança,
ens confiem a les seves mans.
Guiant els nostres camins,
governant el nostre cor
arreu és una benedicció.
***
2. RECITATIU (Baix)
Déu és i roman el millor auxiliador,
Ell sosté immillorablement la casa.
Guia les nostres accions de vegades de forma sorprenent
però sempre per a bé,
vers on el propòsit no fa comptes;
allò que el seny troba impossible
s'escau.
Ell du la sort dels fills que l'estimen
des de la infantesa escrita a la mà.
***
3. ÀRIA (Contralt)
Adormiu-vos totes les penes del dolor
dins el son dolç
d'una confiança d'infant!
Els ulls de Déu, que vigilen
i que són el nostre estel de la Tramuntana,
ho faran tot.
***
4. RECITATIU (Baix)
Així doncs, seguiu Déu i la seva voluntat!
Aquesta és la via correcta;
mena, a través del perill,
finalment a Canaan
i, a través de l'amor que Ell ha posat a prova,
també al seu altar sant,
i lliga un cor amb un altre cor.
Senyor, uniu-vos a aquestes flames!
***
5. CORAL
Dolç amor, concediu-nos el vostre favor.
Feu-nos sentir l'ardor de l'amor,
que ens estimem de tot cor un amb l'altre
i en pau en un mateix esperit romanguem.
Kyrie Eleison.

Segona Part

6. ÀRIA (Baix)
Oh agradosa parella!,
tindràs perfecta benestança;
Déu et beneirà des de Sion
i et guiarà sempre.
Oh agradosa parella!
***
7. RECITATIU (Soprano)
De la mateix manera que Déu,
fidel i paternal, t'ha volgut bé des de la infantesa,
així serà per sempre
el teu millor amic
fins a la fi.
I pots creure del cert
que ell mai no deixarà
que, amb suor i fatiga a les mans,
et falti cap bé.
Sortosa tu!, la teva joia és incommensurable.
***
8. ÀRIA (Soprano)
Goig i plaer,
prosperitat i salut
creixeran, es refermaran i [et] delectaran.
Els ulls, el pit
participaran sempre
d'aquesta dolça alegria.
***
9. RECITATIU (Baix)
I aquesta feliç existència
es mantindrà fins als darrers anys,
puix que la bondat de Déu no té límit.
Et concedeix molt,
de fet més que allò que el cor pot desitjar.
En pots tenir la certesa!
***
10. CORAL
Aneu, doncs, feliços pels camins de Déu,
i allò que feu, feu-ho fidelment,
mereixeu-vos la benedicció de Déu,
ja que cada matí es renova.*
Car a aquell qui la seva ferma esperança
diposita en Déu, Ell mai no l'abandona.
***
*Variant dels quatre primers versos:
Vés, doncs, feliç pels camins de Déu,
renuncia fidelment al teu
i confia en la rica benedicció del cel,
així en tu serà renovada.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol